Sèries: Secret Invasion

Fa poc parlava de l'última pel·lícula de Marvel que havia vist al cine, la primera en anys, de fet, i en diverses ocasions he comentat, tot fent la crítica de les sèries de televisió de la marca que vaig veient quan puc, que no estic consumint tots aquests productes al ritme que m'agradaria, però les meves circumstàncies personals són les que són, i val a dir que la freqüència de publicació d'aquestes sèries i pel·lícules és força alta.

Veient els tràilers de Spider-Man: Brand New Day, però, vaig decidir que voldria veure Avengers: Doomsday a la pantalla gran, però per fer-ho hauria de posar-me les piles amb tot el que tinc pendent veure de Marvel Studios. Doncs bé, la primera cosa que puc guixar és la sèrie de què parlo avui, que ja té més de tres anys.

Secret Invasion, altre cop amb el format habitual de minisèrie de sis episodis, és una creació de Kyle Bradstreet estrenada a Disney+ el 2023, basada en el crossover dels còmics de Marvel que va tenir lloc l'any 2008, i que ens allunya dels superherois pròpiament dits per donar protagonisme a personatges que a les pel·lícules han fet papers més secundaris, tot i que necessaris, especialment el de l'antic director de S.H.I.E.L.D., un Nick Fury (Samuel L. Jackson) que durant molts anys hem anat veient als films que van anar construint l'empenta necessària per a la saga dels Avengers.

Aquí veiem com és la seva vida després del Lapse provocat per en Thanos, i coneixem (tot i que ja ho havíem vist una mica a Captain Marvel) la seva aliança amb la raça alienígena dels skrulls, canviaformes, que s'han anat infiltrant a la Terra davant la impossibilitat de trobar un altre planeta després de perdre el seu amb la invasió per part dels krees. 

Concretament, veiem les conseqüències d'aquesta aliança i de l'ajuda benintencionada, però no exempta d'esdeveniments moralment i legalment reprovables, que ha estat donant als alienígenes -també rebent-ne-, que ha arribat un punt en què estan camuflats entre els terrícoles a un nivell que ni tan sols en Nick Fury controla, i amb uns plans que no coincideixen necessàriament amb els pacífics que els havien de permetre quedar-se al nostre planeta a les bones.

Perquè una facció de skrulls liderada per en Gravik (Kingsley Ben-Adir) pretén eliminar la raça humana tot provocant atemptats que condueixin a la Tercera Guerra Mundial i accelerar una integració que està trigant més del que estan disposats a aguantar, i la feina serà del protagonista per aturar-ho. 

El principal aliat i vell amic d'en Fury és en Talos (Ben Mendelsohn), antic líder dels skrulls de tarannà pacífic i probablement massa ingenu en creure en la via pacífica, però que està disposat a qualsevol cosa per evitar la invasió violenta del planeta per part dels seus congèneres.

El patiment de l'skrull s'accentua pel fet que la seva pròpia filla, la G'iah (Emilia Clarke, la inoblidable Daenerys de Game of Thrones), forma part de l'exèrcit rebel, tot i que en aquest sentit hi ha uns matisos que anirem veient a mesura que avança la sèrie.

Un personatge força interessant més enllà del reclam que suposa el seu nom al repartiment de Secret Invasion, i amb un paper cabdal al clímax de la història del qual no revelaré més detalls. 

Estem davant d'una sèrie d'espies, que al capdavall és la feina del seu protagonista, amanida amb una invasió alienígena de la qual la Humanitat no sospita res, que és prou interessant per si mateixa, si bé farcida de tòpics tant pel que fa a girs de guió com en les banderes implicades, però també és una sèrie que aprofundeix en la caracterització d'en Nick Fury d'una manera que a les pel·lícules no es podia fer. 

Malgrat que al principi li costa una mica arrencar, la trama esdevé molt més interessant al cap de poc, com també és interessant veure el protagonista mostrar-se envellit, cansat, amoïnat pels seus errors i les conseqüències d'aquests. 

A aquest personatge que va aplegar els superherois que conformarien els Avengers i que ho feia amb una actitud autoritària i freda li veiem, aquí, el costat més humà, imperfecte i fins i tot feble. Però també la intenció de donar, si cal, la vida per salvar el planeta, i la seva versió del que és l'afecte per a aquelles persones, humanes o no, que formen part de la seva vida personal per molt que al principi fos a causa d'una missió. M'alegro d'haver-la vist i espero veure'n alguna referència en productes futurs, o que jo no hagi vist encara.

 

Cinema: Captain Marvel

Aviso sempre que si d'alguna cosa hi entenc, i només relativament, pel que fa a còmics és l'Univers DC, però que de Marvel vaig més perdut. Tot i així, segueixo tan religiosament com puc les adaptacions cinematogràfiques, que al final són el meu referent pel que fa al cànon, amb personatges i històries que conec més o menys, segons el cas.

Del personatge anomenat Captain Marvel l'únic que sabia era que era un home i que moria de càncer en una història mítica que fa l'spoiler ja en el títol, per tant... res a veure amb la versió que ens ha arribat ara en forma de pel·lícula. De la qual, per cert, no vaig voler saber res de res abans d'anar-la a veure, perquè volia gaudir-ne amb la ment en blanc.

L'únic que sabia, això sí, era que ens explicaria coses del personatge al qual es fa referència al final d'Avengers: Infinity War, i que ha de ser cabdal a la propera Avengers: Endgame. I que la seva protagonista la interpretava la Brie Larson, guanyadora d'un Oscar a la millor actriu protagonista per Room.

En fi, dirigida pel duet Anna Boden i Ryan Fleck, la 21a pel·lícula de l'anomenat Marvel Cinematic Universe (MCU) fa de pont entre les dues entregues finals (?) dels Avengers cinematogràfics, però alhora és una excel·lent pel·lícula d'orígens i, per fi en aquest ja extens univers fictici, tenim una protagonista femenina, perquè de personatges femenins potents de Marvel al cinema n'hi ha hagut alguns, però fins ara cap no havia protagonitzat cap film, així que podem dir que Marvel ja té la seva Wonder Woman a la gran pantalla.

Poca cosa sabem del passat de la Vers, ella mateixa no en recorda res, però és una kree que s'entrena amb el seu mentor, en Yon-Rogg (Jude Law), i duu a terme missions amb la seva unitat Starforce encaminades a combatre els skrull, la famosa raça alienígena de l'univers Marvel, tan temuda per la seva capacitat d'adoptar l'aspecte de qui sigui i, per tant, uns autèntics mestres de la infiltració.

En una d'aquestes missions la capturen i, mentre escapa, va a parar a la Terra l'any 1995, on coneixerà uns més joves Nick Fury (Samuel L. Jackson) i Phil Coulson (Clark Gregg), agents de S.H.I.E.L.D., mentre intenta impedir que els skrulls aconsegueixin una tecnologia desenvolupada precisament al nostre planeta i intenta esbrinar per què té fragments de records d'una vida a la Terra, cosa que, juntament amb el ritme general, fa que consideri Captain Marvel un dels films d'orígens més ben fets que hi ha.

Espectaculars persecucions, combats amb raigs d'energia que surten de les mans de la Vers i girs de guió que ens mostren que les aparences enganyen i que a les guerres mai no s'hi enfronten el Bé i el Mal absoluts conformen el gruix d'un film que també ens arrenca més d'un somriure amb coses relacionades amb l'ambientació norantera que ara en semblen ridícules, però que van ser el nostre pa de cada dia fa 20 anys, a més d'alguna picada d'ullet autorreferencial o els homenatges (en plural) al desaparegut Stan Lee.

És una pel·lícula, també, que permet que en Samuel L. Jackson s'ho passi bomba amb aquesta versió més alegre -o menys amargada- d'en Nick Fury, que ens regala moments d'humor que agraïm i que expliquen la relació especial que forja amb la protagonista, fet que serà essencial en el futur, com veiem en aquesta recta final d'Avengers. Però també hi ha missatges molt seriosos.

Són missatges de feminisme, i n'hi ha uns quants, i s'hi insisteix, però no queden en absolut forçats. Potser sí que es va forçar que als Estats Units i a Europa la pel·lícula s'estrenés el 8 de març, el dia de la dona, però el que ens explica el guió hi encaixa (i és) ben natural i alhora, per desgràcia, cal anar-ho recordant perquè ens queda molta feina per fer per tal d'assolir un món amb igualtat d'oportunitats per a ambdós gèneres i respecte per al que encara està en inferioritat de condicions.

De fet, el personatge va tenir la seva primera col·lecció pròpia el 1977, Ms. Marvel, que ja contenia un missatge feminista, i des de 2012 és ella la Capitana Marvel, títol que, en masculí, pertanyia al personatge que va morir fa tants anys.

És per això que deia, al principi, que Marvel ja tenia la seva Wonder Woman. No només perquè la Capitana Marvel és un personatge poderosíssim, sinó pel missatge de la seva pel·lícula, que gràcies a això i a la seva qualitat esdevé un referent. No us la perdeu.

Cinema: Pulp Fiction

Quan parlo d'una pel·lícula encapçalo l'entrada amb la paraula "cinema" o "visionats", segons si l'he vist al cinema o a casa. Explico això perquè, veient el nom del film d'avui es podria pensar que m'he equivocat -tot i que m'inclino més per pensar que ningú s'havia adonat de la diferència-, però no, és totalment intencionat i correcte.

Afortunadament fa uns dies vaig poder veure per primera vegada al cinema, gràcies a una reestrena, i a més en versió original, una pel·lícula que em va marcar quan era adolescent i, sense saber-ne absolutament res, vaig veure anunciada a TV3, fet que em va crear un hype espectacular i que em va dur a veure-la i alhora gravar-la en VHS.



Llavors ho feia molt, això de gravar films a la tele, però després no tornava a veure les pel·lícules... amb l'excepció d'aquesta. La vaig veure algunes vegades, sí, però no gaires, i dècades després no ho havia tornat a fer, ni tan sols tenint-la en DVD i Blu-ray, fins ara. Amb la memòria que tinc per a les pel·lícules, el cert és que ho necessitava.

Aquesta pel·lícula de 1994, escrita i dirigida per en Quentin Tarantino i guanyadora d'un Oscar i un Globus d'Or al millor guió original, a més de la Palma d'Or de Cannes i múltiples nominacions en diversos guardons, ja amb el seu títol, Pulp Fiction, fa un homenatge a la novel·la negra barata de la primera meitat del segle XX, i és que els homenatges a gèneres que li agraden serien la tònica de la carrera del director, que continua encara ara.

Però Pulp Fiction no en té res, de pel·lícula barata -tot i que no va costar "gaire"-, i malgrat que es podria etiquetar d'"indie" -oblidem-nos, doncs, d'elaborats efectes especials-, els intèrprets que hi apareixen són majoritàriament grans noms de Hollywood (Samuel L. Jackson, Bruce Willis...) que, curiosament, llavors eren poc coneguts o passaven una època més fluixa.

Sens dubte va ser aquesta la pel·lícula que els va catapultar, els va donar fama internacional i els va posar al lloc que es mereixien. I també hi tenim secundaris de luxe, com en Harvey Keitel i en Christopher Walken.



Probablement l'escena més famosa de la pel·lícula, aquesta escena de ball, a la qual van fer un homenatge els mateixos Uma Thurman i John Travolta tornant a ballar a Be Cool (2005) però amb el so dels Black Eyed Peas, mostra també la cançó You never can tell, una de les que van formar part d'una banda sonora que acompanya perfectament les escenes i que està farcida de temes de música surfera, però també amb rock and roll, soul i pop dels 60 i els 70, que quan vaig tenir en CD vaig escoltar fins que el cor em va dir prou. I, de fet, no me'n canso mai.

La cançó més coneguda, però, és la dels crèdits del principi, i es diu Misirlou, tot i que la majoria de la gent la coneix amb el nom de "la cançó de Pulp Fiction". És un tema que té una interessant història darrere, i de la qual vaig parlar aquí.

Però bé, com diria el senyor Llop, deixem de... En fi, que ja és hora de parlar de la pel·lícula en si. Amb una estructura cronològicament desordenada -però no gaire-, el film comença i acaba al mateix escenari, en moments molt similars que fan de pròleg i epíleg, però no es fa gens difícil de seguir.

De fet, només hi ha una escena que ens anticipa el que passarà i que connecta les dues trames principals de la història, però aquest spoiler intencionat no ens afecta, no té cap importància, per a gaudir d'una pel·lícula amb treballadíssims diàlegs sobre els temes més quotidians i frívols, que contribueixen a donar un to de comèdia negra al film.

Ja d'adolescent recordo que em pixava de riure amb les paraulotes i les converses sobre hamburgueses i massatges als peus, però el que més em fascinava era la violència, els trets, la sang, i la calma amb què actuaven els seus personatges la major part de les vegades.

Ha estat ara, en veure-la al cinema de més gran, que he pogut gaudir al màxim de Pulp Fiction, sumant els motius infantils de llavors a una observació més adulta i crítica d'aquesta cinta que em continua agradant tant com llavors -i alguna escena no la recordava gaire, per tant ha tingut un punt de "novetat"- i per a la qual no passen els anys. En Quentin Tarantino era i és un mestre del cinema, amb un estil propi que potser no tothom sabria apreciar, però que fa gaudir de mala manera aquells que sí que ho fem.

És una pel·lícula llarga (154 minuts), però passa molt bé, i és que no hi ha cap escena que resulti pesada o lenta, i dins la quotidianitat dels diàlegs i els fets -quotidians per a gàngsters i esbirros en general, és clar- res no sobra, perquè sempre s'hi percep una tensió creixent que sabem que durà a un clímax de violència i caos.

En qualsevol cas, la importància de Pulp Fiction a la història del cinema és innegable, no només perquè acostuma a sortir a les llistes de les millors pel·lícules del mitjà, sinó també perquè s'ha parodiat, imitat i homenatjat moltes vegades, i això sempre és un símptoma de l'èxit i la qualitat d'un producte.