Sèries: Stargirl (tercera temporada)

La tercera, i com vaig saber al darrer episodi última, temporada d'una de les sèries més refrescants de la DC Comics televisiva ha arribat al seu final i aquesta vegada tampoc vull faltar a la cita de l'habitual entrada comentant-la.

Ja vaig dir a l'entrada sobre la temporada inaugural de Stargirl que es tractava d'un producte diferent, amb un repartiment sobretot adolescent i unes escenes quotidianes farcides dels tòpics de la ficció audiovisual estatunidenca, però que també hi havia lloc per a les trames interessants i una construcció de personatges ben treballada. 

La segona temporada, d'altra banda, adquiria un to molt més fosc, amb un enemic incorpori que s'alimentava de les pors dels personatges, però també s'acabava amb un combat èpic i l'aparent tornada a la normalitat de Blue Valley. 

Doncs bé, la tercera temporada, igual que la segona, té un subtítol, però aquest cop sí que té a veure amb la trama: Frenemies.

Després dels esdeveniments de la segona temporada, ara els enemics (i descendència) que han sobreviscut i continuen vivint al poble fan propòsit d'esmena i mostren una actitud amistosa cap al bàndol dels bons, cosa que és rebuda inicialment amb un comprensible escepticisme, però que també dona lloc, un cop acceptada, a divertides situacions d'adaptació.

El to més aviat alegre de la premissa inicial s'enfosqueix, però, quan un dels enemics reformats, en Gambler, és assassinat i la resta de la trama s'orienta a descobrir qui ha estat i evitar més morts. Les sospites, sovint fonamentades, que el culpable és algun dels membres de la Injustice Society of America que ha tornat, no ajuden a llimar les asprors en el procés de pau.

De fet, la pròpia JSA trontolla perquè la Courtney, la protagonista, defensa els "exdolents" i l'entrada de la seva antiga enemiga Cindy Burman a la colla, i les tensions de tot plegat afecten a l'estabilitat del grup, així com les intervencions externes d'un personatge que no és el que sembla i que protagonitza un interessant gir al tram final de la temporada i la sèrie.

També tenim un petit arc argumental en què torna la Jennie, la nova Green Lantern, però que sembla que tingui la funció d'allargar la temporada perquè, en realitat, no aporta gran cosa i novament ens deixa amb ganes de saber com seria la seva incorporació permanent a la JSA. 

Mentrestant, la família Dugan dona el seu suport als nanos i fins i tot es mostra acollidora amb els necessitats fins a l'extrem de permetre que s'allotgi a casa seva el ressuscitat Starman, sense ofici ni benefici més enllà de fer de mentor per a la Courtney i compartir-hi la vara còsmica. I no serà l'únic que s'instal·li a la casa. Sembla que el taller de reparació de cotxes clàssics d'en Pat i la feina a l'ajuntament de la Barbara donen força calés. Per la seva banda, en Mike i en Jakeem intenten formar el seu propi equip de superherois, subtrama que dona el toc més humorístic a la temporada.

Pel que fa a la relació sentimental de cocció lenta -per les circumstàncies que els toquen- entre la protagonista i en Cameron, ara traumatitzat per la mort del seu pare sense saber que era malvat, la cosa avança i fins i tot ella l'ajuda a dominar els poders de gel heretats que se li han començat a despertar, però ell no sap que la noia que estima va estar directament implicada en la mort de l'Icicle. S'ensuma la tragèdia.

El final de la sèrie és a l'altura del que s'ha estat construint fins ara i, malgrat la tristor de saber que no continuarà, almenys estava previst i ens dona un final tancat i amb la sempre agradable ullada al futur. 

S'acaba, doncs, una de les sèries de superherois més interessants dels darrers anys, un producte aparentment orientat a adolescents -i amb picades d'ullet als lectors dels còmics en què s'inspira- però que es pren seriosament a si mateix amb un bon guió i estàndards de producció gairebé cinematogràfics. Recomanable.

Adeu a Kevin Conroy, la veu del Batman animat

És normal que actors i actrius que eren referents nostres, o fins i tot dels nostres pares, vagin desapareixent d'aquest mon per causes naturals, n'hi ha fins i tot que ens sorprenen en arribar a una edat de tres xifres. Però en general no ens hauria de xocar -sí saber greu- que ens deixés, per exemple, fa uns anys, el mític Adam West, el Batman de la sèrie televisiva dels anys 60.

El que no podíem esperar, llevat que tinguéssim coneixement que patia un càncer intestinal, era que es morís a la prematura edat de 66 anys en Kevin Conroy, la veu del Batman animat.

Nascut a Westbury (Nova York), als Estats Units, un 30 de novembre de 1955, als 18 anys se'n va anar a la ciutat de Nova York a estudiar art dramàtic, on sembla que va compartir habitació amb uns tals Robin Williams i Kelsey Grammer.

Un cop graduat, va fer teatre i el 1980 va debutar a la televisió, al culebrot Another World, amb uns quants capítols. Durant els anys 80 va anar compaginant el teatre amb aparicions televisives, per exemple a la cèlebre Dinastia. 

I el 1992 va trobar la feina que li canviaria la carrera per sempre: es va presentar a l'audició de la sèrie animada d'en Batman, considerada la millor sèrie de dibuixos animats sobre superherois que s'ha fet mai, i va convèncer amb la seva proposta, com s'explica al principi del vídeo.

Aquella sèrie es va emetre originalment entre 1992 i 1995, però després va tenir una continuació a The New Batman Adventures entre 1997 i 1999, període en què també va interpretar el Cavaller Fosc quan apareixia a Superman: The Animated Series. Posteriorment, entre 1999 i 2001, va repetir el paper a Batman: Beyond, a Justice League (2001-2004), a Justice League Unlimited (2004-2006), a Justice League Action (2006-2008) i en diversos productes on apareixia el personatge de manera ocasional, a més que també va arribar a fer la veu d'en John Grayson, el pare del primer Robin, en un capítol de The Batman, i va reprendre el paper de Cavaller Fosc en un episodi de Teen Titans Go! de 2018. 

S'espera que el 2023 s'estreni la sèrie Batman: Cape Crusader, on va arribar a gravar la veu d'en Thomas Wayne, precisament el pare del personatge que li va canviar la vida.

A banda de tot això, també va fer el personatge en llargmetratges animats, no sempre, suposo que per problemes d'agenda, però sí força vegades. Com a curiositat, el 2019 va sortir en un episodi de Batwoman fent d'un envellit Bruce Wayne de Terra-99 al crossover de Crisis on Infinite Earths. 

Era la primera vegada que se li permetia interpretar el personatge, encara que fos en una versió diferent de l'estàndard, no només posant-li la veu, sinó també la cara i els moviments. Tot un homenatge tant a ell com als fans.

En aquest clip de vídeo el veiem parlant, amb altres companys com el mitiquíssim Mark Hamill -que si al cinema és conegut per fer de Luke Skywalker de la saga Star Wars a la televisió ho és per la seva inconfusible veu d'en Joker-, de la participació en els videojocs de la saga Batman: Arkham, una de les meves preferides, amb productes espectaculars i molt ben cuidats en aspectes com aquest, recuperar les veus emblemàtiques de les sèries animades per als videojocs, principalment les d'en Batman i en Joker. 

S'atribueix al senyor Hamill l'afirmació que quan li oferien fer de Joker, sempre preguntava si "en Kevin" hi seria, i en cas afirmatiu no necessitava llegir el guió i acceptava el paper de seguida.

No era el primer videojoc d'en Batman on posava la veu el mestre Conroy, però: ho havia fet per primer cop al The Adventures of Batman & Robin de Mega-CD (1994), al Batman: Vengeance (2001), al Batman: Rise of Sun Tzu (2003) i, ja amb Arkham iniciada, va participar també a DC Universe Online (2011), els jocs de lluita Injustice: Gods Among Us (2013) i Injustice 2 (2017), Lego DC Super-Villains (2018) i MultiVersus (2022).

Se n'ha anat la veu del Batman animat, la d'un home que gaudia anant a les convencions de còmics per tal de poder interactuar amb els fans, per als quals la seva veu era indiscutiblement la del superheroi de Gotham, però que poques vegades podien veure mostrant el rostre per la naturalesa de la seva feina. Descansi en pau.

 

 

Sèries: The Flash (vuitena temporada)

Ja fa un temps que, en publicar entrades sobre les últimes temporades d'aquesta sèrie, dic que mostra símptomes d'esgotament, que ja no em diverteix, etc. 

Tanmateix, no deu ser aquesta l'opinió de l'audiència ni de la cadena The CW, que la mantenen viva i fins i tot l'han renovat per a una novena temporada mentre s'han carregat sèries que a mi m'agradaven més, i a sobre totes juntes, com Batwoman i, de manera molt dolorosa per a mi, Legends of Tomorrow. Amb la finalització natural, fa temps, d'Arrow i la més recent, però ben tancada, de Supergirl, ara del famós Arrowverse només ens queda The Flash, i com és habitual procedeixo a comentar la seva vuitena temporada.

La vuitena temporada de The Flash no m'ha semblat pas un desastre, vull que això quedi clar. El que passa és que les pauses constants, cada cop més aleatòries -almenys per a l'espectador- que es fan en l'emissió de les sèries estatunidenques provoquen que la trama d'aquella mateixa temporada em vagi quedant molt lluny i la percepció global que en tinc estigui marcada pel tram més recent.

Dic això perquè, repassant a la Wikipedia quines han estat les trames i subtrames de la temporada he recordat que hi va haver coses que em van agradar, i m'adono que la temporada en si m'ha cansat una mica -o m'ha continuat cansant com l'últim parell d'anys-, però seria més just considerar que té alts i baixos.

La temporada s'ha dividit en diversos arcs argumentals i el primer comença fortet, almenys a mi em va semblar una innegable millora respecte al que feia temps que s'arrossegava. Es tracta de la saga Armageddon, en què un ésser arribat del futur assegura a en Barry Allen que serà el causant de la fi del món i que ve per eliminar-lo.

Tot plegat té a veure amb una reescriptura de la línia temporal que provoca uns canvis molt específics dels quals només és conscient l'angoixat protagonista, que s'ha convertit, de cop, en un home odiat i el responsable d'una mort important a la família.

Després d'un breu interludi de dos episodis, la nova saga, anomenada Death Revisited, gira al voltant d'una sèrie d'assassinats en què les víctimes apareixen totalment carbonitzades, i té el Team Flash desorientadíssim respecte a les seves motivacions.

En un gir de guió, sembla que el responsable d'aquestes morts és un vell conegut de la sèrie, però el més important de tot plegat és que, després del que és una saga no especialment interessant, tenim, ara sí, una mort a la família.

Ens hem passat uns anys veient créixer una sèrie de personatges i coneixent-los i estimant-los cada cop més, i ara hi ha hagut una mena de relleu amb la marxa d'en Cisco i l'arribada dels interessants, però clarament de menys categoria, Chester i Allegra, que val a dir que la vuitena teKillermporada s'encarrega de caracteritzar i no cauen en absolut malament.

Però jo en Cisco i la Caitlin els duc al cor, i aquesta última en realitat ara ja era la "germana de". La Killer Frost, darrerament Frost a seques, és un d'aquells casos d'enemiga reconvertida en aliada, i s'havia fet estimar moltíssim, però aquesta temporada ens ha deixat, i ara ho dic com a eufemisme de dinyar-la. La qüestió és... per quant de temps?

Després d'un segon interludi en què destaca més que res un episodi en què el cos d'en Barry envelleix a mesura que utilitza la força de la velocitat per culpa de l'artilugi d'un enemic, l'últim arc argumental de la temporada es diu It's All Negative i és, en la meva opinió, molt avorrit i, sobretot, complex, cosa que no hi ajuda.

Les sagues no se succeeixen de manera brusca, sempre hi ha elements que es planten i es van desenvolupant fins que passen al primer pla, i en aquest cas havíem vist l'Iris agafant una misteriosa malaltia temporal -no que duri un temps i prou, sinó que té a veure amb el Temps-. El cas és que arriba un moment que desapareix i es revela que la culpa la tenen les Forces que vam conèixer a la temporada anterior, tot i que en versió negativa i duent a terme un pla de reestructuració dels equilibris després que en Flash prengués a l'Eobard Thawne la seva Força de la Velocitat negativa durant la saga Armageddon. 

Veig que només són 4 episodis, però a mi aquesta saga se m'ha fet massa llarga, i difícil de comprendre i digerir. 

Tot acaba més o menys bé, però de cara a la novena temporada a mi el que em crida l'atenció és si se sabrà l'efecte que ha tingut a la línia temporal l'accidentada i registrada visita que van fer al present els fills d'en Barry i l'Iris. 

Pel que fa la resta, no tinc un interès especial en veure com evolucionen els poders de la Cecile, que en aquesta temporada els ha vist augmentar, ni en el futur d'en Chester i l'Allegra, però demano als guionistes que sàpiguen trobar enemics interessants, que no siguin més del mateix. Aquesta temporada ha sigut, com la setena, un intent d'això, amb diverses trames i no un sol enemic desesperantment invencible com va passar amb alguns de temporades anteriors, però trobo que no han acabat de tenir un interès gaire elevat. Hi ha marge per millorar.

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (setena temporada)

A diferència de la darrera vegada, aquest cop puc escriure l'entrada sobre el final d'una temporada d'aquesta sèrie pràcticament de seguida que s'hagi emès/distribuït. No se me n'han acumulat episodis, l'he dut força al dia i, per què enganyar-nos, ara mateix tampoc no tinc res més de què parlar-vos, aquí a Cementiri de Pneumàtics, de manera que som-hi.

S'ha acabat la setena temporada de DC's Legends of Tomorrow, que és fàcil de dir, però ni jo mateix esperava, quan es va estrenar, que duraria tant. I, després de veure com les altres sèries de l'Arrowverse (recordem: Arrow, The Flash i Supergirl, la primera i la tercera ja finalitzades) perdien força i mostraven clars senyals d'esgotament, em mantinc en l'afirmació que aquesta és la millor de les quatre, i és que a més de ser molt divertida, no ha perdut el nivell, no ha afluixat, en cap moment. Ho dic cada any i m'alegro de poder tornar-ho a dir havent-ne vist la setena tongada d'episodis.

Si vau llegir l'entrada sobre la sisena temporada, o si senzillament us en recordeu, la cosa havia acabat amb un casament molt esperat, però amb les llegendes de demà encallades a l'any 1925, sense Waverider per poder continuar la seva tasca de defensors de la línia temporal.

Després d'uns primers intents de reconstruir la seva nau del temps, com ens podem imaginar infructuosos, la colla s'adona que haurà de buscar una altra manera de fer viatges temporals, i amb uns mitjans molt limitats, sobretot per a una gent que, com nosaltres, està massa acostumada a les comoditats modernes, emprèn una odissea per trobar-se amb en Gwyn Davies, el creador dels viatges en el temps. 

Pel camí, com no podia ser d'una altra manera, som testimonis de delirants trobades amb gàngsters de la Chicago dels anys 20, en J. Edgar Hoover o en Thomas Edison, però també, per circumstàncies de la trama, acaben visitant llocs i moments com Sarajevo l'any 1914, inici de la Primera Guerra Mundial, o el desastre nuclear de Txernòbil de 1986. 

Com sempre, però, Legends of Tomorrow també ens reserva alguns moments més seriosos, emotius i fins i tot dramàtics, i en aquest sentit hi juga un paper important l'esmentat Gwyn Davies, que interpreta precisament en Matt Ryan, l'actor que feia del desaparegut Constantine. No s'esmenta explícitament que s'assembli a ell, però com que els espectadors no som idiotes, vull pensar que hi ha alguna raó darrere d'això i que la coneixerem a la vuitena temporada.

El cas és que ell va inventar la màquina del temps per intentar salvar un soldat de qui estava enamorat, i tant la seva mort com la pròpia homosexualitat són coses que el torturen. Parlant de temes sentimentals, els altres membres de la colla també tenen moments de protagonisme en aquest sentit: en Nate i la Zari hacker han de descobrir com s'ho faran per estar junts sense setmanes senceres de separació, dos membres del grup que no vull esmentar s'adonen dels sentiments que han nascut entre ells a les darreries de la temporada, i la Sara i l'Ava continuen, com sempre, amb una relació sana i sòlida.

Hi ha altres menes d'amor, evidentment, i ho pot dir la Spooner, que en la seva segona temporada continua donant força joc i veu néixer una bonica amistat amb l'Astra, també de les últimes incorporacions i dolenta reconvertida -fórmula que sempre m'ha encantat-, i aquesta, al seu torn, crea amb la seva màgia, tot i que sense voler, una versió humana de la Gideon, la intel·ligència artificial de la Waverider interpretada per l'Amy Louise Pemberton. De fet, totes tres acaben formant un grup entranyable, cosa que no està renyida amb la possibilitat que, a més a més, protagonitzin històries d'amor romàntic amb altres personatges.

Entrar en més detalls sobre la trama de la temporada no té gaire sentit, encara que la sèrie ja fa temps que no segueix tant la fórmula de missió setmanal i en teoria seria més fàcil fer-ho, perquè al final tot plegat són intents fallits, atès el to humorístic de la sèrie, d'assolir un objectiu simple que es complica tant pels errors propis com pels entrebancs que els posen els enemics.

Només em queda dir que, altre cop, els nous episodis de DC's Legends of Tomorrow aproven amb bona nota amb el seu humor i un repartiment excel·lent que fa que estimem els seus personatges fins al punt que lamentem quan marxen -per defunció o per decisió pròpia-, però fins ara els relleus que hi ha hagut han estat tan bons que confesso que almenys a mi les llàgrimes se m'han eixugat molt ràpidament.

No sé quantes temporades més durarà aquesta sèrie, com a mínim n'hauria de ser una més, ja que aquesta ha acabat també amb un cliffhanger, però si els personatges són tan interessants, i les trames tan esbojarrades, mentre no em toquin el nucli de tot plegat, que és la Sara Lance, que arribin tants episodis com vulguin.

 

Sèries: Stargirl (segona temporada)

No tot l'univers DC televisiu està lligat. Existeix el que coneixem com a Arrowverse (Arrow, The Flash, Supergirl, DC's Legends of Tomorrow, Batwoman i Superman & Lois), però també hi ha sèries que van per lliure, encara que participessin en forma de cameo al creuament de Crisis on Infinite Earths fa un temps.

Una d'aquestes sèries va ser de les coses més refrescants del gènere que vaig veure l'any passat, i ara que n'he vist la segona temporada em ve de gust parlar-ne. 

La segona temporada de Stargirl, les coses com són, ha acabat sent molt diferent del que em pensava. Primer, perquè assumia que ens oferiria una nova guerra de la JSA contra la ISA, aquest cop representada per les filles i els fills dels membres de la Societat de la Injustícia derrotats a la primera temporada.

I segon, perquè, per alguna raó estranya, destaca al "cognom" les paraules "Summer School", com si fos un aspecte rellevant de la trama. Això em va fer pensar que seria el que deia més amunt de la guerra entre adolescents, tot plegat amanit amb escenes típiques d'institut amb el "morbo" de l'enemistat adquirida entre alguns d'ells amb el final de la ISA... però al final, i per sort, no ha estat això.

Al primer episodi, però, semblava que la cosa aniria per aquí, perquè la premissa és que ha arribat l'estiu i la Courtney ha d'anar a classes de recuperació perquè ha suspès algunes assignatures. També la Yolanda, que es passa la temporada traumatitzada pel fet d'haver matat en Brainwave, un dels enemics principals de la primera part de la sèrie, i ara té al·lucinacions al respecte.

És un tema clàssic en els còmics de superherois: que l'execució o la derrota letal d'un dolent, per molt dolent que sigui, és una línia vermella que s'intenta no creuar mai, i si es fa les coses no tornen a ser com abans. Li passa a la Yolanda i també li va passar a l'antiga JSA, però hi tornarem més avall.

En paral·lel a tot això, la Cindy intenta reclutar altres adolescents, generalment fills dels antics membres de la ISA, precisament per tornar a formar un grup de superdolents, que era el camí que hom podia esperar després dels esdeveniments de la primera temporada. 

Però no, al cap de poc es veu que la cosa va per una altra banda: la filla d'en Dragon King té un misteriós diamant que conté l'Eclipso (Nick Tarabay), una entitat que s'alimenta de la foscor i la negativitat de les persones, que busca la manera d'alliberar-se del seu captiveri dins del diamant i tornar a provocar el caos.  

La JSA original és precisament el grup que el va segellar al diamant fa una dècada, després que matés la filla del Dr. Mid-Nite, i gràcies a aquesta connexió podem veure els seus membres en algunes escenes de flashback, perquè a la primera temporada els havíem vist de manera molt testimonial.

Malauradament, el que sabem és que per poder acabar amb l'Eclipso van decidir, en no trobar cap alternativa, matar-ne l'hoste, un humà, i aquella decisió va deixar la Societat de la Justícia ben tocada, perquè va ser fruit d'una votació molt ajustada. Com sabem, al cap de poc de tornar-se a unir gairebé tots ells van perdre la vida contra la ISA. 

El temible enemic dona a la temporada un to molt més fosc que no pas el de la primera, en què tot plegat era més aviat alegre i teatral, encara que hi hagués morts. A la segona veiem com l'Eclipso manipula la ment dels personatges i els provoca al·lucinacions per aprofitar-se de les seves pors, els seus dubtes, els seus traumes, les coses de què es penedeixen... 

I aquella decisió de creuar la línia vermella, encara que fos per necessitat, plana per sobre dels personatges, en Pat inclòs -perquè tot i no haver-hi participat directament es lamenta de no haver intentat evitar-ho amb més vehemència-, i té conseqüències en el present, on l'Eclipso es vol venjar i on la nova JSA té també problemes propis, com el de la Yolanda, el del divorci imminent dels pares de la Beth o la mala relació d'en Rick amb el seu oncle, sense oblidar en Mike, el germanastre de la Courtney, que se sent frustrat perquè li agradaria formar part de la JSA i sempre hi ha alguna cosa que ho impedeix.

També és una temporada en què debuta la Jennie-Lynn Scott (Ysa Penarejo), la filla del Green Lantern original, tot i que és més aviat com si fiqués els dits dels peus a la piscina per veure si l'aigua és gaire freda, ja que apareix cap al principi i cap al final, encara inexperta i amb un poder molt més gran del que pot controlar.

Sense voler entrar en més detalls, la temporada acaba com la primera: amb una batalla final èpica, amb participació de tothom i una resolució sorprenent. Tanmateix, ha estat una història força diferent, tràgica, funesta, pertorbadora per als seus personatges. Ara bé, s'acaba tot obrint possibilitats molt interessants de cara a la tercera pel que fa a la configuració de la JSA i les relacions entre els adolescents que són fills o hereus de la generació anterior tant d'aquest grup com de la ISA. L'esperaré amb ganes.

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (sisena temporada)

Sembla mentida, però aquella sèrie que semblava que estaria protagonitzada per una mena de Lliga de la Justícia de marca blanca, amb les desferres de l'Univers DC (i que certament es presentava com a tal), i amb tota la fila de no haver de durar més d'una temporada, ha completat la seva sisena part amb una salut tremendament bona, i probablement havent-se convertit ja en la millor sèrie de l'Arrowverse. 

No sé si és un sentiment generalitzat, però si m'ho pregunten a mi no em costaria gaire fer aquesta afirmació sense el "probablement". Amb la desaparició d'Arrow, els clars símptomes de cansament de The Flash i una Supergirl que té alts i baixos, amb Batwoman bé -però encara jove- i sense haver començat a veure Superman & Lois, el que sí que puc dir és que Legends of Tomorrow és la sèrie, de totes aquestes, amb la qual m'ho passo millor. 

Amb un to desacomplexadament humorístic i fregant la sèrie B, ens continua presentant històries que sí, que tenen algun moment dramàtic i subtrames, però que sobretot estan pensades per mantenir-nos amb un somriure a la cara, i des que els seus responsables van descobrir aquest potencial i van deslligar-la de la pretesa seriositat de les altres sèries, encara que s'hagin barrejat en diversos crossovers, la sèrie ha anat cap amunt i, de moment, no n'ha baixat.

En fi, avui toca repassar la seva sisena temporada, emesa originalment entre maig i setembre de 2021, amb una pausa de gairebé un any respecte a la cinquena per qüestions relacionades amb la pandèmia de COVID-19, però queda compensat perquè aquest cop només caldrà esperar un mes per a la setena tongada d'episodis.

No hi ha dubte que la Sara Lance és la capitana i protagonista principal d'una sèrie que, tot i així, és força coral, però la seva abducció per part d'uns alienígenes al final de la temporada anterior ha permès que aquesta nova etapa donés més rellevància als altres personatges, que s'havien d'espavilar sense ella a l'hora de dur a terme les seves missions mentre ho compaginaven amb la cerca de la seva líder.

Un cop trobada, però, les repercussions de la seva abducció arriben fins al final dels seus 15 episodis. Per exemple, amb un gir radical que fa la vida d'en Mick Rory en conèixer bíblicament una alienígena.

D'aquella trobada en plena aventura de rescatar la Sara, en Mick en surt embarassat, una de les idees més boges que ha tingut mai la sèrie, i tot i així amb un sentiment maternal (paternal?) inesperat en ell, encara que, com ja sabem, en un dels viatges temporals que va fer amb els seus companys va engendrar una filla que, al present, és major d'edat i tot. 

Aquesta alienígena amb qui s'aparella, la Kayla (Aliyah O'Brien), és qui s'havia encarregat de segrestar la Sara, però ho feia a les ordres d'algú altre que es descobreix més tard. Es tracta d'en Bishop (Raffi Barsoumian), un geni científic. 

El seu motiu per segrestar la Sara, i altres personalitats de la història de la humanitat, era fer servir el seu ADN per crear una nova raça humana després d'eliminar l'actual, que com ja sabem -i en això estem d'acord- és perjudicial, per dir-ho finament, per a l'univers. 

Especialista en clonació, és també el responsable de la creació de les AVA, un dels clons de les quals és l'Ava que coneixem, i que sabíem que era un clon, però no qui l'havia creat. I ara també ho és la Sara, el cos original de la qual ha mort i ha estat substituït amb els records reimplantats i algunes interessants habilitats extra. Així, doncs, és la seva segona mort, perquè recordem que ja havia traspassat i ressuscitat a Arrow. 

Es tracta d'un enemic que anirem veient sobretot cap al final de la temporada, però abans de tot això la Sara per fi es retroba amb els seus companys i, en la seva missió general de seguiment del rastre d'activitats alienígenes al llarg de la història, amb ella o sense veiem els Legends treballant a la llavor de la cadena Big Belly Burger als anys 50, en un concurs de talents el 2045, en plena Crisi dels Míssils de Cuba el 1962, al Salvatge Oest a finals del segle XIX, a una sitcom de 2023, en una bitllera espacial o a l'Albacete de 1939. 

L'excusa és la dels alienígenes, sí, però al final ens permet veure'ls viatjar endavant i enrere en el temps i viure situacions d'allò més delirants, que és el punt fort de la sèrie, mentre reforcen lligams i les relacions evolucionen.

En aquest àmbit m'ha agradat molt veure com la Zari original tornava, després que acordés amb la seva substituta un alternança periòdica entre el tòtem i la dimensió dels altres personatges, cosa que permet que la seva relació amb en Nate continuï, encara que sigui a batzegades, i és que era una parella que m'agradava particularment, però que havia tingut un comiat força trist en manifestar-se impossible que la Zari Tomaz i la Zari Tarazi coexistissin si volien mantenir viu en Behrad, que d'altra banda s'ha revelat com una incorporació molt interessant i divertida en aquestes últimes dues temporades.

En el capítol de les incorporacions, i després d'estires i arronses que vam veure a la cinquena temporada, l'Astra, antiga enemiga, ja és un membre més dels Legends, però ara sense poders, i per això demana a en Constantine que li ensenyi màgia.

No tenen la millor relació de professor i alumna, i en una de les picabaralles tots dos perden els poders que tenien, cosa que marca bona part de la resta de la temporada perquè ell considera que és inútil sense la màgia, i des de llavors dedica tots els seus esforços, de manera força egoista, a recuperar-la, i fins i tot recorrerà a un beuratge de l'infern, és a dir la droga, per fer drecera en aquest objectiu.

És un trist desenvolupament de les circumstàncies d'un personatge que sempre havia anat força a la seva, però que havia aconseguit una bonica relació sentimental amb la Zari pija i el respecte de la resta de Legends. Malauradament, al final d'aquesta temporada, manipulat pel ja esmentat Bishop, troba el seu tràgic final. 

A la seva dreta, a la imatge de dalt, veiem una altra nova incorporació, que és l'Esperanza "Spooner" Cruz (Lisseth Chávez), una noia que viu atrinxerada i que assegura que va ser abduïda pels extraterrestres de petita i que pot comunicar-s'hi gràcies a -per a ella "per culpa de"- uns poders mentals que va adquirir presumptament amb aquella abducció, d'allò més útils per a les missions de la temporada.

Al final les coses es van reconduint, i malgrat tot el patiment i l'esmentada pèrdua d'en Constantine, la Sara i l'Ava per fi poden celebrar el seu esperat casament, que queda interromput pel cliffhanger de la temporada: la nau Waverider és destruïda per una altra Waverider, i l'equip es queda embarrancat a l'any 1925 sense aparent manera de sortir d'allà. 

Veurem què ens espera a la setena temporada, però aquesta sisena ha estat divertidíssima, delirant i amb uns personatges prou atractius, com sempre, de manera que sense que gairebé ens n'adonem continua el cicle d'altes i baixes que ha caracteritzat la sèrie des del principi. Si algú segueix o ha seguit alguna vegada alguna de les altres sèries de l'Univers DC televisiu, però pel que sigui no ha fet cas d'aquesta, hi insisteixo: s'està equivocant. 

Sèries: Batwoman (segona temporada)

Després d'una reeixida primera temporada, els productors de Batwoman tenien una tasca complicada de cara a la segona. No només pel repte de mantenir el bon nivell, que hi és sempre, sinó perquè l'actriu que la protagonitzava, la Ruby Rose, tal com vaig explicar al final de l'entrada sobre la primera temporada, va decidir deixar-la perquè li estava passant factura, fins al punt que va haver de ser operada per culpa d'una lesió a l'esquena. 

Així, doncs, calia canviar la protagonista, i es va optar per canviar-la de debò: no només canviaria l'actriu, sinó que la Kate Kane deixaria de ser la dona sota l'uniforme. I del resultat de tot plegat en parlaré en aquesta entrada.

La segona temporada de Batwoman arrencava forteta: la solució argumental a la renúncia de la seva protagonista era un accident d'avió i la presumpta defunció de tots els seus ocupants, fora de pantalla, cosa que sempre fa l'efecte, i en aquest cas no era cap secret, de remei d'emergència per a un problema greu de producció.

Però mentre es mantenia l'esperança del públic en no mostrar cap cadàver -ja ho diuen, que si no veiem la mort d'un personatge podem assumir que en algun moment reapareixerà-, calia trobar una nova justiciera que es fes càrrec de l'uniforme literal que deixava enrere la Kate Kane i del metafòric que suposa la sèrie en si.

I la responsabilitat recau en la Ryan Wilder (Javicia Leslie), una expresidiària que va anar a parar a la presó per un crim que no havia comès, i que ara viu en la indigència i ho té molt complicat per trobar feina, preferiblement en algun lloc on pugui posar en pràctica els seus coneixements d'arts marcials.

Mentre en Luke Fox i la Mary Hamilton es debaten entre començar el dol per l'aparent mort de la Kate i l'esperança de retrobar-la viva, el cas és que Gotham necessita una Batwoman, i encara que sigui a contracor acaben proposant-li a la Ryan, que els havia anat a tornar la batdisfressa, que se la posi per guanyar temps mentre torna "l'autèntica" Batwoman.

El desenvolupament de la trama, però, fa que aquests tres personatges formin el nou Batequip, i la Ryan és acceptada com una més de la família, mentre lluita nit rere nit contra la delinqüència i l'allargada ombra de la Kate Kane, a més dels seus dubtes i la seva situació judicial. 

A l'entrada sobre la primera temporada, en parlar de la sortida de la Ruby Rose, vaig pregar perquè això no afectés al que per a mi va ser el més interessant d'aquella primera tongada d'episodis: el personatge de l'Alice, la seva desapareguda germana bessona reconvertida en dolenta. Afortunadament, la segona temporada no ens ha decebut en aquest sentit.

El personatge interpretat per la Rachel Skarsten (al fons de la imatge) continua desenvolupant-se en aquesta temporada, en què sabem on va anar i què va fer en el període entre que va poder escapar del seu captiveri i va aparèixer a Gotham com a temible criminal.

Si a la primera temporada podíem identificar-nos amb la seva ràbia i la seva frustració per culpa del segrest, en aquesta sabem com es va convertir en la letal assassina que és actualment, però també ens sorprèn amb una vessant humana que no esperàvem pas. I té relació amb una nova enemiga, una Safiyah (Shivani Ghai) que recorda molt la Talia al Ghul o el seu pare, el mític Ra's al Ghul, clàssics enemics d'en Batman que també tenen una caracterització aràbiga i un petit exèrcit amb què mostren un poder brutal malgrat que tenen la base en un lloc petit i remot. Va ser ella qui la va entrenar, però també qui li va fer una mala jugada que marca la subtrama de la Beth/Alice en aquests capítols.

Pel que fa a altres personatges menys importants, tenim per una banda la Sophie, que evoluciona molt i, sense acabar de caure gaire més simpàtica que abans, obre els ulls respecte a la seva feina dins dels Crows, una companyia que cada cop degenera més, en paral·lel amb el seu fundador, en Jacob Kane, pare de la Kate i la Beth, que entre una cosa i l'altra no guanya per a disgustos i veiem caure en una profunda decadència mentre el seu equip es va tornant més i més violent. 

És una temporada amb moltes trames i subtrames, si ens aturem a pensar-hi, però es porten d'una manera gens confusa, alhora que es construeix una protagonista nova, i això té molt de mèrit.

Potser el pitjor d'aquests capítols és el seu dolent principal, amb permís de la Safiyah: es tracta del mític Black Mask (Peter Outerbridge, vist a Orphan Black), l'home que hi ha al darrere de la distribució d'una nova droga, Snakebite, a la ciutat de Gotham.

En aquest punt sembla massa casual que hi hagi tantes coses relacionades, però el personatge en si és l'element excessivament teatral que novament acosta Batwoman a la peculiar Gotham, i com que és l'únic, personalment trobo que no hi encaixa bé i que es podria haver escrit d'una manera més realista i continguda.

La segona temporada de Batwoman és una temporada que havia de resoldre coses força importants, i que tot i així no dubta a l'hora de presentar una trama complexa sense que costi de seguir. Però principalment és una temporada en què els personatges principals busquen el seu nou lloc en un món sense la Kate, i en què la persona que la substitueix sense haver-ho desitjat va agafant-li el truc i, sobretot, va fent seva la identitat de Batwoman, fins al punt que el cercle més proper de l'original l'accepta, l'acull i li fa sentir que té una família i una casa, coses que fins ara havia tingut d'una manera molt disfuncional. 

M'ha agradat força, i vull acabar destacant que, com que la protagonista ha passat a ser una persona negra (i lesbiana, però l'anterior ja ho era), i a l'esmentat Batequip ja no hi queda ningú blanc, la sèrie ha aprofitat per posar més èmfasi en problemes relacionats amb el racisme, com ara el policial -no hi ha dubte que el cas George Floyd encara cueja, i ja s'ha vist d'una manera o una altra en diverses sèries-, i ha fet una aposta clara, tant argumentalment com pel que fa al repartiment, per la diversitat.

Cinema: Wonder Woman 1984

Feia molt que no anava al cine. Mesos. Com tothom, vaja, donades les circumstàncies. És una de les activitats d'oci en què més m'ha afectat la situació actual, i l'any passat tot just vaig veure la pel·lícula d'en Sonic i, en una etapa de desescalada, Tenet. Res més. En els nostres millors anys pel que fa a temps lliure, abans de ser pares, podíem arribar a anar al cine una mitjana de 3 cops al mes.

A banda del tancament intermitent dels cinemes, el cert és que les distribuïdores han canviat els plans per als llançaments també per la baixa previsió d'assistència de públic en els períodes en què s'hi ha pogut anar, tant per prudència dels espectadors com per les restriccions d'aforament. És normal. Tot buscant solucions per rendibilitzar les inversions, n'hi ha que s'han estrenat en pocs cinemes alhora que s'oferien en serveis de streaming, però en el cas de la pel·lícula de l'entrada d'avui, que he vist força més tard de la seva estrena, cosa estranya en mi -però també condicionada per circumstàncies personals-, aquí s'ha estrenat directament als cinemes, per sort sense haver de pagar un preu superior al de les entrades de cine per veure-la en una pantalla domèstica, com per desgràcia comença a ser tendència amb segons quins títols.

Wonder Woman 1984 arribava com l'esperada seqüela del que probablement és l'únic film de l'Univers DC que ha convençut pràcticament tothom, una pel·lícula excel·lent de 2017 de la qual ja vaig parlar en el seu moment.

I això sempre és una càrrega feixuga, però tot i que admeto que aquesta segona part és inferior en tots els aspectes i que té forats de guió, no comparteixo, en absolut, les duríssimes crítiques que se li han fet. Dit això, procedeixo a fer-ne la meva humil -per manca de criteri i d'influència de la meva persona- crítica. 

La pel·lícula, amb data de 2020 i novament dirigida per Patty Jenkins, comença amb una trepidant i espectacular seqüència de la infantesa de la protagonista, en una mena de jocs olímpics de les amazones que li han d'ensenyar humilitat, i és el que fan en el que és el preludi del que haurà de viure al futur, en el present dels esdeveniments del film.

Un present que és el nostre passat, perquè tal com queda clar al títol, i si n'hem vist el tràiler -per cert, assumeixo que com a mínim l'heu vist, i allà es veu clarament un personatge que en teoria no hi hauria de ser, així que alerta d'spoiler feta, tot i que en d'altres qüestions miraré d'anar amb compte i fins i tot en aquest intentaré ser discret-, la nova aventura de la Diana de Themyscira té lloc en plena dècada dels anys 80.

Un dels moments de més fanservice per als amants de l'època és la primera escena ambientada el 1984, amb un centre comercial d'aspecte típicament vuitanter, amb la fauna d'aquells anys inclosa, on la protagonista atura uns lladres que estaven a punt d'empitjorar greument el seu delicte.

Serveix per fer una demostració dels poders de la Diana, potser per a la improbable part de l'audiència que veu la pel·lícula sense haver vist la primera, o com a recordatori per a la majoria que sí, i ens la mostra en una època aparentment feliç de la seva vida de joventut eterna, set dècades després de les seves aventures de la Primera Guerra Mundial. 

Actualment treballa a la Smithsonian Institution, a Washington, D.C., on coneix una nova treballadora, la tímida, discreta i ignorada pels companys Barbara Minerva (Kristen Wiig), geòloga i gemmòloga amb qui aviat inicia una amistat. La Barbara l'enveja. Al capdavall la Diana, molt atractiva i elegant, té pinta d'haver estat sempre popular, i ella no s'acaba de creure que també tingui problemes i traumes, com tothom. 

Un d'ells és que l'home de qui es va enamorar, l'Steve Trevor (Chris Pine), va morir als esdeveniments de la primera pel·lícula, i ella l'ha enyorat sempre i no ha volgut tornar a tenir cap relació. És el que passa quan surts d'una illa on només hi ha dones i t'enamores del primer tio que trobes, que si se't mor en un acte heroic l'idealitzes per sempre. I, evidentment, no necessitem tenir parella per ser persones completes i reeixides.

En fi, romantitzacions a banda, Wonder Woman 1984 gira al voltant d'una estranya pedra l'origen del qual l'FBI encarrega que l'Smithsonian investigui, i resulta que aquesta tasca li cau a la Barbara i no crida l'atenció de la protagonista fins que sospita que podria estar concedint desitjos.

De fet, una inscripció en llatí ja ho deia, però la Diana se la pren a broma, fins i tot la considera una falsificació. Això no treu que, mentre la sosté a les mans, pensi un desig que li agradaria veure fet realitat. També li passa a la Barbara, que ja hem dit que enveja la Wonder Woman -sense saber res de la seva identitat superheroica-, i n'hi ha un que busca de manera activa i obsessiva el misteriós objecte tot sabent quin poder té.

Es tracta de l'empresari en decadència Maxwell Lord (Pedro Pascal, vist a Narcos i protagonitzant The Mandalorian, per exemple), vell conegut dels còmics de DC que s'ha enganxat els dits amb els pous petrolífers i té una ambició desmesurada per aconseguir poder i riquesa al preu que calgui, com es demostrarà quan robi la pedra i la faci servir.

A partir d'aquí, la pel·lícula esdevé un enfrontament entre la semideessa i aquest senyor, però no de manera directa i amb grans combats. Aquest cop l'enemic no està posseït per un déu, ni ho és. La Diana ha de fer front a obstacles més mundans, i amb unes limitacions que formen part del preu que es paga quan es demana un desig a l'esmentada pedra.

Però més mundanes no significa que no siguin espectaculars: els efectes especials del film estan al servei, aquest cop, de persecucions en cotxe, revoltes populars, murs que apareixen del no-res, i sí, fora d'aquesta mundanitat, una enemiga amb poders que, com era d'esperar, és la Barbara, convertida en la Cheetah, una dolenta clàssica dels còmics de la Dona Meravella, en dues fases i mitjançant el poder de la pedra i la interpretació que aquesta fa dels seus desitjos.

Evidentment, ella també paga un preu pel desig, i és el de perdre la seva dolçor i la seva innocència. Al capdavall, el tema de la pel·lícula és el de la famosa frase "compte amb el que desitges". De vegades, els somnis es fan realitat i tenen unes conseqüències imprevisibles i perjudicials a mitjà o llarg termini, tant per a nosaltres com per al nostre entorn.

A la trama del film són uns desitjos de tal dimensió que el col·lapse mundial es comença a desplegar, tot desembocant en un clímax ben entretingut i èpic, com correspon a una cinta d'acció superheroica com és aquesta. 

Potser les males crítiques a la pel·lícula venen, en part, pels forats de guió que deia al principi, coses que certament estan mal resoltes o inexplicades, o són contradictòries respecte a la primera entrega. Potser l'únic mal de Wonder Woman 1984 és que no és Wonder Woman, un film especial, gairebé únic, i ambientat en una època bèl·lica ni de bon tros tan habitual com la Segona Guerra Mundial.

La pel·lícula de 2017 va aconseguir un gran èxit amb el seu caràcter propi, diferent, i la de 2020, segurament, és més genèrica, més similar a tantes i tantes històries de superherois que estan passant pel cinema a les darreres dècades. 

Suposo que és una barreja de tot plegat, el que ha fet que aquesta pel·lícula decebés la gent d'una manera tan espectacular. Jo ja ho dic, i ho veig, que té mancances, però trobo que les interpretacions, sobretot de la Gal Gadot, no són l'única cosa bona que té. M'ho vaig passar molt bé, veient-la. Però, és clar, mai he estat un reaccionari d'aquests que no volen que es tornin a tocar els productes que els han agradat tant i que van al cinema a buscar defectes. 

 

 

Lectures: Batman & Robin Eternal vol. 2

No m'agrada que passi això. Que m'adoni que toca ressenyar un nou volum d'alguna obra de la qual vaig parlar per última vegada fa tant de temps, en aquest cas més de 2 anys. I això també significa que he hagut de repassar el que havia llegit fins ara. Això m'anirà passant amb altres còmics, no en tinc cap dubte, i és que com he dit més d'una vegada, ja no es veuen tantes ofertes de còmic en anglès a Amazon des que el gegant del comerç electrònic va comprar The Book Depository, botiga online d'on em nodria abans.

Però aquest cas ha estat diferent. Quan vaig fer l'entrada sobre el primer volum de Batman & Robin Eternal ja tenia el segon, però em vaig anar distraient amb altres coses i, si ja la primera part la vaig ressenyar el 2018, mesos més tard, per al volum 2 de la maxisèrie hem hagut d'esperar a ara, finals de 2020. En fi, repassat el primer recopilatori, per fi he llegit el segon i últim. 

El volum que tanca la maxisèrie de 26 números publicats en 6 mesos conté les grapes individuals Batman & Robin Eternal 13 a 26, originalment de febrer a maig de 2016, atès que era una col·lecció setmanal. La història general és responsabilitat de l'excel·lent tàndem de guionistes format per en James Tynion IV i l'Scott Snyder, tot i que els guions corresponen a diverses persones, i malauradament -i entenc que és inevitable quan es vol fer una sèrie setmanal- el ball de dibuixants és constant i distreu una mica.

En tot cas, si a la primera part de la sèrie se'ns presentava la inquietant premissa d'una traficant de persones que les criava des de petites després de provocar-los traumes i acollir-les, i després les "dissenyava" per encàrrec, i la relació que hi havia entre això i els Robins, aquí, òbviament, la història queda tancada.
 

En aquesta segona part tenim els protagonistes, els companys d'un Batman que només apareix a les escenes del passat -perquè al present està inactiu en haver perdut en Bruce Wayne la memòria després de l'arc argumental Endgame de Batman-, seguint la pista d'aquesta nova i temible malvada, la Mother, mentre ella activa els seus programats "fills" per atacar l'ara espia Dick Grayson, en Red Hood i en Red Robin, que col·laboren amb la Bluebird (Harper Row) i la Cassandra Cain, reintroduïda a l'Univers DC de The New 52 en aquesta maxisèrie precisament, sense cap relació amb el seu paper de Batgirl de fa anys.

Són, aparentment, personatges secundaris d'aquesta història, però també els més interessants, perquè de totes dues se'ns explica el traumàtic passat, sempre lligat a la Mother, i és que al capdavall es van veure involucrades en tot això, al volum 1, perquè eren objectius que l'enemiga volia eliminar. 

Complica, i molt, les coses el fet que la Mother tingui el control mental dels seus "fills", que pot activar com si fossin cèl·lules dorments quan li interessa. Això, combinat amb algun secret que no revelaré i que relaciona els personatges d'una manera que no s'esperaven, és la tempesta perfecta i dona lloc a enfrontaments d'allò més dramàtics i cruels.

En aquesta última part de la història, acorralada pels superherois, la Mother decideix fer neteja i iniciar un nou mètode de control d'adolescents d'arreu del món, i això desborda els protagonistes, que han de recórrer a tots i cadascun dels aliats disponibles.

Així, veiem desfilar també personatges com la Spoiler, la Helena Bertinelli o la Batwoman, a més d'altres de menors que ja se m'escapen una mica perquè estic desconnectat de DC des de fa temps, però no se'ls dona, tampoc, gaire més importància.

A Batman & Robin Eternal el protagonisme el tenen, per una banda, els tres primers Robins -en aquesta nova realitat de The New 52 la Stephanie Brown, la Spoiler, no ho va ser mai, de manera que en Damian és el quart, i no el cinquè, Noi Meravella-, que per culpa dels tractes del seu mentor i la Mother en el passat es qüestionen la seva identitat i el seu propòsit, i per l'altra les esmentades Harper i Cassandra, tot aprofundint en el passat de la primera i presentant-nos, orígens inclosos, la segona. 

Batman & Robin Eternal ens convida a gaudir d'una trepidant saga amb un nombre respectable -però no excessiu- de personatges implicats, es permet reintroduir-ne un parell -l'esmentada Cassandra Cain i també l'Azrael, un Jean-Paul Valley que no havia sortit fins ara a The New 52- i reescriure el passat d'alguns d'ells, o donar-nos-en detalls que no coneixíem i que ens deixen tan estupefactes com als afectats.

És una mica tramposa a l'hora de suggerir la implicació d'en Batman en l'encàrrec d'un nou company a la Mother -vull pensar, i així ho interpreto, que formava part del seu pla de derrotar-la-, i alguna imatge busca generar-nos dubtes sobre el Cavaller Fosc que no hauríem d'haver tingut mai. Per sort, tot plegat serveix per reconciliar en Bruce Wayne amb els seus deixebles, als quals no té costum de dir-los coses gaire agradables, però que també, ho sabem i no en tenim cap dubte, estima com si fossin -i, segons com, ho són-, els seus fills.