Fa més de cinc anys vaig anar al cinema a veure la primera adaptació a la gran pantalla d'uns còmics de DC de segona i fins i tot tercera fila, però il·lusionat llavors amb la possible creació d'un univers cinematogràfic coherent i potent com el de la competència, no me la vaig voler perdre.
Com vaig explicar a l'entrada corresponent, em va agradar, soc així, d'anar contra corrent, però també li vaig trobar punts febles, com ara un enemic màgic que trobo que no encaixa amb les característiques dels seus protagonistes. Però va ser àmpliament criticada i no va contribuir, malgrat alguns bons intents, a donar força a l'anomenat DC Extended Universe, que des de llavors ha tingut pel·lícules per a mi força bones, però que no s'està tractant amb el respecte que es mereixerien els productes de la llegendària editorial.
La culpa la tenen els executius de la Warner Bros., en cancel·lar o modificar projectes encaminats a aconseguir l'esmentat univers cohesiu, a més d'"obligar" els responsables de les pel·lícules a llançar, després del seu pas pels cinemes, versions més llargues, editades i properes a la visió inicial dels directors, que sempre acaben tenint més bona acollida per part del públic.
Això dona lloc també a més d'un reboot, com el de The Batman, que s'estrena al març, o el que avui ens ocupa, que en certa manera trenquen amb el que s'ha mostrat fa molt poc temps, però atès el fracàs de Suicide Squad potser no era mala idea fer aquesta The Suicide Squad, un curiós mig reinici amb intèrprets recuperats i una història totalment diferent, sense referències al film de 2016.
Dirigida per James Gunn (Guardians of the Galaxy i Guardians of the Galaxy vol. 2), es tracta d'una cinta desacomplexadament gamberra, irreverent i excessiva, que no pretén en cap moment ser considerada una referència del gènere i que, en canvi, vol donar una segona oportunitat a un grup de superdolents en una missió de la temible Amanda Waller, com sempre coaccionats per acceptar-la d'una manera o una altra.
Per tal de mantenir una certa relació amb el primer film, respecte al qual insisteixo en què no hi ha referències, es recuperen alguns personatges, com el del coronel Rick Flag (Joel Kinnaman) i la ja ben establerta Harley Quinn (Margot Robbie, genial en aquest rol, com sempre), que també havia sortit a Birds of Prey, però en general fa força neteja en un intens i fallit desembarcament a la platja de Corto Maltese i renova plantilla.
Tot un encert, perquè si bé confesso que no he arribat a repassar la primera pel·lícula, aquests personatges m'han agradat molt. A banda dels esmentats, tenim nous personatges, encapçalats per en Bloodsport (Idris Elba), i entre els quals hi ha en Peacemaker (John Cena), en King Shark (amb veu de Sylvester Stallone), l'estrany Polka-Dot Man (David Dastmalchian) i la molt entranyable Ratcatcher 2 (Daniela Melchior).
És una renovació benvinguda, sense distraccions perquè tots tenen més o menys la mateixa importància a la missió, tot i que és innegable que la veterana en aquest cas és la Harley Quinn.
Sigui com sigui, són personatges que donen molt de joc amb la manera de relacionar-se entre ells, amb moments més emotius però sobretot amb força humor, que sovint neix dels peculiars poders o fins i tot febleses que tenen alguns d'ells.
Pel que fa a la trama de la pel·lícula, aquest cop l'improbable, coaccionat (poca broma amb les bombes que duen al cap) i forçat grup s'ha d'endinsar al país insular fictici de Corto Maltese per destruir al projecte Starfish, que es duu a terme en unes instal·lacions que hi ha en aquell territori, ara que hi ha hagut un canvi de govern a partir d'un cop d'estat i els Estats Units no confien en el nou lideratge.
Quan som testimonis de què és concretament aquest projecte tot plegat esdevé una bogeria molt allunyada del que esperaríem d'una operació encoberta tradicional, però el seu intencionat to de sèrie B passa millor, per molt que un cop més l'amenaça sigui d'una categoria molt per sobre del que se suposa que poden abordar els protagonistes -humans en la seva majoria-, que no pas la que ens vam trobar al primer film. La història és més divertida, més exagerada, amb llum de dia, en espais oberts, amb molta més destrucció en tot un espectacle visual, i l'equip se'n surt amb improvisació, una escassa preparació i les baixes que siguin necessàries.
Pel que fa al futur de la franquícia, justament un dels seus personatges, en Peacemaker, ha rebut una sèrie pròpia que escriu i majoritàriament dirigeix el mateix James Gunn. Caldrà fer-hi una ullada.
Després de parlar de la saga Rambo aprofitant l'avinentesa de l'estrena de la seva cinquena part, el que toca ara és parlar d'aquesta nova entrega que confesso que no tenia present que s'estava produint fins que no en vaig veure el pòster en una parada d'autobús.
Va ser llavors que vaig decidir repassar les quatre primeres entregues, i tot i que no vaig poder veure'n la darrera quan la van estrenar, sí que ho he pogut fer una setmana més tard i vull compartir les meves impressions al respecte.
Rambo: Last Blood, dirigida per Adrian Grünberg i escrita per Matthew Cirulnick i el mateix Sylvester Stallone, es presenta com una entrega crepuscular. La quarta ja ho era, però a l'Sly, que és qui porta tota la franquícia encara que oficialment, a banda d'interpretar-ne el protagonista, només la coescriu i en va dirigir una entrega, li van quedar coses per dir.
Les diu aquí, en una història situada 10 anys després del seu retorn del sud-est asiàtic, una dècada en què ha viscut en pau a Arizona, al ranxo del seu pare, que no queda clar si encara vivia al final de Rambo. En pau vol dir criant cavalls i fent de voluntari en tasques de rescat a la muntanya, tot i que ja és gran -l'actor té 73 anys, tinguem-ho en compte-, però evidentment amb traumes causats per tot el que ha viscut i una desconfiança considerable pel que fa a tot allò que vagi més enllà del seu ranxo. I no l'hi podem retreure.
A diferència de la segona, la tercera i la quarta pel·lícules, en aquesta l'acció triga força en arrencar, atès que té un to més pausat i tranquil durant força estona, adequat a la nova vida del protagonista i la vellesa, però és evident que en algun moment passarà alguna cosa que despertarà la màquina de matar que duu dins.
El que passa té a veure amb la Gabriela (Ivette Monreal), la neta de la María (Adriana Barraza), la dona que ha tingut cura del ranxo (i del pare d'en Rambo quan vivia) durant molts anys, i amiga d'en John, que des que va tornar l'ha ajudat a pujar la noia i li ha fet de figura paterna.
El cas és que ella viatja a Mèxic i allà és segrestada per proxenetes d'un càrtel que té com a cares més visibles el català Óscar Jaenada i l'espanyol Sergio Peris-Mencheta, que fan de mexicans per a mi de manera convincent (trobo que més el madrileny que no pas el d'Esplugues), però que no sé si aproven l'escrutini dels nadius. Aquestes tries de casting es complementen amb el personatge de la periodista independent Carmen Delgado, interpretada per una Paz Vega que també fa de mexicana, però que en parlar gairebé sempre en anglès amb el protagonista justifica el fort accent espanyol que té i no s'ha de mullar gaire amb el castellà de Mèxic.
Els esdeveniments són força previsibles, tot s'ha de dir, i aviat ens trobem amb una nova aventura de rescat per part d'aquest exèrcit d'un sol home que és en Rambo, que tot i que sabem que és una autèntica màquina de matar també havia mostrat les limitacions pròpies dels mortals i aquí, que és vell, encara més. Aquesta vegada, però, canviem l'ambientació selvàtica de la majoria dels films de la saga per una d'urbana i també parcialment campestre.
Les coses no li sortiran a la primera, però una de les característiques de l'emblemàtic personatge de l'Stallone és la seva tossuderia, i arriba un punt que la pel·lícula ens regala un munt d'escenes d'acció i de violència extrema per part dels dos bàndols.
És un film cruel amb tots plegats, i ens torna a mostrar com la vida no permet a l'heroi de la guerra del Vietnam -i de les posteriors missions que li hem vist complir amb èxit- gaudir d'uns últims anys de pau i tranquil·litat. I aquest home quan s'enfada és perquè li toquen moltíssim el que no sona, i pobre del qui ho hagi provocat.
No vull entrar en més detalls, però la seqüència final als túnels de sota del seu ranxo, a més de recordar la cacera d'enemics de First Blood, la primera pel·lícula, en un clar homenatge, és d'allò més salvatge i ens demostra que en Rambo no és pas cap babau, sinó que té un enginy extraordinari. Una escena brutal, en poques paraules, per bé que amb un desenvolupament tan ben calculat i encertat per part del protagonista que costa de creure.
La crítica l'ha destrossat, però no és la primera entrega de la saga que rep aquesta mala acollida. A mi, però, m'ha agradat molt, l'he trobat digna de la història que se'ns havia explicat fins ara i un final a l'altura del personatge... si és que és final, perquè l'Sly té plans per a la franquícia, i es parla d'una preqüela que ens mostraria la seva adolescència.
No sabem si tornarem a veure el Rambo adult, el final de Last Blood -que de per si és un títol que convida a pensar en un final- és prou ambigu, però si la resposta és afirmativa no pot trigar gaire, perquè per més Stallone que sigui i per més bé que porti la setantena, això tard o d'hora s'haurà d'acabar.
Fa més de 6 anys vaig dedicar una entrada a una de les sagues més famoses i populars de la història del cinema, per bé que sovint injustament criticada per la seva extensió i algunes entregues considerades de poca qualitat a partir de cert punt.
Era la saga del boxador Rocky Balboa i després d'aquella entrada se n'han fet dues pel·lícules més, tot i que amb el seu protagonista reconvertit en secundari de luxe, amb els títols de Creed i Creed II, i gosaria dir que ara sí, de debò, la història s'ha acabat.
Doncs bé, aquell protagonista era en Sylvester Stallone, que també hi havia fet de guionista i director en algunes entregues, i avui faig una nova entrada dedicada, en aquest cas, a la seva altra saga més famosa, també llarga i recentment ressuscitada.
Es tracta de Rambo, tota una icona del cinema d'acció dels anys 80, i el paper amb què més s'associa l'actor -i en aquest cas coguionista de tots els films i director d'un- a més del del boxador italoamericà.
És fàcil deixar-se endur pels prejudicis i considerar la saga, que ara té cinc films, el típic producte d'acció hollywoodià sense gaire interès argumental, però si se li dona l'oportunitat s'aprecia la construcció del personatge i un missatge antibel·licista i de denúncia de la burocràcia estatunidenca que devia fer empipar més d'un polític de l'època de les tres primeres pel·lícules.
A diferència del que passa amb Rocky, les cinc primeres entregues de la qual van ser numerades, amb Rambo la cosa va diferent: el primer film es diu First Blood (1982), basant-se en el llibre de David Morrell de 10 anys abans, i suposo que en aquell moment no es plantejava com a saga.
El cas és que, dirigida per Ted Kotcheff, explica les desventures d'en John J. Rambo, un veterà del Vietnam que es troba amb el rebuig del seu país, ara que ha fet el seu servei i ha viscut coses horribles que no tothom podria suportar.
Concretament es troba que en un petit poble de l'estat de Washington el detenen simplement perquè es resisteix a fer cas al xèrif, que li diu que marxi perquè no li agrada, quan només hi volia fer un mos. La cosa escala fins al punt que s'enfronta a la policia local i acaba atrinxerant-se a la muntanya, obligat a fer servir les seves habilitats com a boina verda per la mateixa gent per la qual va lluitar a l'altra punta del món.
Queda clar el to antibel·licista que esmentava més amunt, i d'hipocresia popular, i retrata, amb exageracions cinematogràfiques com és evident, situacions en què es trobaven o es podien trobar aquests veterans que tornaven de la guerra i no els quedava res.
Amb la introducció també del seu antic superior, el coronel Trautman (Richard Crenna), el film seria molt diferent dels que vindrien després, tant pel to com pel fet de situar-se en un entorn civil, on l'únic guerra és la que lliura el protagonista contra aquest món que li ha girat l'esquena. És l'entrega més ben considerada de la saga, també, tot i que a la seva època no agradava tant com posteriorment.
Saltem a l'any 1985, en què es va estrenar Rambo: First Blood Part II, dirigida per George P. Cosmatos i escrita, a banda del senyor Stallone, per en James Cameron.
Aquí, el coronel Trautman oferia a en Rambo sortir de la presó, on complia condemna fent treballs forçats després dels fets del primer film, a canvi de tornar al Vietnam i col·laborar en una missió de localització de presoners de guerra que havien quedat allà des del final del conflicte, més de 10 anys enrere.
En aquest cas es tracta d'una pel·lícula directament de guerra, amb trets, explosions i combat en plena selva vietnamita, però el missatge de denúncia també era clar, en mostrar els tripijocs del govern dels Estats Units per tal de simular els esforços de recuperació dels presoners de cara a la galeria, sense cap interès real en fer-ho. Naturalment, en Rambo es nega a participar en la pantomima i, com a bon combatent que és, decideix rescatar els presoners al preu que sigui.
Queda clar per què el coronel deia als policies de la primera pel·lícula que no sabien a què s'enfrontaven quan li havien tocat els pebrots a aquesta màquina de combat, no perquè sigui de temperament irascible, al contrari, sinó perquè es resisteix tant a lluitar que, quan ho fa, hi va amb tot.
Aquesta segona pel·lícula va ser un fracàs de crítica directament, però va triomfar a taquilla i roman com una de les més estimades de la franquícia. Sí que és veritat, però, que s'hi veuen elements de blockbuster i augmenta la teatralitat dels diàlegs, que tot i així tenen algunes línies memorables.
El 1988 s'estrenava Rambo III, ja descartada qualsevol referència a First Blood del títol, i simbòlicament va ser un encert, perquè aquesta entrega, dirigida per Peter MacDonald, és bàsicament un film d'acció continuada, poc drama i pràcticament cap reflexió sobre la guerra en si ni sobre la política de tot plegat.
Aquí, en Rambo, que viu tranquil·lament a Tailàndia ajudant una comunitat de monjos budistes, rebutja l'encàrrec per part del ja conegut coronel Trautman d'anar a l'Afganistan a ajudar els mujahidins a combatre les forces soviètiques perquè està cansat de lluitar i, al capdavall, ja no és a la presó i això no li suposaria cap commutació de pena... fins que s'assabenta que la missió encapçalada pel seu antic superior ha fracassat, l'han capturat i decideix anar a rescatar-lo.
La tercera entrega de la saga ens ofereix moments d'acció trepidant, moltes explosions, trets i morts. Sembla que el 1990 va ser inclosa al Llibre Guinness dels Rècords com a la pel·lícula més violenta que s'havia fet mai. La Wikipedia ens diu, però, que la quarta entrega, de la qual parlo més avall, la va superar.
En tot cas, advertit que Rambo III no era tan bona com les altres dues, i sabent que directament es considera dolenta, n'he gaudit pel que és: un film bèl·lic d'allò més entretingut i amb moments memorables en què veiem el protagonista desfermat i més temerari que mai.
Val a dir, però, que tot i que no hi ha denúncia sobre la vessant política de tot plegat, és curiós com segurament es va convertir en un film incòmode per als Estats Units, ja que aquests mujahidins que es retraten com la noble resistència acabarien sent el maldecap més gran del país de les barres i les estrelles en el que duem de segle XXI. Allò que s'ha dit tants cops que en Bin Laden i companyia eren recolzats pels Estats Units fins que se'ls van girar en contra és cert, i en aquesta pel·lícula es retrata aquella aliança que els esclataria a la cara una dècada i escaig després.
20 anys després, el 2008, s'estrenava Rambo, així, a seques, que en alguns països es va anomenar "John Rambo" -títol provisional que l'Stallone va acabar descartant perquè suggeria el final de la saga, com en el cas de Rocky Balboa, i no tenia pas la intenció d'acabar-la-.
Dirigida pel mateix Stallone, en aquest cas el protagonista tornava a viure a Tailàndia, guanyant-se les garrofes com a caçador de serps i transportant gent amb la seva barca, fins que un grup de missioners que volien dur ajuda a un poblat de l'ètnia karen de Birmània, víctima del genocidi per part de l'exèrcit oficial del país, li demana simplement que els transporti allà, ja que és l'home que millor coneix aquella zona.
Ell s'hi nega, perquè està encara més tip de lluitar que el 1988 i ja sap que hi haurà merder, a més que considera inútil ajudar la gent d'aquesta manera en comptes d'agafant les armes i lluitant contra l'exèrcit, però tampoc no té intenció de ficar-se en aquesta història.
Evidentment, quan s'assabenta que els missioners no han tornat s'ensuma que s'han complert els seus temors i accepta l'encàrrec d'anar a rescatar-los acompanyat d'un grup de mercenaris. Rambo torna a ser un film de rescat (com els dos anteriors) en què veiem l'exmilitar desplegar les seves habilitats gairebé sobrehumanes, però té un to crepuscular, com correspon a la seva nova edat, també de l'actor que l'interpreta, ja estrenada la seixantena quan es va rodar el film, en què l'home s'ha tornat més taciturn i humil, a més d'escèptic i prudent.
A diferència de Rocky Balboa, però -i perdoneu-me que les compari, però arribaven amb només dos anys de diferència i responien a la voluntat de l'amic Sly de recuperar aquests personatges icònics- no va tenir gaire bona acollida, i val a dir que no és gaire diferent de Rambo III en el sentit que al final pràcticament tot és combat i explosions.
On sí que la supera és en l'extrema violència que s'hi veu, tant pel que fa a les tortures rebudes per les víctimes com per l'horrible destrucció dels cossos que provoquen les potents armes que s'hi fan servir.
Un element criticat pel seu altíssim grau, però que jo trobo que ajuda a ser encara més conscient de la devastació que provoquen les guerres. En Rambo ho sap, i no s'hi vol ficar, però quan ho ha de fer hi posa el 100%. Al capdavall, com li deia el seu admirat coronel Trautman, porta el guerrer dins i no pot girar d'esquena a aquest fet.
Acabaré el repàs aquí, perquè tot i que Rambo té un final que dona a entendre que el personatge troba la pau, ara s'ha estrenat, 11 anys després -malgrat que la intenció original era estrenar-la no gaire després de la quarta-, la cinquena entrega de la saga, que té un títol que sí que suggereix el final de la història, Rambo: Last Blood, però li vull dedicar una entrada sencera.
El 5 de febrer de 2016 vaig publicar una entrada sobre la resurrecció de la saga Rocky, en la forma de Creed, una pel·lícula protagonitzada pel fill del difunt rival del boxejador i, casualitats de la vida, exactament tres anys més tard en veia la seqüela, que a continuació repasso avisant, com l'altre cop, que és una saga que m'agrada moltíssim i que cap pel·lícula del púgil italoamericà m'ha decebut, per més que es facin conyes sobre la decreixent qualitat de les entregues de la longevíssima franquícia.
Vaig dir en criticar Creed que era un episodi extra excel·lent en una saga que ja estava tancada, i que creia que, per més que m'agradés tot el conjunt, era hora de deixar-ho estar, i que valia més que no ho allarguessin. Doncs bé, ho han acabat fent (i quan vaig fer aquella entrada ja se sabia, però jo no me n'havia assabentat). I aquest és el resultat.
Creed II, subtitulada "La leyenda de Rocky" en castellà per motius comercials obvis, però sense que calgui i d'una manera una mica absurda, és una pel·lícula dirigida per Steven Caple, Jr., amb en Sylvester Stallone aquest cop limitant-se a coescriure'n el guió.
I malgrat que vaig dir amb Creed que la cosa es podia quedar allà, al mestre Stallone li quedaven coses per dir, i ara sí que les ha dit i assegura que, aquest cop de debò, la saga s'ha acabat.
Ho fa amb la segona oportunitat que ja li va donar al personatge d'en Rocky després que a la primera pel·lícula, la de 1976, l'oscaritzada, el protagonista perdés el combat final per punts. Com que l'Adonis Creed (Michael B. Jordan) -el fill de l'Apollo, el boxejador que va derrotar en Rocky a la primera pel·lícula i que va ser derrotar per ell a Rocky II- també va perdre per punts al film que protagonitzava, Creed II era l'oportunitat d'esdevenir el campió del món dels pesos pesants, i així és, si em disculpeu l'spoiler.
El que passa és que, al contrari que a Rocky II, això s'explica ràpidament i sense que sigui el tema central de la trama, perquè de sobte la pel·lícula repeteix estructures vistes a Rocky III i Rocky IV: per una banda, el campió és criticat per vèncer un rival considerat molt per sota del seu nivell i es qüestiona la seva aptitud, com a la tercera entrega, i per l'altra això queda demostrat del tot amb una derrota espectacular contra el gran "dolent" de Creed II.
És en Viktor Drago (Florian Munteanu), el fill de l'Ivan Drago (Dolph Lundgren), el temible boxador rus de Rocky IV que va matar el pare de l'Adonis sobre el ring, i de qui es va venjar en Rocky amb una victòria fora de casa, a la llavors Unió Soviètica.
Ara, el ressentit -perquè aquella derrota va acabar amb la seva carrera- exboxejador, en veure que el protegit del seu antic rival ha esdevingut el campió del món, sorgeix de la foscor i deixa anar la bèstia que fa temps que entrena, que és ni més ni menys que el seu fill, una altra màquina de matar. I en el primer combat contra en Donnie (com anomenen afectuosament l'Adonis) gairebé tornem a tenir un disgust, com en el cas del seu pare, una picada d'ullet que fins i tot a mi, fanboy de Rocky, em va semblar excessiva.
Era un combat per al qual en Rocky s'havia negat a preparar-lo, i és que no ho veia ni clar ni necessari. La venjança, diu, és inútil i no val la pena, i confessa que quan ell es va venjar d'en Drago li van quedar seqüeles irreparables.
És evident, perquè ja sabem com van les pel·lícules de boxa en general i les de Rocky en particular, que després d'una derrota -que en aquest film no és ben bé així, però em guardaré aquest detall- ve la revenja (que no venjança, compte. Són paraules diferents), i per a aquest segon combat sí que el vell expúgil sent la necessitat de preparar bé el seu deixeble, perquè ja ha vist que és tossut i què passa quan puja al ring sense tenir-lo a ell al seu costat.
Com era d'esperar, i ja ens agrada que sigui així, Creed II és altre cop una història de superació personal, de saber-se mantenir al cim del món, malgrat les dificultats, després d'haver-hi arribat amb molt d'esforç.
També veiem que en l'Adonis es repeteix una mica la història d'en Rocky, i el personatge de la Bianca (Tessa Thompson), que sens dubte és una nova versió de la mítica Adrian, fa el mateix paper de recolzament del protagonista, però per sort amb projectes i ambicions personals, en aquest cas de la música -és espectacular l'entrada al combat final, amb ella cantant-. En qualsevol cas, hi veiem les mateixes etapes de la joventut que ja vam veure a les tres primeres pel·lícules d'en Rocky.
Evidentment, les escenes de combats estan filmades de manera magnífica -amb una forta presència de la cadena HBO, això sí- i el combat definitiu contra en Viktor Drago és el que s'endú més metratge, com és natural.
A més, en aquest cas, i així ens ho insinuaven les escenes fora del ring, hi veurem les febleses, la part humana, d'un Viktor que se sent utilitzat pel seu pare i un Ivan que se sent frustrat quan veu que l'Adonis ofereix tanta resistència i dilueix la possible victòria contundent del seu fill i la seva oportunitat de recuperar la reputació, tot plegat agreujat pels gestos de menyspreu de la seva exdona, una Ludmilla Drago interpretada altre cop per la Brigitte Nielsen, que curiosament va estar casada amb en Sylvester Stallone breument un temps després de Rocky IV, on ella ja sortia.
Deia en una entrevista en Dolph Lundgren que li ha agradat poder tornar a fer d'Ivan Drago, encara que se l'hagi associat sempre a aquell personatge i hagi eclipsat la seva carrera cinematogràfica, perquè almenys l'ha pogut interpretar amb una vessant humana que no es va veure a la quarta pel·lícula de la saga.
I hi estic d'acord: més enllà del festival de picades d'ullet i fanservice d'aquesta pel·lícula, que no per això és menys bona pel que fa al guió, s'ha sabut aportar alguna cosa nova i donar un tancament adequat els personatges de les velles generacions. Fins i tot a un Rocky que té un fill biològic, amb qui fa anys que no parla, una subtrama amb què la pel·lícula també treballa.
Creed II, ara sí, és el final perfecte per a una saga que literalment es començava a repetir, però que s'ha repetit perquè l'Stallone ho ha volgut. Ha servit com a comiat per a un personatge icònic de la història del cinema, i alhora com a presentació d'un altre que no ho serà tant, però que es dona a entendre que seguirà el camí de l'èxit del seu mentor sense oblidar el llegat del seu pare, com si fos un fill de tots dos homes, antics rivals i amics.
Però amb vuit pel·lícules, les últimes tres de to crepuscular -quatre si hi comptem la injustament destrossada Rocky V-, ha arribat el moment d'acomiadar-nos d'aquesta franquícia que sempre podem tornar a veure i que serà recordada durant molts anys. Yo, Sly, you did it!
Fa gairebé un any exacte publicava una entrada sobre la primera temporada d'una nova sèrie que m'havia generat moltes expectatives i que les havia satisfet amb escreix.
Es tractava de This is Us, la segona temporada de la qual també tenia moltes ganes de veure i, vet-ho aquí, el temps vola i ja he pogut gaudir dels seus 18 episodis, els mateixos que tindrà la seva tercera temporada, que també tinc ja ganes de veure però, per ara, caldrà ser pacient i dedicar-se a altres coses.
Per resumir les meves impressions generals sobre la primera temporada, que es mantenen a la segona, podem dir que és una sèrie sobre relacions familiars, i els traumes i els problemes que també les famílies aparentment perfectes tenen i que cal solucionar i estan enterrats fins que no es pot evitar afrontar-los.
És la història d'una família al llarg de -de moment- quatre dècades, amb flashbacks a diferents moments (1980, finals dels 80 i segona meitat dels 90), explicada amb un to tranquil, sense increïbles girs de guió ni maneres de culebrot, però no per això avorrit. This is Us té una sensibilitat especial en la manera d'explicar les coses, i és això el que l'ha fet triomfar entre la crítica i el públic, a més d'aconseguir premis i nominacions.
Assumint que n'heu vist la primera temporada i que, en cas de voler veure la segona i no haver-ho fet ja suposeu que hi haurà spoilers, continuo. Si no heu vist res de la sèrie, us remeto a llegir l'entrada sobre la seva primera temporada, que no destrossa res, i si de cas ja ens tornarem a veure.
El cas és que la segona tongada d'episodis d'aquesta excel·lent sèrie, com és natural, fa avançar les trames individuals dels personatges, i una d'elles és la d'en Randall (Sterling K. Brown), que després de la mort del seu pare biològic fa una reflexió sobre la seva vida i decideix adoptar un nadó, projecte que després es transforma en el d'acollir una noia adolescent, la Deja (Lyric Ross), que ha tingut una vida molt dura i no està precisament receptiva, encara menys en aquesta casa "de rics" a què ha anat a parar.
Per la seva banda, en Kevin (Justin Hartley), que ha deixat el Manny enrere i ara fa cinema i fins i tot tracta braç a braç personalitats com el gran Sylvester Stallone, entre en una espiral autodestructiva després de lesionar-se en el rodatge, fet que posa de manifest tot allò que duia dins, reprimit, des que era petit, malgrat la façana de paio atractiu i segur de si mateix que ha mostrat sempre, o almenys els altres sempre li han vist.
La realitat és que s'ho ha passat malament durant molts anys, per motius diferents dels dels seus germans, a primera vista més vulnerables, i en aquesta temporada acaba petant i es va perfilant més gràcies als flashbacks a la infantesa i l'adolescència del personatge.
També en aquestes mirades retrospectives aprofundim més en allò que ha fet la Kate (Chrissy Metz en la seva versió adulta) com és ara, tant física com psicològicament, però aquesta temporada en el seu cas va, sobretot, de la relació amb el seu xicot, en Toby (Chris Sullivan), que va molt de pressa, amb plans de casament i un embaràs fallit pel mig.
És un tema important i relacionat amb el seu passat, perquè la Kate va ser la més traumatitzada per la mort d'en Jack, el seu pare, i és evident que cap home no estarà mai al seu idealitzat nivell.
Però el que quedava pendent a la primera temporada, el com i el quan d'aquesta mort -només se'ns havien ofert petites escenes sobre el funeral-, arriba per fi en aquests episodis, i tot i així es fa esperar i s'hi va acostant fent-nos ensumar la tragèdia i esperant-la en qualsevol acció amb un mínim potencial perillós per al personatge interpretat per en Milo Ventimiglia.
En saben, els guionistes, de fer-nos desitjar una cosa que en realitat és tràgica i afecta un personatge estimat, però bé, ja ho tenim, ja hem vist les circumstàncies de la seva mort i entenem coses de la Kate que fins ara no enteníem.
La segona temporada de This is Us ens ha explicat moltes coses noves i velles dels personatges, ens els ha fet estimar més i ens ha tocat la patata en més d'una ocasió, però malgrat aquest elevat grau d'ensucrament no és una sèrie que quedi exagerada en aquest sentit, i els tocs de drama i tragèdia hi contribueixen, mantenint-se també dins els límits del que es considera raonable.
El cas és que els agrada deixar-nos amb la mel als llavis, i aquesta vegada ens han ensenyat escenes del futur, de coses que presumiblement veurem a la tercera temporada. Al capítol final d'aquesta segona en surten unes quantes de seguides i que ens deixen amb l'ai al cor, curiosament en tots els casos llevat del d'en Kevin, fins ara l'ase dels cops.
Aviso des del començament: si normalment tinc tendència a veure amb bons ulls, a trobar-ne els punts forts, qualsevol producte cultural que em posin al davant, quan es tracta d'una saga que m'agrada tant com aquesta no espereu que en digui gaires coses dolentes.
Ja vaig parlar de la llavors hexalogia Rocky fa temps, més aviat va ser una entrada d'homenatge, i també vaig dir que m'agradava molt -sí, fins i tot la criticadíssima Rocky V-, però sóc conscient que el públic general en té una imatge negativa, que la considera exemple de saga excessivament llarga i decadent i que oblida que la primera part, de 1976, va guanyar 3 Oscars, incloent-hi els de Millor Pel·lícula i Millor Director, d'un total de 10 nominacions.
Doncs bé, convençut que la sisena part, Rocky Balboa (2006), havia estat el tancament perfecte de l'entranyable història del boxejador més popular (o almenys conegut) del cinema, amb el breu retorn al ring d'un envellit Poltre Italià, i així ho havia assegurat l'Stallone, el passat estiu em va sorprendre descobrir el tràiler de Creed, nom que té una ressonància magnífica per a qualsevol fan de la saga.
El vaig veure mentre feia cua per comprar entrades per a una altra pel·lícula, i la pantalla estava sense so, però quan vaig veure'n la segona meitat em vaig adonar, amb emoció creixent, del que estava passant: una altra pel·lícula de Rocky, i per a mi això era una boníssima notícia. Estava convençut que l'aniria a veure quan sortís, i m'era igual el que en diguessin aquells que recorren al suadíssim tòpic i es fumen del Sylvester Stallone pel botox i la seva manera de parlar, com ja vaig explicar provocada per una paràlisi parcial que té des que va néixer.
Però quan es va començar a dir que estava molt bé, i van arribar els premis i les nominacions, com el Globus d'Or al millor actor secundari per a l'Sly, que també està nominat en aquesta categoria per als Oscar que es decidiran properament, les meves ganes de veure-la encara van ser més grans.
Malgrat que Rocky Balboa (2006) havia de ser el final de la història -fins i tot es deia que la intenció inicial de l'Stallone era matar el personatge-, se'ls ha acudit aquesta barreja de setena part i spin-off més que vàlida per mèrits propis, però que té molt en compte les entregues d'una saga cinematogràfica que enguany fa els 40 anys i hi fa diverses referències.
Aquest cop, amb el director Ryan Coogler darrere la càmera, ens expliquen la història de l'Adonis Creed (Michael B. Jordan, vist d'adolescent a The Wire fent de Wallace), un delinqüent juvenil que un bon dia veu com li canvia totalment el destí quan una vídua, interpretada per la Phylicia Rashad, se l'endú a casa després de dir-li que és el fill il·legítim del llegendari i difunt boxador Apollo Creed.
Anys després, havent-se impregnat de l'herència boxadora del seu pare, decideix dedicar-se a aquesta disciplina com a professional i marxa a Filadèlfia per tal de posar-se a les ordres del millor exboxador viu, una altra llegenda.
Evidentment es tracta d'en Rocky Balboa, un Sylvester Stallone podríem dir que "crepuscular" (ara sí) i que m'agradaria molt que guanyés l'Oscar al Millor Actor Secundari, així com va guanyar el Globus d'Or per aquesta pel·lícula. Si el rep serà un reconeixement al paper que ha dut a terme durant 7 films, sí -i irònicament per l'únic en què fa d'actor de repartiment, tot i que pel que fa a nominacions ja n'havia tingut una per la primera Rocky-, però també perquè la seva interpretació a Creed n'és mereixedora.
El Rocky actual és un home gran que s'ha quedat completament sol i encara enyora l'Adrian, que a Rocky Balboa ja se'ns deia que havia mort de càncer, però que viu tranquil i tira endavant amb el restaurant Adrian's mentre espera que li arribi l'hora, sense perdre l'humor i la bondat que el caracteritzen des de sempre. És un paper entranyable d'un personatge que és conscient de l'edat que té i no se n'amaga, al contrari del que fa l'actor a la vida real.
Com era d'esperar -tampoc no és un film de sorpreses-, al principi es nega a fer d'entrenador de l'Adonis, però ràpidament accepta (cap sorpresa aquí tampoc) i intenta polir-lo mentre l'ajuda a estar a l'altura de les expectatives del cognom Creed, que sovint li pesa fins al punt que es fa anomenar Donnie Johnson, i alhora a crear-se una identitat pròpia i iniciar la seva llegenda particular.
Creed és una pel·lícula de boxa amb els elements característics del gènere i també de la saga a què pertany: superació, valors, esforç, complicacions personals, amor (aquí amb el personatge de la Bianca (Tessa Thompson)) i elements èpics i emotius col·locats en els moments més adequats, per sort sense exagerar en els objectius i mantenint un cert realisme. I els ingredients s'hi han barrejat de manera que amb aquest final s'ha superat el bon regust que ja havia deixat l'anterior entrega. No només als fans com jo, sinó en general.
A més, el protagonista dels sis films anteriors fa un pas al costat i esdevé secundari. Un secundari imprescindible, amb moltíssima força, amb molt de protagonisme, sí, però per primera vegada una pel·lícula del Poltre Italià no gira al voltant d'en Rocky, i així ho reflecteix també el títol. Ara és l'hora, després de molts anys d'haver-lo perdut, de fer-li un homenatge a l'Apollo Creed i d'alguna manera unir en un mateix lluitador el llegat de dos gegants de la boxa.
El final, per a mi una referència directa a dues de les pel·lícules anteriors, té l'enganyosa forma de porta oberta a una nova saga, però tot i que celebro aquest film trobo que ja és hora de deixar-ho estar, amb un tancament perfecte de la trama i el reconeixement de la crítica, i dubto que s'estiri més el fil d'aquesta llegenda del cine. Tal com ha quedat, la història acaba ben amunt.
El millor
-Sap agafar una saga ben finalitzada i donar-li un episodi més que podríem dir que tanca un tema que havia quedat relativament obert, i a sobre ha agradat
-Els homenatges a tota la saga, amb referències visuals i argumentals força concretes que són una delícia per als seguidors de la franquícia
-Aquest cop el protagonista no és en Rocky, però la seva presència és enorme sense restar importància al personatge principal. De fet, un parell de melodies clàssiques de la saga apareixen a Creed en només una ocasió cadascuna
El pitjor
-Que cometin l'error d'allargar la història en el futur, tot i que sembla molt poc probable
-Que la gent tingui prejudicis amb aquesta nova entrega (és a dir, que fa gairebé 10 anys passés de veure Rocky Balboa, que hauria canviat la seva opinió sobre una saga en decadència), i se la perdi
-El combat final, per al meu gust, no és dels més interessants que s'han vist al llarg dels darrers 40 anys
Ara que s'acosta la 86a cerimònia d'entrega dels Premis de l'Acadèmia, és a dir els Òscar, estic veient moltes pel·lícules que hi competeixen en diverses categories, com ara The Wolf of Wall Street o Frozen, però aprofitant aquest gran invent que és l'autèntic dia de l'espectador, amb el qual podem anar al cinema per 3,90 € els dimecres fins el 15 d'abril, també n'he vist alguna que no té cap nominació i en algun cas, en realitat, no és especialment bona, però jo l'havia de veure igualment.
És el cas de Grudge Match, en castellà La gran revancha, que vaig decidir que veuria (i en versió doblada de manera excepcional, perquè sóc molt fan de la veu del senyor Ricard Solans, que dobla habitualment en Robert De Niro) tan bon punt en vaig conèixer l'existència mitjançant un tràiler.
Si no us agraden les pel·lícules de boxa tant com a mi (ja vaig manifestar aquesta preferència com a mínim en fer l'entrada sobre la saga Rocky), segurament el tràiler us haurà deixat freds, i en aquest cas us recomano que no l'aneu a veure, però sí que, si un dia la fan a la tele i no heu de pagar ni un duro, trobo que és entretinguda per a qualsevol públic.
És el que vaig llegir a les crítiques: un film ple de tòpics sobre el gènere, i més tractant-se d'una comèdia, però també és una pel·lícula que qualsevol que hagi vist la saga Rocky (1976-2006) i la gran Toro Salvatge (1980), per la qual el mestre De Niro, a les ordres de Martin Scorsese, es va endur l'Òscar al Millor Actor, trobarà divertida i interessant.
Dirigida per Peter Segal, la pel·lícula ens posa en antecedents explicant-nos que en en Henry "Razor" Sharp (Sylvester Stallone) i en Billy "The Kid" McDonnen (Robert De Niro) eren dos boxadors rivals de Pittsburgh que, després d'una victòria cadascun, no van tenir un combat de desempat perquè el primer es va retirar de la boxa abans que s'esdevingués.
La seva rivalitat, però, no era d'aquelles boniques i esportives, sinó que s'odien, l'un amb més motiu que l'altre, per una infidelitat comesa per l'ex d'en Razor, la Sally (Kim Basinger). 30 anys després són recordats com a velles glòries, però mentre en Kid duu una vida acomodada gràcies al restaurant que té, en Razor viu modestíssimament i la passa magra per tirar endavant, de manera que es veu obligat a acceptar una feina que l'avergonyeix per tal de treure's un sobresou, i allà coincideix amb en Kid, que el torna a burxar per celebrar el combat que els falta, malgrat que superen la seixantena (els actors, en realitat, s'acosten a la setantena —Stallone— o ja hi han entrat —De Niro—).
No és cap spoiler dir que aquest combat es posa en marxa, si no no hi hauria pel·lícula, i s'hi posa gràcies a l'ajuda del vell entrenador d'en Razor, interpretat pel veterà Alan Arkin, i el fill del promotor que els preparava els combats quan eren joves, en Dante Slate Jr. (Kevin Hart).
Cal esmentar també en BJ (Jon Bernthal), el fill que la Sally va tenir de la infidelitat que va cometre amb en Kid, que no li ha fet mai de pare. Les circumstàncies de la vida faran que acabi entrenant el seu pare biològic alhora que el va coneixent.
Bé, el cas és que aquesta idea esbojarrada desperta primer una curiositat morbosa per la imatge de dos vells atonyinant-se, i després un interès sincer per part del públic quan s'adona que s'ho prenen seriosament i el combat serà com Déu mana, encara que no tingui repercussions oficials.
I ens ofereix, com ha de ser en un film de boxa, un combat final apassionant a la seva manera, amb un De Niro i un Stallone que s'han preparat a consciència encara que, com no ens hauria de sorprendre, el que va seguir una carrera cinematogràfica allunyada dels gimnasos sigui el que, de vell, té un cos més agradable a la vista, més adequat a la seva edat.
Grudge Match és una mena d'homenatge i alhora paròdia (l'escena final del tràiler correspondria a aquesta segona categoria) del fet que els dos actors protagonistes havien interpretat recordats i estimats papers cinematogràfics de boxadors, i mentre que a molts crítics això els ha semblat un sacrilegi i una manera d'embrutar el record, a mi em va semblar una idea simpàtica.
Més enllà d'una trama poc original, que també té els seus moments de drama i fins i tot d'amor amb el personatge interpretat per la Kim Basinger, el que jo volia d'aquesta pel·lícula és el que en vaig treure, de manera que no em va decebre.
Ara bé, cal ser fan de Rocky i Toro Salvatge per veure-la amb aquest positivisme, però si en sou i agafeu les referències, que no és difícil (fins i tot hi ha alguns cartells d'en Razor de jove que són trets directament del personatge d'en Rocky Balboa), us ho podeu passar bé.
Tot i que no en miro mai cap combat a la televisió (i al contrari del que passa amb el meu esport preferit, el beisbol, en aquest cas sí que arriben a la programació en obert), he de dir que la boxa m'encanta. O almenys m'encanta tal com la mostren al cinema, i és per això que m'agraden pel·lícules com Million Dollar Baby, Cinderella Man o, evidentment, la saga Rocky, de la qual avui parlaré a bastament (ambspoilers).
Abans de res, però, vull sortir en defensa del mestre Sylvester Stallone (1946), un actor que la gent sovint etiqueta com el típic intèrpret d'acció hipermusculat i amb poca capacitat cerebral de manera tremendament injusta. No és l'Al Pacino ni en Robert De Niro, d'acord (encara que al doblatge en català i castellà comparteixi amb ells la veu del senyor Ricard Solans), però la impressió que fa l'Sly es deu als problemes amb els fòrceps que va tenir en néixer i que li van provocar una paràlisi facial parcial, que també afecta la seva llengua, de manera que té dificultats per a vocalitzar i per a mostrar gaire expressivitat en les seves actuacions.
La saga Rocky, a més, és objecte (per part dels ignorants, és clar) de mofes i paròdies a causa de la gran quantitat d'entregues que té, però va començar amb força el 1976 convertint en 225 milions aproximadament 1 milió de dòlars de pressupost (la pel·lícula amb més guanys d'aquell any i la setena amb més beneficis de la història en comparació amb la inversió inicial) i enduent-se un munt de nominacions als Oscar, de les quals dues van arribar a premi, concretament a la Millor Pel·lícula i al Millor Director (Paul G. Avildsen). El guió del mateix Stallone, i la seva interpretació, van ser alguns dels altres elements nominats, per cert.
Amb aquest tràiler es presentava als Estats Units d'aquella època la pel·lícula, tot i que fa una mica de vergonya aliena en dedicar-se especialment a l'actor, llavors molt menys conegut que no pas ara, en comptes de centrar-se en el personatge.
Basant-se en els boxadors reals Rocky Marciano pels seus orígens, Joe Frazier (que fa un cameo a la primera pel·lícula) per l'ambientació a Filadèlfia i l'entrenament a la carnisseria i Chuck Wepner pel gran paper que va fer contra tot pronòstic en el seu combat amb en Muhammad Ali el 1975, Rocky està protagonitzada per en Rocky Balboa, un boxador aficionat que fa de recol·lector de pagaments per a un prestamista i que un dia és desafiat per l'Apollo Creed (Carl Weathers), el campió mundial dels pesos pesants, que vol muntar un espectacle lluitant contra un personatge de tan poca importància com el protagonista del film.
La pel·lícula gira al voltant de l'ascens a la fama d'aquest lluitador, que viu als barris baixos de Filadèlfia i està enamorat d'una tímida dependenta local, l'Adrian (Talia Shire). Per tal d'estar a l'alçada del combat haurà de seguir un dur entrenament, tant físic com mental, i ens oferirà un combat èpic, com també èpica és la música, encara setantera, que hem d'agrair a Bill Conti
A la primera pel·lícula en Rocky perdia el combat per punts, cosa que no el va fer menys admirable, però el 1979 arribaria Rocky II, aquest cop ja dirigida pel mateix Stallone, on tindria lloc la revenja i per fi veuríem guanyar el protagonista, a més del seu casament i el naixement del seu fill.
Els metges li aconsellen deixar la boxa pel risc de despreniment de retina que pateix després del primer combat amb l'Apollo, i ell decideix retirar-se, però no administra bé els seus diners i aviat torna a ser pobre. Per altra banda, l'Apollo vol demostrar que la bona actuació de l'inexpert Rocky va ser pura xamba i el desafia altra vegada, però és la seva perdició perquè aquest cop quiguanya és el Poltre Italià.
Si la primera pel·lícula es considera una de les millors de la història del cinema i la segona va agradar gairebé tant com l'original (tot i que amb molts menys premis i nominacions), a la tercera la cosa va començar a anar de baixada i destaca sobretot per la cançó The Eye of the Tiger, de Survivor.
Rocky III, de 1982, allarga la història de l'única manera que ho podia fer: el campió s'ha acomodat i és desafiat pel jove James "Clubber" Lang (interpretat pel popular Mr. T, que sortia a The A-Team com a M. A. Barracus), que l'acusa de defensar el títol només contra rivals de poc nivell, i el cert és que ha estat així, tot i que en Rocky, ara ric, famós i influent, no sabia que els que mouen els fils en el món de la boxa hi estaven ficant cullerada per tal de mantenir-lo com a número u. Naturalment acceptarà el desafiament i... el veurem perdre, de manera que haurà de reconquistar el títol de campió mundial dels pesos pesants gràcies a l'entrenament del seu rival però ara també amic Apollo Creed.
Segurament aquest és el moment més memorable del film, que per a mi certament està per sota del nivell dels dos primers, i fins i tot d'algun dels posteriors, encara que en general les puntuacions de la saga vagin de baixada, i pronunciada, amb l'excepció de la sisena i última entrega, on ja arribarem.
A més, el retrat de la relació de bons amics dels que abans eren rivals enllaça amb els fets de la quarta pel·lícula, perquè origina la motivació d'en Rocky en aquella entrega.
Doncs sí, perquè a Rocky IV (1985) trobem la impactant mort en combat de l'Apollo a mans del temible Ivan Drago (Dolph Lundgren), de la Unió Soviètica, que desafia el món i es presenta com el millor atleta sobre la capa de la Terra.
En Rocky decidirà venjar el seu amic i enfrontar-se a aquest rival en principi superior a ell en tots els sentits i que basa el seu poder en la tecnologia i els anabolitzants, mentre que l'italoamericà s'entrena amb mètodes ben durs, però naturals.
La pel·lícula va rebre notes mitjanes per sota de l'aprovat, i a més té un evident i exagerat to patriòtic i de propaganda anticomunista, però va ser la que va obtenir més ingressos de tota la saga i va ser una de les primeres pel·lícules amb efectes de so realistes pel que fa a la lluita. S'explica també que els cops de puny que s'hi veuen són reals, no tan coreografiats com en les anteriors entregues, i que l'Stallone va haver d'anar a l'hospital una vegada per un cop de puny al pit per part d'en Lundgren, que també va fer emprenyar Carl Weathers fins al punt que gairebé deixa la pel·lícula abans d'hora.
Més de 20 anys després es tornarien a veure les cares, i tornarien a actuar junts, a la saga The Expendables, que el 2012 arribava a la seva segona entrega. I tan amics.
En aquest punt Sylvester Stallone volia tancar la saga i ho volia fer amb Rocky V, que es va estrenar el 1990 i es presentava amb el tràiler que veurem a continuació:
El tràiler destrossa bastant la pel·lícula, ja us ho dic ara, però igualment en faré una breu sinopsi: en Rocky acaba de tornar del seu combat a Rússia (tot i així el seu fill ha crescut uns anys i ara és interpretat per en Sage Stallone, fill a la vida real de l'Sly) i li diagnostiquen danys cerebrals que l'obliguen a retirar-se, ara sí.
Per a acabar-ho d'adobar, el seu comptable l'ha estafat i ha perdut tot el que tenia en termes econòmics, de manera que ha de tornar al barri de classe treballadora d'on va sortir i buscar, tant ell com la seva dona i el seu mític cunyat Paulie, noves maneres de guanyar-se la vida. Però no deixa del tot la boxa, perquè entrenarà un nou campió mentre deixa de banda la relació amb el seu fill adolescent.
La pel·lícula va ser un fracàs (comercialment no, però sí que va tenir molts menys beneficis que les anteriors), i el mateix Stallone reconeix que la va fer només pels diners, que la va descuidar deixant que la dirigís Avildsen (que tot i així va aconseguir l'Oscar per la primera pel·lícula) per tal de no anar tant de bòlit i que no és la manera com hauria d'haver acabat la saga.
Rocky V havia de ser el final de la història i fins i tot s'havia decidit que el protagonista morís al final del film, decisió que va canviar a última hora Stallone, que n'era el guionista. A mi m'agrada, ho reconec i me n'enorgulleixo, crec que és la continuació lògica de la història i la trobo més interessant que la tercera i la quarta, però en general va ser un fracàs en tots els sentits (potser la gent ja estava cansada de tantes entregues, o no va veure amb bons ulls un film on en Rocky no competís en un ring, no ho sé) i al senyor Stallone li va quedar l'espina clavada, que es va poder treure 16 anys després.
El 2006 s'estrenava Rocky Balboa, popularment coneguda també com a Rocky VI. Mai no havia passat tant de temps entre entrega i entrega, Sylvester Stallone tenia 60 anys i després del que va passar amb la cinquena part ningú no s'esperava res de bo.
Tothom es va equivocar: és molt bona, i així s'ha reconegut. Stallone torna a dirigir-se a si mateix, presenta una història més o menys versemblant, afegeix el toc dramàtic de la defunció de la seva dona Adrian uns anys abans a causa del càncer (no és perquè la Talia Shire no hi volgués participar, ja que tots dos van desmentir aquest extrem i fins i tot surt als crèdits encara que a la pel·lícula només aparegui en flaixbacs i en fotografies), el naixement d'una nova història d'amor (que només s'insinua, sense precipitar els esdeveniments), la recuperació del repartiment de les anteriors entregues (en Burt Young torna a fer de Paulie 16 anys després, per exemple, tot i que el fill aquest cop és en Milo Ventimiglia (Herois)) i contínues referències a la primera pel·lícula, per primera vegada un combat real en comptes de coreografiat i una realització més propera a la de la boxa televisada que no pas a la del cinema... Tot encertadíssim.
Si no es veu la pel·lícula hom pensa que l'Stallone repapiejava, al cap i a la fi l'home llavors ja tenia 60 anys, els seus músculs començaven a fer angúnia i la seva cara mostrava evidents símptomes de cirurgia estètica i altres tractaments per tal de mantenir-se relativament jove.
Però no: Rocky Balboa, que es diu així perquè és el final de la història —ara ja definitivament—, és el digne tancament de la saga, que a més descriu un cercle perquè aquesta entrega és la que més s'assembla a la primera, fins i tot en el resultat del combat on, aquest cop sí, veiem en Rocky lluitar en un ring (a Rocky V ho fa només al carrer), perquè igual que a Rockyperd per punts després de fer un molt bon paper. I què passa amb allò de retirar-se pels danys cerebrals que tenia a Rocky V? Bé, segons Stallone l'error va ser el que deia l'argument d'aquella entrega, perquè pel que sembla ho va estar investigant i els danys que s'hi descrivien eren exagerats en relació als que pateixen els boxadors. A més, sense la presència de l'Adrian amoïnant-se per ell s'eliminava el segon obstacle potencial al seu retorn a aquesta disciplina.
Com dèiem, és versemblant: un exboxador de prop de 60 anys (l'argument el rejovenia una mica) no podria aspirar a res més que a fer un bon paper contra el campió vigent, que encara que es consideri que aquest ha tingut combats fàcils (com li passava al mateix Rocky a Rocky III, si recordeu el que hem dit més amunt) té un palmarès espectacular amb moltes victòries per KO. Ja és prou èpic, no calia exagerar mostrant una victòria poc creïble del protagonista. Un altre encert, tot i que si voleu veure un resultat diferent el trobareu al final alternatiu de l'edició domèstica.
De fet és com si l'argument del film fos la pròpia història de la saga i del mateix Stallone: quan el campió mundial dels pesos pesants és comparat amb el llegendari Rocky i la majoria de la gent considera que l'italoamericà era millor en la seva època, el paio desafia la vella glòria i duen a terme un combat d'exhibició, on tothom espera que en Rocky faci el ridícul. Però no és pas així: gaudeix de la calidesa del públic i fa un paper més que digne, després del qual ja se'n pot anar content, tal com passa amb la franquícia i Sylvester Stallone.
M'ha quedat molt bon gust de boca en veure el final de la saga, que amb els seus alts i baixos és una de les més conegudes i populars de la història del cinema, amb un gran impacte cultural i molta presència en forma de paròdies i referències en tota mena de mitjans.
La seva música, algunes de les seves frases, l'estàtua de bronze que li erigien a Rocky III al capdamunt de les mítiques escales que tothom qui ha passat per davant del Museu d'Art de Filadèlfia ha pujat corrent alguna vegada per tal d'imitar en Rocky Balboa (i que ha estat moguda diverses vegades fins que el 2006, en el 30è aniversari de la primera pel·lícula i l'estrena de la sisena i última, es va col·locar prop del peu de les esmentades escales), i la popularització de la boxa com a disciplina són les empremtes més importants que ha deixat aquella història que se li va acudir a un home musculós i amb cara de babau sovint injustament mal considerat.
