Sèries: Slow Horses

Fa temps vaig tenir l'oportunitat de gaudir de períodes promocionals gratuïts de la plataforma de streaming Apple TV, i de les sèries que vaig tenir temps de veure en vaig parlar en el seu moment. N'hi havia una que tenia certa fama, però, que tot i així vaig anar deixant per a més endavant, i ara que m'he posat al dia havent-ne vist la quarta temporada, em ve de gust parlar-ne.

Reconec que li van passar al davant sèries que potser tenien una premissa o un tràiler més atractiu, i que va caldre sentir-ne recomanacions i saber que guanyava premis i nominacions perquè m'hi volgués posar, i ara he de dir que m'ha enganxat força. 

Slow Horses, basada en la sèrie de novel·les Slough House, de Mick Herron, és d'aquelles sèries britàniques ben fetes, amb pocs episodis per temporada però un guió i unes interpretacions excel·lents, que s'han fet un lloc des de fa uns anys al mig de la immensa quantitat de superproduccions americanes. 

L'èxit que ha tingut aquesta adaptació de Will Smith (no, no és aquell) es pot veure, per exemple, en el fet que, com dic, de moment n'existeixen quatre temporades (amb un total de 24 episodis, 6 per cadascuna), però ja està renovada fins a la sisena. Poca broma. 

La premissa d'aquesta sèrie d'espies de comèdia dramàtica però també negra és ben curiosa: segueix els casos d'una colla d'espies de l'MI5 britànic caiguts en desgràcia i destinats a una atrotinada oficina, la Slough House ("l'Aiguamoll"), on van aquells agents que han comès errors greus, o que fan nosa, però no en un grau que en justifiqui l'acomiadament.

Allà es passen els dies fent feines administratives rutinàries, avorrides, sense esperances reals de tornar al quarter general a fer d'espies dignes, i més aviat abocats a plegar per voluntat pròpia per pur avorriment. Tanmateix, en les quatre temporades que hem vist fins ara, han estat herois inesperats que han aturat, tot i que de manera barroera, amenaces d'abast nacional.

Els supervisa un antic peix gros, un paio amb experiència i contactes, en Jackson Lamb (Gary Oldman, sens dubte l'estrella del repartiment), que els tracta malament, els insulta i els menysprea, i passa tant de temps com pot bevent al seu despatx, sense rentar-se ni canviar-se de roba i amb els mitjons foradats sobre la taula.

Un personatge fastigós, però que a l'hora de la veritat mostra una gran intel·ligència per fer anar els seus superiors per allà on vol, dins de les seves possibilitats. Fins ara hem sabut poques coses del seu passat, però ha fet força feina bruta.

Entre els seus subordinats tenim, per definició, agents caiguts en desgràcia per motius no sempre coneguts -però parlem de coses com alcoholisme, addicció a les drogues o al joc, errors greus en missions...-, i que amb la seva actitud i professionalitat no tots sembla que es mereixin ser en el que anomenen "purgatori administratiu".

Hi trobem, per exemple, d'esquerra a dreta de la foto, en Roddy Ho (Christopher Chung), un hacker insuportable; la Catherine Standish (Saskia Reeves), exsecretària alcohòlica; la Louisa Guy (Rosalind Eleazar), destinada a la Slough House per una cagada greu en una missió, o en Min Harper (Dustin Demri-Burns), que es va deixar un disquet amb informació confidencial en un tren.

D'aquest grup d'agents, però, podríem dir que el protagonista és en River Cartwright (Jack Lowden), net d'un llegendari agent de l'MI5 que era prometedor però que és castigat després d'un fallit entrenament de simulacre d'atemptat amb bomba.

A diferència dels altres personatges, que duen més temps al "purgatori", en River es pren molt seriosament les missions, s'esforça més del que s'espera d'ell i vol guanyar-se el dret a tornar a ser respectat, però també té molt mala sort, i que els de dalt li posin pals a les rodes no hi ajuda.

Aquests "de dalt" són, de dreta a esquerra en aquest cas, la Diana Taverner (Kristin Scott Thomas, l'altra cara més coneguda del repartiment), la subdirectora general de l'MI5 i directora d'operacions i en Nick Duffy (Chris Reilly), cap d'afers interns i de la unitat tàctica coneguda com els Gossos, amb l'ajuda de l'inaguantable James "Spider" Webb (Freddie Fox), un agent que té una enemistat personal amb en River i que va provocar la seva defenestració amb una instrucció mal donada, i ara se'n fum.

Tots plegats són uns trepes, uns manipuladors i uns traïdors que només miren per si mateixos, i compliquen la tasca d'aquests descartats que, malgrat tot, fan servir per als seus esquemes més perversos, sense que els afectats en siguin conscients, per tal de dur a terme operacions de dubtosa legalitat. De fet, cada temporada gira al voltant d'algun atac de falsa bandera, algun escàndol que s'ha de tapar o alguna col·laboració inadequada que esclata a la cara de l'agència, i els pobres de la Slough House són els que paguen els plats trencats, en algun cas amb la mort i tot.  

Slow Horses és, com diu el seu nom, una sèrie de desenvolupament lent, però molt ben trenat, i amb unes trames força complexes que anem entenent millor a mesura que avança cada temporada. Res no és gratuït, i ajuda a la construcció dels personatges, fent ús de la comèdia negra, del drama o de la tragèdia segons les necessitats del moment.

Una sorpresa que agradarà a qualsevol amant del gènere dels espies, i que sens dubte continuaré mirant mentre en vagin sortint temporades. 

Sèries: Physical

M'encanta descobrir sèries que em criden l'atenció mentre navego, de vegades per pur avorriment, pel catàleg d'alguna plataforma d'streaming. Aquest cop, com ja vaig anunciar fa un temps, parlo novament d'una producció d'Apple TV, aprofitant que encara ens dura una promoció de prova gratuïta. 

I em temo que ja es van acabant. Sé quina serà la propera sèrie d'aquella plataforma de què parlaré, però de moment tenim aquesta, tota una tapada que, amb les seves tres temporades de 10 episodis cadascuna, ens ha amenitzat uns quants vespres.

Physical és una creació d'Annie Weisman per a Apple TV llançada originalment entre 2021 i 2023, i tot i que hi havia una certa urgència en veure-la sencera abans que se'ns acabés el període de prova, el cert és que personalment m'ha passat massa ràpid i trobo que hauria aguantat ben bé una temporada més.

Però no, són només tres tongades d'episodis, i cal admetre que des del punt de vista de guió té la durada justa per desenvolupar les idees amb què va néixer aquesta comèdia dramàtica protagonitzada per la Rose Byrne, una actriu de cara coneguda però que no ha tingut tants papers protagonistes a la seva no pas curta carrera. Aquest és, doncs, un dels més importants que ha fet, i ara està protagonitzant una altra sèrie.

Interpreta la Sheila D. Rubin, una mestressa de casa de San Diego (Califòrnia) avorrida del seu marit que arrossega un problema de bulímia des de l'adolescència i que ha descobert que l'aeròbic és la seva passió, allò que li proporciona la il·lusió i l'energia per passar els dies, a banda dels afartaments d'hamburgueses i les converses mentals amb si mateixa. 

Tanmateix, decideix canalitzar aquesta nova passió de manera discreta, sense comentar-ne res al seu marit, i per fer-ho és capaç de qualsevol cosa, atesa la seva gran ambició.

I dins de "qualsevol cosa" hi podem ficar, per exemple, la manera descarada amb què s'aprofita del que aprèn de la seva instructora d'aeròbic, la Bunny (Della Saba), i el xicot d'aquesta, el surfista i càmera Tyler (Lou Taylor Pucci), que són els personatges que aporten el principal toc de comèdia a la sèrie.

El marit de la Sheila, en Danny (Rory Scovel) és difícil de classificar. En els primers moments el veiem com un paio desconsiderat i infidel, i de fet sovint és així, però té una forta consciència política liberal -en el sentit estatunidenc, no en el d'aquí-, que fa que la mateixa ideologia d'esquerres que el converteix en un ferm defensor de l'ecologisme -i que l'ha despatxat de la universitat on ensenyava- li faci obrir els ulls, especialment per l'època retratada, principis dels anys 80, als drets de les dones, inclosa la seva, a qui cada cop respecta més tot i un període d'adaptació inicial davant de les noves circumstàncies.

Al final també és una mica, com la Bunny i en Tyler, l'ase dels cops, i té un concepte de si mateix més elevat del que tenen els altres, per la qual cosa es fa polític, convençut que sortirà escollit i podrà canviar les coses.

Els Rubin són amics d'un matrimoni que duu els fills a la mateixa escola on ells duen la seva. Són en Jerry i la Greta Goldman (respectivament Geoffrey Arend i Drierdre Friel), que també estan distanciats però aprenen a reconnectar i esdevenen, especialment ella, uns interessantíssims personatges secundaris que no trigarem en apreciar, tot i que al principi la relació entre la Sheila i la Greta és més aviat tibant i, al llarg de la sèrie, també viuen algunes situacions de les que ara s'anomenen tòxiques.

Acabo el repàs dels personatges amb un altre secundari que vull destacar, en John Breem (Paul Sparks, vist a Boardwalk Empire), un empresari mormó que és propietari del centre comercial de la zona de San Diego on viuen els personatges i, com a tal, "enemic" natural d'algú amb les idees ecologistes d'en Danny.

No vull revelar res de la seva subtrama, però amb el pas dels episodis esdevindrà més que un personatge de fons del qual ens van donant petites escenes, i s'entrelligarà amb els destins de la resta. 

Physical és la història d'una dona i la seva lluita per sortir de l'avorriment, però també de la seva malaltia mental i el seu trastorn alimentari, que són la part més dramàtica i seriosa del conjunt, amb una ambientació tremendament vuitantera que confesso que era el que més em va atraure de la sèrie, a més de l'aparició, més endavant, de la Zooey Deschanel (New Girl, 500 Days of Summer).

Amanida amb uns personatges secundaris que mai arriben a treure el protagonisme a la Sheila, però que funcionen bé tant amb la seva presència com sense, trobo que és una producció que valdria la pena que més gent conegués, però que per la plataforma de la qual forma part segurament passarà força desapercebuda. Si podeu, feu-li una ullada.

Sèries: The Morning Show

En publicar l'entrada sobre Servant ja vaig avisar que, aprofitant que estic gaudint d'uns mesos de regal de la subscripció a Apple TV gràcies a una promoció que hi va haver fa temps, aniria parlant de sèries que miro en aquesta plataforma d'streaming de gran qualitat però no tan coneguda com les "grans", i avui és el torn d'una altra d'aquestes produccions pròpies. 

En aquest cas tenim un repartiment amb algunes cares molt, però molt conegudes, el gran al·licient de la sèrie, però també una premissa poc explorada -almenys, que jo sàpiga-, que és el d'una cadena de televisió on s'esdevé una gran crisi.

The Morning Show crida l'atenció pel seu repartiment, que anirem repassant pel que fa als rostres més destacats, però com acostumo a fer, vull tocar breument les dades més tècniques i dir que es va estrenar a l'esmentada plataforma l'any 2019 i no fa gaire, el 8 de novembre d'aquest 2023, s'acabava la seva tercera temporada, que no serà l'última.

Inspirada pel llibre de 2013 Top of the Morning: Inside the Cutthroat World of Morning TV, de Brian Stelter, és una creació de Jay Carson i tracta temes d'actualitat, que pels anys que són no hauria de sorprendre que incloguin els efectes de la pandèmia del COVID-19 en els seus personatges i l'escenari principal de la trama. Però ja toca entrar en matèria, de manera que som-hi:

Les protagonistes femenines de la sèrie són la Bradley Jackson (Reese Witherspoon) i l'Alex Levy (Jennifer Aniston), que formen el duet presentador del programa de notícies i varietats matinal de la fictícia cadena UBA després que la segona nomeni la primera com a copresentadora seva al llegendari programa The Morning Show, que s'ha quedat sense una de les seves cares de moltíssims anys.

I això és així perquè qui ocupava aquest lloc, en Mitch Kessler (Steve Carell), ha estat destapat com a depredador sexual i acomiadat de manera fulminant, fet que ha causat un gran impacte en l'audiència i el personal de la cadena, començant per la seva parella televisiva.

El fenomen del #MeToo és l'òbvia inspiració d'aquesta trama, de fet s'esmenta explícitament, així com també els principals famosos que van ser denunciats públicament, però la sèrie, en la seva primera temporada, que és on es tracta amb més profunditat tot i que a la segona encara belluga malgrat el protagonisme de la pandèmia, desplega mitjançant les opinions, les reaccions i els comportaments dels personatges un debat, per a mi molt encertat, sobre la qüestió sense simplificar-la en blancs i negres, i mostrant tota mena de punts de vista i conseqüències dins del consens general que parlem de fets deplorables.

En paral·lel, tenim personatges que es fustiguen per no haver fet prou per aturar-ho, d'altres que no en tenien ni idea, algú que posa la seva imatge per davant de tot, algú altre que reprodueix els comportaments que públicament diu que vol eradicar i també, evidentment, les víctimes d'aquests comportaments inadequats per part del que havia estat una de les cares més estimades dels Estats Units.

Tot plegat coincideix amb l'arribada d'un nou director general de la cadena, en Cory Ellison (Billy Crudup), sang nova per a una veterana empresa que vol ser líder d'audiència però, com podem veure des del principi, un personatge que sembla que s'ho passi bé sembrant el caos, i que sempre mostra un somriure trapella.

Tanmateix, a mesura que avança la història li coneixem els punts febles i les parts més fosques, a més de veure com no sempre se surt amb la seva. És un personatge força interessant, que no acabem de decidir si ens cau bé o no, i que això se sostingui durant tres temporades té molt de mèrit.

Un personatge que es fa un tip de patir, fins al punt de resultar gairebé patètic, és el d'en Charlie "Chip" Black (Mark Duplass), productor executiu del programa i ase dels cops cada vegada que hi ha algun merder relacionat amb The Morning Show. 

És la típica persona sense la qual moltes altres no aconseguirien l'èxit de què gaudeixen, però que tot i així no se sent prou reconeguda. Això no vol dir, però, que no tingui els seus grisos, perquè els té.

La sèrie manté l'interès tocant diversos temes principals, a la tercera temporada és com afecta a la credibilitat d'una cadena de notícies la possible adquisició per part d'un multimilionari, però també ens parla del funcionament d'un programa de televisió, el caos que s'hi genera diàriament, les enveges, les traïcions, els greuges comparatius, el masclisme i en definitiva les misèries internes, perquè una cosa és el que veiem des de casa i una altra de molt diferent com són, en realitat, totes aquestes persones quan no hi ha una càmera gravant-les, tant de manera individual, amb els seus desastres personals, com pel que fa a les relacions entre elles.

The Morning Show atrapa per tot això, però també pel polsim de culebrot que tenen algunes de les seves situacions, i un repartiment excel·lent en què també veurem passar, amb papers més petits, intèrprets com la Julianna Margulies, en Martin Short, la Marcia Gay Harden, l'Stephen Fry o en Jon Hamm.

Sèries: Servant

L'any passat em vaig comprar la PlayStation 5 i malauradament no hi he jugat gaire, però hi havia una promoció que permetia gaudir de 6 mesos d'Apple TV de franc i això sí que ho he aprofitat. Properament em veureu parlar d'algunes sèries que he vist allà, i la primera que hem finalitzat ha estat aquesta que us porto avui.

Val a dir que la meva motivació per començar-la va ser un tràiler força interessant, amb una premissa curiosa i la implicació d'un famós director de cinema, però ara veurem si la sèrie en si, al capdavall, valia la pena o no. 

Servant és una sèrie original de Tony Basgallop amb M. Night Shyamalan a la producció executiva que pertany al gènere del terror psicològic, amb elements de thriller i to dramàtic, i que ha tingut un total de 40 episodis entre 2019 i 2023. 

La premissa és força interessant, però no vull revelar gaires coses ni ara ni en tractar els personatges perquè perdria la gràcia si no l'heu vist, de manera que no m'hi estendré gaire ni podré, malauradament, entrar en gaires detalls, també per la mena de sèrie que és. 

Resulta que els Turner són un matrimoni benestant que viu en un edifici de Filadèlfia, als Estats Units, i comença la sèrie contractant una mainadera... per al ninot realista d'un nadó amb funcions terapèutiques per a la mare, atès que el seu nadó de debò, en Jericho, va morir quan només tenia 13 setmanes. 

La mainadera, doncs, es presenta a la casa i treballa de manera diligent, sense ni tan sols esmentar el fet que el nadó no és real. Això, que inicialment sembla una mostra de la seriositat amb què es pren el seu paper, evoluciona ja des del primer episodi en un seguit de fets inexplicables que caracteritzen la trama i la relació de la noia amb els personatges amb els quals interactua.

Però ja prou de dir-li "la mainadera" o "la noia", perquè és diu Leanne Grayson (Nell Tiger Free), i és el personatge al voltant del qual tenen lloc aquests fets més aviat paranormals que la sèrie presenta en petites dosis, mai res d'exagerat en termes d'efectes especials, tot molt intimista i propi de l'estil de l'esmentat Shyamalan, que també dirigeix alguns -no gaires- dels episodis de la sèrie.

La Leanne és excel·lent fent la seva feina, i pot ser dolça i encantadora, i tenir-la contenta té conseqüències positives per a les persones que ho fan possible, però si se l'ofèn, la seva venjança se serveix en plats ben freds, ja que rarament perd la compostura. 

L'altra dona del repartiment principal és la Dorothy Turner (Lauren Ambrose, vista a Six Feet Under), reportera de televisió i mare orgullosa que va quedar en un estat catatònic amb la mort del seu fill, i només va tornar a ser "ella mateixa", així entre cometes, amb l'ajuda de l'esmentat ninot d'aquests que anomenen "reborn", que tracta les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana, com si fos de debò i aquí no hagués passat res.

Això amoïna la seva família, però l'han anat deixant fer per por que tornés a enfonsar-se, cosa que temen que torni a passar segons com es desenvolupin els esdeveniments, a més que la seva relació amb la Leanne, tot i que en va ser l'única valedora -els que recorden què va passar i creuen que això del ninot ja comença a durar massa no l'haurien contractat mai-, ens ofereix moments de tota mena, una autèntica muntanya russa d'interaccions que van des de considerar-la part de la família fins a fugir d'ella com en una pel·lícula de terror.

En Sean Turner (Toby Kebbell) és xef consultor -es veu que això existeix- i treballa des de casa, on a més de fer àpats pijos dia sí i dia també, recolza la seva dona fent el cor fort mentre ell sí que recorda la mort del seu fill i pateix per això, però també per haver de fer veure que el ninot és el Jericho de debò i en ser testimoni, és clar, de l'engany en què viu la Dorothy. 

Se sent responsable indirecte de la mort del seu fill perquè no era a casa quan va passar -en episodis posteriors se'ns explica, amb tacte però donant a entendre coses molt fortes, la tràgica defunció del nadó-, i probablement per això ara s'està a casa i es mostra servicial. En Sean és la primera víctima de la ira callada de la Leanne, però va aprenent a tolerar-la i fins i tot apreciar-la.

Això no vol dir que periòdicament no intenti conspirar per fer que la mainadera marxi, i el seu principal aliat és el seu cunyat Julian Pearce (Rupert Grint, l'inoblidable Ron Weasley de la saga cinematogràfica Harry Potter), un vividor, un tarambana, un baliga-balaga que per algun motiu passa cada dia per casa de sa germana i el seu marit per acabar-se els vins que col·lecciona en Sean i sopar-hi.

La seva relació amb la Leanne també és força de muntanya russa, amb extrems molt oposats, però en qualsevol cas és l'única persona, juntament amb en Sean, que vol que les coses tornin a ser com eren i, per desgràcia per a ell, més aviat s'ha d'adaptar al que es va trobant.

L'horror que se'ns presenta en petites dosis -que fan que no es perdi gaire el to realista- es barreja amb l'horror que ha hagut de viure aquesta família, un dolor inimaginable que cadascú ha gestionat com ha pogut amb les eines de les quals disposava, de manera que tenim una sèrie que combina gèneres de manera molt equilibrada, sense que cap dels dos s'acabi d'imposar del tot a l'altre en cap moment, si bé en acostar-nos al clímax de la història allò sobrenatural acaba agafant força.

Servant és una sèrie que atrapa, a cada episodi ens quedem amb ganes de veure'n el següent i trobo una llàstima que potser no sigui coneguda perquè pertany al catàleg d'una plataforma d'streaming que no és de les més populars. Hi ha diverses maneres de veure les sèries, però, així que si en teniu l'ocasió us la recomano.