Visionats: Black Panther

A mesura que s'estrenaven als cinemes he estat veient totes i cadascuna de les pel·lícules basades en personatges de Marvel que formessin part de l'anomenat Univers Cinematogràfic Marvel, ha estat un procés que ha durat més d'una dècada i, com per a la majoria d'espectadors, un de molt satisfactori, i del qual ja vaig parlar a les entrades sobre Iron Man 2, The Avengers, Avengers: Age of Ultron, Captain America: Civil War, Avengers: Infinity War o Avengers: Endgame, a més d'Ant-Man, Captain Marvel, Doctor Strange, Guardians of the Galaxy vol. 2, Spider-Man: Homecoming o Spider-man: Far From Home, però les havia vist totes?

No, totes i cadascuna, no. Per qüestions de compatibilitat horària, perquè per molt que tingués costum d'anar al cinema més d'un cop al mes això es va reduir dràsticament amb la paternitat, alguna la vaig haver de deixar escapar, però ara, amb Disney+, puc compensar aquestes petites mancances i he començat amb la pel·lícula de què parlo avui. 

Es tracta de Black Panther, de 2018. Dirigida per Ryan Coogler, és la 18a pel·licula de tot aquest univers creat per Marvel Studios, i un dels films de superherois més ben valorats de la història, a més d'un dels més profitosos econòmicament. 

És el film d'orígens d'un personatge que se'ns presentava com a secundari a l'esmentada Captain America: Civil War, en què es veia morir el seu pare a l'atemptat amb bomba al Centre Internacional de Viena, on es trobaven les Nacions Unides amb motiu de la signatura dels acords de Sokovia, que oficialitzaven el control governamental dels superherois. 

El pare era el rei T'Chaka del país africà fictici de Wakanda, una nació que de cara al món era un més dels països oblidats del continent negre, però que en realitat, i d'amagat de la resta del planeta, és un lloc amb una civilització i una tecnologia tremendament avançades gràcies a un mineral, el vibranium, sense trencar del tot amb les tradicions pròpies de l'Àfrica, amb una monarquia basada en el consens entre tribus i un ritual que pot ser interromput per qualsevol altre candidat a rei, per donar al sistema una mica de regust democràtic. 

El cas és que a la pel·lícula se'ns esmenta la mort del rei i es veu com es corona el seu fill, en T'Challa (Chadwick Boseman, la mort recent del qual als 43 anys, per un càncer de còlon que no s'havia fet públic, ha estat el motiu que m'ha fet decidir a veure d'una vegada aquest film pendent), que a més hereta l'uniforme i la identitat superheroica de Pantera Negra. 

Després d'un primer tram de la història dedicat a presentar-nos una mica els personatges i dur a terme una missió de cerca i captura d'un traficant d'armes, Ulysses Klaue (Andy Serkis, que ja havia sortit a Avengers: Age of Ultron) que fa dècades els va robar vibranium, cosa que ens regala escenes de combat i persecució a la ciutat sud-coreana de Busan, Black Panther entra en matèria i el conflicte principal de la trama esclata.

Resulta que en T'Challa tenia un cosí perdut als Estats Units, fill del seu oncle (Sterling K. Brown, un dels protagonistes de This is Us), que va resultar ser un traïdor i va ser executat en rebel·lar-se després de ser descobert. Aquella història es va tapar i no es va saber mai de l'existència d'aquell nen nascut a Califòrnia, l'N'Jadaka, d'adult interpretat per en Michael B. Jordan (Creed i Creed II). 

Aquí he de fer una mica d'spoiler per explicar que, emparat per la legitimitat de la seva candidatura desafia el rei i li pren el tron en derrotar-lo sense discussió, i a partir de llavors governa amb mà de ferro, i amb la filosofia heretada del seu pare -i compartida per part dels wakandesos- segons la qual el país hauria de ser més proactiu i, ajudat pel privilegi de la tecnologia amb què compta, imposar el seu sistema a la resta del món.

Però no és una història clàssica i simplista d'un aspirant a dictador, sinó que amaga algunes reflexions que es podrien debatre perfectament. No podem veure com una bogeria total, com una qüestió descartable d'una manera maniquea, la possibilitat d'armar les persones oprimides d'arreu del món, en aquest cas -i per una lògica proximitat cultural- de raça negra especialment, perquè es defensin de les que les oprimeixen. 

És l'etern debat sobre si l'objectiu justifica els mitjans, però en aquest cas, per l'educació que hem rebut i pel missatge que han transmès aquestes pel·lícules, no ens resulta difícil posicionar-nos amb el destronat T'Challa i la seva defensa de la no violència, a més que la motivació de l'enemic neix de la venjança per la mort del seu pare, i això sempre resta algun punt de legitimitat en la defensa d'una idea.

Black Panther és, doncs, una pel·lícula de superherois, però una pel·lícula de superherois diferent, amb un to més seriós i un missatge que ens convida a reflexionar sobre la qüestió de la violència, però també sobre com era l'Àfrica abans que hi arribés l'home blanc i l'espoliés, o sobre com podria ser una societat realment igualitària i democràtica.

També té, sens dubte, un missatge feminista, amb uns personatges femenins ben construïts, forts física i mentalment, respectats i amb la responsabilitat de protegir el (o "la", potencialment) monarca formant la guàrdia reial, i fins i tot una exparella del protagonista, interpretada per la Lupita Nyong'o (Oscar a la millor actriu secundària per 12 anys d'esclavitud), es fa pregar durant tot el film i evita caure en el típic rol de "parella de". 

Aquí la tenim, a l'esquerra, juntament amb la germana d'en T'Challa, la Shuri (Letitia Wright, vista a l'últim capítol de la quarta temporada de Black Mirror), que és l'enginyera del regne, amb una ment brillant que li permet treure el màxim profit a la tecnologia wakandesa, com es veuria després també a Avengers: Infinity War. 

Ja acabo. Black Panther és un film que, per ser el primer d'un personatge, no ens enganyem, secundari dins de l'univers fictici en què se situa, podria haver estat més tranquil i introductori, però no s'acontenta amb això: és una pel·lícula d'orígens, però també hi veiem elements de la clàssica entrega d'una saga en què el protagonista pateix una caiguda després d'ascendir i se n'ha de recuperar, i funciona per dotar d'un rerefons d'allò més ric un personatge que, insisteixo, és secundari en el conjunt, però que després de veure aquesta pel·lícula valoro molt més.

Acció, una trama més profunda del que seria habitual en el gènere, espectacle visual i un repartiment, per fi, majoritàriament negre -amb poques excepcions, com la de l'esmentat Andy Serkis o la d'en Martin Freeman, que fa de l'agent de la CIA Everett Ross- on també hi ha cares veteranes conegudes com la d'en Forest Whitaker o la de l'Angela Bassett converteixen, a més, Black Panther en un producte culturalment importantíssim perquè, de manera malauradament excepcional, les persones d'origen africà no hi ha apareixen com a delinqüents, pobres, oprimides, elements humorístics ni, en definitiva, racialitzades. 

Absolutament recomanable, encara que les altes expectatives que el seu èxit m'havien provocat hagin fet que potser no n'hagi gaudit com si hagués anat al cine a veure-la. Ja sense Chadwick Boseman, el 2022 està prevista la segona pel·lícula del personatge. L'anirem a veure. Wakanda forever. 

Cinema: Spider-man - Far From Home

Fa gairebé dos anys es va estrenar la pel·lícula que suposava la segona reinvenció, i per tant la tercera versió, de l'Spider-man cinematogràfic. Una versió que ja vaig dir que no m'acabava de convèncer del tot, però atès que el nou Peter Parker forma part de l'Univers Cinemàtic Marvel des de llavors -aquest va ser el motiu perquè Marvel Studios el recuperés de les mans de Sony, o almenys el compartís amb la companyia japonesa-, i amb les connexions que hi ha, no tenia cap dubte que en veuria la segona pel·lícula en solitari.

I deia que no m'havia acabat de convèncer perquè, tot i que l'humor del protagonista és més fidel al Peter Parker que veiem als còmics, ja m'agradaven les versions cinematogràfiques anteriors, més serioses i tràgiques, i em feia mandra el reboot, tot i que, donant per sabudes unes quantes coses i evitant els enemics més suats, en certa manera es reconeixia l'existència de les altres cinc pel·lícules (3 amb en Tobey Maguire i 2 amb l'Andrew Garfield).

Que no vol dir que no m'agradés, però Homecoming no em va meravellar, no em van venir ganes de comprar-me-la quan sortís en Blu-ray i no tinc pensat fer-ho. Ara ha sortit la seva seqüela, Spider-man: Far From Home, i com que és el final de l'anomenada "Fase 3" del Marvel Cinematic Universe, no pensava pas no mirar-la.

Dirigida altre cop per Jon Watts, i encara pendent de la relació del protagonista amb en Tony Stark i els Avengers en general -una de les coses que menys em van agradar del film anterior, si bé n'entenc l'estratègia comercial-, ens situa en un món que, després dels esdeveniments d'Avengers: Endgame, es troba una mica orfe de superherois, i en Nick Fury ha de recórrer al jove Spider-man per tal de fer front a una nova amenaça mundial.

No està pas sol, sinó que pot col·laborar amb l'anomenat Mysterio (Jake Gyllenhaal), un enemic clàssic de l'Spider-man que no s'havia fet servir en cap pel·lícula, però que aquí fa d'aliat, força més preparat degut als poders que té tenint en compte la naturalesa elemental dels monstres que van apareixent per Europa, casualment -veurem fins a quin punt- la destinació del viatge de la classe d'en Peter i els seus companys, molts dels quals retornats al món després d'una desaparició de 5 anys causada per en Thanos a Avengers: Infinity War.

Ell vol dur una vida normal, gaudir del viatge i confessar els seus sentiments a la Mary Jane -diria que en el conjunt de les dues pel·lícules sempre anomenada "MJ"-, però el destí té uns altres plans i haurà de fer malabarismes entre la seva identitat superheroica i la voluntat d'estar amb els seus amics i la noia que li agrada.

Monstres d'aigua, foc i altres elements volen destruir la Terra i suposaran un obstacle en els plans d'un Spider-man superat, però que a l'hora de la veritat no pot ignorar el seu cor heroic i s'hi enfronta, per bé que més com a suport per a en Mysterio que no pas en un u contra u igualat.

No vull revelar més coses, però es produeix un gir de guió que, sincerament, amb un mínim coneixement de l'univers Spider-man -i el meu coneixement en aquest camp és mínim-, no suposa cap sorpresa. Tampoc no m'agrada la naturalesa dels enemics, una mica com quan a Justice League veia el meu personatge preferit, en Batman, fora de lloc contra poderosíssims enemics extraterrestres, i les interaccions i aventures d'institut, com em passava a la primera part, em resulten tòpiques, tot i que reconec que entretenen.

I, com esmentava al principi, tornem a caure en les referències constants a en Tony Stark, la relació d'en Peter amb el líder de Stark Industries i la relació actual amb el que l'alter ego de l'Iron Man representava.

Als còmics la col·laboració va anar diferent, però als films de l'MCU s'ha fet que l'Spider-man fos una mena de fillol de l'Iron Man, i s'ha insistit en aquesta idea de manera constant, fins i tot en aquesta segona pel·lícula en solitari de l'escalaparets que podria haver servit perquè s'independitzés una mica com a superheroi. No em molesta tant que encara vagi a l'institut com això, que fa que Far From Home sembli una segona part dels seus orígens.

Tampoc estic dient ni insinuant que no m'hagi agradat -i sé que en general ha agradat moltíssim-, però trobo que té els mateixos defectes de la primera. Tot i així, és divertida, trepidant i no es fa gens llarga, i malgrat que el projecte cinematogràfic dels Avengers ja ha acabat, l'Univers Cinemàtic Marvel encara viu, i en continuarem veient coses, entre les quals una tercera part que, amb el que veiem a les escenes dels crèdits (amb aquests films quedeu-vos fins al final sempre, sisplau!), té pinta que serà molt interessant... si és que es fa, perquè amb els superherois al cinema mai se sap el que pot passar. No seria la primera cinta que ens deixa amb l'ai al cor i no té continuïtat. Esperem que el tercer reboot trigui molts anys a produir-se i ens acabin d'explicar aquesta història.

Cinema: Avengers - Endgame

Ja ha arribat el moment. Des de 2008 Marvel ha estat desplegant un pla sense precedents a la història del cinema que consistia a llançar un seguit (més d'una vintena, comptant des d'Iron Man, el 2008) de pel·lícules d'èxit sobre els personatges més emblemàtics de l'editorial de còmics estatunidenca, relacionar-les entre si tal com passa als còmics -és a dir, mantenint la identitat de cadascuna de les parts i tot i així fent que el tot sumés més que les parts, com diu el tòpic-, que això sortís bé i que pel camí es guanyessin un fotimer de calés i milions de persones arreu del món s'acostessin a un univers que abans era cosa de "frikis".

Després d'un any d'Avengers: Infinity War, i en el que inicialment es coneixia com a Avengers: Infinity War - Part 2, ens ha arribat la continuació d'aquella gran batalla, o més aviat la conseqüència, i el que, ja amb el seu nom, es perfilava com el final del camí del grup de superherois més poderós del món (amb permís de la Lliga de la Justícia, si em deixeu reivindicar i escombrar "cap a casa"), almenys en format cinematogràfic.

Avengers: Endgame, dirigida pels germans Anthony i Joe Russo, que ja s'havien encarregat de l'anterior film i de les entregues 2 i 3 de la saga Captain America, espanta una mica abans de començar: 181 minuts de durada, senyores i senyors. 3 hores i 1 minut.

I tot i així no se'm va fer gens llarga, cosa que diu molt sobre la seva qualitat com a producte d'entreteniment. Confesso, però, que vaig haver de sortir de la sala per anar a fer un riu, perquè ja no podia més, però sembla que vaig aprofitar el millor moment per fer-ho i em vaig perdre molt poquet. Segons aquest article (en anglès), vaig encertar un dels moments recomanats.

En fi, deixem les batalletes personals i parlem del film, una aventura espectacular, èpica -adjectiu que es fa servir molt a la babalà, però que en aquest cas no és tan exagerat-, en què els supervivents de l'eliminació del 50% de la vida provocada per en Thanos lluiten amb les conseqüències d'això tan bé com poden, de vegades amb solucions dràstiques que no serveixen de res.

Llavors, i assumint que si llegiu això ja sabeu de què va tot plegat -i, si no, avís d'SPOILERS-, l'única manera de fer tornar els desapareguts si les gemmes de l'infinit ja no hi són és... viatjar en el temps.

Aquesta idea esbojarrada -no tant com intercanviar-se e-mails amb un ós rentador, segur- neix a la ment de l'Scott Lang, l'Ant-Man, que tothom considerava un dels desapareguts, però que en realitat estava atrapat en un reialme quàntic precisament per la desaparició sobtada de la Hope, que l'havia de fer tornar d'un experiment i no ho va poder fer.

Després, convençuts en Bruce Banner i, sobretot, un reticent Tony Stark, que ha pogut formar una família amb la Pepper Potts i ja li va bé com han anat les coses, treballen plegats per fer-ho possible i posar en marxa el pla: visitaran llocs i moments en què saben que hi havia les gemmes i les recolliran per restaurar, amb el seu poder, allò que en Thanos va eliminar.

Això dona l'excusa per al que en el fons és una pel·lícula de viatges en el temps i en què ens divertirem, emocionarem o mossegarem les ungles veient com els personatges volen dur a terme la missió sense interferir gaire en escenes de la seva història que hem vist en films anteriors, sobretot sense interactuar amb ells mateixos, però no hi hauria pel·lícula si fos tan fàcil, de manera que es produiran complicacions de tota mena.

Endgame és una oportunitat, també, per veure desfilar pel seu llarg metratge -així, separat- un seguit de personatges que fa anys que ens acompanyen, alguns més que altres, alguns de més importants que altres, posar totes les peces al seu lloc o fer l'últim gir del cub de Rubik, i oferir un espectacle increïble, un regal -bé, es paga, però ja m'enteneu- als fans, que també riurem amb moments força humorístics i referències a la cultura pop i, com no podia ser d'una altra manera, una batalla final tan llarga com extraordinària, amb tothom aportant el seu gra de sorra, esforçant-se al màxim i deixant-s'hi la pell.

En algun cas de manera literal -pocs, pel que podria haver estat-, però què seria d'un film sobre una batalla èpica si no hi morís ningú? Això dona lloc a un final agredolç, tremendament emotiu, que tanca la pel·lícula amb unes escenes que ens reconforten, això sí, encara que alhora posen en marxa un encès debat sobre les conseqüències dels viatges en el temps, si s'han produït línies alternatives o no, o quantes unitats d'un mateix personatge hi ha, en realitat.

Perquè quan es toca aquest tema, tan explotat a la ficció, hom s'endinsa en un femer. Sempre hi haurà coses que no tenen explicació. Contradiccions, paradoxes, que les ments més simples no podem processar, però al final això no és el més important. El que és important és que els Avengers del cinema han tingut unes excel·lents 4 pel·lícules, i un final més que digne i a l'alçada del que es mereixien els seus fans, amb un gran equilibri entre l'aventura, el drama i l'humor.

Fins i tot tenint en compte les seves imperfeccions, en forma de coses discutibles com ara el poc ús que es fa de la Capitana Marvel, segurament perquè les seves poques intervencions són tan decisives que si s'hagués quedat a la Terra no hi hauria hagut pel·lícula.

Marvel Studios, amb el seu Marvel Cinematic Universe, ha popularitzat fins a uns límits espectaculars un producte que abans no era pas desconegut, ni de bon tros, però que pràcticament es limitava a la seva versió original, en paper, i per tant tenia un sostre alt però visible. Ara tothom sap qui són els Avengers, i segurament n'ha vist les pel·lícules, i li han agradat. Perquè aquesta n'és una altra: es poden fer films de superherois, relacionar-los entre si i que el públic no hi reaccioni amb la calidesa que s'esperava, i si no que l'hi diguin a DC, editorial que personalment m'agrada més, però que no ha sabut fer les coses com calia al cinema -i que consti que a mi m'agraden les seves pel·lícules-, cosa que s'ha agreujat en comparar-se amb la magnífica feina que ha fet la competència. 

Potser no n'acabem de ser conscients, però això de l'Univers Cinemàtic Marvel ha estat un projecte monumental que ha sortit rodó. No guanyarà Oscars, però és Història del cinema. Com a mínim ens deixa amb uns personatges que no oblidarem, i que d'una manera o d'una altra brillen en aquest film, independentment de si en surten vius o no. Per a nosaltres viuran sempre.

Cinema: Captain Marvel

Aviso sempre que si d'alguna cosa hi entenc, i només relativament, pel que fa a còmics és l'Univers DC, però que de Marvel vaig més perdut. Tot i així, segueixo tan religiosament com puc les adaptacions cinematogràfiques, que al final són el meu referent pel que fa al cànon, amb personatges i històries que conec més o menys, segons el cas.

Del personatge anomenat Captain Marvel l'únic que sabia era que era un home i que moria de càncer en una història mítica que fa l'spoiler ja en el títol, per tant... res a veure amb la versió que ens ha arribat ara en forma de pel·lícula. De la qual, per cert, no vaig voler saber res de res abans d'anar-la a veure, perquè volia gaudir-ne amb la ment en blanc.

L'únic que sabia, això sí, era que ens explicaria coses del personatge al qual es fa referència al final d'Avengers: Infinity War, i que ha de ser cabdal a la propera Avengers: Endgame. I que la seva protagonista la interpretava la Brie Larson, guanyadora d'un Oscar a la millor actriu protagonista per Room.

En fi, dirigida pel duet Anna Boden i Ryan Fleck, la 21a pel·lícula de l'anomenat Marvel Cinematic Universe (MCU) fa de pont entre les dues entregues finals (?) dels Avengers cinematogràfics, però alhora és una excel·lent pel·lícula d'orígens i, per fi en aquest ja extens univers fictici, tenim una protagonista femenina, perquè de personatges femenins potents de Marvel al cinema n'hi ha hagut alguns, però fins ara cap no havia protagonitzat cap film, així que podem dir que Marvel ja té la seva Wonder Woman a la gran pantalla.

Poca cosa sabem del passat de la Vers, ella mateixa no en recorda res, però és una kree que s'entrena amb el seu mentor, en Yon-Rogg (Jude Law), i duu a terme missions amb la seva unitat Starforce encaminades a combatre els skrull, la famosa raça alienígena de l'univers Marvel, tan temuda per la seva capacitat d'adoptar l'aspecte de qui sigui i, per tant, uns autèntics mestres de la infiltració.

En una d'aquestes missions la capturen i, mentre escapa, va a parar a la Terra l'any 1995, on coneixerà uns més joves Nick Fury (Samuel L. Jackson) i Phil Coulson (Clark Gregg), agents de S.H.I.E.L.D., mentre intenta impedir que els skrulls aconsegueixin una tecnologia desenvolupada precisament al nostre planeta i intenta esbrinar per què té fragments de records d'una vida a la Terra, cosa que, juntament amb el ritme general, fa que consideri Captain Marvel un dels films d'orígens més ben fets que hi ha.

Espectaculars persecucions, combats amb raigs d'energia que surten de les mans de la Vers i girs de guió que ens mostren que les aparences enganyen i que a les guerres mai no s'hi enfronten el Bé i el Mal absoluts conformen el gruix d'un film que també ens arrenca més d'un somriure amb coses relacionades amb l'ambientació norantera que ara en semblen ridícules, però que van ser el nostre pa de cada dia fa 20 anys, a més d'alguna picada d'ullet autorreferencial o els homenatges (en plural) al desaparegut Stan Lee.

És una pel·lícula, també, que permet que en Samuel L. Jackson s'ho passi bomba amb aquesta versió més alegre -o menys amargada- d'en Nick Fury, que ens regala moments d'humor que agraïm i que expliquen la relació especial que forja amb la protagonista, fet que serà essencial en el futur, com veiem en aquesta recta final d'Avengers. Però també hi ha missatges molt seriosos.

Són missatges de feminisme, i n'hi ha uns quants, i s'hi insisteix, però no queden en absolut forçats. Potser sí que es va forçar que als Estats Units i a Europa la pel·lícula s'estrenés el 8 de març, el dia de la dona, però el que ens explica el guió hi encaixa (i és) ben natural i alhora, per desgràcia, cal anar-ho recordant perquè ens queda molta feina per fer per tal d'assolir un món amb igualtat d'oportunitats per a ambdós gèneres i respecte per al que encara està en inferioritat de condicions.

De fet, el personatge va tenir la seva primera col·lecció pròpia el 1977, Ms. Marvel, que ja contenia un missatge feminista, i des de 2012 és ella la Capitana Marvel, títol que, en masculí, pertanyia al personatge que va morir fa tants anys.

És per això que deia, al principi, que Marvel ja tenia la seva Wonder Woman. No només perquè la Capitana Marvel és un personatge poderosíssim, sinó pel missatge de la seva pel·lícula, que gràcies a això i a la seva qualitat esdevé un referent. No us la perdeu.

Adéu a Stan Lee, una llegenda dels còmics

He estat a punt de posar, al títol, que era una llegenda viva dels còmics, qualificatiu que es feia servir fins ara per referir-se a ell. Perquè fins ahir, 12 de novembre de 2018, era viu. Amb 95 anys, sí, i amb algun ensurt cada cop que ingressava en un hospital -se li va posar un marcapassos el 2012, per exemple-, però anava fent coses, es mantenia actiu i continuava amb els seus mítics cameos, el darrer aquest mateix 2018 a Venom.

Nascut com a Stanley Martin Lieber el 28 de desembre de 1922 -estava a punt, doncs, de fer 96 anys-, és conegut resumidament com el creador de Marvel, dada exagerada i inexacta però comprensible en un moment en què tots els mitjans informen de la desaparició d'una figura tan important.

Va ser, en col·laboració amb dibuixants com els ja desapareguts Jack Kirby i Steve Ditko, el cocreador de mítics superherois i superdolents a partir dels anys 60, que van donar lloc a llegendàries obres, encara supervendes, com The Amazing Spider-man, Fantastic Four, X-Men, The Incredible Hulk, Thor, Daredevil, Iron Man, The Avengers o Ant-man, i també va ser responsable de rescatar el Capità Amèrica, un personatge que havia tingut el seu sentit als anys 40 abans i durant la II Guerra Mundial i que havia estat força abandonat, per tal d'integrar-lo a l'Univers Marvel que estava creant.

Un Univers Marvel que començaria amb el Fantastic Four número 1, de novembre de 1961, i que era la culminació d'un ascens meteòric, com s'acostuma a dir, després que el 1939 Stan Lee entrés a Timely Comics (antic nom de Marvel) com a becari -i per endoll del cap, que era marit de la seva cosina- i, amb 19 anys, es convertís en editor interí, ràpidament convertit en editor sense el provisional cognom gràcies a la seva visió de negoci.

Ell anava escrivint cosetes, ja que el seu somni era esdevenir guionista o escriptor en general, i fins i tot va començar a cocrear personatges, el primer dels quals en Destroyer (1941), però va arribar un moment que es va plantejar deixar-ho estar, atès que no estava del tot satisfet. I llavors, paradoxalment, la competència li va donar l'empenta que necessitava: DC Comics, amb l'editor Julius Schwartz al capdavant, va recuperar i modernitzar personatges clàssics de la companyia i va crear la Lliga de la Justícia, que va debutar el 1960 al número 28 de The Brave and the Bold. Com a reacció, a l'Stan Lee li van encarregar que creés un equip de superherois, que són els esmentats Quatre Fantàstics.

No cal dir que aquell nou còmic va ser tot un èxit, però no es va quedar aquí, sinó que va cocrear, entre moltes altres coses, les que he esmentat més amunt, i va ser així com la refundada Marvel va començar a construir l'imperi que coneixem ara.

El mestre Stan Lee va revolucionar no només el gènere dels superherois, sinó els còmics en general, amb coses tan simples però fins llavors no tingudes en compte com el reconeixement, als crèdits, de tot l'equip creatiu que feia realitat els còmics (retolistes i entintadors inclosos). 

Pel que fa als continguts, va escriure per primer cop personatges que eren molt poderosos, és clar, però que també eren humans -o tenien trets humans-, amb febleses, dubtes, errors, malalties, disputes, preocupacions quotidianes, que fugien dels arquetips clàssics i apel·laven a un públic una mica més madur, adolescents que es podien sentir identificats per primer cop amb aquells personatges, alhora que en les seves històries s'hi reflectien temes d'actualitat.

I quan diem que va crear l'univers Marvel ens referim al fet que tots aquells personatges i grups de superherois es coneixien, i de tant en tant interactuaven, perquè compartien una mateixa realitat. Una idea que va contribuir al seu èxit i que actualment es reflecteix a les exitoses adaptacions cinematogràfiques de l'anomenat Univers Cinemàtic Marvel, que va començar amb Iron Man (2008), i que abans havia consistit en pel·lícules aïllades o sagues independents desenvolupades per estudis com Sony (Spider-man, X-Men...), abans que es creés Marvel Studios per tal de desplegar un pla que integraria una sèrie de col·leccions que havien de fer el salt al cinema, i no hi ha cap dubte que ha estat un èxit espectacular.

Van ser les contribucions inestimables de l'Stan Lee les que van fer de Marvel Comics una editorial tan poderosa, tan popular i, preferències personals a banda, cal reconèixer que va derrotar la seva gran rival, DC Comics, tant en paper com, sobretot, en el salt a l'audiovisual, amb comptades excepcions.

Sens dubte, com passa amb les persones revolucionàries, va inspirar centenars de futurs guionistes, cosa que va garantir que es continuarien fent còmics durant dècades, fins ara i sense perspectiva de desaparició.

Pel que fa a les seves obres concretes, però, i tot i que va estar escrivint guions de còmics durant més temps del que és habitual actualment en una indústria que va massa ràpid, hi va haver un moment que va deixar d'escriure a ritme mensual per a Marvel, empresa que tot i així no va deixar mai de representar. Va ser el 1972, amb el The Amazing Spider-man 110 i el Fantastic Four 125 citats com a últims escrits per ell.

A partir de llavors, tot i que de tant en tant escrivia alguns còmics, sobretot especials o algun projecte curt (fins i tot va crear la col·lecció Just imagine..., en què reimaginava personatges clau de DC, la Distingida Competència!, el 2001), es va dedicar a representar i fer créixer Marvel, i als anys 80 va començar a fer de productor executiu i a sortir en cameos en les adaptacions televisives i cinematogràfiques dels personatges de l'editorial, que encara que sigui ara que viuen el seu moment més dolç, la cosa ve de molt més lluny.

Es va fer un tip d'aparèixer brevíssimament en aquests projectes, de vegades en forma de simple fotografia, també en dibuixos animats quan el producte era d'aquest format (Big Hero 6), posant veu en múltiples videojocs relacionats amb Marvel i tant fent de personatge fictici com d'ell mateix, com passava a la pel·lícula Mallrats (1995), d'en Kevin Smith, propietari de la botiga de còmics Jay & Silent Bob's Secret Stash on es grava el reality show sobre còmics Comic Book Men, que havia visitat alguna vegada, com es pot veure a la imatge de dalt.

No em vull estendre més, que ja m'ha quedat una entrada prou llarga. I, tot i així, no fa justícia a la llarguíssima història d'aquest home i la importància del seu llegat. Queda clar que va revolucionar els còmics, que va fer que el gènere dels superherois es modernitzés -encara que, llegits ara, els seus còmics puguin semblar una mica carrinclons i ingenus- i que sense ell la indústria hauria tirat per una altra banda, si és que acabava sobrevivint fins als nostres dies.

Els seus personatges, les seves creacions i el món del còmic en general ja havien perdut grans figures tant del dibuix com de l'escriptura o de l'edició, però aquesta mort es fa sentir tant per la importància de l'home com per la seva simpatia i la influència que va tenir en tantíssima gent, tant lectors com professionals del còmic. Descansi en pau, que es retrobi amb la seva dona, desapareguda l'any passat també als 95 anys, i... Excelsior!

Cinema: Avengers - Infinity War

Sembla mentida que ja faci 6 anys que un seguit de pel·lícules de superherois van desembocar en la seva reunió.

Allò era la culminació del gran pla de Marvel per portar a la gran pantalla els Avengers, el grup de superherois més popular, amb el permís de la Lliga de la Justícia de la competència. 

Allò ha quedat fins i tot petit, amb el que han continuat fent els de Marvel Studios, amb noves entregues tant dels personatges en solitari (o en companyia d'un o dos dels altres) com dels mateixos Avengers, i també amb l'adaptació de noves franquícies. Tot plegat amb un gran èxit de crítica i públic.

És per això que la tercera pel·lícula del grup de superherois per excel·lència de Marvel, Avengers: Infinity War, dirigida per Anthony i Joe Russo, és una culminació encara més gran del pla que va començar amb Iron Man (2008) i que amb aquest ja suma 19 films. 

Perquè tenir tantes trames en marxa i que encaixin d'una manera tan suau i sincronitzada, alhora que totes les pel·lícules que han conduït a aquest punt s'hagin pogut gaudir de manera gairebé independent, no deu ser gens fàcil.

Tampoc ho deu ser, amb tants personatges i subtrames, i històries de naturaleses tan diverses, fer un film que pràcticament no faci destacar més un personatge que un altre. Tots hi tenen un paper, un moment de glòria, una aportació necessària.

Si de cas, el protagonista és precisament el superdolent, en Thanos. A la recerca de les gemmes de l'infinit, que han anat traient el cap en diverses pel·lícules durant aquests 10 anys de manera més o menys discreta, i que se suposava que acabarien agafant protagonisme -però sense que això ens distragués de les històries que se'ns anaven explicant-, a Infinity War pretén aconseguir les gemmes que li falten i esdevenir l'ésser més fort de l'univers per fer i desfer com li doni la gana.

El problema és que el paio ja era tan fort que cal la col·laboració de tots els superherois de la Terra per aturar-lo, o intentar-ho.

Cosa que per altra banda és una delícia per als fans, i encara que es pugui pensar que alguns personatges no encaixen gaire en una aventura més aviat màgica i espacial, el cert és que, com deia més amunt, tots hi fan alguna cosa important. 

Ho exemplifica un Spider-man fora del seu hàbitat, en una nau espacial, quan diu que per poder ser l'heroi del veïnat hi ha d'haver un veïnat.

Precisament per la naturalesa de la història no estava segur de si la pel·lícula m'agradaria gaire, però sí, m'ha agradat molt.

M'ha agradat tornar a veure els personatges, que s'hagin conegut amb els de la saga Guardians of the Galaxy, que els Avengers continuïn dividits després dels esdeveniments de Captain America: Civil War -l'única que he pogut repassar abans de veure aquesta-, que tot i així alguns personatges es retrobin, els combats, siguin batalles campals o a més petita escala, l'humor, el drama i... el seu final. 

Quin final, senyores i senyors. Quina manera de deixar-nos amb l'ai al cor i amb ganes de més. I llavors recordem que fa uns anys el títol d'aquest film acabava en "Part 1", fins que es va deixar de dir. La segona part, extremament necessària, la tindrem per sort l'any que ve.

Cinema: Spider-man Homecoming

No em fa cap gràcia quan una franquícia que m'agrada pateix el que es coneix com a reboot. Es reinicia, s'esborra el que s'havia dit fins ara i se'n fa una nova versió. No en sóc fan, ja us ho dic ara. I amb les aventures cinematogràfiques de l'Spider-man ja en portem dues.

M'agrada la trilogia protagonitzada per en Tobey Maguire entre 2002 i 2007, i trobava innecessari que el 2012 haguessin de rellançar la saga amb un nou film, The Amazing Spider-man, protagonitzat per l'Andrew Garfield... que al final em va agradar molt, igual que la seva seqüela, The Amazing Spider-man 2 (2014). 

Però el que m'ha tret de polleguera és que molt poc després s'anunciés un altre reboot, encara que està comercialment justificat: quan van començar les pel·lícules de l'Spider-man i els X-Men no existia Marvel Studios i les va fer Sony Pictures, però ara Marvel Studios existeix, ha creat el seu Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès) i volia recuperar els personatges que pertanyen als còmics de l'editorial.

No és casualitat que la nova pel·lícula, dirigida per en Jon Watts, es digui Spider-man: Homecoming, perquè el personatge "torna a casa" en més d'un sentit: el figurat, perquè Marvel i Sony ara comparteixen els seus drets, i el literal, en tornar de la seva breu aventura amb els Avengers a Captain America: Civil War (2016), en què vam tenir un tast d'aquest nou Spider-man.

Aquest nou Peter Parker (Tom Holland) és més proper al dels còmics en el seu sentit de l'humor, però també més jove, amb 15 anys, i a més és profundament inexpert, irreverent, indisciplinat i temerari, per al meu gust una mica massa. 

Els altres Spider-men (sí, "men") anaven a l'institut en començar les respectives sagues a la pantalla gran, però eren més seriosos i, si bé això els separava de la versió més típica del personatge als còmics, lligava més amb els traumes que havien viscut, com l'orfandat i la mort del seu oncle Ben, qüestions que a Homecoming s'obvien, entenc que perquè es donen per sabudes per part del públic. En part aquesta decisió m'agrada perquè és un reconeixement del llegat de les cintes anteriors, però també contribueix a donar a la pel·lícula un to encara més lleuger.

Continuant amb el reconeixement del que s'havia fet abans, aquest cop no ens posen els típics Follet Verd, Octopuss o Llangardaix, sinó que es recorre a un enemic clàssic, però pel que tenia entès -no sóc cap gran expert en Spider-man- més aviat de segona, interpretat en la seva identitat civil, Adrian Toomes, per un Michael Keaton tan gran com sempre, aquí en el paper de traficant d'armes fetes amb tecnologia Chitauri obtinguda il·legalment.

Com a curiositat, a més que el dia anterior de veure la pel·lícula havia vist The Founder, que protagonitza magistralment, no podia evitar pensar en Birdman, el film que li va retornar la fama que es mereixia i que li va proporcionar un Globus d'Or i una nominació a l'Oscar. Allà també feia, en certa manera, d'home volador.

I és que es tracta del Voltor, amb un aspecte força diferent del que li coneixem dels còmics -almenys els clàssics-, i realment poderós gràcies a l'esmentada tecnologia, que posa contra les cordes l'Spider-man fins a un punt que és a l'alçada dels grans enfrontaments de les pel·lícules de Sony i que ens proporciona moments èpics.

Però és el més interessant de la història, una enemistat clàssica amb component sorpresa. No és una pel·lícula de creixement del protagonista, ni és gaire profunda en general. A més, per tal de caracteritzar-lo hem de suportar unes escenes topiquíssimes d'institut nord-americà en què, com no podia ser d'una altra manera, hi ha la noia teòricament inabastable, la Liz (Laura Harrier), una festa i les dinàmiques de bullying a què ja estem tan acostumats, amb l'inevitable Flash Thompson (Tony Revoloni). Se'n salva, però, el graciós "col·lega" d'en Peter, en Ned (Jacob Batalan). Un repartiment molt multiètnic, per cert.

Per cert, esmento també la Marisa Tomei -que ja havia sortit a Civil War- com a joveníssima Tieta May (l'actriu té 52 anys, però molt ben portats, i continua la tendència a rejovenir el personatge en cada encarnació) i en Kenneth Choi, que fa de director Morita i llegeixo -no me n'havia adonat, és clar- que representa que és descendent d'en Jim Morita, un dels membres dels Howling Commandos, companys del Capità Amèrica a la pel·lícula de 2011, i que el mateix Choi havia interpretat allà i en un episodi de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.

Em consta que, en general, està agradant -després sortirà gent dient que no val res, com ha passat amb totes les pel·lícules de superherois fins ara-, però per una vegada estic al costat contrari i he de dir que no m'ha convençut gaire. 

Trobo que és una pel·lícula que depèn massa de la relació del protagonista amb els Avengers, ens recorden constantment que els coneix i que hi ha col·laborat, amb força presència d'en Tony Stark i en Happy Hogan, i el pòster espanyol, el que he posat al principi, ho fa d'una manera exagerada i, si se'm permet, poc atractiva des del punt de vista del disseny. 

Els minuts finals de la pel·lícula em fan tenir esperança en què, tot i agradar-me menys que els altres Spider-men de cine, segurament les seqüeles no patiran aquest mal, però de moment Spider-man: Homecoming, tot i que és força entretinguda i espectacular, penso que és una barreja estranya de reboot respectuós amb el llegat, spin-off dels Avengers i reinvenció d'un personatge i un univers que no ho necessitaven. 

Cinema: Captain America - Civil War

L'Univers Cinemàtic Marvel (MCU) continua en expansió i ja ha arribat la darrera entrega d'aquestes grans aventures tan interrelacionades que l'aparició d'uns personatges o uns altres en qualsevol pel·lícula, així com la presentació d'alguns de nous, se'ns fa tan natural com quan passa als còmics, i si a més els films estan agradant tant a la majoria dels espectadors, podem dir sense por d'equivocar-nos que Marvel ha aconseguit l'objectiu: enriquir-se, sí, però també traslladar a la gran pantalla l'esperit dels seus còmics més populars, no només en termes argumentals, sinó també en un sentit narratiu. 

Ho demostra com mai la tercera pel·lícula del Capità Amèrica, anomenada Captain America: Civil War, tot i que després de diversos films individuals d'alguns dels personatges que hi apareixen i de les comunes The Avengers i Avengers: Age of Ultron ja no es pot entendre, ni es pretén, cap pel·lícula sense com a mínim referències als altres personatges.

I aquesta és, en realitat, una pel·lícula dels Avengers. Però és clar, m'imagino que per qüestions de màrqueting i perquè la segona entrega cinematogràfica de les aventures del grup de superherois més poderós i popular de la història del còmic és encara recent, interessava més etiquetar-la com la tercera del Capi. A més, als còmics, la saga Civil War donava molt de protagonisme a l'Steve Rogers, i els altres personatges -molts més que els que veiem en un film que també n'està farcit- hi juguen un paper secundari, de manera que era fàcil associar la guerra civil del títol a un dels seus protagonistes més destacats, i com que l'altre ja té 3 pel·lícules en "solitari", tot plegat esdevé força lògic.

En fi, argumentalment parlant Captain America: Civil War no està basada en la saga del mateix nom de 2006-2007, sinó que hi està inspirada. Hi ha coses molt importants que canvien notablement, i no s'ha amagat, i és normal i comprensible: a la versió original en paper la trama girava al voltant del mateix, que era el debat sobre si calia que els superherois estiguessin controlats. 

Un debat sorgit d'una important relliscada que havia causat la mort de molts civils, i en aquest sentit, tot i que explicat d'una altra manera, el film té el mateix punt de sortida. Molt lògic, versemblant i lloable, perquè ens fem un tip de veure destrosses provocades pels combats que protagonitzen els nostres herois contra els brivalls més poderosos, però no s'acostuma a tractar la qüestió dels danys "col·laterals". 

I controlats significa també, als còmics, registrats oficialment, amb la revelació d'identitat que hi ha implícita en una cosa així. Un tema dramàtic i impactant als còmics que a la pel·lícula, com que gairebé des del principi es coneix la identitat de gairebé tots els personatges, no tenia sentit, de manera que s'ha deixat de banda.

La història no se'n ressent, perquè al capdavall el tema és un debat en què no tot és blanc o negre, i trobarem arguments a favor d'una posició i de l'altra. Nosaltres i també els personatges que en més o menys mesura malden per prendre una decisió i s'alineen al voltant d'un dels dos representants de cada filosofia.

Per una banda, el conservador Tony Stark (Iron Man) està d'acord amb els governs d'arreu del món, que volen que els éssers amb superpoders (o superarmadures) es facin responsables dels seus actes i segueixin els dictats dels polítics a l'hora de dur a terme les missions, i per l'altra l'Steve Rogers (Capità Amèrica) defensa, fidel als seus valors de sempre, la llibertat absoluta, i és que el seu hiperpatriòtic nom i el disseny del seu uniforme no ens han de fer pensar que es tracta d'un personatge al servei del govern, ans al contrari: ell està a favor dels valors honorables amb què creu que es van fundar els Estats Units. 

A partir d'aquí, el drama està servit: veurem un grup dividit, dos bàndols enfrontant-se, dubtant, fent sacrificis... tot plegat amb la complicació que representa que un nou enemic mogui els fils de l'enfrontament des de l'ombra i que un dels personatges, l'interessantíssim Bucky, generi tanta discòrdia i també ens faci tenir sentiments contradictoris.

Cal destacar que, tot i la potència dels equips, formats per personatges que coneixem bé, es recluten herois nous, que fins ara no formaven part dels Avengers -almenys a les pel·lícules-, com l'Ant-Man i un nou Spider-man joveníssim que és la presentació oficial de l'Spider-man de Marvel Studios, després d'un acord que es va conèixer fa molts mesos, segons el qual Fox podria continuar fent films del personatge però Marvel també tindria dret a explotar cinematogràficament el que, en origen, és seu. Com a nova incorporació tenim també en Black Panther, que tindrà pel·lícula individual en el futur.

Repassat l'argument sense spoilers, només em queda dir que Captain America: Civil War és una pel·lícula, com no podria ser d'una altra manera, espectacular, trepidant i fins i tot emocionant. Són 147 minuts que es fan curts i que són només el pròleg del que ha de venir en els propers anys, sens dubte marcats per les conseqüències de que passa aquí. 

A favor:

-Espectacular, plena d'acció i molt entretinguda

-La introducció dels nous personatges i l'aprofundiment en els que ja coneixíem

-Que es tracti el tema de les víctimes col·laterals

-Que s'hagi sabut fer una versió molt diferent de la Civil War dels còmics i que també hagi sortit bé

En contra:

-Personalment, el nou Spider-man no em convenç tant com el de l'Andrew Garfield, que espero que visqui noves entregues amb la Fox, independents de tot això, després de dues pel·lícules molt bones

-Fent balanç, el desenllaç de tot plegat no és tan tràgic com als còmics, que més enllà de la col·lecció principal tenien ramificacions en d'altres, on passaven coses molt grosses

Cinema: Ant-man

Confesso que malgrat que vaig a veure totes les pel·lícules de superherois que fan, n'hi ha que els conec ben poc, i aquest és un dels casos. 

Per a mi l'Ant-man havia estat sempre, per culpa dels meus limitats coneixements del personatge, en Henry "Hank" Pym, un dels membres fundadors dels Avengers, i en sabia poca cosa més. Però no vaig tenir cap dubte a l'hora de decidir que aniria a veure la pel·lícula que se n'ha estrenat aquest 2015, i encara menys quan des del principi és evident que no només forma part del reeixit Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès), sinó que ben aviat veurem el personatge a les pel·lícules dels altres superherois, començant per Captain America: Civil War l'any vinent. 

També em motivava el fet que les crítiques la consideraven força divertida dins els estàndards del gènere i que en Paul Rudd, el seu protagonista (vist cap al final de Friends, però també un habitual de les pel·lícules d'en Judd Apatow), és un actor que m'agrada força i trobo que aquest paper li escau molt.

Però a banda de saber-ne les quatre coses bàsiques i reconèixer alguna picada d'ullet com la del sintagma "Tales to Astonish" (nom del còmic on va debutar el personatge), que el nom civil del protagonista fos Scott Lang m'agafava totalment per sorpresa. No coneixia en absolut aquesta encarnació de l'Ant-man, però això no vol dir que no m'hagi agradat.

 
Celebro, tanmateix, que l'original, en Hank Pym, tingui una presència tan notable a la pel·lícula, interpretat per en Michael Douglas, i que hi hagi referències a l'aquí desapareguda en combat Janet van Dyne, la seva dona, que també era la superheroïna Wasp (Vespa).

Així, dels 4 noms que he trobat que han fet d'Ant-man, sembla que la pel·lícula agafa els dos més importants, un d'ells evidentment l'original, i els dóna força protagonisme. No es tracta d'un simple relleu: els Pym tenen corda per a estona i n'anirem sabent coses en el futur de l'Univers Cinemàtic Marvel.

Però parlem del protagonista: l'Scott Lang és un lladre -no refinat, però sí decidit a no atracar ni robar per la força- que ha passat una temporada a la presó i ara, en sortir, vol refer la seva vida sense caure en la delinqüència, amb l'objectiu principal de ser un digne pare per a la seva filla petita, que viu amb la mare (Judy Greer) i el seu nou marit (Bobby Cannavale).

La missió no és gens fàcil, perquè a banda de saber lluitar i de les habilitats adquirides en el passat com a lladre, l'Scott no sap fer gairebé res més, i aviat s'adona de la dificultat que comporta intentar dur una vida honesta, a sobre amb els antecedents gravats al seu expedient per sempre.

El cas és que un dia s'assabenta d'un "cop" que li resulta d'allò més interessant i resulta que el botí no és altra cosa que l'uniforme d'un antic i força desconegut superheroi, l'Ant-man, que el protagonista hereta amb la missió d'aturar en Darren Cross (Corey Stoll, vist a House of Cards), deixeble d'en Hank Pym que experimenta amb la reducció corporal d'una manera, diguem-ne, poc ètica i saludable.

Perquè és clar, encara que sigui una pel·lícula introductòria, i tingui humor -que en té, ja ho he dit al principi-, hi ha d'haver un enemic formidable (no "formigable", compte -és bo, ho sé-) per tal que es pugui considerar una autèntica pel·lícula de superherois.

I és en Yellowjacket, la reinterpretació de precisament una de les identitats del senyor Pym als còmics, que aquí és malvada o, si més no, corrupta. Com que té més o menys les mateixes habilitats que l'Ant-man el resultat és un enfrontament de dos homes miniaturitzats voluntàriament -però que poden tornar a la mida natural sempre que vulguin- amb l'ajuda dels efectes especials de què disposem actualment.

No ens ha de sorprendre, ni és la primera vegada que es fa, però les habilitats dels dos enemics permeten explorar paisatges que no són res més que entorns quotidians magnificats, i aquest és un dels atractius de la pel·lícula, que presenta combats espectaculars que tenen lloc, de vegades, en pocs metres quadrats.

També ho és un immens Michael Peña, el millor amic del protagonista, que aquí interpreta un mexicaníssim personatge barrut i alhora amb un cor enorme, que cau simpàtic des del primer moment i és fonamental per a l'humor del film. Ens arrenca més d'una rialla, garantit.

L'Evangeline Lilly, la inoblidable Kate de Lost, interpreta aquí la filla d'en Hank Pym, la Hope, que és un personatge d'una línia alternativa dels còmics però que l'MCU ha adoptat intel·ligentment i que, malgrat el que sembla durant tota la pel·lícula, si veiem els crèdits veurem que no és pas (o no únicament) un personatge femení decoratiu. Aquí no gaire aprofitada i un producte molt estereotípic la veurem, segur, en properes pel·lícules de Marvel.

A Ant-man hi tenim una pel·lícula de superherois diferent. És clar que forma part de l'Univers Cinemàtic Marvel, i que tenen pressa i no s'esperaran a fer-ne una segona part abans de lligar els seus personatges a les històries col·lectives dels Avengers -al capdavall als còmics l'Ant-man n'era membre fundador, tot i que la versió d'en Hank Pym-, però és refrescant perquè ens explica una història atractiva (amb tòpics i estereotips com la redempció, la superació personal, un punt de drama...), sí, i alhora ho fa amb un to inusualment humorístic que tot i així no desentona ni en el gènere ni en l'entramat audiovisual de què forma part.

Obra mestra? No ho sé, però els escèptics amb el cinema de superherois potser li haurien de donar una oportunitat. Novament, tot i que forma part del que forma part, es pot entendre de manera independent. Diguem-ne, com es pot dir de totes les pel·lícules i sèries de la Marvel dels darrers anys, que és un producte autònom. 

A favor:

-És divertida, espectacular i relativament original

-El seu protagonista i el seu millor amic són personatges rodons i els interpreten magníficament dos bons actors

-S'ha fet tard, però per fi s'ha dedicat una pel·lícula a un Avenger dels de tota la vida que encara faltava


En contra:

-Com totes les primeres pel·lícules de superherois és introductòria, i no aprofundirem més en el personatge abans que passi a formar part d'una pel·lícula coral, cosa que hauria estat bé

-El personatge de la Hope està poc aprofitat, ja ho he dit, però es redimeix amb la promesa que veiem als crèdits