Cinema: Creed III

Vaig descobrir que la pel·lícula s'estrenava per casualitat, veient que en alguna pàgina web o xarxa social se n'estava reproduint el tràiler de manera automàtica, cosa de la qual vaig fugir perquè no volia ni el més mínim spoiler.

Però conèixer la seva existència va provocar en mi la reacció de plantejar-me si, tot i les complicades circumstàncies personals per anar al cine tenint un fillet de 9 mesos, tindria ocasió de veure-la a la pantalla gran, com les dues entregues anteriors. I, per si de cas, vaig repassar la saga original, la meva preferida pel que fa a cinema, i també les dues pel·lícules que ja s'havien fet d'aquesta saga de seqüeles i alhora spin-offs.

I sí, malgrat que la cosa va anar d'un pèl per un virus que corria per casa, vaig poder veure Creed III al cinema i en versió original, encara que fos un ventós dijous a la nit i amb una congestió nasal considerable.

Així, després de molt de temps de l'última vegada, puc publicar una entrada d'aquesta secció del blog dedicada a les pel·lícules que veig al cinema.

Dirigida pel mateix protagonista, en Michael B. Jordan, que s'estrena en aquesta tasca, sobre un guió de Keenan Coogler i Zach Baylin, Creed III va ser concebuda -la no participació d'en Sylvester Stallone ho fa evident- per sortir de l'ombra de la saga Rocky, per bé o per mal.

Si Creed mostrava paral·lelismes amb Rocky i Creed II evocava una mica Rocky II i encra més Rocky IV, la tercera pel·lícula del fill de l'Apollo havia de tenir com a rival principal el fill d'en Clubber Lang, de Rocky III.

Els plans, però, van canviar i la cosa va anar per una altra banda. Sí que la història comença amb l'Adonis retirat després d'una breu però fructífera carrera, com li passava al personatge interpretat per en Sylvester Stallone a la tercera entrega de la saga original, però els paral·lelismes entre totes dues pel·lícules amb el tres en números romans s'acaben aquí. 

El matrimoni Creed gaudeix d'una bona vida, ara amb la nena uns anys més gran (a la segona part només hi naixia), i la Bianca s'ha adaptat a les circumstàncies de la seva malaltia auditiva i s'ha reciclat com a productora, però només amb això no hi hauria història, que ens arriba directament des del passat del protagonista en la forma d'un vell amic que el va a buscar després de 18 anys.

Són els que en Damian "Diamond Dame" Anderson (Jonathan Majors) s'ha passat a la garjola per uns fets sobre els quals se'ns van fent flashbacks i que remeten als dies feliços en què ell era un boxador prometedor i l'Adonis un amic més jove que l'acompanyava als combats.

Els somnis d'en Dame van acabar el dia que el van detenir, però li ha quedat l'espina d'esdevenir campió del món dels pesos pesants i demana al seu vell amic que, amb la seva influència i la cogestió del gimnàs llegat pel seu pare, faci realitat el seu desig.

Això posa l'Adonis en un compromís, atesa la manca d'una carrera professional per part del seu amic, i sense entrar en més detalls de la trama només diré que les coses es compliquen molt més del que temia el protagonista, que com no podia ser d'una altra manera haurà de posar-se els guants i pujar al ring un altre cop.

En surt una bona pel·lícula de boxa, volia saber més coses dels Creed i en aquest sentit n'estic satisfet, i m'agrada que s'hagi tingut el detall de repescar un redimit Viktor Drago, però s'allunya molt de l'esperit de Rocky, cosa que no passava amb les dues primeres Creed. 

No només argumentalment, sinó també en ritme (116 minuts és relativament poc per als estàndards actuals), estil de direcció i cinematografia, fins i tot. El mateix Michael B. Jordan cita, com a influències per a les coreografies dels combats, Bola de Drac, Naruto i Hajime no Ippo...

Per part del mestre Stallone, ha fet declaracions renegant del film i del tracte que ha rebut dels productors, que explicaria la seva absència de Creed III, on més enllà de l'esment del seu nom un cop no surt ni en forma de trucada telefònica recordant-nos que l'Adonis i ell es consideraven pràcticament família.

Em consta que el film ha agradat força, i s'ha fet èmfasi en lloar la nova direcció per la que s'ha apostat. 

Entenc que, per al públic cansat d'una saga aparentment eterna, sigui una cosa bona que s'allunyi de l'ombra del producte original, igual que ho intentava el personatge respecte al seu llegendari entrenador, però com que a mi ja m'hauria estat bé que fos "Rocky IX", trobo a faltar aquella essència que ha desaparegut del tot de la nova entrega. 

El temps dirà si els productes previstos per al futur de la saga fan fortuna, allà m'hi tindran, però veient aquesta pel·lícula veig amb uns altres ulls l'escena final de Creed II, amb un Rocky negant-se a pujar al ring a celebrar el triomf del seu deixeble perquè pugui volar sol. I això és el que fa, també en un sentit metacinematogràfic, a Creed III.

Visionats: Black Panther

A mesura que s'estrenaven als cinemes he estat veient totes i cadascuna de les pel·lícules basades en personatges de Marvel que formessin part de l'anomenat Univers Cinematogràfic Marvel, ha estat un procés que ha durat més d'una dècada i, com per a la majoria d'espectadors, un de molt satisfactori, i del qual ja vaig parlar a les entrades sobre Iron Man 2, The Avengers, Avengers: Age of Ultron, Captain America: Civil War, Avengers: Infinity War o Avengers: Endgame, a més d'Ant-Man, Captain Marvel, Doctor Strange, Guardians of the Galaxy vol. 2, Spider-Man: Homecoming o Spider-man: Far From Home, però les havia vist totes?

No, totes i cadascuna, no. Per qüestions de compatibilitat horària, perquè per molt que tingués costum d'anar al cinema més d'un cop al mes això es va reduir dràsticament amb la paternitat, alguna la vaig haver de deixar escapar, però ara, amb Disney+, puc compensar aquestes petites mancances i he començat amb la pel·lícula de què parlo avui. 

Es tracta de Black Panther, de 2018. Dirigida per Ryan Coogler, és la 18a pel·licula de tot aquest univers creat per Marvel Studios, i un dels films de superherois més ben valorats de la història, a més d'un dels més profitosos econòmicament. 

És el film d'orígens d'un personatge que se'ns presentava com a secundari a l'esmentada Captain America: Civil War, en què es veia morir el seu pare a l'atemptat amb bomba al Centre Internacional de Viena, on es trobaven les Nacions Unides amb motiu de la signatura dels acords de Sokovia, que oficialitzaven el control governamental dels superherois. 

El pare era el rei T'Chaka del país africà fictici de Wakanda, una nació que de cara al món era un més dels països oblidats del continent negre, però que en realitat, i d'amagat de la resta del planeta, és un lloc amb una civilització i una tecnologia tremendament avançades gràcies a un mineral, el vibranium, sense trencar del tot amb les tradicions pròpies de l'Àfrica, amb una monarquia basada en el consens entre tribus i un ritual que pot ser interromput per qualsevol altre candidat a rei, per donar al sistema una mica de regust democràtic. 

El cas és que a la pel·lícula se'ns esmenta la mort del rei i es veu com es corona el seu fill, en T'Challa (Chadwick Boseman, la mort recent del qual als 43 anys, per un càncer de còlon que no s'havia fet públic, ha estat el motiu que m'ha fet decidir a veure d'una vegada aquest film pendent), que a més hereta l'uniforme i la identitat superheroica de Pantera Negra. 

Després d'un primer tram de la història dedicat a presentar-nos una mica els personatges i dur a terme una missió de cerca i captura d'un traficant d'armes, Ulysses Klaue (Andy Serkis, que ja havia sortit a Avengers: Age of Ultron) que fa dècades els va robar vibranium, cosa que ens regala escenes de combat i persecució a la ciutat sud-coreana de Busan, Black Panther entra en matèria i el conflicte principal de la trama esclata.

Resulta que en T'Challa tenia un cosí perdut als Estats Units, fill del seu oncle (Sterling K. Brown, un dels protagonistes de This is Us), que va resultar ser un traïdor i va ser executat en rebel·lar-se després de ser descobert. Aquella història es va tapar i no es va saber mai de l'existència d'aquell nen nascut a Califòrnia, l'N'Jadaka, d'adult interpretat per en Michael B. Jordan (Creed i Creed II). 

Aquí he de fer una mica d'spoiler per explicar que, emparat per la legitimitat de la seva candidatura desafia el rei i li pren el tron en derrotar-lo sense discussió, i a partir de llavors governa amb mà de ferro, i amb la filosofia heretada del seu pare -i compartida per part dels wakandesos- segons la qual el país hauria de ser més proactiu i, ajudat pel privilegi de la tecnologia amb què compta, imposar el seu sistema a la resta del món.

Però no és una història clàssica i simplista d'un aspirant a dictador, sinó que amaga algunes reflexions que es podrien debatre perfectament. No podem veure com una bogeria total, com una qüestió descartable d'una manera maniquea, la possibilitat d'armar les persones oprimides d'arreu del món, en aquest cas -i per una lògica proximitat cultural- de raça negra especialment, perquè es defensin de les que les oprimeixen. 

És l'etern debat sobre si l'objectiu justifica els mitjans, però en aquest cas, per l'educació que hem rebut i pel missatge que han transmès aquestes pel·lícules, no ens resulta difícil posicionar-nos amb el destronat T'Challa i la seva defensa de la no violència, a més que la motivació de l'enemic neix de la venjança per la mort del seu pare, i això sempre resta algun punt de legitimitat en la defensa d'una idea.

Black Panther és, doncs, una pel·lícula de superherois, però una pel·lícula de superherois diferent, amb un to més seriós i un missatge que ens convida a reflexionar sobre la qüestió de la violència, però també sobre com era l'Àfrica abans que hi arribés l'home blanc i l'espoliés, o sobre com podria ser una societat realment igualitària i democràtica.

També té, sens dubte, un missatge feminista, amb uns personatges femenins ben construïts, forts física i mentalment, respectats i amb la responsabilitat de protegir el (o "la", potencialment) monarca formant la guàrdia reial, i fins i tot una exparella del protagonista, interpretada per la Lupita Nyong'o (Oscar a la millor actriu secundària per 12 anys d'esclavitud), es fa pregar durant tot el film i evita caure en el típic rol de "parella de". 

Aquí la tenim, a l'esquerra, juntament amb la germana d'en T'Challa, la Shuri (Letitia Wright, vista a l'últim capítol de la quarta temporada de Black Mirror), que és l'enginyera del regne, amb una ment brillant que li permet treure el màxim profit a la tecnologia wakandesa, com es veuria després també a Avengers: Infinity War. 

Ja acabo. Black Panther és un film que, per ser el primer d'un personatge, no ens enganyem, secundari dins de l'univers fictici en què se situa, podria haver estat més tranquil i introductori, però no s'acontenta amb això: és una pel·lícula d'orígens, però també hi veiem elements de la clàssica entrega d'una saga en què el protagonista pateix una caiguda després d'ascendir i se n'ha de recuperar, i funciona per dotar d'un rerefons d'allò més ric un personatge que, insisteixo, és secundari en el conjunt, però que després de veure aquesta pel·lícula valoro molt més.

Acció, una trama més profunda del que seria habitual en el gènere, espectacle visual i un repartiment, per fi, majoritàriament negre -amb poques excepcions, com la de l'esmentat Andy Serkis o la d'en Martin Freeman, que fa de l'agent de la CIA Everett Ross- on també hi ha cares veteranes conegudes com la d'en Forest Whitaker o la de l'Angela Bassett converteixen, a més, Black Panther en un producte culturalment importantíssim perquè, de manera malauradament excepcional, les persones d'origen africà no hi ha apareixen com a delinqüents, pobres, oprimides, elements humorístics ni, en definitiva, racialitzades. 

Absolutament recomanable, encara que les altes expectatives que el seu èxit m'havien provocat hagin fet que potser no n'hagi gaudit com si hagués anat al cine a veure-la. Ja sense Chadwick Boseman, el 2022 està prevista la segona pel·lícula del personatge. L'anirem a veure. Wakanda forever. 

Cinema: Creed II

El 5 de febrer de 2016 vaig publicar una entrada sobre la resurrecció de la saga Rocky, en la forma de Creed, una pel·lícula protagonitzada pel fill del difunt rival del boxejador i, casualitats de la vida, exactament tres anys més tard en veia la seqüela, que a continuació repasso avisant, com l'altre cop, que és una saga que m'agrada moltíssim i que cap pel·lícula del púgil italoamericà m'ha decebut, per més que es facin conyes sobre la decreixent qualitat de les entregues de la longevíssima franquícia.

Vaig dir en criticar Creed que era un episodi extra excel·lent en una saga que ja estava tancada, i que creia que, per més que m'agradés tot el conjunt, era hora de deixar-ho estar, i que valia més que no ho allarguessin. Doncs bé, ho han acabat fent (i quan vaig fer aquella entrada ja se sabia, però jo no me n'havia assabentat). I aquest és el resultat.

Creed II, subtitulada "La leyenda de Rocky" en castellà per motius comercials obvis, però sense que calgui i d'una manera una mica absurda, és una pel·lícula dirigida per Steven Caple, Jr., amb en Sylvester Stallone aquest cop limitant-se a coescriure'n el guió.

I malgrat que vaig dir amb Creed que la cosa es podia quedar allà, al mestre Stallone li quedaven coses per dir, i ara sí que les ha dit i assegura que, aquest cop de debò, la saga s'ha acabat.

Ho fa amb la segona oportunitat que ja li va donar al personatge d'en Rocky després que a la primera pel·lícula, la de 1976, l'oscaritzada, el protagonista perdés el combat final per punts. Com que l'Adonis Creed (Michael B. Jordan) -el fill de l'Apollo, el boxejador que va derrotar en Rocky a la primera pel·lícula i que va ser derrotar per ell a Rocky II- també va perdre per punts al film que protagonitzava, Creed II era l'oportunitat d'esdevenir el campió del món dels pesos pesants, i així és, si em disculpeu l'spoiler.

El que passa és que, al contrari que a Rocky II, això s'explica ràpidament i sense que sigui el tema central de la trama, perquè de sobte la pel·lícula repeteix estructures vistes a Rocky III i Rocky IV: per una banda, el campió és criticat per vèncer un rival considerat molt per sota del seu nivell i es qüestiona la seva aptitud, com a la tercera entrega, i per l'altra això queda demostrat del tot amb una derrota espectacular contra el gran "dolent" de Creed II.

És en Viktor Drago (Florian Munteanu), el fill de l'Ivan Drago (Dolph Lundgren), el temible boxador rus de Rocky IV que va matar el pare de l'Adonis sobre el ring, i de qui es va venjar en Rocky amb una victòria fora de casa, a la llavors Unió Soviètica.

Ara, el ressentit -perquè aquella derrota va acabar amb la seva carrera- exboxejador, en veure que el protegit del seu antic rival ha esdevingut el campió del món, sorgeix de la foscor i deixa anar la bèstia que fa temps que entrena, que és ni més ni menys que el seu fill, una altra màquina de matar. I en el primer combat contra en Donnie (com anomenen afectuosament l'Adonis) gairebé tornem a tenir un disgust, com en el cas del seu pare, una picada d'ullet que fins i tot a mi, fanboy de Rocky, em va semblar excessiva.

Era un combat per al qual en Rocky s'havia negat a preparar-lo, i és que no ho veia ni clar ni necessari. La venjança, diu, és inútil i no val la pena, i confessa que quan ell es va venjar d'en Drago li van quedar seqüeles irreparables.

És evident, perquè ja sabem com van les pel·lícules de boxa en general i les de Rocky en particular, que després d'una derrota -que en aquest film no és ben bé així, però em guardaré aquest detall- ve la revenja (que no venjança, compte. Són paraules diferents), i per a aquest segon combat sí que el vell expúgil sent la necessitat de preparar bé el seu deixeble, perquè ja ha vist que és tossut i què passa quan puja al ring sense tenir-lo a ell al seu costat.

Com era d'esperar, i ja ens agrada que sigui així, Creed II és altre cop una història de superació personal, de saber-se mantenir al cim del món, malgrat les dificultats, després d'haver-hi arribat amb molt d'esforç.

També veiem que en l'Adonis es repeteix una mica la història d'en Rocky, i el personatge de la Bianca (Tessa Thompson), que sens dubte és una nova versió de la mítica Adrian, fa el mateix paper de recolzament del protagonista, però per sort amb projectes i ambicions personals, en aquest cas de la música -és espectacular l'entrada al combat final, amb ella cantant-. En qualsevol cas, hi veiem les mateixes etapes de la joventut que ja vam veure a les tres primeres pel·lícules d'en Rocky.

Evidentment, les escenes de combats estan filmades de manera magnífica -amb una forta presència de la cadena HBO, això sí- i el combat definitiu contra en Viktor Drago és el que s'endú més metratge, com és natural.

A més, en aquest cas, i així ens ho insinuaven les escenes fora del ring, hi veurem les febleses, la part humana, d'un Viktor que se sent utilitzat pel seu pare i un Ivan que se sent frustrat quan veu que l'Adonis ofereix tanta resistència i dilueix la possible victòria contundent del seu fill i la seva oportunitat de recuperar la reputació, tot plegat agreujat pels gestos de menyspreu de la seva exdona, una Ludmilla Drago interpretada altre cop per la Brigitte Nielsen, que curiosament va estar casada amb en Sylvester Stallone breument un temps després de Rocky IV, on ella ja sortia.

Deia en una entrevista en Dolph Lundgren que li ha agradat poder tornar a fer d'Ivan Drago, encara que se l'hagi associat sempre a aquell personatge i hagi eclipsat la seva carrera cinematogràfica, perquè almenys l'ha pogut interpretar amb una vessant humana que no es va veure a la quarta pel·lícula de la saga.

I hi estic d'acord: més enllà del festival de picades d'ullet i fanservice d'aquesta pel·lícula, que no per això és menys bona pel que fa al guió, s'ha sabut aportar alguna cosa nova i donar un tancament adequat els personatges de les velles generacions. Fins i tot a un Rocky que té un fill biològic, amb qui fa anys que no parla, una subtrama amb què la pel·lícula també treballa.

Creed II, ara sí, és el final perfecte per a una saga que literalment es començava a repetir, però que s'ha repetit perquè l'Stallone ho ha volgut. Ha servit com a comiat per a un personatge icònic de la història del cinema, i alhora com a presentació d'un altre que no ho serà tant, però que es dona a entendre que seguirà el camí de l'èxit del seu mentor sense oblidar el llegat del seu pare, com si fos un fill de tots dos homes, antics rivals i amics.

Però amb vuit pel·lícules, les últimes tres de to crepuscular -quatre si hi comptem la injustament destrossada Rocky V-, ha arribat el moment d'acomiadar-nos d'aquesta franquícia que sempre podem tornar a veure i que serà recordada durant molts anys. Yo, Sly, you did it!

Cinema: Creed

Aviso des del començament: si normalment tinc tendència a veure amb bons ulls, a trobar-ne els punts forts, qualsevol producte cultural que em posin al davant, quan es tracta d'una saga que m'agrada tant com aquesta no espereu que en digui gaires coses dolentes. 

Ja vaig parlar de la llavors hexalogia Rocky fa temps, més aviat va ser una entrada d'homenatge, i també vaig dir que m'agradava molt -sí, fins i tot la criticadíssima Rocky V-, però sóc conscient que el públic general en té una imatge negativa, que la considera exemple de saga excessivament llarga i decadent i que oblida que la primera part, de 1976, va guanyar 3 Oscars, incloent-hi els de Millor Pel·lícula i Millor Director, d'un total de 10 nominacions. 

Doncs bé, convençut que la sisena part, Rocky Balboa (2006), havia estat el tancament perfecte de l'entranyable història del boxejador més popular (o almenys conegut) del cinema, amb el breu retorn al ring d'un envellit Poltre Italià, i així ho havia assegurat l'Stallone, el passat estiu em va sorprendre descobrir el tràiler de Creed, nom que té una ressonància magnífica per a qualsevol fan de la saga.


El vaig veure mentre feia cua per comprar entrades per a una altra pel·lícula, i la pantalla estava sense so, però quan vaig veure'n la segona meitat em vaig adonar, amb emoció creixent, del que estava passant: una altra pel·lícula de Rocky, i per a mi això era una boníssima notícia. Estava convençut que l'aniria a veure quan sortís, i m'era igual el que en diguessin aquells que recorren al suadíssim tòpic i es fumen del Sylvester Stallone pel botox i la seva manera de parlar, com ja vaig explicar provocada per una paràlisi parcial que té des que va néixer.

Però quan es va començar a dir que estava molt bé, i van arribar els premis i les nominacions, com el Globus d'Or al millor actor secundari per a l'Sly, que també està nominat en aquesta categoria per als Oscar que es decidiran properament, les meves ganes de veure-la encara van ser més grans.

Malgrat que Rocky Balboa (2006) havia de ser el final de la història -fins i tot es deia que la intenció inicial de l'Stallone era matar el personatge-, se'ls ha acudit aquesta barreja de setena part i spin-off més que vàlida per mèrits propis, però que té molt en compte les entregues d'una saga cinematogràfica que enguany fa els 40 anys i hi fa diverses referències.

Aquest cop, amb el director Ryan Coogler darrere la càmera, ens expliquen la història de l'Adonis Creed (Michael B. Jordan, vist d'adolescent a The Wire fent de Wallace), un delinqüent juvenil que un bon dia veu com li canvia totalment el destí quan una vídua, interpretada per la Phylicia Rashad, se l'endú a casa després de dir-li que és el fill il·legítim del llegendari i difunt boxador Apollo Creed.

Anys després, havent-se impregnat de l'herència boxadora del seu pare, decideix dedicar-se a aquesta disciplina com a professional i marxa a Filadèlfia per tal de posar-se a les ordres del millor exboxador viu, una altra llegenda.

Evidentment es tracta d'en Rocky Balboa, un Sylvester Stallone podríem dir que "crepuscular" (ara sí) i que m'agradaria molt que guanyés l'Oscar al Millor Actor Secundari, així com va guanyar el Globus d'Or per aquesta pel·lícula. Si el rep serà un reconeixement al paper que ha dut a terme durant 7 films, sí -i irònicament per l'únic en què fa d'actor de repartiment, tot i que pel que fa a nominacions ja n'havia tingut una per la primera Rocky-, però també perquè la seva interpretació a Creed n'és mereixedora.

El Rocky actual és un home gran que s'ha quedat completament sol i encara enyora l'Adrian, que a Rocky Balboa ja se'ns deia que havia mort de càncer, però que viu tranquil i tira endavant amb el restaurant Adrian's mentre espera que li arribi l'hora, sense perdre l'humor i la bondat que el caracteritzen des de sempre. És un paper entranyable d'un personatge que és conscient de l'edat que té i no se n'amaga, al contrari del que fa l'actor a la vida real.

Com era d'esperar -tampoc no és un film de sorpreses-, al principi es nega a fer d'entrenador de l'Adonis, però ràpidament accepta (cap sorpresa aquí tampoc) i intenta polir-lo mentre l'ajuda a estar a l'altura de les expectatives del cognom Creed, que sovint li pesa fins al punt que es fa anomenar Donnie Johnson, i alhora a crear-se una identitat pròpia i iniciar la seva llegenda particular.

Creed és una pel·lícula de boxa amb els elements característics del gènere i també de la saga a què pertany: superació, valors, esforç, complicacions personals, amor (aquí amb el personatge de la Bianca (Tessa Thompson)) i elements èpics i emotius col·locats en els moments més adequats, per sort sense exagerar en els objectius i mantenint un cert realisme. I els ingredients s'hi han barrejat de manera que amb aquest final s'ha superat el bon regust que ja havia deixat l'anterior entrega. No només als fans com jo, sinó en general.

A més, el protagonista dels sis films anteriors fa un pas al costat i esdevé secundari. Un secundari imprescindible, amb moltíssima força, amb molt de protagonisme, sí, però per primera vegada una pel·lícula del Poltre Italià no gira al voltant d'en Rocky, i així ho reflecteix també el títol. Ara és l'hora, després de molts anys d'haver-lo perdut, de fer-li un homenatge a l'Apollo Creed i d'alguna manera unir en un mateix lluitador el llegat de dos gegants de la boxa.

El final, per a mi una referència directa a dues de les pel·lícules anteriors, té l'enganyosa forma de porta oberta a una nova saga, però tot i que celebro aquest film trobo que ja és hora de deixar-ho estar, amb un tancament perfecte de la trama i el reconeixement de la crítica, i dubto que s'estiri més el fil d'aquesta llegenda del cine. Tal com ha quedat, la història acaba ben amunt.

El millor

-Sap agafar una saga ben finalitzada i donar-li un episodi més que podríem dir que tanca un tema que havia quedat relativament obert, i a sobre ha agradat

-Els homenatges a tota la saga, amb referències visuals i argumentals força concretes que són una delícia per als seguidors de la franquícia

-Aquest cop el protagonista no és en Rocky, però la seva presència és enorme sense restar importància al personatge principal. De fet, un parell de melodies clàssiques de la saga apareixen a Creed en només una ocasió cadascuna

El pitjor

-Que cometin l'error d'allargar la història en el futur, tot i que sembla molt poc probable

-Que la gent tingui prejudicis amb aquesta nova entrega (és a dir, que fa gairebé 10 anys passés de veure Rocky Balboa, que hauria canviat la seva opinió sobre una saga en decadència), i se la perdi

-El combat final, per al meu gust, no és dels més interessants que s'han vist al llarg dels darrers 40 anys