Cinema: The Flash

Després de molt de temps esperant que aquest film arribés, i coneixent ja el personatge de la pel·lícula Justice League, i especialment de la versió d'en Zack Snyder, per fi ha arribat la història protagonitzada per un membre que quedava explorar en solitari, tot i que, com veurem, és un "en solitari" una mica estrany. 

En qualsevol cas, és el darrer (?) espeternec del DC Extended Universe, l'intent de DC d'imitar l'excel·lent univers cinematogràfic de Marvel, que ens ha proporcionat força entreteniment -i a mi m'ha encantat-, però que cal reconèixer que per culpa de males decisions de la companyia a l'hora de cohesionar-ho i la manca de connexió amb la DC televisiva no ha acabat de funcionar del tot.

Centrant-nos en el que ens interessa avui, The Flash és una pel·lícula dirigida per Andy Muschietti amb guió de Christina Hodson, i com deia més amunt, se suposava que havia de ser el llargmetratge per fi dedicat a un dels superherois més populars de DC Comics, però només veient-ne el pòster -i vaig voler evitar informar-me'n més per no menjar-me cap spoiler ni sorpresa, cosa que ha demostrat ser un encert- queda clar que la cosa ha anat per una altra banda.

Quan es va estrenar la pel·lícula Spider-Man: Homecoming vaig lamentar que de seguida es connectés el personatge, en una versió acabada de crear per Marvel Studios, amb els Avengers, com si no tingués prou entitat per funcionar sense els altres superherois almenys en una primera pel·lícula, i amb The Flash tinc el mateix sentiment, però encara en més gran mesura.

Sense voler entrar en spoilers, dels quals faré els mínims possibles, no tinc cap problema amb què el film comenci amb una espectacular persecució a Gotham plena d'explosions i destrucció generalitzada, al capdavall en Barry Allen hi té un paper protagonista en una escena de dubtosa qualitat pel que fa als efectes especials -cosa que em consta que s'ha criticat per la seva irregularitat, amb una de freda i una de calenta, i hi estic d'acord-.

El problema, per a mi, és que acaba depenent massa de la presència d'altres superherois amb l'excusa argumental d'un dilema clàssic a les diferents versions, en paper i audiovisuals, de la història d'un personatge que també he seguit durant nou temporades a la sèrie del mateix nom, acabada fa poc: la possibilitat de fer servir el poder de la velocitat hiperlumínica per evitar l'assassinat de la seva mare quan era petit.

Perquè això provoca un merder al Multivers -s'ha arribat a anomenar "la No Way Home de DC", i més d'una cosa hi fa pensar- i en Barry va a parar al passat, però en una línia temporal diferent i condemnada a la desaparició, i la pel·lícula acaba girant al voltant de la necessitat de desenredar la troca, cosa que dona força joc amb la presència de dos Flash amb bagatges i edats diferents, la part més humorística del film, però també altres superherois (i superdolents) convidats.

És a dir, el que en altres encarnacions d'en Flash s'ha resolt d'altres maneres, i donant més importància al lore del personatge -que aquest film toca molt per sobre, desaprofitant per exemple el personatge de l'Iris West (Kiersey Clemons), que només havíem vist en escenes de la Justice League d'en Zack Snyder-, aquí s'agafa com a premissa per obtenir un resultat en què argumentalment interessa tenir altres herois i heroïnes.

Tot plegat, encara que força poca-solta i amb algunes violacions de les pròpies normes de la pel·lícula (per exemple, per què al principi el protagonista necessita recuperar l'energia constantment amb el menjar, però a la batalla final sembla que no li calgui?), esdevé certament espectacular i entretingut, i hi ha cameos de més o menys durada i nivell, un premi per als coneixedors de les adaptacions al cinema i la televisió de DC tant del DC Extended Universe com d'aventures prèvies -i amb presències i absències sonades, a més d'algunes digitalitzacions facials també de desigual resultat-, però no hi ha dubte que serà, si no ho és ja, d'aquelles adaptacions cinematogràfiques de còmics de superherois que no passaran el filtre dels crítics més durs, que salven, en la seva croada contra tot allò que no és Marvel, ben poques cintes de la Distingida Competència.

Tot això del Multivers també és una excusa per transmetre el missatge que quan toques el passat hi ha unes conseqüències difícils de reparar, i es produeixen certs canvis que a la companyia li van molt bé per fer el reboot de l'univers cinematogràfic de DC, que es dirà DC Universe, i que no nega el que hi ha hagut fins ara -la presència de certes cares a The Flash n'és la prova-, però que justifica que els actors, les actrius i fins i tot els propis personatges que veurem a partir d'ara als llargmetratges de la casa siguin diferents -o en versions diferents- dels que havíem vist, sense deixar de fer algunes propostes que es desmarcaran d'aquest univers i formaran part del concepte, vist també als còmics, d'Elseworlds, com ara Joker o la seva seqüela de 2024.

Així, doncs, The Flash és una mena de comiat de tot allò, agredolç per als que ens ho estimàvem i ens hauria agradat que tingués continuïtat, però almenys és més elegant que simplement fer com si no hagués existit res del que hi havia hagut fins ara. A més, és una pel·lícula divertida i plena de fanservice, que segurament podria haver estat millor i que comercialment ha estat una patacada monumental -potser en part també pels embolics amb la justícia que ha tingut el seu protagonista, l'Ezra Miller-, però que a mi m'ha deixat prou satisfet.
 

Sèries: The Flash (novena temporada)

Ja fa uns anys que, en escriure l'habitual entrada sobre les temporades de The Flash, manifesto el meu cansament com a espectador, i és que trobo que les trames s'han anat tornant cada cop més rebuscades, confuses, i la sensació que s'ha allargat innecessàriament i sense gràcia no m'ha abandonat del tot, per molt que en algun moment hi hagués petites guspires d'esperança.

La temporada que avui ens ocupa, però, és l'última de la sèrie, ja no n'hi haurà més, la història s'ha tancat, i arribats a aquest punt no podia deixar de parlar-ne, de manera que aquí tenim el comiat de la que fa temps havia estat considerada la millor de les sèries del, ara sí, desaparegut Arrowverse.

La novena i última temporada de la sèrie ha estat més curta que les altres, amb 13 episodis, i ha acabat amb un final dels que deixen bon regust, un final feliç on tot encaixa meravellosament bé. El final ideal, vaja.

Tot i així, si la sèrie ja feia temps que es caracteritzava pel que deia més amunt, trames cada cop més rebuscades, en aquest tram final hem estat testimonis d'esdeveniments més forçats, complexos i contradictoris que mai. 

Ha estat un festival de motius científics incomprensibles -jo no pertanyo pas a aquesta branca, però se suposa que el públic general hauria d'entendre més o menys el que passa-, relacions causa-conseqüència agafades pels pèls i retorns de personatges que semblava que només volien passar a saludar abans que toqués tancar la paradeta, cosa, aquesta última, que té més a veure amb el fanservice que amb la coherència de les trames.

La temporada comença amb un divertit capítol de bucle temporal, i també hi ha una estranya aliança d'en Barry amb antics enemics de segona, però en general comença amb un despropòsit monumental amb la creació d'una nova versió de la Caitlin Snow que no és ni la Caitlin ni la Frost, sinó un ésser misteriós que es fa dir Khione i que té un paper místic que s'anirà desplegant durant la temporada.

A continuació, l'amenaça d'un nou velocista que té un compte pendent amb en Flash, però que resulta que, en la seva identitat civil, és la versió d'una altra línia temporal d'una vella coneguda de l'Arrowverse. 

Reconec que em va agradar tornar a veure la Batwoman després que la seva sèrie s'acabés abans d'hora, i que té la seva gràcia veure'n una versió alternativa i enemiga, però cal reconèixer que aquest petit arc argumental era una mostra més del descontrol argumental de la sèrie.

Abans de la saga final, de 4 episodis, en venen 4 més que són històries autoconclusives amb més o menys interès, i en què es mira de donar més importància a personatges secundaris que van adquirint més i més poder perquè el Team Flash sigui alguna cosa més que un superheroi i un grup d'ajudants experts en suport tècnic, sanitari o emocional. Com a idea, està bé. I s'aprofita per tornar a veure personatges, amics i enemics, en excuses argumentals com una festa d'aniversari sorpresa d'en Barry Allen i la restauració del multivers.

I, ara sí, el tram final és una saga anomenada A New World en què un cristall blau busca el nou avatar de la Força de la Velocitat Negativa, i acaba sent ni més ni menys que l'Eddie Thawne, l'avantpassat de l'Eobard Thawne que va deixar la sèrie al final de la primera temporada en suïcidar-se per veure si així eliminava el seu malvat descendent (i no). 

S'agraeix tornar a veure el personatge, però la trama és forçada, artificiosa i, per acabar-ho de rematar, hi té lloc un enfrontament final entre el Team Flash i una agrupació de grans enemics de la sèrie que sembla el boss rush d'un videojoc, però que es resol d'una manera massa decebedora.

L'episodi final de la sèrie té moments de vergonya aliena, certament, i segur que no m'havíeu vist mai ser tan dur amb una sèrie, jo que m'ho empasso tot i tinc poc esperit crític, però em quedaré amb l'ensucrada escena final i el record que, al capdavall, va ser una sèrie que m'havia agradat molt. 

Sèries: The Flash (vuitena temporada)

Ja fa un temps que, en publicar entrades sobre les últimes temporades d'aquesta sèrie, dic que mostra símptomes d'esgotament, que ja no em diverteix, etc. 

Tanmateix, no deu ser aquesta l'opinió de l'audiència ni de la cadena The CW, que la mantenen viva i fins i tot l'han renovat per a una novena temporada mentre s'han carregat sèries que a mi m'agradaven més, i a sobre totes juntes, com Batwoman i, de manera molt dolorosa per a mi, Legends of Tomorrow. Amb la finalització natural, fa temps, d'Arrow i la més recent, però ben tancada, de Supergirl, ara del famós Arrowverse només ens queda The Flash, i com és habitual procedeixo a comentar la seva vuitena temporada.

La vuitena temporada de The Flash no m'ha semblat pas un desastre, vull que això quedi clar. El que passa és que les pauses constants, cada cop més aleatòries -almenys per a l'espectador- que es fan en l'emissió de les sèries estatunidenques provoquen que la trama d'aquella mateixa temporada em vagi quedant molt lluny i la percepció global que en tinc estigui marcada pel tram més recent.

Dic això perquè, repassant a la Wikipedia quines han estat les trames i subtrames de la temporada he recordat que hi va haver coses que em van agradar, i m'adono que la temporada en si m'ha cansat una mica -o m'ha continuat cansant com l'últim parell d'anys-, però seria més just considerar que té alts i baixos.

La temporada s'ha dividit en diversos arcs argumentals i el primer comença fortet, almenys a mi em va semblar una innegable millora respecte al que feia temps que s'arrossegava. Es tracta de la saga Armageddon, en què un ésser arribat del futur assegura a en Barry Allen que serà el causant de la fi del món i que ve per eliminar-lo.

Tot plegat té a veure amb una reescriptura de la línia temporal que provoca uns canvis molt específics dels quals només és conscient l'angoixat protagonista, que s'ha convertit, de cop, en un home odiat i el responsable d'una mort important a la família.

Després d'un breu interludi de dos episodis, la nova saga, anomenada Death Revisited, gira al voltant d'una sèrie d'assassinats en què les víctimes apareixen totalment carbonitzades, i té el Team Flash desorientadíssim respecte a les seves motivacions.

En un gir de guió, sembla que el responsable d'aquestes morts és un vell conegut de la sèrie, però el més important de tot plegat és que, després del que és una saga no especialment interessant, tenim, ara sí, una mort a la família.

Ens hem passat uns anys veient créixer una sèrie de personatges i coneixent-los i estimant-los cada cop més, i ara hi ha hagut una mena de relleu amb la marxa d'en Cisco i l'arribada dels interessants, però clarament de menys categoria, Chester i Allegra, que val a dir que la vuitena teKillermporada s'encarrega de caracteritzar i no cauen en absolut malament.

Però jo en Cisco i la Caitlin els duc al cor, i aquesta última en realitat ara ja era la "germana de". La Killer Frost, darrerament Frost a seques, és un d'aquells casos d'enemiga reconvertida en aliada, i s'havia fet estimar moltíssim, però aquesta temporada ens ha deixat, i ara ho dic com a eufemisme de dinyar-la. La qüestió és... per quant de temps?

Després d'un segon interludi en què destaca més que res un episodi en què el cos d'en Barry envelleix a mesura que utilitza la força de la velocitat per culpa de l'artilugi d'un enemic, l'últim arc argumental de la temporada es diu It's All Negative i és, en la meva opinió, molt avorrit i, sobretot, complex, cosa que no hi ajuda.

Les sagues no se succeeixen de manera brusca, sempre hi ha elements que es planten i es van desenvolupant fins que passen al primer pla, i en aquest cas havíem vist l'Iris agafant una misteriosa malaltia temporal -no que duri un temps i prou, sinó que té a veure amb el Temps-. El cas és que arriba un moment que desapareix i es revela que la culpa la tenen les Forces que vam conèixer a la temporada anterior, tot i que en versió negativa i duent a terme un pla de reestructuració dels equilibris després que en Flash prengués a l'Eobard Thawne la seva Força de la Velocitat negativa durant la saga Armageddon. 

Veig que només són 4 episodis, però a mi aquesta saga se m'ha fet massa llarga, i difícil de comprendre i digerir. 

Tot acaba més o menys bé, però de cara a la novena temporada a mi el que em crida l'atenció és si se sabrà l'efecte que ha tingut a la línia temporal l'accidentada i registrada visita que van fer al present els fills d'en Barry i l'Iris. 

Pel que fa la resta, no tinc un interès especial en veure com evolucionen els poders de la Cecile, que en aquesta temporada els ha vist augmentar, ni en el futur d'en Chester i l'Allegra, però demano als guionistes que sàpiguen trobar enemics interessants, que no siguin més del mateix. Aquesta temporada ha sigut, com la setena, un intent d'això, amb diverses trames i no un sol enemic desesperantment invencible com va passar amb alguns de temporades anteriors, però trobo que no han acabat de tenir un interès gaire elevat. Hi ha marge per millorar.

Sèries: The Flash (setena temporada)

La primera de les sèries de l'anomenat Arrowverse, Arrow -el nom no enganya-, va patir una degeneració visible quan va quedar clar que el seu nombre de temporades començava a ser excessiu, que les idees s'esgotaven. Va tenir una breu i última vuitena temporada que va deixar un regust més bo que si les coses s'haguessin acabat a la setena, però era evident que s'estava allargant de manera artificial. 

Però de totes les sèries d'aquest univers televisiu, la que sempre s'havia dit que era la millor era The Flash, que ja ha vist completada la seva setena part i, havent mostrat senyals de recuperació a la sisena després d'una quarta i una cinquena que van ser normaletes (almenys pel que fa a enemics), veurem com li ha anat la temporada més recent. 

Com que la sisena havia acabat de manera abrupta, sense un final clar, per culpa de la pandèmia de COVID-19, que va afectar als rodatges dels trams finals de moltes sèries, als primers episodis de la setena temporada es resol la trama principal de l'anterior, en què l'enemiga principal era la Mirror Master, i que m'havia agradat sense semblar-me espaterrant. 

A partir del quart episodi es fa net de tot allò, i Central City i els afectats per la crisi del Mirrorverse es comencen a recuperar.

Però, és clar, la pau dura poc. Altrament no hi hauria sèrie. I les coses es compliquen. De fet, es compliquen també des del punt de vista de la comprensió de la història, almenys per a mi, tot i que m'imagino que els seguidors dels còmics en què es basen aquestes trames i subtrames ho deuen veure d'una altra manera. 

En fi, representa que la nova amenaça està repartida en tres nous enemics, forces de la natura similars a la de la velocitat (Speedforce, amb l'aspecte de la difunta mare d'en Barry, la Nora, que ja havia sortit amb aquesta forma) i que van ser creades involuntàriament pel protagonista i l'Iris quan van ressuscitar la Speedforce. 

Són forces que al principi es comporten de manera hostil, però que en Barry i l'Iris consideren fills seus -una terminologia que es prenen seriosament, però que a mi em va resultar ridícula- i en els enfrontaments que es produeixen l'objectiu final és convèncer-les que s'aturin. Finalment, és la Speedforce la més hostil de totes, atès que vol eliminar les altres per no tenir competència i assegurar-se la supervivència.

Mentre passa tot això, i després d'aquesta saga, també es van produint altres canvis, i un dels més importants és el relleu d'en Cisco, que se'n va de Central City i que és substituït per un simpàtic personatge que ja ens havien presentat, que a partir d'ara es farà càrrec de tota la part tecnològica de S.T.A.R. Labs: en Chester P. Runk (Brandon McKnight). Mentre fa equip amb en Cisco, però, ens proporciona moments divertits, com el d'un episodi ambientat als anys 90.

La millor amiga d'en Cisco, la Caitlin, també pateix canvis: com a conseqüència de l'atac que la Frost va rebre de la Mirror Master, ara la Caitlin i l'antiga Killer Frost tenen cossos independents. L'ara superheroïna del gel, però, haurà de fer front a una persecució policial encapçalada per un nou personatge hostil que entra al CCPD, la Kristen Kramer (Carmen Moore), però també la veiem enamorar-se.

L'última part de la temporada té com a protagonista rival l'enèsim velocista del futur, en Godspeed, un enemic de la Nora (filla) de 2049 que ara ha arribat al 2021 amb un exèrcit de clons que el persegueixen. 

Altre cop, el Team Flash es veu àmpliament superat per una nova amenaça, però a la lluita s'hi uniran personatges inesperats, amb alguna primera aparició com és el cas d'en Bart Allen (Jordan Fisher), aquí caracteritzat com el fill d'en Barry i l'Iris, no pas el seu net com als còmics. 

En tot cas, ha estat una temporada que m'ha costat seguir. Conceptes metafísics, repetició d'esquemes i subtrames que no m'han interessat gens (la de l'Allegra) han suposat, per a mi, el contrapès negatiu de coses bones com ara la divisió en arcs argumentals -en comptes d'allargar innecessàriament la guerra contra un enemic durant tota una temporada- i el desenvolupament de personatges coneguts i nous. 

Penso que The Flash mostra símptomes evidents d'un cansament que suposo que farà que no duri gaire més, però llevat de moments puntuals, em sap greu dir que ja no gaudeixo de la sèrie com ho feia durant les primeres temporades.

Sèries: The Flash (sisena temporada)

Com cada any, a mesura que van acabant les temporades de les sèries de superherois en marxa, les repasso, i després que li toqués el torn a Arrow, molt més curta que les altres en el seu comiat, les altres també han anat acabant temporada, tot i que en aquest cas el comiat sigui per uns mesos.

S'ha acabat, per exemple, la sisena de The Flash, i toca repassar-la, avisant com sempre que, naturalment, hi haurà spoilers.

La cinquena temporada acabava amb l'emotiu comiat de la Nora i els seus pares, en Barry i la Iris, perquè la noia del futur desapareixia mentre es fonia en una abraçada amb les versions joves dels seus progenitors.

Van tenir una relació curiosa, perquè la van conèixer directament adulta, però la seva desaparició va ser dura igualment, i és que se la van arribar a estimar de debò.

A partir d'aquí la temporada es divideix en tres parts força clares. La primera, en ple dol de la parella West-Allen, enfronta l'equip protagonista a una amenaça provocada per la perillosa evolució de l'experiment d'un científic i antic amic de la Caitlin.

En Ramsey Rosso (Sendhil Ramamurthy, el mític Mohinder Suresh d'Herois) experimenta amb matèria fosca per guarir una malaltia de la sang, però es descontrola i, amb el nom de dolent de Bloodwork, controla la gent i va adquirint poder, incloent-hi en Flash, per tal de no morir de la malaltia que intentava guarir i que també desenvolupa.

Però al final de les anteriors temporades de l'Arrowverse se'ns anticipava el gran crossover que va tenir lloc fa uns mesos, el projecte comú més ambiciós, la Crisis on Infinite Earths, a la qual vaig dedicar una entrada pròpia i on el protagonista havia de tenir un paper clau que li havia de costar la vida, com se'ns havia anat suggerint en temporades anteriors de The Flash.

La culminació d'aquell gran esdeveniment creuat de les sèries de superherois de DC, prou ben construït adaptant-se a les circumstàncies televisives i reeixit malgrat la immensa popularitat del material original en paper, té unes conseqüències devastadores a la sèrie.

 
S'ha creat una nova realitat en què s'han fusionat tots els universos paral·lels, i la Terra de The Flash ha estat prou afortunada de no patir gaires canvis, però els esdeveniments de Crisis on Infinite Earths han afectat l'anomenada Speed Force, la Força de la Velocitat, que està desapareixent i, per tant, en Flash deixarà de tenir poders tan bon punt se li acabi la reserva d'aquesta força que li permet dur a terme la seva tasca superheroica.

El nou enemic, la misteriosa organització Black Hole, motiva la nova subtrama, que va adquirint més importància fins que esdevé el principal problema d'un Team Flash que aquesta vegada compta amb una versió d'en Harrison Wells que té el sobrenom de Nash i que ve d'una Terra no identificada. Com és habitual en aquestes versions alternatives d'en Wells que veiem a cada temporada, no se'l prenen gaire seriosament i comet alguns errors força greus, però a l'hora de la veritat esdevé un aliat inestimable.

Aquesta part de la temporada també té una subtrama per a en Ralph Dibny, que en la seva faceta de detectiu privat, no tant de superheroi, troba finalment la rica desapareguda Sue Dearbon (Natalie Dreyfuss), que els seus pares li havien encarregat buscar, i s'inicia entre ells una relació d'estira i arronsa perquè ella és una hàbil lladre, força mentidera i amb una actitud imprevisible.

Però els coneixedors d'aquests dos personatges ja sabem més o menys per on aniran les coses, tot i que la Sue sigui una versió particular del personatge dels còmics.

Tornant a l'organització Black Hole, es tracta d'un grup de metahumans assassins liderats pel no metahumà Joseph Carver (Eric Nenninger), president de McCullough Technologies, empresa fabricant d'armament.

El cas és que un perillós experiment va atrapar la seva dona, l'Eva (Efrat Dor) en un univers rere els miralls, batejat com a Mirrorverse, del qual vol escapar per venjar-se del seu marit i al qual va a parar la pobra Iris, que és substituïda en aquesta banda dels miralls per una impostora, fet del qual triguen força a adonar-se. L'Eva és la nova versió de l'enemic Mirror Master, que havia tingut una "identitat civil" masculina a la tercera temporada, però que aquí presenta una nova versió provocada per un dels pocs, però com podem veure decisius, canvis que hi ha hagut a la realitat després de la Crisi.

El tram final de la temporada és força angoixant, amb els protagonistes mancats d'idees vàlides per fer front a la situació i rescatar la Iris i altres personatges que pateixen el mateix destí, i un enemic que els té ben atrapats, sense possibilitat d'ordir cap pla amb cara i ulls.

La situació de pandèmia mundial per culpa del coronavirus COVID-19 va fer que no es rodessin els últims episodis de la temporada, així que aquest cop, i sense que serveixi de precedent, ens quedem amb un "continuarà" en un moment molt fumut i el final provisional el tenim a l'episodi 19, en comptes del 22 com era costum fins ara.

La sisena temporada de The Flash no és, en absolut -almenys per a mi-, una mala temporada. Per fi presenta idees noves i no arrossega una mateixa amenaça durant tots els seus episodis. També aprofundeix en la caracterització dels personatges, sobretot els secundaris que fins ara estaven menys aprofitats, i n'introdueix de nous, com l'Allegra García (Kayla Compton).

Però sí que és cert que és una sèrie que ha deixat de sorprendre i que no sembla que tingui gaires coses més per dir. En el seu moment era, amb diferència, la millor sèrie de l'Arrowverse, però ara més o menys totes mostren símptomes de cansament evidents, amb DC's Legends of Tomorrow en bona forma i Batwoman, la més nova, encara definint què vol ser.

De moment, però, hem de veure com acaba de debò la sisena temporada, cosa que podem suposar que serà en els primers episodis de la setena, i cap a on va a partir de llavors.

Sèries: The Flash (cinquena temporada)

Continuem amb el repàs de les noves temporades de les sèries de l'Arrowverse, és a dir les adaptacions televisives dels còmics de DC que s'han fet coincidir en un mateix univers i interactuar quan s'ha considerat necessari, amb el repàs de la cinquena temporada de The Flash, per a molts la millor d'aquestes versions televisives.

Com acostuma a passar amb les entrades sobre temporades avançades de sèries, no em preocuparé gaire pels spoilers perquè qui llegeixi això ja deu haver vist aquests capítols, i si no és així queda avisat/a des d'aquest moment.

Vaig dir a l'entrada sobre la quarta temporada que, tot i agradar-me, trobava que repetia idees, concretament la d'un enemic que s'anticipa als moviments dels protagonistes. La tercera, en altres paraules, m'havia agradat més.

A la cinquena, però, em passa que s'assembla a la quarta, però d'una altra manera: l'enemic que ocupa pràcticament tots els episodis no s'anticipa a res, però sí que té el mateix objectiu que en DeVoe: arrabassar els poders dels metahumans.

Es tracta d'en Cicada (en català, "cigala", els insectes que fan tant de soroll a l'estiu), interpretat per en Chris Klein (vist a la saga American Pie), que vol aconseguir això, però no per fer-ne ús, sinó per deixar-los indefensos, atès que el seu objectiu final és matar els metahumans, tot per una venjança nascuda del fet que els considera responsables de l'accident que va deixar la seva neboda en coma.

El cas és que és molt poderós i posa realment contra les cordes el Team Flash, fins a la conclusió de la història al final de la temporada, amb viatges temporals i paradoxes inclosos, com ja comença a ser habitual a The Flash.

A banda d'això, el tema principal de la temporada és que, tal com es va revelar al final de la quarta, la noia misteriosa que ha estat seguint els protagonistes és la Nora West-Allen (Jessica Parker Kennedy), la filla d'en Barry i l'Iris, que ve del futur amb la intenció de trobar la manera d'aturar en Cicada, allà invencible, i evitar que el seu pare desaparegui.

En resulta una dinàmica curiosa, en què la jove parella ha de tractar la seva filla adulta sense haver-la conegut de petita, i durant tots aquests episodis van aprenent a estimar-la i tractar-la, perquè per més entusiasta que sigui li cal un bon entrenament que no ha pogut tenir al futur, cosa que genera conflictes amb els desorientats Barry i Iris, que fan el que poden per evitar que prengui mal tot i els poders de velocista que també té.

El contrapunt humorístic el posa, altre cop, una nova versió d'en Harrison Wells, aquest cop anomenat Harrison "Sherloque" Wells, un detectiu de Terra-221 que parla amb accent francès i que, tot i que els altres no se'l prenen gaire seriosament, poc a poc es va notant com, amb les seves deduccions i els seus consells, ofereix una ajuda inestimable.

A banda d'això, els entranyables secundaris que són la Caitlin i en Cisco continuen creixent, ella acceptant i dominant el seu alter ego, la Killer Frost, que ara ja és definitivament aliada dels bons, i ell intentant dur una vida normal després de superar la seva ruptura amb la Gipsy.

També cal destacar la participació de The Flash al crossover de l'Arrowverse d'aquesta temporada, Elseworlds, en què, com ja vaig explicar a l'entrada sobre la setena temporada d'Arrow, en Barry i l'Oliver es canvien les identitats superheroiques per culpa d'un llibre màgic.

No ha estat malament com a temporada, m'ha agradat més que la quarta, però l'enemic he de confessar que no gaire, i he trobat que la trama s'allargava en excés. M'ha faltat, també, l'aparició d'algun enemic de menys entitat, que durés un o dos episodis. Ara bé, el final és excel·lent, dramàtic com a mi m'agraden, i tal com va passar a Arrow apunta directament al crossover de la propera temporada, basat en Crisis on Infinite Earths.

Sèries: The Flash (quarta temporada)

La tercera temporada de la que encara ara considero -i suposo que la gent considera- la millor sèrie televisiva de l'Univers DC era, segons l'entrada que li vaig dedicar, entretinguda, amena i espectacular, i amb un clímax a l'alçada del nivell general del producte.

Hi havia un enemic que s'anticipava a tots els moviments dels protagonistes perquè pertanyia al futur i sabia el que aniria passant, i això tenia gràcia. El problema és que, a la quarta temporada, ens trobem un rival que també s'anticipa a les accions dels personatges del bàndol dels bons.

En aquest cas no ve del futur, sinó que és un científic que a través d'un aparell creat per la seva dona i ell mateix, combinat amb la previsió de l'explosió de l'accelerador de partícules que dona origen a la sèrie, va adquirir una intel·ligència encara més elevada de la que ja tenia, de manera que és capaç de pronosticar amb exactitud qualsevol cosa.

Es tracta d'en Clifford DeVoe (Neil Sandilands), també conegut com a Thinker, que amb la seva dona Marlize (Kim Engelbrecht), que li ha dissenyat una mena de tron que el manté amb vida després que el sobtat increment d'activitat cerebral hagi perjudicat el seu cos, té plans de conquistar el món des d'un punt de vista intel·lectual per convertir-lo en un lloc millor.

Però, malgrat que és un enemic que ocupa tota la temporada, al principi la preocupació de l'anomenat Team Flash és recuperar en Barry, atrapat a la Speedforce com a sacrifici necessari al final de la tercera temporada.

El seu retorn, però, provoca l'alliberament de matèria fosca i la creació d'uns quants metahumans, gent normal que anava en un autobús i va adquirir poders, com és el cas d'en Ralph Dibny (Hartley Sawyer), expolicia corrupte que precisament en Barry havia fet caure, i que s'uneix a l'equip mentre aprèn a fer servir l'elasticitat del seu cos, el seu poder, que el converteix en l'Elongated Man, un superheroi de tercera fila de l'Univers DC, però prou conegut.

És un interessant afegit, que també aporta moments d'humor perduts amb la mort del Harry Wells de Terra-19 al final de la tercera temporada, personatge, per cert, substituït aquí altre cop pel de Terra-2, que ja havia liderat S.T.A.R. Labs durant la segona.

Curiosament l'Iris s'ha incorporat a l'equip com una mena de directora d'operacions, sense formació prèvia -representa que és periodista-, mentre que la Caitlin i en Cisco continuen ajudant amb les seves especialitats, però també els poders que van adquirir -o almenys manifestar- després que en Barry.

Tornant a la trama, els plans d'en DeVoe passen per l'adquisició dels poders d'aquests nous metahumans, que suposen els desafiaments autoconclusius dels primers episodis de la temporada, però que en el fons pertanyen a aquesta trama principal i, en realitat, han de ser tant aturats com protegits per part dels protagonistes, per tal d'evitar que l'esmunyedís Thinker es vagi fent més poderós.

Però, com no podia ser d'una altra manera, l'enemic va aconseguint el que vol i es queda els poders dels metahumans, a més dels seus cossos. De retop, aprofita la circumstància de l'abandonament del seu cos original per provocar l'empresonament d'en Barry, acusat de matar l'innocent ciutadà Clifford DeVoe. Una dificultat més, de la qual se'n surt d'una manera inesperada.

Com ja vaig explicar a l'entrada sobre la sisena temporada d'Arrow, aquest cop també hi ha hagut un crossover de les sèries de l'anomenat Arrowverse, i ha estat un quàdruple episodi anomenat Crisis on Earth-X, amb invasió de versions nazis dels superherois i, com a fet més destacable, el doble casament de l'Oliver i la Felicity i, és clar, en Barry i l'Iris.

Després de la interrupció, embotida amb calçador i no gaire memorable, però com sempre un homenatge als seguidors de les quatre sèries, continua l'odissea d'intentar detenir els plans d'aquest enemic que tot ho preveu i s'avança a qualsevol esdeveniment, per més petit que sigui.

Evidentment, malgrat el patiment sostingut, ho acabaran aconseguint, en un últim episodi emocionant i emotiu, com és habitual.

Però, tot i la diversitat argumental que dona el fet d'anar coneixent diversos metahumans i les seves circumstàncies, algun enemic esporàdic que serveix per distreure'ns una mica com l'Amunet (Katee Sackhoff, protagonista de Battlestar Galactica) o moments entranyables com les complicades cites d'en Cisco i la Gipsy (amb el convidat especial Danny Trejo, que fa del seu pare), em fa la sensació que ha estat una temporada poc diferent de l'anterior, reiterant el concepte de nèmesi que s'anticipa a qualsevol cosa.

No vol dir que la temporada hagi estat dolenta, o inferior a les altres. Per a mi no, en absolut (tot i que em consta que hi ha divisió d'opinions i les audiències han baixat força). Però li ha mancat una mica més d'originalitat. El final, d'altra banda, amb la revelació de la identitat d'una noia misteriosa que s'ha deixat veure en alguns moments de la temporada, promet. Veurem com es desenvolupa la cinquena temporada.

Sèries: The Flash (tercera temporada)

Repassava l'entrada sobre la segona temporada de The Flash per recordar les impressions que m'havia fet i preparar aquesta i he de tornar a dir que la sèrie continua millorant, tot mantenint el seu estatus de millor sèrie de televisió de les que es basen en els còmics de DC. 

Entenent que si llegiu això ja heu vist la temporada, el que faré serà parlar dels canvis. O, segons el cas, absència de canvis. Per exemple, ara que en Wally West (Keiynan Lonsdale) ha manifestat els seus poders com a velocista hi podria haver hagut un relleu, però no passa de secundari amb més o menys presència. En Barry Allen és en Barry Allen.

El protagonista comença la temporada en una nova línia temporal creada per ell mateix, posteriorment batejada com a Flashpoint, en evitar l'assassinat de la seva mare viatjant al passat, però els canvis no són necessàriament bons i les conseqüències són greus, de manera que caldrà que ho restauri tot. Tanmateix, no ha quedat com estava originalment, així que s'haurà d'enfrontar als seus errors, amb repercussions inimaginables, durant tota la tercera temporada. 

Una de les alteracions que ha provocat a la seva línia temporal, però la menys greu, és que ara la seva feina com a investigador criminal no la fa sol, sinó que treballa amb en Julian Albert (Tom Felton, l'inoblidable Draco Malfoy de la saga Harry Potter, i que en aquesta temporada precisament jugui un paper important la pedra filosofal no deixa de tenir conya), cosa que li dificultarà escaquejar-se de la feina oficial per dur a terme la tasca de superheroi.

Més interessant em sembla el personatge de l'H.R., el substitut del Harrison Wells de Terra-2 després que aquest torni al seu univers. El nou ve de Terra-19, i si el de la segona temporada era un canvi respecte al de la primera, que era malvat, en qüestió de manera de ser no canviava gaire, però el tercer que coneixem és extremament simpàtic, alegre i, tot i que no és científic -més aviat és un frau-, se li agafa molt d'afecte. 

La versió malvada de la Caitlin, la Killer Frost, l'havíem vist a Terra-2, però la "nostra", la de Terra-1, comença a manifestar involuntàriament els seus poders de congelació i la lluita per no deixar-se dominar per la seva vessant metahumana és dura, però la perd i, per desgràcia -o per sort, ja que fa el personatge molt més interessant- passa al bàndol dels dolents.

Parlant de dolents, l'enemic de la temporada és en Savitar, un autoproclamat déu de la Speedforce que es va crear com a conseqüència d'un seguit d'accions paradoxals -en aquesta sèrie, quan es toquen els viatges temporals i els bucles ou-gallina, he de fer un esforç per deixar d'intentar entendre el que passa i simplement gaudir- i que en Flash veu com, en un futur no gaire llunyà, mata l'Iris.

Ara que són parella i estan enamoradíssims l'un de l'altra, mentre la seva relació va avançant i s'enforteix en Barry i companyia han de pensar la manera d'evitar que es faci realitat aquesta visió, però saben que les visions del futur sempre es fan realitat, i més amb un enemic que se'ls anticipa amb facilitat.

Una temporada angoixant en aquest sentit, un gran compte enrere, que alhora permet desenvolupar personatges i subtrames, i fins i tot té temps d'embrancar-se en el gran crossover anomenat Invasion! amb Arrow, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. 

Entretinguda i amena com sempre, a més d'espectacular, a sobre té un clímax a l'alçada de les expectatives. No us la perdeu. Ni la temporada ni la sèrie.

Sèries: The Flash (segona temporada)

Vaig dir, en fer la ressenya de la primera temporada de The Flash, fa aproximadament un any, que era per a mi la millor sèrie televisiva de superherois que s'havia fet mai. Ho mantinc, però al cap d'un mes d'haver-ho afirmat vaig trobar una altra producció amb què empatava, i considero l'empat ben vàlid perquè són prou diferents en to, estil, característiques i objectius. 

Doncs bé, si amb aquella primera tongada d'episodis del Flash de Barry Allen vaig vibrar amb el to dinàmic, l'humor ben dosificat i la intel·ligent desfilada de personatges i noms que coneixia dels còmics, en aquesta segona la cosa ha continuat en la mateixa direcció però amb més empenta que mai, i per tant la meva opinió de la sèrie, si canvia, només és en el bon sentit.

L'arribada d'un nou dolent, en Zoom (per motius obvis no poso qui l'interpreta, encara que en general en tractar-se de l'entrada d'una segona temporada hi pugui haver més spoilers), canvia moltes coses a The Flash, sense que se'n perdi la personalitat. 

Per una banda representa un desafiament angoixant i gairebé insuperable, i canvia l'estructura de "dolent per setmana" amb què s'havia configurat la primera temporada. Cosa lògica, també. Aquest cop veurem altres enemics, però gairebé sempre enviats pel superdolent, que no trigarà gaire, tampoc, a presentar-se a la Terra 1. 

Perquè ja ens ho insinuaven al final de la primera temporada: hi ha una Terra 2, que pertany a un univers paral·lel, i allà és on actua el malvat Zoom, també amb supervelocitat, més que en Flash i tot. I ara ha arribat per atacar els personatges que coneixíem de la primera temporada, els de la "nostra" Terra. 

S'obre, doncs, gairebé literalment un infinit nombre de possibilitats, i a la segona temporada han presentat l'encantadorament retrofuturista Terra 2 però sobretot alguns dels seus personatges, que són contrapartides o més aviat versions diferents dels que ja coneixíem. 

Els que tenim un contacte bàsic amb l'Univers DC coneixíem el personatge de la Killer Frost, capaç de llançar gel, però molt recentment, el 2013, se'n va crear una tercera versió amb el nom civil de Caitlin Snow, una versió alternativa de la qual era la de científica de S.T.A.R. Labs, i així és com l'hem conegut a la sèrie. Ara, amb Terra 2, li hem conegut l'altra vessant. 

És un dels exemples, perquè també hi ha el doppelgänger d'en Cisco, en Reverb, i allà en Barry i l'Iris estan casats. Cap sorpresa, en aquest sentit. A Terra 1, però, la relació entre aquests dos personatges també progressa, malgrat que ens presenten el personatge de la Patty Spivot (Shantel VanSanten), parella del protagonista a la versió dels còmics de The New 52. 

De Terra 2 també vénen personatges clàssics de debò, de l'anomenada Era Daurada (Golden Age) dels còmics, que acostumem a veure als còmics de la Justice Society i que sovint són versions antigues de superherois i superheroïnes redissenyats posteriorment. 

Un d'ells, i a The Flash havia de sortir -ja vam veure'n pistes al final de la primera temporada- és en Jay Garrick (Teddy Sears, vist a Masters of Sex), que és el Flash original. Arriba a Terra 1 fugint d'en Zoom, que l'ha deixat sense poders. Però no és l'únic: també coneixerem una xocant versió bona -però cínica i antipàtica igualment- d'en Harrison Wells, que arriba demanant ajuda per tal de rescatar d'en Zoom la seva filla, la Jesse "Quick" (Violett Beane), un altre nom conegut pels fans de la JSA.

I si bé The Flash té com a protagonista el segon Flash de la història, en Barry Allen, hi ha moltes característiques, i fins i tot enemics -en Zoom, per exemple- que vénen de la gloriosa etapa d'en Geoff Johns com a guionista dels còmics, en què el nom sota la disfressa era el de Wally West, de manera que no ens ha de sorprendre -si de cas, positivament- que la segona temporada ens el presenti, encara que en una versió de moment massa civil, interpretat per en Keiynan Lonsdale i en comptes de ser nebot de l'Iris sigui el seu germà perdut, del qual el bonastre Joe no sabia res perquè la seva exdona, en separar-se, no li havia dit que estava embarassada.

Tinc l'esperança que a la tercera temporada s'estiri aquest fil, perquè a més tal com acaba la segona qualsevol cosa és possible. No crec que hi hagi una substitució d'en Barry per en Wally, perquè el segon Flash és, amb diferència, el més popular dels que hi ha hagut -i en Wally va ser en principi eliminat a The New 52-, però crec que poden coexistir perfectament. I també penso que de la Jesse "Quick" en sentirem a parlar.

La segona és prou interessant, però. Molt, de fet. En un paral·lelisme amb Arrow trobem els continus enfrontaments (i derrotes) amb un únic enemic principal i poderosíssim, però també crossovers amb aquella sèrie de la qual va ser spin-off i amb el nou spin-off de les dues, DC's Legends of Tomorrow, múltiples referències a l'Univers DC -i gràcies a la trama també a la seva multiversalitat- i la continuació d'un desenvolupament de personatges que ja era esplèndid a la primera temporada. 

Almenys de moment, perquè tot pot canviar, continuo pensant que és una sèrie excel·lent, una delícia per als coneixedors del material original i també per als que no llegeixen còmics, i el millor que s'ha fet juntament amb Daredevil, a més que no li he vist ni un defecte. Potser en trobaria si analitzés les paradoxes temporals que sempre impliquen les trames amb viatges en el temps, però amb la meva limitadíssima intel·ligència la feina és meva per entendre el que passa, per tant no gosaré criticar-ne res.