Sèries: Crisis on Infinite Earths

Ja fa anys que segueixo les sèries televisives basades en còmics de DC, i en vaig ressenyant les temporades a mesura que acabo de veure-les. I ja s'ha convertit en costum que en algun moment diverses d'aquestes sèries es creuin per oferir-nos l'esperat crossover anual, amb més o menys encert i interès.

Tard o d'hora, però, havia d'arribar el gran crossover, el que duu el nom del que probablement és el crossover més famós de la història dels còmics, encara que argumentalment s'hi basi d'una manera força superficial perquè les circumstàncies de les trames de cadascuna de les sèries són diferents de les versions en paper de 1985-1986. I com que ha estat més important i impactant que les altres vegades, tot i que no és una sèrie en si mateix es mereixia una entrada pròpia al blog, en comptes de l'habitual menció als articles sobre cadascuna de les temporades de les sèries.

Crisis on Infinite Earths ha marcat els inicis de les temporades d'Arrow (que ja acabava l'anterior amb una clara orientació a l'esdeveniment), The Flash i Supergirl, mentre que DC's Legends of Tomorrow bàsicament començava durant el crossover i Batwoman es troba en la seva primera temporada, de manera que abans de veure's afectada per Crisis on Infinite Earths havia pogut desenvolupar-se força.

 

Ja ens en donaven pistes a les acaballes de les respectives anteriors temporades, però el cas és que un ésser anomenat Monitor (LaMonica Garrett) arriba per avisar que la realitat és a punt de desaparèixer, i que per tal d'evitar-ho hauran de morir en Flash i en Green Arrow.

L'Oliver Queen està obligat a ajudar en Monitor, atès que precisament al crossover anterior, Elseworlds, va demanar-li ajuda perquè no morissin en Barry i la Kara (Supergirl), i a canvi el misteriós ésser li va dir que un dia li hauria de tornar el favor. Doncs bé, ha arribat el moment.

Mentrestant, en Flash pot veure milers de milions de possibles futurs i l'únic en què no desapareix la realitat és aquell en què ell mor, s'hi resigna i intenta preparar els seus éssers estimats per a aquesta certesa i per a la defensa de Central City quan ell no hi sigui.

L'onada d'antimatèria va esborrant terres del multivers i això tard o d'hora s'acaba sabent a les diferents sèries, algunes de les quals situades en universos paral·lels, amb personatges que es troben només de tant en tant, precisament als crossovers, i per tal de fer front a l'Anti-Monitor, l'ésser contrari a en Monitor, han d'unir forces els Models ("Paragons" en anglès) dels valors Coratge, Honor, Humanitat, Esperança, Destí, Veritat i Amor, que són òbviament personatges que ja coneixem, almenys en la seva majoria.

 

No cal entrar en gaires detalls més perquè no es tracta de fer un resum de tot això, que a més té una certa complexitat, però a partir d'aquí els herois i les heroïnes el que fan és seguir les directrius del Monitor, tot qüestionant allò que no els sembla bé i salvant tanta gent, sigui de l'univers que sigui, com poden.

 

 

Això, i les escenes de destrucció en els casos que no es poden evitar, dona l'oportunitat de mostrar breument terres que no s'havien vist fins ara, i esdevé un festival del fanservice que fa caure la bava a qualsevol amb un mínim coneixement de DC Comics i les seves adaptacions prèvies. 

Voleu un Superman interpretat per en Brandon Routh (que a l'Arrowverse és en Ray Palmer) com va fer a la pel·lícula Superman Returns (2006)? Aquí el trobareu. O veure quina fila fa actualment en Tom Welling, en Clark Kent de Smalville (2001-2011)? I no molaria que sortís el ja ancià Burt Ward, el Robin de la sèrie Batman de 1966, en una Terra-66? O veure, per fi, en Kevin Conroy, la veu del Batman de la sèrie animada i de molts videojocs, interpretant el personatge també amb el cos i la cara? I què us semblaria, la primera connexió oficial (ja era hora, tot i que és molt poc i massa tard) entre l'Univers DC televisiu i el cinematogràfic?

 

 

Tot això i molt més, incloent-hi cameos del guionista del còmic original, en Marv Wolfman, i d'altres personatges televisius de DC del passat i del present -perquè ara també hi ha sèries de DC que no formen part de l'Arrowverse, com per exemple Black Lightning, Titans o la futura Stargirl, és el que trobem en aquest gran encreuament de personatges, vides i universos que s'han anat formant durant anys i que ara han confluït en una gran festa televisiva basada en les creacions de la rival de Marvel. 

La història com a tal probablement té llacunes i l'execució dels efectes especials té el nivell habitual en aquestes sèries televisives que no destil·len -no ho han fet mai- qualitat cinematogràfica, però el crossover és trepidant i un plaer per als coneixedors del material amb què treballa. Es pot veure sol? Suposo que sí, però aquells que no estaven veient almenys les tres sèries principals de l'Arrowverse (Arrow, The Flash i Supergirl) es perdran coses, o no entendran per què els personatges que sí que segueixen es troben momentàniament en una trama que interromp la seva. 

 

 

Així, Crisis on Infinite Earths és un premi a la fidelitat dels seguidors d'aquestes sèries, i si se'n veuen d'altres i es coneixen coses que faciliten el reconeixement dels convidats i les picades d'ullet, encara millor. Exactament com quan hi ha encreuaments als còmics.

Cinema: Justice League

Per fi ha arribat el dia. Feia molts anys que DC intentava fer una pel·lícula del seu grup de superherois més famós. No hi havia manera, entre altres coses perquè els projectes individuals dels personatges anaven massa per lliure o no acabaven de sortir bé i no rebien ni tan sols una seqüela.

El que Marvel estava fent tan bé, i que va culminar en The Avengers, DC no era capaç de fer-ho... fins que després d'estrenar Man of Steel va decidir que la seva seqüela no seria una seqüela normal, sinó un crossover pensat com a preludi de la futura pel·lícula de la Lliga de la Justícia, en què se'ns presentaven també el nou Batman, interpretat per en Ben Affleck -i que no nega l'aclamada trilogia de Christopher Nolan, sinó que ens mostra un Cavaller Fosc envellit i amb dues dècades d'experiència a l'esquena-, i la Wonder Woman, en el que seria la seva primera representació cinematogràfica abans de l'estrena del seu esperat i molt aplaudit film en solitari.

La fórmula de la presentació prèvia de superherois abans d'unir-los que havia dut a terme amb èxit Marvel Studios està sent imitada ara per DC amb el seu DC Extended Universe, tot i que la idea del grup de superherois és originalment seva, havent creat ja la Justice Society of America als còmics el 1940 i la que ens ocupa, la Justice League of America, el 1960. Els Avengers, per la seva banda, van debutar el 1963. Les coses, com són.

De tota manera no s'ha esperat a establir del tot els personatges i que el públic els conegués bé, almenys en alguns dels casos: en Batman, com a personatge, no necessita presentació -en vam tenir prou a Batman v Superman amb la nova caracterització-, i s'ha considerat que amb una pel·lícula d'en Superman i una altra de la Wonder Woman n'hi havia prou per fer aquest esperat salt que és Justice League, dirigida per en Zack Snyder.

Pel que fa als tres altres membres d'aquest grup fundador, que són en Flash (Ezra Miller), en Cyborg (Ray Fisher) i l'Aquaman (Jason Momoa, vist a Stargate Atlantis i a Game of Thrones), a l'esmentada pel·lícula van sortir breument perquè sabéssim qui eren i que sortirien al film del llavors "massa llunyà" 2017, però trobo un encert que les seves cintes en solitari ens arribin en els propers anys, ja que no són prou populars -llevat d'en Flash, que al capdavall ja triomfa a la televisió, encara que interpretat per un altre actor- com per retardar l'arribada de Justice League, que ens ha permès conèixer-los una mica i això, de retop, farà que les seves aventures en solitari tinguin més espectadors. 

En fi, una història que reuneix personatges de tan diferents poders i habilitats -i circumstàncies- per força havia de tenir un to diferent del que trobaríem en cadascun dels productes individuals, i segurament qui més se'n ressenteix és en Batman. 

Ja passa als còmics de la Lliga de la Justícia, de fet. El seu hàbitat natural és Gotham de nit, treballar en solitari -de vegades fins i tot allunya els seus aliats, la Batfamília-, i fer front a amenaces d'aquest món, per més fortes i/o enginyoses que siguin. En canvi, a Justice League era evident, tal com passava a The Avengers, que l'amenaça havia de ser quelcom que els superés tots plegats i els obligués a col·laborar, i qui està més fora de lloc en un enfrontament entre éssers amb superpoders és en Batman. 

  

Això no vol dir que el seu paper es redueixi a ser la persona que els reuneix tots per fer front a l'enemic que ell ja fa temps que investiga, perquè en realitat és el cervell del grup i qui disposa dels mitjans econòmics i tecnològics necessaris per tirar endavant l'empresa.

La interacció entre personatges és quelcom que també s'ha de cuidar molt en una pel·lícula coral de superherois, i tal com veiem a la proposta de Marvel -ja em disculpareu que les compari constantment, però l'ocasió hi convida-, a Justice League és un aspecte cuidat i equilibrat, en què les diverses personalitats dels membres entren en conflicte o permeten que congeniïn, segons el cas. 

Val a dir que es nota que s'ha posat esforç en dedicar el mateix temps als tres nous personatges, el seus orígens i el seu caràcter, però al final acaba destacant més en Flash, que posa el contrapunt humorístic, amb aquesta versió poruga, innocent i inexperta que particularment no m'agrada, i menys encara amb el magnífic Barry Allen que tenim a la televisió cada setmana, però que entenc el paper que fa al grup i a la pel·lícula i, per tant, no em molesta. 

Pel que fa a l'enemic, i ja vaig acabant, es tracta de l'Steppenwolf (Ciarán Hinds), un dels Nous Déus creats per en Jack Kirby el 1972, que arriba a la Terra per tal de conquerir-la per al seu amo, en Darkseid, aquí només esmentat. 

Personalment, aquesta mena d'enemics monstruosos, possiblement alienígenes i extremament poderosos no acaben de ser del meu gust, a més que es repeteixen força a les pel·lícules de superherois, però reconec que és normal que en un film de la Lliga de la Justícia els personatges s'hagin d'enfrontar a aquest tipus d'amenaça, encara que sigui al preu de col·locar el meu personatge preferit, en Batman, en un paper més secundari. 

Sabia que Justice League seria una pel·lícula d'acció molt pura i constant, d'explosions i cops que envien el rival a 300 metres, però m'agrada també que es cuidin els detalls i que es doni paper als personatges secundaris, com és el cas de la Lois Lane (Amy Adams, esplèndida com sempre), l'Alfred (un Jeremy Irons que ja no em va convèncer del tot a Batman v Superman) o el comissari Gordon (el gran J.K. Simmons, que debuta en el paper, sorprenentment petit per la importància de l'actor, però alhora comprensible perquè no és un film d'en Batman).

Sembla que aquesta pel·lícula tampoc ha agradat en general, però a mi sí -per variar, també, que sóc de satisfacció fàcil-. No esperava més ni menys de la versió cinematogràfica de la Lliga de la Justícia, i friso per veure les properes pel·lícules alhora que m'agrada que es donin pistes sobre futurs membres de l'equip. Ara bé, el to, el ritme i fins i tot la banda sonora de Batman v Superman: Dawn of Justice em van agradar més.  

Sèries: Arrow (cinquena temporada)

Una temporada més d'Arrow, la sèrie més veterana de les que es basen en els còmics de DC, la iniciadora de l'anomenat Arrowverse, que ja inclou, a més de la primigènia, The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. 

Sèries que van començar més o menys bé, però que s'han consolidat, mentre que Arrow ha tingut alts i baixos, correccions, correccions de les correccions i algunes etapes una mica estranyes. La quarta temporada va fer un gir a la foscor del qual la cinquena no ha sortit, fins i tot hi va introduir la tragèdia, però em sobrava una mica l'element màgic, que ja vaig comentar que no considerava gaire adequat per al personatge, i per sort a la cinquena aquest ingredient ha desaparegut.

Després del final agredolç de la temporada anterior, amb la mort de la Laurel i el desmembrament del Team Arrow, l'Oliver Queen ara és l'alcalde de Star City i està en principi retirat de les tasques de vigilant. 

Tampoc no sembla que vulgui fer gaire cas del consell de la Felicity pel que fa a formar un nou equip, però al final accepta, tot i que el període de formació serà dur per al ja conegut Mr. Terrific (Echo Kellum), en René Ramírez o Wild Dog (Rick González), en Ragman (Joe Dinicol) i l'Evelyn Sharp (Madison McLaughlin). 

Més endavant, i continuant amb les correccions i les correccions de les correccions del personatge de la Black Canary, que sembla que no s'acabin de decidir amb quina versió fer servir i com s'anomena la seva identitat civil, s'uneix al nou grup, on també hi ha problemes, la Dinah Drake (Juliana Harkavy), una metahumana amb el poder del crit del canari (quina casualitat!) que té el nom de la Black Canary original dels còmics, després reconvertida en mare de la Dinah Laurel Lance, a la televisió predecessora d'ella. Un embolic, vaja.

M'agrada la nova Black Canary, tot i que s'ha aprofundit poc en el seu passat com a policia, i per als fans de la Katie Cassidy, tranquils, que com que ara existeixen diversos universos, l'actiu torna a aparèixer, tot i que en una versió dolenta. 

Per la seva banda, la Felicity flirteja amb Helix, un grup de hacktivistes que és molt útil per als protagonistes en un moment determinat, especialment per rescatar un John Diggle que, turmentat per haver matat el seu germà, no vol lluitar contra un injust empresonament sorgit d'un muntatge. 

El problema és que aquests grups de hackers anònims tenen el seu particular codi i quan les seves accions entren en conflicte amb les del Team Arrow la noia es veu obligada a decidir a quin bàndol pertany. 

Si la Felicity és una mena de versió de la Barbara Gordon en la seva identitat d'Oracle, no pas de Batgirl, un altre element de l'univers Batman que ja fa temps que es fa servir a Arrow és el de la família Al Ghul, però en aquest cas sobretot perquè fa la seva aparició televisiva la Talia Al Ghul, la filla més coneguda d'en Ra's, interpretada en aquest cas per la Lexa Doig.

No té gaire rellevància, en realitat, però la veiem als seus flashbacks ajudant l'Oliver a abraçar la seva part fosca, amb què començaria les seves activitats de justicier assassí, a més de saber que també va entrenar el gran enemic d'aquesta temporada.

Es tracta d'en Prometheus, un enemic que tradicionalment és d'en Batman, però que va perjudicar tràgicament la família Queen al volum Justice League: Cry for Justice i que aquí té una identitat civil diferent, que no revelaré tot i que la vaig trobar especialment fàcil d'endevinar. 

Es dedica a matar civils llançant-los shuriken, però després veiem que té fixació amb en Green Arrow, i és l'enemic més temible a què s'han enfrontat des de l'època d'en Merlyn, i sense recórrer a la màgia. En aquest sentit ho he trobat refrescant, atès el camí que havia agafat la sèrie a la quarta temporada.

El que no canvia són els pesats flashbacks, que trenquen el ritme i que en aquest cas ens expliquen una cosa que no ens havien explicat, és cert: el pas de l'Oliver per la Bratva, la màfia russa, i la seva definitiva conversió en Arrow, després Green Arrow. 

El més interessant d'això és l'aprofundiment en el personatge de l'Anatoli Knyazev (el txec David Nykl, amb un rus prou creïble si no fos per alguna errada clamorosa que el delata), que ja havia sortit breument a la primera etapa de l'Oliver a l'illa de Lian Yu. També tenim com a convidat especial el llegendari Dolph Lundgren, que fa de Konstantin Kovar. 

Finalment volia esmentar el crossover multitudinari de quatre parts (oficialment 3, però no és ben bé així) Invasion!, amb els personatges de The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow, de tema alienígena i, per tant, segurament amb els personatges d'Arrow més fora de lloc que els altres. Però bé, almenys fa que tots plegats es coneguin en pantalla i per als seguidors dels còmics de DC és una delícia.

La cinquena temporada d'Arrow m'ha agradat més que la quarta. Hi ha molts canvis, però també coses que tornen al seu lloc, de manera que el resultat final és una barreja del millor d'abans amb el millor d'ara, com quan un equip esportiu fa canvis encertats a la plantilla. 

Hem vist també l'Oliver lluitant per la justícia de manera pública, com a alcalde, com ha intentat refer la seva vida sentimental amb èxit desigual, una nova Black Canary i un enemic formidable. No se li pot demanar gaire més. Bé, sí, un final que ens deixa amb l'ai al cor fins a la propera temporada, i ens l'ha donat.

Sèries: Supergirl (segona temporada)

El que -de moment- DC no ha pogut dominar al cinema per l'hegemonia de Marvel i diversos cops de timó de la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, sí que ho ha clavat a la televisió, com demostra l'èxit del seu anomenat Arrowverse, i especialment amb productes tan ben fets com l'excel·lentíssima The Flash o la cada cop més sòlida Supergirl, i en menor mesura Arrow i DC's Legends of Tomorrow. 

Però concentrem-nos en la Noia d'Acer, perquè ha acabat la seva segona temporada i voldria parlar de les meves impressions d'una de les sèries "frikis" que més ganes tinc de veure setmana rere setmana.

Si la primera temporada tenia un to marcadament femení i més lleuger que el de les altres sèries de l'univers a què pertany, però tot i així era molt entretinguda i apta per a tots els públics, a la nova ha millorat el que ja era bo i ha introduït personatges, situacions i espectacularitat al conjunt.

Un dels elements més destacats en aquest sentit ha estat el personatge d'en Mon-El, un daxamita (del planeta Daxam, "germà" de Krypton) que arribava a la Terra al final de la primera temporada i que, interpretat per en Chris Wood (The Vampire Diaries), ha refrescat la sèrie amb el seu personatge poderós però alhora divertit i una mica babau, efecte que per ser justos hem d'atribuir al fet que es troba en un planeta on tot és nou per a ell i tendeix a entendre les coses de manera força literal.

Gràcies als seus poders acaba formant part de l'equip que lluita contra els dolents, al qual s'afegeixen en Jimmy Olsen tot disfressat de Guardian (personatge de DC que als còmics mai és en realitat en Jimmy) i en Winn en tasques de suport tecnològic -cosa que l'acosta encara més a en Cisco de The Flash-, però no ens ha de sorprendre que l'estira i arronsa romàntic amb la Kara és un dels atractius de la temporada.

En aquesta segona temporada un dels principals temes és la polèmica sobre la presència d'alienígenes a la Terra, que fins ara vivien clandestinament amb aparença humana però que comencen a mostrar-se tal com són, almenys en bars "d'ambient", un altre subtema que apareix en aquesta temporada a través del personatge de l'Alex Danvers.

Però la gran incògnita de la primera temporada era si ens mostrarien en Superman més enllà d'un paio d'esquenes o una ombra, i per fi ho han fet, amb la cara d'en Tyler Hoechlin, no tan fosc com el Henry Cavill de les pel·lícules i per tant més amable i proper als còmics, tot i que continuo lamentant la insistència de DC a l'hora de separar els films de les sèries.

Introduït d'una manera intel·ligent, en casos molt puntuals, permet que l'autèntica estrella continuï sent la seva cosina, i és tot un encert, encara que de vegades -i, almenys a mi, em passa molt amb les altres sèries de superherois- hi hagi situacions en què ens preguntem per què, davant d'un enemic aparentment insuperable, no fan una trucada a un personatge que sabem que coneixen i que podria resoldre la situació amb facilitat.

Segurament és perquè els crossovers, que sempre són simpàtics i una gran festa del fan service, intenten espaiar-los, i en aquesta temporada hi ha hagut el gran, l'esperadíssim de les quatre sèries juntes, que va consistir en una saga de quatre episodis, un per sèrie, anomenada Invasion!, en què la Supergirl va poder retrobar-se amb en Barry Allen i va conèixer els altres membres de la seva colla, així com en Green Arrow i els seus.

Parlant de fan service, i seguint la línia del que passa a The Flash, hem pogut veure cares conegudes tant de la televisió en general com de la televisió de DC en particular: si a la sèrie d'en Barry Allen vèiem reaparèixer el Flash de 1990 fent del seu pare i el Trickster del mateix any fent de... Trickster altre cop, aquí la cosa és més subtil: al convidat especial que és en Dean Cain (Clark de Lois & Clark) s'afegeix aquest cop la Teri Hatcher (Lois de Lois & Clark), tot i que en el paper de dolenta.

Per als amants de les curiositats, va ser una de les protagonistes de Desperate Housewives, sèrie on també sortia, encara que com a narradora morta en off, la Brenda Strong, que aquí fa de Lillian Luthor, mare d'en Lex i la Lena Luthor (Katie McGrath), aquesta última dedicada en cos i ànima a netejar el nom de la família tot fent el bé, al contrari que la seva mare, obsessionada amb expulsar els alienígenes.

Per acabar-ho de rematar, també tenim la presència puntual de la Presidenta dels Estats Units, interpretada per la Lynda Carter, la famosa Wonder Woman de la sèrie de televisió dels anys 70, a la qual es va una subtilíssima referència. Genial.

Renovada ja per una tercera temporada, Supergirl continua creixent i combinant astutament les seves trames amb les referències a l'Univers DC, que són un complement i mai no resten protagonisme a la Kara i la seva història.

Es tracta d'un dels casos en què les segones parts no només són bones, sinó encara millors que la primera, que ja era bona, i una de les sèries de superherois més interessants que tenim actualment.

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (segona temporada)

Quan fa uns mesos vaig publicar una entrada sobre aquesta sèrie nascuda de la recuperació més aviat forçada de secundaris d'Arrow i The Flash vaig dir que m'havia agradat, però que era lleugera i una mica poca-solta. No és que em preocupés, però trobava que era carn de cancel·lació.

Va acabar aquella primera temporada, la segona es va estrenar pocs mesos després i ja se sap que hi haurà tercera tongada d'episodis. Per tant, ha funcionat i va agafant força. Així doncs, continuo amb aquesta entrada en què ja no presentaré els personatges ni la premissa -per a això cal llegir l'article de la primera temporada-, sinó que em centro en l'evolució d'aquestes persones que no es consideren herois, sinó llegendes.

Si a la primera temporada la gran amenaça per al teixit del temps era en Vandal Savage, que amb al recolzament dels Mestres del Temps pretenia dominar el món, per a la segona no han trobat cap altre enemic més poderós i han buscat una altra fórmula, igualment interessant, que és la del grup de dolents amb un altre objectiu: en Damien Darhk (Neal McDonough), en Malcolm Merlyn (John Barrowman) i l'Eobard Thawne (Matt Letscher) -tant se val si algun d'ells representa que era mort o atrapat fora del temps, estem parlant d'una sèrie sobre viatges temporals!- s'han unit per aconseguir la Llança del Destí, que permet configurar la realitat al gust de l'usuari.

Mentrestant, els Legends han de retrobar-se després que en Rip Hunter els salvés de la mort escampant-los pel temps. A més, com que la plantilla es va reduir a la primera temporada lògicament hi ha noves incorporacions.

La primera és l'Amaya Jiwe (Maisie Richardson-Sellers), la Vixen dels anys 40, que pertany a la JSA i és l'àvia de la Vixen que ja havíem vist a l'Arrowverse al present.

El seu poder és en realitat la capacitat d'invocar habilitats de tota mena d'animals, gràcies al tòtem que duu al coll. A mesura que passen els capítols -no goso dir "el temps"- s'adapta al xoc cultural que representaria per a qualsevol persona interactuar amb gent de 75 anys en el futur.

I la segona és en Nathan Heywood (Nick Zano, vist a 2 Broke Girls), un historiador -sempre van bé a les històries sobre viatges en el temps- que resulta que és nét del Comandant Steel de la JSA, al seu torn company de l'Amaya.

És el hipster del grup, però també manifesta una transformació metàl·lica (com la del Colossus dels X-Men) que li proporciona molta força i una barrera defensiva impenetrable. A més, contribueix als diàlegs humorístics amb en Ray Palmer.

El cas és que aquesta temporada de DC's Legends of Tomorrow mostra com els seus protagonistes intenten evitar que l'anomenada Legion of Doom aconsegueixi els fragments de la Llança del Destí i refaci la realitat de maneres inimaginables, i amb aquesta excusa els tornem a veure viatjant per diversos llocs i èpoques, com per exemple l'Oest, el Japó feudal o Camelot -capítol en què, per cert, un altre segment correspon a l'any 3000 i per tant s'anomena, en una autorreferència de DC, Camelot/3000-.

Els moments històrics són prou nombrosos com per garantir la diversitat dels escenaris i les situacions, ho saben també els responsables de la sèrie Timeless, però curiosament totes dues sèries en toquen alguns, de vegades, molt similars.

La solidesa adquirida per la sèrie s'ha demostrat també en la seva completa integració en l'Arrowverse, i ho veiem en un notable crossover a quatre bandes amb Arrow, The Flash i Supergirl que és una enorme festa del fanservice.

I es nota que els actors i les actrius s'ho passen bé treballant junts, perquè sovint es fan selfies divertides que comparteixen amb els agraïts fans. A banda de tot això, DC's Legends of Tomorrow continua amb salut i aprofundint en els seus personatges, que originalment eren repescats d'altres sèries. Crec que als seus intèrprets no els hauria pogut passar res millor, perquè amb aquella aposta arriscada ara són protagonistes d'aquesta producció que va creixent en importància i interès.

El personatge de la Sara (Caity Lotz), per exemple, cada cop és més entranyable i ja s'ha convertit en un dels meus preferits de la televisió. De fet, la meva filla es dirà així.

I en Rory (Dominic Purcell) té un sorprenent carisma que fa que en aquesta sèrie, a diferència de Prison Break, faci ombra a en Wentworth Miller, i és un dels personatges més divertits. En un dels episodis ell és el narrador del "previously", i és per pixar-se de riure.

Sèries: Supergirl

Des del seu retorn a l'Univers DC, a la col·lecció Superman/Batman que va durar de 2003 a 2011, el personatge de la Supergirl m'ha interessat força. He de dir, però, que després de començar la seva col·lecció en solitari, per circumstàncies econòmiques personals i la coincidència de la pèrdua dels drets de DC per part de Planeta no vaig poder-la continuar, i la veritat és que no en sé gaire, de la Kara Zor-El. 

Però em resultava simpàtica, i quan vaig saber que en farien una sèrie de televisió vaig decidir, òbviament, que la seguiria. Més encara quan dels seus tres creadors, els senyors Ali Adler, Greg Berlanti i Andrew Kreisberg, els dos últims eren responsables també d'Arrow i The Flash. 

Curiosament, però, no s'emetria a la cadena CW, com les altres dues, sinó a la CBS. Ja des del principi, i amb les informacions que n'anaven sortint, es veia que el seu públic objectiu seria femení. Arrow ja ho era, amb un repartiment masculí atractiu i musculós, amb tendència a anar sense samarreta, però en el cas de Supergirl més aviat en el sentit de presentar una protagonista lluitadora i poderosíssima, amb què el públic femení es podia identificar.

El to de la sèrie també és marcadament més femení que en el cas de les seves "cosines", tant per l'ambientació com per la mena d'històries i les relacions entre els personatges. No era, però, cap problema per a mi, i de seguida m'hi vaig enganxar. 

La protagonista, naturalment, és la Kara Zor-El, la cosina d'en Superman enviada a la Terra més tard que ell tot i que era més gran, però el seu viatge accidentat va aturar el seu envelliment i ara sembla que sigui ella la petita. 

La seva identitat civil és la de Kara Danvers, interpretada per la Melissa Benoist, que tenia vista del seu petit paper secundari a Whiplash, i que fa una Supergirl molt simpàtica, adorable i sensible, amb dubtes i problemes del primer món. Com li passa al seu cosí, a la feina no la identifiquen amb la nova superheroïna de National City només perquè duu ulleres, i per tant la cara i la veu són totalment irrellevants. Convencions dels còmics...

A la feina té com a company i millor amic en Winslow "Winn" Schott, Jr. (Jeremy Jordan), l'informàtic o expert en tecnologia que li dissenya el vestit i l'ajuda en tot el que pot. El podríem considerar gai si no fos perquè... està enamorat d'ella, un sentiment no correspost (i tampoc conegut).

Ella s'enamora d'en James "Jimmy" Olsen (Mehcad Brooks), una versió clarament diferent del millor amic d'en Superman que coneixem dels còmics i molt orientada com a regal visual del públic femení. Aquí també és periodista i amic de l'Últim Fill de Krypton, però ha arribat a National City i esdevé un dels aliats de la Cosiníssima.

I la seva cap és la irritant Cat Grant, experiodista de xafarderies del Daily Planet que ara té el seu conglomerat de comunicació anomenat CatCo. La Kara és la seva ajudant, i la tracat com si fos un drap brut, sense saber que en realitat és la Supergirl que admira i en què basa la seva estratègia comunicativa des de la seva aparició pública. 

Malgrat les meves reticències inicials he d'admetre que la Calista Flockhart la interpreta d'una manera que acaba sent fins i tot simpàtica a la seva manera. 

Però la Supergirl, quan es posa l'uniforme i surt a lluitar amb els dolents o a salvar persones de diverses catàstrofes, no ho fa pel seu compte, sinó que col·labora amb el D.E.O. o Department of Extranormal Operations, que dirigeix en Hank Henshaw (David Harewood, vist a Homeland) i on treballa també l'Alex Danvers, la seva germana adoptiva, interpretada per la Chyler Leigh, coneguda per haver estat la Lexie Grey de Grey's Anatomy, un dels meus personatges preferits.

A mesura que van avançant els episodis la trama es posa una mica més seriosa, sobretot amb l'arribada de dolents kryptonians, però Supergirl és, com deia més amunt, una sèrie marcadament femenina i, a més, té un to molt més alegre i despreocupat que els de les més fosques Arrow i The Flash.

Cosa que no vol dir que sigui menys interessant, i de fet és plena de referències de tota mena a còmics de DC tant de la família d'en Superman com d'altres, i malgrat que es tracta d'una sèrie de la CBS finalment es va aconseguir fer un crossover amb la visita d'en Flash. Ara que ha estat renovada per a una segona temporada però a la CW, aquests creuaments els veurem més sovint. 

Supergirl ja forma part del que es coneix com a Arrowverse, però és diferent. Té una personalitat pròpia que en alguns moments, per la lleugeresa de les trames i uns efectes especials que cal reconèixer que no són gaire bons, podria semblar un punt feble, però el cas és que a mi m'ha agradat força, al públic en general també i ha revifat un personatge que també es mereixia hores de presència televisiva. 

 

Cinema: Batman v Superman - Dawn of Justice

Suposo que no sorprendrà cap lector ni cap lectora habitual -si és que en tinc, d'habituals- que, parlant de tants còmics d'en Batman i algun d'en Superman, tot i que fa temps que això no passa, ara publiqui la meva crítica personal de la pel·lícula que feia tant de temps que estàvem esperant, acabada d'estrenar quan escric aquestes línies i ja vista per sentència per part meva. 

Fa gairebé 3 anys, al juny de 2013, s'estrenava Man of Steel, el nou intent de ressuscitar cinematogràficament el personatge d'en Superman després d'aquella fallida Superman Returns de 2006, i com que els fans són gent difícil de satisfer va resultar que agradava, però no convencia tant, ni de bon tros, com la trilogia de Christopher Nolan del Cavaller Fosc. Per a mi era una més que notable pel·lícula d'orígens i una refrescant nova visió d'un dels personatges més icònics de la història del còmic, però la seqüela que s'esperava inicialment per al 2014... es va transformar en un crossover que ens ha arribat ara, tot despertant moltíssima expectació.    

Les reticències inicials respecte al film dirigit per en Zack Snyder eren importants: sobretot es temia per la interpretació que en Ben Affleck havia de fer del Cavaller Fosc. Atès que es considera gairebé universalment un mal actor, en fer-se càrrec d'un personatge tan important l'aposta era arriscada. Personalment he de dir que jo sóc defensor d'aquest senyor, tot i que reconec que és força millor director que no pas actor. I després d'haver fet de Daredevil a la vilipendiada pel·lícula de 2003 i de Superman, de manera indirecta, a la notable Hollywoodland, a mi personalment m'agradava la idea.

La qüestió amb què jo tenia reserves, no sé si compartida amb gaire gent, era que Batman v Superman: Dawn of Justice no fos la seqüela que mereixia Man of Steel, sinó un crossover que arribava després de només un film de presentació d'en Superman. Trobava que li faltava una pel·lícula més. I ara que l'he vist puc dir que m'ha convençut completament en la seva doble funció de seqüela, perquè ho és, i pròleg del que serà el DC Universe Extended, la contrapartida del Marvel Cinematic Universe, amb la presentació de personatges de la Lliga de la Justícia que tornaran a aparèixer en pel·lícules individuals i a la de la mateixa JLA en els propers 3 o 4 anys.

El punt de partida argumental és coherent amb Man of Steel i alhora dóna l'excusa per a l'altrament improbable enfrontament entre en Batman i en Superman: la batalla amb el general Zod que va provocar terribles pèrdues humanes i materials al final del film de 2013 ha fet que la condició d'heroi de l'últim fill de Krypton sigui posada en dubte, i des de les institucions se'l vol fer responsable dels danys col·laterals que les seves activitats -o les dels alienígenes que va atraure a la Terra- han provocat. La gent vol saber quines són les seves intencions i el govern el vol tenir controlat. Previsible i lògic.

Per altra banda en Bruce Wayne, que era a Metropolis el dia d'aquell èpic combat, també el posa al seu punt de mira, perquè ni tan sols ell, amb la seva demostrada intel·ligència, pot evitar sentir desconfiança d'un ésser pràcticament desconegut que té els poders d'un déu. Un ésser que, al seu torn, també desconfia del vigilant de Gotham i els seus violents mètodes.

La qüestió és que el terreny estava preparat per a una col·lisió que havia de tenir lloc tard o d'hora, i l'empresari Lex Luthor -que no havia aparegut a Man of Steel-, i que aquí interpreta en Jesse Eisenberg amb un estil que no m'ha agradat gens, encén la guspira que ho fa esclatar tot, gairebé literalment, i és llavors quan es produeix l'enfrontament de titans que se'ns promet al titol.

Com és possible, amb la diferència de forces que hi ha? Bé, com tothom sap en Superman té una debilitat, la kryptonita, que a la primera pel·lícula no es va ni tan sols esmentar, i en Batman sempre s'ha caracteritzat per ser un superheroi amb molta força física, però també molts calés i enginy, que fa servir tota mena d'armes i aparells que en aquest cas li permeten enfrontar-se a l'Home d'Acer en desigualtat de condicions al seu favor.

En aquest sentit Batman v Superman: Dawn of Justice és pur espectacle, no hi ha cap dubte que els combats que hi veiem són impressionants i els efectes especials de primera, però... i la resta d'aspectes de la pel·lícula?

Argumentalment reconec que tot plegat és una mica forçat, que la construcció dels personatges es deixa una mica de banda -per exemple, d'aquest Batman que es desmarca del Batman de Nolan, que per cert també està ficat a la pel·lícula com a productor executiu, només en sabem que li van matar els pares (i ens ho tornen a explicar per enèsima vegada) i que té un majordom d'allò més capaç, però poca cosa més-, que durant una bona estona del principi del film no acaba de quedar clar cap on vol anar ni quines són exactament les subtrames, i que aquests Batman i Superman menys escrupolosos amb els atacs letals impacten força i s'allunyen de les versions dels còmics, però el film també té moltes coses bones. Moltes.

Per exemple, que després de tants anys d'intentar posar al lloc cinematogràfic que es mereixen en Batman i en Superman, amb resultats desiguals, Warner Bros. (propietària de DC Comics) per fi comença a donar forma al que Marvel està fent de meravella -no pun intended- des de fa uns anys: la unió dels seus superherois més emblemàtics en una història compartida.

Allò que ja està executant a la televisió amb Arrow, The Flash, DC's Legends of Tomorrow i Supergirl, però en pantalla gran, amb productes realment ambiciosos i, sobretot, la Trinitat de DC com a centre. Perquè l'aparició de la Wonder Woman -per primera vegada en una pel·lícula tot i que va ser creada el 1940- se sabia des de feia molt de temps i el resultat és una participació més aviat misteriosa, de poques paraules i podríem dir que de cameo de força durada.

I per si no acabava de quedar clar que Dawn of Justice vol dir, en realitat, Dawn of Justice League, no només està anunciat que l'any vinent en tindrem pel·lícula, sinó que a Batman v Superman ens en donen pistes, ens mostren presències breus -però reiterades, no fos cas que ens les perdéssim- d'altres superherois que en formaran part, i argumentalment ja ens hi encaminen amb la promesa d'una amenaça terrible que ve de l'espai i que requerirà que els més poderosos defensors de la Terra uneixin forces.

El millor és que tot això no passa de ser mel als llavis, i per tant permet que aquest film es desenvolupi a la seva manera i sense excessives distraccions. És una seqüela de Man of Steel, sí, perquè el personatge d'en Superman es continua construint, i també ens presenta una versió d'en Batman més madura, brutal i roçant el feixisme, que beu directament del celebrat i canònic The Dark Knight Returns tant en moments del guió com en referències visuals i el mateix enfrontament entre els dos herois.

Pot semblar que a Batman v Superman, doncs, s'hi volen ficar massa coses: continuació d'una història, introducció d'un personatge que fa de coprotagonista més que de secundari, múltiples referències a un còmic concret d'en Batman en un film teòricament d'en Superman -que també en té moltes de pròpies, i s'inspira força en la trama de The Death of Superman-, nous personatges i la llavor d'un univers cinematogràfic que ja s'està desplegant... i tanmateix no he tingut la sensació que es deixessin coses al tinter.

Per tal d'evitar que es considerés un simple pròleg de la pel·lícula de la JLA tampoc no podia faltar el combat èpic que ocupa la darrera part del film, és clar, i és un combat absolutament trepidant i melodramàtic que per força ha de ser excitant per a qualsevol seguidor d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman. Inoblidable.

Per tot plegat, i per unes interpretacions convincents -més criticada la d'en Henry Cavill, que ja a Man of Steel feia un Superman força ensopit-, jo he quedat molt satisfet amb aquesta pel·lícula, cosa que no vol dir que no hi trobi algun defecte, ja esmentat. Però sempre ho dic: jo sóc benèvol i m'acostumo a mirar les coses amb bons ulls, a més que sóc un analista totalment nul. De públic eternament emprenyat i insatisfet sempre n'hi ha, públic que tenia ganes de buscar-li les pessigolles a aquesta pel·lícula des del principi i s'ha endut unes quantes garrotades, perquè sembla que després de Superman: The Movie (1978) no s'hagi fet cap film bo de superherois. M'ho esperava, però se me'n fum. A mi m'ha agradat molt. I, per cert, si us heu adonat de diverses referències més o menys ocultes dins la pel·lícula, segur que aquí trobareu les que us falten.

A favor:

-Per fi els dos superherois més populars de la història junts en una mateixa pel·lícula

-Sempre s'ha volgut fer un film sobre The Dark Knight Returns, i fent-hi tantes referències aquí s'ha solucionat de la millor manera

-Crossover, seqüela, punt de partida d'un univers cinematogràfic... aquest film és totes aquestes coses i ho aconsegueix amb solvència, per a mi, diguin el que diguin

-Les múltiples referències a l'Univers DC que emocionen els fans quan les localitzem. Fins i tot n'hi ha alguna al videojoc de lluita Injustice: Gods Among Us, que és el primer que vaig pensar quan es començava a saber de què aniria aquesta pel·lícula

-Un Batman i un Superman diferents dels dels còmics -genial la frase d'en Perry White en aquest sentit, "Ja no és 1938"-, però igualment interessants

En contra:

-Una mica de caos durant bona part del principi i alguna subtrama poc desenvolupada

-L'amanerada interpretació d'en Lex Luthor que fa en Jesse Eisenberg. Massa inspirada en el Joker d'en Heath Ledger i allunyada del caràcter del personatge als còmics

-Que no hagi agradat tant com caldria per a l'impuls adequat de les pel·lícules que han d'arribar

Lectures: Earth 2 - The Tower of Fate

Ha passat més d'un any des que vaig fer la ressenya del primer recopilatori d'Earth 2, i això és així en part perquè he trigat molt a comprar-me el segon (esperava trobar-lo d'oferta), però també perquè he acumulat tantes entrades que les he programat de manera que aquesta, com moltes altres, es publica aproximadament un mes i mig després d'haver-la escrit.

En qualsevol cas ja és aquí la meva opinió d'aquest Earth 2: The Tower of Fate, que reuneix els números 7 a 12 de la col·lecció (de febrer a juliol de 2013) a més del 0, de novembre de 2012, tots ells amb guió de James Robinson i dibuix o bé de Nicola Scott o bé de Yildiray Cinar (i Tomas Giorello al 0).

Si Earth 2: The Gathering era una impressionant introducció i posada en escena en què es revelaven les noves i rejovenides encarnacions dels superherois que coneixíem de la JSA, però en versió The New 52, The Tower of Fate... continua en la mateixa línia, perquè està bàsicament dedicat a la presentació d'un altre dels personatges clàssics de la formació, en aquest cas amb identitat civil completament nova.

Es tracta del Dr. Fate, un clàssic de la JSA que evidentment també havia d'aparèixer en aquesta etapa de The New 52, però aquí, com deia, té una nova identitat, que és la d'en Khalid Ben-Hassin, un doctor en arqueologia que, pel que ens expliquen, ja havia assumit l'uniforme fa un temps, però el cost que això havia tingut per a la seva salut mental va fer que ho deixés córrer.

Entre els superherois confesso que els que menys m'agraden són els que fan servir la màgia. N'hi ha molts, amb les seves respectives col·leccions i un microunivers de relacions comunes que sovint s'esmenta en els còmics de personatges més convencionals, que davant la presència d'enemics amb aquesta mena de poders es queden una mica sense saber com reaccionar, però per més que estigui acostumat a veure'ls de tant en tant... no m'acaben de fer el pes. Qüestió de gustos. Tanmateix entenc l'aparició del Dr. Fate i la seva presentació és prou entretinguda, a més de ser un nou origen, cosa que pot ser molt útil per als nous lectors i que no fa gens de nosa quan tampoc no coneixies ni estimaves gaire el personatge original. 

No és que el guionista deixi completament de banda els ja coneguts Flash, Green Lantern i Hawkgirl per tal de centrar-se només en el Dr. Fate, perquè per exemple l'Alan Scott alterna les seves connexions esporàdiques amb el tema principal del llibre i la investigació dels fets relacionats amb l'atemptat en què va morir el seu xicot, tasca en què l'ajuda una Hawkgirl que al seu torn esdevé el canal a través del qual coneixem el nou personatge, i en Flash continua creixent com a personatge, tot inspirant en Khalid, mentre s'enfronta amb dificultats a l'enemic principal del volum, en Wotan, i als perills que conté la torre on l'obliguen a entrar per tal de trobar el casc del Dr. Fate.

Però sí que tot plegat representa una mena de pausa del que ens estaven explicant fins ara, perquè encara no tenim una nova JSA completament reunida. I a més ens obren noves línies argumentals en revelar, per exemple, que l'Steppenwolf, el líder de la invasió terrestre que Apokolips va intentar fa uns anys (i que va ser sufocada gràcies al sacrifici d'en Superman, la Wonder Woman i en Batman), continua a la Terra. O la rivalitat entre el comandant Khan, responsable del departament d'éssers amb poders de l'exèrcit mundial, i el malvat Terry Sloan, l'home més intel·ligent del planeta, rivalitat que fa l'efecte que acabarà molt malament.

Així, The Tower of Fate continua desenvolupant els personatges, n'introdueix de nous (o més aviat ens presenta les seves versions de The New 52) i ens mostra com van aprenent a dominar els seus poders i a enfrontar-se a les amenaces que només poden eliminar tot combinant unes habilitats que els converteixen en les noves meravelles de la Terra, però que no els han garantit encara l'aprovació unànime de les autoritats i la ciutadania. La introducció de la col·lecció, doncs, s'allarga, però s'anuncia clímax de cara al tercer recopilatori, que espero tenir i llegir aviat.