El temps no perdona: Lost

Aquesta mena d'entrada és un recurs que faig servir molt de tant en tant, normalment passen mesos i fins i tot anys entre una i la següent, però aquest cop no fa ni dos mesos de l'última, dedicada a veure com estan ara els actors i les actrius de Stargate, i ja us en porto una altra que respon a una petició (sí, se'm poden demanar coses).

Avui li toca a Lost, aquella sèrie que ens va tenir enganxats al televisor i que va ser, fàcilment, un dels primers fenòmens televisius de seguiment massiu, cosa que ara està molt de moda i és molt normal, però que llavors no succeïa tant. I a la qual, per cert, ja vaig dedicar una entrada parlant dels treballs dels seus intèrprets abans que la sèrie els donés la fama.

Comencem amb un dels seus protagonistes més destacats, en Jack, que en realitat es diu Matthew Fox (49 anys) i que, des del final de la sèrie, el 2010, oh sorpresa, ha fet ben poca cosa. Papers petits en pel·lícules, gens de televisió, i el més recent dels seus papers estrenats és el de la pel·lícula espanyola Extinction, on el veiem ben canviat.

En Naveen Andrews, actor britànic d'origen indi -però gairebé sempre en papers d'ètnia àrab- ha estat més ben tractat pel temps i als seus 46 anys està gairebé igual que en el període 2004-2010. 

De pel·lícules n'ha fet poques, però ha tingut més sort a la televisió: ha fet de Lord Akbari a la ja cancel·lada Sinbad, de Jafar a Once Upon a Time i també surt a Sense8, tot i que en un paper molt petit. 

Aquesta ja la vaig esmentar fa poc, però l'Evageline Lilly, la Kate de Lost, que ara té 36 anys, no ha tornat a fer televisió, però sí que ha fet alguna pel·lícula. Poques, però potents: és l'elfa Tauriel a les parts 2 i 3 de la trilogia de The Hobbit i la Hope van Dyne a Ant-man. Déu n'hi do. 

10 anys més que ella, i els mateixos que en Naveen Andrews, són els que té en Josh Holloway, el noi dolent guaperes d'en "Sawyer", que ha fet al cinema algunes coses com Mission Impossible: Ghost Protocol i, a la televisió, va provar sort protagonitzant la cancel·lada Intelligence i, el gener de 2016, ho tornarà a provar amb Colony. 

Als 63 anys en Terry O'Quinn, el John Lock de la sèrie, és tot un veterà i ja ho era abans de Lost, però era força desconegut. Després de la sèrie, i a diferència dels altres, però, ha tingut papers de diversa rellevància a la televisió.

Es va poder veure esporàdicament a Hawaii Five-O, en dues temporades de Falling Skies i protagonitzant les cancel·lades 666 Park Avenue i Gang Related. La imatge correspon a Full Circle, on ha fet 6 episodis. 

Precisament a Hawaii Five-O triomfa des que va començar aquest remake en Daniel Dae Kim, en Jin, que ja abans de Lost havia fet força televisió, però després es va enganxar a aquesta i fins i tot ha fet papers petits en d'altres produccions per a les pantalles domèstiques -dir-ne "petita pantalla" ja està obsolet-. Al cinema l'hem vist aquest 2015, per exemple, a Insurgent. 47 anys té, per cert.

41 són els que té la que feia de la seva dona Sun, la Yunjin Kim, actriu també sudcoreana i que abans de Lost havia fet sobretot coses al seu país d'origen. Des del 2013, però, és una de les protagonistes de la sèrie Mistresses. Cinematogràficament parlant ha continuat com abans: fent pel·lícules coreanes.

Si en Terry O'Quinn havia aparegut a Hawaii Five-O, des de la quarta temporada també hi surt en Jorge Garcia, el mític Hugo "Hurley" Reyes. Aquesta entranyable foto ens mostra el retrobament entre 3 actors que van compartir la vida durant el rodatge de la sèrie en què la majoria de nosaltres els va conèixer.

El senyor Garcia, de 42 anys, també ha fet aparicions a How I met your mother, Californication o Once Upon a Time. Abans de tot això, però, el seu paper més destacat després de Lost va ser a la cancel·lada Alcatraz, de 2012.

L'embarassada i després mare de la sèrie, l'Emilie de Ravin, que feia de Claire, ara té 33 anys i tot i que ha fet algunes pel·lícules, com Remember me al costat d'en Robert Pattinson, el paper més destacat que ha fet després de la sèrie amb què va saltar a la fama és el de Bella (sí, la de Disney) a Once Upon a Time. 

El meu estimat Desmond, interpretat per en Henry Ian Cusick, té 48 anys i després de Lost, on feia un paper secundari, va sortir a la primera temporada de Scandal, alguns episodis de The Mentalist i, com a protagonista, surt a The 100 des de 2014. 

Us sona, aquest noi de 23 anys? És en Malcolm David Kelley, el Walt de la sèrie, que després va fer la sèrie Gigantic, cancel·lada, entre 2010 i 2011. Ha anat fent cosetes, però bàsicament es dedica al seu duet musical MKTO. 

El que feia del seu pare, en Michael (Harold Perrineau), de 52 anys, ja durant la sèrie va estar força temps absent i va sortir en pel·lícules, format que no ha abandonat. Però tampoc no ha abandonat la televisió: l'hem pogut veure, per exemple, a la cinquena temporada de Sons of Anarchy i a l'única de la cancel·lada Constantine. 

La Michelle Rodríguez, l'Ana Lucía Cortez, de 37 anys, és una habitual de la saga The Fast and the Furious, ja ho era abans de Lost i ha continuat després, i ha sortit a les dues pel·lícules de Machete. En televisió, res digne d'esmentar.

La trajectòria d'en Boone Carlyle (Ian Somerhalder) a la sèrie va ser curiosa: el personatge va sortir en pocs capítols i de manera molt dispersa, i abans que s'acabés Lost havia trobat una feina pel qual segurament se'l recordarà més, ja que és un dels protagonistes de The Vampire Diaries, en marxa des de 2009. 

En Michael Emerson, el molt odiable Benjamin Linus, va triomfar pràcticament de seguida amb el paper protagonista de Person of Interest, en marxa des de 2011, tot i que també ha fet altres coses, com ara posar la veu a en Joker a la versió animada de The Dark Knight Returns.

He repassat els personatges principals, o més ben dit els actors i les actrius que posaven cara, veu i moviments als personatges principals, però no hi són tots, és clar, perquè l'entrada seria -i es faria- massa llarga. 

Ara bé, vull esmentar altres exemples, com en Dominic Monaghan (Charlie), que va sortir a la cancel·lada FlashForward i després no ha fet pràcticament res de rellevant; la Maggie Grace (Shannon), que va sortir en dues pel·lícules de la saga Crepuscle i una temporada de Californication, entre altres coses; en Jeff Fahey, l'entranyable Frank Lapidus, pilot d'helicòpter, que va sortir a la cinquena temporada de Justified com a paper més destacat; en Nestor Carbonell (Richard Alpert), que ha fet força televisió després, amb papers importants a les cancel·lades Ringer i State of Affairs, a més del paper encara en marxa a Bates Motel, entre altres; o l'Adewale Akkinuoye-Agbaje (Mr. Eko), que ja venia de fer Oz i després va fer, a més de pel·lícules, algun paper com el de Malko a Game of Thrones, però que veurem l'any vinent interpretant en Killer Croc a Suicide Squad. 

En Homer Simpson s'enganxa a Lost

No és la primera vegada que la colla d'en Matt Groening fa alguna paròdia del clàssic modern Lost, de fet ja n'havia parlat un cop que va aparèixer a Futurama, però al capítol 23x18 d'Els Simpson la sèrie hi surt parodiada en gran mesura i, en aquests casos, acostuma a caure una entrada de Cementiri de Pneumàtics sobre el tema. Aquí la teniu.

L'episodi, com passa des de fa algunes temporades, té dues trames, en aquest cas protagonitzades respectivament per en Bart i per en Homer. La d'en Bart l'emparella amb una noia, quelcom que abans era esporàdic i amb el referent clàssic de la filla del reverend Lovejoy, la Jessica, i que últimament s'està repetint força. La d'en Homer, en canvi, ens l'ensenya enganxat a una sèrie que es diu Stranded, que és la paraula en anglès per a definir aquells que es queden atrapats en un lloc, normalment marítim.

Durant tot el capítol en Homer devora la sèrie mentre al seu voltant els altres personatges la van veure fa temps, cosa que passava bastant quan s'acostava el final de Lost i mentre molts la vèiem al dia n'hi va haver d'altres que s'hi van posar a corre-cuita i afirmaven que no haurien pogut suportar esperar una setmana entre capítol i capítol. Pobrets...

Les referències a la sèrie de l'ABC són constants, doncs, malgrat que hi ha alguns canvis que, en la línia dels misteris que hi havia en aquella història, la parodien. També se'n fumen del fet que van quedar moltes preguntes sense resposta i que en general hi havia coses que no es van acabar d'entendre.

Finalment s'hi retrata la típica situació d'aquells que odiem els spoilers i la gent que els fa, amb un Homer que, confessament endarrerit respecte als membres del grup de discussió sobre Stranded que ha muntat a casa seva, impossibilita cap mena de conversa. 

En resum, un episodi simpàtic, un homenatge tardà a Lost i l'enèsima paròdia que té els seus moments divertits però que hauria de ser un recurs més esporàdic del que és en realitat. Hi ha excepcions que valen molt la pena, és clar, com la d'Origen, però estaria bé que hi hagués més trames 100% originals. 

Tatuatges de sèries

Això dels tatuatges és quelcom que acostumo a tocar al bloc 3 Botons i START, però també hi ha gent que se'n fa de relacionats amb els temes que toco aquí (com el dia que vaig parlar dels tatuatges de Bola de Drac, però no ha estat l'únic cas), un dels quals les sèries de televisió. Hi ha gent molt malalta de les sèries, segur que coneixeu algú que correspon al perfil, i després hi ha un altre nivell: el dels que es fan tatuatges basats en les sèries, per tal de demostrar que els han marcat. Literalment.

Els fans de Lost sabreu què signifiquen aquests números. N'he trobat diversos exemples, però aquest era el més cridaner. Jo jugo a la loteria, quan ho faig, amb aquesta combinació, però no sé si els duria a la pell per sempre. Una altra versió dels tatuatges d'aquesta sèrie és la dels personatges:

Això és amor per un personatge, i la resta són ximpleries. No dedicaré aquesta entrada només als tatuatges d'aquesta sèrie, evidentment, però volia mostrar aquests dos exemples tan diferents. Passem a una altra:

El retrat "robot" (perquè no era gaire bo) d'en Heisenberg, alter ego d'en Walter White, protagonista de Breaking Bad, acompanyarà per sempre aquesta persona en més d'un sentit.

La imatge és borrosa, però no n'hi ha cap altra. Veieu The Big Bang Theory? Si ho feu ja sabreu què significa, i si no... doncs és una paraula que diu de vegades el personatge d'en Sheldon Cooper, que en la versió doblada al castellà s'ha traduït d'una manera que provoca vergonya aliena, "Zas, en toda la boca", com el doblatge en general d'aquesta sèrie. 

Un altre dels personatges que marquen, molt popular per la sèrie que protagonitza amb el seu propi nom, és en Dexter Morgan, que he vist que duen a la pell diverses persones amb un alt grau de detall, en aquest cas amb sang i tot. Parlaré de la sèrie quan em posi al dia amb els Estats Units, potser d'aquí un mes aproximadament. 

De How I met your mother ja n'he parlat algunes vegades, i aquest paraigua groc ja és un símbol per a tots els seus seguidors. 

El que sí que és un símbol, però de la història de la televisió de les darreres dècades, és el logo de Friends, sitcom que tots hem vist almenys una vegada i que tornaríem a mirar un cop rere l'altre. 

Un altre personatge que ja forma part de la història de la televisió, el gran Tony Soprano, de The Sopranos. Ara, potser no cal portar-lo a la pell sempre, no?

Acabem amb aquest que passa més desapercebut perquè és la triquetra, un símbol pagà popularitzat per la sèrie Charmed. 

Ho deixem aquí, n'hem vist uns quants i la meva reflexió és aquesta: sovint ens emocionem quan ens "encanta" una sèrie, però amb el temps aquesta passió s'acaba apagant. Jo, de sèries, no em faria cap tatuatge. I vosaltres?

Lost encara cueteja

Modèstia apart, crec que no podria haver trobat cap titular millor per a l'entrada que faré avui. Ahir, mentre mirava el capítol més recent emès als Estats Units de la sisena temporada de la meva estimada sèrie Futurama, hi vaig veure un homenatge que em va agradar molt. Representa que els tripulants del Planet Express entren al Tetraedre de les Bermudes, l'equivalent espacial del Triangle de les Bermudes, i hi troben això:

Entre molts altres objectes voladors, espacials o no, reals o ficticis, però que formen part de la cultura popular, un dels més recents, l'avió sinistrat de la sèrie Lost, fa acte de presència amb la part de la cua, que és una de les dues parts en què es divideix a l'aire abans de caure a la famosa illa. 

Podem veure-hi clarament el logo d'Oceanic Airlines, la fictícia companyia aèria a la que pertanyia el vol 815 que anava de Sydney a Los Angeles a la sèrie abans de tenir l'accident. Sense canviar-li el nom com sí que ha passat en d'altres homenatges de les produccions d'en Matt Groening a marques reals, aquest cop es va decidir deixar-ho com estava, potser precisament perquè és una companyia inexistent. Però bé, és d'aquelles coses que fan somriure qualsevol fan, encara que les audiències de Futurama tampoc no convidin a celebrar res i que, com que de moment aquesta nova temporada no ha arribat aquí, poca gent que jo conec l'estigui seguint. 

Moments inoblidables: un llargament esperat retrobament

Jo no sóc una persona que acostumi a exterioritzar la tristor que em provoquen les escenes de pel·lícules i sèries que estan fetes per arribar al més profund de la nostra ànima. No és que em faci vergonya, de vegades fins i tot m'agradaria que em fos més fàcil, però el cas és que raríssimament els guionistes em fan saltar llàgrimes. 

El moment inoblidable d'avui és bastant recent, i estic segur que les reaccions que tothom té davant de les coses depenen del moment anímic en què es trobi, però el cas és que a mi em va desarmar completament. Ja aviso, és un moment del capítol 13 de la sisena temporada, l'últim que s'ha emès quan escric aquestes línies. Per tant, si seguiu la sèrie i encara no l'heu vist, ABSTINGUEU-VOS DE CONTINUAR, JA QUE ÉS, NATURALMENT, UN SPOILER.

El moment és indiscutiblement emocionant, per diversos motius: un retrobament que ve després de tres anys sense que els personatges es vegessin, que al seu torn venia d'una llarga etapa en què la Sun es pensava que en Jin era mort. Feia relativament poc que sabia que el seu marit era viu, i tot i així no s'havien pogut trobar. 

A més, van començar la sèrie com a matrimoni enfrontat per l'aparent rigidesa d'ell i les ganes de ser lliure d'ella, que havia après anglès d'amagat del seu marit. Quan es va saber que la Sun entenia els altres i s'hi podia comunicar, en Jin es va sentir encara més traït i arraconat, però les circumstàncies el van acabar obligant a passar-se tres anys en plena immersió lingüística, i per a mi aquesta escena simbolitza la culminació de l'obertura d'ell, que per fi arriba al nivell de la seva dona, emocionalment parlant. Per fi són lliures, i que la seva primera conversa després de tants anys sigui en aquest idioma, que no és el propi de cap dels dos, fa l'escena encara més interessant. 

Tant és així que va esdevenir automàticament el meu moment preferit de tota la sèrie, desbancant el final de l'últim capítol de la tercera temporada, en què per primera vegada se'ns presentava un flashforward en comptes d'un flashback.