Cinema: Justice League

Per fi ha arribat el dia. Feia molts anys que DC intentava fer una pel·lícula del seu grup de superherois més famós. No hi havia manera, entre altres coses perquè els projectes individuals dels personatges anaven massa per lliure o no acabaven de sortir bé i no rebien ni tan sols una seqüela.

El que Marvel estava fent tan bé, i que va culminar en The Avengers, DC no era capaç de fer-ho... fins que després d'estrenar Man of Steel va decidir que la seva seqüela no seria una seqüela normal, sinó un crossover pensat com a preludi de la futura pel·lícula de la Lliga de la Justícia, en què se'ns presentaven també el nou Batman, interpretat per en Ben Affleck -i que no nega l'aclamada trilogia de Christopher Nolan, sinó que ens mostra un Cavaller Fosc envellit i amb dues dècades d'experiència a l'esquena-, i la Wonder Woman, en el que seria la seva primera representació cinematogràfica abans de l'estrena del seu esperat i molt aplaudit film en solitari.

La fórmula de la presentació prèvia de superherois abans d'unir-los que havia dut a terme amb èxit Marvel Studios està sent imitada ara per DC amb el seu DC Extended Universe, tot i que la idea del grup de superherois és originalment seva, havent creat ja la Justice Society of America als còmics el 1940 i la que ens ocupa, la Justice League of America, el 1960. Els Avengers, per la seva banda, van debutar el 1963. Les coses, com són.

De tota manera no s'ha esperat a establir del tot els personatges i que el públic els conegués bé, almenys en alguns dels casos: en Batman, com a personatge, no necessita presentació -en vam tenir prou a Batman v Superman amb la nova caracterització-, i s'ha considerat que amb una pel·lícula d'en Superman i una altra de la Wonder Woman n'hi havia prou per fer aquest esperat salt que és Justice League, dirigida per en Zack Snyder.

Pel que fa als tres altres membres d'aquest grup fundador, que són en Flash (Ezra Miller), en Cyborg (Ray Fisher) i l'Aquaman (Jason Momoa, vist a Stargate Atlantis i a Game of Thrones), a l'esmentada pel·lícula van sortir breument perquè sabéssim qui eren i que sortirien al film del llavors "massa llunyà" 2017, però trobo un encert que les seves cintes en solitari ens arribin en els propers anys, ja que no són prou populars -llevat d'en Flash, que al capdavall ja triomfa a la televisió, encara que interpretat per un altre actor- com per retardar l'arribada de Justice League, que ens ha permès conèixer-los una mica i això, de retop, farà que les seves aventures en solitari tinguin més espectadors. 

En fi, una història que reuneix personatges de tan diferents poders i habilitats -i circumstàncies- per força havia de tenir un to diferent del que trobaríem en cadascun dels productes individuals, i segurament qui més se'n ressenteix és en Batman. 

Ja passa als còmics de la Lliga de la Justícia, de fet. El seu hàbitat natural és Gotham de nit, treballar en solitari -de vegades fins i tot allunya els seus aliats, la Batfamília-, i fer front a amenaces d'aquest món, per més fortes i/o enginyoses que siguin. En canvi, a Justice League era evident, tal com passava a The Avengers, que l'amenaça havia de ser quelcom que els superés tots plegats i els obligués a col·laborar, i qui està més fora de lloc en un enfrontament entre éssers amb superpoders és en Batman. 

  

Això no vol dir que el seu paper es redueixi a ser la persona que els reuneix tots per fer front a l'enemic que ell ja fa temps que investiga, perquè en realitat és el cervell del grup i qui disposa dels mitjans econòmics i tecnològics necessaris per tirar endavant l'empresa.

La interacció entre personatges és quelcom que també s'ha de cuidar molt en una pel·lícula coral de superherois, i tal com veiem a la proposta de Marvel -ja em disculpareu que les compari constantment, però l'ocasió hi convida-, a Justice League és un aspecte cuidat i equilibrat, en què les diverses personalitats dels membres entren en conflicte o permeten que congeniïn, segons el cas. 

Val a dir que es nota que s'ha posat esforç en dedicar el mateix temps als tres nous personatges, el seus orígens i el seu caràcter, però al final acaba destacant més en Flash, que posa el contrapunt humorístic, amb aquesta versió poruga, innocent i inexperta que particularment no m'agrada, i menys encara amb el magnífic Barry Allen que tenim a la televisió cada setmana, però que entenc el paper que fa al grup i a la pel·lícula i, per tant, no em molesta. 

Pel que fa a l'enemic, i ja vaig acabant, es tracta de l'Steppenwolf (Ciarán Hinds), un dels Nous Déus creats per en Jack Kirby el 1972, que arriba a la Terra per tal de conquerir-la per al seu amo, en Darkseid, aquí només esmentat. 

Personalment, aquesta mena d'enemics monstruosos, possiblement alienígenes i extremament poderosos no acaben de ser del meu gust, a més que es repeteixen força a les pel·lícules de superherois, però reconec que és normal que en un film de la Lliga de la Justícia els personatges s'hagin d'enfrontar a aquest tipus d'amenaça, encara que sigui al preu de col·locar el meu personatge preferit, en Batman, en un paper més secundari. 

Sabia que Justice League seria una pel·lícula d'acció molt pura i constant, d'explosions i cops que envien el rival a 300 metres, però m'agrada també que es cuidin els detalls i que es doni paper als personatges secundaris, com és el cas de la Lois Lane (Amy Adams, esplèndida com sempre), l'Alfred (un Jeremy Irons que ja no em va convèncer del tot a Batman v Superman) o el comissari Gordon (el gran J.K. Simmons, que debuta en el paper, sorprenentment petit per la importància de l'actor, però alhora comprensible perquè no és un film d'en Batman).

Sembla que aquesta pel·lícula tampoc ha agradat en general, però a mi sí -per variar, també, que sóc de satisfacció fàcil-. No esperava més ni menys de la versió cinematogràfica de la Lliga de la Justícia, i friso per veure les properes pel·lícules alhora que m'agrada que es donin pistes sobre futurs membres de l'equip. Ara bé, el to, el ritme i fins i tot la banda sonora de Batman v Superman: Dawn of Justice em van agradar més.