diumenge, 4 d’octubre de 2020

Visionats: Black Panther

A mesura que s'estrenaven als cinemes he estat veient totes i cadascuna de les pel·lícules basades en personatges de Marvel que formessin part de l'anomenat Univers Cinematogràfic Marvel, ha estat un procés que ha durat més d'una dècada i, com per a la majoria d'espectadors, un de molt satisfactori, i del qual ja vaig parlar a les entrades sobre Iron Man 2The AvengersAvengers: Age of Ultron, Captain America: Civil War, Avengers: Infinity War o Avengers: Endgame, a més d'Ant-ManCaptain Marvel, Doctor Strange, Guardians of the Galaxy vol. 2, Spider-Man: Homecoming o Spider-man: Far From Home, però les havia vist totes?

No, totes i cadascuna, no. Per qüestions de compatibilitat horària, perquè per molt que tingués costum d'anar al cinema més d'un cop al mes això es va reduir dràsticament amb la paternitat, alguna la vaig haver de deixar escapar, però ara, amb Disney+, puc compensar aquestes petites mancances i he començat amb la pel·lícula de què parlo avui. 


Es tracta de Black Panther, de 2018. Dirigida per Ryan Coogler, és la 18a pel·licula de tot aquest univers creat per Marvel Studios, i un dels films de superherois més ben valorats de la història, a més d'un dels més profitosos econòmicament. 

És el film d'orígens d'un personatge que se'ns presentava com a secundari a l'esmentada Captain America: Civil War, en què es veia morir el seu pare a l'atemptat amb bomba al Centre Internacional de Viena, on es trobaven les Nacions Unides amb motiu de la signatura dels acords de Sokovia, que oficialitzaven el control governamental dels superherois. 


El pare era el rei T'Chaka del país africà fictici de Wakanda, una nació que de cara al món era un més dels països oblidats del continent negre, però que en realitat, i d'amagat de la resta del planeta, és un lloc amb una civilització i una tecnologia tremendament avançades gràcies a un mineral, el vibranium, sense trencar del tot amb les tradicions pròpies de l'Àfrica, amb una monarquia basada en el consens entre tribus i un ritual que pot ser interromput per qualsevol altre candidat a rei, per donar al sistema una mica de regust democràtic. 

El cas és que a la pel·lícula se'ns esmenta la mort del rei i es veu com es corona el seu fill, en T'Challa (Chadwick Boseman, la mort recent del qual als 43 anys, per un càncer de còlon que no s'havia fet públic, ha estat el motiu que m'ha fet decidir a veure d'una vegada aquest film pendent), que a més hereta l'uniforme i la identitat superheroica de Pantera Negra


Després d'un primer tram de la història dedicat a presentar-nos una mica els personatges i dur a terme una missió de cerca i captura d'un traficant d'armes, Ulysses Klaue (Andy Serkis, que ja havia sortit a Avengers: Age of Ultron) que fa dècades els va robar vibranium, cosa que ens regala escenes de combat i persecució a la ciutat sud-coreana de Busan, Black Panther entra en matèria i el conflicte principal de la trama esclata.

Resulta que en T'Challa tenia un cosí perdut als Estats Units, fill del seu oncle (Sterling K. Brown, un dels protagonistes de This is Us), que va resultar ser un traïdor i va ser executat en rebel·lar-se després de ser descobert. Aquella història es va tapar i no es va saber mai de l'existència d'aquell nen nascut a Califòrnia, l'N'Jadaka, d'adult interpretat per en Michael B. Jordan (Creed i Creed II). 


Aquí he de fer una mica d'spoiler per explicar que, emparat per la legitimitat de la seva candidatura desafia el rei i li pren el tron en derrotar-lo sense discussió, i a partir de llavors governa amb mà de ferro, i amb la filosofia heretada del seu pare -i compartida per part dels wakandesos- segons la qual el país hauria de ser més proactiu i, ajudat pel privilegi de la tecnologia amb què compta, imposar el seu sistema a la resta del món.

Però no és una història clàssica i simplista d'un aspirant a dictador, sinó que amaga algunes reflexions que es podrien debatre perfectament. No podem veure com una bogeria total, com una qüestió descartable d'una manera maniquea, la possibilitat d'armar les persones oprimides d'arreu del món, en aquest cas -i per una lògica proximitat cultural- de raça negra especialment, perquè es defensin de les que les oprimeixen. 

És l'etern debat sobre si l'objectiu justifica els mitjans, però en aquest cas, per l'educació que hem rebut i pel missatge que han transmès aquestes pel·lícules, no ens resulta difícil posicionar-nos amb el destronat T'Challa i la seva defensa de la no violència, a més que la motivació de l'enemic neix de la venjança per la mort del seu pare, i això sempre resta algun punt de legitimitat en la defensa d'una idea.


Black Panther és, doncs, una pel·lícula de superherois, però una pel·lícula de superherois diferent, amb un to més seriós i un missatge que ens convida a reflexionar sobre la qüestió de la violència, però també sobre com era l'Àfrica abans que hi arribés l'home blanc i l'espoliés, o sobre com podria ser una societat realment igualitària i democràtica.

També té, sens dubte, un missatge feminista, amb uns personatges femenins ben construïts, forts física i mentalment, respectats i amb la responsabilitat de protegir el (o "la", potencialment) monarca formant la guàrdia reial, i fins i tot una exparella del protagonista, interpretada per la Lupita Nyong'o (Oscar a la millor actriu secundària per 12 anys d'esclavitud), es fa pregar durant tot el film i evita caure en el típic rol de "parella de". 


Aquí la tenim, a l'esquerra, juntament amb la germana d'en T'Challa, la Shuri (Letitia Wright, vista a l'últim capítol de la quarta temporada de Black Mirror), que és l'enginyera del regne, amb una ment brillant que li permet treure el màxim profit a la tecnologia wakandesa, com es veuria després també a Avengers: Infinity War

Ja acabo. Black Panther és un film que, per ser el primer d'un personatge, no ens enganyem, secundari dins de l'univers fictici en què se situa, podria haver estat més tranquil i introductori, però no s'acontenta amb això: és una pel·lícula d'orígens, però també hi veiem elements de la clàssica entrega d'una saga en què el protagonista pateix una caiguda després d'ascendir i se n'ha de recuperar, i funciona per dotar d'un rerefons d'allò més ric un personatge que, insisteixo, és secundari en el conjunt, però que després de veure aquesta pel·lícula valoro molt més.


Acció, una trama més profunda del que seria habitual en el gènere, espectacle visual i un repartiment, per fi, majoritàriament negre -amb poques excepcions, com la de l'esmentat Andy Serkis o la d'en Martin Freeman, que fa de l'agent de la CIA Everett Ross- on també hi ha cares veteranes conegudes com la d'en Forest Whitaker o la de l'Angela Bassett converteixen, a més, Black Panther en un producte culturalment importantíssim perquè, de manera malauradament excepcional, les persones d'origen africà no hi ha apareixen com a delinqüents, pobres, oprimides, elements humorístics ni, en definitiva, racialitzades. 

Absolutament recomanable, encara que les altes expectatives que el seu èxit m'havien provocat hagin fet que potser no n'hagi gaudit com si hagués anat al cine a veure-la. Ja sense Chadwick Boseman, el 2022 està prevista la segona pel·lícula del personatge. L'anirem a veure. Wakanda forever




2 comentaris:

  1. Estic d'acord amb tot el que dius. Al ser un personatge més aviat secundari m'esperava un producte de segona, i em va sorprendre gratament. M'ho vaig passar molt bé i no la vaig trobar gens superficial (o no com com algunes altres de Marvel).

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, això és el que la fa destacar, certament. Més enllà de la qüestió racial. No és superficial. Ha valgut la pena que li dediquessin un film en solitari.

      Gràcies per comentar! :)

      Suprimeix

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails