dilluns, 18 de gener de 2010

Lectures: La Perdida

Dono oficialment per tancat el cicle de Futurama, que no vol dir que no en pugui parlar de tant en tant en ocasions com el visionat d'una pel·lícula (me'n falten dues i per tant és molt possible), i abans de la propera "setmana temàtica" faig un petit període de transició amb articles únics, com el de la lectura del còmic La Perdida que llegireu a continuació.



La Perdida, amb el títol original La Perdida, és un còmic de l'autora dels EUA Jessica Abel, que té un nom que sempre em fa confondre perquè mentalment el converteixo en una mena de fusió entre els de les actrius Jessica Alba i Jessica Biel. El còmic en sí, en realitat un llibre que recopila el que originalment es va publicar als Estats Units en cinc entregues de 2000 a 2005, el vaig conèixer ja fa uns anys segurament a la FNAC, perquè és de la mena de còmics gruixuts (aquest té 288 pàgines), de tapa dura, en blanc i negre i de l'àmbit gafapasta que et trobes fàcilment passejant per la FNAC i que en canvi tenen menys a la vista a les botigues especialitzades en còmics. En altres paraules, una novel·la gràfica.

Com que és de l'editorial Astiberri és tirant a caret, però em va cridar l'atenció i fa uns quants mesos el vaig adquirir en veure'l en una botiga de segona mà en bon estat de conservació amb un preu de descompte del 30%. L'olor de vòmit que fa deu ser per la pega, perquè si algú hi hagués vomitat de debò estaria tacat, a més de fer pudor. Ignoro si passa amb tots els exemplars, però amb el meu sí que passa. En fi, em van venir ganes de llegir una novel·la gràfica (en tinc unes quantes per llegir, i he consumit ja Maus i Ghost World) i fa unes setmanes el vaig començar (sí, jo llegeixo així). Com que ja l'he acabat, he decidit parlar-ne.



La Perdida és la història de la Carla, una noia dels Estats Units però mexicana per part d'un pare que no ha conegut. Tot i així, decideix que se'n vol anar a viure una temporada a Mèxic, DF, i estar-s'hi més del que legalment té permès com a turista. Amb això pretén conèixer les seves arrels, un objectiu lloable, però la seva innocència farà que passi d'uns primers mesos de certa comoditat allotjada a casa d'un exrotllo que també és dels EUA a adonar-se que les companyies autòctones amb què es barreja, que són  bastant anti-americanes (d'Amèrica com a sinònim dels Estats Units, s'entén), li acabaran portant problemes bastant greus.

Aquest és un còmic que inicialment ens narra el dia a dia de la Carla amb un estil costumista, en què veiem la seva vida quotidiana i els petits problemes que va tenint, res de preocupant, fins que la història s'embolica i ens té en tensió durant la part final, on la protagonista ja veu que s'equivocava de mig a mig amb la seva idea de Mèxic, perquè la capital no és Tijuana, però poc li falta. Que sí, que no tots els mexicans són dolents, però que voler eliminar aquest prejudici no ha de tenir l'efecte secundari de no veure el perill quan treu el cap. Això sí, la visió que dóna Abel de la capital mexicana fuig dels tòpics habituals i al còmic hi veiem sovint reflexions dels personatges sobre el paper dels Estats Units com a colonitzador mundial i altres temes polítics igualment interessants.



L'autora, que també va viure a la ciutat una temporada amb el seu xicot, no té una bibliografia gaire extensa, però és reverenciada als Estats Units per la seva capacitat narrativa acompanyada d'un dibuix en blanc i negre senzill, amb línies gruixudes i traços rectes, poc expressiu però que al cap i a la fi es fa agradable. En castellà Astiberri també li ha publicat Escaparate (aquesta sí que té títol en anglès, Mirror, window) i un recull d'històries curtes anomenat Banda Sonora. Parlant de l'editorial vull acabar la ressenya comentant que no m'ha agradat gaire la traducció, que sovint fa servir expressions calcades de l'anglès i el típic problema dels temps verbals, com "dijo" en comptes de "ha dicho" quan es parla de coses que fa uns minuts que han passat. Passa massa sovint i ho odio.

A banda d'això, com que l'original és en part en anglès i en part en castellà, a la traducció en castellà no quedava més remei que marcar amb claudàtors les parts que originalment eren ja en aquesta llengua, encara que fos en la seva variant mexicana, per tal que s'entenguin segons quines situacions. Però trobo que no s'ha fet sempre, de manera que hi ha moments en què es nota i xoca. I bé, el que deia de l'olor de vòmit... però m'estimo més això que el que em va passar amb un volum del manga Dragon Head, que teia un xiclet entre les pàgines.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails