Cinema: The Batman

Per diverses circumstàncies aquesta pel·lícula s'ha resistit a que la veiés, entrebancs diversos feien perillar la possibilitat que en pogués gaudir com jo volia, que era en pantalla gran i en versió original, però al final tot s'ha alineat i, tan bon punt l'he vist, com no hauria de sorprendre ningú en parlo aquí, en aquest blog que ja ha tingut moltíssimes entrades dedicades al personatge en les seves diferents encarnacions i formes.

Ja aviso que no hi haurà spoilers de la trama, sinó que la crítica serà més general, així que si no l'heu vist i pel que sigui encara no ho teniu clar, podeu llegir aquest text sense por que us rebenti res.

Ha costat molt, també, parir aquesta pel·lícula. Primer, havia de ser l'esperat film en solitari del Batman d'en Ben Affleck, també dirigit per ell mateix, però la cosa s'anava allargant, el guió s'estava desviant del que ell volia i va decidir que només hi actuaria. El nou director, en Matt Reeves, volia fer un Batman més jove que el de les pel·lícules del DC Extended Universe i en Ben Affleck estava, de tota manera, tan tip del personatge com emmerdat en problemes personals, així que la The Batman que hem acabat rebent no té res a veure amb la que havia de ser inicialment. Això, però, és bo o dolent? 

Com a seguidor del Cavaller Fosc des de fa molts anys, m'emprenya una mica que en vagin fent reboots constantment. Quan una versió m'agrada -i soc fàcil de satisfer- m'agradaria que tingués continuïtat. Puc entendre, però, la lògica comercial darrere de tot això, però em va decebre que el Batman de l'Snyderverse es descartés per fer aquest nou inici, amb el tercer Batman en els darrers 17 anys, o en 10 si tenim en compte l'última pel·lícula on tenia la cara d'en Christian Bale. 

Dit això, i precisament perquè en soc seguidor des de fa tant de temps, cada cop que se'm convoqui jo hi seré, i valoro cada versió com el que és, sense castigar-la pel que als despatxos s'ha fet malament o, si més no, diferent del que a mi m'hauria agradat. I The Batman no és la pel·lícula en solitari del Batman que ja era el meu estàndard després d'uns quants films, és una altra cosa, però m'ha agradat.

Deslligat de Batman v Superman i Justice League, fins i tot de la independent (no indie) i meravellosa Joker, aquest Batman per una vegada no ens explica la tan suada escena de la mort dels pares d'en Bruce Wayne, no veiem les perles del collar de la seva mare escampar-se per les llambordes molles de Gotham, però segur que estem d'acord en què ja no cal.  

Tampoc ens passem una hora veient com en Bruce Wayne (Robert Pattinson) elabora el personatge d'en Batman, com seria el cas de Batman Begins. És quelcom més proper als inicis que a la decadència vista en els darrers anys, però trobo que és al punt adequat per començar el que es pretén -no ens hi juguem els diners, tampoc- que sigui una nova trilogia: aquí en Batman és un superheroi al segon any de la seva carrera, que registra en un diari personal, i en Bruce Wayne un jove multimilionari que viu gairebé apartat de la societat i que encara no ha mostrat senyals de continuar la tasca filantròpica dels seus pares.

Comet errors, als combats s'endú cops i ferides fins i tot per part de brètols comuns, i encara no domina el desplaçament aeri, a més que no té un físic espectacular com el d'altres encarnacions del personatge, i confia força en la por que inspira als criminals. Sí que compta, però, amb tecnologia avançada.

La combina amb la seva formació detectivesca, una vessant no tan explorada en altres pel·lícules del Cavaller Fosc i que aquí, en canvi -i per al meu gust de manera molt encertada-, entronca amb el nom de la capçalera que el va veure néixer i que encara ara és una de les dues col·leccions principals dels seus còmics, la llegendària Detective Comics. 

Aquest enfocament permet també al film tenir un ritme més pausat, fet que estic segur que contribueix a la seva excepcional durada de 176 minuts, però ni una cosa ni l'altra el converteixen en una pel·lícula feixuga ni avorrida.

No vull pas que sembli que li falta acció. No és així. Fins i tot arriba un moment que, quan havíem gairebé oblidat que en Batman té un dels vehicles més mítics de la història dels còmics i el cinema, el Batmòbil té els seus minuts de glòria. 

I de combats també n'hi ha, encara que no en siguin tants com podríem esperar i mostrin el protagonista lluitant contra grups d'humans normals i corrents que simplement se li oposen per un o altre motiu, en el que semblen els enfrontaments habituals que ens trobem als videojocs de la saga Batman: Arkham contra grups de delinqüents que ataquen el Cavaller Fosc tots alhora.

I, sent una pel·lícula de Batman, amb la famosa i rica galeria d'enemics que té, i entenent que s'evitaria el Joker per no treure el "Sant Cristo Gros" a la primera pel·li, hi havia d'haver un enemic potent. Una excel·lent reinterpretació de l'Enigma que converteix The Batman en un thriller disfressat de film de superherois.

Tampoc hauria estat bona idea no fer aparèixer altres enemics clàssics del personatge, i en aquest sentit tenim els menys teatrals Carmine Falcone (John Turturro) i Oswald Cobblepot, el Pingüí, interpretat per un irrecognoscible Colin Farrell. Que, per cert, tindrà una sèrie pròpia a HBO Max.

A la mítica Batman Returns de 1992 hi sortien tant el Pingüí com la Catwoman, i no sé si ha estat intencionat, però en aquesta tornen a "coincidir", perquè el principal personatge femení de The Batman és la Selina Kyle (Zoë Kravitz), que dona el joc que podíem esperar amb la seva relació d'aliada/amant i alhora enemiga d'en Batman.

Parlant d'aliats, en Batman també compta des del primer minut amb en Jim Gordon (Jeffrey Wright), aquí encara tinent, que contràriament al que en pensen els seus superiors i els seus subordinats permet a al Cavaller Fosc participar en les investigacions dels assassinats de la pel·lícula i mostra una aliança emblemàtica dels còmics en un grau de maduresa superior al de les reticències vistes en altres versions.

The Batman és un film d'en Batman diferent del que havíem vist fins ara, sens dubte més fosc que mai, més pertorbador, i una interessant proposta que espero que de debò es converteixi en trilogia.

És, doncs, el millor Batman cinematogràfic que s'ha fet mai -i no en són pas pocs-? Doncs no sé si gosaria unir-me a aquesta sentència que a la promoció del film ha interessat mostrar com a prou estesa, però potser és perquè a mi m'han agradat totes les versions, totes tenen alguna cosa que les fa úniques i, per sort, també es pot dir això de la que ens ha arribat aquest mateix 2022. 

 

Lectures: Batman & Robin Eternal vol. 2

No m'agrada que passi això. Que m'adoni que toca ressenyar un nou volum d'alguna obra de la qual vaig parlar per última vegada fa tant de temps, en aquest cas més de 2 anys. I això també significa que he hagut de repassar el que havia llegit fins ara. Això m'anirà passant amb altres còmics, no en tinc cap dubte, i és que com he dit més d'una vegada, ja no es veuen tantes ofertes de còmic en anglès a Amazon des que el gegant del comerç electrònic va comprar The Book Depository, botiga online d'on em nodria abans.

Però aquest cas ha estat diferent. Quan vaig fer l'entrada sobre el primer volum de Batman & Robin Eternal ja tenia el segon, però em vaig anar distraient amb altres coses i, si ja la primera part la vaig ressenyar el 2018, mesos més tard, per al volum 2 de la maxisèrie hem hagut d'esperar a ara, finals de 2020. En fi, repassat el primer recopilatori, per fi he llegit el segon i últim. 

El volum que tanca la maxisèrie de 26 números publicats en 6 mesos conté les grapes individuals Batman & Robin Eternal 13 a 26, originalment de febrer a maig de 2016, atès que era una col·lecció setmanal. La història general és responsabilitat de l'excel·lent tàndem de guionistes format per en James Tynion IV i l'Scott Snyder, tot i que els guions corresponen a diverses persones, i malauradament -i entenc que és inevitable quan es vol fer una sèrie setmanal- el ball de dibuixants és constant i distreu una mica.

En tot cas, si a la primera part de la sèrie se'ns presentava la inquietant premissa d'una traficant de persones que les criava des de petites després de provocar-los traumes i acollir-les, i després les "dissenyava" per encàrrec, i la relació que hi havia entre això i els Robins, aquí, òbviament, la història queda tancada.
 

En aquesta segona part tenim els protagonistes, els companys d'un Batman que només apareix a les escenes del passat -perquè al present està inactiu en haver perdut en Bruce Wayne la memòria després de l'arc argumental Endgame de Batman-, seguint la pista d'aquesta nova i temible malvada, la Mother, mentre ella activa els seus programats "fills" per atacar l'ara espia Dick Grayson, en Red Hood i en Red Robin, que col·laboren amb la Bluebird (Harper Row) i la Cassandra Cain, reintroduïda a l'Univers DC de The New 52 en aquesta maxisèrie precisament, sense cap relació amb el seu paper de Batgirl de fa anys.

Són, aparentment, personatges secundaris d'aquesta història, però també els més interessants, perquè de totes dues se'ns explica el traumàtic passat, sempre lligat a la Mother, i és que al capdavall es van veure involucrades en tot això, al volum 1, perquè eren objectius que l'enemiga volia eliminar. 

Complica, i molt, les coses el fet que la Mother tingui el control mental dels seus "fills", que pot activar com si fossin cèl·lules dorments quan li interessa. Això, combinat amb algun secret que no revelaré i que relaciona els personatges d'una manera que no s'esperaven, és la tempesta perfecta i dona lloc a enfrontaments d'allò més dramàtics i cruels.

En aquesta última part de la història, acorralada pels superherois, la Mother decideix fer neteja i iniciar un nou mètode de control d'adolescents d'arreu del món, i això desborda els protagonistes, que han de recórrer a tots i cadascun dels aliats disponibles.

Així, veiem desfilar també personatges com la Spoiler, la Helena Bertinelli o la Batwoman, a més d'altres de menors que ja se m'escapen una mica perquè estic desconnectat de DC des de fa temps, però no se'ls dona, tampoc, gaire més importància.

A Batman & Robin Eternal el protagonisme el tenen, per una banda, els tres primers Robins -en aquesta nova realitat de The New 52 la Stephanie Brown, la Spoiler, no ho va ser mai, de manera que en Damian és el quart, i no el cinquè, Noi Meravella-, que per culpa dels tractes del seu mentor i la Mother en el passat es qüestionen la seva identitat i el seu propòsit, i per l'altra les esmentades Harper i Cassandra, tot aprofundint en el passat de la primera i presentant-nos, orígens inclosos, la segona. 

Batman & Robin Eternal ens convida a gaudir d'una trepidant saga amb un nombre respectable -però no excessiu- de personatges implicats, es permet reintroduir-ne un parell -l'esmentada Cassandra Cain i també l'Azrael, un Jean-Paul Valley que no havia sortit fins ara a The New 52- i reescriure el passat d'alguns d'ells, o donar-nos-en detalls que no coneixíem i que ens deixen tan estupefactes com als afectats.

És una mica tramposa a l'hora de suggerir la implicació d'en Batman en l'encàrrec d'un nou company a la Mother -vull pensar, i així ho interpreto, que formava part del seu pla de derrotar-la-, i alguna imatge busca generar-nos dubtes sobre el Cavaller Fosc que no hauríem d'haver tingut mai. Per sort, tot plegat serveix per reconciliar en Bruce Wayne amb els seus deixebles, als quals no té costum de dir-los coses gaire agradables, però que també, ho sabem i no en tenim cap dubte, estima com si fossin -i, segons com, ho són-, els seus fills.

Visionats: The LEGO Batman Movie

Abans de començar he de fer una confessió: The Lego Movie (2014) no em va agradar gaire. Vaig trobar que el seu humor era poca-solta, i no em refereixo a que fos infantil -per l'amor de Dende, vaig a veure al cinema gairebé totes les pel·lícules adrecades al públic més jove!-, sinó al fet que a molts dels gags no els trobava la gràcia per enlloc.

Això va fer que no anés al cine a veure The Lego Batman Movie, d'aquest mateix 2017, però sí que tenia intenció de veure-la quan fos possible per mitjans casolans i gratuïts, i ara que l'he vist me n'alegro i en vull parlar una mica.

Dirigida per Chris McKay, en realitat és una conseqüència lògica d'una realitat innegable: l'estrella de The Lego Movie era en Batman, i si de tots els videojocs que s'han fet amb la llicència Lego, que al seu torn es basen en llicències d'altres productes -pel·lícules i sèries mítiques, bàsicament-, l'única que ha tingut tres entregues és la de Batman -sense comptar, és clar, el fet que és protagonista del Lego Dimensions- és per alguna cosa.

La versió humoritzada (em sembla que m'invento la paraula) del Cavaller Fosc agrada, funciona perquè atrau tant els que no en saben gairebé res com els que el coneixem bé i ens sabem relaxar davant d'un producte que és una paròdia, sense cap pretensió d'establir -ni respectar- cànons del seu univers.

Per a uns i altres hi ha referències claríssimes, com la representació amb el filtre de Lego de tot un seguit d'escenes o pòsters de les pel·lícules d'imatge real del personatge, però també ens hi fiquen un fragment amb imatges d'arxiu de la mítica i esbojarrada sèrie dels 60, a més de múltiples cites i referències més ocultes -que reconec que se m'escapaven pel ritme frenètic del film-.

No són necessàries per tal que el gran públic en gaudeixi, i de fet estan adaptades a diversos graus de coneixement de l'obra original per part dels espectadors. Senzillament fan que sumi punts i suavitzen les inventades amb què els puristes podrien tenir més reserves.

En fi, la premissa de la pel·lícula, que agafa tot allò que se'ns ha explicat alguna vegada sobre en Batman i el seu entorn i ho barreja i fins i tot hi posa collita pròpia, amb bons resultats, gira al voltant del tema clàssic de la relació entre el Cavaller Fosc i el Príncep Pallasso del Crim.

Però aquesta vegada la cosa va diferent: en Joker, que vol que en Batman reconegui que és el seu enemic més gran -i que es necessiten l'un a l'altre, com s'ha suggerit diverses vegades als còmics-, es rendeix i es deixa empresonar, cosa que desconcerta el protagonista, que al seu torn s'ha d'enfrontar al fet que la nova comissària de la policia de Gotham, la Barbara Gordon -trencament del cànon, però en realitat ja s'havia mostrat en alguns còmics ambientats al futur-, no pensa permetre que en Batman actuï amb tanta llibertat com fins ara.

El protagonista, per cert, és un cregut i un pallasso a la seva manera, molt diferent de la versió dels còmics i les pel·lícules serioses, però és precisament aquest capgirament de les seves característiques el que fa que funcioni tan bé a l'univers Lego, i és que aquest vessant ja l'havíem vist a The Lego Movie i aquí es pot esplaiar, tant en la seva identitat superheroica com en la civil, amb un Bruce Wayne que a casa mira pel·lícules romàntiques i li agafen rebequeries quan l'Alfred intenta esperonar-lo -i que en haver-les vist tantes vegades als tràilers de cinema perden efecte-.

Pel que fa a les relacions entre els personatges, la més interessant de la pel·lícula és la d'en Batman i en Robin, un Dick Grayson babau i amb unes ulleres verdes -inexplicades i inexplicables-, necessitat d'un pare adoptiu i immune als mocs que li fum l'alter ego d'en Bruce Wayne.

Però tant ell com l'Alfred i després la Barbara van estovant el cor del Cavaller Fosc, al principi decidit a no formar un equip ni, en general, deixar entrar ningú a la seva vida.

Ara bé, fins i tot en Batman necessita ajuda de tant en tant, i quan en Joker reuneix un exèrcit de dolents -alguns dels quals aparentment inventats, com suggereix la pel·lícula, però que en realitat han sortit alguna vegada en algun còmic- que inclou monstres de films clàssics i moderns -en King Kong i en Voldemort, per exemple-, ha de claudicar.

Al final The Lego Batman Movie és una història pensada per a tota la família, amb un humor més intel·ligent que el de la primera cinta de Lego, però alhora accessible per a tothom. Diverses lectures per a diversos tipus de públic -adults i petits, coneixedors dels personatges i neòfits...- són la clau del seu èxit, així com el seu ritme ràpid -de vegades massa com per fixar-nos en tots els detalls- i una trama sense complicacions i pensada per aprofitar al màxim el reconeixement de personatges i franquícies per part de l'espectador, que al capdavall és com funcionen els productes audiovisuals de Lego.

Com a apunt final, hi ha un Story Pack -kit de portal i personatges- del videojoc Lego Dimensions dedicat a aquesta pel·lícula, amb en Robin i la Batgirl i 6 nivells a través dels quals es repassa el film. Fa temps que el tinc, però ara ja hi podré jugar amb coneixement de causa.

Lectures: Batman Eternal vol. 3

Continuant amb la tendència de reduir la freqüència i l'atractiu de les ofertes que fan les botigues online estrangeres pel que fa a còmics, ja no m'estranya -però em continua sabent greu- que la ressenya que publico avui arribi més d'un any després de la del volum anterior.

Però per bé o per mal, la història de Batman Eternal s'acaba aquí, en un volum que torna a ser gairebé tan gruixut com el primer, i on el ritme que es va iniciar al primer i es va mantenir al segon no decau i ens ofereix una de les trames més trepidants que he llegit mai als còmics del Cavaller Fosc.

Recopila els números 35 a 52 -quina casualitat, eh?- de la col·lecció, juntament amb el 28 de Batman, que llavors tinc repetit (sortia al volum Batman: Graveyard Shift), però té relació amb aquesta història, tot i que en realitat és a la inversa perquè es va publicar allà com a crida per a Batman Eternal. 

Són números publicats entre febrer i juny de 2015, també de periodicitat setmanal en comptes de mensual (per això hi ha 18 números en 4 mesos), i trobo que reblen el clau en una col·lecció interessantíssima que continua amb Batman and Robin Eternal, el primer volum de la qual ja posseeixo però encara no he llegit.

Perquè no és la primera vegada que veiem en Batman atacat per un enemic o una conspiració sorprenentment efectiva que el posa contra les cordes. L'hem vist passar-ho malament moltes vegades, i se l'ha intentat atacar des de diversos fronts en un munt d'ocasions, però considero que amb aquesta col·lecció -que no escriu directament l'Scott Snyder, però estableix les línies generals- s'ha aconseguit oferir un relat trepidant, amè i angoixant a uns nivells superiors a arcs argumentals similars, o situacions en què en Batman anava desbordadíssim, com Batman: War Games (2004-2005) o el clàssic modern No Man's Land (1999-2000).

Des del principi Batman Eternal ens presentava un enemic invisible que era com un titellaire que emprava altres grans enemics com a instruments per fer anar en Batman de bòlit intentant desemmascarar sense èxit qui hi havia al darrere, i atacant o distraient els seus aliats -cas especial el d'un James Gordon que pateix com una mala cosa en aquest relat- per tal de deixar-lo més indefens que mai, i com vam poder veure al segon volum el deixava fins i tot sense el seu primer aliat, el poder econòmic de la seva família.

Personalment, mai no havia vist el Cavaller Fosc tan indefens. L'havia vist més fotut, més destrossat per dins per culpa de tragèdies personals que ha hagut de suportar al llarg dels anys, però tan mancat de mitjans per lluitar, mai.

Per sort, les coses sempre s'acaben posant al seu lloc i en aquest tercer volum veiem com tots els seus amics i aliats, i alguns de nous com la definitivament polida Bluebird o la recuperada per a Batman Eternal Stephanie "Spoiler" Brown, li donen el cop de mà que necessita per tal de fer front a l'atac a mil bandes que està acabant literalment amb Gotham.

El final, com no podia ser d'una altra manera, és apoteòsic, amb revelacions d'identitat més o menys sorprenents, cops d'efecte, desfilada de gairebé tots els seus enemics -llevat del Joker, i que sigui una grandíssima història sense ell té molt de mèrit- i una espectacular manera de narrar tant des del punt de vista del guió com el dibuix, ambdós signats per un equip de molts dibuixants i escriptors que fan una bona feina.

Batman Eternal és una obra tremendament ambiciosa, perquè deixant de banda la història aprofita per a emprar múltiples personatges, que esdevenen protagonistes temporals, aprofundir en la seva construcció, establir-ne de nous (especial menció a la Julia Pennyworth) i fins i tot fer-los grans canvis i definir com seran a partir d'ara, tot plegat sense que el ritme se'n ressenteixi.

Aquest conjunt de tres volums gruixuts que contenen 52 números i algun especial més esdevé una de les obres més interessants dins l'extensa història del Cavaller Fosc, un d'aquells còmics per a recuperar i rellegir de tant en tant, absolutament recomanable.

Caldrà veure si Batman and Robin Eternal manté el nivell, però encara que DC s'hagi tornat a rellançar recentment amb canvis al cànon ningú ens impedeix remenar al passat editorial d'un personatge i tornar a gaudir d'aventures que posteriorment s'han negat de manera total o parcial. Aquesta és, per a mi, una de les que es consideraran clàssiques en el futur. O hauria de ser així.

Sèries: Gotham (segona temporada)

Quan l'any passat vaig fer la crítica de la primera temporada de Gotham vaig deixar ben clar que, tot i la meva tolerància a les adaptacions més o menys lliures dels còmics al format audiovisual, trobava que amb aquesta n'havien fet un gra massa, amb massa canvis substancials del cànon de l'univers Batman. 

I ho deia conscient que, amb uns coneixements del material original clarament més grans que en qualsevol altre univers de còmic -tot i que sempre insuficients i lluny dels autèntics experts-, estava més inclinat a trobar-hi defectes. Però també admetia que, deixant de banda això, com a sèrie era interessant, si bé no pas de les millors que s'havien fet amb un còmic com a inspiració. 

Així, sense deixar d'identificar els seus problemes, vaig voler veure la segona temporada amb uns altres ulls, més relaxat, sense emprenyar-me com amb la primera, i n'he acabat gaudint, sí. Les incongruències hi són, les cronologies rebentades també, i la necessitat de la presència d'en Bruce Wayne és encara més evident que a la primera temporada, però pel que fa a la resta m'he divertit força. 

Gotham, així com els còmics d'en Batman i tots els que hi estan relacionats, confia en bona mesura en la riquíssima galeria de dolents del personatge, però per si no n'hi havia prou amb els que ja van apareixent, a la segona temporada ens presenten en Theo Galavan (James Frain, cara ben coneguda pels seus nombrosos papers secundaris) i la seva germana Tabitha (Jessica Lucas), que és la identitat civil d'aquesta versió de la malvada Tigressa.

Decidits a fer-se amb el control de la ciutat, alliberen els "pacients" d'Arkham i ordeixen plans maquiavèl·lics mentre de cara al públic són respectables membres de l'alta societat.

Mentrestant, al departament de policia de Gotham, el mític GCPD, hi ha un relleu de lideratge forçat que ens porta un nou personatge, el capità Nathaniel Barnes (interpretat per en Michael Chiklis, conegut sobretot pel seu paper protagonista a The Shield, on també feia de policia, però corrupte com ell sol, a les antípodes del seu personatge de Gotham).

Amb l'objectiu implacable d'acabar amb la corrupció, és tan metòdic que arriba a ser irritant i tot, i al seu costat el Jim Gordon de la sèrie, que no és el policia immaculat del tot dels còmics, ens sembla corrupte i tot. De fet, pren algunes decisions que li impedeixen dormir amb normalitat i que l'acaben conduint, encara que fa esforços per a evitar-ho, a la presó. És una temporada en què l'autèntic protagonista de la sèrie paga un preu molt alt, en termes personals i laborals, pels seus errors.

No n'és l'únic culpable, perquè qui precipita part de les seves desgràcies és un Edward Nygma que per fi es destapa com el dolent que és, tot i que el seu carisma encara queda molt lluny del d'un Pingüí que sens dubte continua sent l'estrella del bàndol dels dolents gràcies a una interpretació i una caracterització encertadíssimes. És l'únic cas en què la intencionada teatralitat de la sèrie no costa gens d'acceptar.

Els dolents són els que s'enduen la part més gran del protagonisme d'aquesta temporada, que esdevé una autèntica guerra a diverses bandes, tot i que no necessàriament amb batalles campals, sinó amb petites accions, traïcions i maquinacions.

I si a la primera temporada vèiem com es feia aparèixer una gran quantitat d'enemics clàssics d'en Batman, tant de manera cronològicament equivocada com en forma de fills de dolents que s'entenia que en el futur heretarien les identitats malvades dels seus pares, a la segona no s'han estat de res i fins i tot han gosat presentar en Joker, però també una nova versió, en aquest cas com a idea més que no pas com un personatge concret, encara que el personatge origen d'aquest concepte és interpretat per en Cameron Monaghan (Shameless), que tornava després d'aparèixer en un únic episodi de la primera temporada.

Mentrestant, en Bruce Wayne, que creix poc a poc (si tingués un ritme de creixement com el de l'actor que fa de Bran a Game of Thrones podrien estar presentant un "protoBatman" en un parell de temporades), va madurant gradualment i perdent la por, però encara és un adolescent impulsiu i fa més d'un pas en fals.

L'Alfred, el majordom, cada cop més dur amb ell, no pot evitar, però, que el seu amo surti en missió de cerca i captura dels responsables de l'assassinat dels seus pares, assistit per una Selina Kyle, futura Catwoman, amb qui forma un interessant però prematur tàndem. Encara considero que els segments d'en Bruce són el menys necessari i atractiu de la sèrie.

Com deia al principi he mirat la segona temporada amb uns altres ulls, i considerant Gotham com un producte senzillament inspirat en uns còmics, però sense cap intenció de ser-ne una fidel adaptació, es poden passar per alt les alteracions d'esdeveniments i relacions entre personatges que hi continua havent. Millor mirar-la d'aquesta manera i gaudir amb les picades d'ullet, les versions que presenten de personatges com en Mr. Freeze, el doctor Hugo Strange o la Silver St. Cloud i l'ambientació i el to d'una sèrie que, com a mínim, té personalitat pròpia.

Cinema: Batman v Superman - Dawn of Justice

Suposo que no sorprendrà cap lector ni cap lectora habitual -si és que en tinc, d'habituals- que, parlant de tants còmics d'en Batman i algun d'en Superman, tot i que fa temps que això no passa, ara publiqui la meva crítica personal de la pel·lícula que feia tant de temps que estàvem esperant, acabada d'estrenar quan escric aquestes línies i ja vista per sentència per part meva. 

Fa gairebé 3 anys, al juny de 2013, s'estrenava Man of Steel, el nou intent de ressuscitar cinematogràficament el personatge d'en Superman després d'aquella fallida Superman Returns de 2006, i com que els fans són gent difícil de satisfer va resultar que agradava, però no convencia tant, ni de bon tros, com la trilogia de Christopher Nolan del Cavaller Fosc. Per a mi era una més que notable pel·lícula d'orígens i una refrescant nova visió d'un dels personatges més icònics de la història del còmic, però la seqüela que s'esperava inicialment per al 2014... es va transformar en un crossover que ens ha arribat ara, tot despertant moltíssima expectació.    

Les reticències inicials respecte al film dirigit per en Zack Snyder eren importants: sobretot es temia per la interpretació que en Ben Affleck havia de fer del Cavaller Fosc. Atès que es considera gairebé universalment un mal actor, en fer-se càrrec d'un personatge tan important l'aposta era arriscada. Personalment he de dir que jo sóc defensor d'aquest senyor, tot i que reconec que és força millor director que no pas actor. I després d'haver fet de Daredevil a la vilipendiada pel·lícula de 2003 i de Superman, de manera indirecta, a la notable Hollywoodland, a mi personalment m'agradava la idea.

La qüestió amb què jo tenia reserves, no sé si compartida amb gaire gent, era que Batman v Superman: Dawn of Justice no fos la seqüela que mereixia Man of Steel, sinó un crossover que arribava després de només un film de presentació d'en Superman. Trobava que li faltava una pel·lícula més. I ara que l'he vist puc dir que m'ha convençut completament en la seva doble funció de seqüela, perquè ho és, i pròleg del que serà el DC Universe Extended, la contrapartida del Marvel Cinematic Universe, amb la presentació de personatges de la Lliga de la Justícia que tornaran a aparèixer en pel·lícules individuals i a la de la mateixa JLA en els propers 3 o 4 anys.

El punt de partida argumental és coherent amb Man of Steel i alhora dóna l'excusa per a l'altrament improbable enfrontament entre en Batman i en Superman: la batalla amb el general Zod que va provocar terribles pèrdues humanes i materials al final del film de 2013 ha fet que la condició d'heroi de l'últim fill de Krypton sigui posada en dubte, i des de les institucions se'l vol fer responsable dels danys col·laterals que les seves activitats -o les dels alienígenes que va atraure a la Terra- han provocat. La gent vol saber quines són les seves intencions i el govern el vol tenir controlat. Previsible i lògic.

Per altra banda en Bruce Wayne, que era a Metropolis el dia d'aquell èpic combat, també el posa al seu punt de mira, perquè ni tan sols ell, amb la seva demostrada intel·ligència, pot evitar sentir desconfiança d'un ésser pràcticament desconegut que té els poders d'un déu. Un ésser que, al seu torn, també desconfia del vigilant de Gotham i els seus violents mètodes.

La qüestió és que el terreny estava preparat per a una col·lisió que havia de tenir lloc tard o d'hora, i l'empresari Lex Luthor -que no havia aparegut a Man of Steel-, i que aquí interpreta en Jesse Eisenberg amb un estil que no m'ha agradat gens, encén la guspira que ho fa esclatar tot, gairebé literalment, i és llavors quan es produeix l'enfrontament de titans que se'ns promet al titol.

Com és possible, amb la diferència de forces que hi ha? Bé, com tothom sap en Superman té una debilitat, la kryptonita, que a la primera pel·lícula no es va ni tan sols esmentar, i en Batman sempre s'ha caracteritzat per ser un superheroi amb molta força física, però també molts calés i enginy, que fa servir tota mena d'armes i aparells que en aquest cas li permeten enfrontar-se a l'Home d'Acer en desigualtat de condicions al seu favor.

En aquest sentit Batman v Superman: Dawn of Justice és pur espectacle, no hi ha cap dubte que els combats que hi veiem són impressionants i els efectes especials de primera, però... i la resta d'aspectes de la pel·lícula?

Argumentalment reconec que tot plegat és una mica forçat, que la construcció dels personatges es deixa una mica de banda -per exemple, d'aquest Batman que es desmarca del Batman de Nolan, que per cert també està ficat a la pel·lícula com a productor executiu, només en sabem que li van matar els pares (i ens ho tornen a explicar per enèsima vegada) i que té un majordom d'allò més capaç, però poca cosa més-, que durant una bona estona del principi del film no acaba de quedar clar cap on vol anar ni quines són exactament les subtrames, i que aquests Batman i Superman menys escrupolosos amb els atacs letals impacten força i s'allunyen de les versions dels còmics, però el film també té moltes coses bones. Moltes.

Per exemple, que després de tants anys d'intentar posar al lloc cinematogràfic que es mereixen en Batman i en Superman, amb resultats desiguals, Warner Bros. (propietària de DC Comics) per fi comença a donar forma al que Marvel està fent de meravella -no pun intended- des de fa uns anys: la unió dels seus superherois més emblemàtics en una història compartida.

Allò que ja està executant a la televisió amb Arrow, The Flash, DC's Legends of Tomorrow i Supergirl, però en pantalla gran, amb productes realment ambiciosos i, sobretot, la Trinitat de DC com a centre. Perquè l'aparició de la Wonder Woman -per primera vegada en una pel·lícula tot i que va ser creada el 1940- se sabia des de feia molt de temps i el resultat és una participació més aviat misteriosa, de poques paraules i podríem dir que de cameo de força durada.

I per si no acabava de quedar clar que Dawn of Justice vol dir, en realitat, Dawn of Justice League, no només està anunciat que l'any vinent en tindrem pel·lícula, sinó que a Batman v Superman ens en donen pistes, ens mostren presències breus -però reiterades, no fos cas que ens les perdéssim- d'altres superherois que en formaran part, i argumentalment ja ens hi encaminen amb la promesa d'una amenaça terrible que ve de l'espai i que requerirà que els més poderosos defensors de la Terra uneixin forces.

El millor és que tot això no passa de ser mel als llavis, i per tant permet que aquest film es desenvolupi a la seva manera i sense excessives distraccions. És una seqüela de Man of Steel, sí, perquè el personatge d'en Superman es continua construint, i també ens presenta una versió d'en Batman més madura, brutal i roçant el feixisme, que beu directament del celebrat i canònic The Dark Knight Returns tant en moments del guió com en referències visuals i el mateix enfrontament entre els dos herois.

Pot semblar que a Batman v Superman, doncs, s'hi volen ficar massa coses: continuació d'una història, introducció d'un personatge que fa de coprotagonista més que de secundari, múltiples referències a un còmic concret d'en Batman en un film teòricament d'en Superman -que també en té moltes de pròpies, i s'inspira força en la trama de The Death of Superman-, nous personatges i la llavor d'un univers cinematogràfic que ja s'està desplegant... i tanmateix no he tingut la sensació que es deixessin coses al tinter.

Per tal d'evitar que es considerés un simple pròleg de la pel·lícula de la JLA tampoc no podia faltar el combat èpic que ocupa la darrera part del film, és clar, i és un combat absolutament trepidant i melodramàtic que per força ha de ser excitant per a qualsevol seguidor d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman. Inoblidable.

Per tot plegat, i per unes interpretacions convincents -més criticada la d'en Henry Cavill, que ja a Man of Steel feia un Superman força ensopit-, jo he quedat molt satisfet amb aquesta pel·lícula, cosa que no vol dir que no hi trobi algun defecte, ja esmentat. Però sempre ho dic: jo sóc benèvol i m'acostumo a mirar les coses amb bons ulls, a més que sóc un analista totalment nul. De públic eternament emprenyat i insatisfet sempre n'hi ha, públic que tenia ganes de buscar-li les pessigolles a aquesta pel·lícula des del principi i s'ha endut unes quantes garrotades, perquè sembla que després de Superman: The Movie (1978) no s'hagi fet cap film bo de superherois. M'ho esperava, però se me'n fum. A mi m'ha agradat molt. I, per cert, si us heu adonat de diverses referències més o menys ocultes dins la pel·lícula, segur que aquí trobareu les que us falten.

A favor:

-Per fi els dos superherois més populars de la història junts en una mateixa pel·lícula

-Sempre s'ha volgut fer un film sobre The Dark Knight Returns, i fent-hi tantes referències aquí s'ha solucionat de la millor manera

-Crossover, seqüela, punt de partida d'un univers cinematogràfic... aquest film és totes aquestes coses i ho aconsegueix amb solvència, per a mi, diguin el que diguin

-Les múltiples referències a l'Univers DC que emocionen els fans quan les localitzem. Fins i tot n'hi ha alguna al videojoc de lluita Injustice: Gods Among Us, que és el primer que vaig pensar quan es començava a saber de què aniria aquesta pel·lícula

-Un Batman i un Superman diferents dels dels còmics -genial la frase d'en Perry White en aquest sentit, "Ja no és 1938"-, però igualment interessants

En contra:

-Una mica de caos durant bona part del principi i alguna subtrama poc desenvolupada

-L'amanerada interpretació d'en Lex Luthor que fa en Jesse Eisenberg. Massa inspirada en el Joker d'en Heath Ledger i allunyada del caràcter del personatge als còmics

-Que no hagi agradat tant com caldria per a l'impuls adequat de les pel·lícules que han d'arribar

Sèries: Gotham

Probablement heu llegit diverses vegades, a les meves ressenyes i crítiques, que m'agrada que l'adaptació audiovisual d'un còmic o una col·lecció de còmics es prengui llicències, sempre respectant el material original, per tal de trobar un equilibri entre el que n'esperen els fans i el que pot fer gaudir el públic general, que no té el mateix bagatge. 

He celebrat en gairebé totes les adaptacions que he vist que la tendència sigui aquesta, però de tant en tant hi ha algun producte que em decep en aquest sentit. Sé que el cas d'avui és especial, perquè conec força bé l'univers Batman i el nivell d'exigència és superior, però trobo que, malgrat aquesta consideració, es pot afirmar que amb Gotham s'ha anat més enllà de l'adaptació per a tota mena de públics i s'ha creat un producte innegablement exitós des del punt de vista comercial (aviat va renovar per a una segona temporada), però no gaire fidel al delicat material de què partia.

Quan es va començar a promoure reconec que em va agafar per sorpresa: no sabia que s'estava preparant aquesta sèrie. I si em va excitar saber que ens n'arribava una d'en Flash -que es va anunciar més o menys a la mateixa època i que repassaré aviat-, ja us podeu imaginar com em va fer sentir el primer tràiler d'una sèrie basada en la ciutat on viu i treballa el meu superheroi preferit.

El cert és que el tràiler està fet amb mala intenció, amb ganes de provocar-nos la pell de gallina més bèstia de les nostres batvides. Les expectatives que creava, doncs, eren molt altes.

La premissa era d'allò més encertada, almenys per a mi: tot i que en Batman és un dels pocs protagonistes que també són els meus personatges preferits (generalment sóc home de secundaris), Gotham és plena de personatges extremament carismàtics i em va agradar molt que la història se situés durant la infantesa d'en Bruce Wayne i donés el protagonisme a en Jim Gordon, el futur Comissari Gordon que tots coneixem i estimem.

En James Gordon (Ben McKenzie, vist a The O.C.) és, en aquesta versió i en aquest moment cronològic, un detectiu acabat d'incorporar al corruptíssim Departament de Policia de la Ciutat de Gotham (GCPD en les seves sigles en anglès) i des del principi té la intenció de depurar-lo i netejar-ne el nom, tasca que ni tan sols als còmics, amb el personatge consolidat i respectat, no hem acabat de veure mai acomplerta del tot. 

Està promès amb la Barbara Kean (Erin Richards), però aquesta Barbara Sr. és molt diferent de la versió que vam veure als còmics i que The New 52 va recuperar: no té res a veure amb la muller patidora i negligida per en Jimbo, al qual acaba abandonant de manera justificada i amb qui va tenir dos fills. Personalment no m'agrada el que han fet amb aquest personatge. Sembla poc probable, per cert, que la versió televisiva de la capitana Sarah Essen (Zabryna Guevara) esdevingui algun dia la segona dona d'en Jim.

En Harvey Bullock (Donal Logue, vist a Sons of Anarchy o Vikings) és també un dels policies més coneguts pels lectors de les col·leccions del Cavaller Fosc. Lleugerament diferent de la versió que en coneixíem, aquí és un home resignat a entrar en la dinàmica de la corrupció, però poc a poc el veurem deixar-se seduir pels ideals del seu nou company.

Dels personatges que veurem, aquest és el primer que suposa un problema de caracterització: quan en Batman és adult i a la quarantena, el detectiu Bullock deu tenir uns 10 anys més que ell a tot estirar. Aquí és més gran que en Jim (a l'inrevés que als còmics) i té unes quantes dècades més que l'hereu dels Wayne. 

El personatge que completaria la tríada principal de la sèrie és l'Oswald Cobblepot, el futur Pingüí, que aquí interpreta amb un estil propi i encertadament amanerat el senyor Robin Lord Taylor, la revelació de la sèrie i un dels papers més celebrats.

Com sabem, en el futur esdevé el senyor del crim a la ciutat i un dels enemics emblemàtics d'en Batman, que la balla magra perquè l'home és hàbil a l'hora d'amagar les proves dels seus delictes, com correspon a un bon mafiós.

Parlant de mafiosos, abans de l'auge del Pingüí sabem, per còmics emblemàtics com The Long Halloween, que el crim organitzat estava dominat bàsicament per dos homes, que són en Salvatore "Sal" Maroni (a l'esquerra, interpretat per en David Zayas, vist a Dexter) i en Carmine Falcone (John Doman, vist a The Wire i The Affair). 

Aquí, aquests senyors que també són una mica massa grans respecte a en Bruce Wayne, i que interpreten criminals italoamericans sense que cap dels dos actors tingui aquest origen ni aconsegueixi imitar-ne l'accent, tenen un paper molt important, perquè amb la seva guerra de bandes, en realitat obra del Pingüí, fan anar de corcoll la policia.

I si aquestes dues eren les cares més conegudes del repartiment, hi podem comptar també la de la Jada Pinkett Smith, la senyora d'en Will Smith, que interpreta el personatge original de la María Mercedes "Fish" Mooney, aspirant a liderar una família mafiosa de Gotham. 

És un personatge que no m'agrada gens, no perquè no surti als còmics, sinó per la interpretació teatral (i en aquest cas no en un sentit positiu com el de l'Oswald) i exagerada que en fa la intèrpret. Representa que ha de ser temible, però a mi no em desperta cap emoció. 

No sorprendrà ningú, més aviat és una picada d'ullet, la presència d'un forense de la GCPD anomenat Edward Nygma (Cory Michael Smith), que amb uns mínims coneixements de l'univers Batman sabrem que esdevindrà l'Enigma o Riddler. Aquí el retraten, lligams inventats amb la policia a banda, com un home extremament intel·ligent i addicte a les endevinalles, més o menys el que havíem vist a les versions anteriors del personatge.

Havia deixat més aviat per al final, expressament, en Bruce Wayne (David Mazouz, el nen de Touch, no l'anime basat en el manga de Mitsuru Adachi, sinó la sèrie fallida d'en Kiefer Sutherland després de la vuitena temporada de 24).

Ens han explicat l'assassinat dels seus pares en un carreró tot sortint del teatre o el cinema (segons la versió) centenars de vegades, i això com a mínim es respecta a Gotham, on en comptes de tenir uns 8 anys en té 12 (l'actor en té 14, però sembla més petit), i la seva formació com a detectiu comença abans d'hora, tot i que per sort encara no fa peses. En algunes ressenyes inicials algú el va considerar el més gran problema de la sèrie, i en part hi estic d'acord: no n'és el protagonista, però com menys surti, millor. No és el moment. 

I si hi ha un Bruce Wayne hi ha d'haver un Alfred Pennyworth, el lleial majordom, que aquí, un cop més i per no trencar la tradició, no té un aspecte ni de bon tros semblant al dels còmics. Cap de les versions d'imatge real no se li acosta, a "l'autèntic". 

En aquest cas l'interpreta en Sean Pertwee, un londinenc de dilatada carrera que segurament quedarà en el record del públic nord-americà (i el d'aquí) per aquest paper. El seu Alfred potencia més el vessant d'exmilitar (esmentat de tant en tant als còmics) i oblida el de iaieta de davantal i safata amb te i pastes, però tampoc no és un problema gaire greu. Senzillament, per una qüestió de gustos personals, m'hauria agradat veure un Alfred més proper al dels còmics. 

 

I ja per acabar el repàs de personatges amb imatge, tenim la Selina Kyle, la futura Catwoman, interpretada per la ballarina Camren Bicondova (no m'he equivocat, és Camren), que és un xic més gran que en Bruce. No em desagrada la idea que es coneguin de petits, honestament, i el personatge és prou fidel a la personalitat que li coneixíem. 

També coneixerem altres personatges, en papers més petits, com en Victor Zsasz (Anthony Carrigan), l'ajudant del Fiscal del Districte Harvey Dent (Nicholas d'Agosto) —una gran cagada pel que fa a l'edat, ja que hauria de ser de la generació d'en Bruce—, els mítics Crispus Allen (Andrew Stewart-Jones) i Renee Montoya (Victoria Cartagena) o la Leslie Thompkins (Morena Baccarin, vista a Homeland, Stargate: SG-1, Firefly...), que és la caracterització que menys m'agrada, perquè s'inventen una relació sentimental inexistent als còmics que m'indigna sobretot perquè representa que és de la generació de l'Alfred, però aquí és jove i pertany a una altra. 

En papers encara més petits, apareixent sovint en un o dos episodis a tot estirar, tenim altres noms que estimulen els coneixedors del material original, de vegades amb nous orígens, o amb referències a fills que sabem que de grans seran enemics d'en Batman. 

No em fa res que s'inventin nous orígens, ho he dit moltes vegades, però en alguns casos Gotham fa alteracions molt grans del cànon i trobo que el motiu pel qual es fan, que és tenir una excusa per a emprar determinats noms, està injustificat. Per tal de recuperar un exemple esmentat més amunt, si la Leslie Thompkins no ha de ser la senyora que feia de mare postissa d'en Bruce com a contrapartida femenina de l'Alfred, per a mi no calia que sortís. 

Deixant de banda aquests problemes, Gotham és una sèrie entretinguda i amena, que pot satisfer perfectament els amants del gènere policial amb elements gairebé fantàstics i una fotografia fosca rematada per uns escenaris, sobretot en plans de la ciutat sencera, més falsos que una moneda amb la cara d'en Popeye. Per als fans d'en Batman amb un cert bagatge, les referències són un estímul i tot plegat és un al·licient.

Les interpretacions són bones en general, però hi ha alguns casos innecessàriament sobreactuats, i la sèrie té idees originals que, encara que de vegades contradiguin la cronologia oficial, tampoc no em fan empipar. Ara bé, si amb la tolerància que tinc —no entenc la gent que va a veure pel·lícules de superherois i en surt indignada perquè no li han fet una adaptació exacta dels còmics— hi ha coses que m'han tret de polleguera, és senyal que Gotham va una mica massa lluny pel que fa a llicències artístiques. 

A veure què passa amb la segona temporada, i sé que no em faran cas, però m'estimaria més que en Bruce Wayne i l'ombra d'en Batman fossin referències esporàdiques i indirectes i que la sèrie se centrés en els seus autèntics protagonistes en aquest moment històric: la policia de Gotham i els delinqüents, alguns dels quals, de fet, tampoc no haurien de començar a aparèixer perquè, com opina una bona part de la població gothamita, és precisament l'home disfressat de ratpenat gegant qui atrau aquesta mena d'enemics, i aquí encara no existeix.

En definitiva, Gotham no és pas una mala sèrie si l'entenem com una adaptació molt lliure del llegat que han deixat desenes i desenes de dibuixants i guionistes al llarg de més de 75 anys, però com a versió televisiva d'un còmic he vist coses millors. Fins i tot la sèrie d'imatge real d'en Batman dels anys 60, malgrat l'estètica camp i el to humorístic, gens fidels al producte original, era més "Batman".