Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Boyhood. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Boyhood. Mostrar tots els missatges

divendres, 20 de febrer del 2015

Pronòstics personals per als Premis de l'Acadèmia (Oscars) 2015

Tal com vaig fer l'any passat, torno a fer un pronòstic personal dels Premis de l'Acadèmia, els 87ens, els que corresponen a les pel·lícules de 2014, encara que en alguns casos s'estrenen a l'estat espanyol tot just ara, o ho van fer amb el 2015 ben començat. Però el 2015 del títol fa referència a que la cerimònia se celebra el 2015 i els meus pronòstics els faig aquest any, que quedi clar.


La cerimònia d'entrega dels Oscar enguany tindrà lloc el 22 de febrer, i vull fer els pronòstics tot remarcant, novament, que no sóc cap expert en cinema, ni cap crític professional, ni m'heu de fer gaire cas. Només són les meves impressions basades en les pel·lícules que sí que he vist i en d'altres consideracions com ara allò que agrada a Hollywood o no, i quan ja s'hagi emès la cerimònia veurem si l'he encertat gaire. L'any passat vaig encertar força, però també és cert que no em vaig mullar en gaires categories.


Comencem amb la categoria de Millor Pel·lícula, que crec que es disputaran (em penso que el percentatge dels resultats de les votacions no s'arriba a fer públic, de manera que no sabrem realment quines hauran tingut més opcions) Birdman i Boyhood.

La primera per la seva qualitat intrínseca —encara que estic veient que no és del gust de tothom— i la força del protagonista, i la segona per un format trencador i una aposta arriscada que ha meravellat el món del cinema. Em sorprèn que American Sniper hagi rebut la nominació en aquesta categoria i no en la de Millor Director, és estrany i per tant no li veig gaires opcions. The Theory of Everything i The Imitation Game són biografies cinematogràfiques molt bones, però ja als Globus d'Or van ser nominades i prou (i ja se sap que els Oscar imiten força el que passa en aquells guardons).

The Grand Budapest Hotel és una molt bona comèdia magníficament ambientada i interpretada i amb un repartiment farcidíssim de cares conegudes, però no la veig vencent les meves dues principals candidates, Whiplash és una història de superació personal de les que agraden a Hollywood, i comparteixo la sensació de tenir ganes de tornar-la a veure de seguida que vaig sortir del cine que es veu que ha tingut més gent, però crec que tindrà el mateix problema, la competència, i finament Selma, estrenada als Estats Units molt poc abans que es fessin públiques les nominacions, trobo que hi ha entrat de miracle —al capdavall en anteriors edicions s'ha parlat de films molt bons que quedaven fora precisament per haver-se estrenat massa a prop dels Oscar— i entenc la nominació com una manera de compensar la poderosíssima productora Oprah Winfrey per l'absència d'El majordom l'any passat. Ara bé, la pel·lícula en si és bona i, per desgràcia de manera necessària, torna a tractar la qüestió del racisme i la desigualtat entre races.


En la categoria de Millor Actriu Protagonista té tots els números la Julianne Moore, l'Alzheimer prematur és un tema molt fotut, però també agrada el típic viatge de redescobriment i superació personal, i la Reese Witherspoon podria aconseguir el seu segon Oscar en la seva segona nominació. O no, perquè potser això li treu opcions si hi apliquem el criteri de compensacions que sovint regeix aquests guardons.

La Rosamund Pike fa un interessant paper a Gone Girl, pel·lícula que no té cap més nominació i això ha indignat els seus defensors, però és la primera vegada que opta a aquest premi. Ara bé, n'ha rebut moltíssims per aquest mateix paper. Si la descarto, però, és per la presència de la Julianne Moore, que en el fons el que té a favor és el convincent retrat d'una malaltia duríssima en una persona massa jove, però la pel·lícula, Still Alice, no té cap més nominació i, per a mi, tampoc no és especialment remarcable. Així, seria d'aquells casos en què el tema del film juga molt a favor de la valoració d'una intèrpret que, d'altra banda, ja era reconeguda habitualment per la seva bona feina. Considero, doncs, que la cosa estarà entre la senyora Moore i la Witherspoon, i crec que guanyarà la pèl-roja.

Veig amb menys opcions la Marion Cotillard i la Felicity Jones em fa la sensació que no guanyaran, perquè la primera ja va guanyar amb la seva primera nominació i ara hi opta per una pel·lícula estrangera —encara que em convenci el seu paper de dona amb depressió que perd la feina en unes circumstàncies per desgràcia ben actuals— i la segona és jove i ha fet el seu primer gran paper a The Theory of Everything. Ara bé, és un tipus de paper semblant al de la Jennifer Connelly, que es va endur l'Oscar (a la millor actriu secundària, això sí) per A Beautiful Mind (2001).


Pel que fa al Millor Actor Protagonista sembla força probable que guanyarà, i trobo que seria de manera merescuda, en Michael Keaton, que a més no havia estat mai nominat (i si la seva carrera ha estat ben reflectida en la del seu personatge no ens hauria d'estranyar). El Globus d'Or recolza aquesta predicció.

Els altres candidats tenen circumstàncies a favor i en contra, que repasso a continuació: en Benedict Cumberbatch convenç amb la seva interpretació de l'Alan Turing, i emociona en alguns moments, però no deixa de ser una interpretació similar a la que l'ha fet tan popular com a protagonista de la sèrie Sherlock. En Bradley Cooper està aconseguint el mateix que en Leonardo DiCaprio: moltes nominacions (en aquest cas 3 de consecutives) però cap estatueta, i si en la categoria equivalent femenina guanya la Reese Witherspoon i fa un 2 de 2 m'imagino que en Cooper s'emprenyarà encara més. És un bon actor, però la competència és forta i enguany, com deia, el guanyador és bastant predictible, i en cas que no guanyi ell hi ha un clar aspirant a prendre-li el premi.

Perquè l'Eddie Redmayne fa aquella mena de paper que emociona el públic, que des de la seva concepció té tots els números d'endur-se un Oscar —i des que vaig veure The Theory of Everything ja no tinc tan clar que hagi de guanyar el senyor Keaton—, donant vida al científic Stephen Hawking i la seva terrible malaltia degenerativa. Ho fa d'una manera impecable i m'inclino per ell si no guanya en Michael Keaton, i a l'Acadèmia li agraden aquests papers. Als Globus d'Or es van repartir els premis perquè, allà sí, aquesta categoria està separada en Drama i Comèdia. Finalment l'Steve Carell fa dues coses bé en aquest sentit: actor típicament de comèdia (The 40-year-old Virgin, The Office...) que passa al drama i un maquillatge transformador. Són ingredients que acostumen a funcionar, i la seva interpretació d'un milionari extravagant està prou bé, però no crec que guanyi.


En el cas de Millor Actriu Secundària m'agradaria que guanyés l'Emma Stone perquè fa una molt bona interpretació i li tinc simpatia, però és la seva primera nominació, és jove i en aquests casos el premi acostuma a anar cap a una altra persona, si bé tampoc no seria excessivament sorprenent que guanyés ella, que considero la segona canditata amb més opcions. No crec que sigui la Meryl Streep, però, perquè se l'ha nominat molt (sembla que sigui obligatori) i també se l'ha premiat molt. A Into the woods ha demostrat un altre cop que sap cantar i actuar, però no fa res que no estiguem acostumats a veure.

La interpretació de la Keira Knightley a The Imitation Game tampoc no em sembla trencadora ni especialment memorable i la Laura Dern fa un paper massa petit a Wild, que fins i tot em fa preguntar-me si està realment justificada la seva candidatura. Probablement guanyarà la Patricia Arquette pel seu paper a Boyhood, que ja li va donar el seu primer Globus d'Or. I no em farà res. Però hem de tenir en compte que és la seva primera nominació en una carrera sense gaires èxits pel que fa a guardons. Si va aconseguir un 1/1 als Globus d'Or, per què no als Oscar?


La categoria de Millor Actor Secundari també és difícil de predir, tot i que sembla que els que tenen més possibilitats són l'Edward Norton i en J.K. Simmons. El primer, que ja havia tingut dues nominacions als anys 90, torna després de molts anys a optar a un Oscar i ho fa amb una bona actuació i una carrera pleníssima de premis i nominacions.

El segon es va endur el mateix premi als Globus d'Or i a Whiplash fa un paper d'aquells que li surten tan bé, de geniüt implacable, i arribem a pensar que és l'autèntic protagonista, que és el millor que li pot passar a un actor de repartiment. Pe a mi és el candidat més clar i de manera merescuda, mentre que els altres candidats els veig amb menys possibilitats: l'Ethan Hawke a Boyhood fa el mateix que a la trilogia Before, del mateix director Richard Linklater, en Mark Ruffalo ja havia tingut una nominació a la mateixa categoria —tanmateix considero que es mereix aquest segon intent—, i tampoc no li falten reconeixements en una carrera plena d'èxits, però crec que estaria en tercera posició pel que fa a opcions.

Finalment el veteraníssim Robert Duvall, ja nominat per El padrí (1972), The Apostle (1997) i Civil Action (1998), i guanyador de l'Oscar al Millor Actor el 1983 per Tender Mercies, ja ha estat com podem veure prou reconegut i no pot jugar la carta d'actor veterà que no ha rebut premis. A més, la rellevància de la seva pel·lícula, The Judge, on fa un commovedor paper d'ancià orgullós en un moment molt feble de la seva vida, ha estat clarament inferior.


En la categoria de Millor Pel·lícula d'Animació la cosa no està tan clara com l'any passat, que era evident que guanyaria Frozen i així va ser, perquè la proposta de Disney, Big Hero 6, és més que notable, però als Globus d'Or Com ensinistrar un drac 2 ja li va passar la mà per la cara.

Trobo que té menys opcions la japonesa Kaguya-hime no monogatari, de l'Studio Ghibli (que des del premi per El viatge de Chihiro ha estat present en més d'una edició, sense endur-se'n cap més), inèdita a casa nostra, perquè ha estat un èxit de crítica però la trobo massa folclòricament japonesa per a endur-se el premi. Els Boxtrolls, interessant proposta de stop motion en 3D, i l'europea Song of the Sea, senzillament no les veig perquè estic segur que la cosa es mourà entre les dues pel·lícules esmentades al primer paràgraf.

Millor Director

Els mèrits de Boyhood, sense que la pel·lícula sigui la millor, que per a mi no ho és tot i que val molt la pena, donen moltes opcions a en Richard Linklater, en bona part perquè va ser una arriscada aposta personal, però l'Alejandro González Iñárritu no em sorprendria com a guanyador per Birdman. Són dues potents candidatures que deixen enrere en Wes Anderson (The Grand Budapest Hotel), en Bennett Miller (Foxcatcher) i en Morten Tyldum (The Imitation Game).

Millor Guió Original

Així com el format de Boyhood dóna moltes opcions a la pròpia pel·lícula i al seu director, la història tampoc no és extraordinària, de manera que no crec que guanyi l'Oscar al Millor Guió, i tenen més opcions Foxcatcher, The Grand Budapest Hotel i Nightcrawler, però crec que es repetirà el cas dels Globus d'Or i serà per al senyor Iñárritu i companyia gràcies a Birdman.

Millor Guió Adaptat

Bona part de les candidates en aquesta categoria ho és també a la de millor pel·lícula, de fet el 80% (American Sniper, The Theory of Everything, The Imitation Game i Whiplash), i l'altra és Inherent Vice. No goso fer un pronòstic gaire ferm, veig la cosa igualada i tampoc no trobo fàcil analitzar el guió d'una pel·lícula destriant-lo de la resta d'elements, però no em sorprendria gens que fos The Imitation Game o potser The Theory of Everything, força més emotiva, si bé podria ser perfectament Whiplash també com una manera de compensar el fet que és poc probable que guanyi el de millor pel·lícula.

Millor Banda Sonora Original

Crec que hauria de guanyar la d'Interstellar, d'en Hans Zimmer, gran oblidada dels Oscar especialment quan l'any passat la per a mi inferior Gravity optava a gairebé tot, però la de The Imitation Game, d'Alexandre Desplat, també em va agradar molt. Ara bé, als Globus d'Or va guanyar la de The Theory of Everything, de Jóhan Johannsson.

Pel que fa a les altres categories no he vist cap de les nominades a Millor Pel·lícula de Parla no Anglesa, ni cap documental, ni cap curt animat o d'imatge real, ni sóc cap entès ni tinc criteri per a jutjar la feina dels editors i mescladors de vídeo i so, però els Oscars al Millor Disseny de Producció i el Millor Vestuari crec que seran per a The Gran Budapest Hotel o Into the Woods, mentre que el maquillatge no em faria res que fos per a Guardians of the Galaxy, pel·lícula que també es podria endur el de Millors Efectes Visuals, en una dura competició amb Interstellar. Pel que fa a la Millor Fotografia, sense haver vist 3 de les 5 candidates, aposto per Birdman i el seu famós (i fals) pla seqüència, a més d'altres efectes visuals.

En resum:

Categoria Aposta Desig
Millor pel·lícula Birdman / Boyhood Birdman / Whiplash
Millor director Richard Linklater Richard Linklater / Alejandro G. Iñárritu
Millor actor protagonista Michael Keaton / Eddie Redmayne Michael Keaton
Millor actriu protagonista Julianne Moore Julianne Moore / Reese Witherspoon
Millor actor secundari J.K. Simmons / Edward Norton J.K. Simmons
Millor actriu secundària Patricia Arquette Emma Stone / Patricia Arquette
Millor pel·lícula d'animació Big Hero 6 / Com ensinistrar un drac 2 Big Hero 6 / Com ensinistrar un drac 2
Millor guió original Birdman Birdman
Millor guió adaptat The Imitation Game The Imitation Game
Millor banda sonora The Imitation Game / The Theory of Everything Interstellar





diumenge, 12 d’octubre del 2014

Cinema: Boyhood

Com potser heu vist, a Cementiri de Pneumàtics normalment no hi parlo de cinema, i quan ho faig és per parlar de pel·lícules basades en còmics, però també he dedicat entrades a films "normals". El d'avui no és un llargmetratge gaire normal, però ja m'enteneu. Senzillament és prou especial com per dedicar-li una entrada i comentar les meves impressions al respecte, perquè des que en vaig conèixer l'existència tenia moltes ganes de veure'l.


Tal com ens han estat venent, Boyhood és una pel·lícula que narra la transformació de nen a adult d'un noi interpretat pel mateix actor durant els 12 anys que va durar el rodatge del film. En realitat van ser 11 anys i escaig i quan representava que tenia 6 anys en realitat tirava cap als 8 —ja m'ho havia semblat en veure les primeres escenes del film—, però aquests petits detalls no fan menys impressionant la fita.


No ha de ser gens fàcil mantenir en marxa un projecte basat en filmar una setmana a l'any durant gairebé 12 anys, amb el compromís de llarguíssima durada dels actors —sobretot els infants, l'evolució de la qualitat interpretativa dels quals és un misteri—, sense poder signar contractes tan llargs perquè una llei impedeix fer-ho, i amb uns productors al darrere que estan invertint en un producte del qual no en trauran res, si és que n'arriben a treure res, fins al cap de 12 anys.

D'històries de llarga durada captades pel cinema n'hi ha moltes. Des de les sagues amb diverses entregues i en què amb el pas dels anys veiem l'envelliment dels intèrprets (el mateix Richard Linklater, el director de Boyhood, és responsable de la saga Before, que acompanya la mateixa parella durant un sol dia els anys 1995, 2004 i 2013) fins a documentals episòdics que segueixen les vides dels seus protagonistes en entregues que apareixen cada cert temps. També hi ha hagut abans films rodats durant diversos anys, però Boyhood trenca el rècord —el duplica— pel que fa a la durada del rodatge.


Tot plegat té un pes innegablement important en l'interès que ha despertat el film, molts dels seus espectadors hem d'admetre que l'hem volgut veure principalment per aquesta curiositat morbosa, però si la pel·lícula fos dolenta no hauria tingut aquest ressò. Parlem de l'argument, doncs, ja que al cap i a la fi es tracta d'una història de ficció.

Amb un to realista i unes interpretacions d'allò més creïbles i naturals, Boyhood se centra en la vida de l'Olivia (una estupenda —com sempre— Patricia Arquette que veiem prendre algunes decisions errònies pel que fa a l'estilisme capil·lar, cosa que com a seguidor de Medium jo ja havia lamentat), mare separada, i els seus dos fills, en Mason (Ellar Coltrane) i la Samantha (Lorelei Linklater, filla del director).


Tanmateix, encara que la importància del paper de l'Olivia és evident, i en el fons la cinta també és la història de com lluita per pujar els nens i treure's una carrera en aquestes difícils circumstàncies per tal de fer un salt en la qualitat de la vida de la família, el protagonista és en Mason, un nano somiador, inconformista i observador que creix veient les relacions sentimentals i matrimonials fracassades de la seva mare i acaba esdevenint un apassionat de la fotografia més aviat solitari i meditabund.

Veiem envellir la Patricia Arquette, que passa d'actriu encara jove i atractiva a fer goig malgrat els signes evidents del pas del temps i els augments i les pèrdues de pes que ha patit en aquests anys. I l'Ethan Hawke, precisament un dels dos protagonistes de la saga Before, que fa de Mason Sr., el pare que veuen cada quinze dies i que interpreta el típic paper de col·lega i ens cau bé de seguida, però que s'estalvia les dificultats amb què s'enfronta ella per tal de tirar endavant la família, i a causa de les circumstàncies no es veu obligat a renyar mai els fills.

No ens arribem a assabentar de què va provocar la separació amb l'Olivia, amb qui manté força cordialitat, però acaba la pel·lícula i ens adonem que no té importància, que no ho hem trobat a faltar. Dit tot això, i sense restar importància a l'interès que té observar l'envelliment dels adults, el més impactant és veure créixer en Mason Jr. (i la seva germana, que queda en un segon pla però en gairebé 12 anys també canvia tant com es pot esperar d'una nena, és clar).


La història, de fet, és tan senzilla, humana i creïble —amb els tòpics de la cultura estatunidenca que hem vist tantíssimes vegades i que entenc que es basen en la realitat, com ara els balls de graduació i altres clixés— que gairebé sembla un documental. Per a ser-ho de debò només falta que els personatges parlin amb un entrevistador que queda fora de càmera. No hi ha drames excessius, girs cruels del destí ni escenes que ens facin somriure amb condescendència o exclamar "va, home, va!"

Els anys van passant d'una manera fluïda, i ho fan sense posar rètols en pantalla ni números en boca dels personatges: veiem créixer els nens, envellir els adults —sense complexos, perquè aquí es tracta de notar-ho— i fem un càlcul que queda confirmat (o rebatut) per elements com ara la música que sona a la ràdio, el llibre de la saga Harry Potter de moda a cada moment o les videoconsoles amb què juguen els personatges més joves. Per cert, durant tota la infantesa en Mason Jr. demostra més d'un cop que és seguidor de Bola de Drac. Em va agradar, aquest detall.


Probablement la història que ens expliquen a Boyhood ho és tant, de senzilla, natural, que analitzada sense tenir en compte el procés de producció i les característiques que han atret l'atenció de tantíssima gent acabaria essent un producte entretingut i prou.

Però és clar, destriar-la del fet que hi passen gairebé 12 anys de debò, oblidar que el pas del temps (que en d'altres produccions és fingit) és ben real, és pràcticament impossible. També és difícil oblidar el mèrit que té fer-la sense que canviïn l'estil o les maneres d'un director que, al capdavall, és un ésser humà i ha envellit igual que els intèrprets.

I aquest factor influeix, ens agradi o no, en la percepció que tenim del conjunt. Estic dient que no n'hi ha per tant? No, estic dient que potser no cal qualificar-la d'obra mestra absolutament commovedora, que és com ens la venen. Ara bé, èpica com a treball cinematogràfic? Sí. Única? També. Val la pena, la història, més enllà de la qüestió dels 12 anys? És clar que sí. Altrament no se'ns farien curts els 165 minuts que dura. Ni hauria acumulat aquest nombre creixent de nominacions i premis, el més destacat el de millor director al Festival de Berlín. Arribarà als propers Oscars?




 


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails