Cinema: Rambo - Last Blood

Després de parlar de la saga Rambo aprofitant l'avinentesa de l'estrena de la seva cinquena part, el que toca ara és parlar d'aquesta nova entrega que confesso que no tenia present que s'estava produint fins que no en vaig veure el pòster en una parada d'autobús. 

Va ser llavors que vaig decidir repassar les quatre primeres entregues, i tot i que no vaig poder veure'n la darrera quan la van estrenar, sí que ho he pogut fer una setmana més tard i vull compartir les meves impressions al respecte.

Rambo: Last Blood, dirigida per Adrian Grünberg i escrita per Matthew Cirulnick i el mateix Sylvester Stallone, es presenta com una entrega crepuscular. La quarta ja ho era, però a l'Sly, que és qui porta tota la franquícia encara que oficialment, a banda d'interpretar-ne el protagonista, només la coescriu i en va dirigir una entrega, li van quedar coses per dir. 

Les diu aquí, en una història situada 10 anys després del seu retorn del sud-est asiàtic, una dècada en què ha viscut en pau a Arizona, al ranxo del seu pare, que no queda clar si encara vivia al final de Rambo. En pau vol dir criant cavalls i fent de voluntari en tasques de rescat a la muntanya, tot i que ja és gran -l'actor té 73 anys, tinguem-ho en compte-, però evidentment amb traumes causats per tot el que ha viscut i una desconfiança considerable pel que fa a tot allò que vagi més enllà del seu ranxo. I no l'hi podem retreure.

A diferència de la segona, la tercera i la quarta pel·lícules, en aquesta l'acció triga força en arrencar, atès que té un to més pausat i tranquil durant força estona, adequat a la nova vida del protagonista i la vellesa, però és evident que en algun moment passarà alguna cosa que despertarà la màquina de matar que duu dins. 

El que passa té a veure amb la Gabriela (Ivette Monreal), la neta de la María (Adriana Barraza), la dona que ha tingut cura del ranxo (i del pare d'en Rambo quan vivia) durant molts anys, i amiga d'en John, que des que va tornar l'ha ajudat a pujar la noia i li ha fet de figura paterna.

El cas és que ella viatja a Mèxic i allà és segrestada per proxenetes d'un càrtel que té com a cares més visibles el català Óscar Jaenada i l'espanyol Sergio Peris-Mencheta, que fan de mexicans per a mi de manera convincent (trobo que més el madrileny que no pas el d'Esplugues), però que no sé si aproven l'escrutini dels nadius. Aquestes tries de casting es complementen amb el personatge de la periodista independent Carmen Delgado, interpretada per una Paz Vega que també fa de mexicana, però que en parlar gairebé sempre en anglès amb el protagonista justifica el fort accent espanyol que té i no s'ha de mullar gaire amb el castellà de Mèxic.

Els esdeveniments són força previsibles, tot s'ha de dir, i aviat ens trobem amb una nova aventura de rescat per part d'aquest exèrcit d'un sol home que és en Rambo, que tot i que sabem que és una autèntica màquina de matar també havia mostrat les limitacions pròpies dels mortals i aquí, que és vell, encara més. Aquesta vegada, però, canviem l'ambientació selvàtica de la majoria dels films de la saga per una d'urbana i també parcialment campestre.

Les coses no li sortiran a la primera, però una de les característiques de l'emblemàtic personatge de l'Stallone és la seva tossuderia, i arriba un punt que la pel·lícula ens regala un munt d'escenes d'acció i de violència extrema per part dels dos bàndols.

És un film cruel amb tots plegats, i ens torna a mostrar com la vida no permet a l'heroi de la guerra del Vietnam -i de les posteriors missions que li hem vist complir amb èxit- gaudir d'uns últims anys de pau i tranquil·litat. I aquest home quan s'enfada és perquè li toquen moltíssim el que no sona, i pobre del qui ho hagi provocat.

No vull entrar en més detalls, però la seqüència final als túnels de sota del seu ranxo, a més de recordar la cacera d'enemics de First Blood, la primera pel·lícula, en un clar homenatge, és d'allò més salvatge i ens demostra que en Rambo no és pas cap babau, sinó que té un enginy extraordinari. Una escena brutal, en poques paraules, per bé que amb un desenvolupament tan ben calculat i encertat per part del protagonista que costa de creure. 

La crítica l'ha destrossat, però no és la primera entrega de la saga que rep aquesta mala acollida. A mi, però, m'ha agradat molt, l'he trobat digna de la història que se'ns havia explicat fins ara i un final a l'altura del personatge... si és que és final, perquè l'Sly té plans per a la franquícia, i es parla d'una preqüela que ens mostraria la seva adolescència. 

No sabem si tornarem a veure el Rambo adult, el final de Last Blood -que de per si és un títol que convida a pensar en un final- és prou ambigu, però si la resposta és afirmativa no pot trigar gaire, perquè per més Stallone que sigui i per més bé que porti la setantena, això tard o d'hora s'haurà d'acabar.

Visionats: Coco

A casa ens agrada molt, Pixar. En circumstàncies normals anem a veure cada estrena de la productora associada amb Disney al cinema, però l'any passat va néixer la nena, i quan es va estrenar la que ja és la penúltima obra dels creadors de Toy Story, Cars, Inside Out i companyia la nostra obra personal encara no estava en situació de deixar-la gaire estona sense els seus pares -sobretot la seva mare-, i entre una cosa i l'altra ens vam perdre la pel·lícula en pantalla gran.

Però ara, gràcies al format Blu-ray, en què estava escrit que tard o d'hora tindríem la pel·lícula, l'hem vist i ha arribat el moment de fer, per fi, la crítica de Coco.

Basada en el famós Dia dels Morts mexicà, es tracta d'una emotiva i senzilla història que té com a protagonista en Miguel Rivera, un nen de 12 anys que pertany a una família de tradició sabatera i on la música està prohibida des que un dels avantpassats va abandonar la dona i la filla, la Coco del títol, però el nano desitja, en secret, seguir els passos del seu ídol, el cantant Ernesto de la Cruz.

Les circumstàncies el porten a cometre un delicte que fa que esdevingui invisible per als vius, però en canvi pugui interactuar amb els difunts i vagi a parar al Regne dels Morts precisament el dia que ells en tornen per fer la tradicional visita anual als vius. D'allà només en podrà sortir en rebre la benedicció d'algun avantpassat, i ho haurà de fer abans de l'alba o s'hi quedarà per sempre.

La premissa és senzilla, i la pel·lícula no es complica gaire. És una aventura clàssica de retorn a casa, amb simpàtics personatges de tota mena -com l'inoblidable Dante, el gos xoloitzcuintle del protagonista, o el tarambana de l'Héctor- i els obstacles que es podrien esperar, a més de la lluita per fer realitat els somnis. El fet que es desenvolupi en una altra dimensió, entre altres coses, recorda El viatge de Chihiro, i és que també hi trobarem un festival de llum i de color en què veiem l'excel·lent animació de Pixar forçar la màquina al màxim.

Ho dic ara: potser el hype, les altes expectatives després de veure com, sobretot quan es va estrenar, tothom en parlava tan i tan bé, i que es parlava fins i tot de millor pel·lícula de l'estudi, hi han tingut a veure, però el cas és que no puc dir que sigui un dels meus films preferits de Pixar.

No significa que no m'agradi o que m'agradi poc, compte. Però potser m'esperava una trama més complexa, menys previsible -perquè ho és, de previsible- i més adulta, acostumat com estava a algunes pel·lícules adultes d'aquesta gent. No, Coco és un film per a un públic més ampli i jove.

Perquè tot i ser una pel·lícula que pel seu ritme pausat -li costa arrencar- potser avorreix una mica els més menuts, no té la profunditat d'altres històries, i en canvi confia més en els gags. Per altra banda no té una acció trepidant i, per tant, no és de les produccions més divertides de Pixar, de manera que penso que no és per als que busquen un Inside Out ni per als nens de Cars. I tot i així té unes valoracions altíssimes.

Al capdavall, encara que sembli que n'estic parlant malament, trobo que Coco és una història molt bonica, molt tendra, amb algun moment lacrimògen... que per desgràcia també és previsible, tant en el fons com en la forma.

Tanmateix també trobo que té coses molt bones, com el fet que parli de la mort sense tabús i del respecte als ancestres -importantíssim com a missatge per als més menuts-, me'n queda molt bon record i la voldré tornar a veure d'aquí a no gaire temps, potser també perquè Mèxic i la seva cultura m'interessen, perquè hi ha vida més enllà de Tijuana i els deserts, i celebro que se'n faci ressò en una pel·lícula tan popular, guanyadora de premis com el de Millor Pel·lícula i Millor Cançó Original (Recuérdame) als Oscars d'aquest any, entre moltíssims altres premis i nominacions.

Com a curiositat, per primera vegada des de La Sirenita (1989), una pel·lícula distribuïda per Disney no ha arribat en castellà ibèric. Tampoc no s'ha tornat al per a mi infecte castellà neutre, idioma artificial creat per satisfer el públic "hispanoamericà" i comprensible per a l'espanyol en una època en què s'estalviaven diners aprofitant aquell doblatge fet a Los Angeles, que paradoxalment té molts seguidors a l'estat espanyol malgrat que s'allunya del castellà que s'hi parla.

El que s'ha fet aquí és un doblatge en mexicà, però molt net, fàcilment comprensible i molt professional. I trobo que és tot un encert, pel tema que toca. No es va estrenar en català, cosa que també trobo encertada en aquest cas. En un país normal sí que hauria calgut, tal com als Estats Units es va poder veure en anglès, però resulta que aquí, per motius històrics i polítics, sabem castellà, i s'hauria perdut la gràcia de sentir la pel·lícula en mexicà, que és com es gaudeix millor per les circumstàncies excepcionals que l'envolten.

Lectures: La Perdida

Dono oficialment per tancat el cicle de Futurama, que no vol dir que no en pugui parlar de tant en tant en ocasions com el visionat d'una pel·lícula (me'n falten dues i per tant és molt possible), i abans de la propera "setmana temàtica" faig un petit període de transició amb articles únics, com el de la lectura del còmic La Perdida que llegireu a continuació.

La Perdida, amb el títol original La Perdida, és un còmic de l'autora dels EUA Jessica Abel, que té un nom que sempre em fa confondre perquè mentalment el converteixo en una mena de fusió entre els de les actrius Jessica Alba i Jessica Biel. El còmic en sí, en realitat un llibre que recopila el que originalment es va publicar als Estats Units en cinc entregues de 2000 a 2005, el vaig conèixer ja fa uns anys segurament a la FNAC, perquè és de la mena de còmics gruixuts (aquest té 288 pàgines), de tapa dura, en blanc i negre i de l'àmbit gafapasta que et trobes fàcilment passejant per la FNAC i que en canvi tenen menys a la vista a les botigues especialitzades en còmics. En altres paraules, una novel·la gràfica.

Com que és de l'editorial Astiberri és tirant a caret, però em va cridar l'atenció i fa uns quants mesos el vaig adquirir en veure'l en una botiga de segona mà en bon estat de conservació amb un preu de descompte del 30%. L'olor de vòmit que fa deu ser per la pega, perquè si algú hi hagués vomitat de debò estaria tacat, a més de fer pudor. Ignoro si passa amb tots els exemplars, però amb el meu sí que passa. En fi, em van venir ganes de llegir una novel·la gràfica (en tinc unes quantes per llegir, i he consumit ja Maus i Ghost World) i fa unes setmanes el vaig començar (sí, jo llegeixo així). Com que ja l'he acabat, he decidit parlar-ne.

La Perdida és la història de la Carla, una noia dels Estats Units però mexicana per part d'un pare que no ha conegut. Tot i així, decideix que se'n vol anar a viure una temporada a Mèxic, DF, i estar-s'hi més del que legalment té permès com a turista. Amb això pretén conèixer les seves arrels, un objectiu lloable, però la seva innocència farà que passi d'uns primers mesos de certa comoditat allotjada a casa d'un exrotllo que també és dels EUA a adonar-se que les companyies autòctones amb què es barreja, que són  bastant anti-americanes (d'Amèrica com a sinònim dels Estats Units, s'entén), li acabaran portant problemes bastant greus.

Aquest és un còmic que inicialment ens narra el dia a dia de la Carla amb un estil realista, en què veiem la seva vida quotidiana i els petits problemes que va tenint, res de preocupant, fins que la història s'embolica i ens té en tensió durant la part final, on la protagonista ja veu que s'equivocava de mig a mig amb la seva idea de Mèxic, perquè la capital no és Tijuana, però poc li falta. Que sí, que no tots els mexicans són dolents, però que voler eliminar aquest prejudici no ha de tenir l'efecte secundari de no veure el perill quan treu el cap. Això sí, la visió que dóna Abel de la capital mexicana fuig dels tòpics habituals i al còmic hi veiem sovint reflexions dels personatges sobre el paper dels Estats Units com a colonitzador mundial i altres temes polítics igualment interessants.

L'autora, que també va viure a la ciutat una temporada amb el seu xicot, no té una bibliografia gaire extensa, però és reverenciada als Estats Units per la seva capacitat narrativa acompanyada d'un dibuix en blanc i negre senzill, amb línies gruixudes i traços rectes, poc expressiu però que al cap i a la fi es fa agradable. En castellà Astiberri també li ha publicat Escaparate (aquesta sí que té títol en anglès, Mirror, window) i un recull d'històries curtes anomenat Banda Sonora. Parlant de l'editorial vull acabar la ressenya comentant que no m'ha agradat gaire la traducció, que sovint fa servir expressions calcades de l'anglès i el típic problema dels temps verbals, com "dijo" en comptes de "ha dicho" quan es parla de coses que fa uns minuts que han passat. Passa massa sovint i ho odio.

A banda d'això, com que l'original és en part en anglès i en part en castellà, a la traducció en castellà no quedava més remei que marcar amb claudàtors les parts que originalment eren ja en aquesta llengua, encara que fos en la seva variant mexicana, per tal que s'entenguin segons quines situacions. Però trobo que no s'ha fet sempre, de manera que hi ha moments en què es nota i xoca. I bé, el que deia de l'olor de vòmit... però m'estimo més això que el que em va passar amb un volum del manga Dragon Head, que teia un xiclet entre les pàgines.