Sèries: True Detective (segona temporada)

Quan es va fer la primera temporada de True Detective no se sabia -o no s'havia difós- que la intenció era que hi hagués més temporades. Més endavant, quan es va fer públic aquest pla, es va dir que seria una sèrie antològica, és a dir que cada temporada tindria un escenari, uns personatges i un moment diferents. 

Després de l'èxit de la primera història, protagonitzada pels molt cinematogràfics Woody Harrelson i Matthew McConaughey, en anunciar-se la segona temporada hi havia unes expectatives altíssimes, i ara que ha acabat vull emetre'n el meu veredicte.

Es va especular molt amb quins intèrprets agafarien el relleu dels dos esmentats més amunt, semblava que tothom volia sortir en aquesta aclamada sèrie -es va arribar a parlar d'en Brad Pitt o la Cate Blanchett, pe exemple- i fins i tot se'n van fer paròdies amb muntatges sobre el pòster de la primera temporada, però finalment els escollits van ser en Vince Vaughn i, després, en Colin Farrell i la Rachel McAdams, tots tres cares ben conegudes del cinema.

Un trio protagonista, amb un quart membre de menys caixet, en Taylor Kitsch, que ens feia fregar les mans per tal de veure quina mena d'història ens explicaven aquest cop el guionista Nic Pizzolatto i diversos directors, amb en Cary Joji Fukunaga desvinculat de la direcció -havia dirigit els 8 episodis de la primera temporada- i dedicant-se a ser productor executiu, com els senyors McConaughey i Harrelson.

Ens enganyen amb un parell de flaixbacs i una breu entrevista i ens pensem que es repetirà l'estructura de salts temporals, un interrogatori policial que fa de fil conductor de tota la temporada i converses llangoroses, però no és així. La segona temporada de True Detective va per un altre camí.

Això no ha agradat als crítics, que van posar als núvols aquells primers 8 episodis per un estil i uns temes poc digeribles però que -malgrat que vaig dir i mantinc que em va agradar molt- no eren per a tothom, i tanmateix quedava molt bé parlar-ne als mitjans especialitzats pedants i gafapasta com si fos la millor sèrie que s'havia fet mai. En canvi, la més accessible -però argumentalment també molt complexa- segona temporada ha estat rebuda amb més fredor... i tot i així detecto que ha agradat més al públic.

Entrant en matèria, aquesta vegada l'acció se situa al moment present i a la fictícia ciutat californiana de Vinci, un abocador industrial podrit de corrupció en què tres detectius i un mafiós dels temps moderns són més aviat víctimes de les conseqüències de l'assassinat d'un d'aquests polítics corruptes.

Odiats pels seus respectius cossos policials i departaments, en Ray Velcoro (Colin Farrell), l'Antigone "Ani" Bezzerides (Rachel McAdams) i en Paul Woodrugh (Taylor Kitsch) reben l'encàrrec d'investigar l'assassinat del polític Ben Caspere, però des del principi tenen la sensació que han caigut en un parany.

Per la seva banda, el mafiós -però aspirant a legitimitzar els seus negocis- Frank Semyon (Vince Vaughn) ha perdut, amb aquest assassinat, milions de dòlars en efectiu que volia invertir en la construcció d'una línia d'alta velocitat. Per tant, decidit a recuperar els seus calés en veure's estafat pels que havien de ser els seus socis, també vol saber qui s'ha carregat el polític.

La investigació s'allarga, les ramificacions argumentals de cada personatge resulta que estan relacionades amb l'assassinat d'una manera o d'una altra i se succeeixen les traïcions i les complicacions, mentre se'ns expliquen les circumstàncies, més aviat tràgiques, de cadascun dels personatges principals.

Per exemple d'en Woodrugh, un veterà de l'Iraq amb tendències suïcides que amaga un secret, per a ell terrible, i que vaga com una ànima en pena, amb cara de no haver dormit des de fa mesos. De fet tots ells n'amaguen, de secrets: el de la Bezzerides no vull revelar-lo, se sap més endavant, però en canvi el d'en Velcoro el coneixem des del principi: la seva ara exdona va ser violada i ell va acollir amorosament aquell fill la paternitat del qual no està comprovada, però es va encarregar de matar el violador gràcies a la informació que li va passar en Frank, que des de llavors li va fent "encàrrecs".

Són personatges molt ben construïts, al contrari que els més superficials de la primera temporada, amb profunditat, amb llums i ombres, secrets, conductes decadents i autodestructives però alhora una immensa voluntat de viure i sortir-se'n, que intenten fer la seva feina tot i saber que el cas que investiguen és un vesper i que aquells que els l'han encarregat són molt probablement el mateix enemic.

La segona temporada de True Detective fuig de l'estranya trama retorçadament religiosa dels primers 8 episodis i ens presenta una història de tall més clàssic, de gènere negre o detectivesc pur, noir modern -perquè es fan servir arquetips del gènere, entorns foscos i frases lapidàries inclosos-.

També hi veiem una atmosfera opressiva, un cas complicat -i que ens perd en molts moments- i converses transcendentals, per tant queda alguna cosa del que es podria considerar l'estil de la sèrie, però en general és tota una altra cosa.

Aquells que no van poder amb la primera temporada segurament sí que gaudiran d'aquesta, i els que sí que vam trobar-la magnífica també considerarem més que digna la segona temporada, fins i tot millor, o més aviat un producte diferent que no cal comparar amb l'altre. Llevat, és clar, que siguem d'aquests crítics destructius que veuen malament tot el que no sigui l'obra original.