Suposo que no sóc l'únic que, en saber que es feia una sèrie basada en Fargo, l'aclamada comèdia negra dirigida pels germans Coen el 1996, vaig pensar que no era bona idea. Suposo que no sóc l'únic que es va equivocar, però en la meva defensa he de dir que de seguida que en vaig començar a llegir comentaris vaig saber que la decisió encertada era veure-la.
No només per un repartiment amb algunes cares conegudes com Billy Bob Thornton, Martin Freeman (el Bilbo Baggins de la trilogia El Hòbbit, a més del Dr. Watson de la sèrie Sherlock), Kate Walsh (Grey's Anatomy), Colin Hanks (la viva imatge del seu pare, Tom Hanks, que ja vam veure a Dexter) o Bob Odenkirk (l'inoblidable Saul Goodman de Breaking Bad, que de fet tindrà spin-off propi); sinó també perquè la proposta era prou interessant: Fargo, la sèrie, té com a productors executius els mateixos Coen, se situa al mateix univers que el film, té una banda sonora que recorda la de la pel·lícula (i, de fet, la cançó de l'ending n'és una versió) i manté el mateix to de comèdia negra molt de l'estil dels Coen i que va convertir el llargmetratge de mitjan anys 90 en un dels més ben rebuts de la història del cinema.
La pregunta que em voltava pel cap, el que em feia dubtar, era "cal veure la pel·li abans o després?". La resposta —i per a mi era important perquè si bé havia vist la pel·lícula a l'adolescència (època en què no em va impressionar en excés) no en recordava res— és que no és necessari veure-la, però si ho fem millor que sigui abans, ja que a la sèrie hi ha una petita referència que no s'entendrà si no s'ha vist.
Ara bé, encara que argumentalment no estan connectades (el film se situa l'any 1987 i la sèrie el 2006) i els personatges són completament diferents, es gaudeix més dels episodis de la versió televisiva tenint present la pel·lícula. De fet, hi ha alguns homenatges directes: embarassos, un personatge pusil·lànime que ho embolica tot plegat en una dinàmica que recorda, i molt, la que mantenien al film els personatges interpretats per la Frances McDormand i en William H. Macy, i el particular "dialecte" de l'univers Fargo amb exemples com el "yah" que, diuen, ve de la influència dels escandinaus establerts en aquella zona dels Estats Units, a més de clàssics com el "real good, then" per a acomiadar-se o l'expressió, inseparable de la noció del film dels germans Coen, "Aw, jeez".
També tenim l'escena d'un accident de cotxe que serà l'inici de les investigacions que es duen a terme a la trama i que ens fan pensar inevitablement en una escena similar del film. En una altra es produeix un tens i incòmode intercanvi entre un policia i el conductor del cotxe que ha aturat. Coses així són les que fan que valgui la pena haver vist la pel·lícula abans de la sèrie, i ajuden a donar als dos productes un univers compartit, però repeteixo: no és necessari per a entendre-la. Depèn de si teniu 98 minuts lliures i els voleu gastar veient un bon film.
En fi, la història en aquest cas, com deia, se situa al 2006, i igual que la pel·lícula afirma que està basada en fets reals, només que amb els noms canviats. Evidentment, és mentida, però també això forma part de l'homenatge a l'obra dels Coen. L'acció se situa a Bemidji, Minnesota, i la trama arrenca quan els seus dos personatges principals es coneixen, casualment, a la sala d'espera d'un hospital.
Un d'ells és en Lester Nygaard (Martin Freeman), un venedor d'assegurances pusil·lànime, contínuament humiliat per la seva pròpia dona i amb un caràcter tirant a woodyallenesc (més aviat prudent, poc disposat a reaccionar als insults per covardia, dels que s'ofeguen en un got d'aigua...) que, de fet, és similar al del seu personatge a la trilogia El Hòbbit i també, però en menor mesura, al del doctor Watson de Sherlock.
No és un protagonista que caigui especialment bé. Al principi simpatitzem amb les seves desgràcies quotidianes, però a mesura que avança la història i veiem com se'n va sortint i com es transforma en una persona completament diferent abandonem progressivament qualsevol sentiment positiu envers ell.
L'altre és en Lorne Malvo (Billy Bob Thornton), un assassí a sou que és a Bemidji de pas i que, interpretant el que li sembla d'una conversa casual amb en Lester, provoca una sèrie d'assassinats tant a través de les seves accions com de les seves paraules.
És un dels dolents més interessants que he vist a la ficció en els últims anys, i el senyor Thornton el clava, perquè amb el seu aspecte de babau (quin pentinat, per l'amor de Déu!) i un to inquietantment tranquil té la capacitat de ficar la por al cos de qualsevol i aconseguir el que vol d'aquesta persona sense proferir cap amenaça explícita. Brutal.
La policia que investiga la sèrie de crims iniciada en aquella nefasta conversa és l'ajudant del xèrif Molly Solverson (Allison Tolman), que fa un paper similar al de la Frances McDormand a la pel·lícula: amb un posat tranquil i que no destil·la precisament una gran intel·ligència, aviat veiem com és el personatge amb els instints més fins i l'únic que té les coses clares des del principi.
De fet, és el personatge que identificarem com "el bo", el que volem que se surti amb la seva, aquell amb el qual ens identifiquem, malgrat que no és un paper que estaria a la frontera entre el protagonista i el secundari.
De fet sí que hi ha un altre personatge que té les sospites ben encaminades, i és en Gus Grimly (Colin Hanks), un discret policia de Duluth que té una topada amb en Lorne Malvo que el deixa alterat i inquiet fins que troba en la Molly algú amb qui compartir aquesta angoixa, ja que a la seva comissaria no se'l prenen seriosament.
Després d'haver-lo vist fent un paper malvat a Dexter he trobat força interessant que el fill d'en Tom Hanks fes un personatge tan bonifaci i entranyable a Fargo, i a més ens cau bé de seguida. En bona part perquè és vidu i ha criat sol la seva filla Greta (Joey King), que posa per sobre de qualsevol altra cosa, fins i tot la seva feina de policia.
Entre els secundaris, que en són uns quants i tots excel·lents, hi ha en Bill Oswalt (Bob Odenkirk), un actor que pel que se n'ha vist fins ara sembla ideal per a aquests papers de comèdia negra. Aquí interpreta un superior de la Molly que només vol estar tranquil i no complicar-se la vida.
No és pas mala persona, però sí una mica curt de gambals. És tossut i malgrat les proves que li va presentant la Molly no vol veure la realitat i s'estima més considerar el cas tancat per la via fàcil, però amb una mica d'insistència se'l pot convèncer.
.jpg)
Igual que al film, Fargo és el municipi on està establerta l'organització criminal més temuda de la regió, i des d'allà envien una parella d'assassins a buscar en Lorne Malvo, atès que una de les morts que provoca perjudica en certa manera l'organització.
El duet, format per Mr. Numbers (Adam Goldberg, a la dreta) i Mr. Wrench (Russell Harvard, a l'esquerra), recorda en certa manera el que formaven al film l'Steve Buscemi (per cert, aquí el cap d'en Lester Nygaard, en Bo Munk, té un aspecte que s'hi inspira segur que intencionadament) i en Peter Stormare, i afegeix un toc d'humor a la sèrie amb la sordesa del senyor Wrench i la manera com la gestionen tots dos.
Sens dubte els que aporten més humor, però, són els agents de l'FBI que apareixen cap al final de la temporada i que interpreten els còmics Keegan-Michael Key i Jordan Peele, actors de comèdia que han treballat junts en diverses produccions.
També riurem, i patirem, amb l'Stavros Milos (Oliver Platt), el ric propietari d'uns grans magatzems que es veu obligat a contractar en Lorne Malvo per tal d'acabar amb les amenaces anònimes que està rebent.
Fargo és més que una sèrie "inspirada en la pel·lícula", com es vol vendre. És un homenatge al film dels germans Coen, un homenatge argumental (per les referències), d'estil i musical que es beneficia del coneixement de la pel·lícula de 1996, però que s'aguanta sol i que és, en si mateix, una petita obra mestra de la televisió en general i del gènere detectivesc en concret. Igual que em va passar amb True Detective —una altra sèrie que canviarà personatges, actors i entorns a cada temporada— estic convençut que quan surti en format domèstic me la compraré.
L'experiment ha funcionat tan bé, amb un munt de nominacions i premis —va guanyar el de millor minisèrie als darrers Emmy, per exemple— i el públic meravellat (els guions i les interpretacions són excel·lents, i ja no oblidarem els noms de Bemidji i Duluth, com tampoc les campanetes de trineu que sonen de tant en tant i ens fiquen la por al cos), que el seu creador, el senyor Noah Hawley, ja n'ha anunciat una segona temporada que començarà a la tardor de 2015 (sí que haurem d'esperar!) i que se situarà al 1979 al voltant d'un cas a què es fa referència diverses vegades durant aquesta primera temporada de 10 episodis, amb el pare de la Molly, en Lou Solverson (Keith Carradine, també vist a Dexter) —que a la primera temporada interpreta un policia retirat que duu un petit diner—, com a protagonista, evidentment amb la cara d'un actor més jove. Jo ja en tinc ganes.
També tenim l'escena d'un accident de cotxe que serà l'inici de les investigacions que es duen a terme a la trama i que ens fan pensar inevitablement en una escena similar del film. En una altra es produeix un tens i incòmode intercanvi entre un policia i el conductor del cotxe que ha aturat. Coses així són les que fan que valgui la pena haver vist la pel·lícula abans de la sèrie, i ajuden a donar als dos productes un univers compartit, però repeteixo: no és necessari per a entendre-la. Depèn de si teniu 98 minuts lliures i els voleu gastar veient un bon film.
En fi, la història en aquest cas, com deia, se situa al 2006, i igual que la pel·lícula afirma que està basada en fets reals, només que amb els noms canviats. Evidentment, és mentida, però també això forma part de l'homenatge a l'obra dels Coen. L'acció se situa a Bemidji, Minnesota, i la trama arrenca quan els seus dos personatges principals es coneixen, casualment, a la sala d'espera d'un hospital.
Un d'ells és en Lester Nygaard (Martin Freeman), un venedor d'assegurances pusil·lànime, contínuament humiliat per la seva pròpia dona i amb un caràcter tirant a woodyallenesc (més aviat prudent, poc disposat a reaccionar als insults per covardia, dels que s'ofeguen en un got d'aigua...) que, de fet, és similar al del seu personatge a la trilogia El Hòbbit i també, però en menor mesura, al del doctor Watson de Sherlock.
No és un protagonista que caigui especialment bé. Al principi simpatitzem amb les seves desgràcies quotidianes, però a mesura que avança la història i veiem com se'n va sortint i com es transforma en una persona completament diferent abandonem progressivament qualsevol sentiment positiu envers ell.
L'altre és en Lorne Malvo (Billy Bob Thornton), un assassí a sou que és a Bemidji de pas i que, interpretant el que li sembla d'una conversa casual amb en Lester, provoca una sèrie d'assassinats tant a través de les seves accions com de les seves paraules.
És un dels dolents més interessants que he vist a la ficció en els últims anys, i el senyor Thornton el clava, perquè amb el seu aspecte de babau (quin pentinat, per l'amor de Déu!) i un to inquietantment tranquil té la capacitat de ficar la por al cos de qualsevol i aconseguir el que vol d'aquesta persona sense proferir cap amenaça explícita. Brutal.
La policia que investiga la sèrie de crims iniciada en aquella nefasta conversa és l'ajudant del xèrif Molly Solverson (Allison Tolman), que fa un paper similar al de la Frances McDormand a la pel·lícula: amb un posat tranquil i que no destil·la precisament una gran intel·ligència, aviat veiem com és el personatge amb els instints més fins i l'únic que té les coses clares des del principi.
De fet, és el personatge que identificarem com "el bo", el que volem que se surti amb la seva, aquell amb el qual ens identifiquem, malgrat que no és un paper que estaria a la frontera entre el protagonista i el secundari.
De fet sí que hi ha un altre personatge que té les sospites ben encaminades, i és en Gus Grimly (Colin Hanks), un discret policia de Duluth que té una topada amb en Lorne Malvo que el deixa alterat i inquiet fins que troba en la Molly algú amb qui compartir aquesta angoixa, ja que a la seva comissaria no se'l prenen seriosament.
Després d'haver-lo vist fent un paper malvat a Dexter he trobat força interessant que el fill d'en Tom Hanks fes un personatge tan bonifaci i entranyable a Fargo, i a més ens cau bé de seguida. En bona part perquè és vidu i ha criat sol la seva filla Greta (Joey King), que posa per sobre de qualsevol altra cosa, fins i tot la seva feina de policia.
Entre els secundaris, que en són uns quants i tots excel·lents, hi ha en Bill Oswalt (Bob Odenkirk), un actor que pel que se n'ha vist fins ara sembla ideal per a aquests papers de comèdia negra. Aquí interpreta un superior de la Molly que només vol estar tranquil i no complicar-se la vida.
No és pas mala persona, però sí una mica curt de gambals. És tossut i malgrat les proves que li va presentant la Molly no vol veure la realitat i s'estima més considerar el cas tancat per la via fàcil, però amb una mica d'insistència se'l pot convèncer.
Igual que al film, Fargo és el municipi on està establerta l'organització criminal més temuda de la regió, i des d'allà envien una parella d'assassins a buscar en Lorne Malvo, atès que una de les morts que provoca perjudica en certa manera l'organització.
El duet, format per Mr. Numbers (Adam Goldberg, a la dreta) i Mr. Wrench (Russell Harvard, a l'esquerra), recorda en certa manera el que formaven al film l'Steve Buscemi (per cert, aquí el cap d'en Lester Nygaard, en Bo Munk, té un aspecte que s'hi inspira segur que intencionadament) i en Peter Stormare, i afegeix un toc d'humor a la sèrie amb la sordesa del senyor Wrench i la manera com la gestionen tots dos.
Sens dubte els que aporten més humor, però, són els agents de l'FBI que apareixen cap al final de la temporada i que interpreten els còmics Keegan-Michael Key i Jordan Peele, actors de comèdia que han treballat junts en diverses produccions.
També riurem, i patirem, amb l'Stavros Milos (Oliver Platt), el ric propietari d'uns grans magatzems que es veu obligat a contractar en Lorne Malvo per tal d'acabar amb les amenaces anònimes que està rebent.
Fargo és més que una sèrie "inspirada en la pel·lícula", com es vol vendre. És un homenatge al film dels germans Coen, un homenatge argumental (per les referències), d'estil i musical que es beneficia del coneixement de la pel·lícula de 1996, però que s'aguanta sol i que és, en si mateix, una petita obra mestra de la televisió en general i del gènere detectivesc en concret. Igual que em va passar amb True Detective —una altra sèrie que canviarà personatges, actors i entorns a cada temporada— estic convençut que quan surti en format domèstic me la compraré.
L'experiment ha funcionat tan bé, amb un munt de nominacions i premis —va guanyar el de millor minisèrie als darrers Emmy, per exemple— i el públic meravellat (els guions i les interpretacions són excel·lents, i ja no oblidarem els noms de Bemidji i Duluth, com tampoc les campanetes de trineu que sonen de tant en tant i ens fiquen la por al cos), que el seu creador, el senyor Noah Hawley, ja n'ha anunciat una segona temporada que començarà a la tardor de 2015 (sí que haurem d'esperar!) i que se situarà al 1979 al voltant d'un cas a què es fa referència diverses vegades durant aquesta primera temporada de 10 episodis, amb el pare de la Molly, en Lou Solverson (Keith Carradine, també vist a Dexter) —que a la primera temporada interpreta un policia retirat que duu un petit diner—, com a protagonista, evidentment amb la cara d'un actor més jove. Jo ja en tinc ganes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada