Cinema: The Hobbit - The Battle of the Five Armies

Fa dos anys vaig publicar la meva crítica d'El Hòbbit: Un viatge inesperat, que vaig poder veure en català perquè es va estrenar en aquesta llengua, també, als cinemes. Ja vaig dir llavors que no sóc un d'aquells fans radicals de la franquícia El Senyor dels Anells, i de fet aquesta preqüela en forma de trilogia l'he vist al cinema, però la que cronològicament va després ni l'he vist en pantalla gran ni, de fet, l'he vist sencera.

Del segon film, que no es va poder veure en català, The Hobbit: The Desolation of Smaug, no en vaig parlar perquè el vaig anar a veure el dia que s'estrenava, però tenia tanta son que em vaig adormir força i no podia considerar que l'hagués vist de debò. Sort que gràcies a una promoció l'entrada només m'havia costat 1 euro. I no el vaig veure sencer fins fa poc, en preparació per a la tercera pel·lícula, de manera que vaig deixar córrer l'entrada sobre aquell film. 

Però de la tercera part, The Hobbit: The Battle of the Five Armies, que tanca una trilogia inventada perquè el llibre original només és un —i aprofito per tornar a fer denúncia de l'allargament innecessari de les adaptacions cinematogràfiques d'èxits literaris, que gairebé sempre afegeixen un film al nombre de llibres, i en aquest cas han estat dos llargmetratges més que llibres—, sí que em ve de gust parlar-ne i crec que ho puc fer amb propietat.

No perquè sigui cap expert en la saga, ja ho he dit abans, sinó perquè l'analitzo com a pel·lícula d'entreteniment. En realitat fa tants anys que vaig llegir El Hòbbit, del senyor J.R.R. Tolkien, que no sóc capaç de detectar les diferències que hi ha entre la novel·la i la pel·lícula, i per això m'he de refiar dels articles que redacten persones més observadores o amb més bona memòria que jo.

  

Les més destacades són les presències de personatges que no apareixen al llibre, però que el director, en Peter Jackson, ha volgut fer aparèixer en aquesta trilogia per tal d'enllaçar amb la que el va fer famós, com ara en Legolas o la Galadriel, entre altres.

També hi ha fet aparèixer algun personatge inèdit, com és el cas de la Tauriel (Evangeline Lilly), i ha modificat substancialment aspectes de la història original, encapçalats per l'Azog, l'enemic durant tota la trilogia, que a El Hòbbit només s'esmenta i que a més havia mort. Cal esmentar, com a diferència, l'atractiu físic de personatges que als llibres ens descriuen com a lletjos o, com a mínim, no tan atractius, però és clar, cal atraure públic i aquest és un "mal" que ja trobàvem a l'altra trilogia.

No seré jo qui culpi el director i els guionistes per fer una adaptació pensada per a tots els públics, encara que critiqui el que deia de la conversió en trilogia d'un sol llibre (i, a més, la trilogia original sí que corresponia a un film per novel·la), perquè sempre he dit que m'agrada que les adaptacions cinematogràfiques (o televisives) permetin que en puguin gaudir tant els que no coneixien la història com els que se la saben de memòria, amb una barreja de fidelitat i llicències que sorprenen. 

Entrant en el que ha estat aquesta The Battle of the Five Armies, aquest cop no em dedicaré a repassar-ne l'argument, entenc que si algú està llegint això coneix la història, ja ha vist la pel·lícula o s'estimaria més no menjar-se spoilers, de manera que no ho faré.

No és cap secret, però, que la segona pel·lícula acabava amb el drac Smaug dirigint-se a provocar les destrosses i la carnisseria que efectivament ens trobem a la trepidant obertura de l'últim film, molt centrat en les escenes espectaculars, de moviments massius de personatges i amb un to èpic considerable i lògic per a un clímax com aquest.

Després d'això, el problema que es planteja és un combat de 4 exèrcits (no els 5 del títol, que ho són només cap al final) causat per la cobdícia, i que ens fa reflexionar sobre si no hauria estat millor deixar tranquil el drac, ja que al cap i a la fi eren temps de pau —l'esment als enemics de la posterior trilogia és una simple excusa per a enllaçar amb El Senyor dels Anells a través d'escenes que no tenen repercussions directes en la resta d'esdeveniments—.

El gruix de la pel·lícula, però, és aquesta batalla a tantes bandes però amb un únic objectiu, precedida per una sèrie de preàmbuls que ens serveixen per a recapitular i que, potser no del tot encertadament en termes d'edició, perquè els salts semblen una mica bruscs, van tancant les diferents línies argumentals obertes als dos films anteriors.

Pel que fa al combat pròpiament dit és entreteniment pur, un espectacle visual i sonor que, com sol passar en aquests casos, ens ofereix més acció de la que podem digerir amb els ulls, i que també genera comentaris (orals o mentals) escèptics pel que fa a la manera en què alguns personatges, sense estar ben armats ni ben entrenats, se'n van sortint, mentre que els dolents, els orcs, gestionen tan malament el seu potencial físic i la seva experència en combat. Es mereixen un esment negatiu a part algunes escenes en què les lleis de la gravetat s'alteren al gust del director i ens recorden més Tigre i Drac o un videojoc que no pas tot el que havíem vist fins ara.

Al mig de tot això el presumpte protagonista, en Bilbo (Martin Freeman), i dic presumpte perquè les seves accions són decisives també en aquesta tercera part, però que en realitat ha dut a terme, durant tota la trilogia, un paper més aviat secundari, de suport. 

Defectes a banda (això d'en Bilbo no ho considero com a tal, que consti), The Hobbit: The Battle of the Five Armies també té moltes coses bones. Ens permet conèixer el final d'una història plena de personatges captivadors, alguns d'entranyables, que s'aguantava per si mateixa sense necessitat de tantes referències a la trilogia posterior, i encara que està orientada, com deia, a l'entreteniment i l'espectacularitat —cosa que provoca alguns dels seus problemes—, no traeix el seu propi esperit, ni el de Tolkien, i ens deixa amb un regust agredolç perquè ens fa gaudir amb els combats i l'aventura, però també ens commou amb alguns moments molt emotius relacionats amb els comiats i alguna defunció necessària pel bé de la versemblança. 

M'ha semblat un tancament excel·lent, i la seva durada de 144 minuts, inferior al que estem acostumats amb el senyor Jackson, és benvinguda. Amb aquests tres nous films, encara que els fans més radicals els hagin criticat (d'aquesta gent sempre n'hi ha, en qualsevol adaptació), en Peter Jackson ha acabat el seu monumental homenatge a una saga literària i un univers de ficció que, a diferència d'alguns casos de llibres més moderns, ja coneixia i estimava força gent en forma de novel·les i des de feia dècades, però que sens dubte les 6 pel·lícules han contribuït de manera innegable a popularitzar.

És per això que m'ha agradat, la trilogia cinematogràfica d'El Hòbbit, i tinc ganes de posar-me a veure com cal, totes seguides i per fi amb la tercera part inclosa, les pel·lícules d'El Senyor dels Anells. Sense necessitat d'esdevenir un friki d'aquells que més de 10 anys després encara es pensen que fa gràcia parodiar en Gollum i aquella ximpleria del seu tresor o que han après èlfic de debò.