Sèries: The Flash (vuitena temporada)

Ja fa un temps que, en publicar entrades sobre les últimes temporades d'aquesta sèrie, dic que mostra símptomes d'esgotament, que ja no em diverteix, etc. 

Tanmateix, no deu ser aquesta l'opinió de l'audiència ni de la cadena The CW, que la mantenen viva i fins i tot l'han renovat per a una novena temporada mentre s'han carregat sèries que a mi m'agradaven més, i a sobre totes juntes, com Batwoman i, de manera molt dolorosa per a mi, Legends of Tomorrow. Amb la finalització natural, fa temps, d'Arrow i la més recent, però ben tancada, de Supergirl, ara del famós Arrowverse només ens queda The Flash, i com és habitual procedeixo a comentar la seva vuitena temporada.

La vuitena temporada de The Flash no m'ha semblat pas un desastre, vull que això quedi clar. El que passa és que les pauses constants, cada cop més aleatòries -almenys per a l'espectador- que es fan en l'emissió de les sèries estatunidenques provoquen que la trama d'aquella mateixa temporada em vagi quedant molt lluny i la percepció global que en tinc estigui marcada pel tram més recent.

Dic això perquè, repassant a la Wikipedia quines han estat les trames i subtrames de la temporada he recordat que hi va haver coses que em van agradar, i m'adono que la temporada en si m'ha cansat una mica -o m'ha continuat cansant com l'últim parell d'anys-, però seria més just considerar que té alts i baixos.

La temporada s'ha dividit en diversos arcs argumentals i el primer comença fortet, almenys a mi em va semblar una innegable millora respecte al que feia temps que s'arrossegava. Es tracta de la saga Armageddon, en què un ésser arribat del futur assegura a en Barry Allen que serà el causant de la fi del món i que ve per eliminar-lo.

Tot plegat té a veure amb una reescriptura de la línia temporal que provoca uns canvis molt específics dels quals només és conscient l'angoixat protagonista, que s'ha convertit, de cop, en un home odiat i el responsable d'una mort important a la família.

Després d'un breu interludi de dos episodis, la nova saga, anomenada Death Revisited, gira al voltant d'una sèrie d'assassinats en què les víctimes apareixen totalment carbonitzades, i té el Team Flash desorientadíssim respecte a les seves motivacions.

En un gir de guió, sembla que el responsable d'aquestes morts és un vell conegut de la sèrie, però el més important de tot plegat és que, després del que és una saga no especialment interessant, tenim, ara sí, una mort a la família.

Ens hem passat uns anys veient créixer una sèrie de personatges i coneixent-los i estimant-los cada cop més, i ara hi ha hagut una mena de relleu amb la marxa d'en Cisco i l'arribada dels interessants, però clarament de menys categoria, Chester i Allegra, que val a dir que la vuitena teKillermporada s'encarrega de caracteritzar i no cauen en absolut malament.

Però jo en Cisco i la Caitlin els duc al cor, i aquesta última en realitat ara ja era la "germana de". La Killer Frost, darrerament Frost a seques, és un d'aquells casos d'enemiga reconvertida en aliada, i s'havia fet estimar moltíssim, però aquesta temporada ens ha deixat, i ara ho dic com a eufemisme de dinyar-la. La qüestió és... per quant de temps?

Després d'un segon interludi en què destaca més que res un episodi en què el cos d'en Barry envelleix a mesura que utilitza la força de la velocitat per culpa de l'artilugi d'un enemic, l'últim arc argumental de la temporada es diu It's All Negative i és, en la meva opinió, molt avorrit i, sobretot, complex, cosa que no hi ajuda.

Les sagues no se succeeixen de manera brusca, sempre hi ha elements que es planten i es van desenvolupant fins que passen al primer pla, i en aquest cas havíem vist l'Iris agafant una misteriosa malaltia temporal -no que duri un temps i prou, sinó que té a veure amb el Temps-. El cas és que arriba un moment que desapareix i es revela que la culpa la tenen les Forces que vam conèixer a la temporada anterior, tot i que en versió negativa i duent a terme un pla de reestructuració dels equilibris després que en Flash prengués a l'Eobard Thawne la seva Força de la Velocitat negativa durant la saga Armageddon. 

Veig que només són 4 episodis, però a mi aquesta saga se m'ha fet massa llarga, i difícil de comprendre i digerir. 

Tot acaba més o menys bé, però de cara a la novena temporada a mi el que em crida l'atenció és si se sabrà l'efecte que ha tingut a la línia temporal l'accidentada i registrada visita que van fer al present els fills d'en Barry i l'Iris. 

Pel que fa la resta, no tinc un interès especial en veure com evolucionen els poders de la Cecile, que en aquesta temporada els ha vist augmentar, ni en el futur d'en Chester i l'Allegra, però demano als guionistes que sàpiguen trobar enemics interessants, que no siguin més del mateix. Aquesta temporada ha sigut, com la setena, un intent d'això, amb diverses trames i no un sol enemic desesperantment invencible com va passar amb alguns de temporades anteriors, però trobo que no han acabat de tenir un interès gaire elevat. Hi ha marge per millorar.

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (setena temporada)

A diferència de la darrera vegada, aquest cop puc escriure l'entrada sobre el final d'una temporada d'aquesta sèrie pràcticament de seguida que s'hagi emès/distribuït. No se me n'han acumulat episodis, l'he dut força al dia i, per què enganyar-nos, ara mateix tampoc no tinc res més de què parlar-vos, aquí a Cementiri de Pneumàtics, de manera que som-hi.

S'ha acabat la setena temporada de DC's Legends of Tomorrow, que és fàcil de dir, però ni jo mateix esperava, quan es va estrenar, que duraria tant. I, després de veure com les altres sèries de l'Arrowverse (recordem: Arrow, The Flash i Supergirl, la primera i la tercera ja finalitzades) perdien força i mostraven clars senyals d'esgotament, em mantinc en l'afirmació que aquesta és la millor de les quatre, i és que a més de ser molt divertida, no ha perdut el nivell, no ha afluixat, en cap moment. Ho dic cada any i m'alegro de poder tornar-ho a dir havent-ne vist la setena tongada d'episodis.

Si vau llegir l'entrada sobre la sisena temporada, o si senzillament us en recordeu, la cosa havia acabat amb un casament molt esperat, però amb les llegendes de demà encallades a l'any 1925, sense Waverider per poder continuar la seva tasca de defensors de la línia temporal.

Després d'uns primers intents de reconstruir la seva nau del temps, com ens podem imaginar infructuosos, la colla s'adona que haurà de buscar una altra manera de fer viatges temporals, i amb uns mitjans molt limitats, sobretot per a una gent que, com nosaltres, està massa acostumada a les comoditats modernes, emprèn una odissea per trobar-se amb en Gwyn Davies, el creador dels viatges en el temps. 

Pel camí, com no podia ser d'una altra manera, som testimonis de delirants trobades amb gàngsters de la Chicago dels anys 20, en J. Edgar Hoover o en Thomas Edison, però també, per circumstàncies de la trama, acaben visitant llocs i moments com Sarajevo l'any 1914, inici de la Primera Guerra Mundial, o el desastre nuclear de Txernòbil de 1986. 

Com sempre, però, Legends of Tomorrow també ens reserva alguns moments més seriosos, emotius i fins i tot dramàtics, i en aquest sentit hi juga un paper important l'esmentat Gwyn Davies, que interpreta precisament en Matt Ryan, l'actor que feia del desaparegut Constantine. No s'esmenta explícitament que s'assembli a ell, però com que els espectadors no som idiotes, vull pensar que hi ha alguna raó darrere d'això i que la coneixerem a la vuitena temporada.

El cas és que ell va inventar la màquina del temps per intentar salvar un soldat de qui estava enamorat, i tant la seva mort com la pròpia homosexualitat són coses que el torturen. Parlant de temes sentimentals, els altres membres de la colla també tenen moments de protagonisme en aquest sentit: en Nate i la Zari hacker han de descobrir com s'ho faran per estar junts sense setmanes senceres de separació, dos membres del grup que no vull esmentar s'adonen dels sentiments que han nascut entre ells a les darreries de la temporada, i la Sara i l'Ava continuen, com sempre, amb una relació sana i sòlida.

Hi ha altres menes d'amor, evidentment, i ho pot dir la Spooner, que en la seva segona temporada continua donant força joc i veu néixer una bonica amistat amb l'Astra, també de les últimes incorporacions i dolenta reconvertida -fórmula que sempre m'ha encantat-, i aquesta, al seu torn, crea amb la seva màgia, tot i que sense voler, una versió humana de la Gideon, la intel·ligència artificial de la Waverider interpretada per l'Amy Louise Pemberton. De fet, totes tres acaben formant un grup entranyable, cosa que no està renyida amb la possibilitat que, a més a més, protagonitzin històries d'amor romàntic amb altres personatges.

Entrar en més detalls sobre la trama de la temporada no té gaire sentit, encara que la sèrie ja fa temps que no segueix tant la fórmula de missió setmanal i en teoria seria més fàcil fer-ho, perquè al final tot plegat són intents fallits, atès el to humorístic de la sèrie, d'assolir un objectiu simple que es complica tant pels errors propis com pels entrebancs que els posen els enemics.

Només em queda dir que, altre cop, els nous episodis de DC's Legends of Tomorrow aproven amb bona nota amb el seu humor i un repartiment excel·lent que fa que estimem els seus personatges fins al punt que lamentem quan marxen -per defunció o per decisió pròpia-, però fins ara els relleus que hi ha hagut han estat tan bons que confesso que almenys a mi les llàgrimes se m'han eixugat molt ràpidament.

No sé quantes temporades més durarà aquesta sèrie, com a mínim n'hauria de ser una més, ja que aquesta ha acabat també amb un cliffhanger, però si els personatges són tan interessants, i les trames tan esbojarrades, mentre no em toquin el nucli de tot plegat, que és la Sara Lance, que arribin tants episodis com vulguin.

 

Sèries: Supergirl (sisena temporada)

Reconec que arriba un moment que aquestes ressenyes temporada a temporada d'algunes sèries, sobretot les de superherois i superheroïnes, les faig mig obligat per mi mateix. Per continuar la cadència. Passa quan ja duen uns quants anys i, especialment, quan ja no m'agraden gaire.

I lamento que sigui el cas de la sèrie que avui ens ocupa, perquè al principi m'agradava força, però no deixaré de fer-ho justament a l'última de les seves temporades, ara que se sap que no continuarà, així que som-hi.

Supergirl naixia com la tercera de les sèries de l'Univers DC televisiu, l'anomenat Arrowverse, l'any 2015, i tenia en la seva protagonista una entranyable i càndida superheroïna que podia estirar el fil tota sola. Amb el pas del temps, però, és natural que se li hagin anat unint aliats. I ja està bé així. El problema, però -si més no per a mi-, és que al final la cosa s'ha acabat assemblant més aviat a una Lliga de la Justícia  de segona divisió -ho havia semblat inicialment el grup de Legends of Tomorrow, però al final va acabar sent una altra cosa, i molt més ben trobada-, i ho reflecteix el pòster de la seva sisena temporada.

Una temporada que s'ha dividit en dues parts que més o menys coincideixen amb la brutal aturada de tres mesos que hi va haver a l'estiu, havent començat al març i finalitzat al novembre: a la primera, la colla se les empescava per rescatar la Kara del seu captiveri a la temible Zona Fantasma, element de la mitologia d'en Superman que fins i tot jo, que no hi entenc gens, coneixia de nom.

L'hi havia enviat el pesat d'en Lex Luthor, que he de dir que tal com està escrit i interpretat (per en John Cryer) en aquesta sèrie trobo que és un dels enemics més ben aconseguits de l'Arrowverse. 

En tot cas, el grup fa mans i mànigues per treure-la d'allà, d'on no pot sortir sola, i això també fa que arribin a la Terra alguns d'aquests espectres, que desfermen el caos sobretot entre els protagonistes, als quals afecta de maneres diferents. No és una trama especialment interessant, per al meu gust, però sí que m'havia agradat més que no pas el que vindria a continuació.

Resulta que a la Zona Fantasma també hi estava atrapada la Nyxly (Peta Sergeant), un ésser de la cinquena dimensió, com en Mxyzptlk, que vol reunir unes pedres màgiques que li donaran un poder il·limitat amb què pretén venjar-se del seu pare, que és qui l'havia enviat a la Zona Fantasma.

Una venjança que afecta a la Terra i al grup de superherois i ajudants protagonistes, atès que les pedres es troben en uns objectes concrets i la trama esdevé una cursa contra rellotge per evitar que la Nyxly es faci amb aital poder, ja que es tracta d'un personatge gens de fiar. 

Se sap que la màgia és un dels elements contra els quals els kryptonians són febles o vulnerables, i en aquesta temporada, donada la premissa, se'n veu molta. Per acabar-ho d'adobar, resulta que la Lena Luthor és una bruixa i ho descobreix ara, de manera que us podeu imaginar l'empatx que he tingut d'un tema que ja de per si no m'atrau gaire quan apareix als còmics de superherois o, en el seu defecte, a les seves adaptacions audiovisuals. 

Però bé, malgrat que se m'ha fet una mica llarga, al final la història acaba amb una lluita èpica entre els defensors del nostre planeta i l'aliança Nyxly-Lex Luthor, i pel camí es van acabar de definir les relacions entre els personatges i es produeix algun canvi vital en alguns d'ells, com ara l'adopció d'una identitat superheroica o la d'una criatura, i tot plegat acaba amb una finale que ens deixa amb un somriure i una protagonista que, després de patir durant anys amb les grans dificultats que ha tingut per conciliar la vida privada i la pública (com a superheroïna), troba finalment el camí.

Em sap greu que aquesta temporada hagi estat la que menys m'ha agradat, no puc dir que per al meu gust Supergirl hagi marxat amb un cant del cigne, precisament, però intentaré recordar-la pels bons moments i per uns personatges entranyables que no sempre han estat acompanyats per uns bons guions ni uns efectes especials gaire reeixits. La tornarem a veure, la Kara, com a convidada a les altres sèries? El temps ho dirà.

 

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (sisena temporada)

Sembla mentida, però aquella sèrie que semblava que estaria protagonitzada per una mena de Lliga de la Justícia de marca blanca, amb les desferres de l'Univers DC (i que certament es presentava com a tal), i amb tota la fila de no haver de durar més d'una temporada, ha completat la seva sisena part amb una salut tremendament bona, i probablement havent-se convertit ja en la millor sèrie de l'Arrowverse. 

No sé si és un sentiment generalitzat, però si m'ho pregunten a mi no em costaria gaire fer aquesta afirmació sense el "probablement". Amb la desaparició d'Arrow, els clars símptomes de cansament de The Flash i una Supergirl que té alts i baixos, amb Batwoman bé -però encara jove- i sense haver començat a veure Superman & Lois, el que sí que puc dir és que Legends of Tomorrow és la sèrie, de totes aquestes, amb la qual m'ho passo millor. 

Amb un to desacomplexadament humorístic i fregant la sèrie B, ens continua presentant històries que sí, que tenen algun moment dramàtic i subtrames, però que sobretot estan pensades per mantenir-nos amb un somriure a la cara, i des que els seus responsables van descobrir aquest potencial i van deslligar-la de la pretesa seriositat de les altres sèries, encara que s'hagin barrejat en diversos crossovers, la sèrie ha anat cap amunt i, de moment, no n'ha baixat.

En fi, avui toca repassar la seva sisena temporada, emesa originalment entre maig i setembre de 2021, amb una pausa de gairebé un any respecte a la cinquena per qüestions relacionades amb la pandèmia de COVID-19, però queda compensat perquè aquest cop només caldrà esperar un mes per a la setena tongada d'episodis.

No hi ha dubte que la Sara Lance és la capitana i protagonista principal d'una sèrie que, tot i així, és força coral, però la seva abducció per part d'uns alienígenes al final de la temporada anterior ha permès que aquesta nova etapa donés més rellevància als altres personatges, que s'havien d'espavilar sense ella a l'hora de dur a terme les seves missions mentre ho compaginaven amb la cerca de la seva líder.

Un cop trobada, però, les repercussions de la seva abducció arriben fins al final dels seus 15 episodis. Per exemple, amb un gir radical que fa la vida d'en Mick Rory en conèixer bíblicament una alienígena.

D'aquella trobada en plena aventura de rescatar la Sara, en Mick en surt embarassat, una de les idees més boges que ha tingut mai la sèrie, i tot i així amb un sentiment maternal (paternal?) inesperat en ell, encara que, com ja sabem, en un dels viatges temporals que va fer amb els seus companys va engendrar una filla que, al present, és major d'edat i tot. 

Aquesta alienígena amb qui s'aparella, la Kayla (Aliyah O'Brien), és qui s'havia encarregat de segrestar la Sara, però ho feia a les ordres d'algú altre que es descobreix més tard. Es tracta d'en Bishop (Raffi Barsoumian), un geni científic. 

El seu motiu per segrestar la Sara, i altres personalitats de la història de la humanitat, era fer servir el seu ADN per crear una nova raça humana després d'eliminar l'actual, que com ja sabem -i en això estem d'acord- és perjudicial, per dir-ho finament, per a l'univers. 

Especialista en clonació, és també el responsable de la creació de les AVA, un dels clons de les quals és l'Ava que coneixem, i que sabíem que era un clon, però no qui l'havia creat. I ara també ho és la Sara, el cos original de la qual ha mort i ha estat substituït amb els records reimplantats i algunes interessants habilitats extra. Així, doncs, és la seva segona mort, perquè recordem que ja havia traspassat i ressuscitat a Arrow. 

Es tracta d'un enemic que anirem veient sobretot cap al final de la temporada, però abans de tot això la Sara per fi es retroba amb els seus companys i, en la seva missió general de seguiment del rastre d'activitats alienígenes al llarg de la història, amb ella o sense veiem els Legends treballant a la llavor de la cadena Big Belly Burger als anys 50, en un concurs de talents el 2045, en plena Crisi dels Míssils de Cuba el 1962, al Salvatge Oest a finals del segle XIX, a una sitcom de 2023, en una bitllera espacial o a l'Albacete de 1939. 

L'excusa és la dels alienígenes, sí, però al final ens permet veure'ls viatjar endavant i enrere en el temps i viure situacions d'allò més delirants, que és el punt fort de la sèrie, mentre reforcen lligams i les relacions evolucionen.

En aquest àmbit m'ha agradat molt veure com la Zari original tornava, després que acordés amb la seva substituta un alternança periòdica entre el tòtem i la dimensió dels altres personatges, cosa que permet que la seva relació amb en Nate continuï, encara que sigui a batzegades, i és que era una parella que m'agradava particularment, però que havia tingut un comiat força trist en manifestar-se impossible que la Zari Tomaz i la Zari Tarazi coexistissin si volien mantenir viu en Behrad, que d'altra banda s'ha revelat com una incorporació molt interessant i divertida en aquestes últimes dues temporades.

En el capítol de les incorporacions, i després d'estires i arronses que vam veure a la cinquena temporada, l'Astra, antiga enemiga, ja és un membre més dels Legends, però ara sense poders, i per això demana a en Constantine que li ensenyi màgia.

No tenen la millor relació de professor i alumna, i en una de les picabaralles tots dos perden els poders que tenien, cosa que marca bona part de la resta de la temporada perquè ell considera que és inútil sense la màgia, i des de llavors dedica tots els seus esforços, de manera força egoista, a recuperar-la, i fins i tot recorrerà a un beuratge de l'infern, és a dir la droga, per fer drecera en aquest objectiu.

És un trist desenvolupament de les circumstàncies d'un personatge que sempre havia anat força a la seva, però que havia aconseguit una bonica relació sentimental amb la Zari pija i el respecte de la resta de Legends. Malauradament, al final d'aquesta temporada, manipulat pel ja esmentat Bishop, troba el seu tràgic final. 

A la seva dreta, a la imatge de dalt, veiem una altra nova incorporació, que és l'Esperanza "Spooner" Cruz (Lisseth Chávez), una noia que viu atrinxerada i que assegura que va ser abduïda pels extraterrestres de petita i que pot comunicar-s'hi gràcies a -per a ella "per culpa de"- uns poders mentals que va adquirir presumptament amb aquella abducció, d'allò més útils per a les missions de la temporada.

Al final les coses es van reconduint, i malgrat tot el patiment i l'esmentada pèrdua d'en Constantine, la Sara i l'Ava per fi poden celebrar el seu esperat casament, que queda interromput pel cliffhanger de la temporada: la nau Waverider és destruïda per una altra Waverider, i l'equip es queda embarrancat a l'any 1925 sense aparent manera de sortir d'allà. 

Veurem què ens espera a la setena temporada, però aquesta sisena ha estat divertidíssima, delirant i amb uns personatges prou atractius, com sempre, de manera que sense que gairebé ens n'adonem continua el cicle d'altes i baixes que ha caracteritzat la sèrie des del principi. Si algú segueix o ha seguit alguna vegada alguna de les altres sèries de l'Univers DC televisiu, però pel que sigui no ha fet cas d'aquesta, hi insisteixo: s'està equivocant. 

Sèries: Batwoman (primera temporada)

He deixat expressament per al final l'última sèrie que s'ha incorporat a l'Univers DC televisiu, més concretament a l'Arrowverse, perquè en ser una primera temporada no calia córrer ni la volia tractar de la mateixa manera, perquè entre altres coses he de fer una presentació dels seus personatges.

El cas és que després que l'any passat, al crossover anomenat Elsewords, que va afectar les altres sèries (Arrow, The Flash, Supergirl i aquest cop es deixava fora DC's Legends of Tomorrow), ja es va presentar el personatge de la Batwoman, i també es va saber que se n'estava preparant una sèrie.

Es va estrenar a l'octubre i al maig d'aquest 2020 se'n va emetre l'últim episodi de la primera temporada, que va ser el 20è en comptes del 22è per culpa de la pandèmia, igual que els ha passat a altres sèries tant de l'Arrowverse com de fora d'aquest.

Creada per Caroline Dries, Batwoman s'inspira en molts aspectes en l'etapa de Greg Rucka i J. H. Williams III als còmics del personatge, de la qual vaig parlar en aquesta entrada, sobretot pel rerefons de la protagonista i per la formidable enemiga a qui s'enfronta durant tota la temporada. 

Posant-nos en context, Batwoman ens presenta una Gotham abandonada per en Batman fa 3 anys, i on qui s'encarrega del compliment de la Llei és l'empresa privada Crows, que pertany a en Jacob Kane (Dougray Scott), un home amb formació militar, molt estricte i content de poder, amb una cerimònia i tot, apagar la batsenyal i acabar oficialment amb la permissivitat amb els justiciers.

Una misteriosa banda liderada per una dona que es fa anomenar Alice (Rachel Skarsten) per la protagonista del llibre Alícia al País de les Meravelles saboteja aquesta cerimònia i sembla que té com a objectiu el senyor Kane, de manera que la filla d'aquest, la Kate (Ruby Rose, vista a Orange is the New Black), decideix anar a buscar el seu cosí, en Bruce Wayne, investigant pistes sobre on pot haver anat a l'Edifici Wayne, i descobreix que és en Batman.

En un gir una mica agafat amb pinces ja al primer episodi, troba el seu uniforme i amb l'ajuda d'en Luke Fox (Camrus Johnson), treballador de l'empresa i fill del mític Lucius Fox, l'adapta al seu cos i comença a fer de justiciera sense temps de pensar-s'ho gaire, mentre que en Luke li fa d'assistent a distància i fabricant de gadgets.

La decisió té un motiu, però: la Kate acaba de tornar de l'estranger, però va rebre formació militar en una acadèmia, així que té nocions de combat.

També en té la Sophie Moore (Meagan Tandy), amb qui va tenir una relació a l'acadèmia, però com que en ser investigades per la tan temible homosexualitat ella la va negar, l'única expulsada va ser la Kate, que se'n va anar i va deixar enrere aquest gran amor seu.

Val a dir que la Sophie es penedeix d'aquella decisió i que sempre ha trobat a faltar la Kate, però actualment es fa passar per heterosexual i està promesa amb un company de feina. El lloc on treballa, per cert, és l'empresa Crows, cosa que tanca el cercle.

També tenim la germanastra de la Kate, la Mary (Nicole Kang), filla de la segona dona del seu pare (no comparteixen sang) i, tot i que es van conèixer quan ja eren grandetes, tenen una bona relació que va millorant des que la protagonista descobreix que la seva personalitat de nena rica i addicta a les festes de la jet set és una tapadora per a la seva clínica clandestina, que fa servir per guarir gent gràcies als seus coneixements com a estudiant de Medicina.

A la Kate li aniran molt bé, però li resulta difícil justificar segons quines ferides i lesions, atès que s'estima més no revelar a la seva germanastra les activitats que duu a terme a les nits.

En tot cas, al llarg del que portem de sèrie veiem com l'encara principiant superheroïna s'enfronta a diverses amenaces a la ciutat de Gotham, amb friccions incloses amb Crow en la seva identitat emmascarada, sense que son pare sàpiga que és la seva filla la nova justiciera que odia i que, si fos per ell, empresonaria o fins i tot mataria.

Però el més interessant de la trama, i de tot plegat en realitat, és l'esmentada Alice, una dolenta clarament transtornada i amb un passat que ho justifica: resulta que és la germana bessona de la Kate, donada per morta fa uns anys en un accident, que ara clama venjança contra la seva família per tot el que va patir a resultes d'aquell error. 

I aquesta és la gràcia d'aquests episodis: ni l'estira i arronsa amorós entre la Kate i la Sophie, ni la necessitat d'amagar la seva identitat, ni el pas pel crossover amb les altres sèries de Crisis on Infinite Earths: és el conflicte intern entre aturar la seva germana, una enemiga terrible i de les que fan època pels seus mètodes i la seva efectivitat assassina, o salvar-la d'alguna manera, fer que torni a ser com abans i recuperar-la. 

Veurem com evoluciona aquesta qüestió en futures temporades, ja amb una nova actriu fent de Batwoman (la Ruby Rose va anunciar que deixava la sèrie per motius personals), però seria una llàstima perdre aquesta enemiga, tant per la profunditat que té com pel seu caràcter i les implicacions personals que té en la Batwoman i el pare de totes dues. 

De moment, a mi m'ha satisfet força, malgrat que com algú em comentava s'està "Gothamitzant" una mica pel que fa a teatralitat i l'aparició anacrònica d'alguns enemics coneguts. En qualsevol cas, per a mi és un bon començament.

Sèries: Supergirl (quarta temporada)

Més sèries, ja em perdonareu, però coincideixen diversos finals de temporada -i ja porto prou retard respecte de quan es van produir, com per anar-hi intercalant entrades d'altres temes-, a més que tampoc no estic trobant temps per llegir i, per tant, parlar d'altres coses.

El cas és que, després de repassar la setena temporada d'Arrow i la cinquena de The Flash, és el torn de la quarta de la sèrie protagonitzada per la Noia d'Acer, la cosina d'en Superman i un dels personatges més entranyables i alhora poderosos de l'Arrowverse.

L'última temporada emesa de Supergirl ha estat més aviat monotemàtica, però d'una manera interessant, variada en les subtrames i lògica, ja que el personatge ja havia pogut ser presentat i s'hi havia aprofundit durant tres temporades, així que la quarta es podia permetre el luxe de posar tot el pes en la trama i no tant en la protagonista o els secundaris.

El cas és que, després que es descobreixi que la Presidenta dels Estats Units és alienígena i que ho havia amagat (d'aquí l'"es descobreixi"), l'opinió pública contrària a la presència a la Terra d'aquest nou tipus d'estranger va augmentant, i determinades organitzacions estan interessades en fomentar això.

Troben el portaveu ideal en el professor universitari Ben Lockwood (Sam Witwer), antic defensor dels alienígenes que, a causa dels atacs extraterrestres de les anteriors temporades, pateix tragèdies personals que el duen a canviar de bàndol de manera radical i convertir-se en un activista incansable no ja per l'expulsió o la segregació, sinó per l'extermini dels alienígenes, amb la identitat malvada d'Agent Liberty. 

Amb el seu carisma i les seves habilitats oratòries atrau cada cop més aliats, gent sense capacitat reflexiva que li fa d'exèrcit, i és contra això que han de lluitar, amb la dificultat afegida de la caiguda en picat de la popularitat, la Supergirl i els seus amics.

L'equip va creixent, i ara la Kara té l'ajuda de personatges com en Brainiac (Jesse Rath) o la Nia "Dreamer" Nal (Nicole Maines), l'última de nova incorporació a la sèrie, però el que és el D.E.O., ara amb la germana de la protagonista com a directora -i amb trames personals, també, que s'ho mereixia-, ja no la veu amb tan bons ulls, ans al contrari, perquè el govern dels Estats Units es mira amb lupa aquesta extraordinària col·laboració que fins ara s'havia tolerat sense problemes i exigeix un control molt més rigorós sobre les activitats de la Cosiníssima.

La lluita té lloc en diversos fronts, però: la Supergirl i els seus han d'actuar al marge de l'Administració, i aturar els Children of Liberty sense oblidar que són humans, però alhora també han d'evitar que venjadors com en Manchester Black (David Ajala) responguin als atacs amb més violència. 

Per altra banda s'intenta donar més paper, tot i que d'una manera una mica estranya i fallida, a en James Olsen, en proporcionar-li poders per salvar-li la vida quan està greument ferit a causa d'un dels fets d'aquesta llarga guerra. 

És també el resultat d'un dels experiments de la Lena Luthor, que continua creixent com a personatge secundari i que té una evident connexió familiar amb l'enemic clàssic d'en Superman per excel·lència.

I no s'ha amagat mai, de fet se l'havia esmentat més d'una vegada, però en aquesta temporada per fi apareix en Lex Luthor (John Cryer), que descobrim que com a gran manipulador que sempre ha estat, és al darrere de tota aquesta maquinació contra els alienígenes, que ja sabem que són el seu enemic número u, i qui mou els fils dels dolents de la temporada.

Ens ho mostren amb la notable interpretació que en fa l'actor, i amb una recta final d'episodis més que interessant, que posa el punt final a una temporada que en realitat parla de racisme nascut de la por al desconegut i fins i tot de l'enveja. 

Una temporada força interessant, i que també té la seva part al crossover anomenat Elseworlds, que de fet conclou a Supergirl. Veurem què ens espera a la cinquena temporada, però igual que a les altres sèries, aquí també tenim la visita de The Monitor (LaMonica Garrett), que indica crossover la propera temporada, amb Crisis on Infinite Earths. 

Sèries: Arrow (setena temporada)

Tornem a tenir, a finals de primavera o principis de l'estiu, com cada any, una nova ronda d'entrades sobre temporades de sèries de superherois, i aquest cop la començarem amb la setena d'Arrow, la que ho va començar tot pel que fa a DC Comics a la televisió. 

Comento això també perquè ja se n'albira el final: està previst que hi hagi una vuitena temporada que serà l'última i que tindrà menys episodis del que és habitual, 10 en comptes dels 22-23 de sempre. Però no ens avancem als esdeveniments, no fem flashforwards com els que han poblat la temporada, i concentrem-nos en el que s'ha vist fins ara.

En parlar de la sisena temporada vaig dir que em semblava una de les millors de la sèrie, per la seva ambientació urbana, per un enemic potent que venia dels còmics (com en el cas d'en Prometheus la temporada anterior) i per, en general, oferir una imatge del mite d'en Green Arrow més propera als còmics.

Acabava amb la revelació que el protagonista acceptava complir condemna a canvi que l'FBI deixés estar els seus companys, un sacrifici immens que ens el situa entre reixes al començament de la nova temporada.

Des d'allà poca cosa pot fer per combatre el mal, concretament un Ricardo Díaz que encara belluga i que amenaça la integritat física de la seva família, a més de fer-li la guitza a l'Oliver a través dels contactes que té a la presó. Però ell, allà dins, amb molta paciència i enfrontant-se diàriament a enemics que sovint va contribuir a col·locar allà ell mateix quan no en compartia l'estatus jurídic, aguanta com pot.

La resta del Team Arrow, sense el seu líder, tampoc no s'està de braços plegats i mira de fer caure en Díaz, un home tan poderós que gairebé no hi ha ningú a Star City que no tingui en nòmina.

En forma part a partir de cert punt un vell conegut, en Roy, que havia deixat la sèrie i a la sisena temporada hi havia aparegut com a convidat. Aquest cop apareix en uns quants episodis, tant del present com dels flashforwards dels quals parlaré més avall, i cobreix així una mica l'absència de la Thea, que com ja vaig explicar va marxar a la temporada anterior.

La trama d'en Díaz i la de l'Oliver a la presó ocupen bona part de la temporada, però el protagonista no triga gaires episodis a sortir de la presó fent un tracte amb l'FBI per ajudar la policia federal a acabar amb l'enemic, i fins i tot el veiem, juntament amb els seus companys superherois, treballar oficialment per a la policia per tal d'evitar la llei antivigilants que els impedeix actuar amb llibertat, cosa que al final resulta que més o menys poden continuar fent.

Però la subtrama de tota la temporada és la de la nova Green Arrow, que actua misteriosament quan el titular de la identitat està empresonat, i que després acaben descobrint que és l'Emiko Queen, personatge nascut als còmics de l'etapa The New 52 i que és germana de l'Oliver per part de pare.

Ha arribat a Star City amb la intenció de venjar-se de la família del pare, que les va abandonar tant a ella com a la seva mare després de dur una doble vida durant un temps, i tot i que en alguns moments sembla que s'hagi d'aliar amb els herois, s'acaba mostrant com una temible enemiga, deixeble d'un nou i misteriós enemic anomenat Dante, i lidera un grup terrorista, el Novè Cercle, que, com en Díaz i com sembla que tants altres, té la intenció de destruir la ciutat.

El seu problema és que aquesta venjança retorçada i sense gaire lògica, molt visceral, l'encega i, tot i que posa contra les cordes el seu germà i els seus aliats amb molta habilitat, tot embrutant-ne la imatge pública amb muntatges -com si no tinguessin prou problemes de percepció-, la manca de concentració en els objectius de l'organització provoca tensions amb la resta dels seus membres.

Els flashforwards són, aquest cop, la manera de mostrar-nos dues històries paral·leles, característica d'Arrow des que va començar, i en aquesta ocasió ensenyen una Star City dictatorial l'any 2040 en què queden pocs dels membres del Team Arrow, envellits (no gaire bé, segurament per temes de pressupost i agenda, com sol passar a la televisió), i es dona pas a una nova generació d'herois i heroïnes, joves però adults, entre els quals en William, fill de l'Oliver, la Mia, també filla d'ell i en aquest cas amb la Felicity aportant l'altre 50% -i l'embaràs de la qual és una de les novetats de la temporada al present-, i la Zoe, filla d'en Rene, entre altres.

És una trama confusa, ambientada en una angoixant zona emmurallada i molt basada en la tecnologia, que personalment m'ha avorrit i no m'ha arribat a interessar gaire en cap moment. No és el primer cop que això passa, però. Sempre m'ha agradat més veure el que passava a la història principal.

Una història principal, la de la setena temporada, que també he de reconèixer que m'ha acabat avorrint una mica, tot i que començava bé. Crec que no serà pas una cosa dolenta, que la sèrie s'acabi, perquè es nota la manca d'idees, i aquesta setena tongada d'episodis sembla que vulgui explicar massa coses, que vulgui fer massa girs de guió, i els flashforwards només distreuen l'atenció, a més de ser innecessaris.

Però també hi ha hagut lloc per a episodis curiosos, com un que està fet en format documental, i el ja clàssic crossover amb les altres sèries de l'Arrowverse, en aquest cas anomenat Elseworlds, com la línia d'històries de DC en què se'ns ensenyen universos alternatius o històries no canòniques. Aquesta vegada els herois han de recuperar un poderós llibre amb què s'ha reescrit la realitat, amb el curiós efecte que l'Oliver Queen i en Barry Allen s'han intercanviat els papers, o més ben dit els cossos. De pas, es presenta la versió televisiva de la Batwoman, que tindrà sèrie pròpia.

En fi, la setena temporada d'Arrow m'ha agradat menys que la sisena, tot i que no trobo que hagi estat cap desastre, i acaba en clau força emotiva i dramàtica, amb uns esdeveniments que enllacen amb el crossover de la propera temporada, el de Crisis on Infinite Earths, una referència al crossover més famós de la història de DC Comics.

Sèries: The Flash (quarta temporada)

La tercera temporada de la que encara ara considero -i suposo que la gent considera- la millor sèrie televisiva de l'Univers DC era, segons l'entrada que li vaig dedicar, entretinguda, amena i espectacular, i amb un clímax a l'alçada del nivell general del producte.

Hi havia un enemic que s'anticipava a tots els moviments dels protagonistes perquè pertanyia al futur i sabia el que aniria passant, i això tenia gràcia. El problema és que, a la quarta temporada, ens trobem un rival que també s'anticipa a les accions dels personatges del bàndol dels bons.

En aquest cas no ve del futur, sinó que és un científic que a través d'un aparell creat per la seva dona i ell mateix, combinat amb la previsió de l'explosió de l'accelerador de partícules que dona origen a la sèrie, va adquirir una intel·ligència encara més elevada de la que ja tenia, de manera que és capaç de pronosticar amb exactitud qualsevol cosa.

Es tracta d'en Clifford DeVoe (Neil Sandilands), també conegut com a Thinker, que amb la seva dona Marlize (Kim Engelbrecht), que li ha dissenyat una mena de tron que el manté amb vida després que el sobtat increment d'activitat cerebral hagi perjudicat el seu cos, té plans de conquistar el món des d'un punt de vista intel·lectual per convertir-lo en un lloc millor.

Però, malgrat que és un enemic que ocupa tota la temporada, al principi la preocupació de l'anomenat Team Flash és recuperar en Barry, atrapat a la Speedforce com a sacrifici necessari al final de la tercera temporada.

El seu retorn, però, provoca l'alliberament de matèria fosca i la creació d'uns quants metahumans, gent normal que anava en un autobús i va adquirir poders, com és el cas d'en Ralph Dibny (Hartley Sawyer), expolicia corrupte que precisament en Barry havia fet caure, i que s'uneix a l'equip mentre aprèn a fer servir l'elasticitat del seu cos, el seu poder, que el converteix en l'Elongated Man, un superheroi de tercera fila de l'Univers DC, però prou conegut.

És un interessant afegit, que també aporta moments d'humor perduts amb la mort del Harry Wells de Terra-19 al final de la tercera temporada, personatge, per cert, substituït aquí altre cop pel de Terra-2, que ja havia liderat S.T.A.R. Labs durant la segona.

Curiosament l'Iris s'ha incorporat a l'equip com una mena de directora d'operacions, sense formació prèvia -representa que és periodista-, mentre que la Caitlin i en Cisco continuen ajudant amb les seves especialitats, però també els poders que van adquirir -o almenys manifestar- després que en Barry.

Tornant a la trama, els plans d'en DeVoe passen per l'adquisició dels poders d'aquests nous metahumans, que suposen els desafiaments autoconclusius dels primers episodis de la temporada, però que en el fons pertanyen a aquesta trama principal i, en realitat, han de ser tant aturats com protegits per part dels protagonistes, per tal d'evitar que l'esmunyedís Thinker es vagi fent més poderós.

Però, com no podia ser d'una altra manera, l'enemic va aconseguint el que vol i es queda els poders dels metahumans, a més dels seus cossos. De retop, aprofita la circumstància de l'abandonament del seu cos original per provocar l'empresonament d'en Barry, acusat de matar l'innocent ciutadà Clifford DeVoe. Una dificultat més, de la qual se'n surt d'una manera inesperada.

Com ja vaig explicar a l'entrada sobre la sisena temporada d'Arrow, aquest cop també hi ha hagut un crossover de les sèries de l'anomenat Arrowverse, i ha estat un quàdruple episodi anomenat Crisis on Earth-X, amb invasió de versions nazis dels superherois i, com a fet més destacable, el doble casament de l'Oliver i la Felicity i, és clar, en Barry i l'Iris.

Després de la interrupció, embotida amb calçador i no gaire memorable, però com sempre un homenatge als seguidors de les quatre sèries, continua l'odissea d'intentar detenir els plans d'aquest enemic que tot ho preveu i s'avança a qualsevol esdeveniment, per més petit que sigui.

Evidentment, malgrat el patiment sostingut, ho acabaran aconseguint, en un últim episodi emocionant i emotiu, com és habitual.

Però, tot i la diversitat argumental que dona el fet d'anar coneixent diversos metahumans i les seves circumstàncies, algun enemic esporàdic que serveix per distreure'ns una mica com l'Amunet (Katee Sackhoff, protagonista de Battlestar Galactica) o moments entranyables com les complicades cites d'en Cisco i la Gipsy (amb el convidat especial Danny Trejo, que fa del seu pare), em fa la sensació que ha estat una temporada poc diferent de l'anterior, reiterant el concepte de nèmesi que s'anticipa a qualsevol cosa.

No vol dir que la temporada hagi estat dolenta, o inferior a les altres. Per a mi no, en absolut (tot i que em consta que hi ha divisió d'opinions i les audiències han baixat força). Però li ha mancat una mica més d'originalitat. El final, d'altra banda, amb la revelació de la identitat d'una noia misteriosa que s'ha deixat veure en alguns moments de la temporada, promet. Veurem com es desenvolupa la cinquena temporada.

Sèries: Arrow (sisena temporada)

Un any més d'Arrow i torna a tocar fer la ressenya de la nova temporada, que ja és la sisena, i que faig quan l'he acabat de veure, més tard del que tocaria per circumstàncies personals, i ja aviso que aquesta serà la tònica habitual. 

Després d'una cinquena temporada de retorn a la foscor i un cert realisme urbà més adequat per a l'univers d'en Green Arrow que no pas els enemics amb poders màgics, la sisena entrega es mou en el mateix àmbit i sense canviar el to, i ens ofereix el que penso que ha d'oferir la versió televisiva del personatge, assumides les diferències amb la versió original en paper de l'Arquer Maragda.

La cinquena va acabar amb un cliffhanger i les conseqüències són d'allò més importants a la vida del protagonista, que ara es fa càrrec del seu fill, ja granadet, en haver perdut la mare a l'explosió de Lian Yu provocada pel ja desaparegut Prometheus, un formidable enemic.

Durant els primers episodis de la sisena part veurem com l'Oliver deixa de banda el seu paper de Green Arrow i se centra en fer de pare i d'alcalde, mentre un nou Team Arrow, recordem que format per en Mr. Terrific, en Wild Dog, la nova Black Canary i un John Diggle sota la màscara i l'uniforme del seu soci semiretirat, lluita contra el mal. 

En Cayden James, un llegendari hacker interpretat per en Michael Emerson, que havia tingut un paper petitíssim a la temporada anterior, és el causant dels maldecaps de l'Oliver i companyia -en revelar que és la identitat civil de l'Arquer Maragda- durant aproximadament la primera meitat d'aquesta temporada, juntament amb la Black Siren, la versió malvada i de Terra 2 de la Laurel Lance.

Però abans que hi hagi un gir de guió que marcarà la resta de la temporada tenim el ja esperat crossover amb les altres sèries de l'Arrowverse, que són The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. En aquest cas es diu Crisis on Earth-X.

Resulta que en Barry i l'Iris es casen, cosa que és l'excusa per a la trobada entre les quatre sèries que formen part d'aquest univers televisiu, ben bé com passa als còmics quan hi ha un casament. Però és clar, s'hi havia de posar emoció, i aquí la posa un atac per part de personatges de Terra X, dominada pels nazis.

Típic i tòpic, i segurament aquest no ha estat el crossover més interessant dels que hi ha hagut fins ara, però en la seva quarta part ens ofereix l'esperat casament, en unes altres circumstàncies, on s'apunten també a última hora l'Oliver i la Felicity, ara marit i muller.

Passat aquest parèntesi, a Star City continuen els problemes, i es multipliquen, perquè el hacker Cayden James intensifica la seva ofensiva i a més d'haver-se de defensar de la investigació per part de l'FBI sobre la seva identitat de Green Arrow, l'alcalde Queen viu les hores més baixes de la seva credibilitat com a polític. 

Deia més amunt que hi havia un gir inesperat, i és que aproximadament a la meitat de la temporada un dels membres de l'exèrcit d'en James esdevé, de sobte, el brivall principal.

És en Ricardo "The Dragon" Díaz (interpretat per un Kirk Acevedo que s'ha convertit en un secundari habitual en moltes sèries, com 12 Monkeys o Kingdom), la versió renovada d'un enemic clàssic dels còmics d'en Green Arrow que, amb les seves extraordinàries habilitats com a artista marcial i el seu poder de mafiós que sap el que és començar des de baix, va conquistant la ciutat a tots els nivells.

Igual que en Prometheus a la temporada anterior, posa contra les cordes els protagonistes amb el nivell de corrupció a què aboca la ciutat, i permet que la sèrie mantingui aquesta ambientació urbana i el to relativament realista -no és Daredevil, però suposo que ja se m'entén- que penso que no hauria d'haver abandonat mai.  

Enemics interessants, consolidació de l'essència de la història, sorpreses, drames, grandíssimes dificultats, comiats com el de la Thea, que se'n va amb en Roy, que fa una visita especial després d'haver deixat la sèrie fa anys per problemes de salut, i també alguna tragèdia, perquè ens deixa l'entranyable Quentin Lance a l'últim episodi. Per tot plegat considero que la sisena és una de les millors temporades, per al meu gust, d'Arrow. 

Acaba amb un cliffhanger, també, per no perdre el costum. La setena ja està programada i hi veurem el protagonista començar amb uniforme taronja, que és com acaba la sisena en fer un sacrifici personal per tal de protegir el seu equip. Perquè per més egoista que sembli de vegades, per més solitari que vulgui fer veure que és, l'Oliver Queen és un líder com cal, i ha acceptat carregar amb tota la responsabilitat.