Sèries: Black Mirror (setena temporada)

Hi ha sèries que, tot i que m'agraden, no tinc clar quan acaben o quan estan, senzillament, en una llarga pausa. Amb aquesta em passa cada cop. La seva naturalesa antològica fa que, en realitat, es pugui acabar definitivament després de qualsevol temporada, però també permet que, si hi ha prou idees i els seus responsables ho volen, es pugui revifar quan sigui.

Gairebé dos anys després de la sisena temporada de Black Mirror arribava la setena, que pels motius que he explicat al paràgraf de dalt, ni l'esperava ni m'ha sorprès. Però sí que l'he vist, m'ha agradat i, com de costum, en vull fer un repàs aquí, al vostre blog. 

"Només" han passat gairebé dos anys des de l'última temporada, no han estat quatre com l'última vegada, però trobo que és força temps. En qualsevol cas, s'estrenava el 10 d'abril d'aquest 2025 a Netflix, la plataforma habitual des que es va fer càrrec d'aquesta sèrie britànica, i aquesta vegada han estat sis episodis, un més que a la temporada anterior.

 

Com sempre, les trames giren a voltant de la tecnologia i el seu ús i abús, i ofereixen escenaris distòpics de ciència-ficció plausibles en els moments temporals en què se situen les històries, que no fan referència a l'any en què tenen lloc, però ens podem imaginar que passen en un futur molt proper. Repassem-les breument.

 

Al primer episodi -tot i que, en tractar-se d'una sèrie antològica, amb capítols totalment independents i no relacionats entre si, els podríem veure en qualsevol ordre-, anomenat Common People, tenim un matrimoni format per en Mike (Chris O'Dowd), un soldador, i la mestra Amanda (Rashida Jones), que s'enfronta a la desgràcia d'un tumor cerebral que pateix ella. 

 

Una nova empresa ofereix uns implants que permeten restaurar les funcions cerebrals perdudes per culpa de la malaltia, però és un servei de subscripció molt car que té les seves limitacions i també diverses categories i pujades de preu. Una macabra paròdia de tant serveis que tots plegats paguem fins que en depenem tant que acceptem pujades de preu i empitjoraments del servei constantment.

 

 

A Bête Noire, la Maria (Siena Kelly), una treballadora d'una empresa alimentària veu com una excompanya d'institut, la Verity (Rosy McEwen), que patia assetjament escolar, entra a treballar-hi. Just després, comencen a passar coses que fan quedar la Maria com una mentidera, coses que suposen alteracions de la realitat tal com la coneix la noia.

 

No revelaré què és el que està passant, però sí que, des del punt de vista tecnològic, l'explicació queda, aquest cop, fora de l'abast del que actualment és possible i comprensible per al comú dels mortals.

 

A Hotel Reverie la sèrie ens sorprèn amb una aparentment contradictòria barreja: intel·ligència artificial i el Hollywood clàssic, amb una especulació sobre el possible ús de la I.A. per a la producció cinematogràfica.

 

En aquest cas, una actriu anomenada Brandy Friday (Issa Rae) aconsegueix un paper en un remake d'un film clàssic, en blanc i negre, i resulta que consisteix en introduir-se en el metratge original a través de la intel·ligència artificial, però el que tenim a continuació és més aviat una història romàntica on la tecnologia passa a un segon pla, malgrat que és el que ho fa tot possible. És possible que us recordi el popularíssim episodi San Junipero, de la tercera temporada, perquè hi ha certs paral·lelismes.

 

El quart episodi és una cosa que encara no tinc clar que m'agradi del tot. Anomenat Plaything, ens explica una història relacionada amb un relat anterior, el de la pel·lícula interactiva Bandersnatch, i tot i que es relacionen de manera tangencial, no deixa de trencar una mica la idea de l'antologia.

 

En qualsevol cas, té a veure amb un programa de simulació de vida que evoluciona fins a límits insospitats, i que té repercussions mortals a la vida real. 

 

Ja he dit que no estava gaire al cas de la producció d'aquesta temporada de Black Mirror, i per això va ser una agradable sorpresa descobrir que un dels episodis estava protagonitzat per en Paul Giamatti, un actor que m'encanta però que reconec que, per les limitacions de la vida, fa temps que no segueixo.

 

A la història, Eulogy, tenim una empresa del mateix nom que contacta amb el protagonista, en Phillip, per completar les fotografies immersives que oferirà al funeral d'una ex-xicota seva. Ell hi acaba accedint a contracor, però només té fotos amb la cara de la difunta retallada, perquè van acabar de manera molt amarga. Gràcies a la immersió, però, anirà recuperant-ne records -ell no en recorda ni el rostre, després de tants anys i havent fet malbé les fotografies- i el resultat és una història dramàtica de desenganys i malentesos de les que m'agraden a mi, i que deixa amb un regust agredolç.

 

L'últim episodi ens va costar de veure, més que res perquè la seva durada era sorprenentment llarga. Bàsicament és una pel·lícula, amb 90 minuts de metratge, però a més també trenca la idea de l'antologia: és una seqüela directa, ara sí, d'un capítol anterior, amb el nom de USS Callister: Into Infinity, que reprèn la trama presentada a la quarta temporada, amb bona part del repartiment, ple de cares ara força més conegudes, tornant als seus rols vuit anys després.

 

Sembla que fer-ne la continuació era una idea que voltava pel cap del creador de la sèrie, Charlie Brooker, des de feia anys, i que volia que fos una sèrie en si mateixa, però al final es va decantar per finalitzar aquesta història de clons digitals en un videojoc de l'estil de Star Trek en una hora i mitja que no està malament, ho reconec, però que pel tema no és una de les històries que més m'han agradat de la temporada, com tampoc ho va ser el capítol USS Callister original.

 

En qualsevol cas, la setena temporada de Black Mirror m'ha deixat molt bon gust de boca, m'agrada molt que amb cada relat em sorprenguin amb l'ús retorçat de la tecnologia sense saber per on aniran les coses fins que els episodis estan força començats, i aquests episodis no han decebut en aquest sentit. No sé si hi haurà una vuitena temporada, ni quan, però per mi no cal que parin. 

 

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (setena temporada)

A diferència de la darrera vegada, aquest cop puc escriure l'entrada sobre el final d'una temporada d'aquesta sèrie pràcticament de seguida que s'hagi emès/distribuït. No se me n'han acumulat episodis, l'he dut força al dia i, per què enganyar-nos, ara mateix tampoc no tinc res més de què parlar-vos, aquí a Cementiri de Pneumàtics, de manera que som-hi.

S'ha acabat la setena temporada de DC's Legends of Tomorrow, que és fàcil de dir, però ni jo mateix esperava, quan es va estrenar, que duraria tant. I, després de veure com les altres sèries de l'Arrowverse (recordem: Arrow, The Flash i Supergirl, la primera i la tercera ja finalitzades) perdien força i mostraven clars senyals d'esgotament, em mantinc en l'afirmació que aquesta és la millor de les quatre, i és que a més de ser molt divertida, no ha perdut el nivell, no ha afluixat, en cap moment. Ho dic cada any i m'alegro de poder tornar-ho a dir havent-ne vist la setena tongada d'episodis.

Si vau llegir l'entrada sobre la sisena temporada, o si senzillament us en recordeu, la cosa havia acabat amb un casament molt esperat, però amb les llegendes de demà encallades a l'any 1925, sense Waverider per poder continuar la seva tasca de defensors de la línia temporal.

Després d'uns primers intents de reconstruir la seva nau del temps, com ens podem imaginar infructuosos, la colla s'adona que haurà de buscar una altra manera de fer viatges temporals, i amb uns mitjans molt limitats, sobretot per a una gent que, com nosaltres, està massa acostumada a les comoditats modernes, emprèn una odissea per trobar-se amb en Gwyn Davies, el creador dels viatges en el temps. 

Pel camí, com no podia ser d'una altra manera, som testimonis de delirants trobades amb gàngsters de la Chicago dels anys 20, en J. Edgar Hoover o en Thomas Edison, però també, per circumstàncies de la trama, acaben visitant llocs i moments com Sarajevo l'any 1914, inici de la Primera Guerra Mundial, o el desastre nuclear de Txernòbil de 1986. 

Com sempre, però, Legends of Tomorrow també ens reserva alguns moments més seriosos, emotius i fins i tot dramàtics, i en aquest sentit hi juga un paper important l'esmentat Gwyn Davies, que interpreta precisament en Matt Ryan, l'actor que feia del desaparegut Constantine. No s'esmenta explícitament que s'assembli a ell, però com que els espectadors no som idiotes, vull pensar que hi ha alguna raó darrere d'això i que la coneixerem a la vuitena temporada.

El cas és que ell va inventar la màquina del temps per intentar salvar un soldat de qui estava enamorat, i tant la seva mort com la pròpia homosexualitat són coses que el torturen. Parlant de temes sentimentals, els altres membres de la colla també tenen moments de protagonisme en aquest sentit: en Nate i la Zari hacker han de descobrir com s'ho faran per estar junts sense setmanes senceres de separació, dos membres del grup que no vull esmentar s'adonen dels sentiments que han nascut entre ells a les darreries de la temporada, i la Sara i l'Ava continuen, com sempre, amb una relació sana i sòlida.

Hi ha altres menes d'amor, evidentment, i ho pot dir la Spooner, que en la seva segona temporada continua donant força joc i veu néixer una bonica amistat amb l'Astra, també de les últimes incorporacions i dolenta reconvertida -fórmula que sempre m'ha encantat-, i aquesta, al seu torn, crea amb la seva màgia, tot i que sense voler, una versió humana de la Gideon, la intel·ligència artificial de la Waverider interpretada per l'Amy Louise Pemberton. De fet, totes tres acaben formant un grup entranyable, cosa que no està renyida amb la possibilitat que, a més a més, protagonitzin històries d'amor romàntic amb altres personatges.

Entrar en més detalls sobre la trama de la temporada no té gaire sentit, encara que la sèrie ja fa temps que no segueix tant la fórmula de missió setmanal i en teoria seria més fàcil fer-ho, perquè al final tot plegat són intents fallits, atès el to humorístic de la sèrie, d'assolir un objectiu simple que es complica tant pels errors propis com pels entrebancs que els posen els enemics.

Només em queda dir que, altre cop, els nous episodis de DC's Legends of Tomorrow aproven amb bona nota amb el seu humor i un repartiment excel·lent que fa que estimem els seus personatges fins al punt que lamentem quan marxen -per defunció o per decisió pròpia-, però fins ara els relleus que hi ha hagut han estat tan bons que confesso que almenys a mi les llàgrimes se m'han eixugat molt ràpidament.

No sé quantes temporades més durarà aquesta sèrie, com a mínim n'hauria de ser una més, ja que aquesta ha acabat també amb un cliffhanger, però si els personatges són tan interessants, i les trames tan esbojarrades, mentre no em toquin el nucli de tot plegat, que és la Sara Lance, que arribin tants episodis com vulguin.