El temps no perdona: Breaking Bad

Ara feia temps que no escrivia una entrada de les que faig per veure quina fila fan, ara, els actors i les actrius de Breaking Bad, una sèrie que es va acabar fa any, i m'adono que una de les meves preferides de les que he vist fins ara, per a molts la millor que s'ha fet mai, es va acabar ja fa 11 anys, i passat el fervor del moment encara es manté al capdamunt en el rànquing de valoracions.

El temps, doncs, ha respectat la sèrie, però veurem si ha estat benèvol amb els seus personatges més importants, que és la gràcia d'aquestes esporàdiques entrades. Prepareu-vos, perquè hi havia tants personatges memorables que aquesta vegada no ens limitarem a veure la trajectòria recent de 4 o 5 intèrprets.

 

Comencem, és clar, per en Bryan Cranston, l'inoblidable, premiat i lloat protagonista, que abans de la sèrie ja havia fet coses tant a la televisió (Malcolm in the Middle, 2000-2006) com al cinema, i també força doblatge d'animació, però després de Breaking Bad la feina se li va multiplicar, amb pel·lícules com Trumbo (2015), per la qual va rebre una nominació a l'Oscar al millor actor, o Asteroid City (2023), en què va coincidir amb un repartiment espectacular. 

En televisió, després de la sèrie que li va disparar la fama se l'ha pogut veure en molts papers petits i també alguns de més recurrents, com 10 episodis de Sneaky Pete (2015-2019), 20 de Your Honor (2020-2023) o, curiosament, en un episodi recent de la longeva It's Always Sunny in Philadelphia fent d'ell mateix al costat de l'Aaron Paul, el seu involuntàriament inseparable ajudant a Breaking Bad. 

Ara té 68 anys i properament el veurem a Everything's Going to Be Great, però ja ha anunciat que l'any 2026, als 70, es retirarà uns quants mesos de l'actuació per dedicar temps com cal a la seva dona.

A la sèrie, la seva dona estava interpretada per l'Anna Gunn, que igual que ell tampoc no era una novella en l'ofici quan va aconseguir el paper de Skyler White, però després de la sèrie va aconseguir molts altres papers, i particularment jo me l'he trobat més vegades que no pas a ell.

A banda de petits papers en múltiples sèries, va protagonitzar Gracepoint (2014) i va tenir 10 episodis a la sèrie Shades of Blue el 2017, a més de reprendre el seu paper de Martha Bullock a la pel·lícula de 2019 de Deadwood, sèrie en què ja havia aparegut en 21 episodis entre 2005 i 2006. En els darrers anys ha tingut aparicions de pocs (però no únics) capítols a Physical (2022-2023), Most Dangerous Game (2023) i Sugar (2024), i en cinema no s'ha prodigat especialment, però alguna cosa ha fet. Ara té 55 anys.

L'altre protagonista de Breaking Bad era en Jesse Pinkman, interpretat per l'Aaron Paul, que just abans havia començat un paper recurrent a Big Love entre 2007 i 2011, que se solapava amb la seva feina a la sèrie que li va donar la fama, i després va aconseguir un doblatge d'animació, concretament del personatge d'en Todd Chávez a Bojack Horseman, entre 2014 i 2020.

A banda d'això va protagonitzar The Path (2016-2018, 36 episodis), va sortir en un parell d'episodis de Black Mirror fent-hi papers diferents i, potser el més destacat, va sortir a les temporades 3 i 4 de la coral Westworld. En televisió, quan escric això se l'ha vist per última vegada a l'esmentat episodi d'It's Always Sunny in Philadelphia amb en Bryan Cranston, amb qui també va coincidir reprenent el paper de Jesse Pinkman el 2022 en un episodi de la preqüela Better Call Saul. En cinema ha fet també unes quantes coses des del final de la sèrie. Ara té 44 anys.

El cunyat d'en Walter "Heisenberg" White, en Hank Schrader (Dean Norris), un cunyat en el sentit literal i en el figurat, també tenia experiència prèvia a la televisió i el cinema, però en papers no especialment destacats. Després de Breaking Bad, els petits papers en televisió i cinema van continuar i es manté el de Hank Schrader com el més destacat i memorable de la seva carrera.

Tanmateix, just després de la sèrie va tenir un dels papers principals de la sèrie Under the Dome, entre 2013 i 2015, entre 2016 i 2018 va aparèixer 6 vegades a The Big Bang Theory, va obtenir un altre paper important a Claws (2017-2022) amb 40 episodis i un altre a United States of AI (2021-2022) com a feines més destacades, que no està malament. En cinema ha anat fent cosetes, com per exemple de l'antic secretari general de la Unió Soviètica Nikita Khruschev a Unfrosted, que s'ha estrenat aquest mes de maig als Estats Units. Ara té 61 anys.

La dona d'en Hank era la germana de la Skyler, per tant també cunyada del protagonista, i la feia la Betsy Brandt. Amb algunes experiències prèvies en televisió i cinema, però res de gaire destacat, quan encara sortia a Breaking Bad va començar a rebre encàrrecs més sucosos, amb presències de més d'un episodi, i quan la sèrie ja havia acabat la vam poder veure, de manera destacada, en 22 episodis de The Michael J. Fox Show (2013-2014), Master of Sex (2014) o la sitcom Life in Pieces (2015-2019), on era una de les protagonistes del seu coral grup de personatges.

Després se l'ha vist a Pearson (2019), The Unicorn (2019-2021), Soulmates (2020) o Love, Victor (2022). En cinema, en general, ha fet pocs papers. Ara té 51 anys.

Tornem a la família White, perquè tenia un fill, en Walter White Jr., interpretat per l'RJ Mitte, un actor amb paràlisi cerebral, com el personatge, que després de la sèrie es va poder veure el 2014 en 9 episodis de Switched at Birth i, en un altre paper destacat, als 7 episodis de The Guardians of Justice, el 2022.

A diferència d'alguns dels seus companys de repartiment, ha fet relativament força cinema un cop es va fer famós amb Breaking Bad, tot i que res superconegut. Actualment té 31 anys.

Qui no necessitava la sèrie per trobar feina era en Giancarlo Esposito, l'inoblidable i implacable Gus Fring, perquè ja tenia un currículum considerable abans, però sí que va ser el seu primer paper d'aquest nivell d'importància i repercussió.

Tanmateix, no el va encasellar: de 2011 a 2017 el vam veure en 14 episodis de Once Upon a Time, va sortir en 42 episodis de Revolution (2012-2014), en 10 de The Get Down (2016-2017), en 23 de Dear White People (2017-2019), va ser un dels personatges fixos de la preqüela Better Call Saul (2017-2022), ha sortit en 9 episodis de The Mandalorian (2019-2023), surt a The Boys des de 2019 i ja paro, perquè Déu n'hi do. També ha fet feines de veu, i al videojoc Far Cry 6 (2021) va posar la veu i la imatge a un personatge que, a més, apareix a la portada. Ara té 66 anys.

El més veterà del repartiment era en Jonathan Banks, que feia de Mike Ehrmantraut, la mà dreta d'en Gus, i la seva veterania també es veu reflectida en una extensa carrera prèvia. Després el vam veure, entre altres coses, en 11 capítols de Community (2014) i en moltes feines de veu, incloent-hi la del comissari James Gordon al videojoc Batman: Arkham Knight (2015).

Però, sens dubte, on més ha destacat en aquests anys ha estat en la represa del paper de Mike a Better Call Saul (2015-2022), que ha donat una nova dimensió al personatge i l'ha convertit en un dels meus preferits de tots els que he vist a la ficció en general.

I acabem amb en Bob Odenkirk, que va començar la seva carrera com a còmic i guionista al mític programa Saturday Night Live el 1987, papers que va repetir en altres programes de la petita pantalla, el mitjà en què més se l'ha pogut veure, i amb diferència.

Però a banda d'aparicions d'un episodi o dos, és veritat que el seu primer gran paper, a més dramàtic -tot i que en el cas del personatge d'en Saul Goodman estem parlant més aviat de contrapunt humorístic d'un drama-, el trobem a Breaking Bad, i el personatge va resultar prou interessant com perquè protagonitzés la seva preqüela / spin-off entre 2015 i 2022, Better Call Saul, on se l'ha reconegut com cal i ha demostrat que és perfectament capaç de fer drama. En tots aquests anys, a més, ha compaginat aquests papers grans amb molts altres de més petits, com el d'un emblemàtic episodi de The Bear al qual pertany la imatge. Ara té 61 anys.

I m'aturaré aquí, que no ha estat poca cosa. Queda clar que la majoria d'intèrprets que van participar en la que tanta gent considera la millor sèrie de la història -i si no ho és, és de les millors amb total seguretat- han tingut una bona carrera posterior, no han quedat excessivament eclipsats ni encasellats pels papers que fan que en parlem avui -llevat de quan ha estat amb coneixement de causa, com en el cas dels senyors Odenkirk i Banks, i els ha sortit bé-, i això sempre és una bona notícia, perquè moltes vegades no és així.

Sèries: Better Call Saul (sisena temporada)

Havia d'arribar el moment. La que era la meva sèrie preferida dels últims anys ha arribat a la seva fi, i ho ha fet amb una temporada més llarga que de costum, amb 13 episodis i un tram final amb sorpreses també des del punt de vista narratiu.

S'ha acabat l'spin-off d'una de les meves sèries preferides de sempre, que probablement m'ha agradat més i tot, i que al marge que formi part de la tendència de fa uns anys d'estirar el xiclet dels productes que funcionen, ha estat tot un encert creatiu i un autèntic èxit.

Better Call Saul ha anat construint una trama que estava limitada pel fet de ser una preqüela de Breaking Bad, en coses tan bàsiques com el fet que, passi el que passi, sabem que hi ha personatges que no moren perquè els vam veure a la història original, cronològicament posterior.

També s'havia d'anar amb compte amb possibles inconsistències, contradiccions respecte a la història posterior que ja coneixem, i en diverses pàgines està documentat que, malauradament, n'hi ha algunes, de vegades pel bé de l'interès del guió. 

Una de les incògnites de la sèrie era què passaria amb la Kim, que no apareix a Breaking Bad, i ens estranyava atesa la importància que té a la vida d'en Saul. 

En aquesta temporada la parella duu a terme l'última trapelleria, una venjança contra en Howard Hamlin, que acaba sortint de mare d'una manera que desencadenarà el final de la relació i serà un punt d'inflexió en la vida de tots dos.

També tenim el clímax de la trama de la guerra entre en Gus Fring i els Salamanca, amb moments de molta tensió, incrementada per l'estil de direcció marca de la casa ja des de la sèrie original, incloent-hi les emblemàtiques llargues escenes d'introducció sense diàleg que normalment se centren en processos o mecanismes en primer pla.

En aquest cas sabem que en Gus no mor en aquesta sèrie, la seva defunció a Breaking Bad és massa mítica com per oblidar-la ni tan sols temporalment, però la mestria dels guionistes fa que l'esmentada guerra sigui trepidant per a l'espectador de totes maneres.

Des del principi de la sèrie hem tingut algunes llambregades al futur d'en Jimmy McGill / Saul Goodman, escenes en blanc i negre de la seva vida com a Gene Takovic a Nebraska (curiosament vam poder veure en Bob Odenkirk a la pel·lícula Nebraska, en blanc i negre, fa uns anys) que només ens mostraven que hi duia una vida d'incògnit sense abandonar l'estat d'alerta.

Com no podia ser d'una altra manera, en aquesta temporada per fi veiem més metratge d'aquesta etapa, però segurament no esperàvem que tant, amb capítols gairebé sencers dedicats a això al tram final, juntament amb un efecte visual diferent a l'opening.

Són capítols en què veiem que el nostre protagonista, ple de grisos, no ha canviat i sempre s'està empescant alguna estafa. La seva set de diners i la necessitat de dissenyar plans per fer-ne alguna el condueixen al desenllaç final, per a mi prou satisfactori tot i que amb un episodi final que estilísticament es desmarca una mica del que havíem vist fins ara. 

Tot i el compromís que hi ha en aquest punt amb les escenes del futur -que d'altra banda representa que tenen lloc l'any 2010, dos després del final de Breaking Bad-, en tenim també alguna dels moments posteriors al clímax de les trames que s'havien vist al llarg de les 6 temporades, on ja estem cronològicament dins de l'època de la sèrie original.

Són escenes en color en què de vegades ens preguntem si ja es connecta amb la sèrie on en Saul era el secundari que introduïa l'element humorístic d'aquell drama, i la resposta la tenim en les esperades aparicions estel·lars que a aquestes altures no haurien de sorprendre, i és que tothom s'ha volgut apuntar a la festa de comiat de Better Call Saul, per a mi una de les millors sèries que s'han fet mai, per mèrits propis.

Sèries: Better Call Saul (segona temporada)

Com a bon fan de Breaking Bad, em vaig interessar per l'spin-off protagonitzat pel seu únic personatge més aviat de comèdia. No sé si va ser generalitzat, però abans de veure'n el primer episodi em preocupava que es fes malbé el llegat de l'obra mestra creada per en Vince Gilligan, una preocupació que va desaparèixer abans que s'acabés aquell capítol pilot. 

Em va agradar moltíssim la primera temporada de Better Call Saul, i en vaig parlar, però el cas és que ja se n'ha emès la segona temporada i també la vull comentar, perquè ha estat igualment interessant, potser més i tot. 

Si a la primera temporada vèiem en James McGill (Bob Odenkirk) intentar guanyar-se la vida i alhora el respecte com a advocat, a la segona les coses comencen força bé per a ell, ja lluny dels miserables casos d'advocat defensor que el feien malviure al despatx que tenia al fons d'un saló de bellesa regentat per una vietnamita. 

Però no s'arriba a transformar mai en un advocat seriós. El futur Saul Goodman és un trapella, un barrut, té una picardia sensacional i tot sovint força les coses, i fa trampes que directament es podrien qualificar de delictes, per tal d'agafar dreceres en els seus objectius, d'altra banda sempre nobles. Es podria dir, doncs, que és un justicier dins el món de la Justícia. Tècnicament un advocat corrupte, però amb bon cor.

El cas és que les coses li van bé durant tota aquesta temporada i en tots els aspectes. L'únic problema que té és que li costa adaptar-se al camí de l'honradesa i necessita vies d'escapament que li permetin ser ell mateix, per bé o per mal. En qualsevol cas, el veiem feliç.

Una d'aquestes coses que li van bé és la seva relació amb la Kim Wexler (Rhea Seehorn), personatge en què la segona temporada aprofundeix i que certament ens fa patir perquè es deixa absorbir per un protagonista que ens cau simpàtic sí, però que també sabem que farà que ella acabi malament. 

Continuant la tendència dels primers 10 episodis, anem coneixent la història d'en Mike Ehrmantraut (Jonathan Banks), l'expolicia convertit en esbirro del temible senyor Frings de Breaking Bad. Si a la primera temporada entràvem en contacte amb el seu vessant humà, tot i que malcarat, en aquesta esdevé un personatge encara més interessant i no podem evitar fer-li costat, perquè ell també és un justicier, però d'aquells que podríem considerar antiherois, atès que es veu obligat a fer el que fa per tal de protegir la seva família malgrat que podria gaudir de la seva jubilació sense més preocupacions.

En aquesta temporada el seu personatge és el que enllaça amb la sèrie original, perquè hi torna a aparèixer en Tuco Salamanca (Raymond Cruz), però també hi veiem un Héctor Salamanca (Mark Margolis) encara no convertit en vegetal -per tant, se suposa que sabrem com va acabar en aquella cadira de rodes-. A través d'ell també ens cau més aviat simpàtic el personatge d'en Nacho (Michael Mando), que debutava a la primera temporada.

Novament amb uns estàndards de producció excel·lents i un estil visual i narratiu ja vistos a Breaking Bad, la segona temporada de Better Call Saul esdevé imprescindible i no decep les expectatives dels seus fans, que esperem amb moltes ganes la tercera temporada, ja confirmada, que segurament s'emetrà a principis de l'any que ve. El millor de tot, però, és que ja no pensem tant en la sèrie original, sinó que comencem a valorar i estimar aquesta pels seus mèrits. Suposo que és l'objectiu màxim d'un spin-off, i amb aquest tot ha anat rodat.

Sèries: Better Call Saul

Quan un producte ha tingut l'èxit de crítica i públic de Breaking Bad, sèrie que em va impactar fins al punt que gairebé 2 anys després del seu final encara em sembla la millor que he vist mai, és normal que es vulgui mantenir viva la gallina dels ous d'or. 

Tanmateix, encara que comprenguem aquestes coses, quan es va saber que hi hauria un spin-off de la sèrie centrat en el personatge secundari d'en Saul Goodman no sé vosaltres, però a mi em va agafar un atac d'escepticisme. Perquè Breaking Bad és un drama i en Saul el personatge que li dóna el contrapunt humorístic. No va durar gaire, però, ja que hi estava ficat en Vince Gilligan, el creador de la sèrie original, i encara que això no és cap garantia tenint en compte exemples del passat, vaig decidir ser optimista. 

Si me'n quedava cap dubte, en veure el primer dels 10 episodis que han format la primera temporada (mesos abans que s'estrenés ja s'havia renovat per a una segona de 13 capítols), que va trencar rècords pel que fa a estrenes de sèries en televisió per cable, em va quedar clar que Better Call Saul era una altra meravella.

Era com si Breaking Bad no s'hagués acabat. O dit d'una altra manera, com si em donessin una mica més d'aquella droga que em van retirar al setembre de 2013, i ja em perdonareu el símil, però en aquest cas és del tot encertat.

També és encertada la premissa de la sèrie: situada l'any 2002, 6 anys abans dels fets de la sèrie mare, té l'objectiu d'explicar-nos com en Saul Goodman va arribar a ser l'advocat de les pàgines grogues, anuncis de televisió de baix pressupost i criminals per clients que vam conèixer a Breaking Bad. 

Interpretat, com no podia ser d'una altra manera, pel genial Bob Odenkirk, aquí sabem que es diu James McGill i que s'ha tret el títol d'advocat a distància després d'anys de treballar com a noi dels encàrrecs al poderós bufet on el seu germà gran és un dels socis. 

El problema és que només aconsegueix casos de defensor que se li assignen, és a dir que fa d'advocat d'ofici, i els acostuma a perdre, cosa que no l'ajuda precisament a pair els discrets pagaments que en treu.

El germà és en Charles "Chuck" McGill (Michael McKean), en el present de la sèrie de baixa i tancat a casa com un ermità per culpa d'una hipersensibilitat electromagnètica, malaltia oficialment no reconeguda, que ell assegura que té i que el protagonista reconeix com a real o, com a mínim, té prou seny com per no posar-ho en dubte davant de l'afectat.

Considerat un advocat de primera i respectat pels seus socis i subordinats, depèn d'en Jimmy per als subministraments de tota mena de productes de primera (i segona) necessitat en un entorn sense electricitat. Tanmateix, el mira de dalt a baix i menysprea els seus vacil·lants intents de forjar-se una carrera com a advocat. 

A les oficines de Hamlin, Hamlin & McGill en Jimmy hi té una única aliada, la Kim Wexler (Rhea Seehorn), de qui està enamorat. Fa anys que espera rebre un ascens i ser més respectada com a advocada, però un altre dels socis, en Howard (Patrick Fabian), la menysprea gairebé tant com fa amb el protagonista. 

Però així com ella aguanta la situació amb resignació i esforç, el futur Saul Goodman intenta trobar dreceres i guanyar-se bé les garrofes des del primer minut. Basant-se en les ensarronades que se li acudien quan era jove, estafes que li van proporcionar tants diners com desprestigi de cara al seu germà, aviat acaba establint indesitjades connexions amb els baixos fons d'Albuquerque, Nou Mèxic. 

Aquesta és la primera connexió amb Breaking Bad, i també alguna cara que torna, com la d'en Tuco Salamanca (Raymond Cruz). 

També torna l'entranyable (?) Mike Ehrmantraut (Jonathan Banks), el temible assassí a les ordres del senyor Fring, que aquí fa de l'implacable vigilant del pàrquing dels jutjats en què el protagonista aparca el cotxe cada dia. 

Secundari a Breaking Bad i secundari a Better Call Saul, és en aquest spin-off que el personatge brilla. Fins ara sabíem que era un expolicia convertit en l'esbirro d'un traficant de drogues, però ara els seus creadors (i el seu magnífic intèrpret) li han donat diverses capes de profunditat i humanitat, que és una cosa que a Breaking Bad només intuïem, en el millor dels casos. Sens dubte és un dels punts més forts de la sèrie.

Ens feia por que Better Call Saul fos una comèdia (ja que el seu protagonista era el pallasso de la sèrie original) i desprestigiés la franquícia? Estàvem molt equivocats, doncs. La nova sèrie és també un drama, el drama d'un personatge que combat amb el seu humor, la seva astúcia i la seva vèrbola les dificultats amb què es troba.

El veurem lluitar per fer les coses bé, buscar casos dignes de defensar com a advocat, i també com no paren de trepitjar-lo i empènyer-lo a acostar-se més al seu jo anterior, l'estafador, que no pas al seu admirat germà. I, és clar, se suposa que amb els futurs nous episodis el veurem convertir-se en el Saul Goodman que coneixíem. 

De moment, amb els 10 episodis de la seva sèrie, i igual que passa amb el vell Ehrmantraut, veiem com ens l'humanitzen i fan infinitament interessant un personatge que, a Breaking Bad, no passava de ser el que deia abans, el contrapunt humorístic. Amb Better Call Saul la franquícia creix i ho fa d'una manera impecable. Absolutament recomanable. Llevat que sigueu dels que no han pogut amb el ritme pausat, de tensió creixent i explosiva de la sèrie original, que cada cop em trobo més persones decebudes per aquella sèrie tan recomanada i les expectatives que els seus fans els hem anat creant. 

Sèries: Fargo

Suposo que no sóc l'únic que, en saber que es feia una sèrie basada en Fargo, l'aclamada comèdia negra dirigida pels germans Coen el 1996, vaig pensar que no era bona idea. Suposo que no sóc l'únic que es va equivocar, però en la meva defensa he de dir que de seguida que en vaig començar a llegir comentaris vaig saber que la decisió encertada era veure-la.

No només per un repartiment amb algunes cares conegudes com Billy Bob Thornton, Martin Freeman (el Bilbo Baggins de la trilogia El Hòbbit, a més del Dr. Watson de la sèrie Sherlock), Kate Walsh (Grey's Anatomy), Colin Hanks (la viva imatge del seu pare, Tom Hanks, que ja vam veure a Dexter) o Bob Odenkirk (l'inoblidable Saul Goodman de Breaking Bad, que de fet tindrà spin-off propi); sinó també perquè la proposta era prou interessant: Fargo, la sèrie, té com a productors executius els mateixos Coen, se situa al mateix univers que el film, té una banda sonora que recorda la de la pel·lícula (i, de fet, la cançó de l'ending n'és una versió) i manté el mateix to de comèdia negra molt de l'estil dels Coen i que va convertir el llargmetratge de mitjan anys 90 en un dels més ben rebuts de la història del cinema.

La pregunta que em voltava pel cap, el que em feia dubtar, era "cal veure la pel·li abans o després?". La resposta —i per a mi era important perquè si bé havia vist la pel·lícula a l'adolescència (època en què no em va impressionar en excés) no en recordava res— és que no és necessari veure-la, però si ho fem millor que sigui abans, ja que a la sèrie hi ha una petita referència que no s'entendrà si no s'ha vist.

Ara bé, encara que argumentalment no estan connectades (el film se situa l'any 1987 i la sèrie el 2006) i els personatges són completament diferents, es gaudeix més dels episodis de la versió televisiva tenint present la pel·lícula. De fet, hi ha alguns homenatges directes: embarassos, un personatge pusil·lànime que ho embolica tot plegat en una dinàmica que recorda, i molt, la que mantenien al film els personatges interpretats per la Frances McDormand i en William H. Macy, i el particular "dialecte" de l'univers Fargo amb exemples com el "yah" que, diuen, ve de la influència dels escandinaus establerts en aquella zona dels Estats Units, a més de clàssics com el "real good, then" per a acomiadar-se o l'expressió, inseparable de la noció del film dels germans Coen, "Aw, jeez".

 
També tenim l'escena d'un accident de cotxe que serà l'inici de les investigacions que es duen a terme a la trama i que ens fan pensar inevitablement en una escena similar del film. En una altra es produeix un tens i incòmode intercanvi entre un policia i el conductor del cotxe que ha aturat. Coses així són les que fan que valgui la pena haver vist la pel·lícula abans de la sèrie, i ajuden a donar als dos productes un univers compartit, però repeteixo: no és necessari per a entendre-la. Depèn de si teniu 98 minuts lliures i els voleu gastar veient un bon film.

En fi, la història en aquest cas, com deia, se situa al 2006, i igual que la pel·lícula afirma que està basada en fets reals, només que amb els noms canviats. Evidentment, és mentida, però també això forma part de l'homenatge a l'obra dels Coen. L'acció se situa a Bemidji, Minnesota, i la trama arrenca quan els seus dos personatges principals es coneixen, casualment, a la sala d'espera d'un hospital.

Un d'ells és en Lester Nygaard (Martin Freeman), un venedor d'assegurances pusil·lànime, contínuament humiliat per la seva pròpia dona i amb un caràcter tirant a woodyallenesc (més aviat prudent, poc disposat a reaccionar als insults per covardia, dels que s'ofeguen en un got d'aigua...) que, de fet, és similar al del seu personatge a la trilogia El Hòbbit i també, però en menor mesura, al del doctor Watson de Sherlock.

No és un protagonista que caigui especialment bé. Al principi simpatitzem amb les seves desgràcies quotidianes, però a mesura que avança la història i veiem com se'n va sortint i com es transforma en una persona completament diferent abandonem progressivament qualsevol sentiment positiu envers ell.

L'altre és en Lorne Malvo (Billy Bob Thornton), un assassí a sou que és a Bemidji de pas i que, interpretant el que li sembla d'una conversa casual amb en Lester, provoca una sèrie d'assassinats tant a través de les seves accions com de les seves paraules.

És un dels dolents més interessants que he vist a la ficció en els últims anys, i el senyor Thornton el clava, perquè amb el seu aspecte de babau (quin pentinat, per l'amor de Déu!) i un to inquietantment tranquil té la capacitat de ficar la por al cos de qualsevol i aconseguir el que vol d'aquesta persona sense proferir cap amenaça explícita. Brutal.

La policia que investiga la sèrie de crims iniciada en aquella nefasta conversa és l'ajudant del xèrif Molly Solverson (Allison Tolman), que fa un paper similar al de la Frances McDormand a la pel·lícula: amb un posat tranquil i que no destil·la precisament una gran intel·ligència, aviat veiem com és el personatge amb els instints més fins i l'únic que té les coses clares des del principi.

De fet, és el personatge que identificarem com "el bo", el que volem que se surti amb la seva, aquell amb el qual ens identifiquem, malgrat que no és un paper que estaria a la frontera entre el protagonista i el secundari.

De fet sí que hi ha un altre personatge que té les sospites ben encaminades, i és en Gus Grimly (Colin Hanks), un discret policia de Duluth que té una topada amb en Lorne Malvo que el deixa alterat i inquiet fins que troba en la Molly algú amb qui compartir aquesta angoixa, ja que a la seva comissaria no se'l prenen seriosament.

Després d'haver-lo vist fent un paper malvat a Dexter he trobat força interessant que el fill d'en Tom Hanks fes un personatge tan bonifaci i entranyable a Fargo, i a més ens cau bé de seguida. En bona part perquè és vidu i ha criat sol la seva filla Greta (Joey King), que posa per sobre de qualsevol altra cosa, fins i tot la seva feina de policia.

Entre els secundaris, que en són uns quants i tots excel·lents, hi ha en Bill Oswalt (Bob Odenkirk), un actor que pel que se n'ha vist fins ara sembla ideal per a aquests papers de comèdia negra. Aquí interpreta un superior de la Molly que només vol estar tranquil i no complicar-se la vida.

No és pas mala persona, però sí una mica curt de gambals. És tossut i malgrat les proves que li va presentant la Molly no vol veure la realitat i s'estima més considerar el cas tancat per la via fàcil, però amb una mica d'insistència se'l pot convèncer.

Igual que al film, Fargo és el municipi on està establerta l'organització criminal més temuda de la regió, i des d'allà envien una parella d'assassins a buscar en Lorne Malvo, atès que una de les morts que provoca perjudica en certa manera l'organització.

El duet, format per Mr. Numbers (Adam Goldberg, a la dreta) i Mr. Wrench (Russell Harvard, a l'esquerra), recorda en certa manera el que formaven al film l'Steve Buscemi (per cert, aquí el cap d'en Lester Nygaard, en Bo Munk, té un aspecte que s'hi inspira segur que intencionadament) i en Peter Stormare, i afegeix un toc d'humor a la sèrie amb la sordesa del senyor Wrench i la manera com la gestionen tots dos.

Sens dubte els que aporten més humor, però, són els agents de l'FBI que apareixen cap al final de la temporada i que interpreten els còmics Keegan-Michael Key i Jordan Peele, actors de comèdia que han treballat junts en diverses produccions.

També riurem, i patirem, amb l'Stavros Milos (Oliver Platt), el ric propietari d'uns grans magatzems que es veu obligat a contractar en Lorne Malvo per tal d'acabar amb les amenaces anònimes que està rebent.

Fargo és més que una sèrie "inspirada en la pel·lícula", com es vol vendre. És un homenatge al film dels germans Coen, un homenatge argumental (per les referències), d'estil i musical que es beneficia del coneixement de la pel·lícula de 1996, però que s'aguanta sol i que és, en si mateix, una petita obra mestra de la televisió en general i del gènere detectivesc en concret. Igual que em va passar amb True Detective —una altra sèrie que canviarà personatges, actors i entorns a cada temporada— estic convençut que quan surti en format domèstic me la compraré.

L'experiment ha funcionat tan bé, amb un munt de nominacions i premis —va guanyar el de millor minisèrie als darrers Emmy, per exemple— i el públic meravellat (els guions i les interpretacions són excel·lents, i ja no oblidarem els noms de Bemidji i Duluth, com tampoc les campanetes de trineu que sonen de tant en tant i ens fiquen la por al cos), que el seu creador, el senyor Noah Hawley, ja n'ha anunciat una segona temporada que començarà a la tardor de 2015 (sí que haurem d'esperar!) i que se situarà al 1979 al voltant d'un cas a què es fa referència diverses vegades durant aquesta primera temporada de 10 episodis, amb el pare de la Molly, en Lou Solverson (Keith Carradine, també vist a Dexter) —que a la primera temporada interpreta un policia retirat que duu un petit diner—, com a protagonista, evidentment amb la cara d'un actor més jove. Jo ja en tinc ganes.