Aviso des del començament: si normalment tinc tendència a veure amb bons ulls, a trobar-ne els punts forts, qualsevol producte cultural que em posin al davant, quan es tracta d'una saga que m'agrada tant com aquesta no espereu que en digui gaires coses dolentes.
Ja vaig parlar de la llavors hexalogia Rocky fa temps, més aviat va ser una entrada d'homenatge, i també vaig dir que m'agradava molt -sí, fins i tot la criticadíssima Rocky V-, però sóc conscient que el públic general en té una imatge negativa, que la considera exemple de saga excessivament llarga i decadent i que oblida que la primera part, de 1976, va guanyar 3 Oscars, incloent-hi els de Millor Pel·lícula i Millor Director, d'un total de 10 nominacions.
Doncs bé, convençut que la sisena part, Rocky Balboa (2006), havia estat el tancament perfecte de l'entranyable història del boxejador més popular (o almenys conegut) del cinema, amb el breu retorn al ring d'un envellit Poltre Italià, i així ho havia assegurat l'Stallone, el passat estiu em va sorprendre descobrir el tràiler de Creed, nom que té una ressonància magnífica per a qualsevol fan de la saga.
El vaig veure mentre feia cua per comprar entrades per a una altra pel·lícula, i la pantalla estava sense so, però quan vaig veure'n la segona meitat em vaig adonar, amb emoció creixent, del que estava passant: una altra pel·lícula de Rocky, i per a mi això era una boníssima notícia. Estava convençut que l'aniria a veure quan sortís, i m'era igual el que en diguessin aquells que recorren al suadíssim tòpic i es fumen del Sylvester Stallone pel botox i la seva manera de parlar, com ja vaig explicar provocada per una paràlisi parcial que té des que va néixer.
Però quan es va començar a dir que estava molt bé, i van arribar els premis i les nominacions, com el Globus d'Or al millor actor secundari per a l'Sly, que també està nominat en aquesta categoria per als Oscar que es decidiran properament, les meves ganes de veure-la encara van ser més grans.
Malgrat que Rocky Balboa (2006) havia de ser el final de la història -fins i tot es deia que la intenció inicial de l'Stallone era matar el personatge-, se'ls ha acudit aquesta barreja de setena part i spin-off més que vàlida per mèrits propis, però que té molt en compte les entregues d'una saga cinematogràfica que enguany fa els 40 anys i hi fa diverses referències.
Aquest cop, amb el director Ryan Coogler darrere la càmera, ens expliquen la història de l'Adonis Creed (Michael B. Jordan, vist d'adolescent a The Wire fent de Wallace), un delinqüent juvenil que un bon dia veu com li canvia totalment el destí quan una vídua, interpretada per la Phylicia Rashad, se l'endú a casa després de dir-li que és el fill il·legítim del llegendari i difunt boxador Apollo Creed.
Anys després, havent-se impregnat de l'herència boxadora del seu pare, decideix dedicar-se a aquesta disciplina com a professional i marxa a Filadèlfia per tal de posar-se a les ordres del millor exboxador viu, una altra llegenda.
Evidentment es tracta d'en Rocky Balboa, un Sylvester Stallone podríem dir que "crepuscular" (ara sí) i que m'agradaria molt que guanyés l'Oscar al Millor Actor Secundari, així com va guanyar el Globus d'Or per aquesta pel·lícula. Si el rep serà un reconeixement al paper que ha dut a terme durant 7 films, sí -i irònicament per l'únic en què fa d'actor de repartiment, tot i que pel que fa a nominacions ja n'havia tingut una per la primera Rocky-, però també perquè la seva interpretació a Creed n'és mereixedora.
El Rocky actual és un home gran que s'ha quedat completament sol i encara enyora l'Adrian, que a Rocky Balboa ja se'ns deia que havia mort de càncer, però que viu tranquil i tira endavant amb el restaurant Adrian's mentre espera que li arribi l'hora, sense perdre l'humor i la bondat que el caracteritzen des de sempre. És un paper entranyable d'un personatge que és conscient de l'edat que té i no se n'amaga, al contrari del que fa l'actor a la vida real.
Com era d'esperar -tampoc no és un film de sorpreses-, al principi es nega a fer d'entrenador de l'Adonis, però ràpidament accepta (cap sorpresa aquí tampoc) i intenta polir-lo mentre l'ajuda a estar a l'altura de les expectatives del cognom Creed, que sovint li pesa fins al punt que es fa anomenar Donnie Johnson, i alhora a crear-se una identitat pròpia i iniciar la seva llegenda particular.
Creed és una pel·lícula de boxa amb els elements característics del gènere i també de la saga a què pertany: superació, valors, esforç, complicacions personals, amor (aquí amb el personatge de la Bianca (Tessa Thompson)) i elements èpics i emotius col·locats en els moments més adequats, per sort sense exagerar en els objectius i mantenint un cert realisme. I els ingredients s'hi han barrejat de manera que amb aquest final s'ha superat el bon regust que ja havia deixat l'anterior entrega. No només als fans com jo, sinó en general.
A més, el protagonista dels sis films anteriors fa un pas al costat i esdevé secundari. Un secundari imprescindible, amb moltíssima força, amb molt de protagonisme, sí, però per primera vegada una pel·lícula del Poltre Italià no gira al voltant d'en Rocky, i així ho reflecteix també el títol. Ara és l'hora, després de molts anys d'haver-lo perdut, de fer-li un homenatge a l'Apollo Creed i d'alguna manera unir en un mateix lluitador el llegat de dos gegants de la boxa.
El final, per a mi una referència directa a dues de les pel·lícules anteriors, té l'enganyosa forma de porta oberta a una nova saga, però tot i que celebro aquest film trobo que ja és hora de deixar-ho estar, amb un tancament perfecte de la trama i el reconeixement de la crítica, i dubto que s'estiri més el fil d'aquesta llegenda del cine. Tal com ha quedat, la història acaba ben amunt.
El millor
-Sap agafar una saga ben finalitzada i donar-li un episodi més que podríem dir que tanca un tema que havia quedat relativament obert, i a sobre ha agradat
-Els homenatges a tota la saga, amb referències visuals i argumentals força concretes que són una delícia per als seguidors de la franquícia
-Aquest cop el protagonista no és en Rocky, però la seva presència és enorme sense restar importància al personatge principal. De fet, un parell de melodies clàssiques de la saga apareixen a Creed en només una ocasió cadascuna
El pitjor
-Que cometin l'error d'allargar la història en el futur, tot i que sembla molt poc probable
-Que la gent tingui prejudicis amb aquesta nova entrega (és a dir, que fa gairebé 10 anys passés de veure Rocky Balboa, que hauria canviat la seva opinió sobre una saga en decadència), i se la perdi
-El combat final, per al meu gust, no és dels més interessants que s'han vist al llarg dels darrers 40 anys
El vaig veure mentre feia cua per comprar entrades per a una altra pel·lícula, i la pantalla estava sense so, però quan vaig veure'n la segona meitat em vaig adonar, amb emoció creixent, del que estava passant: una altra pel·lícula de Rocky, i per a mi això era una boníssima notícia. Estava convençut que l'aniria a veure quan sortís, i m'era igual el que en diguessin aquells que recorren al suadíssim tòpic i es fumen del Sylvester Stallone pel botox i la seva manera de parlar, com ja vaig explicar provocada per una paràlisi parcial que té des que va néixer.
Però quan es va començar a dir que estava molt bé, i van arribar els premis i les nominacions, com el Globus d'Or al millor actor secundari per a l'Sly, que també està nominat en aquesta categoria per als Oscar que es decidiran properament, les meves ganes de veure-la encara van ser més grans.
Malgrat que Rocky Balboa (2006) havia de ser el final de la història -fins i tot es deia que la intenció inicial de l'Stallone era matar el personatge-, se'ls ha acudit aquesta barreja de setena part i spin-off més que vàlida per mèrits propis, però que té molt en compte les entregues d'una saga cinematogràfica que enguany fa els 40 anys i hi fa diverses referències.
Aquest cop, amb el director Ryan Coogler darrere la càmera, ens expliquen la història de l'Adonis Creed (Michael B. Jordan, vist d'adolescent a The Wire fent de Wallace), un delinqüent juvenil que un bon dia veu com li canvia totalment el destí quan una vídua, interpretada per la Phylicia Rashad, se l'endú a casa després de dir-li que és el fill il·legítim del llegendari i difunt boxador Apollo Creed.
Anys després, havent-se impregnat de l'herència boxadora del seu pare, decideix dedicar-se a aquesta disciplina com a professional i marxa a Filadèlfia per tal de posar-se a les ordres del millor exboxador viu, una altra llegenda.
Evidentment es tracta d'en Rocky Balboa, un Sylvester Stallone podríem dir que "crepuscular" (ara sí) i que m'agradaria molt que guanyés l'Oscar al Millor Actor Secundari, així com va guanyar el Globus d'Or per aquesta pel·lícula. Si el rep serà un reconeixement al paper que ha dut a terme durant 7 films, sí -i irònicament per l'únic en què fa d'actor de repartiment, tot i que pel que fa a nominacions ja n'havia tingut una per la primera Rocky-, però també perquè la seva interpretació a Creed n'és mereixedora.
El Rocky actual és un home gran que s'ha quedat completament sol i encara enyora l'Adrian, que a Rocky Balboa ja se'ns deia que havia mort de càncer, però que viu tranquil i tira endavant amb el restaurant Adrian's mentre espera que li arribi l'hora, sense perdre l'humor i la bondat que el caracteritzen des de sempre. És un paper entranyable d'un personatge que és conscient de l'edat que té i no se n'amaga, al contrari del que fa l'actor a la vida real.
Com era d'esperar -tampoc no és un film de sorpreses-, al principi es nega a fer d'entrenador de l'Adonis, però ràpidament accepta (cap sorpresa aquí tampoc) i intenta polir-lo mentre l'ajuda a estar a l'altura de les expectatives del cognom Creed, que sovint li pesa fins al punt que es fa anomenar Donnie Johnson, i alhora a crear-se una identitat pròpia i iniciar la seva llegenda particular.
Creed és una pel·lícula de boxa amb els elements característics del gènere i també de la saga a què pertany: superació, valors, esforç, complicacions personals, amor (aquí amb el personatge de la Bianca (Tessa Thompson)) i elements èpics i emotius col·locats en els moments més adequats, per sort sense exagerar en els objectius i mantenint un cert realisme. I els ingredients s'hi han barrejat de manera que amb aquest final s'ha superat el bon regust que ja havia deixat l'anterior entrega. No només als fans com jo, sinó en general.
A més, el protagonista dels sis films anteriors fa un pas al costat i esdevé secundari. Un secundari imprescindible, amb moltíssima força, amb molt de protagonisme, sí, però per primera vegada una pel·lícula del Poltre Italià no gira al voltant d'en Rocky, i així ho reflecteix també el títol. Ara és l'hora, després de molts anys d'haver-lo perdut, de fer-li un homenatge a l'Apollo Creed i d'alguna manera unir en un mateix lluitador el llegat de dos gegants de la boxa.
El final, per a mi una referència directa a dues de les pel·lícules anteriors, té l'enganyosa forma de porta oberta a una nova saga, però tot i que celebro aquest film trobo que ja és hora de deixar-ho estar, amb un tancament perfecte de la trama i el reconeixement de la crítica, i dubto que s'estiri més el fil d'aquesta llegenda del cine. Tal com ha quedat, la història acaba ben amunt.
El millor
-Sap agafar una saga ben finalitzada i donar-li un episodi més que podríem dir que tanca un tema que havia quedat relativament obert, i a sobre ha agradat
-Els homenatges a tota la saga, amb referències visuals i argumentals força concretes que són una delícia per als seguidors de la franquícia
-Aquest cop el protagonista no és en Rocky, però la seva presència és enorme sense restar importància al personatge principal. De fet, un parell de melodies clàssiques de la saga apareixen a Creed en només una ocasió cadascuna
El pitjor
-Que cometin l'error d'allargar la història en el futur, tot i que sembla molt poc probable
-Que la gent tingui prejudicis amb aquesta nova entrega (és a dir, que fa gairebé 10 anys passés de veure Rocky Balboa, que hauria canviat la seva opinió sobre una saga en decadència), i se la perdi
-El combat final, per al meu gust, no és dels més interessants que s'han vist al llarg dels darrers 40 anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada