Cinema: Creed III

Vaig descobrir que la pel·lícula s'estrenava per casualitat, veient que en alguna pàgina web o xarxa social se n'estava reproduint el tràiler de manera automàtica, cosa de la qual vaig fugir perquè no volia ni el més mínim spoiler.

Però conèixer la seva existència va provocar en mi la reacció de plantejar-me si, tot i les complicades circumstàncies personals per anar al cine tenint un fillet de 9 mesos, tindria ocasió de veure-la a la pantalla gran, com les dues entregues anteriors. I, per si de cas, vaig repassar la saga original, la meva preferida pel que fa a cinema, i també les dues pel·lícules que ja s'havien fet d'aquesta saga de seqüeles i alhora spin-offs.

I sí, malgrat que la cosa va anar d'un pèl per un virus que corria per casa, vaig poder veure Creed III al cinema i en versió original, encara que fos un ventós dijous a la nit i amb una congestió nasal considerable.

Així, després de molt de temps de l'última vegada, puc publicar una entrada d'aquesta secció del blog dedicada a les pel·lícules que veig al cinema.

Dirigida pel mateix protagonista, en Michael B. Jordan, que s'estrena en aquesta tasca, sobre un guió de Keenan Coogler i Zach Baylin, Creed III va ser concebuda -la no participació d'en Sylvester Stallone ho fa evident- per sortir de l'ombra de la saga Rocky, per bé o per mal.

Si Creed mostrava paral·lelismes amb Rocky i Creed II evocava una mica Rocky II i encra més Rocky IV, la tercera pel·lícula del fill de l'Apollo havia de tenir com a rival principal el fill d'en Clubber Lang, de Rocky III.

Els plans, però, van canviar i la cosa va anar per una altra banda. Sí que la història comença amb l'Adonis retirat després d'una breu però fructífera carrera, com li passava al personatge interpretat per en Sylvester Stallone a la tercera entrega de la saga original, però els paral·lelismes entre totes dues pel·lícules amb el tres en números romans s'acaben aquí. 

El matrimoni Creed gaudeix d'una bona vida, ara amb la nena uns anys més gran (a la segona part només hi naixia), i la Bianca s'ha adaptat a les circumstàncies de la seva malaltia auditiva i s'ha reciclat com a productora, però només amb això no hi hauria història, que ens arriba directament des del passat del protagonista en la forma d'un vell amic que el va a buscar després de 18 anys.

Són els que en Damian "Diamond Dame" Anderson (Jonathan Majors) s'ha passat a la garjola per uns fets sobre els quals se'ns van fent flashbacks i que remeten als dies feliços en què ell era un boxador prometedor i l'Adonis un amic més jove que l'acompanyava als combats.

Els somnis d'en Dame van acabar el dia que el van detenir, però li ha quedat l'espina d'esdevenir campió del món dels pesos pesants i demana al seu vell amic que, amb la seva influència i la cogestió del gimnàs llegat pel seu pare, faci realitat el seu desig.

Això posa l'Adonis en un compromís, atesa la manca d'una carrera professional per part del seu amic, i sense entrar en més detalls de la trama només diré que les coses es compliquen molt més del que temia el protagonista, que com no podia ser d'una altra manera haurà de posar-se els guants i pujar al ring un altre cop.

En surt una bona pel·lícula de boxa, volia saber més coses dels Creed i en aquest sentit n'estic satisfet, i m'agrada que s'hagi tingut el detall de repescar un redimit Viktor Drago, però s'allunya molt de l'esperit de Rocky, cosa que no passava amb les dues primeres Creed. 

No només argumentalment, sinó també en ritme (116 minuts és relativament poc per als estàndards actuals), estil de direcció i cinematografia, fins i tot. El mateix Michael B. Jordan cita, com a influències per a les coreografies dels combats, Bola de Drac, Naruto i Hajime no Ippo...

Per part del mestre Stallone, ha fet declaracions renegant del film i del tracte que ha rebut dels productors, que explicaria la seva absència de Creed III, on més enllà de l'esment del seu nom un cop no surt ni en forma de trucada telefònica recordant-nos que l'Adonis i ell es consideraven pràcticament família.

Em consta que el film ha agradat força, i s'ha fet èmfasi en lloar la nova direcció per la que s'ha apostat. 

Entenc que, per al públic cansat d'una saga aparentment eterna, sigui una cosa bona que s'allunyi de l'ombra del producte original, igual que ho intentava el personatge respecte al seu llegendari entrenador, però com que a mi ja m'hauria estat bé que fos "Rocky IX", trobo a faltar aquella essència que ha desaparegut del tot de la nova entrega. 

El temps dirà si els productes previstos per al futur de la saga fan fortuna, allà m'hi tindran, però veient aquesta pel·lícula veig amb uns altres ulls l'escena final de Creed II, amb un Rocky negant-se a pujar al ring a celebrar el triomf del seu deixeble perquè pugui volar sol. I això és el que fa, també en un sentit metacinematogràfic, a Creed III.