Cinema: El Hòbbit - Un viatge inesperat

Vull començar dient que no sóc ni de bon tros un malalt de l'obra de J.R.R. Tolkien, no em sé els llibres de memòria (me'ls he llegit un sol cop i fa molt de temps) ni tampoc les pel·lícules de la trilogia El Senyor dels Anells, la tercera de les quals, per cert, encara no he vist.

Això no vol pas dir que no m'interessin, i és per això que he anat a veure al cinema la primera entrega d'una nova trilogia dedicada a la preqüela d'aquella popularíssima història, tot i que originalment no va ser concebuda com a preqüela, al contrari: El Senyor dels Anells és la seqüela d'aquesta història.

Naturalment parlo d'El Hòbbit: un viatge inesperat, que com podeu veure al pòster es pot gaudir en català encara que, malauradament, sembla que cal ser molt independentista per a voler-la veure en aquestes condicions, i cal que els pòsters en llengua catalana duguin un distintiu cridant l'atenció al respecte. 

No fos cas que el públic es pixés de riure en sentir "Bilbo Saquet" en comptes de "Bilbo Bolsón", que és igual de fidel o poc fidel a l'original, Bilbo Baggins (curiosament així, "Baggins", apareix a l'edició catalana del llibre que hi ha al meu prestatge). Però és clar, hi ha coses que en català "queden malament" però que en castellà, que molta gent (catalana, que és el més trist) es deu pensar que és "l'opció bona", no grinyolen. I això que els actors de doblatge són bàsicament els mateixos en les dues versions, però en fi, continuem...

Abans d'anar a veure el film em pensava que aquesta adaptació cinematogràfica, a càrrec del senyor Peter Jackson, aclamat responsable de la trilogia d'El Senyor dels Anells, tindria dues parts, però es veu que no, que també serà una trilogia. De fet es coneix aquest canvi de plans des de fa gairebé un parell d'anys, però jo no en tenia constància.

Això és quelcom que m'indigna una mica, perquè m'adono que s'ha posat de moda, com s'ha vist en sagues com Harry Potter o Crepuscle, transformar un llibre en més d'un film. Per tant d'El Hòbbit, un llibre de 1937 no tan gruixut com els tres de la seva continuació El Senyor dels Anells, i menys feixuc perquè al cap i a la fi està orientat al públic infantil, se'n faran en total 3 pel·lícules, ni més ni menys. Al final en tornaré a parlar.

Però de què va, aquesta història? Doncs com ja deveu saber el vell Bilbo Saquet, oncle d'en Frodo, protagonista de la trilogia que ja havia passat pel cinema de 2001 a 2003, va viure la seva gran aventura i va trobar el famós anell 60 anys abans dels esdeveniments d'El Senyor dels Anells, i és això el que se'ns comença a explicar a El Hòbbit: un viatge inesperat.

El primer que veiem és una introducció, inèdita al llibre, on els nans perden la ciutat d'Erebor per culpa del drac Smaug, que pateix una forta adicció per un or acumulat en gran mesura en aquella ciutat per part del seu rei, en Thrór, i intenten recuperar una de les ciutats que la seva raça havia poblat, Moria (aquesta part s'entén millor llegint la història oficial que no pas veient la pel·lícula). Allà, però, hi ha els orcs, que massacren els nans en combat i en maten el rei. Canvi d'escena i el mag Gandalf convoca un sopar festiu per a un grup de 13 nans que volen recuperar la seva terra.

Però el cas és que el tiberi té lloc, sense comptar amb el seu vistiplau, a casa del tranquil, pacífic i prudent (aquest és dels meus) Bilbo, que no pot fer res per a evitar que els seus convidats inesperats li buidin el rebost. 

L'excusa de tot plegat és que el petit hòbbit ha de ser el 14è membre de la companyia i hi ha de fer les funcions de "lladre" tot i que, en realitat, l'únic punt fort que té el protagonista, defensat només per en Gandalf, és el seu bon cor i la seva valentia en els moments crítics. Deixant de banda, és clar, la seva gran capacitat per a passar desapercebut, que l'adquisició de l'anell potenciarà al màxim.

En Thorin, nét del difunt rei i líder dels nans, és qui més desconfia de l'ajuda d'en Bilbo, i ja tindrà temps per a canviar d'opinió al llarg de l'aventura, però el cas és que és ell l'heroi d'aquesta odissea durant bona part del metratge d'un film al qual li costa arrencar (punt en què més s'ha acarnissat la crítica), però que cap a la segona meitat esdevé trepidant i passa ràpid malgrat els gairebé 170 minuts de la seva durada.

Com deia al viatge li costa una mica començar, però no és quelcom que personalment em sembli malament, al cap i a la fi una de les millors coses de Batman Begins (2005) és que no veiem el protagonista disfressat de Cavaller Fosc fins aproximadament 1 hora més tard. Sigui com sigui és cert que la pel·lícula es va fent cada cop més divertida després d'un inici pausat, conseqüència de voler allargar la història en 3 pel·lícules de 3 hores cadascuna.

Pel camí anem coneixent els nans, en els quals tampoc no s'aprofundeix en excés, que són la base dels gags i les escenes divertides en general, mentre en Bilbo ho observa tot estupefacte. Són gent amant del bon i abundant menjar, aparentment inofensiva però molt valuosa en combat, com sap el seu rei en funcions, i és que fan gala de valors com la lleialtat i l'honor, imprescindibles per a aquesta empresa que han de dur a terme sense l'ajuda de la resta de membres de la seva raça.

També s'ha criticat que aportin tants tocs de comèdia que al llibre no apareixen, però a mi ja m'està bé que els directors es prenguin certes llicències per tal de no calcar el producte original. Una altra de les llicències, que el públic s'ha pres bé en alguns casos i malament en d'altres, és la presència de l'Azog, el líder dels orcs, que és el dolent de la pel·lícula —ja que totes les pel·lícules en necessiten almenys un— i el drac Smaug encara escalfa i no ha de sortir al camp fins al final. 

Els orcs, que són els grans enemics dels nans, són la pitjor de les amenaces immediates a què s'enfronten els protagonistes, però també hauran de sobreviure als trols, que se'ls volen menjar, als goblins, a la ciutat dels quals té lloc una de les escenes més espectaculars de la pel·lícula, o al combat entre gegants de pedra que són unes de les muntanyes per on passen.

El Hòbbit: un viatge inesperat també ens permet retrobar-nos amb vells coneguts d'El Senyor dels Anells, encara que, repetim-ho, la història se situa abans. Els veiem sobretot perquè en el seu camí i fugint d'un dels enfrontaments amb els orcs la companyia dels nans i el hòbbit va a parar a Rivendel, la ciutat dels elfs, on retrobem l'Elrond i la Galadriel, a més d'en Saruman, quan encara no se sabia que era dolent, novament interpretat pel nonagenari Christopher Lee.

Tots aquests personatges desaconsellen l'aventura dels nans i al mateix temps treuen importància als senyals que apunten al ressorgiment d'un gran mal, descobert pel mag Radagast, la presència del qual és molt criticada perquè al llibre només s'esmenta en unes quantes frases i en la seva versió cinematogràfica contribueix a allargar gratuïtament la història. 

En canvi el que ha rebut l'aplaudiment unànime és l'escena del desafiament d'endevinalles entre en Bilbo i en Gollum, personatge que a mi em cau tan malament com als fans d'Star Wars en Jar Jar Binks, que curiosament  m'encanta. Qüestió de gustos, naturalment.

La pel·lícula (no pas la història) acaba amb una nova batalla èpica, que aquest cop enfronta la companyia i els orcs, amb el seu líder Azog al capdavant i les seves muntures que semblen llops gegants. Una altra de les grans escenes del film, sens dubte, que dóna lloc a un breu moment de pau on queda clar que la història només ha començat.

La primera pel·lícula d'El Hòbbit ha agradat, però també s'ha endut crítiques negatives en alguns dels seus aspectes, entre els quals un de tècnic: és la primera pel·lícula rodada a 48 fotogrames per segon, tècnica amb defensors i detractors pensada sobretot per a millorar-ne el visionat en 3D, tot i que també s'ha adaptat als 24 fps habituals per a les projeccions en 2D.

És evident que estirant aquesta història en tres films de llarga durada el senyor Jackson n'ha fet un gra massa i els fans més exigents se n'han queixat, amb raó, perquè es noten els afegits, i que hi ha personatges que no haurien d'haver sortit a la pel·lícula o no ho haurien d'haver fet tenint tant de pes, com els ja esmentats i també en Frodo al principi (en un moment situat cronològicament abans d'El Senyor dels Anells que dóna lloc al gran flaixbac que representa que és tota aquesta història).

Que la idea era embutxacar-se com més calés millor i aprofitar la gallina dels ous d'or de la trilogia coneguda per tothom també és evident, i tampoc no és una sorpresa que el públic hagi passat per caixa i que ho faci també en les properes dues entregues, filmades alhora que aquesta i previstes per a estrenar respectivament el 2013 i el 2014. I és igualment cert que les llicències que s'ha pres el director respecte al llibre han estat rebudes de maneres diferents per diferents tipus de públic, sí.

Però també ho és que El Hòbbit: un viatge inesperat ofereix el que va funcionar a El Senyor dels Anells: una aventura trepidant, personatges carismàtics (l'efecte retorn d'alguns d'ells també és un factor a tenir en compte), batalles èpiques, paisatges espectaculars i al cap i a la fi la traducció al llenguatge cinematogràfic d'una història popularíssima des de fa dècades i dècades. Per tant, recomano el film llevat que no tingueu cap interès per aquest univers o avorríssiu la trilogia "original" (que va després, però ja m'enteneu). Jo m'ho vaig passar molt bé i em va agradar particularment l'aplaudida interpretació, una mica woodyalleniana per a mi, que en Martin Freeman fa del protagonista.