Cinema: The Hobbit - The Battle of the Five Armies

Fa dos anys vaig publicar la meva crítica d'El Hòbbit: Un viatge inesperat, que vaig poder veure en català perquè es va estrenar en aquesta llengua, també, als cinemes. Ja vaig dir llavors que no sóc un d'aquells fans radicals de la franquícia El Senyor dels Anells, i de fet aquesta preqüela en forma de trilogia l'he vist al cinema, però la que cronològicament va després ni l'he vist en pantalla gran ni, de fet, l'he vist sencera.

Del segon film, que no es va poder veure en català, The Hobbit: The Desolation of Smaug, no en vaig parlar perquè el vaig anar a veure el dia que s'estrenava, però tenia tanta son que em vaig adormir força i no podia considerar que l'hagués vist de debò. Sort que gràcies a una promoció l'entrada només m'havia costat 1 euro. I no el vaig veure sencer fins fa poc, en preparació per a la tercera pel·lícula, de manera que vaig deixar córrer l'entrada sobre aquell film. 

Però de la tercera part, The Hobbit: The Battle of the Five Armies, que tanca una trilogia inventada perquè el llibre original només és un —i aprofito per tornar a fer denúncia de l'allargament innecessari de les adaptacions cinematogràfiques d'èxits literaris, que gairebé sempre afegeixen un film al nombre de llibres, i en aquest cas han estat dos llargmetratges més que llibres—, sí que em ve de gust parlar-ne i crec que ho puc fer amb propietat.

No perquè sigui cap expert en la saga, ja ho he dit abans, sinó perquè l'analitzo com a pel·lícula d'entreteniment. En realitat fa tants anys que vaig llegir El Hòbbit, del senyor J.R.R. Tolkien, que no sóc capaç de detectar les diferències que hi ha entre la novel·la i la pel·lícula, i per això m'he de refiar dels articles que redacten persones més observadores o amb més bona memòria que jo.

  

Les més destacades són les presències de personatges que no apareixen al llibre, però que el director, en Peter Jackson, ha volgut fer aparèixer en aquesta trilogia per tal d'enllaçar amb la que el va fer famós, com ara en Legolas o la Galadriel, entre altres.

També hi ha fet aparèixer algun personatge inèdit, com és el cas de la Tauriel (Evangeline Lilly), i ha modificat substancialment aspectes de la història original, encapçalats per l'Azog, l'enemic durant tota la trilogia, que a El Hòbbit només s'esmenta i que a més havia mort. Cal esmentar, com a diferència, l'atractiu físic de personatges que als llibres ens descriuen com a lletjos o, com a mínim, no tan atractius, però és clar, cal atraure públic i aquest és un "mal" que ja trobàvem a l'altra trilogia.

No seré jo qui culpi el director i els guionistes per fer una adaptació pensada per a tots els públics, encara que critiqui el que deia de la conversió en trilogia d'un sol llibre (i, a més, la trilogia original sí que corresponia a un film per novel·la), perquè sempre he dit que m'agrada que les adaptacions cinematogràfiques (o televisives) permetin que en puguin gaudir tant els que no coneixien la història com els que se la saben de memòria, amb una barreja de fidelitat i llicències que sorprenen. 

Entrant en el que ha estat aquesta The Battle of the Five Armies, aquest cop no em dedicaré a repassar-ne l'argument, entenc que si algú està llegint això coneix la història, ja ha vist la pel·lícula o s'estimaria més no menjar-se spoilers, de manera que no ho faré.

No és cap secret, però, que la segona pel·lícula acabava amb el drac Smaug dirigint-se a provocar les destrosses i la carnisseria que efectivament ens trobem a la trepidant obertura de l'últim film, molt centrat en les escenes espectaculars, de moviments massius de personatges i amb un to èpic considerable i lògic per a un clímax com aquest.

Després d'això, el problema que es planteja és un combat de 4 exèrcits (no els 5 del títol, que ho són només cap al final) causat per la cobdícia, i que ens fa reflexionar sobre si no hauria estat millor deixar tranquil el drac, ja que al cap i a la fi eren temps de pau —l'esment als enemics de la posterior trilogia és una simple excusa per a enllaçar amb El Senyor dels Anells a través d'escenes que no tenen repercussions directes en la resta d'esdeveniments—.

El gruix de la pel·lícula, però, és aquesta batalla a tantes bandes però amb un únic objectiu, precedida per una sèrie de preàmbuls que ens serveixen per a recapitular i que, potser no del tot encertadament en termes d'edició, perquè els salts semblen una mica bruscs, van tancant les diferents línies argumentals obertes als dos films anteriors.

Pel que fa al combat pròpiament dit és entreteniment pur, un espectacle visual i sonor que, com sol passar en aquests casos, ens ofereix més acció de la que podem digerir amb els ulls, i que també genera comentaris (orals o mentals) escèptics pel que fa a la manera en què alguns personatges, sense estar ben armats ni ben entrenats, se'n van sortint, mentre que els dolents, els orcs, gestionen tan malament el seu potencial físic i la seva experència en combat. Es mereixen un esment negatiu a part algunes escenes en què les lleis de la gravetat s'alteren al gust del director i ens recorden més Tigre i Drac o un videojoc que no pas tot el que havíem vist fins ara.

Al mig de tot això el presumpte protagonista, en Bilbo (Martin Freeman), i dic presumpte perquè les seves accions són decisives també en aquesta tercera part, però que en realitat ha dut a terme, durant tota la trilogia, un paper més aviat secundari, de suport. 

Defectes a banda (això d'en Bilbo no ho considero com a tal, que consti), The Hobbit: The Battle of the Five Armies també té moltes coses bones. Ens permet conèixer el final d'una història plena de personatges captivadors, alguns d'entranyables, que s'aguantava per si mateixa sense necessitat de tantes referències a la trilogia posterior, i encara que està orientada, com deia, a l'entreteniment i l'espectacularitat —cosa que provoca alguns dels seus problemes—, no traeix el seu propi esperit, ni el de Tolkien, i ens deixa amb un regust agredolç perquè ens fa gaudir amb els combats i l'aventura, però també ens commou amb alguns moments molt emotius relacionats amb els comiats i alguna defunció necessària pel bé de la versemblança. 

M'ha semblat un tancament excel·lent, i la seva durada de 144 minuts, inferior al que estem acostumats amb el senyor Jackson, és benvinguda. Amb aquests tres nous films, encara que els fans més radicals els hagin criticat (d'aquesta gent sempre n'hi ha, en qualsevol adaptació), en Peter Jackson ha acabat el seu monumental homenatge a una saga literària i un univers de ficció que, a diferència d'alguns casos de llibres més moderns, ja coneixia i estimava força gent en forma de novel·les i des de feia dècades, però que sens dubte les 6 pel·lícules han contribuït de manera innegable a popularitzar.

És per això que m'ha agradat, la trilogia cinematogràfica d'El Hòbbit, i tinc ganes de posar-me a veure com cal, totes seguides i per fi amb la tercera part inclosa, les pel·lícules d'El Senyor dels Anells. Sense necessitat d'esdevenir un friki d'aquells que més de 10 anys després encara es pensen que fa gràcia parodiar en Gollum i aquella ximpleria del seu tresor o que han après èlfic de debò.

Cinema: El Hòbbit - Un viatge inesperat

Vull començar dient que no sóc ni de bon tros un malalt de l'obra de J.R.R. Tolkien, no em sé els llibres de memòria (me'ls he llegit un sol cop i fa molt de temps) ni tampoc les pel·lícules de la trilogia El Senyor dels Anells, la tercera de les quals, per cert, encara no he vist.

Això no vol pas dir que no m'interessin, i és per això que he anat a veure al cinema la primera entrega d'una nova trilogia dedicada a la preqüela d'aquella popularíssima història, tot i que originalment no va ser concebuda com a preqüela, al contrari: El Senyor dels Anells és la seqüela d'aquesta història.

Naturalment parlo d'El Hòbbit: un viatge inesperat, que com podeu veure al pòster es pot gaudir en català encara que, malauradament, sembla que cal ser molt independentista per a voler-la veure en aquestes condicions, i cal que els pòsters en llengua catalana duguin un distintiu cridant l'atenció al respecte. 

No fos cas que el públic es pixés de riure en sentir "Bilbo Saquet" en comptes de "Bilbo Bolsón", que és igual de fidel o poc fidel a l'original, Bilbo Baggins (curiosament així, "Baggins", apareix a l'edició catalana del llibre que hi ha al meu prestatge). Però és clar, hi ha coses que en català "queden malament" però que en castellà, que molta gent (catalana, que és el més trist) es deu pensar que és "l'opció bona", no grinyolen. I això que els actors de doblatge són bàsicament els mateixos en les dues versions, però en fi, continuem...

Abans d'anar a veure el film em pensava que aquesta adaptació cinematogràfica, a càrrec del senyor Peter Jackson, aclamat responsable de la trilogia d'El Senyor dels Anells, tindria dues parts, però es veu que no, que també serà una trilogia. De fet es coneix aquest canvi de plans des de fa gairebé un parell d'anys, però jo no en tenia constància.

Això és quelcom que m'indigna una mica, perquè m'adono que s'ha posat de moda, com s'ha vist en sagues com Harry Potter o Crepuscle, transformar un llibre en més d'un film. Per tant d'El Hòbbit, un llibre de 1937 no tan gruixut com els tres de la seva continuació El Senyor dels Anells, i menys feixuc perquè al cap i a la fi està orientat al públic infantil, se'n faran en total 3 pel·lícules, ni més ni menys. Al final en tornaré a parlar.

Però de què va, aquesta història? Doncs com ja deveu saber el vell Bilbo Saquet, oncle d'en Frodo, protagonista de la trilogia que ja havia passat pel cinema de 2001 a 2003, va viure la seva gran aventura i va trobar el famós anell 60 anys abans dels esdeveniments d'El Senyor dels Anells, i és això el que se'ns comença a explicar a El Hòbbit: un viatge inesperat.

El primer que veiem és una introducció, inèdita al llibre, on els nans perden la ciutat d'Erebor per culpa del drac Smaug, que pateix una forta adicció per un or acumulat en gran mesura en aquella ciutat per part del seu rei, en Thrór, i intenten recuperar una de les ciutats que la seva raça havia poblat, Moria (aquesta part s'entén millor llegint la història oficial que no pas veient la pel·lícula). Allà, però, hi ha els orcs, que massacren els nans en combat i en maten el rei. Canvi d'escena i el mag Gandalf convoca un sopar festiu per a un grup de 13 nans que volen recuperar la seva terra.

Però el cas és que el tiberi té lloc, sense comptar amb el seu vistiplau, a casa del tranquil, pacífic i prudent (aquest és dels meus) Bilbo, que no pot fer res per a evitar que els seus convidats inesperats li buidin el rebost. 

L'excusa de tot plegat és que el petit hòbbit ha de ser el 14è membre de la companyia i hi ha de fer les funcions de "lladre" tot i que, en realitat, l'únic punt fort que té el protagonista, defensat només per en Gandalf, és el seu bon cor i la seva valentia en els moments crítics. Deixant de banda, és clar, la seva gran capacitat per a passar desapercebut, que l'adquisició de l'anell potenciarà al màxim.

En Thorin, nét del difunt rei i líder dels nans, és qui més desconfia de l'ajuda d'en Bilbo, i ja tindrà temps per a canviar d'opinió al llarg de l'aventura, però el cas és que és ell l'heroi d'aquesta odissea durant bona part del metratge d'un film al qual li costa arrencar (punt en què més s'ha acarnissat la crítica), però que cap a la segona meitat esdevé trepidant i passa ràpid malgrat els gairebé 170 minuts de la seva durada.

Com deia al viatge li costa una mica començar, però no és quelcom que personalment em sembli malament, al cap i a la fi una de les millors coses de Batman Begins (2005) és que no veiem el protagonista disfressat de Cavaller Fosc fins aproximadament 1 hora més tard. Sigui com sigui és cert que la pel·lícula es va fent cada cop més divertida després d'un inici pausat, conseqüència de voler allargar la història en 3 pel·lícules de 3 hores cadascuna.

Pel camí anem coneixent els nans, en els quals tampoc no s'aprofundeix en excés, que són la base dels gags i les escenes divertides en general, mentre en Bilbo ho observa tot estupefacte. Són gent amant del bon i abundant menjar, aparentment inofensiva però molt valuosa en combat, com sap el seu rei en funcions, i és que fan gala de valors com la lleialtat i l'honor, imprescindibles per a aquesta empresa que han de dur a terme sense l'ajuda de la resta de membres de la seva raça.

També s'ha criticat que aportin tants tocs de comèdia que al llibre no apareixen, però a mi ja m'està bé que els directors es prenguin certes llicències per tal de no calcar el producte original. Una altra de les llicències, que el públic s'ha pres bé en alguns casos i malament en d'altres, és la presència de l'Azog, el líder dels orcs, que és el dolent de la pel·lícula —ja que totes les pel·lícules en necessiten almenys un— i el drac Smaug encara escalfa i no ha de sortir al camp fins al final. 

Els orcs, que són els grans enemics dels nans, són la pitjor de les amenaces immediates a què s'enfronten els protagonistes, però també hauran de sobreviure als trols, que se'ls volen menjar, als goblins, a la ciutat dels quals té lloc una de les escenes més espectaculars de la pel·lícula, o al combat entre gegants de pedra que són unes de les muntanyes per on passen.

El Hòbbit: un viatge inesperat també ens permet retrobar-nos amb vells coneguts d'El Senyor dels Anells, encara que, repetim-ho, la història se situa abans. Els veiem sobretot perquè en el seu camí i fugint d'un dels enfrontaments amb els orcs la companyia dels nans i el hòbbit va a parar a Rivendel, la ciutat dels elfs, on retrobem l'Elrond i la Galadriel, a més d'en Saruman, quan encara no se sabia que era dolent, novament interpretat pel nonagenari Christopher Lee.

Tots aquests personatges desaconsellen l'aventura dels nans i al mateix temps treuen importància als senyals que apunten al ressorgiment d'un gran mal, descobert pel mag Radagast, la presència del qual és molt criticada perquè al llibre només s'esmenta en unes quantes frases i en la seva versió cinematogràfica contribueix a allargar gratuïtament la història. 

En canvi el que ha rebut l'aplaudiment unànime és l'escena del desafiament d'endevinalles entre en Bilbo i en Gollum, personatge que a mi em cau tan malament com als fans d'Star Wars en Jar Jar Binks, que curiosament  m'encanta. Qüestió de gustos, naturalment.

La pel·lícula (no pas la història) acaba amb una nova batalla èpica, que aquest cop enfronta la companyia i els orcs, amb el seu líder Azog al capdavant i les seves muntures que semblen llops gegants. Una altra de les grans escenes del film, sens dubte, que dóna lloc a un breu moment de pau on queda clar que la història només ha començat.

La primera pel·lícula d'El Hòbbit ha agradat, però també s'ha endut crítiques negatives en alguns dels seus aspectes, entre els quals un de tècnic: és la primera pel·lícula rodada a 48 fotogrames per segon, tècnica amb defensors i detractors pensada sobretot per a millorar-ne el visionat en 3D, tot i que també s'ha adaptat als 24 fps habituals per a les projeccions en 2D.

És evident que estirant aquesta història en tres films de llarga durada el senyor Jackson n'ha fet un gra massa i els fans més exigents se n'han queixat, amb raó, perquè es noten els afegits, i que hi ha personatges que no haurien d'haver sortit a la pel·lícula o no ho haurien d'haver fet tenint tant de pes, com els ja esmentats i també en Frodo al principi (en un moment situat cronològicament abans d'El Senyor dels Anells que dóna lloc al gran flaixbac que representa que és tota aquesta història).

Que la idea era embutxacar-se com més calés millor i aprofitar la gallina dels ous d'or de la trilogia coneguda per tothom també és evident, i tampoc no és una sorpresa que el públic hagi passat per caixa i que ho faci també en les properes dues entregues, filmades alhora que aquesta i previstes per a estrenar respectivament el 2013 i el 2014. I és igualment cert que les llicències que s'ha pres el director respecte al llibre han estat rebudes de maneres diferents per diferents tipus de públic, sí.

Però també ho és que El Hòbbit: un viatge inesperat ofereix el que va funcionar a El Senyor dels Anells: una aventura trepidant, personatges carismàtics (l'efecte retorn d'alguns d'ells també és un factor a tenir en compte), batalles èpiques, paisatges espectaculars i al cap i a la fi la traducció al llenguatge cinematogràfic d'una història popularíssima des de fa dècades i dècades. Per tant, recomano el film llevat que no tingueu cap interès per aquest univers o avorríssiu la trilogia "original" (que va després, però ja m'enteneu). Jo m'ho vaig passar molt bé i em va agradar particularment l'aplaudida interpretació, una mica woodyalleniana per a mi, que en Martin Freeman fa del protagonista.