La saga Rocky

Tot i que no en miro mai cap combat a la televisió (i al contrari del que passa amb el meu esport preferit, el beisbol, en aquest cas sí que arriben a la programació en obert), he de dir que la boxa m'encanta. O almenys m'encanta tal com la mostren al cinema, i és per això que m'agraden pel·lícules com Million Dollar Baby, Cinderella Man o, evidentment, la saga Rocky, de la qual avui parlaré a bastament (amb spoilers).

Abans de res, però, vull sortir en defensa del mestre Sylvester Stallone (1946), un actor que la gent sovint etiqueta com el típic intèrpret d'acció hipermusculat i amb poca capacitat cerebral de manera tremendament injusta. No és l'Al Pacino ni en Robert De Niro, d'acord (encara que al doblatge en català i castellà comparteixi amb ells la veu del senyor Ricard Solans), però la impressió que fa l'Sly es deu als problemes amb els fòrceps que va tenir en néixer i que li van provocar una paràlisi facial parcial, que també afecta la seva llengua, de manera que té dificultats per a vocalitzar i per a mostrar gaire expressivitat en les seves actuacions.

La saga Rocky, a més, és objecte (per part dels ignorants, és clar) de mofes i paròdies a causa de la gran quantitat d'entregues que té, però va començar amb força el 1976 convertint en 225 milions aproximadament 1 milió de dòlars de pressupost (la pel·lícula amb més guanys d'aquell any i la setena amb més beneficis de la història en comparació amb la inversió inicial) i enduent-se un munt de nominacions als Oscar, de les quals dues van arribar a premi, concretament a la Millor Pel·lícula i al Millor Director (Paul G. Avildsen). El guió del mateix Stallone, i la seva interpretació, van ser alguns dels altres elements nominats, per cert.

Amb aquest tràiler es presentava als Estats Units d'aquella època la pel·lícula, tot i que fa una mica de vergonya aliena en dedicar-se especialment a l'actor, llavors molt menys conegut que no pas ara, en comptes de centrar-se en el personatge. 

Basant-se en els boxadors reals Rocky Marciano pels seus orígens, Joe Frazier (que fa un cameo a la primera pel·lícula) per l'ambientació a Filadèlfia i l'entrenament a la carnisseria i Chuck Wepner pel gran paper que va fer contra tot pronòstic en el seu combat amb en Muhammad Ali el 1975, Rocky està protagonitzada per en Rocky Balboa, un boxador aficionat que fa de recol·lector de pagaments per a un prestamista i que un dia és desafiat per l'Apollo Creed (Carl Weathers), el campió mundial dels pesos pesants, que vol muntar un espectacle lluitant contra un personatge de tan poca importància com el protagonista del film.

La pel·lícula gira al voltant de l'ascens a la fama d'aquest lluitador, que viu als barris baixos de Filadèlfia i està enamorat d'una tímida dependenta local, l'Adrian (Talia Shire). Per tal d'estar a l'alçada del combat haurà de seguir un dur entrenament, tant físic com mental, i ens oferirà un combat èpic, com també èpica és la música, encara setantera, que hem d'agrair a Bill Conti

A la primera pel·lícula en Rocky perdia el combat per punts, cosa que no el va fer menys admirable, però el 1979 arribaria Rocky II, aquest cop ja dirigida pel mateix Stallone, on tindria lloc la revenja i per fi veuríem guanyar el protagonista, a més del seu casament i el naixement del seu fill.

Els metges li aconsellen deixar la boxa pel risc de despreniment de retina que pateix després del primer combat amb l'Apollo, i ell decideix retirar-se, però no administra bé els seus diners i aviat torna a ser pobre. Per altra banda, l'Apollo vol demostrar que la bona actuació de l'inexpert Rocky va ser pura xamba i el desafia altra vegada, però és la seva perdició perquè aquest cop qui guanya és el Poltre Italià.

Si la primera pel·lícula es considera una de les millors de la història del cinema i la segona va agradar gairebé tant com l'original (tot i que amb molts menys premis i nominacions), a la tercera la cosa va començar a anar de baixada i destaca sobretot per la cançó The Eye of the Tiger, de Survivor. 

Rocky III, de 1982, allarga la història de l'única manera que ho podia fer: el campió s'ha acomodat i és desafiat pel jove James "Clubber" Lang (interpretat pel popular Mr. T, que sortia a The A-Team com a M. A. Barracus), que l'acusa de defensar el títol només contra rivals de poc nivell, i el cert és que ha estat així, tot i que en Rocky, ara ric, famós i influent, no sabia que els que mouen els fils en el món de la boxa hi estaven ficant cullerada per tal de mantenir-lo com a número u. Naturalment acceptarà el desafiament i... el veurem perdre, de manera que haurà de reconquistar el títol de campió mundial dels pesos pesants gràcies a l'entrenament del seu rival però ara també amic Apollo Creed.

Segurament aquest és el moment més memorable del film, que per a mi certament està per sota del nivell dels dos primers, i fins i tot d'algun dels posteriors, encara que en general les puntuacions de la saga vagin de baixada, i pronunciada, amb l'excepció de la sisena i última entrega, on ja arribarem.

A més, el retrat de la relació de bons amics dels que abans eren rivals enllaça amb els fets de la quarta pel·lícula, perquè origina la motivació d'en Rocky en aquella entrega.

Doncs sí, perquè a Rocky IV (1985) trobem la impactant mort en combat de l'Apollo a mans del temible Ivan Drago (Dolph Lundgren), de la Unió Soviètica, que desafia el món i es presenta com el millor atleta sobre la capa de la Terra. 

En Rocky decidirà venjar el seu amic i enfrontar-se a aquest rival en principi superior a ell en tots els sentits i  que basa el seu poder en la tecnologia i els anabolitzants, mentre que l'italoamericà s'entrena amb mètodes ben durs, però naturals. 

La pel·lícula va rebre notes mitjanes per sota de l'aprovat, i a més té un evident i exagerat to patriòtic i de propaganda anticomunista, però va ser la que va obtenir més ingressos de tota la saga i va ser una de les primeres pel·lícules amb efectes de so realistes pel que fa a la lluita. S'explica també que els cops de puny que s'hi veuen són reals, no tan coreografiats com en les anteriors entregues, i que l'Stallone va haver d'anar a l'hospital una vegada per un cop de puny al pit per part d'en Lundgren, que també va fer emprenyar Carl Weathers fins al punt que gairebé deixa la pel·lícula abans d'hora.

Més de 20 anys després es tornarien a veure les cares, i tornarien a actuar junts, a la saga The Expendables, que el 2012 arribava a la seva segona entrega. I tan amics. 

En aquest punt Sylvester Stallone volia tancar la saga i ho volia fer amb Rocky V, que es va estrenar el 1990 i es presentava amb el tràiler que veurem a continuació:

El tràiler destrossa bastant la pel·lícula, ja us ho dic ara, però igualment en faré una breu sinopsi: en Rocky acaba de tornar del seu combat a Rússia (tot i així el seu fill ha crescut uns anys i ara és interpretat per en Sage Stallone, fill a la vida real de l'Sly) i li diagnostiquen danys cerebrals que l'obliguen a retirar-se, ara sí.

Per a acabar-ho d'adobar, el seu comptable l'ha estafat i ha perdut tot el que tenia en termes econòmics, de manera que ha de tornar al barri de classe treballadora d'on va sortir i buscar, tant ell com la seva dona i el seu mític cunyat Paulie, noves maneres de guanyar-se la vida. Però no deixa del tot la boxa, perquè entrenarà un nou campió mentre deixa de banda la relació amb el seu fill adolescent.

La pel·lícula va ser un fracàs (comercialment no, però sí que va tenir molts menys beneficis que les anteriors), i el mateix Stallone reconeix que la va fer només pels diners, que la va descuidar deixant que la dirigís Avildsen (que tot i així va aconseguir l'Oscar per la primera pel·lícula) per tal de no anar tant de bòlit i que no és la manera com hauria d'haver acabat la saga.

Rocky V havia de ser el final de la història i fins i tot s'havia decidit que el protagonista morís al final del film, decisió que va canviar a última hora Stallone, que n'era el guionista. A mi m'agrada, ho reconec i me n'enorgulleixo, crec que és la continuació lògica de la història i la trobo més interessant que la tercera i la quarta, però en general va ser un fracàs en tots els sentits (potser la gent ja estava cansada de tantes entregues, o no va veure amb bons ulls un film on en Rocky no competís en un ring, no ho sé) i al senyor Stallone li va quedar l'espina clavada, que es va poder treure 16 anys després.



El 2006 s'estrenava Rocky Balboa, popularment coneguda també com a Rocky VI. Mai no havia passat tant de temps entre entrega i entrega, Sylvester Stallone tenia 60 anys i després del que va passar amb la cinquena part ningú no s'esperava res de bo.

Tothom es va equivocar: és molt bona, i així s'ha reconegut. Stallone torna a dirigir-se a si mateix, presenta una història més o menys versemblant, afegeix el toc dramàtic de la defunció de la seva dona Adrian uns anys abans a causa del càncer (no és perquè la Talia Shire no hi volgués participar, ja que tots dos van desmentir aquest extrem i fins i tot surt als crèdits encara que a la pel·lícula només aparegui en flaixbacs i en fotografies), el naixement d'una nova història d'amor (que només s'insinua, sense precipitar els esdeveniments), la recuperació del repartiment de les anteriors entregues (en Burt Young torna a fer de Paulie 16 anys després, per exemple, tot i que el fill aquest cop és en Milo Ventimiglia (Herois)) i contínues referències a la primera pel·lícula, per primera vegada un combat real en comptes de coreografiat i una realització més propera a la de la boxa televisada que no pas a la del cinema... Tot encertadíssim.

Si no es veu la pel·lícula hom pensa que l'Stallone repapiejava, al cap i a la fi l'home llavors ja tenia 60 anys, els seus músculs començaven a fer angúnia i la seva cara mostrava evidents símptomes de cirurgia estètica i altres tractaments per tal de mantenir-se relativament jove.

Però no: Rocky Balboa, que es diu així perquè és el final de la història —ara ja definitivament—, és el digne tancament de la saga, que a més descriu un cercle perquè aquesta entrega és la que més s'assembla a la primera, fins i tot en el resultat del combat on, aquest cop sí, veiem en Rocky lluitar en un ring (a Rocky V ho fa només al carrer), perquè igual que a Rocky perd per punts després de fer un molt bon paper. I què passa amb allò de retirar-se pels danys cerebrals que tenia a Rocky V? Bé, segons Stallone l'error va ser el que deia l'argument d'aquella entrega, perquè pel que sembla ho va estar investigant i els danys que s'hi descrivien eren exagerats en relació als que pateixen els boxadors. A més, sense la presència de l'Adrian amoïnant-se per ell s'eliminava el segon obstacle potencial al seu retorn a aquesta disciplina.

Com dèiem, és versemblant: un exboxador de prop de 60 anys (l'argument el rejovenia una mica) no podria aspirar a res més que a fer un bon paper contra el campió vigent, que encara que es consideri que aquest ha tingut combats fàcils (com li passava al mateix Rocky a Rocky III, si recordeu el que hem dit més amunt) té un palmarès espectacular amb moltes victòries per KO. Ja és prou èpic, no calia exagerar mostrant una victòria poc creïble del protagonista. Un altre encert, tot i que si voleu veure un resultat diferent el trobareu al final alternatiu de l'edició domèstica.

De fet és com si l'argument del film fos la pròpia història de la saga i del mateix Stallone: quan el campió mundial dels pesos pesants és comparat amb el llegendari Rocky i la majoria de la gent considera que l'italoamericà era millor en la seva època, el paio desafia la vella glòria i duen a terme un combat d'exhibició, on tothom espera que en Rocky faci el ridícul. Però no és pas així: gaudeix de la calidesa del públic i fa un paper més que digne, després del qual ja se'n pot anar content, tal com passa amb la franquícia i Sylvester Stallone.

M'ha quedat molt bon gust de boca en veure el final de la saga, que amb els seus alts i baixos és una de les més conegudes i populars de la història del cinema, amb un gran impacte cultural i molta presència en forma de paròdies i referències en tota mena de mitjans.

La seva música, algunes de les seves frases, l'estàtua de bronze que li erigien a Rocky III al capdamunt de les mítiques escales que tothom qui ha passat per davant del Museu d'Art de Filadèlfia ha pujat corrent alguna vegada per tal d'imitar en Rocky Balboa (i que ha estat moguda diverses vegades fins que el 2006, en el 30è aniversari de la primera pel·lícula i l'estrena de la sisena i última, es va col·locar prop del peu de les esmentades escales), i la popularització de la boxa com a disciplina són les empremtes més importants que ha deixat aquella història que se li va acudir a un home musculós i amb cara de babau sovint injustament mal considerat.