Visionats: Ant-Man and the Wasp - Quantumania

La cosa va de Marvel, últimament, al blog, i és que tot i tenir-ho complicat per veure pel·lícules per les complicacions pròpies de tenir criatures petites, l'altre dia ens va venir de gust mirar un dels llargmetratges de l'MCU que se'ns estan acumulant i que ja estem mirant directament a Disney+ en comptes de la gran pantalla, i així ho vam fer -tot i que en dues sessions-, de manera que per primer cop en molt de temps faré una crítica d'una pel·li de Marvel aquí al blog.

Fa precisament més de 3 anys publicava l'entrada sobre la segona pel·lícula d'aquesta saga, i en deia coses molt bones, perquè la considerava i la considero una excel·lent continuació del que feia especial la primera entrega. Què m'ha semblat, doncs, la tercera pel·lícula? 

Ant-Man and the Wasp: Quantumania és un llargmetratge de 2023 dirigit per Peyton Reed, el mateix director de les dues pel·lícules anteriors de l'Home Formiga, però a diferència d'aquelles cintes, que tenien San Francisco com a escenari i un tipus particular de gags, a la tercera part del que ja és una trilogia la cosa va per una altra banda.

A la segona part vam veure com l'Ant-Man i la Vespa rescataven la mare d'aquesta, atrapada al reialme quàntic des de feia dècades, i precisament aquest món és el protagonista de la pel·lícula que ens ocupa, amb totes les conseqüències que això té.

El primer que ens ve al cap és que es tracta d'un món d'extrema bellesa, com a mínim per als aficionats a la ciència-ficció i la fantasia. San Francisco, amb els seus carrers costeruts, el Golden Gate i els tramvies, és una ciutat que personalment trobo fascinant, però el reialme quàntic és una altra dimensió, un lloc que sembla un altre planeta i que, en alguns moments, recorda la riquesa ètnica d'alguns dels exuberants escenaris de la saga Star Wars, amb la qual ara Marvel està emparentada, per cert.

El problema, però, és que el que ens trobem en aquest tercer film és força trencador respecte als dos primers, i és que les persecucions urbanes i els divertits moments en què els protagonistes es feien petits i exploraven escenaris fins i tot domèstics des de la perspectiva d'un insecte donen pas a una immensitat espacial i argumental que fa que els canvis de mida dels nostres superherois esdevinguin poc més que una manera de distreure l'enemic a l'hora de lluitar.

És com si la guerra en què es veuen embolicats en contra de la seva voluntat, perquè el reialme quàntic literalment els xucla al seu interior, fos una aventura més dels Avengers, o dels Guardians de la Galàxia, i no pas d'uns personatges que havien estat molt còmodes, i les seves històries molt encertades, en els ambients locals i terrenals dels primers dos films.

No és que l'Ant-Man hagués estat fora de lloc a les pel·lícules dels Avengers, no és pas això el que dic. Allà feia les seves aportacions com un superheroi més. Però trobo que no acaba d'encaixar en una història com la que ens planteja aquesta Quantumania, encara que argumentalment sí que tingui sentit. El que vull dir és que no els acabo de veure com uns personatges per a aquesta mena de batalles campals en què si se'n surten és més aviat per l'ús de l'enginy que no pas per la força real que tenen.

Amb això no vull pas dir que sigui una pel·lícula dolenta o fluixa, de fet és divertida i té uns efectes visuals espectaculars. Però perd l'esperit de les anteriors, on hi havia un tipus d'humor particular que aquí veiem poques vegades en favor de l'acció i un humor més genèric de superherois. Es troba a faltar especialment el grandíssim personatge d'en Luís.

Pel que fa a la construcció de personatges, veiem com l'Scott està acompanyat tant per la Hope com per la seva filla Cassie (Kathryn Newton), ja gairebé adulta, i amb qui no va tenir contacte, lògicament, durant els 5 anys en què va estar desaparegut. Tanmateix, no s'acaba d'explorar la relació que tenen, però si la premissa hagués estat una altra penso que potser hi hauria hagut una mica més del conflicte generacional que esperaríem de dos rebels amb tendència a delinquir que, a més, són un pare separat i la seva filla en una edat difícil.

No puc acabar la crítica sense parlar del dolent de la pel·lícula, Kang el Conqueridor (Jonathan Majors), que en una versió diferent s'ha pogut veure a la sèrie Loki i que aquí és el responsable de la guerra que està tenint lloc al reialme quàntic.

La Janet, mare de la Hope i dona d'en Hank Pym, que també apareixen a la pel·lícula formant part de l'equip que va a parar a aquesta dimensió, és en certa manera responsable dels problemes que hi ha en aquest pintoresc indret, a causa d'una difícil i sacrificada decisió que va prendre quan hi vivia, i ara toca reparar el greuge.

La interpretació del personatge ha estat lloada, és un actor també aplaudit pel seu paper a Creed III, però malaurada i encertadament ha estat acomiadat de l'Univers Cinematogràfic Marvel per les acusacions de violència de gènere que hi ha contra ell. Per tant, no el veurem en futures interpretacions d'un personatge que sí que ha de continuar apareixent en pel·lícules de la companyia.

Ignoro si hi haurà més films de l'Ant-Man, però solucionada la qüestió del reialme quàntic, encara que hi hagi alguns personatges divertits i tot plegat sigui bonic de veure, m'agradaria que els personatges tornessin a la superfície inclinada de San Francisco. 

El temps dirà si això es fa realitat, però com a mínim suposo que els tornarem a veure en projectes que afectin als Avengers, i que l'Scott i companyia formaran part de l'obligada nova formació del grup de superherois més poderós de la Terra (a Marvel).
 

Visionats: Ant-Man and The Wasp

Fa algunes entrades vaig fer una crítica d'una de les dues pel·lícules de Marvel que no havia pogut veure al cinema perquè la paternitat ho va impedir, i que tenia pendents tot i que tampoc no afectaven gaire el gran esquema de l'univers de ficció que els ha creuat tots amb excel·lents resultats.

Era Black Panther, que ens presentava un personatge secundari als Avengers però amb una rica història pròpia que va ser tot un encert explicar en un film especial per més d'una raó, i ara és el torn de la seqüela d'una proposta refrescant de la qual vaig parlar fa uns anys, i que per fi he pogut veure com continuava. 

Ant-Man and the Wasp, seqüela evidentment d'Ant-Man, es va estrenar el 2018 i va ser dirigida, com la primera part, per Peyton Reed, amb la voluntat de continuar explicant les aventures de l'Scott Lang (Paul Rudd) i companyia fora del crossover amb els altres superherois, atès l'èxit que va tenir la primera entrega.

Tal com passava amb aquella, però, i és quelcom que podem celebrar, aquesta també funciona de manera independent. No cal ni tan sols que sapiguem res del que l'Scott feia amb els seus companys temporals. L'única cosa, això sí, i amb un impacte important a la seva vida, és el fet que se suposa que està sota arrest domiciliari per haver violat els acords de Sokovia, que no permeten actuar els superherois pel seu compte sense la supervisió del govern. A banda d'això, que en tot cas es fa servir com a punt de partida i proporciona diversos gags humorístics al film, no cal saber res més.

En fi, aquesta nova pel·lícula té com a premissa el descobriment, per part d'en Hank Pym (Michael Douglas) i la seva filla Hope van Dyne (Evangeline Lilly) de la possibilitat d'anar a rescatar del regne quàntic la seva mare, la Janet (Michelle Pfeiffer), que s'hi va perdre el 1987. 

Malgrat la relació tensa que mantenen amb l'Scott en haver-los afectat també a ells l'arrest domiciliari, el cas és que per capricis del guió ell esdevé fonamental per a l'intent de rescat de l'antiga superheroïna, i posen mans a l'obra fins que comencen -altrament el film no tindria interès- els obstacles.

El principal són les interferències de la Ghost (Hannah John-Kamen), una noia amb molècules inestables que vol fer servir la tecnologia dels Pym per guarir-se, ja que li queda poc temps de vida, i la tercera part del triangle és el traficant Sonny Burch (Walton Goggins), que els havia de vendre una peça, però que veu que li interessa més robar-los tot el que ells ja tenen.

Tot plegat fa que Ant-Man and the Wasp esdevingui una pel·lícula amb acció, combats, persecucions pels carrers de San Francisco i, com la primera part, un festival d'efectes especials de qualitat i sense excessos que giren al voltant de persones, vehicles i objectes que es fan petits o grans i tornen a la normalitat, segons la conveniència del moment. 

El film també aprofundeix una mica -tampoc no ens penséssim- en la poc explorada relació sentimental entre l'Scott i la nova coprotagonista, la Hope, que a la primera part ja vaig dir que estava poc aprofitada, però que no hi havia dubte que això es corregiria en el futur, i és que la segona part de la història ja no és un film d'orígens, de manera que hi ha lloc perquè el protagonisme el dugui aquesta parella que forma tàndem superheroic, ella com a Vespa. 

En aquesta aventura també hi ha molts moments d'humor, i la química entre l'Scott i la Hope és innegable, però sobretot deixa enrere antigues i no tan antigues maneres de gestionar la igualtat de sexes en posar-los en una situació d'importància i rellevància equiparables, i deixar en ridícul l'home de tant en tant, a més de no pintar-lo en absolut com un home baronívol -i, fins i tot, en un moment determinat de la història fent-lo adoptar una gesticulació més femenina sense manies ni brometes per part de ningú-, ajuda a equilibrar una mica les coses d'una manera que trobo encertada i força feminista. Mostra d'això és, també, el disseny del pòster i les seves variants. 

No puc parlar d'humor sense parlar d'en Luís (Michael Peña), que ja vaig destacar el 2015 i que torno a destacar ara. No és pas perquè sí que, després de l'èxit de la primera pel·lícula, el personatge, nascut allà, passés a formar part també dels còmics.

I és que l'exconvicte ara duu una empresa anomenada poc dissimuladament X-Con, que fa de consultora de seguretat tot aprofitant els coneixements dels seus treballadors, expresidiaris, però també ajuda els protagonistes com pot, i les seves relliscades eleven el to humorístic d'una pel·lícula que, seguint l'estil de la primera, té més part de comèdia del que és habitual a Marvel. Aquí el veiem tornar a fer una digressió de les seves, amb sincronització de llavis a les imatges on surten altres personatges, que converteixen l'escena en la meva preferida del film.

Ant-Man and the Wasp és una excel·lent continuació d'una història que podria semblar menor, i segurament en el gran esquema de l'Univers Cinematogràfic Marvel ho és, però deixar-la passar per això seria un error.

És divertida, espectacular en una dosi adequada, trepidant i refrescant, sense gaire càrrega dramàtica ni múltiples coneixements com a requisit previ per gaudir-ne. És un complement i alhora funciona perfectíssimament en solitari. No us la perdeu.
 

 

El temps no perdona: Lost

Aquesta mena d'entrada és un recurs que faig servir molt de tant en tant, normalment passen mesos i fins i tot anys entre una i la següent, però aquest cop no fa ni dos mesos de l'última, dedicada a veure com estan ara els actors i les actrius de Stargate, i ja us en porto una altra que respon a una petició (sí, se'm poden demanar coses).

Avui li toca a Lost, aquella sèrie que ens va tenir enganxats al televisor i que va ser, fàcilment, un dels primers fenòmens televisius de seguiment massiu, cosa que ara està molt de moda i és molt normal, però que llavors no succeïa tant. I a la qual, per cert, ja vaig dedicar una entrada parlant dels treballs dels seus intèrprets abans que la sèrie els donés la fama.

Comencem amb un dels seus protagonistes més destacats, en Jack, que en realitat es diu Matthew Fox (49 anys) i que, des del final de la sèrie, el 2010, oh sorpresa, ha fet ben poca cosa. Papers petits en pel·lícules, gens de televisió, i el més recent dels seus papers estrenats és el de la pel·lícula espanyola Extinction, on el veiem ben canviat.

En Naveen Andrews, actor britànic d'origen indi -però gairebé sempre en papers d'ètnia àrab- ha estat més ben tractat pel temps i als seus 46 anys està gairebé igual que en el període 2004-2010. 

De pel·lícules n'ha fet poques, però ha tingut més sort a la televisió: ha fet de Lord Akbari a la ja cancel·lada Sinbad, de Jafar a Once Upon a Time i també surt a Sense8, tot i que en un paper molt petit. 

Aquesta ja la vaig esmentar fa poc, però l'Evageline Lilly, la Kate de Lost, que ara té 36 anys, no ha tornat a fer televisió, però sí que ha fet alguna pel·lícula. Poques, però potents: és l'elfa Tauriel a les parts 2 i 3 de la trilogia de The Hobbit i la Hope van Dyne a Ant-man. Déu n'hi do. 

10 anys més que ella, i els mateixos que en Naveen Andrews, són els que té en Josh Holloway, el noi dolent guaperes d'en "Sawyer", que ha fet al cinema algunes coses com Mission Impossible: Ghost Protocol i, a la televisió, va provar sort protagonitzant la cancel·lada Intelligence i, el gener de 2016, ho tornarà a provar amb Colony. 

Als 63 anys en Terry O'Quinn, el John Lock de la sèrie, és tot un veterà i ja ho era abans de Lost, però era força desconegut. Després de la sèrie, i a diferència dels altres, però, ha tingut papers de diversa rellevància a la televisió.

Es va poder veure esporàdicament a Hawaii Five-O, en dues temporades de Falling Skies i protagonitzant les cancel·lades 666 Park Avenue i Gang Related. La imatge correspon a Full Circle, on ha fet 6 episodis. 

Precisament a Hawaii Five-O triomfa des que va començar aquest remake en Daniel Dae Kim, en Jin, que ja abans de Lost havia fet força televisió, però després es va enganxar a aquesta i fins i tot ha fet papers petits en d'altres produccions per a les pantalles domèstiques -dir-ne "petita pantalla" ja està obsolet-. Al cinema l'hem vist aquest 2015, per exemple, a Insurgent. 47 anys té, per cert.

41 són els que té la que feia de la seva dona Sun, la Yunjin Kim, actriu també sudcoreana i que abans de Lost havia fet sobretot coses al seu país d'origen. Des del 2013, però, és una de les protagonistes de la sèrie Mistresses. Cinematogràficament parlant ha continuat com abans: fent pel·lícules coreanes.

Si en Terry O'Quinn havia aparegut a Hawaii Five-O, des de la quarta temporada també hi surt en Jorge Garcia, el mític Hugo "Hurley" Reyes. Aquesta entranyable foto ens mostra el retrobament entre 3 actors que van compartir la vida durant el rodatge de la sèrie en què la majoria de nosaltres els va conèixer.

El senyor Garcia, de 42 anys, també ha fet aparicions a How I met your mother, Californication o Once Upon a Time. Abans de tot això, però, el seu paper més destacat després de Lost va ser a la cancel·lada Alcatraz, de 2012.

L'embarassada i després mare de la sèrie, l'Emilie de Ravin, que feia de Claire, ara té 33 anys i tot i que ha fet algunes pel·lícules, com Remember me al costat d'en Robert Pattinson, el paper més destacat que ha fet després de la sèrie amb què va saltar a la fama és el de Bella (sí, la de Disney) a Once Upon a Time. 

El meu estimat Desmond, interpretat per en Henry Ian Cusick, té 48 anys i després de Lost, on feia un paper secundari, va sortir a la primera temporada de Scandal, alguns episodis de The Mentalist i, com a protagonista, surt a The 100 des de 2014. 

Us sona, aquest noi de 23 anys? És en Malcolm David Kelley, el Walt de la sèrie, que després va fer la sèrie Gigantic, cancel·lada, entre 2010 i 2011. Ha anat fent cosetes, però bàsicament es dedica al seu duet musical MKTO. 

El que feia del seu pare, en Michael (Harold Perrineau), de 52 anys, ja durant la sèrie va estar força temps absent i va sortir en pel·lícules, format que no ha abandonat. Però tampoc no ha abandonat la televisió: l'hem pogut veure, per exemple, a la cinquena temporada de Sons of Anarchy i a l'única de la cancel·lada Constantine. 

La Michelle Rodríguez, l'Ana Lucía Cortez, de 37 anys, és una habitual de la saga The Fast and the Furious, ja ho era abans de Lost i ha continuat després, i ha sortit a les dues pel·lícules de Machete. En televisió, res digne d'esmentar.

La trajectòria d'en Boone Carlyle (Ian Somerhalder) a la sèrie va ser curiosa: el personatge va sortir en pocs capítols i de manera molt dispersa, i abans que s'acabés Lost havia trobat una feina pel qual segurament se'l recordarà més, ja que és un dels protagonistes de The Vampire Diaries, en marxa des de 2009. 

En Michael Emerson, el molt odiable Benjamin Linus, va triomfar pràcticament de seguida amb el paper protagonista de Person of Interest, en marxa des de 2011, tot i que també ha fet altres coses, com ara posar la veu a en Joker a la versió animada de The Dark Knight Returns.

He repassat els personatges principals, o més ben dit els actors i les actrius que posaven cara, veu i moviments als personatges principals, però no hi són tots, és clar, perquè l'entrada seria -i es faria- massa llarga. 

Ara bé, vull esmentar altres exemples, com en Dominic Monaghan (Charlie), que va sortir a la cancel·lada FlashForward i després no ha fet pràcticament res de rellevant; la Maggie Grace (Shannon), que va sortir en dues pel·lícules de la saga Crepuscle i una temporada de Californication, entre altres coses; en Jeff Fahey, l'entranyable Frank Lapidus, pilot d'helicòpter, que va sortir a la cinquena temporada de Justified com a paper més destacat; en Nestor Carbonell (Richard Alpert), que ha fet força televisió després, amb papers importants a les cancel·lades Ringer i State of Affairs, a més del paper encara en marxa a Bates Motel, entre altres; o l'Adewale Akkinuoye-Agbaje (Mr. Eko), que ja venia de fer Oz i després va fer, a més de pel·lícules, algun paper com el de Malko a Game of Thrones, però que veurem l'any vinent interpretant en Killer Croc a Suicide Squad. 

Cinema: Ant-man

Confesso que malgrat que vaig a veure totes les pel·lícules de superherois que fan, n'hi ha que els conec ben poc, i aquest és un dels casos. 

Per a mi l'Ant-man havia estat sempre, per culpa dels meus limitats coneixements del personatge, en Henry "Hank" Pym, un dels membres fundadors dels Avengers, i en sabia poca cosa més. Però no vaig tenir cap dubte a l'hora de decidir que aniria a veure la pel·lícula que se n'ha estrenat aquest 2015, i encara menys quan des del principi és evident que no només forma part del reeixit Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès), sinó que ben aviat veurem el personatge a les pel·lícules dels altres superherois, començant per Captain America: Civil War l'any vinent. 

També em motivava el fet que les crítiques la consideraven força divertida dins els estàndards del gènere i que en Paul Rudd, el seu protagonista (vist cap al final de Friends, però també un habitual de les pel·lícules d'en Judd Apatow), és un actor que m'agrada força i trobo que aquest paper li escau molt.

Però a banda de saber-ne les quatre coses bàsiques i reconèixer alguna picada d'ullet com la del sintagma "Tales to Astonish" (nom del còmic on va debutar el personatge), que el nom civil del protagonista fos Scott Lang m'agafava totalment per sorpresa. No coneixia en absolut aquesta encarnació de l'Ant-man, però això no vol dir que no m'hagi agradat.

 
Celebro, tanmateix, que l'original, en Hank Pym, tingui una presència tan notable a la pel·lícula, interpretat per en Michael Douglas, i que hi hagi referències a l'aquí desapareguda en combat Janet van Dyne, la seva dona, que també era la superheroïna Wasp (Vespa).

Així, dels 4 noms que he trobat que han fet d'Ant-man, sembla que la pel·lícula agafa els dos més importants, un d'ells evidentment l'original, i els dóna força protagonisme. No es tracta d'un simple relleu: els Pym tenen corda per a estona i n'anirem sabent coses en el futur de l'Univers Cinemàtic Marvel.

Però parlem del protagonista: l'Scott Lang és un lladre -no refinat, però sí decidit a no atracar ni robar per la força- que ha passat una temporada a la presó i ara, en sortir, vol refer la seva vida sense caure en la delinqüència, amb l'objectiu principal de ser un digne pare per a la seva filla petita, que viu amb la mare (Judy Greer) i el seu nou marit (Bobby Cannavale).

La missió no és gens fàcil, perquè a banda de saber lluitar i de les habilitats adquirides en el passat com a lladre, l'Scott no sap fer gairebé res més, i aviat s'adona de la dificultat que comporta intentar dur una vida honesta, a sobre amb els antecedents gravats al seu expedient per sempre.

El cas és que un dia s'assabenta d'un "cop" que li resulta d'allò més interessant i resulta que el botí no és altra cosa que l'uniforme d'un antic i força desconegut superheroi, l'Ant-man, que el protagonista hereta amb la missió d'aturar en Darren Cross (Corey Stoll, vist a House of Cards), deixeble d'en Hank Pym que experimenta amb la reducció corporal d'una manera, diguem-ne, poc ètica i saludable.

Perquè és clar, encara que sigui una pel·lícula introductòria, i tingui humor -que en té, ja ho he dit al principi-, hi ha d'haver un enemic formidable (no "formigable", compte -és bo, ho sé-) per tal que es pugui considerar una autèntica pel·lícula de superherois.

I és en Yellowjacket, la reinterpretació de precisament una de les identitats del senyor Pym als còmics, que aquí és malvada o, si més no, corrupta. Com que té més o menys les mateixes habilitats que l'Ant-man el resultat és un enfrontament de dos homes miniaturitzats voluntàriament -però que poden tornar a la mida natural sempre que vulguin- amb l'ajuda dels efectes especials de què disposem actualment.

No ens ha de sorprendre, ni és la primera vegada que es fa, però les habilitats dels dos enemics permeten explorar paisatges que no són res més que entorns quotidians magnificats, i aquest és un dels atractius de la pel·lícula, que presenta combats espectaculars que tenen lloc, de vegades, en pocs metres quadrats.

També ho és un immens Michael Peña, el millor amic del protagonista, que aquí interpreta un mexicaníssim personatge barrut i alhora amb un cor enorme, que cau simpàtic des del primer moment i és fonamental per a l'humor del film. Ens arrenca més d'una rialla, garantit.

L'Evangeline Lilly, la inoblidable Kate de Lost, interpreta aquí la filla d'en Hank Pym, la Hope, que és un personatge d'una línia alternativa dels còmics però que l'MCU ha adoptat intel·ligentment i que, malgrat el que sembla durant tota la pel·lícula, si veiem els crèdits veurem que no és pas (o no únicament) un personatge femení decoratiu. Aquí no gaire aprofitada i un producte molt estereotípic la veurem, segur, en properes pel·lícules de Marvel.

A Ant-man hi tenim una pel·lícula de superherois diferent. És clar que forma part de l'Univers Cinemàtic Marvel, i que tenen pressa i no s'esperaran a fer-ne una segona part abans de lligar els seus personatges a les històries col·lectives dels Avengers -al capdavall als còmics l'Ant-man n'era membre fundador, tot i que la versió d'en Hank Pym-, però és refrescant perquè ens explica una història atractiva (amb tòpics i estereotips com la redempció, la superació personal, un punt de drama...), sí, i alhora ho fa amb un to inusualment humorístic que tot i així no desentona ni en el gènere ni en l'entramat audiovisual de què forma part.

Obra mestra? No ho sé, però els escèptics amb el cinema de superherois potser li haurien de donar una oportunitat. Novament, tot i que forma part del que forma part, es pot entendre de manera independent. Diguem-ne, com es pot dir de totes les pel·lícules i sèries de la Marvel dels darrers anys, que és un producte autònom. 

A favor:

-És divertida, espectacular i relativament original

-El seu protagonista i el seu millor amic són personatges rodons i els interpreten magníficament dos bons actors

-S'ha fet tard, però per fi s'ha dedicat una pel·lícula a un Avenger dels de tota la vida que encara faltava


En contra:

-Com totes les primeres pel·lícules de superherois és introductòria, i no aprofundirem més en el personatge abans que passi a formar part d'una pel·lícula coral, cosa que hauria estat bé

-El personatge de la Hope està poc aprofitat, ja ho he dit, però es redimeix amb la promesa que veiem als crèdits

Cinema: The Hobbit - The Battle of the Five Armies

Fa dos anys vaig publicar la meva crítica d'El Hòbbit: Un viatge inesperat, que vaig poder veure en català perquè es va estrenar en aquesta llengua, també, als cinemes. Ja vaig dir llavors que no sóc un d'aquells fans radicals de la franquícia El Senyor dels Anells, i de fet aquesta preqüela en forma de trilogia l'he vist al cinema, però la que cronològicament va després ni l'he vist en pantalla gran ni, de fet, l'he vist sencera.

Del segon film, que no es va poder veure en català, The Hobbit: The Desolation of Smaug, no en vaig parlar perquè el vaig anar a veure el dia que s'estrenava, però tenia tanta son que em vaig adormir força i no podia considerar que l'hagués vist de debò. Sort que gràcies a una promoció l'entrada només m'havia costat 1 euro. I no el vaig veure sencer fins fa poc, en preparació per a la tercera pel·lícula, de manera que vaig deixar córrer l'entrada sobre aquell film. 

Però de la tercera part, The Hobbit: The Battle of the Five Armies, que tanca una trilogia inventada perquè el llibre original només és un —i aprofito per tornar a fer denúncia de l'allargament innecessari de les adaptacions cinematogràfiques d'èxits literaris, que gairebé sempre afegeixen un film al nombre de llibres, i en aquest cas han estat dos llargmetratges més que llibres—, sí que em ve de gust parlar-ne i crec que ho puc fer amb propietat.

No perquè sigui cap expert en la saga, ja ho he dit abans, sinó perquè l'analitzo com a pel·lícula d'entreteniment. En realitat fa tants anys que vaig llegir El Hòbbit, del senyor J.R.R. Tolkien, que no sóc capaç de detectar les diferències que hi ha entre la novel·la i la pel·lícula, i per això m'he de refiar dels articles que redacten persones més observadores o amb més bona memòria que jo.

  

Les més destacades són les presències de personatges que no apareixen al llibre, però que el director, en Peter Jackson, ha volgut fer aparèixer en aquesta trilogia per tal d'enllaçar amb la que el va fer famós, com ara en Legolas o la Galadriel, entre altres.

També hi ha fet aparèixer algun personatge inèdit, com és el cas de la Tauriel (Evangeline Lilly), i ha modificat substancialment aspectes de la història original, encapçalats per l'Azog, l'enemic durant tota la trilogia, que a El Hòbbit només s'esmenta i que a més havia mort. Cal esmentar, com a diferència, l'atractiu físic de personatges que als llibres ens descriuen com a lletjos o, com a mínim, no tan atractius, però és clar, cal atraure públic i aquest és un "mal" que ja trobàvem a l'altra trilogia.

No seré jo qui culpi el director i els guionistes per fer una adaptació pensada per a tots els públics, encara que critiqui el que deia de la conversió en trilogia d'un sol llibre (i, a més, la trilogia original sí que corresponia a un film per novel·la), perquè sempre he dit que m'agrada que les adaptacions cinematogràfiques (o televisives) permetin que en puguin gaudir tant els que no coneixien la història com els que se la saben de memòria, amb una barreja de fidelitat i llicències que sorprenen. 

Entrant en el que ha estat aquesta The Battle of the Five Armies, aquest cop no em dedicaré a repassar-ne l'argument, entenc que si algú està llegint això coneix la història, ja ha vist la pel·lícula o s'estimaria més no menjar-se spoilers, de manera que no ho faré.

No és cap secret, però, que la segona pel·lícula acabava amb el drac Smaug dirigint-se a provocar les destrosses i la carnisseria que efectivament ens trobem a la trepidant obertura de l'últim film, molt centrat en les escenes espectaculars, de moviments massius de personatges i amb un to èpic considerable i lògic per a un clímax com aquest.

Després d'això, el problema que es planteja és un combat de 4 exèrcits (no els 5 del títol, que ho són només cap al final) causat per la cobdícia, i que ens fa reflexionar sobre si no hauria estat millor deixar tranquil el drac, ja que al cap i a la fi eren temps de pau —l'esment als enemics de la posterior trilogia és una simple excusa per a enllaçar amb El Senyor dels Anells a través d'escenes que no tenen repercussions directes en la resta d'esdeveniments—.

El gruix de la pel·lícula, però, és aquesta batalla a tantes bandes però amb un únic objectiu, precedida per una sèrie de preàmbuls que ens serveixen per a recapitular i que, potser no del tot encertadament en termes d'edició, perquè els salts semblen una mica bruscs, van tancant les diferents línies argumentals obertes als dos films anteriors.

Pel que fa al combat pròpiament dit és entreteniment pur, un espectacle visual i sonor que, com sol passar en aquests casos, ens ofereix més acció de la que podem digerir amb els ulls, i que també genera comentaris (orals o mentals) escèptics pel que fa a la manera en què alguns personatges, sense estar ben armats ni ben entrenats, se'n van sortint, mentre que els dolents, els orcs, gestionen tan malament el seu potencial físic i la seva experència en combat. Es mereixen un esment negatiu a part algunes escenes en què les lleis de la gravetat s'alteren al gust del director i ens recorden més Tigre i Drac o un videojoc que no pas tot el que havíem vist fins ara.

Al mig de tot això el presumpte protagonista, en Bilbo (Martin Freeman), i dic presumpte perquè les seves accions són decisives també en aquesta tercera part, però que en realitat ha dut a terme, durant tota la trilogia, un paper més aviat secundari, de suport. 

Defectes a banda (això d'en Bilbo no ho considero com a tal, que consti), The Hobbit: The Battle of the Five Armies també té moltes coses bones. Ens permet conèixer el final d'una història plena de personatges captivadors, alguns d'entranyables, que s'aguantava per si mateixa sense necessitat de tantes referències a la trilogia posterior, i encara que està orientada, com deia, a l'entreteniment i l'espectacularitat —cosa que provoca alguns dels seus problemes—, no traeix el seu propi esperit, ni el de Tolkien, i ens deixa amb un regust agredolç perquè ens fa gaudir amb els combats i l'aventura, però també ens commou amb alguns moments molt emotius relacionats amb els comiats i alguna defunció necessària pel bé de la versemblança. 

M'ha semblat un tancament excel·lent, i la seva durada de 144 minuts, inferior al que estem acostumats amb el senyor Jackson, és benvinguda. Amb aquests tres nous films, encara que els fans més radicals els hagin criticat (d'aquesta gent sempre n'hi ha, en qualsevol adaptació), en Peter Jackson ha acabat el seu monumental homenatge a una saga literària i un univers de ficció que, a diferència d'alguns casos de llibres més moderns, ja coneixia i estimava força gent en forma de novel·les i des de feia dècades, però que sens dubte les 6 pel·lícules han contribuït de manera innegable a popularitzar.

És per això que m'ha agradat, la trilogia cinematogràfica d'El Hòbbit, i tinc ganes de posar-me a veure com cal, totes seguides i per fi amb la tercera part inclosa, les pel·lícules d'El Senyor dels Anells. Sense necessitat d'esdevenir un friki d'aquells que més de 10 anys després encara es pensen que fa gràcia parodiar en Gollum i aquella ximpleria del seu tresor o que han après èlfic de debò.