Sèries: DC's Legends of Tomorrow (setena temporada)

A diferència de la darrera vegada, aquest cop puc escriure l'entrada sobre el final d'una temporada d'aquesta sèrie pràcticament de seguida que s'hagi emès/distribuït. No se me n'han acumulat episodis, l'he dut força al dia i, per què enganyar-nos, ara mateix tampoc no tinc res més de què parlar-vos, aquí a Cementiri de Pneumàtics, de manera que som-hi.

S'ha acabat la setena temporada de DC's Legends of Tomorrow, que és fàcil de dir, però ni jo mateix esperava, quan es va estrenar, que duraria tant. I, després de veure com les altres sèries de l'Arrowverse (recordem: Arrow, The Flash i Supergirl, la primera i la tercera ja finalitzades) perdien força i mostraven clars senyals d'esgotament, em mantinc en l'afirmació que aquesta és la millor de les quatre, i és que a més de ser molt divertida, no ha perdut el nivell, no ha afluixat, en cap moment. Ho dic cada any i m'alegro de poder tornar-ho a dir havent-ne vist la setena tongada d'episodis.

Si vau llegir l'entrada sobre la sisena temporada, o si senzillament us en recordeu, la cosa havia acabat amb un casament molt esperat, però amb les llegendes de demà encallades a l'any 1925, sense Waverider per poder continuar la seva tasca de defensors de la línia temporal.

Després d'uns primers intents de reconstruir la seva nau del temps, com ens podem imaginar infructuosos, la colla s'adona que haurà de buscar una altra manera de fer viatges temporals, i amb uns mitjans molt limitats, sobretot per a una gent que, com nosaltres, està massa acostumada a les comoditats modernes, emprèn una odissea per trobar-se amb en Gwyn Davies, el creador dels viatges en el temps. 

Pel camí, com no podia ser d'una altra manera, som testimonis de delirants trobades amb gàngsters de la Chicago dels anys 20, en J. Edgar Hoover o en Thomas Edison, però també, per circumstàncies de la trama, acaben visitant llocs i moments com Sarajevo l'any 1914, inici de la Primera Guerra Mundial, o el desastre nuclear de Txernòbil de 1986. 

Com sempre, però, Legends of Tomorrow també ens reserva alguns moments més seriosos, emotius i fins i tot dramàtics, i en aquest sentit hi juga un paper important l'esmentat Gwyn Davies, que interpreta precisament en Matt Ryan, l'actor que feia del desaparegut Constantine. No s'esmenta explícitament que s'assembli a ell, però com que els espectadors no som idiotes, vull pensar que hi ha alguna raó darrere d'això i que la coneixerem a la vuitena temporada.

El cas és que ell va inventar la màquina del temps per intentar salvar un soldat de qui estava enamorat, i tant la seva mort com la pròpia homosexualitat són coses que el torturen. Parlant de temes sentimentals, els altres membres de la colla també tenen moments de protagonisme en aquest sentit: en Nate i la Zari hacker han de descobrir com s'ho faran per estar junts sense setmanes senceres de separació, dos membres del grup que no vull esmentar s'adonen dels sentiments que han nascut entre ells a les darreries de la temporada, i la Sara i l'Ava continuen, com sempre, amb una relació sana i sòlida.

Hi ha altres menes d'amor, evidentment, i ho pot dir la Spooner, que en la seva segona temporada continua donant força joc i veu néixer una bonica amistat amb l'Astra, també de les últimes incorporacions i dolenta reconvertida -fórmula que sempre m'ha encantat-, i aquesta, al seu torn, crea amb la seva màgia, tot i que sense voler, una versió humana de la Gideon, la intel·ligència artificial de la Waverider interpretada per l'Amy Louise Pemberton. De fet, totes tres acaben formant un grup entranyable, cosa que no està renyida amb la possibilitat que, a més a més, protagonitzin històries d'amor romàntic amb altres personatges.

Entrar en més detalls sobre la trama de la temporada no té gaire sentit, encara que la sèrie ja fa temps que no segueix tant la fórmula de missió setmanal i en teoria seria més fàcil fer-ho, perquè al final tot plegat són intents fallits, atès el to humorístic de la sèrie, d'assolir un objectiu simple que es complica tant pels errors propis com pels entrebancs que els posen els enemics.

Només em queda dir que, altre cop, els nous episodis de DC's Legends of Tomorrow aproven amb bona nota amb el seu humor i un repartiment excel·lent que fa que estimem els seus personatges fins al punt que lamentem quan marxen -per defunció o per decisió pròpia-, però fins ara els relleus que hi ha hagut han estat tan bons que confesso que almenys a mi les llàgrimes se m'han eixugat molt ràpidament.

No sé quantes temporades més durarà aquesta sèrie, com a mínim n'hauria de ser una més, ja que aquesta ha acabat també amb un cliffhanger, però si els personatges són tan interessants, i les trames tan esbojarrades, mentre no em toquin el nucli de tot plegat, que és la Sara Lance, que arribin tants episodis com vulguin.

 

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (sisena temporada)

Sembla mentida, però aquella sèrie que semblava que estaria protagonitzada per una mena de Lliga de la Justícia de marca blanca, amb les desferres de l'Univers DC (i que certament es presentava com a tal), i amb tota la fila de no haver de durar més d'una temporada, ha completat la seva sisena part amb una salut tremendament bona, i probablement havent-se convertit ja en la millor sèrie de l'Arrowverse. 

No sé si és un sentiment generalitzat, però si m'ho pregunten a mi no em costaria gaire fer aquesta afirmació sense el "probablement". Amb la desaparició d'Arrow, els clars símptomes de cansament de The Flash i una Supergirl que té alts i baixos, amb Batwoman bé -però encara jove- i sense haver començat a veure Superman & Lois, el que sí que puc dir és que Legends of Tomorrow és la sèrie, de totes aquestes, amb la qual m'ho passo millor. 

Amb un to desacomplexadament humorístic i fregant la sèrie B, ens continua presentant històries que sí, que tenen algun moment dramàtic i subtrames, però que sobretot estan pensades per mantenir-nos amb un somriure a la cara, i des que els seus responsables van descobrir aquest potencial i van deslligar-la de la pretesa seriositat de les altres sèries, encara que s'hagin barrejat en diversos crossovers, la sèrie ha anat cap amunt i, de moment, no n'ha baixat.

En fi, avui toca repassar la seva sisena temporada, emesa originalment entre maig i setembre de 2021, amb una pausa de gairebé un any respecte a la cinquena per qüestions relacionades amb la pandèmia de COVID-19, però queda compensat perquè aquest cop només caldrà esperar un mes per a la setena tongada d'episodis.

No hi ha dubte que la Sara Lance és la capitana i protagonista principal d'una sèrie que, tot i així, és força coral, però la seva abducció per part d'uns alienígenes al final de la temporada anterior ha permès que aquesta nova etapa donés més rellevància als altres personatges, que s'havien d'espavilar sense ella a l'hora de dur a terme les seves missions mentre ho compaginaven amb la cerca de la seva líder.

Un cop trobada, però, les repercussions de la seva abducció arriben fins al final dels seus 15 episodis. Per exemple, amb un gir radical que fa la vida d'en Mick Rory en conèixer bíblicament una alienígena.

D'aquella trobada en plena aventura de rescatar la Sara, en Mick en surt embarassat, una de les idees més boges que ha tingut mai la sèrie, i tot i així amb un sentiment maternal (paternal?) inesperat en ell, encara que, com ja sabem, en un dels viatges temporals que va fer amb els seus companys va engendrar una filla que, al present, és major d'edat i tot. 

Aquesta alienígena amb qui s'aparella, la Kayla (Aliyah O'Brien), és qui s'havia encarregat de segrestar la Sara, però ho feia a les ordres d'algú altre que es descobreix més tard. Es tracta d'en Bishop (Raffi Barsoumian), un geni científic. 

El seu motiu per segrestar la Sara, i altres personalitats de la història de la humanitat, era fer servir el seu ADN per crear una nova raça humana després d'eliminar l'actual, que com ja sabem -i en això estem d'acord- és perjudicial, per dir-ho finament, per a l'univers. 

Especialista en clonació, és també el responsable de la creació de les AVA, un dels clons de les quals és l'Ava que coneixem, i que sabíem que era un clon, però no qui l'havia creat. I ara també ho és la Sara, el cos original de la qual ha mort i ha estat substituït amb els records reimplantats i algunes interessants habilitats extra. Així, doncs, és la seva segona mort, perquè recordem que ja havia traspassat i ressuscitat a Arrow. 

Es tracta d'un enemic que anirem veient sobretot cap al final de la temporada, però abans de tot això la Sara per fi es retroba amb els seus companys i, en la seva missió general de seguiment del rastre d'activitats alienígenes al llarg de la història, amb ella o sense veiem els Legends treballant a la llavor de la cadena Big Belly Burger als anys 50, en un concurs de talents el 2045, en plena Crisi dels Míssils de Cuba el 1962, al Salvatge Oest a finals del segle XIX, a una sitcom de 2023, en una bitllera espacial o a l'Albacete de 1939. 

L'excusa és la dels alienígenes, sí, però al final ens permet veure'ls viatjar endavant i enrere en el temps i viure situacions d'allò més delirants, que és el punt fort de la sèrie, mentre reforcen lligams i les relacions evolucionen.

En aquest àmbit m'ha agradat molt veure com la Zari original tornava, després que acordés amb la seva substituta un alternança periòdica entre el tòtem i la dimensió dels altres personatges, cosa que permet que la seva relació amb en Nate continuï, encara que sigui a batzegades, i és que era una parella que m'agradava particularment, però que havia tingut un comiat força trist en manifestar-se impossible que la Zari Tomaz i la Zari Tarazi coexistissin si volien mantenir viu en Behrad, que d'altra banda s'ha revelat com una incorporació molt interessant i divertida en aquestes últimes dues temporades.

En el capítol de les incorporacions, i després d'estires i arronses que vam veure a la cinquena temporada, l'Astra, antiga enemiga, ja és un membre més dels Legends, però ara sense poders, i per això demana a en Constantine que li ensenyi màgia.

No tenen la millor relació de professor i alumna, i en una de les picabaralles tots dos perden els poders que tenien, cosa que marca bona part de la resta de la temporada perquè ell considera que és inútil sense la màgia, i des de llavors dedica tots els seus esforços, de manera força egoista, a recuperar-la, i fins i tot recorrerà a un beuratge de l'infern, és a dir la droga, per fer drecera en aquest objectiu.

És un trist desenvolupament de les circumstàncies d'un personatge que sempre havia anat força a la seva, però que havia aconseguit una bonica relació sentimental amb la Zari pija i el respecte de la resta de Legends. Malauradament, al final d'aquesta temporada, manipulat pel ja esmentat Bishop, troba el seu tràgic final. 

A la seva dreta, a la imatge de dalt, veiem una altra nova incorporació, que és l'Esperanza "Spooner" Cruz (Lisseth Chávez), una noia que viu atrinxerada i que assegura que va ser abduïda pels extraterrestres de petita i que pot comunicar-s'hi gràcies a -per a ella "per culpa de"- uns poders mentals que va adquirir presumptament amb aquella abducció, d'allò més útils per a les missions de la temporada.

Al final les coses es van reconduint, i malgrat tot el patiment i l'esmentada pèrdua d'en Constantine, la Sara i l'Ava per fi poden celebrar el seu esperat casament, que queda interromput pel cliffhanger de la temporada: la nau Waverider és destruïda per una altra Waverider, i l'equip es queda embarrancat a l'any 1925 sense aparent manera de sortir d'allà. 

Veurem què ens espera a la setena temporada, però aquesta sisena ha estat divertidíssima, delirant i amb uns personatges prou atractius, com sempre, de manera que sense que gairebé ens n'adonem continua el cicle d'altes i baixes que ha caracteritzat la sèrie des del principi. Si algú segueix o ha seguit alguna vegada alguna de les altres sèries de l'Univers DC televisiu, però pel que sigui no ha fet cas d'aquesta, hi insisteixo: s'està equivocant.