Cinema: Creed III

Vaig descobrir que la pel·lícula s'estrenava per casualitat, veient que en alguna pàgina web o xarxa social se n'estava reproduint el tràiler de manera automàtica, cosa de la qual vaig fugir perquè no volia ni el més mínim spoiler.

Però conèixer la seva existència va provocar en mi la reacció de plantejar-me si, tot i les complicades circumstàncies personals per anar al cine tenint un fillet de 9 mesos, tindria ocasió de veure-la a la pantalla gran, com les dues entregues anteriors. I, per si de cas, vaig repassar la saga original, la meva preferida pel que fa a cinema, i també les dues pel·lícules que ja s'havien fet d'aquesta saga de seqüeles i alhora spin-offs.

I sí, malgrat que la cosa va anar d'un pèl per un virus que corria per casa, vaig poder veure Creed III al cinema i en versió original, encara que fos un ventós dijous a la nit i amb una congestió nasal considerable.

Així, després de molt de temps de l'última vegada, puc publicar una entrada d'aquesta secció del blog dedicada a les pel·lícules que veig al cinema.

Dirigida pel mateix protagonista, en Michael B. Jordan, que s'estrena en aquesta tasca, sobre un guió de Keenan Coogler i Zach Baylin, Creed III va ser concebuda -la no participació d'en Sylvester Stallone ho fa evident- per sortir de l'ombra de la saga Rocky, per bé o per mal.

Si Creed mostrava paral·lelismes amb Rocky i Creed II evocava una mica Rocky II i encra més Rocky IV, la tercera pel·lícula del fill de l'Apollo havia de tenir com a rival principal el fill d'en Clubber Lang, de Rocky III.

Els plans, però, van canviar i la cosa va anar per una altra banda. Sí que la història comença amb l'Adonis retirat després d'una breu però fructífera carrera, com li passava al personatge interpretat per en Sylvester Stallone a la tercera entrega de la saga original, però els paral·lelismes entre totes dues pel·lícules amb el tres en números romans s'acaben aquí. 

El matrimoni Creed gaudeix d'una bona vida, ara amb la nena uns anys més gran (a la segona part només hi naixia), i la Bianca s'ha adaptat a les circumstàncies de la seva malaltia auditiva i s'ha reciclat com a productora, però només amb això no hi hauria història, que ens arriba directament des del passat del protagonista en la forma d'un vell amic que el va a buscar després de 18 anys.

Són els que en Damian "Diamond Dame" Anderson (Jonathan Majors) s'ha passat a la garjola per uns fets sobre els quals se'ns van fent flashbacks i que remeten als dies feliços en què ell era un boxador prometedor i l'Adonis un amic més jove que l'acompanyava als combats.

Els somnis d'en Dame van acabar el dia que el van detenir, però li ha quedat l'espina d'esdevenir campió del món dels pesos pesants i demana al seu vell amic que, amb la seva influència i la cogestió del gimnàs llegat pel seu pare, faci realitat el seu desig.

Això posa l'Adonis en un compromís, atesa la manca d'una carrera professional per part del seu amic, i sense entrar en més detalls de la trama només diré que les coses es compliquen molt més del que temia el protagonista, que com no podia ser d'una altra manera haurà de posar-se els guants i pujar al ring un altre cop.

En surt una bona pel·lícula de boxa, volia saber més coses dels Creed i en aquest sentit n'estic satisfet, i m'agrada que s'hagi tingut el detall de repescar un redimit Viktor Drago, però s'allunya molt de l'esperit de Rocky, cosa que no passava amb les dues primeres Creed. 

No només argumentalment, sinó també en ritme (116 minuts és relativament poc per als estàndards actuals), estil de direcció i cinematografia, fins i tot. El mateix Michael B. Jordan cita, com a influències per a les coreografies dels combats, Bola de Drac, Naruto i Hajime no Ippo...

Per part del mestre Stallone, ha fet declaracions renegant del film i del tracte que ha rebut dels productors, que explicaria la seva absència de Creed III, on més enllà de l'esment del seu nom un cop no surt ni en forma de trucada telefònica recordant-nos que l'Adonis i ell es consideraven pràcticament família.

Em consta que el film ha agradat força, i s'ha fet èmfasi en lloar la nova direcció per la que s'ha apostat. 

Entenc que, per al públic cansat d'una saga aparentment eterna, sigui una cosa bona que s'allunyi de l'ombra del producte original, igual que ho intentava el personatge respecte al seu llegendari entrenador, però com que a mi ja m'hauria estat bé que fos "Rocky IX", trobo a faltar aquella essència que ha desaparegut del tot de la nova entrega. 

El temps dirà si els productes previstos per al futur de la saga fan fortuna, allà m'hi tindran, però veient aquesta pel·lícula veig amb uns altres ulls l'escena final de Creed II, amb un Rocky negant-se a pujar al ring a celebrar el triomf del seu deixeble perquè pugui volar sol. I això és el que fa, també en un sentit metacinematogràfic, a Creed III.

Lectures: The One Pound Gospel

Sempre que parlo d'ella ho dic, i ho continuaré dient: la Rumiko Takahashi és una llegenda del manga amb raó, i és que, a diferència d'altres autors amb més renom -tot i que no es pot dir que ella sigui precisament desconeguda-, després d'un gran èxit sempre en presenta un altre. No es dedica a presentar històries curtes de tant en tant i viure de la riquesa acumulada.

Ella fa històries curtes, sí, i n'hem vist, però les crea des del principi, i també encadena obres de llarga durada, i de fet s'acostumen a solapar. N'hi ha una, però, que va anar reprenent quan podia, i que va trigar a tenir la seva conclusió. 

Parlo de The One Pound Gospel, en japonès Ichi-pondo no fukuin, una obra en quatre volums que no se sol esmentar quan es parla de les obres més importants de l'autora de Ranma 1/2, Urusei Yatsura, Maison Ikkoku o Inu-yasha, i és normal, per la periodicitat que va tenir i una durada més curta. Però els seus fans sabem que una obra "menor" de la Rumiko Takahashi no significa, en cap cas, que no destil·li qualitat.

El manga es va començar a serialitzar a la revista setmanal Young Sunday de l'editorial Shôgakukan al juliol de 1987, i va acabar al desembre de 2006. Gairebé 20 anys de publicació irregular que van generar material per només quatre volums. Aquesta extensió en el temps, però, provoca la curiositat de veure, en una mateixa obra i tan curta, un canvi notable en l'estil de dibuix, des del proper al final de Maison Ikkoku del primer volum fins al modern d'Inu-yasha (i que sembla que es manté) del recopilatori final.

Una de les característiques més destacades d'aquest manga és que, juntament amb Maison Ikkoku, és de les poques obres de la mestra Takahashi sense elements sobrenaturals, màgics o com es vulguin anomenar. És una comèdia romàntica on l'humor neix de la relativament esbojarrada premissa de l'obra: els seus protagonistes són un jove boxador incapaç de controlar la dieta que se li exigeix a qualsevol lluitador -si no, ha de pujar de categoria i enfrontar-se a rivals massa forts- i una monja novícia que, en conèixer-lo i anar-lo tractant, es replanteja el seu compromís amb el déu de la religió catòlica.

A partir d'aquí, som testimonis de la lluita en sentit figurat i literal d'en Kôsaku Hatanaka per mantenir la promesa que li fa a la germana Àngela de resistir les temptacions del menjar, tot i que l'amor que sent per ella el distreu sovint, i com tot plegat fa patir el seu entrenador, l'entranyable amo del gimnàs Mukôda, on s'entrena el protagonista. 

És una història bonica, realista i amb l'estil narratiu i humorístic que tan bé li coneixem a la Rumiko Takahashi, que demostra un cop més que sap tocar diversos gèneres i temàtiques i treure suc de qualsevol idea.

Suposo que l'esmentada irregularitat en la publicació no va ser l'única causa que sigui un manga relativament poc conegut o citat, i que també hi va tenir a veure el fet que només s'adaptés a una OVA l'any 1988, amb la història del manga inacabada, i un dorama de 9 episodis el 2008, aquest cop sí, amb tota la trama desplegada al còmic.

A casa nostra The One Pound Gospel va ser parcialment publicada en aquell format de mitjos volums de la Biblioteca Manga de Planeta, que no no va servir per reduir el nombre de sèries cancel·lades, una plaga de l'època, ni tan sols en aquest cas, que era curta, però val a dir que la seva finalització el 2006, quan ja no existia el format, hi devia contribuir. 

En tot cas va haver de ser Glénat la que publiqués, per fi, aquest manga complet, en quatre volums de la col·lecció Big Manga -com la resta d'obres de l'autora que va publicar-, però va acabar el 2009 i, després de la desaparició de l'editorial, cap altra -i s'entén que seria Planeta, que va rescatar Ranma 1/2 i de la mateixa autora ha publicat Rin-ne- l'ha reeditat.

 

Lectures: Katsu!

Com possiblement ja sabeu, el meu mangaka preferit viu és el senyor Mitsuru Adachi, l'obra més coneguda del qual és, almenys de moment, el meu manga preferit (sí, per sobre de Bola de Drac). Ja he fet ressenyes d'aquesta obra, Touch, així com de Cross Game, Itsumo Misora, Q&A, Jinbe, Slow Step i algunes de les seves històries curtes dins la capçalera Short Program, i tinc la intenció de llegir tot el que ha fet i parlar-ne al bloc. 

Avui canviem el beisbol, el seu esport habitual, per la boxa, un món que m'interessa particularment quan el retraten a la ficció, com he dit algunes vegades (podeu veure, per exemple, l'entrada que vaig dedicar a la saga cinematogràfica Rocky). Per cert, ja havia parlat del volum 1 de l'obra que ens ocupa fa anys, però ara l'he llegit sencera i com cal i, per tant, n'he de tornar a parlar.

Encara que se l'associï —no sense raó— al beisbol, l'autor ha tocat altres esports i entre ells un que apareixia a la seva bibliografia de tant en tant, poquet i en un paper molt secundari en el millor dels casos, però que al final va tenir la seva pròpia obra, aquesta Katsu! que es va publicar setmanalment a la Shônen Sunday entre 2001 i 2005 i es va recopilar en 16 volums, que jo he llegit en japonès en una edició més recent que els presentava de dos en dos.

Com és habitual amb el mestre Adachi el títol conté un joc de paraules: "katsu" significa, entre altres coses, "guanyar", però resulta que també té a veure amb el nom dels seus protagonistes, en Katsuki Satoyama i la Katsuki Mizutani, dos estudiants de primer de batxillerat japonès (15 anys d'edat) que comparteixen classe i ben aviat la passió per la boxa i alguna cosa més.

La història comença quan en Katsuki Satoyama i el seu millor amic, en Kyôta Kawakami, s'apunten al gimnàs de boxa del pare de la Katsuki Mizutani per tal d'impressionar-la, però resulta que la noia veu poc el seu pare, separat de la seva mare, i a més sembla que no li agrada la boxa.

En realitat no és així, sinó que és a la seva mare a qui no li agrada aquest esport (o aquesta disciplina de lluita), mentre que la Katsuki només se sent frustrada perquè és un món d'homes. Però la missió d'acostar-se a la noia que agrada al protagonista i el seu amic no acaba malament del tot, almenys per a en Katsuki: el nano té un talent natural per a la boxa i la seva companya de classe decideix fer-li de mànager per tal de polir-lo i que en el futur esdevingui un professional del pugilisme.

Una mica com després passaria amb l'Aoba de Cross Game, la protagonista femenina de Katsu! també és força bona en aquest esport, però el masclisme de la societat la condemna a mirar-s'ho des de més enllà de les cordes del ring, cosa que no impedeix que la vegem disputar alguns combats d'entrenament i defensar-se amb contundència dels delinqüents que habiten els carrers d'aquesta història, i al principi posar-li les coses difícils a en Satoyama.

El manga és la història de com aquest noi, que entra al món de la boxa pels motius menys nobles, acaba estimant aquesta disciplina i creix com a lluitador fins al punt d'esdevenir la gran esperança del futur del món de la boxa japonesa. Pel camí, a més, tenim l'evident història d'amor entre els dos personatges que donen nom al còmic i que, al seu voltant, acaben generant els típics polígons amorosos de les obres de l'autor, que com ja he dit més d'una vegada són shônen amb elements de shôjo que permeten que qualsevol mena de públic, sigui del sexe que sigui, en pugui gaudir.

Excel·lent creador de personatges, Adachi també ens en presenta uns quants de secundaris en aquesta obra: rivals de la mida d'en Kimoto, amic de la infantesa de la Katsuki, en Misaki, un geni que entra a la boxa després de conquistar el món del beisbol de batxillerat (sí, havia de sortir el beisbol) o l'Uchida, un paio fosc i violent, amic d'en Misaki; però també d'altres d'entranyables, com el pare de la Katsuki, la Chiyaki, germana petita d'en Katsuki (la típica nena amb cues de l'autor), o el pare del protagonista, que descobrim que té un passat com a boxador amb el nom artístic de Rabbit Sakaguchi. 

Com no podia ser d'una altra manera, a Katsu! també tenim una família atípica, en aquest cas amb la mare del protagonista morta, però el més impactant és el que descobrim en el passat de la història dels Satoyama, que no vull revelar perquè és una de les sorpreses que ens reserva l'obra i un pas més enllà en les originals premisses de les obres d'en Mitsuru Adachi. 

En aquest manga tenim tot allò que podem esperar d'una obra de l'autor: vida estudiantil —poca i molt centrada en el club de boxa de l'institut, aquest cop—, un humor molt particular, una mica de fan service amb les portadetes de la Katsuki amb poca roba i guants de boxa, referències a d'altres obres adachianes, esport (els combats de boxa estan molt ben dibuixats i transmeten perfectament la tensió pròpia d'aquest món), escenes que no necessiten paraules per a dir moltes coses, paisatges urbans i personatges que es fan estimar a través de les seves entranyables relacions. Però a més, i sense que serveixi de precedent, un final tancat, clar i no obert a interpretacions, una pràctica que veiem poques vegades a les obres del mestre però que de tant en tant s'agraeix.

Katsu! és un altre molt bon manga d'en Mitsuru Adachi, m'ha agradat molt, però no tant com Touch i Cross Game. És clar que aquelles obres deixen el llistó massa alt, i fins i tot un més que notable còmic com aquest s'ha de conformar, a la meva llista de preferències entre les obres d'aquest senyor, amb una posició elevada però no mereixedora de medalla. Pels pèls, però. 

Com a curiositat, d'aquest manga no se n'ha fet cap adaptació animada ni d'imatge real, així que si us interessa l'haureu de seguir en paper, sigui en japonès, francès o italià, que són els idiomes en què em consta que s'ha editat.

La saga Rocky

Tot i que no en miro mai cap combat a la televisió (i al contrari del que passa amb el meu esport preferit, el beisbol, en aquest cas sí que arriben a la programació en obert), he de dir que la boxa m'encanta. O almenys m'encanta tal com la mostren al cinema, i és per això que m'agraden pel·lícules com Million Dollar Baby, Cinderella Man o, evidentment, la saga Rocky, de la qual avui parlaré a bastament (amb spoilers).

Abans de res, però, vull sortir en defensa del mestre Sylvester Stallone (1946), un actor que la gent sovint etiqueta com el típic intèrpret d'acció hipermusculat i amb poca capacitat cerebral de manera tremendament injusta. No és l'Al Pacino ni en Robert De Niro, d'acord (encara que al doblatge en català i castellà comparteixi amb ells la veu del senyor Ricard Solans), però la impressió que fa l'Sly es deu als problemes amb els fòrceps que va tenir en néixer i que li van provocar una paràlisi facial parcial, que també afecta la seva llengua, de manera que té dificultats per a vocalitzar i per a mostrar gaire expressivitat en les seves actuacions.

La saga Rocky, a més, és objecte (per part dels ignorants, és clar) de mofes i paròdies a causa de la gran quantitat d'entregues que té, però va començar amb força el 1976 convertint en 225 milions aproximadament 1 milió de dòlars de pressupost (la pel·lícula amb més guanys d'aquell any i la setena amb més beneficis de la història en comparació amb la inversió inicial) i enduent-se un munt de nominacions als Oscar, de les quals dues van arribar a premi, concretament a la Millor Pel·lícula i al Millor Director (Paul G. Avildsen). El guió del mateix Stallone, i la seva interpretació, van ser alguns dels altres elements nominats, per cert.

Amb aquest tràiler es presentava als Estats Units d'aquella època la pel·lícula, tot i que fa una mica de vergonya aliena en dedicar-se especialment a l'actor, llavors molt menys conegut que no pas ara, en comptes de centrar-se en el personatge. 

Basant-se en els boxadors reals Rocky Marciano pels seus orígens, Joe Frazier (que fa un cameo a la primera pel·lícula) per l'ambientació a Filadèlfia i l'entrenament a la carnisseria i Chuck Wepner pel gran paper que va fer contra tot pronòstic en el seu combat amb en Muhammad Ali el 1975, Rocky està protagonitzada per en Rocky Balboa, un boxador aficionat que fa de recol·lector de pagaments per a un prestamista i que un dia és desafiat per l'Apollo Creed (Carl Weathers), el campió mundial dels pesos pesants, que vol muntar un espectacle lluitant contra un personatge de tan poca importància com el protagonista del film.

La pel·lícula gira al voltant de l'ascens a la fama d'aquest lluitador, que viu als barris baixos de Filadèlfia i està enamorat d'una tímida dependenta local, l'Adrian (Talia Shire). Per tal d'estar a l'alçada del combat haurà de seguir un dur entrenament, tant físic com mental, i ens oferirà un combat èpic, com també èpica és la música, encara setantera, que hem d'agrair a Bill Conti

A la primera pel·lícula en Rocky perdia el combat per punts, cosa que no el va fer menys admirable, però el 1979 arribaria Rocky II, aquest cop ja dirigida pel mateix Stallone, on tindria lloc la revenja i per fi veuríem guanyar el protagonista, a més del seu casament i el naixement del seu fill.

Els metges li aconsellen deixar la boxa pel risc de despreniment de retina que pateix després del primer combat amb l'Apollo, i ell decideix retirar-se, però no administra bé els seus diners i aviat torna a ser pobre. Per altra banda, l'Apollo vol demostrar que la bona actuació de l'inexpert Rocky va ser pura xamba i el desafia altra vegada, però és la seva perdició perquè aquest cop qui guanya és el Poltre Italià.

Si la primera pel·lícula es considera una de les millors de la història del cinema i la segona va agradar gairebé tant com l'original (tot i que amb molts menys premis i nominacions), a la tercera la cosa va començar a anar de baixada i destaca sobretot per la cançó The Eye of the Tiger, de Survivor. 

Rocky III, de 1982, allarga la història de l'única manera que ho podia fer: el campió s'ha acomodat i és desafiat pel jove James "Clubber" Lang (interpretat pel popular Mr. T, que sortia a The A-Team com a M. A. Barracus), que l'acusa de defensar el títol només contra rivals de poc nivell, i el cert és que ha estat així, tot i que en Rocky, ara ric, famós i influent, no sabia que els que mouen els fils en el món de la boxa hi estaven ficant cullerada per tal de mantenir-lo com a número u. Naturalment acceptarà el desafiament i... el veurem perdre, de manera que haurà de reconquistar el títol de campió mundial dels pesos pesants gràcies a l'entrenament del seu rival però ara també amic Apollo Creed.

Segurament aquest és el moment més memorable del film, que per a mi certament està per sota del nivell dels dos primers, i fins i tot d'algun dels posteriors, encara que en general les puntuacions de la saga vagin de baixada, i pronunciada, amb l'excepció de la sisena i última entrega, on ja arribarem.

A més, el retrat de la relació de bons amics dels que abans eren rivals enllaça amb els fets de la quarta pel·lícula, perquè origina la motivació d'en Rocky en aquella entrega.

Doncs sí, perquè a Rocky IV (1985) trobem la impactant mort en combat de l'Apollo a mans del temible Ivan Drago (Dolph Lundgren), de la Unió Soviètica, que desafia el món i es presenta com el millor atleta sobre la capa de la Terra. 

En Rocky decidirà venjar el seu amic i enfrontar-se a aquest rival en principi superior a ell en tots els sentits i  que basa el seu poder en la tecnologia i els anabolitzants, mentre que l'italoamericà s'entrena amb mètodes ben durs, però naturals. 

La pel·lícula va rebre notes mitjanes per sota de l'aprovat, i a més té un evident i exagerat to patriòtic i de propaganda anticomunista, però va ser la que va obtenir més ingressos de tota la saga i va ser una de les primeres pel·lícules amb efectes de so realistes pel que fa a la lluita. S'explica també que els cops de puny que s'hi veuen són reals, no tan coreografiats com en les anteriors entregues, i que l'Stallone va haver d'anar a l'hospital una vegada per un cop de puny al pit per part d'en Lundgren, que també va fer emprenyar Carl Weathers fins al punt que gairebé deixa la pel·lícula abans d'hora.

Més de 20 anys després es tornarien a veure les cares, i tornarien a actuar junts, a la saga The Expendables, que el 2012 arribava a la seva segona entrega. I tan amics. 

En aquest punt Sylvester Stallone volia tancar la saga i ho volia fer amb Rocky V, que es va estrenar el 1990 i es presentava amb el tràiler que veurem a continuació:

El tràiler destrossa bastant la pel·lícula, ja us ho dic ara, però igualment en faré una breu sinopsi: en Rocky acaba de tornar del seu combat a Rússia (tot i així el seu fill ha crescut uns anys i ara és interpretat per en Sage Stallone, fill a la vida real de l'Sly) i li diagnostiquen danys cerebrals que l'obliguen a retirar-se, ara sí.

Per a acabar-ho d'adobar, el seu comptable l'ha estafat i ha perdut tot el que tenia en termes econòmics, de manera que ha de tornar al barri de classe treballadora d'on va sortir i buscar, tant ell com la seva dona i el seu mític cunyat Paulie, noves maneres de guanyar-se la vida. Però no deixa del tot la boxa, perquè entrenarà un nou campió mentre deixa de banda la relació amb el seu fill adolescent.

La pel·lícula va ser un fracàs (comercialment no, però sí que va tenir molts menys beneficis que les anteriors), i el mateix Stallone reconeix que la va fer només pels diners, que la va descuidar deixant que la dirigís Avildsen (que tot i així va aconseguir l'Oscar per la primera pel·lícula) per tal de no anar tant de bòlit i que no és la manera com hauria d'haver acabat la saga.

Rocky V havia de ser el final de la història i fins i tot s'havia decidit que el protagonista morís al final del film, decisió que va canviar a última hora Stallone, que n'era el guionista. A mi m'agrada, ho reconec i me n'enorgulleixo, crec que és la continuació lògica de la història i la trobo més interessant que la tercera i la quarta, però en general va ser un fracàs en tots els sentits (potser la gent ja estava cansada de tantes entregues, o no va veure amb bons ulls un film on en Rocky no competís en un ring, no ho sé) i al senyor Stallone li va quedar l'espina clavada, que es va poder treure 16 anys després.



El 2006 s'estrenava Rocky Balboa, popularment coneguda també com a Rocky VI. Mai no havia passat tant de temps entre entrega i entrega, Sylvester Stallone tenia 60 anys i després del que va passar amb la cinquena part ningú no s'esperava res de bo.

Tothom es va equivocar: és molt bona, i així s'ha reconegut. Stallone torna a dirigir-se a si mateix, presenta una història més o menys versemblant, afegeix el toc dramàtic de la defunció de la seva dona Adrian uns anys abans a causa del càncer (no és perquè la Talia Shire no hi volgués participar, ja que tots dos van desmentir aquest extrem i fins i tot surt als crèdits encara que a la pel·lícula només aparegui en flaixbacs i en fotografies), el naixement d'una nova història d'amor (que només s'insinua, sense precipitar els esdeveniments), la recuperació del repartiment de les anteriors entregues (en Burt Young torna a fer de Paulie 16 anys després, per exemple, tot i que el fill aquest cop és en Milo Ventimiglia (Herois)) i contínues referències a la primera pel·lícula, per primera vegada un combat real en comptes de coreografiat i una realització més propera a la de la boxa televisada que no pas a la del cinema... Tot encertadíssim.

Si no es veu la pel·lícula hom pensa que l'Stallone repapiejava, al cap i a la fi l'home llavors ja tenia 60 anys, els seus músculs començaven a fer angúnia i la seva cara mostrava evidents símptomes de cirurgia estètica i altres tractaments per tal de mantenir-se relativament jove.

Però no: Rocky Balboa, que es diu així perquè és el final de la història —ara ja definitivament—, és el digne tancament de la saga, que a més descriu un cercle perquè aquesta entrega és la que més s'assembla a la primera, fins i tot en el resultat del combat on, aquest cop sí, veiem en Rocky lluitar en un ring (a Rocky V ho fa només al carrer), perquè igual que a Rocky perd per punts després de fer un molt bon paper. I què passa amb allò de retirar-se pels danys cerebrals que tenia a Rocky V? Bé, segons Stallone l'error va ser el que deia l'argument d'aquella entrega, perquè pel que sembla ho va estar investigant i els danys que s'hi descrivien eren exagerats en relació als que pateixen els boxadors. A més, sense la presència de l'Adrian amoïnant-se per ell s'eliminava el segon obstacle potencial al seu retorn a aquesta disciplina.

Com dèiem, és versemblant: un exboxador de prop de 60 anys (l'argument el rejovenia una mica) no podria aspirar a res més que a fer un bon paper contra el campió vigent, que encara que es consideri que aquest ha tingut combats fàcils (com li passava al mateix Rocky a Rocky III, si recordeu el que hem dit més amunt) té un palmarès espectacular amb moltes victòries per KO. Ja és prou èpic, no calia exagerar mostrant una victòria poc creïble del protagonista. Un altre encert, tot i que si voleu veure un resultat diferent el trobareu al final alternatiu de l'edició domèstica.

De fet és com si l'argument del film fos la pròpia història de la saga i del mateix Stallone: quan el campió mundial dels pesos pesants és comparat amb el llegendari Rocky i la majoria de la gent considera que l'italoamericà era millor en la seva època, el paio desafia la vella glòria i duen a terme un combat d'exhibició, on tothom espera que en Rocky faci el ridícul. Però no és pas així: gaudeix de la calidesa del públic i fa un paper més que digne, després del qual ja se'n pot anar content, tal com passa amb la franquícia i Sylvester Stallone.

M'ha quedat molt bon gust de boca en veure el final de la saga, que amb els seus alts i baixos és una de les més conegudes i populars de la història del cinema, amb un gran impacte cultural i molta presència en forma de paròdies i referències en tota mena de mitjans.

La seva música, algunes de les seves frases, l'estàtua de bronze que li erigien a Rocky III al capdamunt de les mítiques escales que tothom qui ha passat per davant del Museu d'Art de Filadèlfia ha pujat corrent alguna vegada per tal d'imitar en Rocky Balboa (i que ha estat moguda diverses vegades fins que el 2006, en el 30è aniversari de la primera pel·lícula i l'estrena de la sisena i última, es va col·locar prop del peu de les esmentades escales), i la popularització de la boxa com a disciplina són les empremtes més importants que ha deixat aquella història que se li va acudir a un home musculós i amb cara de babau sovint injustament mal considerat.