Cinema: Inside Out 2 (Del revés 2)

Si bé Disney ha estat tradicionalment reticent a fer seqüeles de pel·lícules (almenys per al cinema), però últimament s'hi ha animat, a Pixar mai li ha sabut greu recuperar històries d'èxit i ampliar-les per mirar de repetir el triomf, satisfer el públic i continuar obtenint beneficis.

Després que diverses de les seves pel·lícules es convertissin en sagues, ara ha estat el torn d'Inside Out, en català coneguda també com a Del revés, que 9 anys després de la seva estrena el 2015 torna amb la continuació de les aventures de la Riley i les seves emocions.

Inside Out 2 o Del revés 2, dirigida pel debutant Kelsey Mann en comptes d'en Pete Docter, director de la primera part, ha arribat després de molt de temps d'expectació des que se'n va confirmar la producció, i és que Inside Out, per bé que no era dels films més digeribles pel públic infantil i no es pot dir en veu tan alta allò de "les pel·lis de Pixar són per a petits i grans" -i el mateix passa amb aquesta segona entrega-, va agradar molt, en el seu moment, pel retrat que feia de les emocions d'una nena a través de personatges que les representaven i estaven instal·lats al seu cap.

Què ens podia oferir, doncs, aquesta nova pel·lícula? De manera molt intel·ligent, el que fa és entrar en una nova etapa de la vida de la protagonista humana del primer film, la Riley, només dos anys després, però dos anys cabdals perquè, amb 13 d'edat, ja és adolescent.

Amb l'adolescència arriba la pubertat, el perillós però temptador botó vermell de la consola de control de les emocions que se'ns mostrava ja al final de la primera pel·lícula, i que era una pista del que vindria, perquè és això: ara la Riley ha començat a sentir coses que quan era una mica més petita no es podia ni imaginar, i això li provoca canvis d'humor i preocupacions que els seus pares sabien que tard o d'hora arribarien, però que mai són agradables per a ningú.

Ara bé, no es tracta de fer un relat humorístic convencional d'aquesta part de la vida de les persones, tampoc a l'altra pel·li, sinó que, com podíem esperar, Pixar ho fa a través dels personatges que ja coneixíem i que representen les emocions bàsiques de la noia, que van una mica perduts en aquesta nova etapa, però també amb l'arribada de nous personatges que personifiquen les noves i més complexes emocions que donen sentit a la pel·lícula.

Aquestes són la Vergonya, l'Ansietat, l'Enveja i l'Ennui, la paraula francesa per a avorriment, però és el que s'ha decidit des de traducció i ho haurem d'acceptar, així com la llicència popular que s'ha permès en fer servir l'adverbi casi en comptes del correcte quasi o gairebé. Com a mínim, aquest cop no s'han hagut de lamentar quadros, barcos ni enterros.

En fi, els quatre nous personatgets, amb aspecte de titelles de Jim Henson, com les emocions originals, tenen els seus moments per brillar i els seus gags, però també un líder clar, que és l'Ansietat, així com la Joia ho és del grup original, i aquesta adopta un paper antagonista al film perquè, ara que les quatre noves emocions s'han instal·lat a l'interior de la Riley, desplacen per la força les emocions bàsiques que hi havia fins ara, un reflex dels canvis que està experimentant la noia amb l'arribada de la gran P.

A banda de tot això, que és el reclam de la pel·lícula, a l'exterior veiem com és la vida de la Riley més enllà d'ella mateixa i som testimonis de com es replanteja conceptes com l'amistat, perquè ara té dubtes sobre els seus propis principis i objectius, ja que en entrar a l'institut properament el que vol és el que vol tothom: ser acceptada, no tal com és, sinó com ens diu la societat que hem de ser, i això provoca un terrabastall amb les seves amigues dels últims anys.

Inside Out 2 explora aquesta mena de conflictes, aquest ritus de creixement propis de l'adolescència, i veurem com, a través de les metàfores imaginatives del món de l'interior de la Riley, es va decidint el seu destí i quin dels dos grups d'emocions és el que prevaldrà. 

Com deia més amunt, la pel·lícula, encara que transmeti emotius missatges a través de personatges bufons i colorits que viuen aventures amb mil obstacles i força moments d'humor, pot arribar a fer-se llarga per als infants, és quelcom que vaig sentir expressat en veu alta al cinema veient la primera part i m'ha tornat a passar ara, perquè no l'acaben d'entendre, i és que estem parlant, al capdavall, de sentiments complexos, més encara que a la primera Inside Out, i en general tenim tendència a veure audiovisual animat amb criatures només per les idees preconcebudes que tenim tots plegats respecte al format. 

A l'altra banda d'això, és clar, tenim una nova pel·lícula de dibuixos animats més que vàlida per als adults, que en són, trobo, el target principal. De fet, no és estrany que se'ns faci algun nus a la gola amb segons quines situacions amb què ens podem identificar o que estem vivint o sabem que viurem aviat amb la nostra canalla.

Inside Out 2 és una coherent continuació del que ja havíem vist, amb algunes idees noves pel que fa a la representació de les emocions, els sentiments i els pensaments, i sempre és agradable retrobar-se amb mons que ens van deixar un bon regust en el passat. Si li hem de trobar algun punt feble, però, tenim el típic de les seqüeles d'obres sorprenents: que la posada en escena ja no ens sorprèn, perquè ja l'esperàvem així. Tot i aquest inevitable "defecte", penso que és una excel·lent segona part que cap dels fans de la primera s'hauria de perdre.