Sèries: Machos alfa

No recordo com vaig decidir que veuria aquesta sèrie, potser va ser per la promoció que en va fer la mateixa Neflix, que la produeix, dins de la seva plataforma, o per la recomanació d'algú, però segur que no va ser per tractar-se d'una creació dels responsables de Aquí no hay quien viva i La que se avecina, productes que no m'agraden gens perquè es basen en un humor que a mi, personalment, no em fa gens, però gens de gràcia, encara que siguin grans i longeus èxits.

Però el cas és que vaig començar a veure-la i de seguida vaig saber que no tenia res a veure amb les esmentades i que el parentiu s'esgrimeix per raons publicitàries, però que és perfectament possible que a algú li agradi molt aquesta i gens aquelles (el meu cas) o viceversa. Això és una altra cosa, i va esborrar de seguida també les meves reticències pel fet de ser una sèrie "espanyola", amb el que això implica pel que fa a tòpics tant argumentals com de qualitat de so, una de les grans xacres de l'audiovisual d'aquell país.

Machos alfa és una sèrie creada per Laura i Alberto Caballero, a més de Daniel Deorador i Araceli Álvarez de Sotomayor, amb guions de tots quatre més Carla Nigra. Deu n'hi do, quanta gent. La direcció dels episodis, ens diu la Wikipedia, correspon sempre als germans Caballero, però.

Estrenada a Netflix el 2022, la sèrie ja ha tingut 3 temporades de 10 episodis i se sap que hi haurà, almenys, una quarta part, però a mi m'ha vingut de gust escriure ara sobre ella, en comptes d'esperar mesos per veure la propera temporada. El temps dirà si aquella és l'última, però ja en faré una actualització, si de cas, com en altres casos.

La sèrie gira al voltant de quatre homes madrilenys amics, d'entre 40 i 50 anys, heterosexuals i en certs aspectes fets a l'antiga, i les seves actituds i reaccions davant dels canvis que està fent la societat espanyola pel que fa al feminisme. 

Això dona lloc a situacions d'allò més divertides, però en general gens exagerades, ben realistes, que ens faran riure, o almenys somriure, quan identifiquem comportaments propis o d'algú que coneixem, a més de les situacions quotidianes pròpies de les parelles de la nostra edat aproximada. Tot plegat, des d'un punt de vista que pretén satiritzar el masclisme inherent a la societat, a través d'aquests quatre personatges centrals -i les seves respectives parelles- i els diferents caràcters que els fan desconstruir-se, com es diu ara, en menor o major mesura i amb diversos graus d'èxit. 

Tenim, per exemple, en Raúl (Raúl Tejón), un tarambana incapaç de ser fidel que, tot i així, amb tota la hipocresia del món, li nega a la seva parella, la Luz (Kira Miró), el desig d'obrir la parella. 

En Raúl és el personatge més desacomplexadament masclista, mentider i egoista de la colla, però de vegades és tan babau que té un punt fins i tot entranyable, encara que celebrem que les coses li surtin merescudament malament.

En Pedro (Fernando Gil) és un mascle alfa de manual. Executiu de televisió, és el que té un nivell de vida més alt -i, pel que podem veure amb les cases que tenen, cap d'ells és precisament de classe excessivament obrera-, i conviu amb la seva parella, la Daniela (María Hervás), una influencer força més jove i un caràcter força diferent del d'ell, que pretenia tenir-la a casa, fent bonic. I de fer l'hi té, però es comença a guanyar la vida a les xarxes socials i va adquirint notorietat, cosa que a ell no li fa cap gràcia.

És un home orgullós, i no accepta gaire bé els canvis cap a la igualtat de gèneres que veu al seu voltant, que considera una imposició injustificada. A diferència d'en Raúl, que com deia més amunt sembla senzillament babau, en Pedro és més conscient del que diu i fa, i és el que més mostra la cuirassa masculina i de fanfarró, però en el fons podem veure com intenta, amb les seves limitacions, obrir una mica la ment.

Després tenim en Luís (Fele Martínez), que amb la seva dona Esther (Raquel Guerrero) són segurament la parella més terrenal de les que surten representades a la sèrie, atès que ell és policia municipal i ella, professora d'autoescola. Bons ingressos, sí, però no duen l'estil de vida més luxós dels altres personatges.

També és veritat que tenen un fill i una filla preadolescents que generen, com bé sabem els que tenim canalla, moltes despeses. El cas és que en Luís i l'Esther representen la típica parella quarantina, amb les seves discussions quotidianes, l'estrès de la gestió familiar i el del propi matrimoni. Ell és un home amable, bon paio, dòcil i influenciable, amb una certa dosi de mala sort, mentre que ella és una dona més temperamental, més despreocupada respecte als fills del que s'esperaria de la típica imatge de la mare perfecta, i curiosament més masclista que no pas ell.

Acabem el repàs dels personatges amb en Santi (Gorka Otxoa), el menys masclista de tots quatre -ja els he repassat per ordre expressament-, que viu amb la seva filla Álex (Paula Gallego), i que amb la saviesa sexual que tenen ara els adolescents i joves adults ensenya al seu pare com oblidar la seva mare, de qui està separat, i això el duu a un seguit de cites sense component sentimental que no són el que ell desitja en realitat.

El que també li transmet la filla al pare, però, és el feminisme que ell empra com a bandera, amb la ferma voluntat de desconstruir-se. Fins i tot convenç els seus amics per anar a un curset impartit pel personatge d'en Patrick (Santi Millán), però el seu aprofitament depèn de cadascun dels membres de la colla. En Santi hi fa, per cert, el paper d'home que crida l'atenció i renya els altres quan mostren actituds masclistes, un paper ben lloable que no gaires homes heterosexuals ens veiem capaços de representar, per la incomoditat i els retrets que pot generar per part d'aquells que, malgrat que no aprovem com es comporten, continuen sent els nostres amics. 

Amb tot plegat, Machos alfa construeix un relat educatiu sense semblar-ho, a través de l'humor i les situacions versemblants que presenta. No pretén ser alliçonadora de manera massa òbvia, però aconsegueix no només entretenir, sinó també fer reflexionar sobre les actituds que encara tenim, també moltes dones. Si més no, espero que sigui així. Sigui com sigui, personalment la recomano sense cap mena de dubte.

 

Cinema: Captain Marvel

Aviso sempre que si d'alguna cosa hi entenc, i només relativament, pel que fa a còmics és l'Univers DC, però que de Marvel vaig més perdut. Tot i així, segueixo tan religiosament com puc les adaptacions cinematogràfiques, que al final són el meu referent pel que fa al cànon, amb personatges i històries que conec més o menys, segons el cas.

Del personatge anomenat Captain Marvel l'únic que sabia era que era un home i que moria de càncer en una història mítica que fa l'spoiler ja en el títol, per tant... res a veure amb la versió que ens ha arribat ara en forma de pel·lícula. De la qual, per cert, no vaig voler saber res de res abans d'anar-la a veure, perquè volia gaudir-ne amb la ment en blanc.

L'únic que sabia, això sí, era que ens explicaria coses del personatge al qual es fa referència al final d'Avengers: Infinity War, i que ha de ser cabdal a la propera Avengers: Endgame. I que la seva protagonista la interpretava la Brie Larson, guanyadora d'un Oscar a la millor actriu protagonista per Room.

En fi, dirigida pel duet Anna Boden i Ryan Fleck, la 21a pel·lícula de l'anomenat Marvel Cinematic Universe (MCU) fa de pont entre les dues entregues finals (?) dels Avengers cinematogràfics, però alhora és una excel·lent pel·lícula d'orígens i, per fi en aquest ja extens univers fictici, tenim una protagonista femenina, perquè de personatges femenins potents de Marvel al cinema n'hi ha hagut alguns, però fins ara cap no havia protagonitzat cap film, així que podem dir que Marvel ja té la seva Wonder Woman a la gran pantalla.

Poca cosa sabem del passat de la Vers, ella mateixa no en recorda res, però és una kree que s'entrena amb el seu mentor, en Yon-Rogg (Jude Law), i duu a terme missions amb la seva unitat Starforce encaminades a combatre els skrull, la famosa raça alienígena de l'univers Marvel, tan temuda per la seva capacitat d'adoptar l'aspecte de qui sigui i, per tant, uns autèntics mestres de la infiltració.

En una d'aquestes missions la capturen i, mentre escapa, va a parar a la Terra l'any 1995, on coneixerà uns més joves Nick Fury (Samuel L. Jackson) i Phil Coulson (Clark Gregg), agents de S.H.I.E.L.D., mentre intenta impedir que els skrulls aconsegueixin una tecnologia desenvolupada precisament al nostre planeta i intenta esbrinar per què té fragments de records d'una vida a la Terra, cosa que, juntament amb el ritme general, fa que consideri Captain Marvel un dels films d'orígens més ben fets que hi ha.

Espectaculars persecucions, combats amb raigs d'energia que surten de les mans de la Vers i girs de guió que ens mostren que les aparences enganyen i que a les guerres mai no s'hi enfronten el Bé i el Mal absoluts conformen el gruix d'un film que també ens arrenca més d'un somriure amb coses relacionades amb l'ambientació norantera que ara en semblen ridícules, però que van ser el nostre pa de cada dia fa 20 anys, a més d'alguna picada d'ullet autorreferencial o els homenatges (en plural) al desaparegut Stan Lee.

És una pel·lícula, també, que permet que en Samuel L. Jackson s'ho passi bomba amb aquesta versió més alegre -o menys amargada- d'en Nick Fury, que ens regala moments d'humor que agraïm i que expliquen la relació especial que forja amb la protagonista, fet que serà essencial en el futur, com veiem en aquesta recta final d'Avengers. Però també hi ha missatges molt seriosos.

Són missatges de feminisme, i n'hi ha uns quants, i s'hi insisteix, però no queden en absolut forçats. Potser sí que es va forçar que als Estats Units i a Europa la pel·lícula s'estrenés el 8 de març, el dia de la dona, però el que ens explica el guió hi encaixa (i és) ben natural i alhora, per desgràcia, cal anar-ho recordant perquè ens queda molta feina per fer per tal d'assolir un món amb igualtat d'oportunitats per a ambdós gèneres i respecte per al que encara està en inferioritat de condicions.

De fet, el personatge va tenir la seva primera col·lecció pròpia el 1977, Ms. Marvel, que ja contenia un missatge feminista, i des de 2012 és ella la Capitana Marvel, títol que, en masculí, pertanyia al personatge que va morir fa tants anys.

És per això que deia, al principi, que Marvel ja tenia la seva Wonder Woman. No només perquè la Capitana Marvel és un personatge poderosíssim, sinó pel missatge de la seva pel·lícula, que gràcies a això i a la seva qualitat esdevé un referent. No us la perdeu.

Cinema: Els Increïbles 2

Els populars estudis d'animació Pixar s'han aficionat, darrerament, a fer seqüeles dels seus grans èxits, i és per això que no ha de sorprendre que tard o d'hora acabés sortint la segona part d'una pel·lícula potser una mica oblidada pel pas del temps, però que considero de les més divertides que té, segurament pels meus gustos personals.

Els Increïbles 2, dirigida per en Brad Bird, arriba 14 anys després de la primera part, que és interessant repassar abans d'anar a veure la segona no només pel temps que ha passat, sinó també per apreciar com ha evolucionat l'animació -en comparació, allò que ens va meravellar el 2004 ara es veu primitiu i tot- i perquè la seqüela reprèn la història exactament allà on la va deixar Els Increïbles, que oferia un final d'aquells oberts però que alhora no necessiten continuació si aquesta mai no arriba. 

I tot i així s'ha sabut construir una magnífica seqüela aprofitant les opcions que allò donava, i les possibilitats que sempre obren tant les històries de superherois com les de les famílies, i encara més la combinació d'ambdues coses.

Una d'elles és la qüestió dels rols dels pares, que en aquest cas, i adaptant-se als temps actuals, en què encara queda feina per fer però sens dubte tenim una visió del tema més avançada que la de 2004, és en Bob qui fa de progenitor que es queda a casa tenint cura del bebè, ajudant el mitjà amb els deures i la gran amb els problemes típics de l'adolescència.

Això dona lloc a moments força humorístics, ja que en Mr. Increïble no està acostumat a aquesta tasca que sempre havia desenvolupat la seva dona, però el que no sabia ningú -llevat del públic- era que el petit Jack-Jack també tenia poders, i molts, i incontrolables, cosa que dificulta encara més la tasca del desorientat protagonista masculí.

La Helen és, per petició d'un empresari que vol fer millorar l'opinió pública dels superherois per tal que se'ls torni a legalitzar -i és que no hem d'oblidar que a la primera part operaven en la clandestinitat-, qui assumeix el protagonisme en aquest 2018, època en què ja anem assumint tots plegats que un personatge femení no ha de fer necessàriament un paper de suport, sinó que pot tenir el rol principal sense necessitar l'ajuda de ningú...

...O si més no sense necessitar-la més del que la va necessitar el seu marit a la primera entrega, en què actuava en solitari i en secret però la resta de la família el va haver d'anar a rescatar quan se li van complicar les coses. Aquí passa a l'inrevés, al capdavall es tracta de mostrar una família de superherois, però durant molt bona part del metratge qui brilla és l'Elastigirl, que s'ho mereixia. 

A banda d'això, amb una excusa argumental basada en temes vistos en temps moderns als còmics de superherois, com ara el conflicte entre el seu deure i la seva vida privada, o els danys col·laterals de la seva feina, Els Increïbles 2 és una pel·lícula trepidant, divertida i millor que la primera, i també dona més protagonisme als fills, sobretot la Violet, a més del que ja he comentat de la mare. 

Una mica massa previsible, això sí, pel que fa a la persona que hi ha darrere de l'amenaça principal del film, però no hem d'oblidar que aquest és dels films de Pixar que estan més orientats a tots els públics, en comptes de ser directament per a adults com en algun cas, de manera que no calia complicar més les coses en una trama que, de fet, està força ben construïda.

En resum, una pel·lícula d'allò més recomanable que tot i estar ambientada als anys 60 sap connectar amb temes d'actualitat, especialment el feminisme -val a dir que la primera ja tenia algun petit missatge al respecte- i el gènere superheroic en general, que de 2004 a 2018 ha vist incrementada la seva popularitat de manera notable gràcies al boom del cinema basat en còmics de justiciers emmascarats tant de Marvel com de DC.

Lectures: We can never go home

Com a persona interessada en els còmics de superherois -o superdolents- i alhora en el còmic menys mainstream, més independent tant en la producció com en la censura, no és estrany que em cridin l'atenció aquells còmics que barregen el gènere dels superpoders amb els processos i estils dels còmics nord-americans que no pertanyen ni a Marvel ni a DC. 

En aquest sentit, en els darrers anys he descobert i abraçat obres com Saga -ara molt popular i fins i tot publicada en castellà- i més recentment Sex Criminals, la primera més aviat una fantasia espacial i la segona un pas més enllà del gènere amb superpoders implicats, amb un punt de partida original. 

Però el darrer d'aquests descobriments és We can never go home, de Matthew Rosenberg i Josh Hood, publicat per Black Mask Studios, que vaig conèixer perquè fa uns mesos es van difondre força un parell de pàgines en què es mostrava una escena de la protagonista emprovant-se uniformes de superheroïnes de Marvel i DC, i després de llegir la sinopsi de la història em vaig mantenir alerta per quan se'n publiqués el recopilatori que reuniria els números 1 a 5, editats individualment i de manera irregular durant 2015. 

Ara que ja el tinc i l'he llegit per fi en puc parlar, i ja avanço que me n'he endut una molt bona impressió. De fet, és curiós perquè en alguns moments és una lectura que ens pot fer pensar que es tracta d'un còmic més, farcit de tòpics, entretingut i amè, sí, però gens original. Al capdavall una història d'adolescents que es fiquen en embolics per culpa dels seus poders, amb un to més aviat realista, no és nova. 

Però les coses no sempre són el que semblen, i a We can never go home el que trobem és una mena de road movie protagonitzada per un noi, el marginat Duncan, i una noia, la popular Madison o Maddie, que de cop i volta es veuen obligats a fugir del seu minúscul poble, lluny dels merders de casa i de les misèries d'un institut farcit d'estereotips tantíssimes vegades a la ficció que ja ens els coneixem -la Maddie, per exemple, surt amb l'esportista estrella del curs-, per culpa de la manifestació dels poders d'ella.

Aquesta fugida cap endavant, la insinuada subtrama romàntica i l'escalada de violència i caos fan el còmic tremendament amè, i com els altres títols que esmentava al principi hi trobem unes escenes i uns diàlegs amb què ens podem identificar i que caracteritzen perfectament els seus dos protagonistes.

Una de les coses que destaquen en aquesta història -i és una llàstima que destaqui i que n'hagi de parlar, perquè significa que encara no hem assolit la normalitat desitjada- és que el guió desprèn feminisme en més d'una situació en què la Maddie, personatge tremendament poderós, rebutja els rols tradicionalment assignats a les dones i té el suport d'en Duncan, un paio estrany i irresponsable, i el petit toc d'humor d'aquesta obra, però gens masclista. 

Tanmateix no és un feminisme d'aquell que busca denigrar l'home més que no pas assolir la igualtat de gènere, i una escena que ho demostra és la que he posat sobre aquest paràgraf. És un feminisme d'apoderament de la dona, però també de trencar tendències que la discriminen en tants i tants àmbits, com ara el fet que a en Duncan se'l veu totalment despullat en una escena, mentre que de la Maddie no en veurem res que no es pugui mostrar en un còmic de DC o Marvel.

We can never go home no és un còmic adolescent qualsevol, encara que en molts moments ens pugui fer pensar que es podria adaptar perfectament al cinema i esdevenir una pel·lícula de culte sense gaires problemes, i en part això també és així perquè, lluny de dur els dos personatges principals al camí superheroic, els condueix a una espiral de males decisions, violència extrema, morts i l'angoixant vida dels fugitius, tot donant un missatge que no té res a veure amb el dels còmics de superherois. 

Certament hi ha algunes situacions una mica exagerades i poc versemblants, d'altres no excessivament lògiques, però en qualsevol cas resulta refrescant llegir un relat de superpoders en què no hi ha la voluntat de fer el bé, però tampoc l'humor de Kick-Ass o les trapelleries de Deadpool. Simplement són dos adolescents que no saben com gestionar l'anormalitat en què viuen i la fan cada cop més grossa. 

Encara que al llom del recopilatori no hi ha cap número 1, sembla que enguany els autors continuaran la història, però mentre esperem que surti el segon llibre, que podria ser perfectament el 2017, no patirem tant com en d'altres casos: We can never go home, amb el subtítol What we do is secret, té un final més aviat tancat. D'aquells que, en cas que la història no continués mai, no ens deixarien totalment desemparats.

Recomano, doncs, la lectura d'aquest còmic, més profund del que sembla inicialment, i amb un guió que compensa l'estil encarcarat i sovint anatòmicament imperfecte d'un apartat gràfic que té el seu punt fort en l'entintat. També val la pena llegir els extres del final de volum, amb una declaració en contra de les armes per part del guionista i també de la violència en general, ja que per als protagonistes tenir poders no és cap benedicció -com passa a la majoria d'històries del gènere-, sinó tot el contrari.