Sèries: Supergirl (quarta temporada)

Més sèries, ja em perdonareu, però coincideixen diversos finals de temporada -i ja porto prou retard respecte de quan es van produir, com per anar-hi intercalant entrades d'altres temes-, a més que tampoc no estic trobant temps per llegir i, per tant, parlar d'altres coses.

El cas és que, després de repassar la setena temporada d'Arrow i la cinquena de The Flash, és el torn de la quarta de la sèrie protagonitzada per la Noia d'Acer, la cosina d'en Superman i un dels personatges més entranyables i alhora poderosos de l'Arrowverse.

L'última temporada emesa de Supergirl ha estat més aviat monotemàtica, però d'una manera interessant, variada en les subtrames i lògica, ja que el personatge ja havia pogut ser presentat i s'hi havia aprofundit durant tres temporades, així que la quarta es podia permetre el luxe de posar tot el pes en la trama i no tant en la protagonista o els secundaris.

El cas és que, després que es descobreixi que la Presidenta dels Estats Units és alienígena i que ho havia amagat (d'aquí l'"es descobreixi"), l'opinió pública contrària a la presència a la Terra d'aquest nou tipus d'estranger va augmentant, i determinades organitzacions estan interessades en fomentar això.

Troben el portaveu ideal en el professor universitari Ben Lockwood (Sam Witwer), antic defensor dels alienígenes que, a causa dels atacs extraterrestres de les anteriors temporades, pateix tragèdies personals que el duen a canviar de bàndol de manera radical i convertir-se en un activista incansable no ja per l'expulsió o la segregació, sinó per l'extermini dels alienígenes, amb la identitat malvada d'Agent Liberty. 

Amb el seu carisma i les seves habilitats oratòries atrau cada cop més aliats, gent sense capacitat reflexiva que li fa d'exèrcit, i és contra això que han de lluitar, amb la dificultat afegida de la caiguda en picat de la popularitat, la Supergirl i els seus amics.

L'equip va creixent, i ara la Kara té l'ajuda de personatges com en Brainiac (Jesse Rath) o la Nia "Dreamer" Nal (Nicole Maines), l'última de nova incorporació a la sèrie, però el que és el D.E.O., ara amb la germana de la protagonista com a directora -i amb trames personals, també, que s'ho mereixia-, ja no la veu amb tan bons ulls, ans al contrari, perquè el govern dels Estats Units es mira amb lupa aquesta extraordinària col·laboració que fins ara s'havia tolerat sense problemes i exigeix un control molt més rigorós sobre les activitats de la Cosiníssima.

La lluita té lloc en diversos fronts, però: la Supergirl i els seus han d'actuar al marge de l'Administració, i aturar els Children of Liberty sense oblidar que són humans, però alhora també han d'evitar que venjadors com en Manchester Black (David Ajala) responguin als atacs amb més violència. 

Per altra banda s'intenta donar més paper, tot i que d'una manera una mica estranya i fallida, a en James Olsen, en proporcionar-li poders per salvar-li la vida quan està greument ferit a causa d'un dels fets d'aquesta llarga guerra. 

És també el resultat d'un dels experiments de la Lena Luthor, que continua creixent com a personatge secundari i que té una evident connexió familiar amb l'enemic clàssic d'en Superman per excel·lència.

I no s'ha amagat mai, de fet se l'havia esmentat més d'una vegada, però en aquesta temporada per fi apareix en Lex Luthor (John Cryer), que descobrim que com a gran manipulador que sempre ha estat, és al darrere de tota aquesta maquinació contra els alienígenes, que ja sabem que són el seu enemic número u, i qui mou els fils dels dolents de la temporada.

Ens ho mostren amb la notable interpretació que en fa l'actor, i amb una recta final d'episodis més que interessant, que posa el punt final a una temporada que en realitat parla de racisme nascut de la por al desconegut i fins i tot de l'enveja. 

Una temporada força interessant, i que també té la seva part al crossover anomenat Elseworlds, que de fet conclou a Supergirl. Veurem què ens espera a la cinquena temporada, però igual que a les altres sèries, aquí també tenim la visita de The Monitor (LaMonica Garrett), que indica crossover la propera temporada, amb Crisis on Infinite Earths. 

Sèries: The Flash (cinquena temporada)

Continuem amb el repàs de les noves temporades de les sèries de l'Arrowverse, és a dir les adaptacions televisives dels còmics de DC que s'han fet coincidir en un mateix univers i interactuar quan s'ha considerat necessari, amb el repàs de la cinquena temporada de The Flash, per a molts la millor d'aquestes versions televisives.

Com acostuma a passar amb les entrades sobre temporades avançades de sèries, no em preocuparé gaire pels spoilers perquè qui llegeixi això ja deu haver vist aquests capítols, i si no és així queda avisat/a des d'aquest moment.

Vaig dir a l'entrada sobre la quarta temporada que, tot i agradar-me, trobava que repetia idees, concretament la d'un enemic que s'anticipa als moviments dels protagonistes. La tercera, en altres paraules, m'havia agradat més.

A la cinquena, però, em passa que s'assembla a la quarta, però d'una altra manera: l'enemic que ocupa pràcticament tots els episodis no s'anticipa a res, però sí que té el mateix objectiu que en DeVoe: arrabassar els poders dels metahumans.

Es tracta d'en Cicada (en català, "cigala", els insectes que fan tant de soroll a l'estiu), interpretat per en Chris Klein (vist a la saga American Pie), que vol aconseguir això, però no per fer-ne ús, sinó per deixar-los indefensos, atès que el seu objectiu final és matar els metahumans, tot per una venjança nascuda del fet que els considera responsables de l'accident que va deixar la seva neboda en coma.

El cas és que és molt poderós i posa realment contra les cordes el Team Flash, fins a la conclusió de la història al final de la temporada, amb viatges temporals i paradoxes inclosos, com ja comença a ser habitual a The Flash.

A banda d'això, el tema principal de la temporada és que, tal com es va revelar al final de la quarta, la noia misteriosa que ha estat seguint els protagonistes és la Nora West-Allen (Jessica Parker Kennedy), la filla d'en Barry i l'Iris, que ve del futur amb la intenció de trobar la manera d'aturar en Cicada, allà invencible, i evitar que el seu pare desaparegui.

En resulta una dinàmica curiosa, en què la jove parella ha de tractar la seva filla adulta sense haver-la conegut de petita, i durant tots aquests episodis van aprenent a estimar-la i tractar-la, perquè per més entusiasta que sigui li cal un bon entrenament que no ha pogut tenir al futur, cosa que genera conflictes amb els desorientats Barry i Iris, que fan el que poden per evitar que prengui mal tot i els poders de velocista que també té.

El contrapunt humorístic el posa, altre cop, una nova versió d'en Harrison Wells, aquest cop anomenat Harrison "Sherloque" Wells, un detectiu de Terra-221 que parla amb accent francès i que, tot i que els altres no se'l prenen gaire seriosament, poc a poc es va notant com, amb les seves deduccions i els seus consells, ofereix una ajuda inestimable.

A banda d'això, els entranyables secundaris que són la Caitlin i en Cisco continuen creixent, ella acceptant i dominant el seu alter ego, la Killer Frost, que ara ja és definitivament aliada dels bons, i ell intentant dur una vida normal després de superar la seva ruptura amb la Gipsy.

També cal destacar la participació de The Flash al crossover de l'Arrowverse d'aquesta temporada, Elseworlds, en què, com ja vaig explicar a l'entrada sobre la setena temporada d'Arrow, en Barry i l'Oliver es canvien les identitats superheroiques per culpa d'un llibre màgic.

No ha estat malament com a temporada, m'ha agradat més que la quarta, però l'enemic he de confessar que no gaire, i he trobat que la trama s'allargava en excés. M'ha faltat, també, l'aparició d'algun enemic de menys entitat, que durés un o dos episodis. Ara bé, el final és excel·lent, dramàtic com a mi m'agraden, i tal com va passar a Arrow apunta directament al crossover de la propera temporada, basat en Crisis on Infinite Earths.

Sèries: Arrow (setena temporada)

Tornem a tenir, a finals de primavera o principis de l'estiu, com cada any, una nova ronda d'entrades sobre temporades de sèries de superherois, i aquest cop la començarem amb la setena d'Arrow, la que ho va començar tot pel que fa a DC Comics a la televisió. 

Comento això també perquè ja se n'albira el final: està previst que hi hagi una vuitena temporada que serà l'última i que tindrà menys episodis del que és habitual, 10 en comptes dels 22-23 de sempre. Però no ens avancem als esdeveniments, no fem flashforwards com els que han poblat la temporada, i concentrem-nos en el que s'ha vist fins ara.

En parlar de la sisena temporada vaig dir que em semblava una de les millors de la sèrie, per la seva ambientació urbana, per un enemic potent que venia dels còmics (com en el cas d'en Prometheus la temporada anterior) i per, en general, oferir una imatge del mite d'en Green Arrow més propera als còmics.

Acabava amb la revelació que el protagonista acceptava complir condemna a canvi que l'FBI deixés estar els seus companys, un sacrifici immens que ens el situa entre reixes al començament de la nova temporada.

Des d'allà poca cosa pot fer per combatre el mal, concretament un Ricardo Díaz que encara belluga i que amenaça la integritat física de la seva família, a més de fer-li la guitza a l'Oliver a través dels contactes que té a la presó. Però ell, allà dins, amb molta paciència i enfrontant-se diàriament a enemics que sovint va contribuir a col·locar allà ell mateix quan no en compartia l'estatus jurídic, aguanta com pot.

La resta del Team Arrow, sense el seu líder, tampoc no s'està de braços plegats i mira de fer caure en Díaz, un home tan poderós que gairebé no hi ha ningú a Star City que no tingui en nòmina.

En forma part a partir de cert punt un vell conegut, en Roy, que havia deixat la sèrie i a la sisena temporada hi havia aparegut com a convidat. Aquest cop apareix en uns quants episodis, tant del present com dels flashforwards dels quals parlaré més avall, i cobreix així una mica l'absència de la Thea, que com ja vaig explicar va marxar a la temporada anterior.

La trama d'en Díaz i la de l'Oliver a la presó ocupen bona part de la temporada, però el protagonista no triga gaires episodis a sortir de la presó fent un tracte amb l'FBI per ajudar la policia federal a acabar amb l'enemic, i fins i tot el veiem, juntament amb els seus companys superherois, treballar oficialment per a la policia per tal d'evitar la llei antivigilants que els impedeix actuar amb llibertat, cosa que al final resulta que més o menys poden continuar fent.

Però la subtrama de tota la temporada és la de la nova Green Arrow, que actua misteriosament quan el titular de la identitat està empresonat, i que després acaben descobrint que és l'Emiko Queen, personatge nascut als còmics de l'etapa The New 52 i que és germana de l'Oliver per part de pare.

Ha arribat a Star City amb la intenció de venjar-se de la família del pare, que les va abandonar tant a ella com a la seva mare després de dur una doble vida durant un temps, i tot i que en alguns moments sembla que s'hagi d'aliar amb els herois, s'acaba mostrant com una temible enemiga, deixeble d'un nou i misteriós enemic anomenat Dante, i lidera un grup terrorista, el Novè Cercle, que, com en Díaz i com sembla que tants altres, té la intenció de destruir la ciutat.

El seu problema és que aquesta venjança retorçada i sense gaire lògica, molt visceral, l'encega i, tot i que posa contra les cordes el seu germà i els seus aliats amb molta habilitat, tot embrutant-ne la imatge pública amb muntatges -com si no tinguessin prou problemes de percepció-, la manca de concentració en els objectius de l'organització provoca tensions amb la resta dels seus membres.

Els flashforwards són, aquest cop, la manera de mostrar-nos dues històries paral·leles, característica d'Arrow des que va començar, i en aquesta ocasió ensenyen una Star City dictatorial l'any 2040 en què queden pocs dels membres del Team Arrow, envellits (no gaire bé, segurament per temes de pressupost i agenda, com sol passar a la televisió), i es dona pas a una nova generació d'herois i heroïnes, joves però adults, entre els quals en William, fill de l'Oliver, la Mia, també filla d'ell i en aquest cas amb la Felicity aportant l'altre 50% -i l'embaràs de la qual és una de les novetats de la temporada al present-, i la Zoe, filla d'en Rene, entre altres.

És una trama confusa, ambientada en una angoixant zona emmurallada i molt basada en la tecnologia, que personalment m'ha avorrit i no m'ha arribat a interessar gaire en cap moment. No és el primer cop que això passa, però. Sempre m'ha agradat més veure el que passava a la història principal.

Una història principal, la de la setena temporada, que també he de reconèixer que m'ha acabat avorrint una mica, tot i que començava bé. Crec que no serà pas una cosa dolenta, que la sèrie s'acabi, perquè es nota la manca d'idees, i aquesta setena tongada d'episodis sembla que vulgui explicar massa coses, que vulgui fer massa girs de guió, i els flashforwards només distreuen l'atenció, a més de ser innecessaris.

Però també hi ha hagut lloc per a episodis curiosos, com un que està fet en format documental, i el ja clàssic crossover amb les altres sèries de l'Arrowverse, en aquest cas anomenat Elseworlds, com la línia d'històries de DC en què se'ns ensenyen universos alternatius o històries no canòniques. Aquesta vegada els herois han de recuperar un poderós llibre amb què s'ha reescrit la realitat, amb el curiós efecte que l'Oliver Queen i en Barry Allen s'han intercanviat els papers, o més ben dit els cossos. De pas, es presenta la versió televisiva de la Batwoman, que tindrà sèrie pròpia.

En fi, la setena temporada d'Arrow m'ha agradat menys que la sisena, tot i que no trobo que hagi estat cap desastre, i acaba en clau força emotiva i dramàtica, amb uns esdeveniments que enllacen amb el crossover de la propera temporada, el de Crisis on Infinite Earths, una referència al crossover més famós de la història de DC Comics.