Cinema: Inside Out 2 (Del revés 2)

Si bé Disney ha estat tradicionalment reticent a fer seqüeles de pel·lícules (almenys per al cinema), però últimament s'hi ha animat, a Pixar mai li ha sabut greu recuperar històries d'èxit i ampliar-les per mirar de repetir el triomf, satisfer el públic i continuar obtenint beneficis.

Després que diverses de les seves pel·lícules es convertissin en sagues, ara ha estat el torn d'Inside Out, en català coneguda també com a Del revés, que 9 anys després de la seva estrena el 2015 torna amb la continuació de les aventures de la Riley i les seves emocions.

Inside Out 2 o Del revés 2, dirigida pel debutant Kelsey Mann en comptes d'en Pete Docter, director de la primera part, ha arribat després de molt de temps d'expectació des que se'n va confirmar la producció, i és que Inside Out, per bé que no era dels films més digeribles pel públic infantil i no es pot dir en veu tan alta allò de "les pel·lis de Pixar són per a petits i grans" -i el mateix passa amb aquesta segona entrega-, va agradar molt, en el seu moment, pel retrat que feia de les emocions d'una nena a través de personatges que les representaven i estaven instal·lats al seu cap.

Què ens podia oferir, doncs, aquesta nova pel·lícula? De manera molt intel·ligent, el que fa és entrar en una nova etapa de la vida de la protagonista humana del primer film, la Riley, només dos anys després, però dos anys cabdals perquè, amb 13 d'edat, ja és adolescent.

Amb l'adolescència arriba la pubertat, el perillós però temptador botó vermell de la consola de control de les emocions que se'ns mostrava ja al final de la primera pel·lícula, i que era una pista del que vindria, perquè és això: ara la Riley ha començat a sentir coses que quan era una mica més petita no es podia ni imaginar, i això li provoca canvis d'humor i preocupacions que els seus pares sabien que tard o d'hora arribarien, però que mai són agradables per a ningú.

Ara bé, no es tracta de fer un relat humorístic convencional d'aquesta part de la vida de les persones, tampoc a l'altra pel·li, sinó que, com podíem esperar, Pixar ho fa a través dels personatges que ja coneixíem i que representen les emocions bàsiques de la noia, que van una mica perduts en aquesta nova etapa, però també amb l'arribada de nous personatges que personifiquen les noves i més complexes emocions que donen sentit a la pel·lícula.

Aquestes són la Vergonya, l'Ansietat, l'Enveja i l'Ennui, la paraula francesa per a avorriment, però és el que s'ha decidit des de traducció i ho haurem d'acceptar, així com la llicència popular que s'ha permès en fer servir l'adverbi casi en comptes del correcte quasi o gairebé. Com a mínim, aquest cop no s'han hagut de lamentar quadros, barcos ni enterros.

En fi, els quatre nous personatgets, amb aspecte de titelles de Jim Henson, com les emocions originals, tenen els seus moments per brillar i els seus gags, però també un líder clar, que és l'Ansietat, així com la Joia ho és del grup original, i aquesta adopta un paper antagonista al film perquè, ara que les quatre noves emocions s'han instal·lat a l'interior de la Riley, desplacen per la força les emocions bàsiques que hi havia fins ara, un reflex dels canvis que està experimentant la noia amb l'arribada de la gran P.

A banda de tot això, que és el reclam de la pel·lícula, a l'exterior veiem com és la vida de la Riley més enllà d'ella mateixa i som testimonis de com es replanteja conceptes com l'amistat, perquè ara té dubtes sobre els seus propis principis i objectius, ja que en entrar a l'institut properament el que vol és el que vol tothom: ser acceptada, no tal com és, sinó com ens diu la societat que hem de ser, i això provoca un terrabastall amb les seves amigues dels últims anys.

Inside Out 2 explora aquesta mena de conflictes, aquest ritus de creixement propis de l'adolescència, i veurem com, a través de les metàfores imaginatives del món de l'interior de la Riley, es va decidint el seu destí i quin dels dos grups d'emocions és el que prevaldrà. 

Com deia més amunt, la pel·lícula, encara que transmeti emotius missatges a través de personatges bufons i colorits que viuen aventures amb mil obstacles i força moments d'humor, pot arribar a fer-se llarga per als infants, és quelcom que vaig sentir expressat en veu alta al cinema veient la primera part i m'ha tornat a passar ara, perquè no l'acaben d'entendre, i és que estem parlant, al capdavall, de sentiments complexos, més encara que a la primera Inside Out, i en general tenim tendència a veure audiovisual animat amb criatures només per les idees preconcebudes que tenim tots plegats respecte al format. 

A l'altra banda d'això, és clar, tenim una nova pel·lícula de dibuixos animats més que vàlida per als adults, que en són, trobo, el target principal. De fet, no és estrany que se'ns faci algun nus a la gola amb segons quines situacions amb què ens podem identificar o que estem vivint o sabem que viurem aviat amb la nostra canalla.

Inside Out 2 és una coherent continuació del que ja havíem vist, amb algunes idees noves pel que fa a la representació de les emocions, els sentiments i els pensaments, i sempre és agradable retrobar-se amb mons que ens van deixar un bon regust en el passat. Si li hem de trobar algun punt feble, però, tenim el típic de les seqüeles d'obres sorprenents: que la posada en escena ja no ens sorprèn, perquè ja l'esperàvem així. Tot i aquest inevitable "defecte", penso que és una excel·lent segona part que cap dels fans de la primera s'hauria de perdre.

Sèries: Sense8

Com suposo que li passa a molta gent en els darrers anys, davant de l'enorme oferta televisiva de qualitat acaba sent un criteri d'elecció, ben sovint, l'aparició d'actors de renom o la implicació en tasques de producció de directors famosos. 

En aquest cas, el que més em va cridar l'atenció de la sèrie de què parlo avui, que pel que fa al repartiment està formada bàsicament per cares poc conegudes, va ser que l'havien creat els germans Wachowski -els de Matrix- i el senyor J. Michael Straczynski, reputat guionista que és també molt conegut i apreciat en el món dels còmics. També que era una producció original de Netflix, que acostuma a ser garantia de qualitat, i que el tema semblava força atractiu.

Abans de res he de dir que recomano molt aquesta primera incursió dels Wachowski a la televisió, tot i que al cinema han presentat treballs molt desiguals, només cal veure la rebuda de la tercera part de la trilogia Matrix, Jupiter Ascending o Cloud Atlas, aquesta última d'aquelles que o t'agraden molt o les odies, o potser totes dues coses alhora. 

Però una de les característiques de les històries dels Wachowski és la presentació d'històries paral·leles, o relacionades, protagonitzades per personatges diferents, i aquí tornen a fer-ho, però veurem com perquè és la gràcia de Sense8. I començarem presentant els personatges i les seves circumstàncies. Abans de res he de dir, però, que sí que hi ha un parell de cares força conegudes, però en papers molt petits: una és la de la Daryl Hannah, i l'altra la d'en Naveen Andrews (el mític Sayid de Lost).

En Capheus (Aml Ameen) viu a Nairobi (Kenya) i condueix un matatu, un minibus privat, i té cura de la seva mare, malalta de sida, mentre no perd el somriure i l'optimisme que el caracteritzen. És fan d'en Jean-Claude van Damme i el seu bus es diu Van Damn per aquest motiu.

La Kala (Tina Desai), de Mumbai, és farmacèutica i una noia hindú practicant. Està promesa amb un noi atractiu i ric, i bona persona, però no n'està enamorada i veu com els preparatius del casament van endavant sense que se li acudeixi com aturar-ho.

La Riley (Tuppence Middleton) és islandesa i ara s'està a Londres, on fa de DJ, però el seu passat és ple de misteris i tragèdies que de moment han quedat no del tot explicades, qui sap si a la segona temporada de la sèrie quedarà tot resolt.

En Lito (Miguel Ángel Silvestre, molt conegut per al públic espanyol per les seves pel·lícules però també per les sèries Sin tetas no hay paraíso o Velvet) és un actor espanyol -diu el personatge que va néixer a Bilbao i va aprendre a ballar flamenc a Barcelona... ugh...- que en el moment de la sèrie està rodant a Ciutat de Mèxic. És un ídol de masses que, per tal de protegir la seva carrera, amaga el petit detall que en realitat és homosexual.

La Nomi (Jamie Clayton), de San Francisco, és transsexual, també ho és la intèrpret que li dóna vida, i la seva tradicional família hi està en contra, fins al punt de voler que li facin una lobotomia per tal de "guarir-la". La seva parella és l'Amanita, o "Neets", una noia, de manera que ens podem imaginar com s'ho pren, a sobre, la família.

Tant el cas d'en Lito com, sobretot, el de la Nomi, són clarament un reflex del procés de reassignació de gènere d'un dels germans Wachowski, que abans es deia Larry i ara, Lana. 

Continuem amb en Will (Brian J. Smith), un policia de Chicago honest i bon paio que està traumatitzat per un assassinat que es va produir quan era petit. 

La Sun (Bae Doona, vista precisament també a Cloud Atlas) és una noia coreana, de Seül, filla d'un important home de negocis i una gran lluitadora de kickboxing, però aviat es veu involucrada en els escàndols de corrupció del seu pare.

Finalment tenim en Wolfgang (Max Riemelt), de Berlín, és especialista en obrir caixes fortes i comet, per tant, delictes. Està involucrat en el crim organitzat, però fins i tot la seva família li va en contra. 

Aquests són els 8 protagonistes de Sense8, els sensates (aquí hi ha el joc de paraules), 8 persones que viuen en diferents parts del món, localitzacions reals de la sèrie, però que descobreixen alhora que es poden comunicar a través de les sensacions. Per exemple, si un d'ells està trist els altres poden trobar-se de sobte que els envaeix la tristesa i no entendre per què. 

Però aviat comencen a veure's, amb l'aparició "astral" d'un d'ells al lloc on hi ha un altre, al principi de manera aleatòria i incontrolada, mentre que a mesura que avança la sèrie tots ells adquireixen un cert control sobre quan i com fer-ho, o convocar aquell altre del grup que necessitin -o a la inversa, apareixen allà on algun dels altres els necessita-.

Per posar un exemple, quan en Capheus es troba en problemes i s'ha d'enfrontar a una perillosa banda, la Sun el "posseix" i li permet tenir, temporalment, les seves habilitats per a la lluita. En d'altres ocasions es tracta de donar consells, o de col·laborar en una investigació.

Quan dos d'ells estan en contacte, les terceres persones els veuen actuar com si estiguessin bojos, parlant a algú invisible o abraçant l'aire. Però aquests contactes sempre tenen un objectiu, primer per solucionar els problemes en què es troba cadascun d'ells i després per tal de protegir-se davant l'amenaça que plana sobre el grup, que una organització que es dedica a destruir sensates té en el punt de mira.

I, és clar, també sorgirà l'amor, perquè es formen almenys dues parelles gràcies a aquestes connexions, cosa que afegeix romanticisme i dramatisme a la història. Alguna escena estranya en uns banys també apareix, amb força quòrum, però això ja pertany al terreny de les excentricitats de la sèrie.

El cas és que Sense8, del gènere de la ciència-ficció, és una sèrie diferent, que aposta per actors i actrius poc coneguts, però que sens dubte ho seran molt més a partir d'ara, amb aquests 12 episodis de la primera temporada i els que hi hagi a la segona. El nivell de producció és altíssim, els recursos visuals per a explicar les connexions estan molt ben aconseguits i les 8 històries s'entrelliguen suaument, sense que calgui forçar res ni esdevingui quelcom previsible. Si els Wachowski us fan tenir reticències, aquesta sèrie és de les seves millors obres, sens dubte.