Cinema: Birdman

Ara que s'acosten els Oscar és el moment d'escriure i publicar les meves impressions d'una de les principals candidates als premis més importants, una pel·lícula que m'atreia enormement des que en vaig conèixer l'existència, i per diversos motius: repartiment espectacular, director de solvència contrastada, format trencador i un argument amb paral·lelismes amb la vida real d'alguns dels seus actors. 

Birdman or (The Unexpected Virtue of Ignorance), que és el títol sencer d'aquesta comèdia negra, té com a director el mexicà Alejandro González Iñárritu (Amores perros, 21 grams, Babel, Biutiful...), que també és un dels seus guionistes i un dels seus productors, i retrata els esforços d'un actor en la seixantena que duu uns quants anys d'irrellevància professional després d'haver estat breument en primera línia gràcies a la interpretació del fictici superheroi Birdman.

Exactament igual que el protagonista, en Michael Keaton, conegut sobretot —gairebé exclusivament— per haver fet de Batman a Batman (1989) i Batman Returns (1992) i, també, Beetlejuice (1988), totes tres d'en Tim Burton. 

El film, editat de manera que sembla que estigui rodat en un fals pla seqüència encara que hi hagi salts temporals i de vegades fins i tot se solapin, intencionadament, escenes que són consecutives, segueix principalment aquest actor veterà però desafortunat, en Riggan Thomson, mentre prepara l'estrena d'una obra de teatre a Broadway, que ell mateix ha adaptat i protagonitza amb l'esperança de sortir de sota l'allargada ombra del seu únic paper d'èxit, que ja té més de tres dècades.

No és un camí gens fàcil, sembla que Broadway no és especialment benèvol, però ell fa aquesta aposta personal en què s'ho juga tot per tal de recuperar el respecte del públic i la rellevància professional, i aconsegueix l'empatia de l'espectador, que també el veu al·lucinar (o no?) en comptats moments de fantasia, de vegades espectacular, que contrasten amb el realisme de la resta de la història. 

Una altra de les dificultats que es troba el protagonista és en Mike Shiner, un actor popular i respectat a Nova York que, tot i ser un fitxatge d'última hora, esdevé una pedra a la sabata d'en Riggan per culpa del seu fort i controvertit caràcter, diuen que reflex del de l'Edward Norton a la vida real.

Que les càmeres vagin seguint els personatges tota l'estona pels passadissos del teatre i els camerinos, sense cap fosa a negre i sense pauses pròpiament dites, mentre ells van fent i van parlant, pot semblar a priori un format difícil de digerir, però no és pas així. No es fa pesat en absolut, és força original i la fotografia de la pel·lícula ha estat aclamada per aquest motiu. Sí que se'm feia una mica pesada, però, la música de bateria que impregna bona part de la pel·lícula, encara que és una qüestió de gustos personals.

El repartiment, en el seu conjunt, amb uns secundaris sòlids com són l'Edward Norton, la Naomi Watts, l'Emma Stone i amb papers més petits en Zach Galifianakis (trilogia The Hangover), l'Amy Ryan (The Wire) i l'Andrea Riseborough, és impecable, i així ho constaten uns quants premis i nominacions precisament al repartiment complet.

Però un altre dels atractius de Birdman, que no en té pocs, és que a banda de ser una excel·lent pel·lícula fa un retrat satíric del funcionament del món de l'espectacle per dins, en aquest cas de Broadway però també amb moltes referències, de vegades corrosives i amb noms reals, a Hollywood i la qualitat artística de les seves produccions, qüestionada per part del senyor Iñárritu. De pas, també, fa una crítica —per al meu gust força encertada— dels propis crítics, que gairebé sempre basen els seus textos en tòpic rere tòpic. 

Guanyadora dels Globus d'Or al millor actor de comèdia i al millor guió, Birdman opta a 9 estatuetes dels Premis de l'Acadèmia, que a banda de les categories ja esmentades i premiades corresponen a millor pel·lícula, millor director, millor actor secundari (Edward Norton), millor actriu secundària (Emma Stone), millor fotografia, millor edició de so i millor mescla de so. Ja veurem com li va, però trobo força probable que el senyor Keaton, que està esplèndid, triomfi en la seva primera nominació, i no descarto les possibilitats de l'Edward Norton. 

El millor

• Les interpretacions, el repartiment sencer, amb un Michael Keaton que hauria de guanyar l'Oscar d'una manera tan previsible com merescuda, per acabar d'arrodonir aquest exercici de metacinema
• El fals pla seqüència i les transicions imperceptibles amb què està fet
• Sens dubte, una de les millors pel·lícules de 2014

El pitjor

• El mateix pla seqüència i un tràiler una mica estrany no convencen algunes persones que es consideren cinèfiles, i s'estan perdent una molt bona experiència cinematogràfica
• El final, que no només jo, sinó diverses altres persones, considerem que hauria d'haver estat una mica diferent