diumenge, 30 de setembre de 2012

Lectures: Jinbe, de Mitsuru Adachi

En la meva darrera comanda (no són gaire habituals, no us penseu) de manga en italià, que és la meva alternativa per tal d'aconseguir manga barat, en un idioma que entenc bé llegit i sobretot per a aconseguir títols que aquí no es publiquen, vaig demanar unes quantes coses del meu mangaka preferit, en Mitsuru Adachi, i ja n'he llegit una.


Es tracta de Jinbe, un volum únic que recopila una història publicada de manera molt irregular a la revista Big Comic Original entre 1992 i 1997. En aquest cas estem davant d'un manga seinen, dirigit al públic adult en comptes del més jove com seria el cas del shônen, que és el que acostuma a tocar aquest autor a qui hem vist tocar també sense cap problema el shôjo o manga en principi per a noies, però al cap i a la fi Adachi es mou a la frontera de diversos públics objectius amb comoditat, per tant no ens en sorprenem gaire.


Si heu llegit mai algun còmic d'aquest autor o alguna de les meves ressenyes sobre els mateixos sabreu que l'esport és un element imprescindible de la seva bibliografia, però en el cas de Jinbe és completament secundari i de fet forma part del passat del seu protagonista masculí, però no del seu present. 


El personatge principal de l'obra és en Jinpei "Jinbê" Takanashi, un home de prop de 40 anys que en els seus anys d'institut havia estat un porter de futbol de reconeguda qualitat, però que ara treballa en un aquari i és un apassionat dels peixos. El seu sobrenom ve de "jinbezame", el nom japonès per al tauró balena. 

Com no sorprendrà cap coneixedor de l'obra d'Adachi, en Jinbe és vidu, i viu amb la seva fillastra des que es va casar amb la mare d'ella, que va morir fa gairebé 5 anys, al cap de poc de casar-se amb ell. Per tant, tenim una família atípica, quelcom bastant freqüent als còmics d'aquest senyor.


La Miku té 17 anys i és la fillastra d'en Jinbe, però malgrat que ha viscut com a filla seva només des dels 12 anys no el rebutja de cap de les maneres, ans al contrari, i troba perfectament natural viure amb ell en comptes d'amb el seu pare biològic, de qui la seva mare es va separar abans de casar-se amb en Jinbe.

És una noia molt responsable, comprensiva i atenta, i s'estima molt els seus dos pares. Tot allò que fa ho fa pensant en el benestar de tots dos, perquè malgrat que viu amb en Jinbe les seves poc freqüents trobades amb el pare biològic estan exemptes de problemes i tensions. 


No és el cas de la relació entre en Jinbe i en Yukio Miyage, el pare de la noia, a qui no agrada que la Miku s'estimi més viure amb un home amb qui no té lligams de sang que no pas amb el seu únic progenitor viu que, a més, és un home amb diners.

També sabem que la relació entre en Jinbe i la Rikako, la mare de la Miku, ve d'abans del primer casament de la difunta, i que en Yukio era senpai (alumne més gran) d'en Jinbe. Malgrat les tensions que es respiren quan aquests dos personatges es troben, queda clar que hi ha cordialitat i que per damunt de tot el que més els importa és la felicitat de la Miku. 


Presentats els personatges, hem de dir que Jinbe és una història costumista, com és habitual en el mestre Adachi, i que està dividida en 7 episodis que ens van explicant situacions quotidianes en què s'aprofundeix en la relació entre els dos protagonistes.

Una relació que el que ens mostra és un pare (tant se val que no sigui biològic) que té cura de la seva filla, i una filla que es va fent gran i que com tothom passa per l'adolescència, cosa que implica nous reptes que no fan gràcia a cap pare, com és el cas de l'existència d'un pretendent, curiosament l'as de l'equip de futbol de l'institut.


El tema que planteja Jinbe, però, no és com viuen l'adolescència els propis afectats i els seus pares, sinó quins són els autèntics sentiments d'en Jinbe cap a la Miku i viceversa. Sí, perquè tant ells com sobretot els personatges secundaris especulen, directament o mitjançant metàfores, sobre la naturalitat de l'emparellament de pares i fills al regne animal i per què hauria de ser diferent entre els humans.

És un tema polèmic i per tal de no rebentar res evitaré parlar de la resolució de la història, un relat tendre per altra banda i que m'hauria agradat que tingués un xic més d'extensió. El que sí que diré és que el simple plantejament del tema em sembla més aviat poc creïble perquè, al cap i a la fi, lligams de sang a banda, el que fa que dues persones siguin família és com les han educat o com han conviscut. 


Per tant es podria dir que és un manga que m'ha agradat força, però per la mestria amb què narra el senyor Adachi més que no pas pel seu tema, perquè jo que no tinc cap filla trobo impensable que em pogués passar mai pel cap mirar-me'n una, encara que fos una fillastra coneguda ja de grandeta, com una possible parella. Ara, parlem-ne amb en Woody Allen. En fi, al món tot és possible, i si més no en Mitsuru Adachi toca el tema amb molta delicadesa, com no podia ser d'una altra manera venint d'ell.

Si voleu llegir Jinbe, manga curt i molt amè, teniu diverses opcions: en japonès, si en sabeu i sou capaços de trobar-la en alguna botiga en línia que ofereixi un preu d'enviament raonable, en italià com he fet jo (i és una molt bona edició amb pàgines en color i tot) o, encara que normalment no en sigui partidari, com que en aquest cas està més que justificat perquè no hi ha cap traducció oficial en cap idioma de l'estat espanyol, a través d'una scanlation com aquesta. A més, hi ha una sèrie d'imatge real o dorama que es va emetre al Japó el 1998 en 11 episodis.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails