Sèries: DC's Legends of Tomorrow (setena temporada)

A diferència de la darrera vegada, aquest cop puc escriure l'entrada sobre el final d'una temporada d'aquesta sèrie pràcticament de seguida que s'hagi emès/distribuït. No se me n'han acumulat episodis, l'he dut força al dia i, per què enganyar-nos, ara mateix tampoc no tinc res més de què parlar-vos, aquí a Cementiri de Pneumàtics, de manera que som-hi.

S'ha acabat la setena temporada de DC's Legends of Tomorrow, que és fàcil de dir, però ni jo mateix esperava, quan es va estrenar, que duraria tant. I, després de veure com les altres sèries de l'Arrowverse (recordem: Arrow, The Flash i Supergirl, la primera i la tercera ja finalitzades) perdien força i mostraven clars senyals d'esgotament, em mantinc en l'afirmació que aquesta és la millor de les quatre, i és que a més de ser molt divertida, no ha perdut el nivell, no ha afluixat, en cap moment. Ho dic cada any i m'alegro de poder tornar-ho a dir havent-ne vist la setena tongada d'episodis.

Si vau llegir l'entrada sobre la sisena temporada, o si senzillament us en recordeu, la cosa havia acabat amb un casament molt esperat, però amb les llegendes de demà encallades a l'any 1925, sense Waverider per poder continuar la seva tasca de defensors de la línia temporal.

Després d'uns primers intents de reconstruir la seva nau del temps, com ens podem imaginar infructuosos, la colla s'adona que haurà de buscar una altra manera de fer viatges temporals, i amb uns mitjans molt limitats, sobretot per a una gent que, com nosaltres, està massa acostumada a les comoditats modernes, emprèn una odissea per trobar-se amb en Gwyn Davies, el creador dels viatges en el temps. 

Pel camí, com no podia ser d'una altra manera, som testimonis de delirants trobades amb gàngsters de la Chicago dels anys 20, en J. Edgar Hoover o en Thomas Edison, però també, per circumstàncies de la trama, acaben visitant llocs i moments com Sarajevo l'any 1914, inici de la Primera Guerra Mundial, o el desastre nuclear de Txernòbil de 1986. 

Com sempre, però, Legends of Tomorrow també ens reserva alguns moments més seriosos, emotius i fins i tot dramàtics, i en aquest sentit hi juga un paper important l'esmentat Gwyn Davies, que interpreta precisament en Matt Ryan, l'actor que feia del desaparegut Constantine. No s'esmenta explícitament que s'assembli a ell, però com que els espectadors no som idiotes, vull pensar que hi ha alguna raó darrere d'això i que la coneixerem a la vuitena temporada.

El cas és que ell va inventar la màquina del temps per intentar salvar un soldat de qui estava enamorat, i tant la seva mort com la pròpia homosexualitat són coses que el torturen. Parlant de temes sentimentals, els altres membres de la colla també tenen moments de protagonisme en aquest sentit: en Nate i la Zari hacker han de descobrir com s'ho faran per estar junts sense setmanes senceres de separació, dos membres del grup que no vull esmentar s'adonen dels sentiments que han nascut entre ells a les darreries de la temporada, i la Sara i l'Ava continuen, com sempre, amb una relació sana i sòlida.

Hi ha altres menes d'amor, evidentment, i ho pot dir la Spooner, que en la seva segona temporada continua donant força joc i veu néixer una bonica amistat amb l'Astra, també de les últimes incorporacions i dolenta reconvertida -fórmula que sempre m'ha encantat-, i aquesta, al seu torn, crea amb la seva màgia, tot i que sense voler, una versió humana de la Gideon, la intel·ligència artificial de la Waverider interpretada per l'Amy Louise Pemberton. De fet, totes tres acaben formant un grup entranyable, cosa que no està renyida amb la possibilitat que, a més a més, protagonitzin històries d'amor romàntic amb altres personatges.

Entrar en més detalls sobre la trama de la temporada no té gaire sentit, encara que la sèrie ja fa temps que no segueix tant la fórmula de missió setmanal i en teoria seria més fàcil fer-ho, perquè al final tot plegat són intents fallits, atès el to humorístic de la sèrie, d'assolir un objectiu simple que es complica tant pels errors propis com pels entrebancs que els posen els enemics.

Només em queda dir que, altre cop, els nous episodis de DC's Legends of Tomorrow aproven amb bona nota amb el seu humor i un repartiment excel·lent que fa que estimem els seus personatges fins al punt que lamentem quan marxen -per defunció o per decisió pròpia-, però fins ara els relleus que hi ha hagut han estat tan bons que confesso que almenys a mi les llàgrimes se m'han eixugat molt ràpidament.

No sé quantes temporades més durarà aquesta sèrie, com a mínim n'hauria de ser una més, ja que aquesta ha acabat també amb un cliffhanger, però si els personatges són tan interessants, i les trames tan esbojarrades, mentre no em toquin el nucli de tot plegat, que és la Sara Lance, que arribin tants episodis com vulguin.