Confesso que malgrat que vaig a veure totes les pel·lícules de superherois que fan, n'hi ha que els conec ben poc, i aquest és un dels casos.
Per a mi l'Ant-man havia estat sempre, per culpa dels meus limitats coneixements del personatge, en Henry "Hank" Pym, un dels membres fundadors dels Avengers, i en sabia poca cosa més. Però no vaig tenir cap dubte a l'hora de decidir que aniria a veure la pel·lícula que se n'ha estrenat aquest 2015, i encara menys quan des del principi és evident que no només forma part del reeixit Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès), sinó que ben aviat veurem el personatge a les pel·lícules dels altres superherois, començant per Captain America: Civil War l'any vinent.
També em motivava el fet que les crítiques la consideraven força divertida dins els estàndards del gènere i que en Paul Rudd, el seu protagonista (vist cap al final de Friends, però també un habitual de les pel·lícules d'en Judd Apatow), és un actor que m'agrada força i trobo que aquest paper li escau molt.
Però a banda de saber-ne les quatre coses bàsiques i reconèixer alguna picada d'ullet com la del sintagma "Tales to Astonish" (nom del còmic on va debutar el personatge), que el nom civil del protagonista fos Scott Lang m'agafava totalment per sorpresa. No coneixia en absolut aquesta encarnació de l'Ant-man, però això no vol dir que no m'hagi agradat.
Celebro, tanmateix, que l'original, en Hank Pym, tingui una presència tan notable a la pel·lícula, interpretat per en Michael Douglas, i que hi hagi referències a l'aquí desapareguda en combat Janet van Dyne, la seva dona, que també era la superheroïna Wasp (Vespa).
Així, dels 4 noms que he trobat que han fet d'Ant-man, sembla que la pel·lícula agafa els dos més importants, un d'ells evidentment l'original, i els dóna força protagonisme. No es tracta d'un simple relleu: els Pym tenen corda per a estona i n'anirem sabent coses en el futur de l'Univers Cinemàtic Marvel.
Però parlem del protagonista: l'Scott Lang és un lladre -no refinat, però sí decidit a no atracar ni robar per la força- que ha passat una temporada a la presó i ara, en sortir, vol refer la seva vida sense caure en la delinqüència, amb l'objectiu principal de ser un digne pare per a la seva filla petita, que viu amb la mare (Judy Greer) i el seu nou marit (Bobby Cannavale).
La missió no és gens fàcil, perquè a banda de saber lluitar i de les habilitats adquirides en el passat com a lladre, l'Scott no sap fer gairebé res més, i aviat s'adona de la dificultat que comporta intentar dur una vida honesta, a sobre amb els antecedents gravats al seu expedient per sempre.
El cas és que un dia s'assabenta d'un "cop" que li resulta d'allò més interessant i resulta que el botí no és altra cosa que l'uniforme d'un antic i força desconegut superheroi, l'Ant-man, que el protagonista hereta amb la missió d'aturar en Darren Cross (Corey Stoll, vist a House of Cards), deixeble d'en Hank Pym que experimenta amb la reducció corporal d'una manera, diguem-ne, poc ètica i saludable.
Perquè és clar, encara que sigui una pel·lícula introductòria, i tingui humor -que en té, ja ho he dit al principi-, hi ha d'haver un enemic formidable (no "formigable", compte -és bo, ho sé-) per tal que es pugui considerar una autèntica pel·lícula de superherois.
I és en Yellowjacket, la reinterpretació de precisament una de les identitats del senyor Pym als còmics, que aquí és malvada o, si més no, corrupta. Com que té més o menys les mateixes habilitats que l'Ant-man el resultat és un enfrontament de dos homes miniaturitzats voluntàriament -però que poden tornar a la mida natural sempre que vulguin- amb l'ajuda dels efectes especials de què disposem actualment.
No ens ha de sorprendre, ni és la primera vegada que es fa, però les habilitats dels dos enemics permeten explorar paisatges que no són res més que entorns quotidians magnificats, i aquest és un dels atractius de la pel·lícula, que presenta combats espectaculars que tenen lloc, de vegades, en pocs metres quadrats.
També ho és un immens Michael Peña, el millor amic del protagonista, que aquí interpreta un mexicaníssim personatge barrut i alhora amb un cor enorme, que cau simpàtic des del primer moment i és fonamental per a l'humor del film. Ens arrenca més d'una rialla, garantit.
L'Evangeline Lilly, la inoblidable Kate de Lost, interpreta aquí la filla d'en Hank Pym, la Hope, que és un personatge d'una línia alternativa dels còmics però que l'MCU ha adoptat intel·ligentment i que, malgrat el que sembla durant tota la pel·lícula, si veiem els crèdits veurem que no és pas (o no únicament) un personatge femení decoratiu. Aquí no gaire aprofitada i un producte molt estereotípic la veurem, segur, en properes pel·lícules de Marvel.
A Ant-man hi tenim una pel·lícula de superherois diferent. És clar que forma part de l'Univers Cinemàtic Marvel, i que tenen pressa i no s'esperaran a fer-ne una segona part abans de lligar els seus personatges a les històries col·lectives dels Avengers -al capdavall als còmics l'Ant-man n'era membre fundador, tot i que la versió d'en Hank Pym-, però és refrescant perquè ens explica una història atractiva (amb tòpics i estereotips com la redempció, la superació personal, un punt de drama...), sí, i alhora ho fa amb un to inusualment humorístic que tot i així no desentona ni en el gènere ni en l'entramat audiovisual de què forma part.
Obra mestra? No ho sé, però els escèptics amb el cinema de superherois potser li haurien de donar una oportunitat. Novament, tot i que forma part del que forma part, es pot entendre de manera independent. Diguem-ne, com es pot dir de totes les pel·lícules i sèries de la Marvel dels darrers anys, que és un producte autònom.
A favor:
-És divertida, espectacular i relativament original
-El seu protagonista i el seu millor amic són personatges rodons i els interpreten magníficament dos bons actors
-S'ha fet tard, però per fi s'ha dedicat una pel·lícula a un Avenger dels de tota la vida que encara faltava
En contra:
-Com totes les primeres pel·lícules de superherois és introductòria, i no aprofundirem més en el personatge abans que passi a formar part d'una pel·lícula coral, cosa que hauria estat bé
-El personatge de la Hope està poc aprofitat, ja ho he dit, però es redimeix amb la promesa que veiem als crèdits
Però a banda de saber-ne les quatre coses bàsiques i reconèixer alguna picada d'ullet com la del sintagma "Tales to Astonish" (nom del còmic on va debutar el personatge), que el nom civil del protagonista fos Scott Lang m'agafava totalment per sorpresa. No coneixia en absolut aquesta encarnació de l'Ant-man, però això no vol dir que no m'hagi agradat.
Celebro, tanmateix, que l'original, en Hank Pym, tingui una presència tan notable a la pel·lícula, interpretat per en Michael Douglas, i que hi hagi referències a l'aquí desapareguda en combat Janet van Dyne, la seva dona, que també era la superheroïna Wasp (Vespa).
Així, dels 4 noms que he trobat que han fet d'Ant-man, sembla que la pel·lícula agafa els dos més importants, un d'ells evidentment l'original, i els dóna força protagonisme. No es tracta d'un simple relleu: els Pym tenen corda per a estona i n'anirem sabent coses en el futur de l'Univers Cinemàtic Marvel.
Però parlem del protagonista: l'Scott Lang és un lladre -no refinat, però sí decidit a no atracar ni robar per la força- que ha passat una temporada a la presó i ara, en sortir, vol refer la seva vida sense caure en la delinqüència, amb l'objectiu principal de ser un digne pare per a la seva filla petita, que viu amb la mare (Judy Greer) i el seu nou marit (Bobby Cannavale).
La missió no és gens fàcil, perquè a banda de saber lluitar i de les habilitats adquirides en el passat com a lladre, l'Scott no sap fer gairebé res més, i aviat s'adona de la dificultat que comporta intentar dur una vida honesta, a sobre amb els antecedents gravats al seu expedient per sempre.
El cas és que un dia s'assabenta d'un "cop" que li resulta d'allò més interessant i resulta que el botí no és altra cosa que l'uniforme d'un antic i força desconegut superheroi, l'Ant-man, que el protagonista hereta amb la missió d'aturar en Darren Cross (Corey Stoll, vist a House of Cards), deixeble d'en Hank Pym que experimenta amb la reducció corporal d'una manera, diguem-ne, poc ètica i saludable.
Perquè és clar, encara que sigui una pel·lícula introductòria, i tingui humor -que en té, ja ho he dit al principi-, hi ha d'haver un enemic formidable (no "formigable", compte -és bo, ho sé-) per tal que es pugui considerar una autèntica pel·lícula de superherois.
I és en Yellowjacket, la reinterpretació de precisament una de les identitats del senyor Pym als còmics, que aquí és malvada o, si més no, corrupta. Com que té més o menys les mateixes habilitats que l'Ant-man el resultat és un enfrontament de dos homes miniaturitzats voluntàriament -però que poden tornar a la mida natural sempre que vulguin- amb l'ajuda dels efectes especials de què disposem actualment.
No ens ha de sorprendre, ni és la primera vegada que es fa, però les habilitats dels dos enemics permeten explorar paisatges que no són res més que entorns quotidians magnificats, i aquest és un dels atractius de la pel·lícula, que presenta combats espectaculars que tenen lloc, de vegades, en pocs metres quadrats.
També ho és un immens Michael Peña, el millor amic del protagonista, que aquí interpreta un mexicaníssim personatge barrut i alhora amb un cor enorme, que cau simpàtic des del primer moment i és fonamental per a l'humor del film. Ens arrenca més d'una rialla, garantit.
L'Evangeline Lilly, la inoblidable Kate de Lost, interpreta aquí la filla d'en Hank Pym, la Hope, que és un personatge d'una línia alternativa dels còmics però que l'MCU ha adoptat intel·ligentment i que, malgrat el que sembla durant tota la pel·lícula, si veiem els crèdits veurem que no és pas (o no únicament) un personatge femení decoratiu. Aquí no gaire aprofitada i un producte molt estereotípic la veurem, segur, en properes pel·lícules de Marvel.
A Ant-man hi tenim una pel·lícula de superherois diferent. És clar que forma part de l'Univers Cinemàtic Marvel, i que tenen pressa i no s'esperaran a fer-ne una segona part abans de lligar els seus personatges a les històries col·lectives dels Avengers -al capdavall als còmics l'Ant-man n'era membre fundador, tot i que la versió d'en Hank Pym-, però és refrescant perquè ens explica una història atractiva (amb tòpics i estereotips com la redempció, la superació personal, un punt de drama...), sí, i alhora ho fa amb un to inusualment humorístic que tot i així no desentona ni en el gènere ni en l'entramat audiovisual de què forma part.
Obra mestra? No ho sé, però els escèptics amb el cinema de superherois potser li haurien de donar una oportunitat. Novament, tot i que forma part del que forma part, es pot entendre de manera independent. Diguem-ne, com es pot dir de totes les pel·lícules i sèries de la Marvel dels darrers anys, que és un producte autònom.
A favor:
-És divertida, espectacular i relativament original
-El seu protagonista i el seu millor amic són personatges rodons i els interpreten magníficament dos bons actors
-S'ha fet tard, però per fi s'ha dedicat una pel·lícula a un Avenger dels de tota la vida que encara faltava
En contra:
-Com totes les primeres pel·lícules de superherois és introductòria, i no aprofundirem més en el personatge abans que passi a formar part d'una pel·lícula coral, cosa que hauria estat bé
-El personatge de la Hope està poc aprofitat, ja ho he dit, però es redimeix amb la promesa que veiem als crèdits
A mi em va agradar molt la peli, era divertida i estava bé, al final hauran de parar de fer pelis si han d'ajuntar a tots mil vegades a totes elles i pagar als protes! XD
ResponEliminaVal la pena veure-la al cine, pels paissatges i efectes que hi surten :D
Home, però als Avengers es poden permetre pagar 25 milions de dòlars a cada actor, si volen, perquè al final en recapten 1.000. Surt a compte xD
Elimina