Cinema: Elio

Com he dit més d'un cop últimament, enguany estic veient molt poques pel·lícules, però molt poques. I es dona la circumstància que, quan escric això, estem a finals de juliol i només n'he vist 7, de les quals... 4 al cinema! 

Són majoria, doncs, i en part és perquè en un mateix cap de setmana en vaig veure dues, de les quals parlo també en entrades consecutives del blog, essent la primera Superman, de la qual vaig parlar en aquesta entrada, i l'altra la que us porto avui, una que vam anar a veure en família i que s'estrenava alhora que l'adaptació més recent de les aventures del superheroi més famós de tots els temps a la gran pantalla. 

Elio és el nom de la darrera proposta de Pixar, que continua tan prolífica com sempre i ens estrena una pel·lícula cada any. Doncs bé, la d'aquest 2025 ens trasllada a l'espai, amb guió de Julia Cho, Mark Hammer i Mike Jones i direcció de Madeline Sharafian, Domee Shi i Adrian Molina. 

El títol d'aquest llargmetratge que, com de costum amb aquest estudi, s'ha estrenat en català, és el nom del seu protagonista, un nen que -com no podia ser d'una altra manera amb Disney posant-hi els calés- és orfe després que els seus pares morissin en circumstàncies que no ens diu el guió, i viu amb la seva tieta. 

Ella es diu Olga i és comandant a les Forces Aèries dels Estats Units d'Amèrica, però va haver d'abandonar el seu somni d'entrar al programa aeroespacial com a astronauta per fer-se càrrec del seu nebot.

Tanmateix, la relació amb ell no és fàcil, atès que no acaba d'entendre els seus comportaments i, sense voler-ho, el nen la fica en més d'un embolic. Malgrat els malentesos i les discussions, ens queda clar en tot moment que l'estima i que faria qualsevol cosa per ell.

Ell és un nano considerat raret pels seus companys, i és normal que sigui més aviat introvertit, atès el que va passar amb els seus pares, però un dia troba una raó per il·lusionar-se amb la vida, i és la possible existència de vida extraterrestre.

Des de llavors, viu obsessionat amb el somni que l'abdueixin i poder conèixer de primera mà aquest mite de la nostra societat. I, evidentment, perquè hi hagi pel·lícula aquests somnis s'han de fer realitat. Però si no voleu que us aixafi res més, us convido a deixar de llegir, perquè aquest cop no seré capaç de parlar del film sense fer gaires spoilers.

L'Elio, efectivament, arriba a conèixer un munt d'extraterrestres, que van trobar el disc daurat de la sonda Voyager 1 llançada el 1977 amb mostres de la cultura del nostre planeta. Però, més important que això, troba un lloc on vol estar, on se sent important i comprès.

Amb una naturalesa pròpia de la infantesa que el fa estar totalment obert a qualsevol cosa nova, l'Elio està vivint el seu somni, però també hi farà els amics que no té al seu medi natural.

Sobretot, en Glordon, una mena de llimac sense ulls que es troba en una situació similar a la seva, per circumstàncies diferents, i que ajuda la pel·lícula a tractar temes habituals dels films de Pixar, com la família, la dificultat per encaixar i l'amistat. 

Amb el seu sorprenent viatge i alguna decisió poc reflexiva -també pròpia de l'edat-, l'Elio provoca una crisi interplanetària que és el conflicte principal del film, deixant de banda el personal, però no en continuo parlant perquè trobo que ja he dit prou coses de la seva trama. 

Un cop més, Pixar no decep -almenys a mi- i ens porta una història que s'afegeix al seu ja extens i estimat recorregut, amb personatges que passen a formar part del seu univers, mai més ben dit. 

 

Cinema: Vaiana 2

Després de perdre-li la por amb Frozen II, Disney continua fent seqüeles numerades per al cinema de les seves pel·lícules, i aquest cop li ha tocat a una de les més populars dels últims anys, que arriba després de força expectació i que ja s'ha pogut veure -i en escriure aquestes línies encara es pot veure- als cinemes i en la nostra llengua.

Vaiana 2 arriba 8 anys després de la primera part, sembla mentida que hagin passat tants anys, amb un equip de direcció totalment canviat i format per David Derrick Jr., Jason Hand i Dana Ledoux Miller, tot i que en tasques de guió repeteix Jared Bush, aquest cop acompanyat de la codirectora esmentada més amunt.

Llegeixo que originalment havia de ser una sèrie de televisió que faria de seqüela de l'exitosa pel·lícula que ens va presentar els personatges, però després va evolucionar en un altre llargmetratge que és el que ens ha arribat ara, i ha estat una sort, perquè així ha obtingut la notorietat que es mereix.

Després de l'aventura de la primera part, en què la seva rebel·lia li va permetre arribar més lluny que cap altre habitant de l'illa de Motunui, la Vaiana és, tres anys després, una ídol a casa seva, respectada i gairebé venerada pels adults, imitada pels infants i adorada per la seva germana petita, nou membre de la família a Vaiana 2.

Va fent excursions per tal d'explorar el món, però la pau no podia durar gaire, o no hi hauria pel·lícula, i en una visió un dels seus ancestres li dona la clau per trobar altres pobles, que és alhora el somni de la protagonista i un esdeveniment necessari, diu, per a la supervivència de Motunui.

Haurà de salpar, doncs, ara en una missió concreta, i per mantenir les coses fresques, atès que una segona part d'una història no pot sorprendre, ja, pel que fa a personatges i ambientació, aquesta vegada ho farà acompanyada d'alguns dels seus veïns, que aporten la força, la producció alimentària i l'enginyeria naval necessàries -segons el criteri de la Vaiana- per dur a terme l'aventura amb un mínim de garanties.

Però no serà pas una aventura alegre i feliç, malgrat els moments d'humor -torna a brillar especialment el gall Heihei, mascota disneiana ja inoblidable- i les cançons que esquitxen l'enèsim musical de la companyia, sinó que les coses s'enredaran, i d'una manera que va més enllà de les típiques complicacions que fan que una història tingui interès.

Serà necessària -i gens sorprenent, donada la importància del personatge- la participació d'en Maui per poder dur a terme la missió, tot i que al principi es mostra reticent a tornar-se a creuar a la vida de la Vaiana, almenys davant de la perillosa amenaça actual.

La pel·lícula ens ofereix aventures, humor, cançons -el temps ho acabarà de confirmar, però em temo que no són tan memorables com les de la primera part, tal com li va passar a Frozen II- i també una mica de drama i tensió.

És un film divertit, força amè i no es fa gens llarg, i sempre és agradable tornar-se a trobar personatges dels quals només coneixíem una història, de manera que els veiem evolucionar i aprofundim en la seva caracterització, però si li hem de trobar algun defecte, a aquesta segona part, jo crec que seria la superficialitat amb què es descriuen els secundaris i uns enemics que podrien haver donat més de si, però que malauradament es queden en un estat massa abstracte en el cas del principal, en Nalo, i massa ambigu en el del secundari, la Matangi.

Veurem si això canvia a la possible tercera part que se'ns insinua al final d'aquesta, però per a això encara han de passar uns anys. De moment, gaudim d'aquestes dues entregues de les aventures de la Vaiana.

Cinema: Inside Out 2 (Del revés 2)

Si bé Disney ha estat tradicionalment reticent a fer seqüeles de pel·lícules (almenys per al cinema), però últimament s'hi ha animat, a Pixar mai li ha sabut greu recuperar històries d'èxit i ampliar-les per mirar de repetir el triomf, satisfer el públic i continuar obtenint beneficis.

Després que diverses de les seves pel·lícules es convertissin en sagues, ara ha estat el torn d'Inside Out, en català coneguda també com a Del revés, que 9 anys després de la seva estrena el 2015 torna amb la continuació de les aventures de la Riley i les seves emocions.

Inside Out 2 o Del revés 2, dirigida pel debutant Kelsey Mann en comptes d'en Pete Docter, director de la primera part, ha arribat després de molt de temps d'expectació des que se'n va confirmar la producció, i és que Inside Out, per bé que no era dels films més digeribles pel públic infantil i no es pot dir en veu tan alta allò de "les pel·lis de Pixar són per a petits i grans" -i el mateix passa amb aquesta segona entrega-, va agradar molt, en el seu moment, pel retrat que feia de les emocions d'una nena a través de personatges que les representaven i estaven instal·lats al seu cap.

Què ens podia oferir, doncs, aquesta nova pel·lícula? De manera molt intel·ligent, el que fa és entrar en una nova etapa de la vida de la protagonista humana del primer film, la Riley, només dos anys després, però dos anys cabdals perquè, amb 13 d'edat, ja és adolescent.

Amb l'adolescència arriba la pubertat, el perillós però temptador botó vermell de la consola de control de les emocions que se'ns mostrava ja al final de la primera pel·lícula, i que era una pista del que vindria, perquè és això: ara la Riley ha començat a sentir coses que quan era una mica més petita no es podia ni imaginar, i això li provoca canvis d'humor i preocupacions que els seus pares sabien que tard o d'hora arribarien, però que mai són agradables per a ningú.

Ara bé, no es tracta de fer un relat humorístic convencional d'aquesta part de la vida de les persones, tampoc a l'altra pel·li, sinó que, com podíem esperar, Pixar ho fa a través dels personatges que ja coneixíem i que representen les emocions bàsiques de la noia, que van una mica perduts en aquesta nova etapa, però també amb l'arribada de nous personatges que personifiquen les noves i més complexes emocions que donen sentit a la pel·lícula.

Aquestes són la Vergonya, l'Ansietat, l'Enveja i l'Ennui, la paraula francesa per a avorriment, però és el que s'ha decidit des de traducció i ho haurem d'acceptar, així com la llicència popular que s'ha permès en fer servir l'adverbi casi en comptes del correcte quasi o gairebé. Com a mínim, aquest cop no s'han hagut de lamentar quadros, barcos ni enterros.

En fi, els quatre nous personatgets, amb aspecte de titelles de Jim Henson, com les emocions originals, tenen els seus moments per brillar i els seus gags, però també un líder clar, que és l'Ansietat, així com la Joia ho és del grup original, i aquesta adopta un paper antagonista al film perquè, ara que les quatre noves emocions s'han instal·lat a l'interior de la Riley, desplacen per la força les emocions bàsiques que hi havia fins ara, un reflex dels canvis que està experimentant la noia amb l'arribada de la gran P.

A banda de tot això, que és el reclam de la pel·lícula, a l'exterior veiem com és la vida de la Riley més enllà d'ella mateixa i som testimonis de com es replanteja conceptes com l'amistat, perquè ara té dubtes sobre els seus propis principis i objectius, ja que en entrar a l'institut properament el que vol és el que vol tothom: ser acceptada, no tal com és, sinó com ens diu la societat que hem de ser, i això provoca un terrabastall amb les seves amigues dels últims anys.

Inside Out 2 explora aquesta mena de conflictes, aquest ritus de creixement propis de l'adolescència, i veurem com, a través de les metàfores imaginatives del món de l'interior de la Riley, es va decidint el seu destí i quin dels dos grups d'emocions és el que prevaldrà. 

Com deia més amunt, la pel·lícula, encara que transmeti emotius missatges a través de personatges bufons i colorits que viuen aventures amb mil obstacles i força moments d'humor, pot arribar a fer-se llarga per als infants, és quelcom que vaig sentir expressat en veu alta al cinema veient la primera part i m'ha tornat a passar ara, perquè no l'acaben d'entendre, i és que estem parlant, al capdavall, de sentiments complexos, més encara que a la primera Inside Out, i en general tenim tendència a veure audiovisual animat amb criatures només per les idees preconcebudes que tenim tots plegats respecte al format. 

A l'altra banda d'això, és clar, tenim una nova pel·lícula de dibuixos animats més que vàlida per als adults, que en són, trobo, el target principal. De fet, no és estrany que se'ns faci algun nus a la gola amb segons quines situacions amb què ens podem identificar o que estem vivint o sabem que viurem aviat amb la nostra canalla.

Inside Out 2 és una coherent continuació del que ja havíem vist, amb algunes idees noves pel que fa a la representació de les emocions, els sentiments i els pensaments, i sempre és agradable retrobar-se amb mons que ens van deixar un bon regust en el passat. Si li hem de trobar algun punt feble, però, tenim el típic de les seqüeles d'obres sorprenents: que la posada en escena ja no ens sorprèn, perquè ja l'esperàvem així. Tot i aquest inevitable "defecte", penso que és una excel·lent segona part que cap dels fans de la primera s'hauria de perdre.

Cinema: Haikyû!! - Batalla als contenidors

Aquest any ja tinc clar que, quan acabi i faci recompte del meu consum audiovisual, les pel·lícules tindran menys pes que mai, i malgrat que és quelcom que es pot atribuir fàcilment a les meves circumstàncies personals, 2024 s'està mostrant especialment pobre en aquest sentit. És que gairebé no veig pel·lícules ni a casa.

Al cinema la cosa es complica, amb un nen petit que hem de deixar amb algú tant sí com no, però de vegades hi ha excepcions, com ha estat el cas d'aquest llargmetratge d'animació que només m'interessava a mi i que va coincidir que podia veure un dia que no anava malament del tot que m'escapés una estona de les obligacions familiars. I, tal com vaig parlar de tota la sèrie a mesura que la vaig anar veient al canal X3, un film que en continua la trama era quelcom que, d'una manera o d'una altra, havia de veure.

Haikyû!! Batalla als contenidors és el nom en català d'aquesta pel·lícula estrenada al Japó al febrer d'aquest mateix 2024 i que aquí ens ha arribat el 31 de maig, molt poc temps després i sens dubte gràcies a la pressió del fandom, que volia veure com li estava anant, al Karasuno, al campionat nacional de voleibol de batxillerat, ja que amb el final de la quarta temporada de la sèrie ens havíem quedat amb el relat inacabat.

Els japonesos han hagut d'esperar des de desembre de 2020 per poder gaudir de més Haikyû!! animat, però com deia, a Catalunya la sèrie ens ha arribat tan tard que l'espera tampoc ha estat insuportable. I ja la tenim aquí, i l'hem pogut veure. 

Escrita i dirigida per Susumu Mitsunaka, i novament creada pel prestigiós estudi Production I.G, la pel·lícula, de títol original Gekijôban Haikyû!! Gomi suteba no kessen, en realitat -i no vull fer spoilers de l'argument en si, però atès que és la continuació de la sèrie s'entén que si no en sabeu res i voleu veure-la algun dia val més que us atureu aquí- no és res de l'altre món pel que fa a la trama, ni és el gran colofó final. Per a això hi haurà un segon llargmetratge (no hi compto els típics films de resum que al Japó se n'han fet, com amb tantes altres sèries).

Batalla als contenidors és el que en unes altres circumstàncies s'hauria resolt a la sèrie amb una temporada més curta, de 10 episodis, posem per cas, com ja va passar amb la tercera temporada, dedicada a un partit i més breu. Tampoc és que des del punt de vista del disseny de personatges o els estàndards de producció en general sigui res d'especial. 

Suposo que s'ha volgut portar al cinema aquesta història perquè és l'esperat enfrontament oficial entre l'equip protagonista i el rival, el Nekoma, que com que pertany a una altra regió només es podien trobar, més enllà dels amistosos que fan de tant en tant, en un campionat nacional al qual el Karasuno feia anys que no arribava.

La pel·lícula també torna a explicar el moment en què es van conèixer el protagonista, en Shôyô Hinata, i en Kenma Kozume, del Nekoma, i ens recorda l'amistosa rivalitat que mantenen i que en aquest partit tan transcendental és la relació al voltant de la qual gira la història.

Haikyû!! ens té acostumats a partits intensos i emocionants, on pot passar qualsevol cosa -encara que a aquestes altures de la història ja ens podem imaginar com acaba tot plegat-, i aquesta pel·lícula no és diferent, i manté el ritme àgil que ja havíem vist als partits de la sèrie, fins i tot més, atès que dedica metratge al passat dels personatges, cosa que els dona profunditat i que ja és costum en aquesta obra, i això fa que no ens hàgim d'empassar el desenvolupament de cadascun dels punts del partit. 

Batalla als contenidors és més Haikyû!!, és tot tal com ho recordem, amb les coses bones i les dolentes -repeteixo: bàsicament, que es presenti com a llargmetratge cinematogràfic quan es podria haver passat, i fa anys, com a una temporada més de la sèrie-, i per tant és la continuació de la història que tant de temps hem (o han) estat esperant.

Ens ha deixat un bon regust i ens ha tret a tots plegats l'espina de veure el Karasuno i el Nekoma enfrontant-se en un partit oficial, però ara necessitem saber com acaba la història, i espero que no s'estiguin gaire temps fent la que diuen que serà la pel·lícula amb què acabarà tot.

Cinema: Wish

Veure pel·lícules al cinema amb la freqüència anterior a tenir descendència de poca edat és complicat, de fet impossible, i s'agreuja quan es tracta de films que no són aptes o de l'interès de la canalla. Afortunadament, quan es tracta d'animació, la cosa esdevé combinable i és per això que acostumem a poder gaudir al cinema de les estrenes més sonades amb la nena.

Ha estat el cas de la més recent de les pel·lícules de Disney, que enguany ha celebrat el centenari amb una proposta que, a més d'explicar una història, fa alguns autohomenatges i picades d'ullet a l'audiència coneixedora. Parlem-ne. 

Wish, en la versió catalana subtitulada com a El poder dels desitjos, és la nova pel·lícula de Disney, l'aposta de la companyia per a aquesta campanya de Nadal, i la dirigeixen Chris Buck i Fawn Veerasunthorn, amb guió d'Alison Moore i Jennifer Lee (aquesta última responsable del guió de Frozen i Frozen II a més de codirigir-les amb l'esmentat Chris Buck).

Anunciada al gener de 2022, la pel·lícula ens arribava el passat 24 de novembre amb una proposta d'estil clàssic i múltiples referències als 100 anys d'història de Disney, però potser ja és hora que parlem de l'obra en si.

La seva protagonista, l'Asha, és una noia de 17 anys que viu amb la seva cabreta Valentino, la seva mare i el seu avi, que justament fa els mateixos anys que Disney, tot i que no ho sembla pas ni pel seu aspecte ni per la seva agilitat. Tampoc per la gran diferència d'edat respecte de la seva neta, però qui sap, potser va ser pare molt tard. No s'explica, en tot cas.

La història té lloc al fictici regne de Rosas -així, en castellà-, un país insular fundat al Mar Mediterrani pel rei fetiller Magnífico, juntament amb la reina Amaya, com a paradís on els desitjos dels seu habitants són custodiats per ell i fets realitat de manera aleatòria en unes cerimònies mensuals que tothom espera amb ànsia i on pot ser agraciat en qualsevol moment de la seva vida... si té sort.

Resulta que la pel·lícula arrenca amb l'entrevista que ha de fet l'Asha com a candidata a aprenenta de maga amb el rei, i és en aquest context que se'ns explicarà com funciona, això dels desitjos, i on començarem a sentir, si no ens havia passat abans, l'olor de socarrim que fa tot plegat.

Sense voler entrar en més detalls de la trama per no aixafar res, només afegiré que Wish és un film sobre l'esperança, la llibertat, el preu de la pau i la capacitat d'entomar la vida tal com ve, sense enganyar-nos pensant que tot seran flors i violes i que tot anirà bé, encara menys perquè ho digui una figura autoritària.

Per fer front al conflicte que es desplega a la pel·lícula, l'Asha compta amb l'ajuda d'un estel que baixa del cel per proporcionar-li el recolzament de la seva màgia, un fet inaudit que dona lloc a l'aventura sense la qual la història no tindria gaire sentit.

És l'inevitable company-mascota de les obres de Disney, amb el permís de la cabra Valentino, és clar, però també hi trobarem molts tòpics i elements comuns amb les produccions de la totpoderosa companyia, a més de moltes referències a la seva pròpia història, que poden ser més o menys subtils, visuals, dins dels diàlegs o més directes i òbvies. 

A més de l'estel i la cabreta, l'Asha compta també amb els seus amics, una colla de set personatges, un dels quals amb tendència a esternudar, un altra de més tímida... -calen més pistes per agafar la referència?- que reaccionen de maneres diferents davant de les revelacions que els fa la protagonista.

Ens trobem, doncs, davant d'una simpàtica producció que, a més, homenatja l'evolució de la pròpia animació com a mitjà barrejant tècniques clàssiques i l'ús d'ordinadors, cosa que resulta en una mena de cel shading que no havíem vist en pel·lícules de Disney, i que cadascú decidirà si li agrada més o menys. 

Sigui com sigui, és la pel·lícula de Disney de 2023 i sembla que no ha funcionat gaire bé a les taquilles, però no és això el que ens importa a nosaltres. Si us agrada l'univers de la companyia, aneu a veure-la, o espereu que la pugin a Disney+, però sobretot quedeu-vos fins al final dels crèdits.
 

Visionats: Un món estrany

Acostumats ja, en tenir un bebè a casa, a veure les pel·lícules directament en plataformes d'streaming quan hi apareixen -cosa que no triga gaire, actualment-, l'última de Disney l'hem vist d'aquesta manera, també, i és hora de comentar-la.

Un món estrany és un film de 2022 dirigit per Don Hall, que havia estat codirector de Big Hero 6 (2014), Vaiana (2016) i Raya i l'últim drac (2021), i amb guió de Qui Nguyen, basat en una història creada per tots dos.

Agafant inspiració de fonts molt clàssiques com Viatge al centre de la Terra o les revistes pulp -i no només no se n'amaga, sinó que les homenatja a la presentació-, la pel·lícula presenta una aventura que comença amb un pròleg protagonitzat per un grup d'exploradors, el líder dels quals és en Jaeger Clade.

Quan s'acosten a la destinació, però, es troben amb un dilema que enfronta en Jaeger amb el seu fill, en Searcher, separen els seus camins i... passen 25 anys.

Ara, en Searcher té 40 anys i ha format la seva pròpia família, i sembla que la decisió que va prendre fa 25 anys va ser un encert que va beneficiar la seva comunitat, però perquè hi hagi pel·lícula hi ha d'haver conflicte, i un canvi en les circumstàncies l'obliga a reprendre el seu rol d'explorador per fer front al cataclisme que s'acosta.

És en aquest punt que el film s'endinsa en el gènere aventurer, i ho fa sense deixar de ser un relat sobre la família, perquè en Searcher hi va acompanyat, tant si ho vol com si no.

La trama ens transporta a un món desconegut, estrany, amb tota mena de criatures extraordinàries, i uns perills que són els obstacles per als protagonistes, però que aniran esquivant i gestionant amb els seus recursos i el treball en equip.

Al final, però, el tema principal d'Un món estrany és, ja ho he dit, la família, i més concretament la relació entre pares i fills, en masculí, amb el clàssic problema de la pressió per complir les expectatives del progenitor i seguir els seus passos per por de decebre'l, i a la pel·lícula el tema es tracta a través de 3 generacions dels Clade.

En fer-ho toca un tema universal amb què el públic masculí, però també el femení en extrapolar-ho a mares i filles, es pot sentir identificat.

Tanmateix, a diferència del que passa a la vida real aquí les asprors es llimen a través de compartir una aventura literal, no la metafòrica de viure.

Una aventura que, a més, té un missatge ecologista en el seu tram final, tot i que amb unes conseqüències massa naïfs per al meu gust. 

La pel·lícula va ser un fracàs històric de taquilla, al marge que la crítica l'hagi posat un esglaó per sota dels èxits de Disney dels darrers anys, probablement perquè la pròpia companyia no en va fer el màrqueting necessari, tenint en compte l'element LGBTQ que la limitava en mercats importants com Rússia o la Xina.

Això no afecta a la qualitat del film, i és una aposta de Disney tant per normalitzar coses que han de ser normalitzades com per centrar els seus esforços econòmics en franquícies com Marvel i Star Wars i confiar en Disney+ per obtenir beneficis amb l'animació. 

Ja veurem on porta tot plegat, però de moment ens ha deixat un llargmetratge notable el 2022.

Visionats: El monstre marí

Darrerament, no sé si per la pressió de les xarxes, subvencions o la famosa llei de l'audiovisual -tot i que al final era d'allò més descafeïnada-, o una mica de tot plegat, algunes plataformes d'streaming han començat a doblar al català coses noves.

Això, per excepcional, malauradament és notícia, però és una bona notícia. Perquè no es tracta únicament de recuperar doblatges existents de productes més antics, apartat on encara hi ha molta feina endarrerida, sinó també de captar públic jove, que comenci a canviar la percepció que el català és una assignatura de l'escola i una llengua dels grans. I la pel·lícula de què us parlo avui, una producció de Netflix, calia que fos doblada a la nostra llengua i la plataforma ho ha fet. I n'estan arribant més.

El monstre marí és el nom d'aquest film de Chris Williams, també coescrit per ell mateix, que narra una aventura marina amb un gir diferent de l'habitual i amb una barreja d'inspiracions que dona un molt bon resultat.

Al principi sembla que estiguem davant d'una història de pirates, tots els tòpics hi són... llevat de la part dels abordatges i els saqueigs, perquè aquí aquestes persones es dediquen a caçar monstres del mar i són aclamades com a herois dels quals els llibres parlen fins i tot mentre encara viuen.

El vaixell protagonista, l'Inevitable, el lidera el capità Crow, tota una llegenda que l'hi té jurada al monstre que el va deixar borni fa dècades, i que és la seva obsessió. Algú més hi veu Moby Dick?

La seva tripulació li és del tot fidel, incloent-hi en Jacob, un arquetip d'heroi del qual s'espera que lideri el vaixell en un futur no gaire llunyà.

Tots aquests plans, però, pateixen un daltabaix per la benintencionada intervenció de la Maisie, una nena que va perdre els pares per culpa d'una d'aquestes bèsties i que té els caçadors de monstres en un altíssim pedestal.

A partir d'aquí el film fa un gir cap a una trama més familiar, alegre i fins i tot ingènua, sobretot en la seva resolució, i val a dir que no excessivament imprevisible. 

Cosa que no treu que hi hagi diverses escenes de combats espectaculars al mar -o entre bèsties, com si fossin kaijû japonesos, moments que ens tenen amb l'ai al cor i dilemes existencials per part dels personatges. I, per als més grans, una crítica a l'obediència cega a la història oficial.

Sense voler entrar en més detalls de la història, em penso que ho deixaré aquí, i només afegiré que és una pel·lícula d'allò més amena, amb picades d'ullet a altres films i relats no sé si sempre intencionats o no, que probablement no serà recordada durant generacions, però això serà perquè malgrat que el seu director és també el de Bolt i Big Hero 6 i l'autor de la història de Vaiana, al capdavall aquesta no és una pel·lícula de Disney, Pixar ni Dreamworks, sinó de Netflix, amb un brevíssim pas per algunes sales de cinema molt concretes.

Amb uns dissenys i una animació per ordinador més que notables, i un bon doblatge al català, recomano el seu visionat a petits i grans, especialment en família.

Cinema: Ron dona error

He de reconèixer que havia assumit, després de veure'n el tràiler, que la pel·lícula de què parlo avui era de Pixar, o de Disney fent de Pixar (cas de les pel·lícules d'en Ralph), i que fa pocs dies que vaig saber que en realitat pertanyia a uns estudis nous, Locksmith Animation, fundats el 2014 però amb aquest projecte com a debut. 

Dic això perquè us feu una idea de la mena de film de què estem parlant, perquè podria haver estat signat perfectament per alguna de les companyies esmentades, o per la també gegant Dreamworks. De fet, la distribuïdora és 20th Century Fox, que ja fa uns anys que pertany a Disney, de manera que tot queda "a casa". En tot cas, s'ha estrenat en català -sembla que a l'animació encara és una semigarantia d'aquesta opció, horaris criminals a banda- i, malgrat que la traducció del títol és força nefasta perquè es nota que s'ha fet del castellà gairebé amb un traductor automàtic, la pel·li en si no en té la culpa i toca comentar-la sense tenir en compte això, però també sense deixar de fer esment a aquesta relliscada.

Ron dona error, de l'original Ron's Gone Wrong -on veiem la gràcia del rodolí que es perd en la traducció- està dirigida per Sarah Smith (també coguionista i cofundadora de l'estudi) i Jean-Philippe Vine, i ens presenta una història que més o menys podem deduir quan en veiem el tràiler, però que no per això la fa menys interessant.

El protagonista de la pel·lícula és en Barney Pudowski, un nano de secundària que viu amb el seu pare i la seva àvia, d'origen búlgar -detall que no tindria més importància si no formés part de la humorística caracterització de la senyora-, en una família modesta. 

Per tant, en Barney no està obsessionat amb els mòbils, les tauletes ni els ordinadors, com sí que ho estan tots els seus companys d'institut, i és víctima de la marginació per part d'aquests. Tot i així, no perd el seu caràcter amable i prova de tirar endavant conformant-se amb el que té.

El cas és que un dia s'anuncia un robotet, el B-bot, que està pensat per ajudar els adolescents a fer amistats, i ho fa connectant-se a una xarxa anomenada Bubble (ehem) i fent servir tota la informació que noies i nois vessen a internet per ajudar-los a trobar perfils similars. Això, a en Barney, sí que li agrada, però ni tan sols pel seu aniversari la seva família s'ho pot permetre.

Tanmateix, per un seguit de casualitats, sí que tindrà un B-bot, però... és defectuós, i tot i que inicialment el protagonista es desespera perquè no només no li serveix de gaire, sinó que empitjora la imatge de marginat que ja té, com era previsible es va fent amic del robotet.

A partir d'aquí comença una aventura amb humor, drama i moments caòtics que vol transmetre missatges com l'acceptació dels altres tal com són, l'essència de l'amistat -que inclou, també, acceptar les diferències- o la denúncia de l'assetjament escolar, que potser queda una mica tapat perquè sembla que calgui una figura de "dolent", però és assetjament igualment.

També, és clar, es parla de l'addicció a la tecnologia i com aquesta aïlla les persones ja des de ben joves, encara que irònicament, en aquest cas, el gadget sigui un aparell per ajudar a trobar amistats. Cal afegir-hi, també, el toc d'atenció respecte al perill d'una excessiva presència dels menors a les xarxes, i l'estigmatització que es pot produir segons què es comparteixi. 

No és la primera pel·lícula que ho fa, i només cal que alcem la mirada un moment quan siguem en un restaurant de menjar ràpid per adonar-nos que, quan la gent no està menjant, està mirant un mòbil, però la manca d'originalitat en aquest sentit no fa el missatge menys cert ni menys potent.

A banda d'això, Ron dona error és divertida, trepidant en alguns moments, més calmada en d'altres i amb uns temes que potser no són aptes per a la canalla més menuda, més que res perquè el missatge en aquestes edats costa més que arribi i som davant d'un d'aquells casos de cinema "per a tots els públics" que fa reflexionar els adults o quasi adults mentre que, per al públic més infantil, es tracta d'una pel·li de dibuixos més. 

Vull comentar, també, que en algunes coses m'ha semblat força semblant a un film que vaig criticar fa poc, La família Mitchell contra les màquines, en què també es presentava un producte tecnològic nou -amb un responsable curiosament també anomenat Mark, al seu torn com en Zuckerberg- que es descontrolava i amb missatge també a favor del tracte interpersonal per sobre de l'obsessió amb les pantalles, encara que allà l'amenaça era mundial i aquí, en canvi, la cosa és més d'estar per casa.

Sigui com sigui, és força entretinguda i si se'n fa una bona promoció, sobretot per part dels qui l'hagin vist, podria ser una referència. Em temo, però, que en no dur el segell d'una productora reconeguda corre el risc de passar força desapercebuda i ser oblidada en pocs anys. Esperem que no sigui així.

Visionats: Onward

Fa algunes entrades parlava de Luca, la darrera pel·lícula de Pixar, que vam veure tan bon punt es va estrenar directament a la plataforma Disney+, però amb aquell visionat no completava la filmografia de Pixar: el 2020 es va estrenar, als cinemes perquè va ser abans de Tot Plegat, un film que per diverses circumstàncies no vaig poder veure quan tocava. I durant més d'un any de disponibilitat a la plataforma de streaming, tampoc. 

Ara, per fi, l'he vist, i em sap greu no haver-ho fet abans, però per alguna raó em feia una mica de mandra. No sabria explica per què. Estava equivocat.

Onward, estrenada fatídicament -perquè es va convertir en un fracàs de recaptació per motius aliens a la seva qualitat- pocs dies abans que comencés el confinament de la població mundial per causa de la pandèmia de la COVID-19, és una pel·lícula dirigida per Dan Scanlon (Monsters University) i situada en un món de fantasia, amb elfs, trols i altres criatures mítiques... només que ja sense l'existència de la màgia, que s'ha perdut perquè ha estat substituïda per la tecnologia en un context contemporani.

El protagonista de la història és l'Ian Lightfoot, un elf adolescent tímid i insegur que intenta maldestrament fer amics i que fa 16 anys el dia que comença el relat. 

Viu amb la seva mare, la Laurel (a l'esquerra) i el seu germà gran, en Barley (a la dreta), un flipat dels jocs de rol, i com que és l'aniversari del protagonista, la mare li entrega un regal, que en realitat és per als dos fills però que se'ls havia d'entregar quan el petit fes els 16 anys, de part del seu difunt pare. 

Resulta que és un bastó màgic i una carta amb instruccions per fer-lo anar. I el regal emociona especialment en Barley, que a causa de les seves aficions (o potser aquestes en deriven) sempre ha cregut en l'existència de la màgia i ha desitjat que tornés al món, però a l'hora de la veritat qui l'activa és l'Ian, molt més escèptic.

L'objectiu del regal era la tornada, durant un sol dia, del pare. Un desig que ressona a l'interior de tots dos, que van créixer sense ell, i en el cas de l'Ian ni tan sols el va conèixer, perquè n'és fill pòstum. La cosa, però, surt malament a causa de la lògica inexperiència del nano amb la màgia, i només torna la meitat inferior del seu progenitor, tot i que per sort no dona lloc a cap escena gore, sinó que és més aviat còmic.

Presentada la premissa i amb la voluntat de no rebentar res més, només diré que Onward és l'aventura de dos germans per tal de poder tenir una estona amb el seu difunt pare, un desig lògic per a qualsevol que estigui en una situació semblant.

Tot plegat és un maldecap per a l'Ian, que no estava gens interessat en la màgia i té un caràcter més aviat poruc, mentre que per a en Barley és una gran alegria, atès que pot viure en persona -si bé, per desgràcia per a ell, sense saber emprar la màgia- una d'aquestes aventures a les que dedica tant de temps lliure com a jugador. 

La col·laboració dels germans Lightfoot, un amb coneixements i l'altre amb les capacitats naturals que se li han despertat, és imprescindible en aquest trepidant viatge en què els veurem, també, interactuar amb alguns personatges entranyables, com ara la retirada Mantícora o el cap de policia que els persegueix, el centaure Colt Bronco, que no és altre que la parella actual de la seva mare, que al seu torn és qui li ha demanat que els trobi perquè no són conscients que al final de l'aventura els espera un gran perill del quan no han estat avisats. 

Però sobretot els veurem sols (bé, acompanyats per mig pare), i és que al capdavall és un viatge en què la seva relació es farà més profunda, s'entendran millor que fins ara i reforçarà els seus lligams fraternals.

Onward és un film amb moments de tensió, d'humor i també de més emotius, sobretot al final, i és que, com és habitual en Pixar, trobem diferents lectures per al públic més jove i per a l'adult, a més que el perfil de cadascú fa que s'hi identifiqui més o menys i d'una manera o d'una altra.

És una pel·lícula amb bon ritme, i amb missatge sobre la família, què la conforma i els rols que s'hi duen a terme en cas d'absència d'algun dels seus membres. Per al públic més petit i menys susceptible a aquestes lectures, però per al més gran també, es tracta d'una aventura molt divertida i un film d'aquells que valdrà la pena anar repassant de tant en tant.

I com que abans de la pandèmia la intenció era que s'estrenés als cinemes i que es pogués veure amb normalitat, com és costum des de fa uns anys sí que va ser doblada al català, a diferència de Luca, que es va estrenar directament a Disney+, i podem trobar-la en la nostra llengua a la plataforma de streaming, malauradament sense els rètols traduïts, que ens haurem d'empassar en castellà llevat que optem per comprar-la en format físic, on sí que es pot gaudir dels textos en pantalla en català.

Visionats: Raya i l'últim drac

Ara que per circumstàncies alienes a la voluntat de tots plegats no és tan fàcil anar al cinema, naturalment les entrades de la secció "Cinema" han passat a ser molt testimonials, i quan parlo d'una pel·lícula gairebé sempre és a "Visionats", perquè les he vist a casa.

La crítica d'avui, però, hauria d'haver estat de la primera de les seccions esmentades, perquè quan es va estrenar els cinemes eren oberts (amb restriccions), però no ens podíem desplaçar fora de la comarca, i a la nostra no vam poder gaudir de l'últim film de Disney, atès que la cadena Cinesa va fer boicot a la companyia d'en Mickey Mouse per les seves pràctiques abusives durant la pandèmia, exemplificades en l'estrena de pel·lícules com Mulan directament a Disney+ mentre a les sales se'ls exigien més calés que mai en un moment d'incertesa pel que fa a la recaptació. 

En tot cas, hem hagut d'esperar al llançament del Blu-ray per veure-la, un parell de setmanes abans que arribés a la plataforma d'streaming de la companyia (però tant hi fa, perquè a casa les de Disney es compren, també), i evidentment ho hem fet en català. 

Raya i l'últim drac és el títol del darrer film d'animació de Disney, el primer des de Frozen II (2019), amb direcció de Don Hall i Carlos López Estrada i banda sonora de James Newton Howard (poca broma). 

La pel·lícula té lloc al territori fictici de Kumandra, inspirat en el sud-est asiàtic sense correspondre's amb cap país real, i parteix de la fantàstica premissa que antigament uns esperits malvats anomenats Druun van arrasar el país i l'últim drac, la Sisu, es va sacrificar per derrotar-los i salvar la gent. Com que va concentrar el seu poder en una gemma, les lluites per la seva custòdia van dividir la població en tribus, situació en què es troba 500 anys després.

Coneixem la protagonista, la Raya, quan el seu pare l'entrena perquè en el futur sigui la protectora de la gemma, tot i que ell, en Benja, té la intenció de signar la pau amb totes les altres tribus, i amb aquesta intenció organitza una trobada que, evidentment, acaba malament, amb la gemma trencada, els Druun alliberats i cada cop més gent petrificada per culpa d'aquests.

La seva missió és aplegar els trossos de gemma que s'enduen els representants de cadascuna de les tribus per tal de restaurar la pau, i al cap d'uns anys aconsegueix invocar la Sisu, amb qui emprèn a partir de llavors l'aventura que forma el gruix del film.

No vull revelar res més de la trama, però trobo que calia explicar tot això perquè és el punt de partida, prou complex per ser Disney, d'aquesta pel·lícula d'aventures protagonitzada per una jove guerrera que no sé si s'acabarà considerant "princesa Disney", però que encapçala un repartiment prou divers en una història que fa pensar en una mena de cinema d'animació més allunyat, complex i original del que associem a la companyia del ratolí més famós de la Història, i sens dubte orientada a un públic una mica més juvenil, amb acció, combats, traïcions i dolents que no ho són tant. 

Això no vol dir que no hi hagi humor ni personatges entranyables, començant per la mateixa Sisu, que és el contrapunt de comèdia per a la protagonista, més seriosa i concentrada en la seva missió. També tenim la muntura de la Raya, la mena d'armadillo anomenat Tuk Tuk, en Boun, un nano de 10 anys que té una barca restaurant, el bebè Noi i en Tong, el guerrer d'aspecte temible però de caràcter amable.

La pel·lícula és un viatge ple d'aventures que es resolen amb moments més dramàtics, representats pels combats i les discussions amb els enemics, i d'altres de més divertits en què se succeeixen escenes trepidants. Com deia més amunt, Raya no és un musical, i per tant no ens trobarem aquells moments de calma que busquen oferir un descans argumental i presentar una candidata a cançó clàssica. Però no cal que patim, perquè podrem admirar els impressionants paisatges que hi apareixen malgrat els pocs descansos de què gaudiran els seus personatges. 

Lluny de la típica estructura poca-solta de "princesa" que ha de ser rescatada o que s'enamora d'un home que per algun motiu representa un conflicte, que va quedant cada cop més enrere en la filmografia de Disney en favor d'un estil d'història que fa ben bé dues dècades que triomfa en altres companyies com Dreamworks, i com ja estava fent amb èxit -després de tímids intents com Chicken Little o Bolt- a les dues Frozen -però sense la part de musical d'aquestes-, i en títols com les dues pel·lícules d'en Ralph o la de Big Hero 6, Raya i l'últim drac és, doncs, una pel·lícula força interessant que no crec que assoleixi la popularitat de les esmentades Frozen o de Vaiana, en part també per les circumstàncies en què ha nascut pel que fa a difusió del producte, però que pot apel·lar perfectament a un tipus de públic diferent, que no se senti atret, per sistema, per la imatge que sempre ha donat Disney, però sí per la de Pixar, i és evident que des de fa anys és aquest el referent de la companyia, amb l'avantatge que, en treballar en solitari, pot estampar-hi només el seu logotip. 

Cinema: Buscant la Dory

Normalment faig les crítiques de pel·lícules quan les acabo de veure, prop del dia de l'estrena, però aquest cas és diferent per diversos motius: no tenia pensat fer-la i, a més, la redacto i la publico setmanes després, en part perquè, com que últimament no he pogut llegir gaire i per tant no tinc gaires ressenyes de lectures previstes, no vull que totes les entrades siguin de sèries de televisió. 

El cas és que, com que de tota manera em va sorprendre positivament, vull transmetre les meves impressions de la seqüela/spin-off d'un clàssic de Disney Pixar com és Buscant en Nemo, una pel·lícula que sens dubte busca treure tot el suc possible de l'èxit d'una altra, tendència cada cop més exagerada al cinema, però que aquesta vegada trobo tot un encert.

13 anys després de Buscant en Nemo, un dels films de més èxit de la productora Pixar, ens arribava Buscant la Dory, dirigida per Andrew Stanton, com l'original, i no se'ns pot retreure gaire el fet que sentíssim pudor de seqüela/spin-off innecessària. Al cap i a la fi la primera pel·lícula funcionava sola i no hi havia cap necessitat d'allargar aquell microcosmos amb la típica història en solitari del típic secundari pesat. 

Però no podem retreure tampoc a Pixar que hagi volgut fer el que han fet tantes altres companyies, i el resultat és sorprenentment bo. Per començar, jo la Dory no la suportava gaire com a secundària de Buscant en Nemo, amb la seva brevíssima memòria com a gag recurrent, però en solitari -i amb en Nemo i en Marlin de secundaris aquest cop- m'ha agradat molt.

Ja no podem donar-ho per fet, encara hi ha algunes excepcions sonades, però en general el cinema d'animació es pot anar a veure en català -sens dubte amb l'immortal estigma que fa que a la sala siguem 4 gats-, i tal com es va poder fer amb la primera pel·lícula -que després en DVD va tenir una edició especial amb àudio en català, castellà i anglès i portada catalana, però en canvi a la versió amb caràtula castellana no duia el català entre els idiomes doblats-, Buscant la Dory s'ha pogut, i quan escric això encara es pot, veure en la llengua en què escric els meus blogs.

En fi, la pel·lícula ens explica el periple del peix cirurgià blau indopacífic femella a la recerca dels seus pares, dels quals es va separar de ben petita per culpa del seu problema amb la memòria. És l'excusa per a què emprengui un viatge en què retrobarem vells amics, però també en farem de nous i molt interessants.

Destaca entre ells el pop Hank, un pop vermell del Pacífic oriental, rondinaire (a la versió original amb veu de l'Ed O'Neill, el Jay Pritchett de Modern Family, sèrie en què també veiem en Ty Burrell, que fa de Phil Dunphy i aquí posa veu a una beluga que també col·labora en l'aventura) però bon jan en el fons, combinació sempre entranyable i que a més, aquí, ofereix alguns dels moments més divertits de la pel·lícula.

Com he dit abans, en Nemo i el seu pare Marlin també hi surten, i no només en forma de cameo o enllaç amb Buscant en Nemo, sinó fent de secundaris al llarg de tot el film. A més, no ho vaig trobar forçat, sinó una magistral conversió de protagonistes a secundaris, i viceversa, intercanviant-se els papers amb la Dory respecte a la primera entrega.

Buscant la Dory no ens presenta un món de peixos i altres animals marins de comportament humà, bufons, divertits i amb enginyoses analogies amb la manera de viure que tenim les persones. Tot això ja ho coneixíem de Buscant en Nemo i per tant no es pot dir que sigui un producte del tot original, però en aprofundir en un personatge secundari i donar-li tanta vida, a més de mostrar moments per a les rialles, la tensió i la tristesa en una aventura molt entretinguda, penso que és un afegit encertat i li dono la benvinguda sense cap mena de dubte.

A favor:

-Interessant per si mateixa i independent de la pel·lícula de la qual és seqüela i alhora spin-off

-Entretinguda, divertida i emotiva

-La Dory de petita és adorable, i de secundària potser una mica pesada al primer film passa a protagonista entranyable en aquest

-El personatge d'en Hank i la transformació de secundaris en protagonistes i viceversa

En contra:

-Malgrat la qualitat de l'animació i la producció, sempre es valorarà en relació amb Buscant en Nemo

-El risc que els passi pel cap fer un spin-off d'en Hank i, ara sí, la vessin

Cinema: Inside Out (Del revés)

Fa uns mesos vam anar a l'exposició de Pixar que van fer al CaixaFòrum, una exposició dedicada al 25è aniversari d'aquesta factoria de pel·lícules (llargmetratges i curtmetratges) d'animació generada per ordinador que ha revolucionat el món dels dibuixos animats i que ha obligat la mateixa Disney, amb la qual té un acord de col·laboració, a rendir-se a l'evidència i presentar també els seus films no només amb aquesta tecnologia, sinó també amb el mateix estil narratiu, com hem pogut veure en èxits com ara En Ralph el destructor, Frozen, el regne del gel i Big Hero 6.

En aquella exposició, ja una mica obsoleta perquè cobria fins el 2011, no es parlava de Brave ni de Monsters University, però encara menys de la llavors inèdita Inside Out, que sense fer gaire soroll ha arribat aquest 2015 a les pantalles d'arreu del món amb direcció de Pete Docter, membre de Pixar però que no dirigia des d'Up (2009).

Amb el títol català Del revés, que no m'acaba de convèncer perquè no reflecteix del tot la idea de la pel·lícula, però que suposo que és una decisió heretada de la versió castellana, proposa una premissa que enganya força: els protagonistes són uns personatges menuts, de colors, que viuen al cervell d'una nena i que controlen les emocions bàsiques que representen cadascun d'ells. 

D'aspecte infantil i amb moltes coloraines, en realitat és una de les pel·lícules més adultes de Pixar, companyia que és experta en crear llargmetratges animats per a tots els públics però que emocionen especialment els adults i, després d'uns anys de diverses seqüeles -no excessivament bones- i un any de descans durant el 2014, ara ens arriba aquesta obra mestra indiscutible.

El tràiler també enganya: és clar que és una pel·lícula d'aventures, amb gags humorístics i tot plegat, però insisteixo en què la millor lectura la faran els adults. No ho sé, es veu d'una altra manera, i hi ha seqüències que, com vaig poder constatar a la sala del cinema -gairebé buida perquè eren les quatre de la tarda d'un dimarts i, a sobre, en català-, no desperten gaire interès als nens i nenes gaire petits, i en canvi poden emocionar els adults.

Presentem, però, els personatges principals de la pel·lícula: d'esquerra a dreta tenim la Tristesa, l'Ira, en Por (al darrere), la Fàstic i la Joia, aquesta última amb més protagonisme que els altres. Des que la Riley va néixer s'han amoïnat per ella i li han permès, tot controlant les seves emocions, tirar endavant sense sobresalts considerables, tot i que la Joia, amb el seu caràcter extremament optimista, és la que mana i això ha fet que la Riley hagi tingut una vida força feliç.

El problema és que ara la nena ha fet 11 anys, s'acosta a l'adolescència i comencen els canvis -interns i del seu entorn- que fan que perdi el control sobre les emocions, aquestes es barregin i la seva propietària passi mals moments com tots nosaltres en aquesta etapa tan única de la vida.

Un tema que s'ha tocat moltes vegades en diversos formats de la ficció, però que Inside Out (Del revés) retrata d'una manera magistral a través d'aquests personatges de colors i formes estranyes i tot un sistema intel·ligent i visualment preciós que serveix per a explicar, amb un estil propi i entenedor, el funcionament de les emocions i els records del cervell humà. Si més no, és una versió de com podria ser que funcionessin.

Aquest filtre segurament està pensat per al públic més jove, però si ho és massa el més probable és que no l'acabi d'entendre, al capdavall li falten referències i coneixements que anirà adquirint al llarg de la vida. Pensem que la pel·lícula gira al voltant de l'adolescència i apel·la als que l'hem passat i als que l'estan passant, però el públic que està per sota d'aquesta etapa trobo que no seria el públic objectiu del film, desprenguin el que desprenguin tant el pòster com el tràiler.

Al marge d'aquesta petita feblesa -que els pares han de conèixer abans d'endur-se nens i nenes massa petits al cinema, perquè pot ser que s'avorreixin i molestin els altres espectadors amb comentaris en veu alta al respecte-, considero que és una de les millors produccions de Pixar, que enganya amb una presentació colorida i dissenys arrodonits però que, més enllà de l'aventura i els gags, convida a reflexionar, emociona i deixa amb un regust agredolç, entre la tristesa i la satisfacció -no oblidem que les emocions es poden combinar- els espectadors i les espectadores que hi connecten. 

De moment està sent tot un èxit de públic i de crítica, i estigui on estigui entre les pel·lícules de Pixar, el que és segur és que es troba al nivell de les millors i demostra la recuperació d'una empresa que ens ha acostumat a l'excel·lència però que, de vegades, s'ha quedat en el notable. No és aquest, el cas.

A favor:

-Una de les millors pel·lícules de Pixar es miri com es miri

-De les més adultes, és el públic major d'edat el que en gaudirà més

-Original i intel·ligent en la manera de tractar una qüestió molt gastada

En contra:

-El públic més jove la pot veure enganyat i quedar-ne decebut

-Segons com la llegim ens en podem anar força tristos i nostàlgics

-No és culpa de la pel·lícula, però el curt que ens presenten abans, Lava, és dels més fluixos de Pixar (i la melodia s'enganxa de mala manera)