Visionats: Coco

A casa ens agrada molt, Pixar. En circumstàncies normals anem a veure cada estrena de la productora associada amb Disney al cinema, però l'any passat va néixer la nena, i quan es va estrenar la que ja és la penúltima obra dels creadors de Toy Story, Cars, Inside Out i companyia la nostra obra personal encara no estava en situació de deixar-la gaire estona sense els seus pares -sobretot la seva mare-, i entre una cosa i l'altra ens vam perdre la pel·lícula en pantalla gran.

Però ara, gràcies al format Blu-ray, en què estava escrit que tard o d'hora tindríem la pel·lícula, l'hem vist i ha arribat el moment de fer, per fi, la crítica de Coco.

Basada en el famós Dia dels Morts mexicà, es tracta d'una emotiva i senzilla història que té com a protagonista en Miguel Rivera, un nen de 12 anys que pertany a una família de tradició sabatera i on la música està prohibida des que un dels avantpassats va abandonar la dona i la filla, la Coco del títol, però el nano desitja, en secret, seguir els passos del seu ídol, el cantant Ernesto de la Cruz.

Les circumstàncies el porten a cometre un delicte que fa que esdevingui invisible per als vius, però en canvi pugui interactuar amb els difunts i vagi a parar al Regne dels Morts precisament el dia que ells en tornen per fer la tradicional visita anual als vius. D'allà només en podrà sortir en rebre la benedicció d'algun avantpassat, i ho haurà de fer abans de l'alba o s'hi quedarà per sempre.

La premissa és senzilla, i la pel·lícula no es complica gaire. És una aventura clàssica de retorn a casa, amb simpàtics personatges de tota mena -com l'inoblidable Dante, el gos xoloitzcuintle del protagonista, o el tarambana de l'Héctor- i els obstacles que es podrien esperar, a més de la lluita per fer realitat els somnis. El fet que es desenvolupi en una altra dimensió, entre altres coses, recorda El viatge de Chihiro, i és que també hi trobarem un festival de llum i de color en què veiem l'excel·lent animació de Pixar forçar la màquina al màxim.

Ho dic ara: potser el hype, les altes expectatives després de veure com, sobretot quan es va estrenar, tothom en parlava tan i tan bé, i que es parlava fins i tot de millor pel·lícula de l'estudi, hi han tingut a veure, però el cas és que no puc dir que sigui un dels meus films preferits de Pixar.

No significa que no m'agradi o que m'agradi poc, compte. Però potser m'esperava una trama més complexa, menys previsible -perquè ho és, de previsible- i més adulta, acostumat com estava a algunes pel·lícules adultes d'aquesta gent. No, Coco és un film per a un públic més ampli i jove.

Perquè tot i ser una pel·lícula que pel seu ritme pausat -li costa arrencar- potser avorreix una mica els més menuts, no té la profunditat d'altres històries, i en canvi confia més en els gags. Per altra banda no té una acció trepidant i, per tant, no és de les produccions més divertides de Pixar, de manera que penso que no és per als que busquen un Inside Out ni per als nens de Cars. I tot i així té unes valoracions altíssimes.

Al capdavall, encara que sembli que n'estic parlant malament, trobo que Coco és una història molt bonica, molt tendra, amb algun moment lacrimògen... que per desgràcia també és previsible, tant en el fons com en la forma.

Tanmateix també trobo que té coses molt bones, com el fet que parli de la mort sense tabús i del respecte als ancestres -importantíssim com a missatge per als més menuts-, me'n queda molt bon record i la voldré tornar a veure d'aquí a no gaire temps, potser també perquè Mèxic i la seva cultura m'interessen, perquè hi ha vida més enllà de Tijuana i els deserts, i celebro que se'n faci ressò en una pel·lícula tan popular, guanyadora de premis com el de Millor Pel·lícula i Millor Cançó Original (Recuérdame) als Oscars d'aquest any, entre moltíssims altres premis i nominacions.

Com a curiositat, per primera vegada des de La Sirenita (1989), una pel·lícula distribuïda per Disney no ha arribat en castellà ibèric. Tampoc no s'ha tornat al per a mi infecte castellà neutre, idioma artificial creat per satisfer el públic "hispanoamericà" i comprensible per a l'espanyol en una època en què s'estalviaven diners aprofitant aquell doblatge fet a Los Angeles, que paradoxalment té molts seguidors a l'estat espanyol malgrat que s'allunya del castellà que s'hi parla.

El que s'ha fet aquí és un doblatge en mexicà, però molt net, fàcilment comprensible i molt professional. I trobo que és tot un encert, pel tema que toca. No es va estrenar en català, cosa que també trobo encertada en aquest cas. En un país normal sí que hauria calgut, tal com als Estats Units es va poder veure en anglès, però resulta que aquí, per motius històrics i polítics, sabem castellà, i s'hauria perdut la gràcia de sentir la pel·lícula en mexicà, que és com es gaudeix millor per les circumstàncies excepcionals que l'envolten.