Cinema: Big Hero 6

Disney ho ha tornat a fer. Per tercer any consecutiu ha presentat per Nadal una nova pel·lícula, per tercer any consecutiu ho ha fet amb una intel·ligent aroma a Pixar, i per tercer any consecutiu ha triomfat. Si el 2012 sorprenia amb En Ralph el Destructor i l'any passat aconseguia amb Frozen, el regne del gel un film argumentalment més proper als clàssics de la companyia i el primer èxit rotund en el gènere de les princesetes en molts anys, enguany ha tornat a fer un gir cap al públic d'ambdós sexes i una aventura d'acció trepidant.

Conscient de la necessitat d'aprofitar al màxim allò que funciona, amb Big Hero 6 la companyia del ratolí més famós de la història ha tornat a triomfar amb una barreja intel·ligent d'ingredients que per força havien de triomfar. 

Però no només això, sinó que en esdevenir propietària de Marvel ha tret tot el suc que ha pogut d'aquesta associació amb tot de productes que es beneficien de la tirada que tenen els personatges dels còmics de superherois de la Casa de les Idees, i amb la pel·lícula de 2014 no ha estat diferent. Per començar, es basa en els personatges d'un còmic —bastant desconegut—, tot i que canvia lleugerament alguns noms i altera del tot, això sí, les seves circumstàncies. Tal com li van anar les coses a aquest còmic, que va obligar els seus protagonistes a conformar-se amb aparèixer en d'altres col·leccions de manera molt esporàdica, és el millor que li podria haver passat.

El cas és que Big Hero 6 comença com una entendridora història d'amistat entre el protagonista de 13 anys, el superdotat Hiro Hamada, i l'afable i simpàtic robot assistent mèdic Baymax, creat pel seu germà, que estudia a la Universitat de San Fransokyo, que podem considerar tant un entorn futurista on (sense cap explicació) la cultura japonesa s'ha barrejat al 50-50 amb la californiana, com una ciutat fora de la nostra realitat que agafa elements de tots dos llocs per tal d'atraure el públic nord-americà amb la notable presència d'elements japonesos, sempre de moda. Personalment m'inclino per aquesta segona interpretació.

És un entorn perfecte per a ensenyar l'avançada tecnologia en què es basen les aventures que veurem, al cap i a la fi ja sabem que el Japó domina en aquest aspecte, però no caiguem en l'error de pensar que ens trobem davant d'un llargmetratge que podria ser una sèrie animada de dissabte al matí per a nens de 10 anys.

Disney sempre té algunes capes de profunditat, tendència a introduir moments emotius i fins i tot alguns drames, i Big Hero 6 no n'és una excepció —i és pe això que no revelaré el seu argument més enllà d'això, perquè faria spoilers molt greus—. Hi ha humor, també, i reflexiona sobre temes relacionats amb la formació de la personalitat en l'adolescència i la importància de lluitar sense perdre, siguin quines siguin les circumstàncies, els valors de respecte per la vida que ens diferencien dels dolents, un missatge que s'ha repetit durant dècades als còmics de superherois tant de Marvel com de la Distingida Competència.

Es tracta, doncs, d'una pel·lícula animada de superherois (és inevitable recordar Els increïbles, de Pixar), concretament del subgènere dels que fan servir la tecnologia en comptes de poders màgics o sobrenaturals, com és el cas de l'Iron-man, personatge que no podem evitar veure referit en l'armadura que en Hiro fabrica per al pacífic Baymax per tal de lluitar contra l'enemic. Hi ha moltes més referències, recollides en articles com aquest, però no és ara el moment ni el lloc de parlar-ne. Tot plegat sense deixar de ser, entre altres coses, la història de l'amistat entre un noi i un robot que deia al principi.

Amb un ritme perfecte, ideal per a no avorrir-nos ni un minut, Big Hero 6 sap tocar els botons que cal tocar per tal d'entretenir una àmplia audiència, com acostuma a passar des de fa uns quants anys amb l'animació generada per ordinador, que ja sabem que no és necessàriament infantil. La poden anar a veure els nens —educats a casa de manera que s'estiguin calladets per respecte a la resta del públic, si no és demanar gaire—, però també en podran gaudir els adults, que hi veuran com sempre les coses que als més petits se'ls escapen.

Disney ha sabut combinar el millor (o el més efectiu) del seu caràcter amb el tarannà de Marvel, i els carismàtics personatges (no en tots els casos gaire aprofitats, però), l'ambientació tan marcadament japonesa i la presència d'alta tecnologia ben pròpia de la ciència-ficció acaben d'arrodonir la que és, segurament, la millor pel·lícula d'animació de l'any.

Com que per desgràcia no és una situació normalitzada he de fer esment del fet que es pot veure en català. No és cap novetat en el camp de l'animació, per aquella tendència a doblar per al públic infantil que després, de gran, no troba continuïtat en el doblatge dels films d'imatge real. Entre les moltes barreres que cal superar hi ha la de l'autoodi (fenòmen pel qual es considera que hi ha coses que en català no tenen el mateix valor), i en el cas de Disney és especialment evident. Hi ha qui creu que els films d'aquesta companyia s'han de veure en castellà, tot argumentant que les cançons es coneixeran en aquest idioma. 

És una postura —la dels fans de Disney, no la de l'autoodi en general— que respecto tot i no compartir-la, però sense entrar en això cal recordar que Big Hero 6 no és una pel·lícula musical, no hi canten ni una cançó, de manera que no s'hi aplicaria aquesta reserva. Dit això, m'agrada que als crèdits s'hagi destacat tant el repartiment de veus en català, i en general m'agrada el doblatge que s'ha fet, però demano un cop més que, amb tanta gent com hi ha que es dedica a això, no fitxin protagonistes que tenen tants problemes amb les dobles eles i les os obertes. Han de lluitar, no "iuitar". No ens fem cap favor, així.