Al llarg dels anys he fet moltíssimes entrades sobre sèries de televisió. De vegades ha estat temporada per temporada, d'altres, quan ja n'havia vist algunes, però encara no s'havien acabat, i també hi ha hagut casos en què m'he esperat fins que tota la sèrie havia finalitzat per parlar-ne.
Avui, però, faré una cosa poc habitual, si és que mai l'havia fet: havia parlat d'aquseta sèrie després de veure'n les dues primeres temporades i ara comentaré les dues últimes, ja que n'han estat quatre en total. Si la coneixeu, si l'heu vist, podeu continuar llegint, però si no, i us interessa, potser val més que eviteu els spoilers, perquè en tractar-se de les temporades finals i havent fet el perfil dels personatges a l'entrada anterior, no puc parlar-ne sense revelar detalls importants de la trama.
Entrant en matèria, la tercera temporada de Breeders (Bendita paciencia a les plataformes HBO Max i Disney+) començava amb la família separada, atès que l'agressió d'en Luke al seu pare portava el personatge interpretat per en Martin Freeman a provar d'estar-se un temps fora de casa.
Això comporta una sèrie de reajustos a les dinàmiques familiars, amb la sensació que són una mena de vacances per al "culpable" de tot plegat, mentre l'Ally s'ha de fer càrrec en solitari, almenys en el dia a dia, de dos adolescents. Per la seva banda, ella i la filla, l'Ava, tampoc acaben de connectar, tot i que són problemes d'una intensitat molt inferior a la crisi entre el pare i el fill.
De les crisis tampoc s'escapen els entranyables pares d'en Paul, perquè en destapar-se un secret del passat d'en Jim el seu matrimoni perilla encara més que la relació entre el protagonista i la seva companya -recordem que no estan casats, de manera que tampoc és la seva dona-, afectada pel desgast del xoc de caràcters i les dificultats de criar descendència, una situació amb la qual molts ens podem sentir identificats.
Aquestes dues parelles ens deixen, això sí, amb l'ai al cor en finalitzar la tercera temporada, però per sort en aquesta sèrie no acostumen a passar coses gaire greus, només que de tant en tant li agrada espantar-nos.
Les conseqüències d'aquestes crisis matrimonials continuen a la quarta i última temporada, fins i tot després del salt de cinc anys amb què comença, però potser queden una mica eclipsades per la notícia bomba que deixen anar un Luke de 18 anys i la seva xicota, la Maya, durant el sopar de Nadal.
Perquè sí, ara en Paul i l'Ally hauran de fer no només de pares d'uns adolescents, sinó també d'avis. Així, la sèrie aborda de manera magistral una etapa de la criança que encara no ens havia mostrat, i que són els primers moments de l'existència d'una criatura, fins i tot abans de néixer, i en aquest cas amb la particularitat que els seus pares encara en són, de criatures, pràcticament.
A banda de tot això, es toquen temes ben reals i d'una manera prou realista -que són coses diferents- com l'amor adolescent, l'amor a la vellesa i especialment amb l'arribada d'una malaltia sense cura, i la dificultat de reconnectar amb la parella quan el desgast esmentat més amunt ha transformat completament les dues persones que un dia la van inaugurar amb il·lusió, energia i poques preocupacions.
Breeders s'acomiada amb un episodi final que deixa temes oberts, però és intencionat, perquè se sabia que no continuaria més enllà de la quarta temporada, i perquè la vida real ja és això: continua, res no s'acaba del tot, els problemes no se solucionen en quatre dies i tot pot passar.
La trobaré a faltar, sincerament, perquè com ja vaig dir a l'entrada sobre les dues primeres temporades m'he identificat molt amb les parts dolentes d'en Paul, m'hi reconec i no m'agrado, però alhora m'ajuda a veure que no soc l'únic que esclata, que té problemes per controlar la ira, i que els detonants són similars. Espero, però, tenir moments amb els meus fills que els facin pensar algun dia, amb sinceritat, que soc mitjanament bon pare.
No és cap secret, i vull reivindicar el dret que tenim totes i tots de poder-nos queixar en un àmbit en què quan la gent en parla sembla que tot sigui perfecte i instagramable, que la paternitat m'està passant factura d'una manera tremenda, m'està convertint en la pitjor versió de mi mateix que mai m'hauria imaginat i en algunes ocasions m'està drenant les ganes de viure, perquè els bons moments que em dona, almenys a mi, són inferiors als dolents, i els dolents en són molt, de dolents. I no tinc cap més suport que el de poder-me desfogar amb amistats que m'escolten i aguanten les meves llaunes. I els ho agraeixo, però és un suport que no és ni diari ni proper físicament.
Fa temps, en un dels meus altres blogs, vaig parlar d'un llibre sobre criança que em va deixar bastant tocat, però que m'havien recomanat per aprendre a gestionar aquests moments en què a la criatura se li gira el cervell i munta sidrals. No em va servir per aprendre a fer-ho, perquè, sorpresa, no soc bo aprenent coses que no siguin idiomes, però almenys vaig veure'm retratat i em va quedar clar que el problema mai és seu, sinó meu, i el malestar que sento l'atribueixo a la importància de fer bé una cosa que clarament no estic fent bé.
En fi, la mateixa persona que me'l va recomanar em va parlar d'una sèrie que va també de paternitat (més que maternitat, de fet, perquè el protagonista és més el pare que la mare), i ara que n'he vist les dues primeres temporades -la tercera arribarà pocs dies després que es publiqui aquesta entrada- en vull parlar.
Breeders és una producció britànica cocreada per en Simon Blackwell (Veep), en Chris Addison i en Martin Freeman (trilogia El Hòbbit, Sherlock, Fargo...), que també la protagonitza al costat de la Daisy Haggard (vista com a secundària a Episodes). Va començar l'any 2020 i, des de llavors, cada any n'ha anat sortint una temporada de 10 episodis, cosa que també serà certa aquest 2022. A l'estat espanyol es pot veure a la plataforma HBO Max amb el títol de Bendita paciencia, i ho comento perquè si sou mares o pares, tant si sou dels que ho feu malament com jo com si sou la part que ho fa bé i es lamenta en veure com la caga l'altra -o teniu algun exemple de mal progenitor al vostre entorn-, us la recomano.
La sèrie presenta situacions quotidianes que tenen a veure amb la criança en una família formada per un pare, en Paul, una mare, l'Ally, un nen, en Luke (George Wakeman), i una nena, l'Ava (Jayda Eyles), i té lloc a Londres a l'època actual, tot i que a la segona temporada hi ha un salt temporal endavant i els fills ja són una mica més grans i passen a interpretar-los, respectivament, l'Alex Eastwood i l'Eve Prenelle.
Breeders no té una trama que s'allargui i es desenvolupi durant les temporades, encara que sí que hi ha temes que poden presentar-se en més d'un episodi, sinó que retrata situacions quotidianes amb les quals ens podem identificar com a fills o pares que n'hem viscut o vist de semblants, i que tenen el seu principal interès en la dificultat que té el protagonista, en Paul, per relacionar-se amb els seus fills atesos els seus problemes de control de la ira.
No és que els posi mai la mà a sobre, als seus fills, ni tan sols a en Luke, un nen "complicat" que li fa perdre sovint la paciència, però sí que l'escridassa i deixa anar molts renecs davant d'ell, per molt que es proposi calmar-se abans d'anar a resoldre un conflicte. Hi ha moments en què em sento extremament reflectit en ell, perquè jo també soc el pare que es lleva volent ser millor progenitor i acaba cagant-se en la família del Creador en algun moment del dia per coses que tenen a veure amb la paternitat.
En Paul treballa en una empresa, fa les seves hores i com a màxim es permet anar a prendre una cervesa amb el seu pare (Alun Armstrong) de tant en tant i parlar de coses de la vida, entre les quals precisament la criança. De fet, en aquestes converses de vegades també hi intervé la seva mare (Joanna Bacon), i el protagonista pretén comparar-se amb la mena de pares que han estat els seus per a ell, encara que tinguin maneres de ser molt diferents i ells siguin força antiquats i no excessivament espavilats.
El cas és que l'Ally, la seva companya (no estan casats), és editora de vídeos i fa jornades molt llargues i sovint irregulars, normalment per culpa del seu cap, un paio una mica estrany que sembla que li vulgui tirar la canya i no gosi mai fer-ho obertament, i en Paul s'ha de carregar a l'esquena més pes que no pas ella en la gestió de la paternitat. Això, combinat amb el seu caràcter irascible, és un còctel explosiu.
Amb l'arribada de l'adolescència els problemes augmenten i evolucionen, però també les reaccions d'ell, que mira de treballar-hi però es veu incapaç de canviar de manera de ser i sovint perd la paciència. És per això que m'hi sento tan identificat, i em fa por reconèixer-m'hi tantes vegades, encara que mirant la sèrie rigui, perquè al capdavall està feta amb humor, encara que sigui humor negre, per tal de fer-nos reflexionar sense deixar-nos amb el malestar dins.
He parlat molt d'en Paul i he dit al principi que era ell més el protagonista que no pas l'Ally, però és el que fins ara ens ha mostrat la sèrie. No és que es desentengui dels seus fills, és clar, però ella fa més el paper de "poli bona", mira de frenar el seu home i busca la manera de resoldre els conflictes entre les parts. De vegades trobo que sí que se'n desentén una mica massa, però segurament és perquè em posiciono amb el personatge amb què m'identifico. Curiosament, els pares d'ella són totalment diferents dels d'en Paul: per començar, estan separats des de fa molts anys, però també se'ls veu més juvenils i ànimes lliures, sense l'olor de naftalina que podem imaginar que fan els seus sogres.
Això no vol dir que ella visqui la maternitat com si fos un camí de roses. També va patir amb els accidents domèstics, els conflictes escolars, les absències per culpa de la feina i, amb el pas del temps i l'acumulació de problemes, com suposo que passa amb totes les parelles, les desavinences en els punts de vista sobre la criança i unes maneres de ser que no estan en gaire sintonia passen factura a la relació dels dos adults principals del repartiment.
Tot plegat són situacions i circumstàncies que per proximitat cultural podem reconèixer com a semblants a les pròpies o les d'algú del nostre entorn, o si més no ens poden fer reflexionar i veure amb uns altres ulls com deu ser, això de pujar criatures, si no en tenim. Se'ns ensenyen relacions problemàtiques, però es fa amb una barreja de realisme -les situacions retratades es basen parcialment en experiències del mateix Martin Freeman- i humor que fan que Breeders no sigui, ni de bon tros, una sitcom ni una sèrie dramàtica. Si teniu descendència, sobretot de curta edat, us recomano que li doneu una oportunitat.
No, totes i cadascuna, no. Per qüestions de compatibilitat horària, perquè per molt que tingués costum d'anar al cinema més d'un cop al mes això es va reduir dràsticament amb la paternitat, alguna la vaig haver de deixar escapar, però ara, amb Disney+, puc compensar aquestes petites mancances i he començat amb la pel·lícula de què parlo avui.
Es tracta de Black Panther, de 2018. Dirigida per Ryan Coogler, és la 18a pel·licula de tot aquest univers creat per Marvel Studios, i un dels films de superherois més ben valorats de la història, a més d'un dels més profitosos econòmicament.
És el film d'orígens d'un personatge que se'ns presentava com a secundari a l'esmentada Captain America: Civil War, en què es veia morir el seu pare a l'atemptat amb bomba al Centre Internacional de Viena, on es trobaven les Nacions Unides amb motiu de la signatura dels acords de Sokovia, que oficialitzaven el control governamental dels superherois.
El pare era el rei T'Chaka del país africà fictici de Wakanda, una nació que de cara al món era un més dels països oblidats del continent negre, però que en realitat, i d'amagat de la resta del planeta, és un lloc amb una civilització i una tecnologia tremendament avançades gràcies a un mineral, el vibranium, sense trencar del tot amb les tradicions pròpies de l'Àfrica, amb una monarquia basada en el consens entre tribus i un ritual que pot ser interromput per qualsevol altre candidat a rei, per donar al sistema una mica de regust democràtic.
El cas és que a la pel·lícula se'ns esmenta la mort del rei i es veu com es corona el seu fill, en T'Challa (Chadwick Boseman, la mort recent del qual als 43 anys, per un càncer de còlon que no s'havia fet públic, ha estat el motiu que m'ha fet decidir a veure d'una vegada aquest film pendent), que a més hereta l'uniforme i la identitat superheroica de Pantera Negra.
Després d'un primer tram de la història dedicat a presentar-nos una mica els personatges i dur a terme una missió de cerca i captura d'un traficant d'armes, Ulysses Klaue (Andy Serkis, que ja havia sortit a Avengers: Age of Ultron) que fa dècades els va robar vibranium, cosa que ens regala escenes de combat i persecució a la ciutat sud-coreana de Busan, Black Panther entra en matèria i el conflicte principal de la trama esclata.
Resulta que en T'Challa tenia un cosí perdut als Estats Units, fill del seu oncle (Sterling K. Brown, un dels protagonistes de This is Us), que va resultar ser un traïdor i va ser executat en rebel·lar-se després de ser descobert. Aquella història es va tapar i no es va saber mai de l'existència d'aquell nen nascut a Califòrnia, l'N'Jadaka, d'adult interpretat per en Michael B. Jordan (Creed i Creed II).
Aquí he de fer una mica d'spoiler per explicar que, emparat per la legitimitat de la seva candidatura desafia el rei i li pren el tron en derrotar-lo sense discussió, i a partir de llavors governa amb mà de ferro, i amb la filosofia heretada del seu pare -i compartida per part dels wakandesos- segons la qual el país hauria de ser més proactiu i, ajudat pel privilegi de la tecnologia amb què compta, imposar el seu sistema a la resta del món.
Però no és una història clàssica i simplista d'un aspirant a dictador, sinó que amaga algunes reflexions que es podrien debatre perfectament. No podem veure com una bogeria total, com una qüestió descartable d'una manera maniquea, la possibilitat d'armar les persones oprimides d'arreu del món, en aquest cas -i per una lògica proximitat cultural- de raça negra especialment, perquè es defensin de les que les oprimeixen.
És l'etern debat sobre si l'objectiu justifica els mitjans, però en aquest cas, per l'educació que hem rebut i pel missatge que han transmès aquestes pel·lícules, no ens resulta difícil posicionar-nos amb el destronat T'Challa i la seva defensa de la no violència, a més que la motivació de l'enemic neix de la venjança per la mort del seu pare, i això sempre resta algun punt de legitimitat en la defensa d'una idea.
Black Panther és, doncs, una pel·lícula de superherois, però una pel·lícula de superherois diferent, amb un to més seriós i un missatge que ens convida a reflexionar sobre la qüestió de la violència, però també sobre com era l'Àfricaabans que hi arribés l'home blanc i l'espoliés, o sobre com podria ser una societat realment igualitària i democràtica.
També té, sens dubte, un missatge feminista, amb uns personatges femenins ben construïts, forts física i mentalment, respectats i amb la responsabilitat de protegir el (o "la", potencialment) monarca formant la guàrdia reial, i fins i tot una exparella del protagonista, interpretada per la Lupita Nyong'o (Oscar a la millor actriu secundària per 12 anys d'esclavitud), es fa pregar durant tot el film i evita caure en el típic rol de "parella de".
Aquí la tenim, a l'esquerra, juntament amb la germana d'en T'Challa, la Shuri (Letitia Wright, vista a l'últim capítol de la quarta temporada de Black Mirror), que és l'enginyera del regne, amb una ment brillant que li permet treure el màxim profit a la tecnologia wakandesa, com es veuria després també a Avengers: Infinity War.
Ja acabo. Black Panther és un film que, per ser el primer d'un personatge, no ens enganyem, secundari dins de l'univers fictici en què se situa, podria haver estat més tranquil i introductori, però no s'acontenta amb això: és una pel·lícula d'orígens, però també hi veiem elements de la clàssica entrega d'una saga en què el protagonista pateix una caiguda després d'ascendir i se n'ha de recuperar, i funciona per dotar d'un rerefons d'allò més ric un personatge que, insisteixo, és secundari en el conjunt, però que després de veure aquesta pel·lícula valoro molt més.
Acció, una trama més profunda del que seria habitual en el gènere, espectacle visual i un repartiment, per fi, majoritàriament negre -amb poques excepcions, com la de l'esmentat Andy Serkis o la d'en Martin Freeman, que fa de l'agent de la CIA Everett Ross- on també hi ha cares veteranes conegudes com la d'en Forest Whitaker o la de l'Angela Bassett converteixen, a més, Black Panther en un producte culturalment importantíssim perquè, de manera malauradament excepcional, les persones d'origen africà no hi ha apareixen com a delinqüents, pobres, oprimides, elements humorístics ni, en definitiva, racialitzades.
Absolutament recomanable, encara que les altes expectatives que el seu èxit m'havien provocat hagin fet que potser no n'hagi gaudit com si hagués anat al cine a veure-la. Ja sense Chadwick Boseman, el 2022 està prevista la segona pel·lícula del personatge. L'anirem a veure. Wakanda forever.
Fa dos anys vaig publicar la meva crítica d'El Hòbbit: Un viatge inesperat, que vaig poder veure en català perquè es va estrenar en aquesta llengua, també, als cinemes. Ja vaig dir llavors que no sóc un d'aquells fans radicals de la franquícia El Senyor dels Anells, i de fet aquesta preqüela en forma de trilogia l'he vist al cinema, però la que cronològicament va després ni l'he vist en pantalla gran ni, de fet, l'he vist sencera.
Del segon film, que no es va poder veure en català, The Hobbit: The Desolation of Smaug, no en vaig parlar perquè el vaig anar a veure el dia que s'estrenava, però tenia tanta son que em vaig adormir força i no podia considerar que l'hagués vist de debò. Sort que gràcies a una promoció l'entrada només m'havia costat 1 euro. I no el vaig veure sencer fins fa poc, en preparació per a la tercera pel·lícula, de manera que vaig deixar córrer l'entrada sobre aquell film.
Però de la tercera part, The Hobbit: The Battle of the Five Armies, que tanca una trilogia inventada perquè el llibre original només és un —i aprofito per tornar a fer denúncia de l'allargament innecessari de les adaptacions cinematogràfiques d'èxits literaris, que gairebé sempre afegeixen un film al nombre de llibres, i en aquest cas han estat dos llargmetratges més que llibres—, sí que em ve de gust parlar-ne i crec que ho puc fer amb propietat.
No perquè sigui cap expert en la saga, ja ho he dit abans, sinó perquè l'analitzo com a pel·lícula d'entreteniment. En realitat fa tants anys que vaig llegir El Hòbbit, del senyor J.R.R. Tolkien, que no sóc capaç de detectar les diferències que hi ha entre la novel·la i la pel·lícula, i per això m'he de refiar dels articles que redacten persones més observadores o amb més bona memòria que jo.
Les més destacades són les presències de personatges que no apareixen al llibre, però que el director, en Peter Jackson, ha volgut fer aparèixer en aquesta trilogia per tal d'enllaçar amb la que el va fer famós, com ara en Legolas o la Galadriel, entre altres.
També hi ha fet aparèixer algun personatge inèdit, com és el cas de la Tauriel (Evangeline Lilly), i ha modificat substancialment aspectes de la història original, encapçalats per l'Azog, l'enemic durant tota la trilogia, que a El Hòbbit només s'esmenta i que a més havia mort. Cal esmentar, com a diferència, l'atractiu físic de personatges que als llibres ens descriuen com a
lletjos o, com a mínim, no tan atractius, però és clar, cal atraure
públic i aquest és un "mal" que ja trobàvem a l'altra trilogia.
No seré jo qui culpi el director i els guionistes per fer una adaptació pensada per a tots els públics, encara que critiqui el que deia de la conversió en trilogia d'un sol llibre (i, a més, la trilogia original sí que corresponia a un film per novel·la), perquè sempre he dit que m'agrada que les adaptacions cinematogràfiques (o televisives) permetin que en puguin gaudir tant els que no coneixien la història com els que se la saben de memòria, amb una barreja de fidelitat i llicències que sorprenen.
Entrant en el que ha estat aquesta The Battle of the Five Armies, aquest cop no em dedicaré a repassar-ne l'argument, entenc que si algú està llegint això coneix la història, ja ha vist la pel·lícula o s'estimaria més no menjar-se spoilers, de manera que no ho faré.
No és cap secret, però, que la segona pel·lícula acabava amb el drac Smaug dirigint-se a provocar les destrosses i la carnisseria que efectivament ens trobem a la trepidant obertura de l'últim film, molt centrat en les escenes espectaculars, de moviments massius de personatges i amb un to èpic considerable i lògic per a un clímax com aquest.
Després d'això, el problema que es planteja és un combat de 4 exèrcits (no els 5 del títol, que ho són només cap al final) causat per la cobdícia, i que ens fa reflexionar sobre si no hauria estat millor deixar tranquil el drac, ja que al cap i a la fi eren temps de pau —l'esment als enemics de la posterior trilogia és una simple excusa per a enllaçar amb El Senyor dels Anells a través d'escenes que no tenen repercussions directes en la resta d'esdeveniments—.
El gruix de la pel·lícula, però, és aquesta batalla a tantes bandes però amb un únic objectiu, precedida per una sèrie de preàmbuls que ens serveixen per a recapitular i que, potser no del tot encertadament en termes d'edició, perquè els salts semblen una mica bruscs, van tancant les diferents línies argumentals obertes als dos films anteriors.
Pel que fa al combat pròpiament dit és entreteniment pur, un espectacle visual i sonor que, com sol passar en aquests casos, ens ofereix més acció de la que podem digerir amb els ulls, i que també genera comentaris (orals o mentals) escèptics pel que fa a la manera en què alguns personatges, sense estar ben armats ni ben entrenats, se'n van sortint, mentre que els dolents, els orcs, gestionen tan malament el seu potencial físic i la seva experència en combat. Es mereixen un esment negatiu a part algunes escenes en què les lleis de la gravetat s'alteren al gust del director i ens recorden més Tigre i Drac o un videojoc que no pas tot el que havíem vist fins ara.
Al mig de tot això el presumpte protagonista, en Bilbo (Martin Freeman), i dic presumpte perquè les seves accions són decisives també en aquesta tercera part, però que en realitat ha dut a terme, durant tota la trilogia, un paper més aviat secundari, de suport.
Defectes a banda (això d'en Bilbo no ho considero com a tal, que consti), The Hobbit: The Battle of the Five Armies també té moltes coses bones. Ens permet conèixer el final d'una història plena de personatges captivadors, alguns d'entranyables, que s'aguantava per si mateixa sense necessitat de tantes referències a la trilogia posterior, i encara que està orientada, com deia, a l'entreteniment i l'espectacularitat —cosa que provoca alguns dels seus problemes—, no traeix el seu propi esperit, ni el de Tolkien, i ens deixa amb un regust agredolç perquè ens fa gaudir amb els combats i l'aventura, però també ens commou amb alguns moments molt emotius relacionats amb els comiats i alguna defunció necessària pel bé de la versemblança.
M'ha semblat un tancament excel·lent, i la seva durada de 144 minuts, inferior al que estem acostumats amb el senyor Jackson, és benvinguda. Amb aquests tres nous films, encara que els fans més radicals els hagin criticat (d'aquesta gent sempre n'hi ha, en qualsevol adaptació), en Peter Jackson ha acabat el seu monumental homenatge a una saga literària i un univers de ficció que, a diferència d'alguns casos de llibres més moderns, ja coneixia i estimava força gent en forma de novel·les i des de feia dècades, però que sens dubte les 6 pel·lícules han contribuït de manera innegable a popularitzar.
És per això que m'ha agradat, la trilogia cinematogràfica d'El Hòbbit, i tinc ganes de posar-me a veure com cal, totes seguides i per fi amb la tercera part inclosa, les pel·lícules d'El Senyor dels Anells. Sense necessitat d'esdevenir un friki d'aquells que més de 10 anys després encara es pensen que fa gràcia parodiar en Gollum i aquella ximpleria del seu tresor o que han après èlfic de debò.
Com ens agrada veure actors i actrius de cinema apareixent en sèries de televisió, oi? Sens dubte són reclams que ajuden a apujar audiències d'episodis concrets, però el tema de què parlaré avui no és el dels convidats especials, que seria literalment inabarcable perquè ha passat durant dècades i continuarà passant. Vull parlar de personalitats destacades de la gran pantalla que en un moment de la seva carrera decideixen provar sort a la petita.
Mentre que des de fa moltíssims anys, abans de triomfar amb papers protagonistes al cinema, els intèrprets s'anaven donant a conèixer a les sèries de televisió —un mètode que encara funciona, com ens demostra per exemple el cas de la Katherine Heigl (de Grey's Anatomya col·leccionar pel·lícules, i ara altre cop a la tele amb State of Affairs)—, cada cop són més les cares conegudíssimes que decideixen, tot i tenir una sòlida carrera cinematogràfica, protagonitzarsèries de televisió, i és que la qualitat d'aquestes ha augmentat espectacularment dels anys 2000 ençà, els ha donat prestigi i és fàcil que una estrella sumi dos i dos: sortir en una sèrie implica moltes més hores d'exposició i popularitat i, molt sovint, guanyar més diners i tot, a canvi, és clar, d'unes condicions menys còmodes pel que fa a la durada dels compromisos, deixant de banda l'encasellament que sempre implica interpretar un paper durant gaire temps.
De tota manera el cas és que ara fer pel·lícules ja no és necessàriament l'equivalent a arribar al cim de la fama, per a un actor o una actriu. Més aviat al contrari, perquè molts dels actors i les actrius més populars són els i les que fan papers a la televisió, i d'aquestes feines se'n parla molt més que no pas de les pel·lícules, on moltes estrelles televisives fins i tot fan papers secundaris o terciaris, com en Bryan Cranston, protagonista de Breaking Bad. Fem, doncs, un repàs dels casos més destacats des del meu punt de vista.
Un dels primers que vaig conèixer, quan encara no era la tendència que és ara —i investigar-ho més exhaustivament implicaria un buidat de currículums impossible d'assumir— és el de la Patricia Arquette, actriu prou coneguda al cinema que de 2005 a 2011 va interpretar la protagonista de Medium, i que també ha sortit a les temporades 4 i 5 de Boardwalk Empire de manera més recent.
Li ha agafat el gust, a la petita pantalla, perquè l'any vinent protagonitzarà CSI: Cyber, un spin-off més de la franquícia CSI, a la sèrie principal de la quart ja va sortir en un episodi, on precisament es presentava el personatge.
Però és anterior, de 2001 —encara que jo la vaig començar a veure després—, 24, amb el també llavors conegudíssim Kiefer Sutherland al capdavant del repartiment. De fet, l'hem vist envellir des de llavors en aquest paper, breument interromput per la fallida sèrie Touch (res a veure amb el meu manga preferit), i ha estat tant de temps a la televisió que és fàcil considerar que ha estat sempre el seu entorn de treball, però no és així. Sigui com sigui, per a milions de persones sempre serà en Jack Bauer.
El cas de l'Alec Baldwin, un paio que veiem a tot arreu, és especial. De fet va començar a la televisió, com molts altres actors, però se'l coneix sobretot per la seva carrera cinematogràfica, que inclou fins i tot un paper a Torrente 5.
Tanmateix no ha aparcat la televisió, ans al contrari: hi ha fet un munt d'aparicions episòdiques, alguna sèrie sencera i, especialment, 30 Rock (2006-2013), que li va suposar uns quants premis i nominacions.
La Glenn Close, amb una solidíssima carrera al cinema, va trigar més, però, a passar a la televisió, on va fer com a feines més destacades una temporada sencera a The Shield el 2005 i, sobretot, la protagonista de Damages, de 2007 a 2012.
Un altre cas d'actor que ha compaginat cinema i televisió des del principi és en Martin Freeman, però el gran públic el coneix pel seu paper de Bilbo a la trilogia cinematogràfica El Hòbbit. Si ens fixem en els seus papers televisius, destaquen el de la The Office original (2001-2003), el de Sherlock (des de 2010) i, més recentment i a l'altra banda del bassal, Fargo.
El mateix es pot dir del seu company de repartiment, Billy Bob Thornton, que no s'estrenava amb Fargo a la televisió, però que era conegut principalment pels seus nombrosos rols a la gran pantalla.
Parlant de minisèries, un format que cada cop té més acceptació i que és a la frontera entre la televisió i el cinema, tenim casos destacats de superestrelles que han volgut provar-ho, com ara el meu admirat Paul Giamatti amb John Adams i en Kevin Costner amb Hatfields & McCoys.
Tornant a les sèries normals, però amb un cas especial perquè va ser cancel·lada després de 9 episodis —que afortunadament eren la primera temporada completa— a causa de la mort de diversos cavalls, a Luck el protagonista era el prolífic i popular Dustin Hoffman, que al seu costat té el desaparegut Dennis Farina, un home que havia fet moltíssima televisió però que ens sonava, i molt, de papers secundaris al cinema.
A Luck també hi tenia un paper el cinematogràfic Nick Nolte, que recentment hem vist a la minisèrie Gracepoint.
Des de 2011 en William H. Macy fa de Frank Gallagher a la versió nord-americana de la britànica Shameless, però entre altres coses ja havia sortit esporàdicament a les 15 temporades d'E.R. i el coneixíem per la seva extensíssima carrera cinematogràfica, on destaca, entre altres, el paper protagonista de Fargo (la pel·lícula, no la sèrie que s'hi inspira i que hem esmentat abans).
Precisament en aquell film va fer un dels seus papers més destacats (i no en té pocs) l'Steve Buscemi, que va triomfar també, amb premis i nominacions, a la recentment finalitzada Boardwalk Empire fent d'Enoch "Nucky" Thompson, el seu protagonista. Abans havia sortit en uns quants episodis de The Sopranos, sèrie creada per la mateixa gent.
La Jessica Lange, que potser per culpa de no voler dissimular l'edat que té va veure com la dècada dels 2000 significava una important disminució de les seves aparicions al cinema, ara i des de 2011 és especialment coneguda pel seu paper televisiu més important, el d'American Horror Story.
O més aviat podríem dir que en són quatre (de moment), ja que aquesta sèrie està concebuda de manera que cada temporada és una història, amb personatges diferents però interpretats pels mateixos actors que l'anterior. Per tant, en el fons és com si cada temporada tingués un rol televisiu diferent.
També el 2011 començava New Girl, més que recomanable sitcom protagonitzada per la Zooey Deschanel, que no tenia una carrera cinematogràfica excessivament llarga, però sí que era coneguda per uns quants papers, entre els quals el de (500) Days of Summer, que l'havien convertit, diuen, en una musa indie.
Un altre cas ben recent és el d'en Kevin Spacey, amb un currículum impressionant que inclou l'Oscar al Millor Actor per American Beauty, i que des de 2013 protagonitza la sèrie d'intriga política House of Cards.
També es diu Kevin, i en portem 3, en Kevin Bacon, amb més papers destacats al cinema dels que tindria espai per esmentar (ja portem un bon tros d'entrada), i que ara és el torturat protagonista, gairebé antiheroi, de The Following.
Ell porta uns anys treballant poc i ella no ha aparegut en un nombre excessiu de pel·lícules —em direu que són joves, però també ho és la Scarlett Johansson i s'ha inflat a fer llargmetratges—, però en Josh Hartnett i l'Eva Green eren famosos pels seus papers cinematogràfics fins que van protagonitzar Penny Dreadful, sèrie que de moment ha vist l'emissió de només una interessant temporada. El senyor Hartnett, per això, ja havia provat la televisió entre 1997 i 1999 amb Cracker.
L'eternament jove Halle Berry, que va esclatar al cinema als anys 2000 sobretot amb l'Oscar a la Millor Actriu per Monster's Ball i, sense tants ni tan importants premis, a la saga X-Men, també s'ha apuntat a aquesta moda, que ja fa uns anys que dura, de treballar a la televisió, com demostra el seu paper protagonista a Extant.
Un altre cas que volia destacar, i que m'ha sorprès, és el de la Liv Tyler, prou coneguda, que ha agafat un paper secundari a la nova The Leftovers, i un paper secundari sense excessiva presència, a més.
Ara bé, el fenomen dels darrers anys en aquest sentit ha estat True Detective, protagonitzada per en Woody Harrelson i l'actor de moda, el recentment oscaritzat Matthew McConaughey, i que acabem de veure a Interstellar. De fet, és una minisèrie que tindrà més temporades, cadascuna amb arguments i actors diferents, i hi ha hagut molt d'enrenou, ànsia i especulacions pel que fa als que prendran el relleu d'aquests dos a la segona temporada fins que s'ha sabut que seran dues cares conegudes també pel cinema, en Colin Farrell i en Vince Vaughn, però sonaven molts noms i segur que grandíssims i popularíssims actors i actrius s'han sentit frustrats en no ser escollits.
No hi ha dubte que la televisió és, actualment i des de fa no tants anys, el format més popular tant per part dels espectadors com dels propis intèrprets, i ja no ens sorprèn en absolut que qualsevol actor o actriu que ens puguem imaginar vulgui provar-lo (o tornar-hi). Sense anar més lluny, en John Malkovich i el desaparegut Robin Williams (que de jove havia fet molta televisió però és evident que ara ja no la necessitava) ho havien fet fa molt poc, respectivament amb Crossbones i The Crazy Ones, ambdues cancel·lades després d'una sola temporada. Coses que passen.
Suposo que no sóc l'únic que, en saber que es feia una sèrie basada en Fargo, l'aclamada comèdia negra dirigida pels germans Coen el 1996, vaig pensar que no era bona idea. Suposo que no sóc l'únic que es va equivocar, però en la meva defensa he de dir que de seguida que en vaig començar a llegir comentaris vaig saber que la decisió encertada era veure-la.
No només per un repartiment amb algunes cares conegudes com Billy Bob Thornton, Martin Freeman (el Bilbo Baggins de la trilogia El Hòbbit, a més del Dr. Watson de la sèrie Sherlock), Kate Walsh (Grey's Anatomy), Colin Hanks (la viva imatge del seu pare, Tom Hanks, que ja vam veure a Dexter) o Bob Odenkirk (l'inoblidable Saul Goodman de Breaking Bad, que de fet tindrà spin-off propi); sinó també perquè la proposta era prou interessant: Fargo, la sèrie, té com a productors executius els mateixos Coen, se situa al mateix univers que el film, té una banda sonora que recorda la de la pel·lícula (i, de fet, la cançó de l'ending n'és una versió) i manté el mateix to de comèdia negra molt de l'estil dels Coen i que va convertir el llargmetratge de mitjan anys 90 en un dels més ben rebuts de la història del cinema.
La pregunta que em voltava pel cap, el que em feia dubtar, era "cal veure la pel·li abans o després?". La resposta —i per a mi era important perquè si bé havia vist la pel·lícula a l'adolescència (època en què no em va impressionar en excés) no en recordava res— és que no és necessari veure-la, però si ho fem millor que sigui abans, ja que a la sèrie hi ha una petita referència que no s'entendrà si no s'ha vist.
Ara bé, encara que argumentalment no estan connectades (el film se situa l'any 1987 i la sèrie el 2006) i els personatges són completament diferents, es gaudeix més dels episodis de la versió televisiva tenint present la pel·lícula. De fet, hi ha alguns homenatges directes: embarassos, un personatge pusil·lànime que ho embolica tot plegat en una dinàmica que recorda, i molt, la que mantenien al film els personatges interpretats per la Frances McDormand i en William H. Macy, i el particular "dialecte" de l'univers Fargo amb exemples com el "yah" que, diuen, ve de la influència dels escandinaus establerts en aquella zona dels Estats Units, a més de clàssics com el "real good, then" per a acomiadar-se o l'expressió, inseparable de la noció del film dels germans Coen, "Aw, jeez".
També tenim l'escena d'un accident de cotxe que serà l'inici de les investigacions que es duen a terme a la trama i que ens fan pensar inevitablement en una escena similar del film. En una altra es produeix un tens i incòmode intercanvi entre un policia i el conductor del cotxe que ha aturat. Coses així són les que fan que valgui la pena haver vist la pel·lícula abans de la sèrie, i ajuden a donar als dos productes un univers compartit, però repeteixo: no és necessari per a entendre-la. Depèn de si teniu 98 minuts lliures i els voleu gastar veient un bon film.
En fi, la història en aquest cas, com deia, se situa al 2006, i igual que la pel·lícula afirma que està basada en fets reals, només que amb els noms canviats. Evidentment, és mentida, però també això forma part de l'homenatge a l'obra dels Coen. L'acció se situa a Bemidji, Minnesota, i la trama arrenca quan els seus dos personatges principals es coneixen, casualment, a la sala d'espera d'un hospital.
Un d'ells és en Lester Nygaard (Martin Freeman), un venedor d'assegurances pusil·lànime, contínuament humiliat per la seva pròpia dona i amb un caràcter tirant a woodyallenesc (més aviat prudent, poc disposat a reaccionar als insults per covardia, dels que s'ofeguen en un got d'aigua...) que, de fet, és similar al del seu personatge a la trilogia El Hòbbit i també, però en menor mesura, al del doctor Watson de Sherlock.
No és un protagonista que caigui especialment bé. Al principi simpatitzem amb les seves desgràcies quotidianes, però a mesura que avança la història i veiem com se'n va sortint i com es transforma en una persona completament diferent abandonem progressivament qualsevol sentiment positiu envers ell.
L'altre és en Lorne Malvo (Billy Bob Thornton), un assassí a sou que és a Bemidji de pas i que, interpretant el que li sembla d'una conversa casual amb en Lester, provoca una sèrie d'assassinats tant a través de les seves accions com de les seves paraules.
És un dels dolents més interessants que he vist a la ficció en els últims anys, i el senyor Thornton el clava, perquè amb el seu aspecte de babau (quin pentinat, per l'amor de Déu!) i un to inquietantment tranquil té la capacitat de ficar la por al cos de qualsevol i aconseguir el que vol d'aquesta persona sense proferir cap amenaça explícita. Brutal.
La policia que investiga la sèrie de crims iniciada en aquella nefasta conversa és l'ajudant del xèrif Molly Solverson (Allison Tolman), que fa un paper similar al de la Frances McDormand a la pel·lícula: amb un posat tranquil i que no destil·la precisament una gran intel·ligència, aviat veiem com és el personatge amb els instints més fins i l'únic que té les coses clares des del principi.
De fet, és el personatge que identificarem com "el bo", el que volem que se surti amb la seva, aquell amb el qual ens identifiquem, malgrat que no és un paper que estaria a la frontera entre el protagonista i el secundari.
De fet sí que hi ha un altre personatge que té les sospites ben encaminades, i és en Gus Grimly (Colin Hanks), un discret policia de Duluth que té una topada amb en Lorne Malvo que el deixa alterat i inquiet fins que troba en la Molly algú amb qui compartir aquesta angoixa, ja que a la seva comissaria no se'l prenen seriosament.
Després d'haver-lo vist fent un paper malvat a Dexter he trobat força interessant que el fill d'en Tom Hanks fes un personatge tan bonifaci i entranyable a Fargo, i a més ens cau bé de seguida. En bona part perquè és vidu i ha criat sol la seva filla Greta (Joey King), que posa per sobre de qualsevol altra cosa, fins i tot la seva feina de policia.
Entre els secundaris, que en són uns quants i tots excel·lents, hi ha en Bill Oswalt (Bob Odenkirk), un actor que pel que se n'ha vist fins ara sembla ideal per a aquests papers de comèdia negra. Aquí interpreta un superior de la Molly que només vol estar tranquil i no complicar-se la vida.
No és pas mala persona, però sí una mica curt de gambals. És tossut i malgrat les proves que li va presentant la Molly no vol veure la realitat i s'estima més considerar el cas tancat per la via fàcil, però amb una mica d'insistència se'l pot convèncer.
Igual que al film, Fargo és el municipi on està establerta l'organització criminal més temuda de la regió, i des d'allà envien una parella d'assassins a buscar en Lorne Malvo, atès que una de les morts que provoca perjudica en certa manera l'organització.
El duet, format per Mr. Numbers (Adam Goldberg, a la dreta) i Mr. Wrench (Russell Harvard, a l'esquerra), recorda en certa manera el que formaven al film l'Steve Buscemi (per cert, aquí el cap d'en Lester Nygaard, en Bo Munk, té un aspecte que s'hi inspira segur que intencionadament) i en Peter Stormare, i afegeix un toc d'humor a la sèrie amb la sordesa del senyor Wrench i la manera com la gestionen tots dos.
Sens dubte els que aporten més humor, però, són els agents de l'FBI que apareixen cap al final de la temporada i que interpreten els còmics Keegan-Michael Key i Jordan Peele, actors de comèdia que han treballat junts en diverses produccions.
També riurem, i patirem, amb l'Stavros Milos (Oliver Platt), el ric propietari d'uns grans magatzems que es veu obligat a contractar en Lorne Malvo per tal d'acabar amb les amenaces anònimes que està rebent.
Fargo és més que una sèrie "inspirada en la pel·lícula", com es vol vendre. És un homenatge al film dels germans Coen, un homenatge argumental (per les referències), d'estil i musical que es beneficia del coneixement de la pel·lícula de 1996, però que s'aguanta sol i que és, en si mateix, una petita obra mestra de la televisió en general i del gènere detectivesc en concret. Igual que em va passar amb True Detective —una altra sèrie que canviarà personatges, actors i entorns a cada temporada— estic convençut que quan surti en format domèstic me la compraré.
L'experiment ha funcionat tan bé, amb un munt de nominacions i premis —va guanyar el de millor minisèrie als darrers Emmy, per exemple— i el públic meravellat (els guions i les interpretacions són excel·lents, i ja no oblidarem els noms de Bemidji i Duluth, com tampoc les campanetes de trineu que sonen de tant en tant i ens fiquen la por al cos), que el seu creador, el senyor Noah Hawley, ja n'ha anunciat una segona temporada que començarà a la tardor de 2015 (sí que haurem d'esperar!) i que se situarà al 1979 al voltant d'un cas a què es fa referència diverses vegades durant aquesta primera temporada de 10 episodis, amb el pare de la Molly, en Lou Solverson (Keith Carradine, també vist a Dexter) —que a la primera temporada interpreta un policia retirat que duu un petit diner—, com a protagonista, evidentment amb la cara d'un actor més jove. Jo ja en tinc ganes.
Vull començar dient que no sóc ni de bon tros un malalt de l'obra de J.R.R. Tolkien, no em sé els llibres de memòria (me'ls he llegit un sol cop i fa molt de temps) ni tampoc les pel·lícules de la trilogia El Senyor dels Anells, la tercera de les quals, per cert, encara no he vist.
Això no vol pas dir que no m'interessin, i és per això que he anat a veure al cinema la primera entrega d'una nova trilogia dedicada a la preqüela d'aquella popularíssima història, tot i que originalment no va ser concebuda com a preqüela, al contrari: El Senyor dels Anells és la seqüela d'aquesta història.
Naturalment parlo d'El Hòbbit: un viatge inesperat, que com podeu veure al pòster es pot gaudir en català encara que, malauradament, sembla que cal ser molt independentista per a voler-la veure en aquestes condicions, i cal que els pòsters en llengua catalana duguin un distintiu cridant l'atenció al respecte.
No fos cas que el públic es pixés de riure en sentir "Bilbo Saquet" en comptes de "Bilbo Bolsón", que és igual de fidel o poc fidel a l'original, Bilbo Baggins (curiosament així, "Baggins", apareix a l'edició catalana del llibre que hi ha al meu prestatge). Però és clar, hi ha coses que en català "queden malament" però que en castellà, que molta gent (catalana, que és el més trist) es deu pensar que és "l'opció bona", no grinyolen. I això que els actors de doblatge són bàsicament els mateixos en les dues versions, però en fi, continuem...
Abans d'anar a veure el film em pensava que aquesta adaptació cinematogràfica, a càrrec del senyor Peter Jackson, aclamat responsable de la trilogia d'El Senyor dels Anells, tindria dues parts, però es veu que no, que també serà una trilogia. De fet es coneix aquest canvi de plans des de fa gairebé un parell d'anys, però jo no en tenia constància.
Això és quelcom que m'indigna una mica, perquè m'adono que s'ha posat de moda, com s'ha vist en sagues com Harry Potter o Crepuscle, transformar un llibre en més d'un film. Per tant d'El Hòbbit, un llibre de 1937 no tan gruixut com els tres de la seva continuació El Senyor dels Anells, i menys feixuc perquè al cap i a la fi està orientat al públic infantil, se'n faran en total 3 pel·lícules, ni més ni menys. Al final en tornaré a parlar.
Però de què va, aquesta història? Doncs com ja deveu saber el vell Bilbo Saquet, oncle d'en Frodo, protagonista de la trilogia que ja havia passat pel cinema de 2001 a 2003, va viure la seva gran aventura i va trobar el famós anell 60 anys abans dels esdeveniments d'El Senyor dels Anells, i és això el que se'ns comença a explicar a El Hòbbit: un viatge inesperat.
El primer que veiem és una introducció, inèdita al llibre, on els nans perden la ciutat d'Erebor per culpa del drac Smaug, que pateix una forta adicció per un or acumulat en gran mesura en aquella ciutat per part del seu rei, en Thrór, i intenten recuperar una de les ciutats que la seva raça havia poblat, Moria (aquesta part s'entén millor llegint la història oficial que no pas veient la pel·lícula). Allà, però, hi ha els orcs, que massacren els nans en combat i en maten el rei. Canvi d'escena i el mag Gandalf convoca un sopar festiu per a un grup de 13 nans que volen recuperar la seva terra.
Però el cas és que el tiberi té lloc, sense comptar amb el seu vistiplau, a casa del tranquil, pacífic i prudent (aquest és dels meus) Bilbo, que no pot fer res per a evitar que els seus convidats inesperats li buidin el rebost.
L'excusa de tot plegat és que el petit hòbbit ha de ser el 14è membre de la companyia i hi ha de fer les funcions de "lladre" tot i que, en realitat, l'únic punt fort que té el protagonista, defensat només per en Gandalf, és el seu bon cor i la seva valentia en els moments crítics. Deixant de banda, és clar, la seva gran capacitat per a passar desapercebut, que l'adquisició de l'anell potenciarà al màxim.
En Thorin, nét del difunt rei i líder dels nans, és qui més desconfia de l'ajuda d'en Bilbo, i ja tindrà temps per a canviar d'opinió al llarg de l'aventura, però el cas és que és ell l'heroi d'aquesta odissea durant bona part del metratge d'un film al qual li costa arrencar (punt en què més s'ha acarnissat la crítica), però que cap a la segona meitat esdevé trepidant i passa ràpid malgrat els gairebé 170 minuts de la seva durada.
Com deia al viatge li costa una mica començar, però no és quelcom que personalment em sembli malament, al cap i a la fi una de les millors coses de Batman Begins (2005) és que no veiem el protagonista disfressat de Cavaller Fosc fins aproximadament 1 hora més tard. Sigui com sigui és cert que la pel·lícula es va fent cada cop més divertida després d'un inici pausat, conseqüència de voler allargar la història en 3 pel·lícules de 3 hores cadascuna.
Pel camí anem coneixent els nans, en els quals tampoc no s'aprofundeix en excés, que són la base dels gags i les escenes divertides en general, mentre en Bilbo ho observa tot estupefacte. Són gent amant del bon i abundant menjar, aparentment inofensiva però molt valuosa en combat, com sap el seu rei en funcions, i és que fan gala de valors com la lleialtat i l'honor, imprescindibles per a aquesta empresa que han de dur a terme sense l'ajuda de la resta de membres de la seva raça.
També s'ha criticat que aportin tants tocs de comèdia que al llibre no apareixen, però a mi ja m'està bé que els directors es prenguin certes llicències per tal de no calcar el producte original. Una altra de les llicències, que el públic s'ha pres bé en alguns casos i malament en d'altres, és la presència de l'Azog, el líder dels orcs, que és el dolent de la pel·lícula —ja que totes les pel·lícules en necessiten almenys un— i el drac Smaug encara escalfa i no ha de sortir al camp fins al final.
Els orcs, que són els grans enemics dels nans, són la pitjor de les amenaces immediates a què s'enfronten els protagonistes, però també hauran de sobreviure als trols, que se'ls volen menjar, als goblins, a la ciutat dels quals té lloc una de les escenes més espectaculars de la pel·lícula, o al combat entre gegants de pedra que són unes de les muntanyes per on passen.
El Hòbbit: un viatge inesperat també ens permet retrobar-nos amb vells coneguts d'El Senyor dels Anells, encara que, repetim-ho, la història se situa abans. Els veiem sobretot perquè en el seu camí i fugint d'un dels enfrontaments amb els orcs la companyia dels nans i el hòbbit va a parar a Rivendel, la ciutat dels elfs, on retrobem l'Elrond i la Galadriel, a més d'en Saruman, quan encara no se sabia que era dolent, novament interpretat pel nonagenari Christopher Lee.
Tots aquests personatges desaconsellen l'aventura dels nans i al mateix temps treuen importància als senyals que apunten al ressorgiment d'un gran mal, descobert pel mag Radagast, la presència del qual és molt criticada perquè al llibre només s'esmenta en unes quantes frases i en la seva versió cinematogràfica contribueix a allargar gratuïtament la història.
En canvi el que ha rebut l'aplaudiment unànime és l'escena del desafiament d'endevinalles entre en Bilbo i en Gollum, personatge que a mi em cau tan malament com als fans d'Star Wars en Jar Jar Binks, que curiosament m'encanta. Qüestió de gustos, naturalment.
La pel·lícula (no pas la història) acaba amb una nova batalla èpica, que aquest cop enfronta la companyia i els orcs, amb el seu líder Azog al capdavant i les seves muntures que semblen llops gegants. Una altra de les grans escenes del film, sens dubte, que dóna lloc a un breu moment de pau on queda clar que la història només ha començat.
La primera pel·lícula d'El Hòbbit ha agradat, però també s'ha endut crítiques negatives en alguns dels seus aspectes, entre els quals un de tècnic: és la primera pel·lícula rodada a 48 fotogrames per segon, tècnica amb defensors i detractors pensada sobretot per a millorar-ne el visionat en 3D, tot i que també s'ha adaptat als 24 fps habituals per a les projeccions en 2D.
És evident que estirant aquesta història en tres films de llarga durada el senyor Jackson n'ha fet un gra massa i els fans més exigents se n'han queixat, amb raó, perquè es noten els afegits, i que hi ha personatges que no haurien d'haver sortit a la pel·lícula o no ho haurien d'haver fet tenint tant de pes, com els ja esmentats i també en Frodo al principi (en un moment situat cronològicament abans d'El Senyor dels Anells que dóna lloc al gran flaixbac que representa que és tota aquesta història).
Que la idea era embutxacar-se com més calés millor i aprofitar la gallina dels ous d'or de la trilogia coneguda per tothom també és evident, i tampoc no és una sorpresa que el públic hagi passat per caixa i que ho faci també en les properes dues entregues, filmades alhora que aquesta i previstes per a estrenar respectivament el 2013 i el 2014. I és igualment cert que les llicències que s'ha pres el director respecte al llibre han estat rebudes de maneres diferents per diferents tipus de públic, sí.
Però també ho és que El Hòbbit: un viatge inesperat ofereix el que va funcionar a El Senyor dels Anells: una aventura trepidant, personatges carismàtics (l'efecte retorn d'alguns d'ells també és un factor a tenir en compte), batalles èpiques, paisatges espectaculars i al cap i a la fi la traducció al llenguatge cinematogràfic d'una història popularíssima des de fa dècades i dècades. Per tant, recomano el film llevat que no tingueu cap interès per aquest univers o avorríssiu la trilogia "original" (que va després, però ja m'enteneu). Jo m'ho vaig passar molt bé i em va agradar particularment l'aplaudida interpretació, una mica woodyalleniana per a mi, que en Martin Freeman fa del protagonista.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpeg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpeg)
.jpg)
