Menú

dilluns, 22 d’agost de 2022

Sèries: Better Call Saul (sisena temporada)

Havia d'arribar el moment. La que era la meva sèrie preferida dels últims anys ha arribat a la seva fi, i ho ha fet amb una temporada més llarga que de costum, amb 13 episodis i un tram final amb sorpreses també des del punt de vista narratiu.

S'ha acabat l'spin-off d'una de les meves sèries preferides de sempre, que probablement m'ha agradat més i tot, i que al marge que formi part de la tendència de fa uns anys d'estirar el xiclet dels productes que funcionen, ha estat tot un encert creatiu i un autèntic èxit.



Better Call Saul ha anat construint una trama que estava limitada pel fet de ser una preqüela de Breaking Bad, en coses tan bàsiques com el fet que, passi el que passi, sabem que hi ha personatges que no moren perquè els vam veure a la història original, cronològicament posterior.

També s'havia d'anar amb compte amb possibles inconsistències, contradiccions respecte a la història posterior que ja coneixem, i en diverses pàgines està documentat que, malauradament, n'hi ha algunes, de vegades pel bé de l'interès del guió. 


Una de les incògnites de la sèrie era què passaria amb la Kim, que no apareix a Breaking Bad, i ens estranyava atesa la importància que té a la vida d'en Saul. 

En aquesta temporada la parella duu a terme l'última trapelleria, una venjança contra en Howard Hamlin, que acaba sortint de mare d'una manera que desencadenarà el final de la relació i serà un punt d'inflexió en la vida de tots dos.


També tenim el clímax de la trama de la guerra entre en Gus Fring i els Salamanca, amb moments de molta tensió, incrementada per l'estil de direcció marca de la casa ja des de la sèrie original, incloent-hi les emblemàtiques llargues escenes d'introducció sense diàleg que normalment se centren en processos o mecanismes en primer pla.

En aquest cas sabem que en Gus no mor en aquesta sèrie, la seva defunció a Breaking Bad és massa mítica com per oblidar-la ni tan sols temporalment, però la mestria dels guionistes fa que l'esmentada guerra sigui trepidant per a l'espectador de totes maneres.


Des del principi de la sèrie hem tingut algunes llambregades al futur d'en Jimmy McGill / Saul Goodman, escenes en blanc i negre de la seva vida com a Gene Takovic a Nebraska (curiosament vam poder veure en Bob Odenkirk a la pel·lícula Nebraska, en blanc i negre, fa uns anys) que només ens mostraven que hi duia una vida d'incògnit sense abandonar l'estat d'alerta.

Com no podia ser d'una altra manera, en aquesta temporada per fi veiem més metratge d'aquesta etapa, però segurament no esperàvem que tant, amb capítols gairebé sencers dedicats a això al tram final, juntament amb un efecte visual diferent a l'opening.

Són capítols en què veiem que el nostre protagonista, ple de grisos, no ha canviat i sempre s'està empescant alguna estafa. La seva set de diners i la necessitat de dissenyar plans per fer-ne alguna el condueixen al desenllaç final, per a mi prou satisfactori tot i que amb un episodi final que estilísticament es desmarca una mica del que havíem vist fins ara. 


Tot i el compromís que hi ha en aquest punt amb les escenes del futur -que d'altra banda representa que tenen lloc l'any 2010, dos després del final de Breaking Bad-, en tenim també alguna dels moments posteriors al clímax de les trames que s'havien vist al llarg de les 6 temporades, on ja estem cronològicament dins de l'època de la sèrie original.

Són escenes en color en què de vegades ens preguntem si ja es connecta amb la sèrie on en Saul era el secundari que introduïa l'element humorístic d'aquell drama, i la resposta la tenim en les esperades aparicions estel·lars que a aquestes altures no haurien de sorprendre, i és que tothom s'ha volgut apuntar a la festa de comiat de Better Call Saul, per a mi una de les millors sèries que s'han fet mai, per mèrits propis.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails