Sèries: Secret Invasion

Fa poc parlava de l'última pel·lícula de Marvel que havia vist al cine, la primera en anys, de fet, i en diverses ocasions he comentat, tot fent la crítica de les sèries de televisió de la marca que vaig veient quan puc, que no estic consumint tots aquests productes al ritme que m'agradaria, però les meves circumstàncies personals són les que són, i val a dir que la freqüència de publicació d'aquestes sèries i pel·lícules és força alta.

Veient els tràilers de Spider-Man: Brand New Day, però, vaig decidir que voldria veure Avengers: Doomsday a la pantalla gran, però per fer-ho hauria de posar-me les piles amb tot el que tinc pendent veure de Marvel Studios. Doncs bé, la primera cosa que puc guixar és la sèrie de què parlo avui, que ja té més de tres anys.

Secret Invasion, altre cop amb el format habitual de minisèrie de sis episodis, és una creació de Kyle Bradstreet estrenada a Disney+ el 2023, basada en el crossover dels còmics de Marvel que va tenir lloc l'any 2008, i que ens allunya dels superherois pròpiament dits per donar protagonisme a personatges que a les pel·lícules han fet papers més secundaris, tot i que necessaris, especialment el de l'antic director de S.H.I.E.L.D., un Nick Fury (Samuel L. Jackson) que durant molts anys hem anat veient als films que van anar construint l'empenta necessària per a la saga dels Avengers.

Aquí veiem com és la seva vida després del Lapse provocat per en Thanos, i coneixem (tot i que ja ho havíem vist una mica a Captain Marvel) la seva aliança amb la raça alienígena dels skrulls, canviaformes, que s'han anat infiltrant a la Terra davant la impossibilitat de trobar un altre planeta després de perdre el seu amb la invasió per part dels krees. 

Concretament, veiem les conseqüències d'aquesta aliança i de l'ajuda benintencionada, però no exempta d'esdeveniments moralment i legalment reprovables, que ha estat donant als alienígenes -també rebent-ne-, que ha arribat un punt en què estan camuflats entre els terrícoles a un nivell que ni tan sols en Nick Fury controla, i amb uns plans que no coincideixen necessàriament amb els pacífics que els havien de permetre quedar-se al nostre planeta a les bones.

Perquè una facció de skrulls liderada per en Gravik (Kingsley Ben-Adir) pretén eliminar la raça humana tot provocant atemptats que condueixin a la Tercera Guerra Mundial i accelerar una integració que està trigant més del que estan disposats a aguantar, i la feina serà del protagonista per aturar-ho. 

El principal aliat i vell amic d'en Fury és en Talos (Ben Mendelsohn), antic líder dels skrulls de tarannà pacífic i probablement massa ingenu en creure en la via pacífica, però que està disposat a qualsevol cosa per evitar la invasió violenta del planeta per part dels seus congèneres.

El patiment de l'skrull s'accentua pel fet que la seva pròpia filla, la G'iah (Emilia Clarke, la inoblidable Daenerys de Game of Thrones), forma part de l'exèrcit rebel, tot i que en aquest sentit hi ha uns matisos que anirem veient a mesura que avança la sèrie.

Un personatge força interessant més enllà del reclam que suposa el seu nom al repartiment de Secret Invasion, i amb un paper cabdal al clímax de la història del qual no revelaré més detalls. 

Estem davant d'una sèrie d'espies, que al capdavall és la feina del seu protagonista, amanida amb una invasió alienígena de la qual la Humanitat no sospita res, que és prou interessant per si mateixa, si bé farcida de tòpics tant pel que fa a girs de guió com en les banderes implicades, però també és una sèrie que aprofundeix en la caracterització d'en Nick Fury d'una manera que a les pel·lícules no es podia fer. 

Malgrat que al principi li costa una mica arrencar, la trama esdevé molt més interessant al cap de poc, com també és interessant veure el protagonista mostrar-se envellit, cansat, amoïnat pels seus errors i les conseqüències d'aquests. 

A aquest personatge que va aplegar els superherois que conformarien els Avengers i que ho feia amb una actitud autoritària i freda li veiem, aquí, el costat més humà, imperfecte i fins i tot feble. Però també la intenció de donar, si cal, la vida per salvar el planeta, i la seva versió del que és l'afecte per a aquelles persones, humanes o no, que formen part de la seva vida personal per molt que al principi fos a causa d'una missió. M'alegro d'haver-la vist i espero veure'n alguna referència en productes futurs, o que jo no hagi vist encara.

 

Visionats: The Marvels

Ja he dit més d'una vegada, i ho continuaré dient, que per circumstàncies personals això de seguir les pel·lícules de superherois al cinema s'ha acabat, per a mi, almenys durant una temporada. Així, les que vagi tocant aquí aniran inevitablement a la secció Visionats, que diferencio de Cinema, reservada per quan efectivament vaig a veure-les en pantalla gran, i últimament això està sent amb la meva filla gran, que encara és petita de tota manera.

En qualsevol cas, per sort tenim Disney+ i, molt a poc a poc, vaig veient aquelles pel·lícules de l'MCU que surten, i aquest cop li ha tocat el torn a una que va després de Captain Marvel i la sèrie Ms. Marvel.  

The Marvels, film de 2023 dirigit per Nia DaCosta, és la seqüela de Captain Marvel, però també de l'esmentada Ms. Marvel, i en certa manera també neix de Wandavision. Un triple origen que es correspon amb les tres protagonistes d'aquesta història que probablement és de les que més es beneficien d'un context sòlid, però malauradament, en el meu cas, no vaig tenir l'oportunitat de repassar la pel·lícula de la capitana de 2019, si bé tenia més o menys fresca la sèrie de la seva admiradora i superheroïna adolescent interpretada per la Iman Vellani i algun record d'on venia la tercera, la Monica Rambeau (Teyonah Parris).

El cas és que, a diferència dels respectius productes on se'ns explicaven els seus orígens, The Marvels és la seva primera gran aventura juntes -de fet, excepte per al personatge interpretat per la Brie Larson, és la seva primera gran aventura en general-, i té a veure amb un complex concepte de l'entrellaçament quàntic, que aquí es tradueix en el canvi de lloc entre totes tres quan fan servir els poders alhora, siguin on siguin, cosa que dona lloc inicialment a alguns moments humorístics en plena batalla però que també serveix, avançada la pel·lícula, per emprar tàctiques úniques a l'hora de combatre l'enemic.

Tot plegat ha estat provocat per la Dar-Benn (Zawe Ashton), la líder dels Kree, que vol salvar el seu moribund planeta i troba un braçalet com el de la Ms. Marvel, gràcies al qual pot fer grans salts espacials i buscar l'altre. És un d'aquests salts, i les distorsions que provoca, el que crida l'atenció de l'estació espacial S.A.B.E.R., dirigida per en Nick Fury (Samuel L. Jackson), i el punt de connexió de l'accidental grup de superheroïnes i alhora el d'elles amb l'exèrcit enemic.

Així, tenim una pel·lícula de combats còsmics, efectes especials a dojo -alguns dels quals no m'han acabat de convèncer, tot sigui dit- i coreografies d'arts marcials, a més d'un desplegament d'ètnies i paisatges d'allò més sorprenents. 

The Marvels és pràcticament pura acció, amb alguns moments, tampoc gaires, de construcció de la relació entre els personatges, de drama -amb una Carol Danvers que s'enfronta a les conseqüències d'accions del passat- i de situacions més aviat de comèdia -provocades sobretot per diferències culturals, generacionals o planetàries-, de vegades fregant l'absurd (una paraula: gats), una convencionalitat que no és necessàriament bona, no per al film en si, sinó per la comparació amb els productes d'on ve tot plegat, que van ser molt ben rebuts per un motiu o un altre i van ser més trencadors.

La primera pel·lícula era quelcom més emotiu, més reposat tot i que no estava exempt de combats espacials, la sèrie de la Kamala era una història urbana i adolescent i la que tenia un paper més petit de totes tres, la Monica, era una simple humana amb una història d'adquisició de poders inversemblantment pròpia dels còmics de fa dècades, com el propi guió de The Marvels apunta en una picada d'ullet a l'espectador, però també amb un trauma important que s'explica a la sèrie de la Scarlet Witch. 

A banda d'això, trobo que té algunes situacions i explicacions que s'aguanten pels pèls, si és que s'aguanten, i demana de l'espectador més coneixements previs de l'MCU que de costum, que ja és dir. O potser és que s'espera que hagi acumulat tots aquests anys de consum de films i sèries -i ho haurà fet de gust- i el que em passa a mi és que he perdut el ritme i tinc la memòria que tinc, però trobo que, de tota manera, mirada com una pel·lícula independent va massa de cara a barraca i pot atabalar una mica.

Al seu favor s'ha de dir que, per un vegada, no dura ni dues hores, que ja tocava, i que per als fans d'aquest univers cinematogràfic és una delícia, com sempre, tornar a veure personatges que coneixia d'altres relats, veure'n coincidir alguns per primer cop i ser testimoni de les conseqüències d'alguns esdeveniments vistos amb anterioritat, perquè el fet que a mi m'hagi enganxat una mica rovellat no vol dir que no hagi copsat cap referència, tampoc.

No estic dient que no m'hagi agradat, la pel·lícula, però no m'ha marcat, en absolut, com d'altres, i no sé si hi ha plans de continuar amb aquesta història, si més no amb la seva protagonista principal, perquè de la Kamala i la Monica ens "prometen" coses en un parell d'escenes, una a l'epíleg i l'altra en una escena durant els crèdits. Veurem cap a on va, tot això.

En qualsevol cas, m'ha agradat tornar a veure aquests personatges, i espero saber-ne més coses en projectes comuns o per separat. És una pel·lícula imprescindible de l'MCU? Probablement no, però tampoc és una pèrdua de temps.

 

Cinema: Captain Marvel

Aviso sempre que si d'alguna cosa hi entenc, i només relativament, pel que fa a còmics és l'Univers DC, però que de Marvel vaig més perdut. Tot i així, segueixo tan religiosament com puc les adaptacions cinematogràfiques, que al final són el meu referent pel que fa al cànon, amb personatges i històries que conec més o menys, segons el cas.

Del personatge anomenat Captain Marvel l'únic que sabia era que era un home i que moria de càncer en una història mítica que fa l'spoiler ja en el títol, per tant... res a veure amb la versió que ens ha arribat ara en forma de pel·lícula. De la qual, per cert, no vaig voler saber res de res abans d'anar-la a veure, perquè volia gaudir-ne amb la ment en blanc.

L'únic que sabia, això sí, era que ens explicaria coses del personatge al qual es fa referència al final d'Avengers: Infinity War, i que ha de ser cabdal a la propera Avengers: Endgame. I que la seva protagonista la interpretava la Brie Larson, guanyadora d'un Oscar a la millor actriu protagonista per Room.

En fi, dirigida pel duet Anna Boden i Ryan Fleck, la 21a pel·lícula de l'anomenat Marvel Cinematic Universe (MCU) fa de pont entre les dues entregues finals (?) dels Avengers cinematogràfics, però alhora és una excel·lent pel·lícula d'orígens i, per fi en aquest ja extens univers fictici, tenim una protagonista femenina, perquè de personatges femenins potents de Marvel al cinema n'hi ha hagut alguns, però fins ara cap no havia protagonitzat cap film, així que podem dir que Marvel ja té la seva Wonder Woman a la gran pantalla.

Poca cosa sabem del passat de la Vers, ella mateixa no en recorda res, però és una kree que s'entrena amb el seu mentor, en Yon-Rogg (Jude Law), i duu a terme missions amb la seva unitat Starforce encaminades a combatre els skrull, la famosa raça alienígena de l'univers Marvel, tan temuda per la seva capacitat d'adoptar l'aspecte de qui sigui i, per tant, uns autèntics mestres de la infiltració.

En una d'aquestes missions la capturen i, mentre escapa, va a parar a la Terra l'any 1995, on coneixerà uns més joves Nick Fury (Samuel L. Jackson) i Phil Coulson (Clark Gregg), agents de S.H.I.E.L.D., mentre intenta impedir que els skrulls aconsegueixin una tecnologia desenvolupada precisament al nostre planeta i intenta esbrinar per què té fragments de records d'una vida a la Terra, cosa que, juntament amb el ritme general, fa que consideri Captain Marvel un dels films d'orígens més ben fets que hi ha.

Espectaculars persecucions, combats amb raigs d'energia que surten de les mans de la Vers i girs de guió que ens mostren que les aparences enganyen i que a les guerres mai no s'hi enfronten el Bé i el Mal absoluts conformen el gruix d'un film que també ens arrenca més d'un somriure amb coses relacionades amb l'ambientació norantera que ara en semblen ridícules, però que van ser el nostre pa de cada dia fa 20 anys, a més d'alguna picada d'ullet autorreferencial o els homenatges (en plural) al desaparegut Stan Lee.

És una pel·lícula, també, que permet que en Samuel L. Jackson s'ho passi bomba amb aquesta versió més alegre -o menys amargada- d'en Nick Fury, que ens regala moments d'humor que agraïm i que expliquen la relació especial que forja amb la protagonista, fet que serà essencial en el futur, com veiem en aquesta recta final d'Avengers. Però també hi ha missatges molt seriosos.

Són missatges de feminisme, i n'hi ha uns quants, i s'hi insisteix, però no queden en absolut forçats. Potser sí que es va forçar que als Estats Units i a Europa la pel·lícula s'estrenés el 8 de març, el dia de la dona, però el que ens explica el guió hi encaixa (i és) ben natural i alhora, per desgràcia, cal anar-ho recordant perquè ens queda molta feina per fer per tal d'assolir un món amb igualtat d'oportunitats per a ambdós gèneres i respecte per al que encara està en inferioritat de condicions.

De fet, el personatge va tenir la seva primera col·lecció pròpia el 1977, Ms. Marvel, que ja contenia un missatge feminista, i des de 2012 és ella la Capitana Marvel, títol que, en masculí, pertanyia al personatge que va morir fa tants anys.

És per això que deia, al principi, que Marvel ja tenia la seva Wonder Woman. No només perquè la Capitana Marvel és un personatge poderosíssim, sinó pel missatge de la seva pel·lícula, que gràcies a això i a la seva qualitat esdevé un referent. No us la perdeu.