Cinema: Elio

Com he dit més d'un cop últimament, enguany estic veient molt poques pel·lícules, però molt poques. I es dona la circumstància que, quan escric això, estem a finals de juliol i només n'he vist 7, de les quals... 4 al cinema! 

Són majoria, doncs, i en part és perquè en un mateix cap de setmana en vaig veure dues, de les quals parlo també en entrades consecutives del blog, essent la primera Superman, de la qual vaig parlar en aquesta entrada, i l'altra la que us porto avui, una que vam anar a veure en família i que s'estrenava alhora que l'adaptació més recent de les aventures del superheroi més famós de tots els temps a la gran pantalla. 

Elio és el nom de la darrera proposta de Pixar, que continua tan prolífica com sempre i ens estrena una pel·lícula cada any. Doncs bé, la d'aquest 2025 ens trasllada a l'espai, amb guió de Julia Cho, Mark Hammer i Mike Jones i direcció de Madeline Sharafian, Domee Shi i Adrian Molina. 

El títol d'aquest llargmetratge que, com de costum amb aquest estudi, s'ha estrenat en català, és el nom del seu protagonista, un nen que -com no podia ser d'una altra manera amb Disney posant-hi els calés- és orfe després que els seus pares morissin en circumstàncies que no ens diu el guió, i viu amb la seva tieta. 

Ella es diu Olga i és comandant a les Forces Aèries dels Estats Units d'Amèrica, però va haver d'abandonar el seu somni d'entrar al programa aeroespacial com a astronauta per fer-se càrrec del seu nebot.

Tanmateix, la relació amb ell no és fàcil, atès que no acaba d'entendre els seus comportaments i, sense voler-ho, el nen la fica en més d'un embolic. Malgrat els malentesos i les discussions, ens queda clar en tot moment que l'estima i que faria qualsevol cosa per ell.

Ell és un nano considerat raret pels seus companys, i és normal que sigui més aviat introvertit, atès el que va passar amb els seus pares, però un dia troba una raó per il·lusionar-se amb la vida, i és la possible existència de vida extraterrestre.

Des de llavors, viu obsessionat amb el somni que l'abdueixin i poder conèixer de primera mà aquest mite de la nostra societat. I, evidentment, perquè hi hagi pel·lícula aquests somnis s'han de fer realitat. Però si no voleu que us aixafi res més, us convido a deixar de llegir, perquè aquest cop no seré capaç de parlar del film sense fer gaires spoilers.

L'Elio, efectivament, arriba a conèixer un munt d'extraterrestres, que van trobar el disc daurat de la sonda Voyager 1 llançada el 1977 amb mostres de la cultura del nostre planeta. Però, més important que això, troba un lloc on vol estar, on se sent important i comprès.

Amb una naturalesa pròpia de la infantesa que el fa estar totalment obert a qualsevol cosa nova, l'Elio està vivint el seu somni, però també hi farà els amics que no té al seu medi natural.

Sobretot, en Glordon, una mena de llimac sense ulls que es troba en una situació similar a la seva, per circumstàncies diferents, i que ajuda la pel·lícula a tractar temes habituals dels films de Pixar, com la família, la dificultat per encaixar i l'amistat. 

Amb el seu sorprenent viatge i alguna decisió poc reflexiva -també pròpia de l'edat-, l'Elio provoca una crisi interplanetària que és el conflicte principal del film, deixant de banda el personal, però no en continuo parlant perquè trobo que ja he dit prou coses de la seva trama. 

Un cop més, Pixar no decep -almenys a mi- i ens porta una història que s'afegeix al seu ja extens i estimat recorregut, amb personatges que passen a formar part del seu univers, mai més ben dit. 

 

Cinema: Inside Out 2 (Del revés 2)

Si bé Disney ha estat tradicionalment reticent a fer seqüeles de pel·lícules (almenys per al cinema), però últimament s'hi ha animat, a Pixar mai li ha sabut greu recuperar històries d'èxit i ampliar-les per mirar de repetir el triomf, satisfer el públic i continuar obtenint beneficis.

Després que diverses de les seves pel·lícules es convertissin en sagues, ara ha estat el torn d'Inside Out, en català coneguda també com a Del revés, que 9 anys després de la seva estrena el 2015 torna amb la continuació de les aventures de la Riley i les seves emocions.

Inside Out 2 o Del revés 2, dirigida pel debutant Kelsey Mann en comptes d'en Pete Docter, director de la primera part, ha arribat després de molt de temps d'expectació des que se'n va confirmar la producció, i és que Inside Out, per bé que no era dels films més digeribles pel públic infantil i no es pot dir en veu tan alta allò de "les pel·lis de Pixar són per a petits i grans" -i el mateix passa amb aquesta segona entrega-, va agradar molt, en el seu moment, pel retrat que feia de les emocions d'una nena a través de personatges que les representaven i estaven instal·lats al seu cap.

Què ens podia oferir, doncs, aquesta nova pel·lícula? De manera molt intel·ligent, el que fa és entrar en una nova etapa de la vida de la protagonista humana del primer film, la Riley, només dos anys després, però dos anys cabdals perquè, amb 13 d'edat, ja és adolescent.

Amb l'adolescència arriba la pubertat, el perillós però temptador botó vermell de la consola de control de les emocions que se'ns mostrava ja al final de la primera pel·lícula, i que era una pista del que vindria, perquè és això: ara la Riley ha començat a sentir coses que quan era una mica més petita no es podia ni imaginar, i això li provoca canvis d'humor i preocupacions que els seus pares sabien que tard o d'hora arribarien, però que mai són agradables per a ningú.

Ara bé, no es tracta de fer un relat humorístic convencional d'aquesta part de la vida de les persones, tampoc a l'altra pel·li, sinó que, com podíem esperar, Pixar ho fa a través dels personatges que ja coneixíem i que representen les emocions bàsiques de la noia, que van una mica perduts en aquesta nova etapa, però també amb l'arribada de nous personatges que personifiquen les noves i més complexes emocions que donen sentit a la pel·lícula.

Aquestes són la Vergonya, l'Ansietat, l'Enveja i l'Ennui, la paraula francesa per a avorriment, però és el que s'ha decidit des de traducció i ho haurem d'acceptar, així com la llicència popular que s'ha permès en fer servir l'adverbi casi en comptes del correcte quasi o gairebé. Com a mínim, aquest cop no s'han hagut de lamentar quadros, barcos ni enterros.

En fi, els quatre nous personatgets, amb aspecte de titelles de Jim Henson, com les emocions originals, tenen els seus moments per brillar i els seus gags, però també un líder clar, que és l'Ansietat, així com la Joia ho és del grup original, i aquesta adopta un paper antagonista al film perquè, ara que les quatre noves emocions s'han instal·lat a l'interior de la Riley, desplacen per la força les emocions bàsiques que hi havia fins ara, un reflex dels canvis que està experimentant la noia amb l'arribada de la gran P.

A banda de tot això, que és el reclam de la pel·lícula, a l'exterior veiem com és la vida de la Riley més enllà d'ella mateixa i som testimonis de com es replanteja conceptes com l'amistat, perquè ara té dubtes sobre els seus propis principis i objectius, ja que en entrar a l'institut properament el que vol és el que vol tothom: ser acceptada, no tal com és, sinó com ens diu la societat que hem de ser, i això provoca un terrabastall amb les seves amigues dels últims anys.

Inside Out 2 explora aquesta mena de conflictes, aquest ritus de creixement propis de l'adolescència, i veurem com, a través de les metàfores imaginatives del món de l'interior de la Riley, es va decidint el seu destí i quin dels dos grups d'emocions és el que prevaldrà. 

Com deia més amunt, la pel·lícula, encara que transmeti emotius missatges a través de personatges bufons i colorits que viuen aventures amb mil obstacles i força moments d'humor, pot arribar a fer-se llarga per als infants, és quelcom que vaig sentir expressat en veu alta al cinema veient la primera part i m'ha tornat a passar ara, perquè no l'acaben d'entendre, i és que estem parlant, al capdavall, de sentiments complexos, més encara que a la primera Inside Out, i en general tenim tendència a veure audiovisual animat amb criatures només per les idees preconcebudes que tenim tots plegats respecte al format. 

A l'altra banda d'això, és clar, tenim una nova pel·lícula de dibuixos animats més que vàlida per als adults, que en són, trobo, el target principal. De fet, no és estrany que se'ns faci algun nus a la gola amb segons quines situacions amb què ens podem identificar o que estem vivint o sabem que viurem aviat amb la nostra canalla.

Inside Out 2 és una coherent continuació del que ja havíem vist, amb algunes idees noves pel que fa a la representació de les emocions, els sentiments i els pensaments, i sempre és agradable retrobar-se amb mons que ens van deixar un bon regust en el passat. Si li hem de trobar algun punt feble, però, tenim el típic de les seqüeles d'obres sorprenents: que la posada en escena ja no ens sorprèn, perquè ja l'esperàvem així. Tot i aquest inevitable "defecte", penso que és una excel·lent segona part que cap dels fans de la primera s'hauria de perdre.

Cinema: Elemental

Una nova pel·lícula de Pixar significa una sessió de cinema familiar tant sí com no, i evidentment al cine, en pantalla gran i en una sala plena de butaques. En aquesta ocasió no sabíem ni tan sols de què anava, però tant li fa, perquè les anem a mirar totes.

El que sí que pensàvem, a priori, pel material promocional que se'n veia -bàsicament el pòster-, era que potser se solapava una mica amb Inside Out, que amb la broma ja té 8 anys. Doncs no, no hi té res a veure, més enllà de l'aparició de personatges de colors.

Dirigida per Peter Sohn (El viatge d'Arlo), ens mostra un món amb éssers antropomòrfics però basats en els elements de l'aire, la terra, l'aigua i el foc, i el protagonisme el tenen en aquests cas dos personatges que pertanyen als dos últims.

De fet, la pel·lícula segueix sobretot la família de la Candela, una nena i després noia que és filla d'un matrimoni de foc que arriba a Ciutat Elemental després de marxar del seu poble natal per tenir l'oportunitat de dur una vida millor, i que viu d'una botiga de productes basats en el foc.

El present del film se situa en l'etapa d'aprenentatge de la Candela de cara a heretar el negoci del seu pare, que pensa retirar-se quan la vegi preparada, i és que la noia té un petit defecte: s'empipa fàcilment i perd els papers, de manera que provoca més d'un desastre, i treballant en una botiga haurà d'aprendre a tenir molta paciència amb els clients perepunyetes.

Un d'aquests rampells provoca un accident que fa que conegui, per casualitat, el personatge que dona, en interactuar amb ella, el to còmic a la història, i no és altre que en Nil, un inspector municipal que resulta que és d'aigua, un element que se suposa que fa temps que va deixar de distribuir-se al barri on viuen els de foc per raons òbvies.

Junts hauran d'evitar un desastre de proporcions inimaginables, col·laborar en una missió gairebé secreta en bona part per les reticències -per dir-ho finament- que el pare de la Candela té respecte als tractes amb éssers d'aigua, motivades tant pel perill de la combinació d'aquest element amb el foc com per la xenofòbia que han hagut de patir els de la seva espècie, en el que és una de les clàssiques lectures per a adults que solen tenir els films de Pixar.

L'aventura dona lloc a situacions molt divertides, però també hi ha un potent ingredient romàntic que no s'intenta amagar gaire, i que ja podem suposar que no serà fàcil donada la composició del duet protagonista.

Elemental és una pel·lícula molt amena, amb un guió intel·ligent que juga amb els gags relacionats amb els elements dels diferents personatges i que almenys la traducció catalana ha reflectit de manera excel·lent. 

Presenta un disseny i uns efectes visuals que aprofiten amb imaginació els elements en què es basen, i presenta una trama prou entenedora per al públic infantil alhora que, com deia més amunt, l'adult hi trobarà més temes, com l'esmentat de la xenofòbia, la immigració, les relacions paternofilials (incloent-hi sacrificis, voluntat de complaure, ressentiments...) o els llegats familiars, temes que el director extreu de la pròpia experiència i la dels seus pares, que es van establir als Estats Units des de Corea del Sud.

Personalment no m'ha decebut gens, aquest film, diguin el que diguin alguns crítics i la recaptació que ha aconseguit a les taquilles -que continua sent més que la de més d'una cinta d'èxit de l'estudi. És essència Pixar i una història que valdrà la pena anar veient amb els anys amb els nens a mesura que creixin i vagin entenent més coses, que és quelcom que podem dir de força títols de l'estudi.

 

Visionats: Red

Sembla que les facin cada quinze dies, les pel·lícules de Pixar, però el cas és que són bones, i com que en no acabar de fer net de la COVID-19 s'estrena directament a la plataforma Disney+ allà on n'hi ha -i on no, quin remei, al cinema-, el cert és que no hem de pagar entrada per veure-les, més enllà de la subscripció que ja teníem de totes maneres.

Estrenada l'11 de març a l'esmentada plataforma, i després d'algunes dificultats per quadrar horaris de pares i filla, a casa per fi hem vist l'última proposta de la productora capdavantera del món de l'animació per ordinador, i és hora de parlar-ne.

Red (en anglès Turning Red) es pot veure des de fa, quan escric aquesta entrada, gairebé un mes, i en català, a Disney+, i és una excel·lent nova cinta -bé, ja no es fan en cinta, però m'enteneu perfectament- que distreu els més menuts però que també explica temes més profunds, en aquest cas més propers en el temps a aquest públic més infantil que no pas als pares, però amb la diferència essencial que nosaltres ja hem passat pel que passa la protagonista del film i la canalla, no, de manera que ens hi identifiquem més els i les grans.

En fi, dirigida per Domee Shi (del curt Bao, també de Pixar i de tema asiàtic), amb guió d'ella mateixa i de Julia Cho, i produïda per Lindsey Collins, es tracta de la primera pel·lícula de la companyia en què les principals responsables són totes dones, cosa que malauradament hem de destacar perquè no passa gaire sovint, i es basa en les experiències de la pròpia directora com a adolescent canadenca d'origen xinès a l'època en què té lloc la història, l'any 2002.

La protagonista del film és la Meilin Lee, una noia de 13 anys que viu a Toronto i és bona estudiant, té un grup de tres amigues d'allò més divertides i li encanten les boy bands, com a qualsevol adolescent normal i corrent. 

I, també com a la resta d'adolescents, li fa vergonya que la mare la continuï tractant com si fos una nena, sobretot davant de la gent, i s'enfronta als dubtes i les inseguretats típics d'aquesta etapa. En el cas de les noies, a més, arriba un moment que, no per més anunciat i conegut, és menys angoixant, i és el de...

...l'aparició del panda vermell, encara que això només passa a la seva família i a ella ningú l'havia avisat que un dia s'hi trobaria. Resulta que, quan sent una emoció forta, es transforma involuntàriament en aquest bufó animal que, donada la seva mida, també és una mica perillós per al seu entorn, tant físic com personal. 

Curiosament, els companys i les companyes de classe s'ho prenen molt bé i la Mei fins i tot li acaba trobant la gràcia, mentre que a casa seva l'obsessió, sobretot de la mare, és que se'n desfaci tot seguint un ritual ancestral. 

Sense entrar en més detalls de la trama, perquè espero que mireu la pel·lícula i que us agradi, Red és una història sobre la pubertat, amb la metàfora del panda vermell però sense cap vergonya a l'hora d'esmentar explícitament la menstruació -cosa que les guionistes es pensaven que Pixar tombaria, però afortunadament no, que ja està bé de mantenir aquests tabús a aquestes altures-, sobre els canvis que patim en aquestes edats i que de vegades ens fan sentir que el nostre cos ens traeix, fins i tot que ens hem convertit en horribles monstres. 

El panda no n'és pas, d'horrible, ni de monstre, però les seves dimensions provoquen més d'un maldecap a la Mei, com també ens els provoquen els canvis que vivim durant l'adolescència, i que transformen per sempre la nostra relació amb els pares, sigui amb el progressiu allunyament que es produeix o, en els pitjors casos, enfrontaments, xocs de personalitats i voluntats, que és l'altra gran tema de la pel·lícula, en què la protagonista viu turmentada per una mare que l'estima, evidentment, però que és extremament estricta i protectora.

Amb metàfores i no metàfores, Red és una cinta, com deia més amunt, amb un missatge profund alhora que diverteix la canalla, que ja tindrà temps d'entendre tot això al cap d'una o dues dècades, més encara quan tingui l'edat dels seus pares, un nou exemple del que se sol dir sobre Pixar i la seva capacitat d'agradar grans i petits.

Per als amants de l'anime, i reconegut per la pròpia Domee Shi, hi ha algunes picades d'ullet com ara les expressions facials (o oculars) típiques d'obres com Sailor Moon, o el fet que el panda recorda cert personatge gros i pelut d'una pel·lícula de l'Studio Ghibli. 

Molt recomanable, doncs, i amb un bon doblatge en català, deixant de banda que a l'inici hi ha un horrible minut en què se senten expressions com "bitxo raro", "empollona" o "xivata", que no són res més que el reflex de la tendència actual a fer els doblatges en un català "com el que es parla al carrer". I trobo que és una llàstima que, per a mi, però, no desmereix el que se sent durant la resta de la pel·lícula.

 
  

Visionats: Onward

Fa algunes entrades parlava de Luca, la darrera pel·lícula de Pixar, que vam veure tan bon punt es va estrenar directament a la plataforma Disney+, però amb aquell visionat no completava la filmografia de Pixar: el 2020 es va estrenar, als cinemes perquè va ser abans de Tot Plegat, un film que per diverses circumstàncies no vaig poder veure quan tocava. I durant més d'un any de disponibilitat a la plataforma de streaming, tampoc. 

Ara, per fi, l'he vist, i em sap greu no haver-ho fet abans, però per alguna raó em feia una mica de mandra. No sabria explica per què. Estava equivocat.

Onward, estrenada fatídicament -perquè es va convertir en un fracàs de recaptació per motius aliens a la seva qualitat- pocs dies abans que comencés el confinament de la població mundial per causa de la pandèmia de la COVID-19, és una pel·lícula dirigida per Dan Scanlon (Monsters University) i situada en un món de fantasia, amb elfs, trols i altres criatures mítiques... només que ja sense l'existència de la màgia, que s'ha perdut perquè ha estat substituïda per la tecnologia en un context contemporani.

El protagonista de la història és l'Ian Lightfoot, un elf adolescent tímid i insegur que intenta maldestrament fer amics i que fa 16 anys el dia que comença el relat. 

Viu amb la seva mare, la Laurel (a l'esquerra) i el seu germà gran, en Barley (a la dreta), un flipat dels jocs de rol, i com que és l'aniversari del protagonista, la mare li entrega un regal, que en realitat és per als dos fills però que se'ls havia d'entregar quan el petit fes els 16 anys, de part del seu difunt pare. 

Resulta que és un bastó màgic i una carta amb instruccions per fer-lo anar. I el regal emociona especialment en Barley, que a causa de les seves aficions (o potser aquestes en deriven) sempre ha cregut en l'existència de la màgia i ha desitjat que tornés al món, però a l'hora de la veritat qui l'activa és l'Ian, molt més escèptic.

L'objectiu del regal era la tornada, durant un sol dia, del pare. Un desig que ressona a l'interior de tots dos, que van créixer sense ell, i en el cas de l'Ian ni tan sols el va conèixer, perquè n'és fill pòstum. La cosa, però, surt malament a causa de la lògica inexperiència del nano amb la màgia, i només torna la meitat inferior del seu progenitor, tot i que per sort no dona lloc a cap escena gore, sinó que és més aviat còmic.

Presentada la premissa i amb la voluntat de no rebentar res més, només diré que Onward és l'aventura de dos germans per tal de poder tenir una estona amb el seu difunt pare, un desig lògic per a qualsevol que estigui en una situació semblant.

Tot plegat és un maldecap per a l'Ian, que no estava gens interessat en la màgia i té un caràcter més aviat poruc, mentre que per a en Barley és una gran alegria, atès que pot viure en persona -si bé, per desgràcia per a ell, sense saber emprar la màgia- una d'aquestes aventures a les que dedica tant de temps lliure com a jugador. 

La col·laboració dels germans Lightfoot, un amb coneixements i l'altre amb les capacitats naturals que se li han despertat, és imprescindible en aquest trepidant viatge en què els veurem, també, interactuar amb alguns personatges entranyables, com ara la retirada Mantícora o el cap de policia que els persegueix, el centaure Colt Bronco, que no és altre que la parella actual de la seva mare, que al seu torn és qui li ha demanat que els trobi perquè no són conscients que al final de l'aventura els espera un gran perill del quan no han estat avisats. 

Però sobretot els veurem sols (bé, acompanyats per mig pare), i és que al capdavall és un viatge en què la seva relació es farà més profunda, s'entendran millor que fins ara i reforçarà els seus lligams fraternals.

Onward és un film amb moments de tensió, d'humor i també de més emotius, sobretot al final, i és que, com és habitual en Pixar, trobem diferents lectures per al públic més jove i per a l'adult, a més que el perfil de cadascú fa que s'hi identifiqui més o menys i d'una manera o d'una altra.

És una pel·lícula amb bon ritme, i amb missatge sobre la família, què la conforma i els rols que s'hi duen a terme en cas d'absència d'algun dels seus membres. Per al públic més petit i menys susceptible a aquestes lectures, però per al més gran també, es tracta d'una aventura molt divertida i un film d'aquells que valdrà la pena anar repassant de tant en tant.

I com que abans de la pandèmia la intenció era que s'estrenés als cinemes i que es pogués veure amb normalitat, com és costum des de fa uns anys sí que va ser doblada al català, a diferència de Luca, que es va estrenar directament a Disney+, i podem trobar-la en la nostra llengua a la plataforma de streaming, malauradament sense els rètols traduïts, que ens haurem d'empassar en castellà llevat que optem per comprar-la en format físic, on sí que es pot gaudir dels textos en pantalla en català.

Visionats: Luca

Nova entrada sobre una pel·lícula de l'òrbita Disney, aquest cop una de Pixar que no ha provocat cap polèmica: es va decidir que als països on hi hagués Disney+ no s'estrenaria als cinemes, sinó directament a la plataforma de streaming, i a més inclosa a la subscripció, sense pagar més, de manera que l'única conseqüència d'això, i per a nosaltres no és poca cosa, és que no té versió catalana, que s'acostumen a fer pensant en la projecció als cinemes i després ja costa més que apareguin en aquestes plataformes de distribució digital.

Últimament la companyia del ratolí ha estat afegint l'àudio català a unes quantes de les pel·lícules que té al catàleg, val més tard que mai, i sembla que la pressió exercida pel públic ha donat fruits, però que es fes un doblatge al català directament per veure a la televisió ja no es veu ni a TV3, gairebé, així que estava cantat que el film més recent dels creadors de Toy Story, Cars i altres grans llargmetratges animats seria sense versió catalana. Sospito que Soul, que també es va estrenar directament a Disney+, es devia doblar pensant en la pantalla gran, però al final la pandèmia va fer que es canviessin els plans. Si no és així, llavors no entenc per què la d'avui no té versió catalana, però sigui com sigui me'n lamento.

Luca és una pel·lícula d'aquest mateix 2021, dirigida per Enrico Casarosa, artista de storyboards a Pixar des de Cars (2006) que curiosament en aquest film assumeix les tasques de director, creador de la història original i fins i tot posa la veu a un personatge menor, però no fa els guions gràfics.

Sí que havia estat, però, director i guionista del curt La Luna, de 2011, i aquí presenta una història ambientada a la Riviera italiana, propera a la Gènova on va néixer el director, i amb elements extrets tant de la seva infantesa com del folklore local. 

El seu protagonista és en Luca, un nen d'una raça de monstres marins amb comportaments que reflecteixen els dels humans que sent una profunda curiositat pel món exterior i arreplega tot el que pot d'allà, però sempre esperant que s'enfonsi al mar.

Un dia coneix l'Alberto, un altre monstre marí, que li explica que viu a la superfície, on els pares d'en Luca no el deixen anar per por que els humans el cacin, i que un cop fora de l'aigua la seva raça adquireix aspecte humà.

Gràcies a l'Alberto, en Luca descobreix com és realment la superfície que sempre l'ha fascinat tant, com a nano àvid de coneixements que és, i oposant-se als desitjos dels seus pares s'escapa i vol passar l'estiu el poble de Portorosso.

Allà tots dos coneixen la Giulia, una humana que hi viu, i es fan amics d'ella, però mantenen en secret el seu autèntic origen perquè saben que els monstres marins allà no són benvinguts. De fet, el seu pare, entranyable però imponent pescador, es dedica a caçar-ne. 

El somni dels dos nanos és veure món, i per això volen aconseguir una Vespa, i el mitjà per aconseguir-ho sembla que és guanyar una particular triatló que se celebra al poble, i que aporta l'element de rivalitat i perill (atesa la importància de l'aigua en una competició així) a la pel·lícula.

Luca és una història sobre el descobriment del món, els estius de la infantesa, l'amistat temporal que sorgeix en situacions així, però també sobre la discriminació d'aquells que són diferents per pur desconeixement. I té un regust italià que agradarà als amants d'aquell país i la seva cultura. També en la banda sonora, que originalment s'havia volgut que composés el desaparegut Ennio Morricone, però el mestre va morir abans que es pogués posar en marxa tot plegat.

El director cita com a influències les animacions stop-motion d'Aardman (mirant els dissenys dels personatges és inevitable pensar en aquelles obres mestres de plastilina) o l'obra de Hayao Miyazaki, cosa que a més d'alguna referència com la semblança entre el nom del poble i cert aviador porcí, es nota en el realisme màgic de la història, la manera de moure's i actuar dels nens, i si volem filar prim, aquells bigotis dels homes adults. Començant pel del pare d'en Luca en versió humana, que és el senyor que hi ha al costat de l'Ada Colau (sí, s'ha comentat molt a les xarxes, però hi estic d'acord).

Personalment trobo que Luca és la Ponyo de Pixar: a més de la qüestió d'un ésser marí que es transforma en humà, és més senzilla tant artística com argumentalment, i orientada a un públic més jove de l'habitual en les produccions de l'estudi. I no passa res. De tant en tant ja va bé que es facin films per a tots els públics, perquè alguns dels últims de Pixar tenen poc interès per als infants (l'esmentada Soul, sense anar més lluny), o el seu missatge principal senzillament no els arriba perquè no els pot arribar.

Visionats: Soul

Ja feia uns anys que no faltava a la tradició d'anar a veure les pel·lícules de la mai decebedora Pixar al cinema. Tanmateix, per diverses circumstàncies, entre les quals la que tots coneixem que va afectar a l'any 2020, em vaig saltar Onward -cosa que vull corregir aviat-, i la següent d'aquesta, estrenada també el 2020 però per Nadal, es va poder veure directament només a la plataforma Disney+.

Afortunadament sense formar part de la pèssima pràctica de cobrar-ne un preu a part de la subscripció -i tan alt com el de l'adaptació a imatge real de Mulan-, i també per sort amb àudio català a la selecció normal d'idiomes -i no a l'apartat d'extres com les altres 3 úniques pel·lícules de Disney doblades al català que ens ha volgut oferir la plataforma quan escric això-, així és com he pogut veure la darrera proposta de l'estudi que des de fa molts anys col·labora amb Disney. 

La pel·lícula en qüestió és Soul, que des que sabia que estava prevista vaig suposar que giraria al voltant del gènere musical del mateix nom, i més quan el seu protagonista era negre -per primer cop a la història de Pixar, per cert-, però... no és ben bé així. A partir d'aquí aviso que hi ha algun spoiler.

Dirigida per Pete Docter (Monsters, Inc., Up i Inside Out), ens trobem novament davant d'una cinta de dibuixos animats pensada més aviat per a adults, com l'esmentada Inside Out, i és que malgrat que no sigui incomprensible per al públic més jove, el cert és que el missatge arriba més a partir de certa edat, quan ens adonem que els anys cada cop volen més ràpid i que cal canviar la perspectiva sobre segons quines coses.

El protagonista és en Joe Gardner (amb veu de Jamie Foxx), un professor de música d'institut insatisfet amb la seva carrera, per molt estable que es presenti, i que aspira a tocar el piano en un quartet de jazz algun dia. Quan veu que per fi li arriba el moment... mor accidentalment. 

O això és el que es pensa i el que està previst, perquè la seva ànima va a parar a una representació de l'Altre Món, si més no al camí previ a aquest, on fa cua amb tantíssimes altres persones que han deixat el nostre món.

La frustració davant la situació en un moment en què per fi havia de fer realitat el seu somni fa que en Joe es rebel·li i s'escapi de la cua, i té la sort que va a parar al lloc on es preparen les ànimes per anar a la Terra a unir-se a cossos que neixen, i allà el prenen per un instructor d'aquestes ànimes.

Li n'assignen, però, una de molt difícil, perquè no troba la motivació per anar a la vida, i s'ha estat milers d'anys en aquest estadi. Així, en Joe l'ha d'ajudar a omplir una enganxina que li permetrà l'accés a la Terra.

Això dona lloc a un estira-i-arronsa i, finalment, a un acord: la 22 -que així es diu l'ànima tossuda, amb veu de Tina Fey- accedirà a omplir l'enganxina, però la regalarà a en Joe, que sí que vol tornar a la seva vida. 

Les coses, però, no són tan fàcils, i tots dos viuran una inesperada aventura amb moments humorístics però també reflexius, i és aquí on comença el missatge d'una pel·lícula que fins llavors ens tenia una mica desconcertats respecte al seu objectiu.

Sense entrar en més detalls de la trama, que ja n'he explicat uns quants, i sense voler rebentar tampoc el missatge amb pèls i senyals, Soul és un film sobre la percepció que tenim de la pròpia vida, els somnis personals i la passió que mostrem davant de les coses. 

L'aventura que viuran els dos protagonistes farà que es replantegin les coses i coneguin el seu interior de debò, perquè de vegades ens obsessionem amb una idea i potser no és ni el millor per a nosaltres ni allò que realment volem.

Una cinta existencialista, més aviat profunda, encara que s'adreci a tots els públics -tot i que trobo que el de menys edat es pot quedar una mica fred veient-la, com ja havia passat amb Inside Out-, i en la línia del Pixar més emotiu, sigui en films sencers o en fragments inoblidables com l'inici d'Up o el final de Toy Story 3. Ah, i amb una banda sonora senzilla però molt bonica, incloent-hi alguna actuació de jazz, que també n'hi ha un parell. Potser Soul no és de les meves pel·lícules preferides de Pixar, almenys en un primer visionat, però ha tingut una acollida tremendament bona i ho entenc.

Cinema: Toy Story 4

Ja fa uns quants anys que les seqüeles, les preqüeles, els reboots, els remakes i els revivals estan de moda, sobretot al cinema, però també als videojocs i a la televisió.

Dins d'aquesta tendència que, si volen, podria durar fins que s'hagin fet tornar d'una manera o d'una altra tots els productes audiovisuals que existeixen, és a dir, fins a l'infinit i més enllà -em podeu pegar-, hi ha les seqüeles que arriben quan ningú se les esperava, de tant temps que havia passat o de tan tancades que havien quedat les seves històries, com exemplifiquen els retorns de personatges com en Rocky, en Rambo o Terminator. 

És el que passa també amb Toy Story 4, la continuació d'una trilogia d'èxit, fins i tot llegendària en el camp de l'animació per ordinador. 

No és estrany que aquestes sagues s'allarguin, només cal veure Ice Age, o de la mateixa Pixar, Cars, però tot i així sobta que es vulguin explicar més coses d'un producte tan rodó, amb un final tan ben lligat i emotiu (a mi em va vèncer, i no és gens fàcil) com el de Toy Story... que ja no és el final. 

I, tanmateix, aquí la tenim. 9 anys després de l'oscaritzada tercera part. Aquest cop, superada la separació de les joguines del seu antic "nen", un Andy ja adult, ens recorden que ara pertanyen a la petita Bonnie, que comença l'escola i, encara que juga molt amb tots aquests ninots que parlen quan no els veuen els humans, la seva creativitat la duu a fer un nou amic, però fer-lo literalment. 

És en Forky, una forquilla de plàstic amb ulls, boca i braços fets per la nena, que misteriosament adquireix vida pròpia i que en Woody no pot evitar protegir, amb les dificultats que comporta perquè el nou amic és força babau, i amb l'objectiu últim de protegir el benestar emocional de la Bonnie. 

Això dona lloc a una narració plena del caos i l'humor que es pot esperar d'aquest univers, i és això el que hi veiem.

En el procés de cerca d'en Forky, que se separa accidentalment de la nena -que ni se n'adona-, es produeixen persecucions creuades, col·laboracions divertides per la naturalesa de les joguines i algun conflicte amb ninots d'altres llocs.

Però també tenim algun moment emotiu, i és que mentre busca en Forky, en Woody es retroba amb el seu vell amor, la Bo Peep, la figura que formava part d'un llum i que havia desaparegut després de Toy Story 2, cosa que sabem a la 3 (no me'n recordava, sincerament) per un comentari, però no ho veiem narrat fins al pròleg del film de què parlo avui. 

El retorn de la Bo, ara tota una lluitadora - es noten els missatges que es volen transmetre en els temps actuals- és alhora el desencadenant de les emocions i la justificació d'aquesta quarta entrega, una pel·lícula que torna a demostrar el fet que una seqüela innecessària no té per què ser dolenta, ans al contrari.

Hi havia material per a explicar una altra història, una altra toy story -em mereixo un altre clatellot-, i s'ha sabut explotar bé, amnbla direcció de Josh Cooley, per cert. El final és prou rodó com per deixar-ho aquí, però no em sorprendrà que anunciïn la cinquena part. El temps ho dirà. 

Visionats: Coco

A casa ens agrada molt, Pixar. En circumstàncies normals anem a veure cada estrena de la productora associada amb Disney al cinema, però l'any passat va néixer la nena, i quan es va estrenar la que ja és la penúltima obra dels creadors de Toy Story, Cars, Inside Out i companyia la nostra obra personal encara no estava en situació de deixar-la gaire estona sense els seus pares -sobretot la seva mare-, i entre una cosa i l'altra ens vam perdre la pel·lícula en pantalla gran.

Però ara, gràcies al format Blu-ray, en què estava escrit que tard o d'hora tindríem la pel·lícula, l'hem vist i ha arribat el moment de fer, per fi, la crítica de Coco.

Basada en el famós Dia dels Morts mexicà, es tracta d'una emotiva i senzilla història que té com a protagonista en Miguel Rivera, un nen de 12 anys que pertany a una família de tradició sabatera i on la música està prohibida des que un dels avantpassats va abandonar la dona i la filla, la Coco del títol, però el nano desitja, en secret, seguir els passos del seu ídol, el cantant Ernesto de la Cruz.

Les circumstàncies el porten a cometre un delicte que fa que esdevingui invisible per als vius, però en canvi pugui interactuar amb els difunts i vagi a parar al Regne dels Morts precisament el dia que ells en tornen per fer la tradicional visita anual als vius. D'allà només en podrà sortir en rebre la benedicció d'algun avantpassat, i ho haurà de fer abans de l'alba o s'hi quedarà per sempre.

La premissa és senzilla, i la pel·lícula no es complica gaire. És una aventura clàssica de retorn a casa, amb simpàtics personatges de tota mena -com l'inoblidable Dante, el gos xoloitzcuintle del protagonista, o el tarambana de l'Héctor- i els obstacles que es podrien esperar, a més de la lluita per fer realitat els somnis. El fet que es desenvolupi en una altra dimensió, entre altres coses, recorda El viatge de Chihiro, i és que també hi trobarem un festival de llum i de color en què veiem l'excel·lent animació de Pixar forçar la màquina al màxim.

Ho dic ara: potser el hype, les altes expectatives després de veure com, sobretot quan es va estrenar, tothom en parlava tan i tan bé, i que es parlava fins i tot de millor pel·lícula de l'estudi, hi han tingut a veure, però el cas és que no puc dir que sigui un dels meus films preferits de Pixar.

No significa que no m'agradi o que m'agradi poc, compte. Però potser m'esperava una trama més complexa, menys previsible -perquè ho és, de previsible- i més adulta, acostumat com estava a algunes pel·lícules adultes d'aquesta gent. No, Coco és un film per a un públic més ampli i jove.

Perquè tot i ser una pel·lícula que pel seu ritme pausat -li costa arrencar- potser avorreix una mica els més menuts, no té la profunditat d'altres històries, i en canvi confia més en els gags. Per altra banda no té una acció trepidant i, per tant, no és de les produccions més divertides de Pixar, de manera que penso que no és per als que busquen un Inside Out ni per als nens de Cars. I tot i així té unes valoracions altíssimes.

Al capdavall, encara que sembli que n'estic parlant malament, trobo que Coco és una història molt bonica, molt tendra, amb algun moment lacrimògen... que per desgràcia també és previsible, tant en el fons com en la forma.

Tanmateix també trobo que té coses molt bones, com el fet que parli de la mort sense tabús i del respecte als ancestres -importantíssim com a missatge per als més menuts-, me'n queda molt bon record i la voldré tornar a veure d'aquí a no gaire temps, potser també perquè Mèxic i la seva cultura m'interessen, perquè hi ha vida més enllà de Tijuana i els deserts, i celebro que se'n faci ressò en una pel·lícula tan popular, guanyadora de premis com el de Millor Pel·lícula i Millor Cançó Original (Recuérdame) als Oscars d'aquest any, entre moltíssims altres premis i nominacions.

Com a curiositat, per primera vegada des de La Sirenita (1989), una pel·lícula distribuïda per Disney no ha arribat en castellà ibèric. Tampoc no s'ha tornat al per a mi infecte castellà neutre, idioma artificial creat per satisfer el públic "hispanoamericà" i comprensible per a l'espanyol en una època en què s'estalviaven diners aprofitant aquell doblatge fet a Los Angeles, que paradoxalment té molts seguidors a l'estat espanyol malgrat que s'allunya del castellà que s'hi parla.

El que s'ha fet aquí és un doblatge en mexicà, però molt net, fàcilment comprensible i molt professional. I trobo que és tot un encert, pel tema que toca. No es va estrenar en català, cosa que també trobo encertada en aquest cas. En un país normal sí que hauria calgut, tal com als Estats Units es va poder veure en anglès, però resulta que aquí, per motius històrics i polítics, sabem castellà, i s'hauria perdut la gràcia de sentir la pel·lícula en mexicà, que és com es gaudeix millor per les circumstàncies excepcionals que l'envolten.

Cinema: Els Increïbles 2

Els populars estudis d'animació Pixar s'han aficionat, darrerament, a fer seqüeles dels seus grans èxits, i és per això que no ha de sorprendre que tard o d'hora acabés sortint la segona part d'una pel·lícula potser una mica oblidada pel pas del temps, però que considero de les més divertides que té, segurament pels meus gustos personals.

Els Increïbles 2, dirigida per en Brad Bird, arriba 14 anys després de la primera part, que és interessant repassar abans d'anar a veure la segona no només pel temps que ha passat, sinó també per apreciar com ha evolucionat l'animació -en comparació, allò que ens va meravellar el 2004 ara es veu primitiu i tot- i perquè la seqüela reprèn la història exactament allà on la va deixar Els Increïbles, que oferia un final d'aquells oberts però que alhora no necessiten continuació si aquesta mai no arriba. 

I tot i així s'ha sabut construir una magnífica seqüela aprofitant les opcions que allò donava, i les possibilitats que sempre obren tant les històries de superherois com les de les famílies, i encara més la combinació d'ambdues coses.

Una d'elles és la qüestió dels rols dels pares, que en aquest cas, i adaptant-se als temps actuals, en què encara queda feina per fer però sens dubte tenim una visió del tema més avançada que la de 2004, és en Bob qui fa de progenitor que es queda a casa tenint cura del bebè, ajudant el mitjà amb els deures i la gran amb els problemes típics de l'adolescència.

Això dona lloc a moments força humorístics, ja que en Mr. Increïble no està acostumat a aquesta tasca que sempre havia desenvolupat la seva dona, però el que no sabia ningú -llevat del públic- era que el petit Jack-Jack també tenia poders, i molts, i incontrolables, cosa que dificulta encara més la tasca del desorientat protagonista masculí.

La Helen és, per petició d'un empresari que vol fer millorar l'opinió pública dels superherois per tal que se'ls torni a legalitzar -i és que no hem d'oblidar que a la primera part operaven en la clandestinitat-, qui assumeix el protagonisme en aquest 2018, època en què ja anem assumint tots plegats que un personatge femení no ha de fer necessàriament un paper de suport, sinó que pot tenir el rol principal sense necessitar l'ajuda de ningú...

...O si més no sense necessitar-la més del que la va necessitar el seu marit a la primera entrega, en què actuava en solitari i en secret però la resta de la família el va haver d'anar a rescatar quan se li van complicar les coses. Aquí passa a l'inrevés, al capdavall es tracta de mostrar una família de superherois, però durant molt bona part del metratge qui brilla és l'Elastigirl, que s'ho mereixia. 

A banda d'això, amb una excusa argumental basada en temes vistos en temps moderns als còmics de superherois, com ara el conflicte entre el seu deure i la seva vida privada, o els danys col·laterals de la seva feina, Els Increïbles 2 és una pel·lícula trepidant, divertida i millor que la primera, i també dona més protagonisme als fills, sobretot la Violet, a més del que ja he comentat de la mare. 

Una mica massa previsible, això sí, pel que fa a la persona que hi ha darrere de l'amenaça principal del film, però no hem d'oblidar que aquest és dels films de Pixar que estan més orientats a tots els públics, en comptes de ser directament per a adults com en algun cas, de manera que no calia complicar més les coses en una trama que, de fet, està força ben construïda.

En resum, una pel·lícula d'allò més recomanable que tot i estar ambientada als anys 60 sap connectar amb temes d'actualitat, especialment el feminisme -val a dir que la primera ja tenia algun petit missatge al respecte- i el gènere superheroic en general, que de 2004 a 2018 ha vist incrementada la seva popularitat de manera notable gràcies al boom del cinema basat en còmics de justiciers emmascarats tant de Marvel com de DC.

Cinema: Buscant la Dory

Normalment faig les crítiques de pel·lícules quan les acabo de veure, prop del dia de l'estrena, però aquest cas és diferent per diversos motius: no tenia pensat fer-la i, a més, la redacto i la publico setmanes després, en part perquè, com que últimament no he pogut llegir gaire i per tant no tinc gaires ressenyes de lectures previstes, no vull que totes les entrades siguin de sèries de televisió. 

El cas és que, com que de tota manera em va sorprendre positivament, vull transmetre les meves impressions de la seqüela/spin-off d'un clàssic de Disney Pixar com és Buscant en Nemo, una pel·lícula que sens dubte busca treure tot el suc possible de l'èxit d'una altra, tendència cada cop més exagerada al cinema, però que aquesta vegada trobo tot un encert.

13 anys després de Buscant en Nemo, un dels films de més èxit de la productora Pixar, ens arribava Buscant la Dory, dirigida per Andrew Stanton, com l'original, i no se'ns pot retreure gaire el fet que sentíssim pudor de seqüela/spin-off innecessària. Al cap i a la fi la primera pel·lícula funcionava sola i no hi havia cap necessitat d'allargar aquell microcosmos amb la típica història en solitari del típic secundari pesat. 

Però no podem retreure tampoc a Pixar que hagi volgut fer el que han fet tantes altres companyies, i el resultat és sorprenentment bo. Per començar, jo la Dory no la suportava gaire com a secundària de Buscant en Nemo, amb la seva brevíssima memòria com a gag recurrent, però en solitari -i amb en Nemo i en Marlin de secundaris aquest cop- m'ha agradat molt.

Ja no podem donar-ho per fet, encara hi ha algunes excepcions sonades, però en general el cinema d'animació es pot anar a veure en català -sens dubte amb l'immortal estigma que fa que a la sala siguem 4 gats-, i tal com es va poder fer amb la primera pel·lícula -que després en DVD va tenir una edició especial amb àudio en català, castellà i anglès i portada catalana, però en canvi a la versió amb caràtula castellana no duia el català entre els idiomes doblats-, Buscant la Dory s'ha pogut, i quan escric això encara es pot, veure en la llengua en què escric els meus blogs.

En fi, la pel·lícula ens explica el periple del peix cirurgià blau indopacífic femella a la recerca dels seus pares, dels quals es va separar de ben petita per culpa del seu problema amb la memòria. És l'excusa per a què emprengui un viatge en què retrobarem vells amics, però també en farem de nous i molt interessants.

Destaca entre ells el pop Hank, un pop vermell del Pacífic oriental, rondinaire (a la versió original amb veu de l'Ed O'Neill, el Jay Pritchett de Modern Family, sèrie en què també veiem en Ty Burrell, que fa de Phil Dunphy i aquí posa veu a una beluga que també col·labora en l'aventura) però bon jan en el fons, combinació sempre entranyable i que a més, aquí, ofereix alguns dels moments més divertits de la pel·lícula.

Com he dit abans, en Nemo i el seu pare Marlin també hi surten, i no només en forma de cameo o enllaç amb Buscant en Nemo, sinó fent de secundaris al llarg de tot el film. A més, no ho vaig trobar forçat, sinó una magistral conversió de protagonistes a secundaris, i viceversa, intercanviant-se els papers amb la Dory respecte a la primera entrega.

Buscant la Dory no ens presenta un món de peixos i altres animals marins de comportament humà, bufons, divertits i amb enginyoses analogies amb la manera de viure que tenim les persones. Tot això ja ho coneixíem de Buscant en Nemo i per tant no es pot dir que sigui un producte del tot original, però en aprofundir en un personatge secundari i donar-li tanta vida, a més de mostrar moments per a les rialles, la tensió i la tristesa en una aventura molt entretinguda, penso que és un afegit encertat i li dono la benvinguda sense cap mena de dubte.

A favor:

-Interessant per si mateixa i independent de la pel·lícula de la qual és seqüela i alhora spin-off

-Entretinguda, divertida i emotiva

-La Dory de petita és adorable, i de secundària potser una mica pesada al primer film passa a protagonista entranyable en aquest

-El personatge d'en Hank i la transformació de secundaris en protagonistes i viceversa

En contra:

-Malgrat la qualitat de l'animació i la producció, sempre es valorarà en relació amb Buscant en Nemo

-El risc que els passi pel cap fer un spin-off d'en Hank i, ara sí, la vessin

Cinema: Inside Out (Del revés)

Fa uns mesos vam anar a l'exposició de Pixar que van fer al CaixaFòrum, una exposició dedicada al 25è aniversari d'aquesta factoria de pel·lícules (llargmetratges i curtmetratges) d'animació generada per ordinador que ha revolucionat el món dels dibuixos animats i que ha obligat la mateixa Disney, amb la qual té un acord de col·laboració, a rendir-se a l'evidència i presentar també els seus films no només amb aquesta tecnologia, sinó també amb el mateix estil narratiu, com hem pogut veure en èxits com ara En Ralph el destructor, Frozen, el regne del gel i Big Hero 6.

En aquella exposició, ja una mica obsoleta perquè cobria fins el 2011, no es parlava de Brave ni de Monsters University, però encara menys de la llavors inèdita Inside Out, que sense fer gaire soroll ha arribat aquest 2015 a les pantalles d'arreu del món amb direcció de Pete Docter, membre de Pixar però que no dirigia des d'Up (2009).

Amb el títol català Del revés, que no m'acaba de convèncer perquè no reflecteix del tot la idea de la pel·lícula, però que suposo que és una decisió heretada de la versió castellana, proposa una premissa que enganya força: els protagonistes són uns personatges menuts, de colors, que viuen al cervell d'una nena i que controlen les emocions bàsiques que representen cadascun d'ells. 

D'aspecte infantil i amb moltes coloraines, en realitat és una de les pel·lícules més adultes de Pixar, companyia que és experta en crear llargmetratges animats per a tots els públics però que emocionen especialment els adults i, després d'uns anys de diverses seqüeles -no excessivament bones- i un any de descans durant el 2014, ara ens arriba aquesta obra mestra indiscutible.

El tràiler també enganya: és clar que és una pel·lícula d'aventures, amb gags humorístics i tot plegat, però insisteixo en què la millor lectura la faran els adults. No ho sé, es veu d'una altra manera, i hi ha seqüències que, com vaig poder constatar a la sala del cinema -gairebé buida perquè eren les quatre de la tarda d'un dimarts i, a sobre, en català-, no desperten gaire interès als nens i nenes gaire petits, i en canvi poden emocionar els adults.

Presentem, però, els personatges principals de la pel·lícula: d'esquerra a dreta tenim la Tristesa, l'Ira, en Por (al darrere), la Fàstic i la Joia, aquesta última amb més protagonisme que els altres. Des que la Riley va néixer s'han amoïnat per ella i li han permès, tot controlant les seves emocions, tirar endavant sense sobresalts considerables, tot i que la Joia, amb el seu caràcter extremament optimista, és la que mana i això ha fet que la Riley hagi tingut una vida força feliç.

El problema és que ara la nena ha fet 11 anys, s'acosta a l'adolescència i comencen els canvis -interns i del seu entorn- que fan que perdi el control sobre les emocions, aquestes es barregin i la seva propietària passi mals moments com tots nosaltres en aquesta etapa tan única de la vida.

Un tema que s'ha tocat moltes vegades en diversos formats de la ficció, però que Inside Out (Del revés) retrata d'una manera magistral a través d'aquests personatges de colors i formes estranyes i tot un sistema intel·ligent i visualment preciós que serveix per a explicar, amb un estil propi i entenedor, el funcionament de les emocions i els records del cervell humà. Si més no, és una versió de com podria ser que funcionessin.

Aquest filtre segurament està pensat per al públic més jove, però si ho és massa el més probable és que no l'acabi d'entendre, al capdavall li falten referències i coneixements que anirà adquirint al llarg de la vida. Pensem que la pel·lícula gira al voltant de l'adolescència i apel·la als que l'hem passat i als que l'estan passant, però el públic que està per sota d'aquesta etapa trobo que no seria el públic objectiu del film, desprenguin el que desprenguin tant el pòster com el tràiler.

Al marge d'aquesta petita feblesa -que els pares han de conèixer abans d'endur-se nens i nenes massa petits al cinema, perquè pot ser que s'avorreixin i molestin els altres espectadors amb comentaris en veu alta al respecte-, considero que és una de les millors produccions de Pixar, que enganya amb una presentació colorida i dissenys arrodonits però que, més enllà de l'aventura i els gags, convida a reflexionar, emociona i deixa amb un regust agredolç, entre la tristesa i la satisfacció -no oblidem que les emocions es poden combinar- els espectadors i les espectadores que hi connecten. 

De moment està sent tot un èxit de públic i de crítica, i estigui on estigui entre les pel·lícules de Pixar, el que és segur és que es troba al nivell de les millors i demostra la recuperació d'una empresa que ens ha acostumat a l'excel·lència però que, de vegades, s'ha quedat en el notable. No és aquest, el cas.

A favor:

-Una de les millors pel·lícules de Pixar es miri com es miri

-De les més adultes, és el públic major d'edat el que en gaudirà més

-Original i intel·ligent en la manera de tractar una qüestió molt gastada

En contra:

-El públic més jove la pot veure enganyat i quedar-ne decebut

-Segons com la llegim ens en podem anar força tristos i nostàlgics

-No és culpa de la pel·lícula, però el curt que ens presenten abans, Lava, és dels més fluixos de Pixar (i la melodia s'enganxa de mala manera)