Sèries: Slow Horses

Fa temps vaig tenir l'oportunitat de gaudir de períodes promocionals gratuïts de la plataforma de streaming Apple TV, i de les sèries que vaig tenir temps de veure en vaig parlar en el seu moment. N'hi havia una que tenia certa fama, però, que tot i així vaig anar deixant per a més endavant, i ara que m'he posat al dia havent-ne vist la quarta temporada, em ve de gust parlar-ne.

Reconec que li van passar al davant sèries que potser tenien una premissa o un tràiler més atractiu, i que va caldre sentir-ne recomanacions i saber que guanyava premis i nominacions perquè m'hi volgués posar, i ara he de dir que m'ha enganxat força. 

Slow Horses, basada en la sèrie de novel·les Slough House, de Mick Herron, és d'aquelles sèries britàniques ben fetes, amb pocs episodis per temporada però un guió i unes interpretacions excel·lents, que s'han fet un lloc des de fa uns anys al mig de la immensa quantitat de superproduccions americanes. 

L'èxit que ha tingut aquesta adaptació de Will Smith (no, no és aquell) es pot veure, per exemple, en el fet que, com dic, de moment n'existeixen quatre temporades (amb un total de 24 episodis, 6 per cadascuna), però ja està renovada fins a la sisena. Poca broma. 

La premissa d'aquesta sèrie d'espies de comèdia dramàtica però també negra és ben curiosa: segueix els casos d'una colla d'espies de l'MI5 britànic caiguts en desgràcia i destinats a una atrotinada oficina, la Slough House ("l'Aiguamoll"), on van aquells agents que han comès errors greus, o que fan nosa, però no en un grau que en justifiqui l'acomiadament.

Allà es passen els dies fent feines administratives rutinàries, avorrides, sense esperances reals de tornar al quarter general a fer d'espies dignes, i més aviat abocats a plegar per voluntat pròpia per pur avorriment. Tanmateix, en les quatre temporades que hem vist fins ara, han estat herois inesperats que han aturat, tot i que de manera barroera, amenaces d'abast nacional.

Els supervisa un antic peix gros, un paio amb experiència i contactes, en Jackson Lamb (Gary Oldman, sens dubte l'estrella del repartiment), que els tracta malament, els insulta i els menysprea, i passa tant de temps com pot bevent al seu despatx, sense rentar-se ni canviar-se de roba i amb els mitjons foradats sobre la taula.

Un personatge fastigós, però que a l'hora de la veritat mostra una gran intel·ligència per fer anar els seus superiors per allà on vol, dins de les seves possibilitats. Fins ara hem sabut poques coses del seu passat, però ha fet força feina bruta.

Entre els seus subordinats tenim, per definició, agents caiguts en desgràcia per motius no sempre coneguts -però parlem de coses com alcoholisme, addicció a les drogues o al joc, errors greus en missions...-, i que amb la seva actitud i professionalitat no tots sembla que es mereixin ser en el que anomenen "purgatori administratiu".

Hi trobem, per exemple, d'esquerra a dreta de la foto, en Roddy Ho (Christopher Chung), un hacker insuportable; la Catherine Standish (Saskia Reeves), exsecretària alcohòlica; la Louisa Guy (Rosalind Eleazar), destinada a la Slough House per una cagada greu en una missió, o en Min Harper (Dustin Demri-Burns), que es va deixar un disquet amb informació confidencial en un tren.

D'aquest grup d'agents, però, podríem dir que el protagonista és en River Cartwright (Jack Lowden), net d'un llegendari agent de l'MI5 que era prometedor però que és castigat després d'un fallit entrenament de simulacre d'atemptat amb bomba.

A diferència dels altres personatges, que duen més temps al "purgatori", en River es pren molt seriosament les missions, s'esforça més del que s'espera d'ell i vol guanyar-se el dret a tornar a ser respectat, però també té molt mala sort, i que els de dalt li posin pals a les rodes no hi ajuda.

Aquests "de dalt" són, de dreta a esquerra en aquest cas, la Diana Taverner (Kristin Scott Thomas, l'altra cara més coneguda del repartiment), la subdirectora general de l'MI5 i directora d'operacions i en Nick Duffy (Chris Reilly), cap d'afers interns i de la unitat tàctica coneguda com els Gossos, amb l'ajuda de l'inaguantable James "Spider" Webb (Freddie Fox), un agent que té una enemistat personal amb en River i que va provocar la seva defenestració amb una instrucció mal donada, i ara se'n fum.

Tots plegats són uns trepes, uns manipuladors i uns traïdors que només miren per si mateixos, i compliquen la tasca d'aquests descartats que, malgrat tot, fan servir per als seus esquemes més perversos, sense que els afectats en siguin conscients, per tal de dur a terme operacions de dubtosa legalitat. De fet, cada temporada gira al voltant d'algun atac de falsa bandera, algun escàndol que s'ha de tapar o alguna col·laboració inadequada que esclata a la cara de l'agència, i els pobres de la Slough House són els que paguen els plats trencats, en algun cas amb la mort i tot.  

Slow Horses és, com diu el seu nom, una sèrie de desenvolupament lent, però molt ben trenat, i amb unes trames força complexes que anem entenent millor a mesura que avança cada temporada. Res no és gratuït, i ajuda a la construcció dels personatges, fent ús de la comèdia negra, del drama o de la tragèdia segons les necessitats del moment.

Una sorpresa que agradarà a qualsevol amant del gènere dels espies, i que sens dubte continuaré mirant mentre en vagin sortint temporades. 

Cinema: Aladdin (2019)

De petit jo no anava gaire al cinema. No m'hi portaven gaire, vaja. Puc comptar amb els dits d'una mà i, com a màxim, un o dos dits de l'altra, les pel·lícules que hi vaig veure. Una d'elles va ser The Lion King, que tant per això com per la seva qualitat és una de les meves cintes preferides de Disney. I el videojoc de Mega Drive va contribuir a augmentar la meva estima per aquesta pel·lícula.

Dos anys abans, el 1992, s'estrenava el film anterior de Disney, que jo no vaig veure quan tocava, sinó anys després, però en aquest cas va ser el videojoc de Mega Drive -que només tenia vist, i no vaig tenir a la meva col·lecció fins fa uns anys- el que va fer que m'hi interessés. En tot cas, resulta que és també una de les meves pel·lícules preferides de la companyia, i ara que se n'ha fet la versió (oficial) d'imatge real, l'he vist al cine i en vull parlar.

Es tracta, és clar, d'Aladdin, la història del lladregot d'Agrabah que s'enamora de la filla del sultà (o soldà) i s'hi acosta amb l'ajuda del geni de la llàntia que va a buscar obligat pel visir Jafar, el segon home més poderós del regne, malvat i amb una ambició inesgotable.



El missatge del film, la sinopsi del qual ja podem donar per feta, és -almenys en aquesta versió de Disney, probablement edulcorada respecte al relat inclòs a Les 1.001 nits del segle XVIII- un missatge de confiança en les pròpies capacitats, d'acceptar-nos i no voler semblar allò que no som, tot i que curiosament ens ho explica amb una història en el nucli de la qual hi ha l'ús de la màgia per tal d'ascendir de sobte a l'escala social.

En fi, en aquesta versió d'imatge real, dirigida per Guy Ritchie, el protagonista té la cara i la veu d'en Mena Massoud, egipci canadenc d'adopció -ja em perdonareu que especifiqui aquestes dades personals, però ho faig per veure fins a quin punt s'han triat intèrprets autòctons- que interpreta un Aladdín atractiu, amb un somriure tort de murri que encaixa perfectament amb la mena de personatge en què se centra la història.

També demostra que sap ballar... o és cosa de la màgia? En tot cas, no tinc cap queixa sobre l'elecció de l'actor.

La Jasmine, per altra banda, és l'anglesa amb sang també ugandesa i índia Naomi Scott, amb poca experiència com a actriu, igual que l'altre protagonista, però també igual que ell compleix perfectament.

No recordo si a la versió animada es percebia de la mateixa manera, però almenys en aquesta versió el personatge representa el missatge feminista, atès que reivindica el seu dret a governar, a succeir el seu pare tot i ser una noia, cosa que la llei prohibeix.

Segurament s'ha volgut reforçar aquesta vessant, atesos els temps en què ens trobem, en què cada cop se senten més veus que defensen la igualtat d'oportunitats, amb una cançó que gent més experta que jo en Disney em confirma que no sortia a la pel·lícula original.

En Jafar, per la seva banda, és en Marwan Kenzari, holandès de pares tunisians que no fa gaire que fa coses per a Hollywood i, per tant, i igual que els actors ja repassats, té en aquest paper probablement el més important que ha fet fins ara.

El seu perfil és més jove i atractiu que no pas el dels dibuixos animats, però fa una interpretació excel·lent del personatge assignat, amb una d'aquelles cares i actituds que ens permeten saber des del primer moment -suposant que no coneguéssim la història- que es tracta del dolent de la pel·lícula.

Deixo per al final la cara més coneguda, que va originar rialles quan es va veure per primer cop al tràiler, després de mesos en què només se'n publicaven teasers que amb prou feines deixaven endevinar que es tractava d'aquesta pel·lícula.

No és cap secret, doncs, que el Geni és ni més ni menys que en Will Smith, el gran reclam del film, amb un paper fet a la seva mida, en què es mou com peix a l'aigua amb la seva habilitat per a interpretar personatges humorístics.

És en aquest punt que Aladdin s'ho jugava tot: la història ja la coneixem, és un dels grans èxits d'una companyia especialista en fer seves, modificant-les i convertint-les en canòniques, històries que no ho són, i en dibuixos animats es pot fer qualsevol cosa, però els efectes especials de tot allò relacionat amb aquest personatge eren la part més esperada, entenc, del llargmetratge d'imatge real.

Personalment trobo que ha valgut la pena esperar fins al 2019 per estrenar aquesta versió, no hi ha res que sembli fora de lloc -ni la cançó afegida ni l'encertat pròleg- i l'espectacle visual, sonor i lluminós, aprofitant la tecnologia actual, fa honor al material "original", així que l'èxit és indiscutible.

També se'n surt l'apartat musical, perquè estem parlant de Disney, cosa que normalment significa cançons a tort i a dret, i aquí tornem a sentir els clàssics aladdinians tan coneguts i tal com els recordem, evitant un castellà de Sud-Amèrica que en aquella època, per sort, ja s'havia abandonat, tot i que no feia gaire.

Però, és clar, si no la veiem en versió original hem de sentir les cançons amb les veus dels actors de doblatge, que no ho fan malament, però no són els cantants de la versió animada ni segurament ho fan tan bé com els intèrprets americans d'aquesta versió, cosa que per altra banda passa sempre, en qualsevol cosa doblada.

Ja acabo. Aladdin, de 2019, és l'adaptació ideal del clàssic de Disney, amè i divertit, un nou remake d'imatge real que continua la feina feta des que el 2010 es va estrenar Alice in Wonderland, i que donarà pas a moltes altres adaptacions, començant per l'esperadíssima de The Lion King aquest mateix any.

Cinema: Suicide Squad

Vull començar aquesta crítica personal avisant d'una cosa: a mi aquesta pel·lícula m'ha agradat força. Oh, quina sorpresa, oi? M'agrada tot. És possible, però també és cert que els films que adapten històries nascudes als còmics sembla que no satisfan mai la majoria de la gent. Últimament sembla que queda molt bé renegar de tot. Man of Steel és dolenta, Batman v Superman també, DC Comics no sap adaptar el seu univers al cinema... 

En fi, són pel·lícules que a mi m'estan agradant molt. Estan fetes per a entretenir, el material original no és alta literatura i si haguessin d'explicar les històries fil per randa com les veiem als còmics... ens avorriríem perquè ens les sabríem de memòria.  

Són adaptacions, senyores i senyors. Agafen uns còmics, els transformen en llenguatge audiovisual i els adapten a tots els públics, i jo trobo que tenen molt en compte els lectors del material original. L'única cosa que els retrec, a les de DC, és que quan recuperen personatges que surten a la televisió actualment a The Flash, Arrow, etc., els canvien els intèrprets i, per tant, no hi ha la coherència entre televisió i cinema que sí que podem veure a Marvel.

Suicide Squad, dit això, era una proposta davant la qual tenia reserves. Per les notícies que n'anava llegint em feia l'efecte que seria una relliscada, que seria un producte sense res a veure amb el llavors naixent Univers DC cinematogràfic, o com en diuen oficialment, DC Extended Universe. Un entreteniment mentre esperàvem que després de Man of Steel i Batman v Superman: Dawn of Justice arribessin la pel·lícula de la Lliga de la Justícia i la de Wonder Woman l'any vinent. 

És per això que hi anava amb poques expectatives, amb ganes de veure una poca-soltada entretinguda, i que no en vaig voler llegir cap informació a partir de cert punt. Doncs bé, tant una cosa com l'altra han estat un encert.

Una de les coses que em preocupaven més era el nou Joker, interpretat per un Jared Leto encantat amb aquesta mena de papers estranys. Pensava que seria un Príncep Pallasso del Crim encara més allunyat del dels còmics que el que va interpretar a The Dark Knight el desaparegut Heath Ledger, però sorprenentment em va agradar i estèticament el vaig trobar més adequat, dentadura metàl·lica a banda. 

No van cometre l'error de fer-lo membre del Suicide Squad, sinó que esdevé un secundari, per a alguns amb massa poc metratge -recordem, però, que no és la seva pel·lícula-, relacionat amb un dels protagonistes del film, i és per això també que han introduït un canvi en la seva relació respecte als còmics.

És la Harley Quinn, magníficament interpretada per la Margot Robbie, que a més és d'allò més adequada pel seu aspecte físic. En aquesta versió, el seu amor boig és correspost pel seu Pastisset, però els orígens es respecten -un fragment d'aquests, però, s'agafa de la versió de The New 52- i fins i tot es fa una picada d'ullet a la mítica portada del còmic Batman: Harley Quinn. 

El personatge és un dels més populars de l'Univers DC, després que fos creat pel guionista Paul Dini per a l'aclamada sèrie Batman: The Animated Series, i viu un gran moment gràcies a la seva col·lecció de còmics en solitari, que va començar el 2014, i sens dubte aquesta pel·lícula, on es podria dir que és l'autèntica protagonista i l'element d'humor i bogeria del grup.

Fa força amistat amb en Floyd Lawton, en Deadshot, l'home que afirma que no ha fallat mai un tret i que aquí, a diferència d'Arrow, és interpretat per un reclam de la mida d'en Will Smith. 

Assassí a sou, té un punt humà personificat en la seva filla adolescent i endevinem que malgrat la seva feina i el seu historial és una persona amb un codi moral interessant. El film està construït, en bona part, al voltant tant de la Harley com d'ell.

Una mica per darrere, podríem dir, queda en Rick Flag (el suec Joel Kinnaman, vist a The Killing i la quarta temporada de House of Cards), el líder del Suicide Squad, que no és un dels dolents reclutats, però que també fa aquesta feina sota xantatge, per no fer servir una expressió sobre constrenyiment testicular.

No repassaré tots els personatges, però volia destacar també en Waylon Jones, o Killer Croc (Adewale Akinnuoye-Agbaje, vist a Oz i a Lost), un home amb aspecte de rèptil i superforça que els lectors de còmics de DC coneixem bé com a enemic clàssic d'en Batman. 

Un personatge pel qual podem sentir llàstima, al capdavall no té la culpa de patir aquesta malaltia, però a la pel·lícula es fa servir més aviat poc. 

Tots ells, i els que no he esmentat com ara el Capità Boomerang (Jai Courtney), l'interessant El Diablo (Jay Hernández) o la Katana (Karen Fukuhara, també diferent de la versió del personatge vist a Arrow), que en aquest cas és la guardaespatlles d'en Rick Flag, no una dolenta, estan controlats per la temible Amanda Waller (Viola Davis, també diferent de la versió... bé, ja sabeu què diré).

Amb el sobrenom de The Wall, líder de l'agència A.R.G.U.S. i encarregada de formar un equip capaç de fer front als reptes que presenta l'aparició de tants metahumans. És implacable, no té cap escrúpol i ofereix a l'esquadró, format per superdolents, reduccions de la condemna a canvi de dur a terme missions suïcides. No és una proposta generosa, perquè no poden dir que no, atès que amenaça la integritat física dels éssers estimats de cadascun d'ells.

Havia deixat per al final un altre membre del Suicide Squad, la doctora June Moone, posseïda per la bruixa Enchantress, interpretada per la Cara Delevingne. Amb poders paranormals, primer és un actiu incalculable per a l'equip format per la Waller, però quan les coses es compliquen esdevé la principal preocupació de tothom en passar a formar part de l'amenaça que motiva la trama principal del film.

Malgrat que em sembla una colla d'allò més interessant i la primera part de la pel·lícula em resultava prometedora, el que no em va agradar i és difícil d'obviar va ser la naturalesa paranormal de l'enemic. No arribem a veure el Suicide Squad enfrontant-se a amenaces més mundanes, sinó que directament la seva primera missió és lluitar contra éssers de poders màgics.

Trobo, a més, que les característiques dels personatges, pel que fa a poders i habilitats, no són les més adequades per a aquesta mena d'enfrontament. Em va xocar una mica i vaig pensar que m'hauria estimat més alguna missió més semblant a les dels pocs còmics que, relacionats amb sagues que impliquen bona part dels còmics de DC alhora, n'havia llegit.

Tanmateix, penso que és una pel·lícula divertida, els personatges carismàtics -alguns són tractats amb molta superficialitat, però-, les interpretacions més que adequades i la relació amb les altres pel·lícules actuals de DC Comics molt ben implementada. Francament, no m'esperava -i aquest va ser l'encert de no llegir-ne gaire cosa- l'aparició de cert personatge en forma de cameo important, la menció dels fets de Batman v Superman ni la connexió amb Justice League, per a la qual fa una mica com de pròleg.


A favor

-Diguin el que diguin, és entreteniment pur i no es fa gens llarga

-Els personatges, la seva relació i la seva caracterització, encara que alguns tenen molt poc paper

-La Harley Quinn

-Un Joker més fidel als còmics del que em pensava, i ben interpretat per en Jared Leto

-Les connexions amb altres pel·lícules i les picades d'ullet o easter eggs (aquí els teniu explicats en anglès, i jo només en vaig detectar alguns)

-L'estètica, part de la qual sembla que està directament copiada del grup sud-africà Die Antwoord sense permís. 


En contra

-Sí que és cert que, de les 3 pel·lícules ja estrenades del DC Extended Universe, és la "menor"

-L'enemic màgic i sobrenatural, per a mi poc adequat a les característiques del grup

-L'aparent immunitat dels personatges davant els accidents d'helicòpter i les caigudes de desenes de metres

-No he parlat de l'Scott Eastwood, oi? Perquè hi té un paper decebedorament petit

El temps no perdona: El Príncep de Bel-Air

Feia força temps que no tocava aquesta secció, que dedico a veure com el pas del temps ha maltractat (o ben tractat, si existeix el concepte) alguns dels rostres més coneguts del món de la televisió i el cinema, i després de l'èxit de l'última entrega, protagonitzada per Friends, avui presento una entrada sobre el cas del repartiment d'El Príncep de Bel-Air (The Fresh Prince of Bel-Air), popularíssima sitcom de 148 episodis que es va emetre originalment als Estats Units de 1990 a 1996 i que va donar a conèixer el famosíssim Will Smith.

És evident que des del principi estava previst que en seria l'estrella més destacada, i actualment el coneixem més per la seva carrera cinematogràfica que per aquell encertat pas per la petita pantalla, però no és sobrer repassar breument què ha fet aquest senyor des de llavors i a què es dedica ara.

Tot i que en televisió pràcticament no ha fet res després d'El Príncep de Bel-Air, i a banda de la seva carrera musical, en cinema triomfa des de fins i tot abans d'acabar la sèrie, amb pel·lícules com la saga Bad Boys, Independence Day, Wild Wild West, La llegenda de Bagger Vance, l'aclamada Ali (per la qual va rebre una pila de nominacions), Jo Robot, la veu del protagonista del film animat L'Espantataurons, Hitch, A la recerca de la felicitat, Sóc llegenda, Set Ànimes o la trilogia Men in Black, la tercera part de la qual l'any passat, el 2012. Actualment té 44 anys i és evident que és el que s'ha conservat millor de tots els adults de la sèrie.

Us en recordeu, d'aquest? Ara té 41 anys i és l'Alfonso Ribeiro, altrament conegut com el cosí Carlton Banks. En el seu cas no ha tornat a fer res de bo i, a banda d'algunes aparicions fent d'ell mateix, cal destacar, malgrat que la sèrie va fracassar, Things we do for love, on compartia protagonisme amb la Tamera Mowry (recordeu Cosas de hermanas, d'Antena 3? La Tia i la Tamera? Doncs és aquesta) i, el que és més destacable, en James Avery, que també hauríeu de conèixer.

Perquè és aquest senyor, que l'any passat apareixia en un capítol de Grey's Anatomy i tot i el seu deteriorat estat físic (al cap i a la fi ja té 64 anys) reconeixíem com el jutge Philip Banks d'El Príncep de Bel-Air.

En aquest cas en James Avery té una llarga carrera cinematogràfica i televisiva amb papers més aviat petits, el més destacat dels quals l'esmentat d'en Philip Banks i, en el món de l'animació, va ser la veu d'en Trinxant a la sèrie clàssica de les Tortugues Ninja. A banda d'això, trobem per exemple una estada d'11 episodis a The Closer, però poca cosa més.

Ja us podeu imaginar que aquesta és la Hillary Banks, que en realitat es deia (i es diu) Karyn Parsons. També us podeu imaginar que no ha tornat a fer res de remarcable, i és que als seus 46 anys ja en fa uns quants que no surt enlloc. Episodis esporàdics, i el projecte més llarg fent una veu a la sèrie animada Static Shock, de 2002 a 2004.

Una mica més de sort ha tingut la Tatyana M. Ali (o Tatyana Ali), que amb 34 anys pot estar orgullosa d'haver fet d'Ashley Banks a El Príncep de Bel-Air, de protagonitzar des de 2010 la sèrie Love that girl! i de sortir de manera recurrent des de 2007 a The Young and the Restless, una soap opera nord-americana en emissió des de 1973. Això a banda de petits papers en altres sèries i pel·lícules, és clar.

Recordeu que la tieta Viv (Vivian Banks) la van canviar després de la tercera temporada? Doncs la interpretava la Janet Hubert, que va deixar la sèrie per la violació de contracte en quedar-se embarassada i amb l'agreujant d'una mala relació amb el protagonista. 

Ara té 57 anys i ha tingut una bona pila de petits papers a la televisió i en algunes pel·lícules, però bàsicament ha quedat en l'oblit i ni tan sols va anar a la reunió d'exactors de la sèrie que es va dur a terme fa relativament poc temps.

La va substituir la Daphne Maxwell Reid, que va fer de dona d'en Philip Banks fins al final de la sèrie. Ara té 64 anys, com en James Avery, i el més destacat que ha fet en televisió des de llavors ha estat la sèrie Eve, de 2003 a 2006. Abans d'El Príncep de Bel-Air, però, va fer llargues estades en sèries mítiques com Hill Street Blues, Ràdio Cincinnati, The A-Team o Simon & Simon.

El cas és que l'embaràs de la Janet Hubert va fer que s'afegís a la trama el naixement d'en Nicky Banks, interpretat per en Ross Bagley, que ara té 24 anys i que és aquest que veiem a la foto. Al marge de les tres temporades finals d'El Príncep de Bel-Air, però, no ha fet res més de destacable.

Acabarem amb en Geoffrey, l'entranyable majordom de la família, que era interpretat pel britànic Joseph Marcell. Ara, amb 64 anys també (ja són 3 els exactors de la sèrie que tenen aquesta edat), mira enrere i veu que el més important que ha fet ha estat la sèrie que el va donar a conèixer, que sembla que ha estat una maledicció per a la majoria del seu repartiment.

Aquí en tenim alguns, reunits precisament l'any passat, el 2012, cosa que va provocar una sèrie d'articles semblants al que he fet per a Cementiri de Pneumàtics, tot i que com és habitual tot el que he escrit ha estat de collita pròpia i documentant-me en cadascun dels casos. No, no sé qui és el paio que hi ha darrere de l'Ashley.