Sèries: Slow Horses

Fa temps vaig tenir l'oportunitat de gaudir de períodes promocionals gratuïts de la plataforma de streaming Apple TV, i de les sèries que vaig tenir temps de veure en vaig parlar en el seu moment. N'hi havia una que tenia certa fama, però, que tot i així vaig anar deixant per a més endavant, i ara que m'he posat al dia havent-ne vist la quarta temporada, em ve de gust parlar-ne.

Reconec que li van passar al davant sèries que potser tenien una premissa o un tràiler més atractiu, i que va caldre sentir-ne recomanacions i saber que guanyava premis i nominacions perquè m'hi volgués posar, i ara he de dir que m'ha enganxat força. 

Slow Horses, basada en la sèrie de novel·les Slough House, de Mick Herron, és d'aquelles sèries britàniques ben fetes, amb pocs episodis per temporada però un guió i unes interpretacions excel·lents, que s'han fet un lloc des de fa uns anys al mig de la immensa quantitat de superproduccions americanes. 

L'èxit que ha tingut aquesta adaptació de Will Smith (no, no és aquell) es pot veure, per exemple, en el fet que, com dic, de moment n'existeixen quatre temporades (amb un total de 24 episodis, 6 per cadascuna), però ja està renovada fins a la sisena. Poca broma. 

La premissa d'aquesta sèrie d'espies de comèdia dramàtica però també negra és ben curiosa: segueix els casos d'una colla d'espies de l'MI5 britànic caiguts en desgràcia i destinats a una atrotinada oficina, la Slough House ("l'Aiguamoll"), on van aquells agents que han comès errors greus, o que fan nosa, però no en un grau que en justifiqui l'acomiadament.

Allà es passen els dies fent feines administratives rutinàries, avorrides, sense esperances reals de tornar al quarter general a fer d'espies dignes, i més aviat abocats a plegar per voluntat pròpia per pur avorriment. Tanmateix, en les quatre temporades que hem vist fins ara, han estat herois inesperats que han aturat, tot i que de manera barroera, amenaces d'abast nacional.

Els supervisa un antic peix gros, un paio amb experiència i contactes, en Jackson Lamb (Gary Oldman, sens dubte l'estrella del repartiment), que els tracta malament, els insulta i els menysprea, i passa tant de temps com pot bevent al seu despatx, sense rentar-se ni canviar-se de roba i amb els mitjons foradats sobre la taula.

Un personatge fastigós, però que a l'hora de la veritat mostra una gran intel·ligència per fer anar els seus superiors per allà on vol, dins de les seves possibilitats. Fins ara hem sabut poques coses del seu passat, però ha fet força feina bruta.

Entre els seus subordinats tenim, per definició, agents caiguts en desgràcia per motius no sempre coneguts -però parlem de coses com alcoholisme, addicció a les drogues o al joc, errors greus en missions...-, i que amb la seva actitud i professionalitat no tots sembla que es mereixin ser en el que anomenen "purgatori administratiu".

Hi trobem, per exemple, d'esquerra a dreta de la foto, en Roddy Ho (Christopher Chung), un hacker insuportable; la Catherine Standish (Saskia Reeves), exsecretària alcohòlica; la Louisa Guy (Rosalind Eleazar), destinada a la Slough House per una cagada greu en una missió, o en Min Harper (Dustin Demri-Burns), que es va deixar un disquet amb informació confidencial en un tren.

D'aquest grup d'agents, però, podríem dir que el protagonista és en River Cartwright (Jack Lowden), net d'un llegendari agent de l'MI5 que era prometedor però que és castigat després d'un fallit entrenament de simulacre d'atemptat amb bomba.

A diferència dels altres personatges, que duen més temps al "purgatori", en River es pren molt seriosament les missions, s'esforça més del que s'espera d'ell i vol guanyar-se el dret a tornar a ser respectat, però també té molt mala sort, i que els de dalt li posin pals a les rodes no hi ajuda.

Aquests "de dalt" són, de dreta a esquerra en aquest cas, la Diana Taverner (Kristin Scott Thomas, l'altra cara més coneguda del repartiment), la subdirectora general de l'MI5 i directora d'operacions i en Nick Duffy (Chris Reilly), cap d'afers interns i de la unitat tàctica coneguda com els Gossos, amb l'ajuda de l'inaguantable James "Spider" Webb (Freddie Fox), un agent que té una enemistat personal amb en River i que va provocar la seva defenestració amb una instrucció mal donada, i ara se'n fum.

Tots plegats són uns trepes, uns manipuladors i uns traïdors que només miren per si mateixos, i compliquen la tasca d'aquests descartats que, malgrat tot, fan servir per als seus esquemes més perversos, sense que els afectats en siguin conscients, per tal de dur a terme operacions de dubtosa legalitat. De fet, cada temporada gira al voltant d'algun atac de falsa bandera, algun escàndol que s'ha de tapar o alguna col·laboració inadequada que esclata a la cara de l'agència, i els pobres de la Slough House són els que paguen els plats trencats, en algun cas amb la mort i tot.  

Slow Horses és, com diu el seu nom, una sèrie de desenvolupament lent, però molt ben trenat, i amb unes trames força complexes que anem entenent millor a mesura que avança cada temporada. Res no és gratuït, i ajuda a la construcció dels personatges, fent ús de la comèdia negra, del drama o de la tragèdia segons les necessitats del moment.

Una sorpresa que agradarà a qualsevol amant del gènere dels espies, i que sens dubte continuaré mirant mentre en vagin sortint temporades. 

Sèries: The Americans

Hi ha sèries que conec de nom, me n'informo i me les apunto amb la ferma decisió de posar-me a mirar-les algun dia, però en veig tantes alhora que no puc afegir-ne gaires més, de manera que aquestes pendents les vaig ajornant fins que s'obre un foradet, petit però suficient. 

Em va passar amb la sèrie de què parlaré avui, que ara ja puc dir que porto al dia i que estic esperant la propera temporada per tal de continuar gaudint d'una interessant i original història d'espies que miren de compaginar la falsa però còmoda vida respectable i aparentment normal amb una profunda infiltració en una societat enemiga del seu país, que consisteix en perilloses missions, cada cop més feixugues.

Aquest pòster, juntament amb la premissa que es tracta d'un matrimoni d'espies soviètics que viu tenint com a veí del davant un agent de l'FBI, podria donar lloc a una història marcadament humorística, una sitcom de fet, però per sort no és pas així i es tracta d'una de les sèries dramàtiques i d'època més interessants de la televisió actual.

Creada per Joe Weisberg, antic agent de la CIA, i amb quatre temporades emeses quan escric aquesta entrada, The Americans se situa, a l'inici, l'any 1981, i a la ciutat de Washington, DC.

Allà viuen l'Elizabeth (Keri Russell, la Felicity de la sèrie del mateix nom) i en Phil Jennings (Matthew Rhys), un matrimoni amb la quarantena estrenada de no fa gaire i que es dedica, oficialment, a dur una agència de viatges. En realitat, generalment a la nit però sempre que el deure els cridi són força flexibles, la seva principal feina és exercir d'espies per a la KGB, l'agència d'intel·ligència de la Unió Soviètica.

Convenientment integrats a la societat estatunidenca, aquests dos actors que en realitat no saben parlar rus pràcticament mai no diran una paraula en aquest bell idioma, un gir ben pensat i que també fa més creïble la seva tapadora davant els autèntics nord-americans i els seus fills, nascuts en territori occidental i sense sospitar ni per un moment qui són, en realitat, els seus pares.

Són en Henry (Keidrich Sellati), personatge molt secundari, i la gran, la Paige (Holly Taylor), un dels més interessants de la història perquè, com que va creixent i és una noia intel·ligent i amb iniciativa, sabem que tard o d'hora acabarà sabent la veritat i haurà de prendre decisions importantíssimes.

Els Jenning fan una vida d'allò més normal per a una família tradicional de classe mitjana, veient com interactuen els seus membres no pensaríem mai que hi passa alguna cosa estranya. Tot forma part d'una façana, una interpretació, que els surt de meravella.

Tant, que el seu veí del davant, l'Stan Beeman (Noah Emmerich), un agent de l'FBI dedicat precisament al contraespionatge, no sospita absolutament res, i no és perquè sigui un despistat ni perquè hi parli poc. Al contrari, és d'aquells veïns que agafen confiança i cada dos per tres es presenten a casa de l'altre i se serveixen una cervesa sense que els ho hagin de dir.

No es pot dir que sigui un babau, però tal com la sèrie retrata el dia a dia del seu departament queda clar que els soviètics els passen la mà per la cara, almenys durant les primeres temporades.

El punt de connexió més clar entre la KGB i l'FBI és la Nina Sergeevna Krilova (Annet Mahendru), que l'FBI enxampa fent contraban i l'obliga a treballar com a doble agent. No és un spoiler terrible dir que l'Stan, l'agent per a qui informa, se n'enamora i això posa en un compromís la seva tasca.

És un dels personatges per a mi més interessants i gràcies a ella i les seves interaccions amb els altres membres de l'ambaixada de la URSS a Washington, que conté extraoficialment la KGB, sentim parlar rus un munt de vegades a cada episodi, tal com vaig explicar en una entrada.

És quelcom poc habitual, però The Americans posa tanta atenció al detall i al realisme que no es limita a esmentar fets històrics reals o cuidar el vestuari i la fotografia -per cert, excel·lent, de manera que sembla que estiguem veient una sèrie realment feta als 80-, sinó que ens podem oblidar de sentir russos parlant en anglès -amb accent- entre ells. Per una vegada, malauradament una excepció, l'ús dels idiomes no principals és lògic i natural.

Les interpretacions també són un dels punts forts de la sèrie, especialment la d'en Phil, per part d'un Matthew Rhys que jo no coneixia d'abans i que em convenç amb el seu paper de pare de família, membre d'un tàndem d'espies i individu amoïnat per la seva família i amb molts dubtes sobre si la façana d'americà normal i corrent és realment una façana o ja se la creu tant que li agradaria ser un ciutadà sense lligams amb l'espionatge.

No ho té tan clar la seva dona, molt més dura en aquest sentit, i el seu matrimoni se'n ressenteix, de manera que en bona part The Americans és una sèrie sobre els problemes d'aquesta parella, sense deixar de banda les missions que els encarreguen i les trames i subtrames a què els aboquen aquestes missions.

Una sèrie interessantíssima i trepidant, pausada però amb la tensió creixent sempre present, que no seria el que és si demonitzés els soviètics i es pintés els americans com a herois immaculats. Aquí, més aviat tot el contrari: l'FBI fa el que pot, i els russos, tant els infiltrats com els que treballen públicament a l'ambaixada, són excel·lents en la seva feina però també humans i sensibles, la història no qüestiona gaire els seus ideals, de manera que el resultat és força imparcial, i ens hi podem identificar.