Visionats: The LEGO Batman Movie

Abans de començar he de fer una confessió: The Lego Movie (2014) no em va agradar gaire. Vaig trobar que el seu humor era poca-solta, i no em refereixo a que fos infantil -per l'amor de Dende, vaig a veure al cinema gairebé totes les pel·lícules adrecades al públic més jove!-, sinó al fet que a molts dels gags no els trobava la gràcia per enlloc.

Això va fer que no anés al cine a veure The Lego Batman Movie, d'aquest mateix 2017, però sí que tenia intenció de veure-la quan fos possible per mitjans casolans i gratuïts, i ara que l'he vist me n'alegro i en vull parlar una mica.

Dirigida per Chris McKay, en realitat és una conseqüència lògica d'una realitat innegable: l'estrella de The Lego Movie era en Batman, i si de tots els videojocs que s'han fet amb la llicència Lego, que al seu torn es basen en llicències d'altres productes -pel·lícules i sèries mítiques, bàsicament-, l'única que ha tingut tres entregues és la de Batman -sense comptar, és clar, el fet que és protagonista del Lego Dimensions- és per alguna cosa.

La versió humoritzada (em sembla que m'invento la paraula) del Cavaller Fosc agrada, funciona perquè atrau tant els que no en saben gairebé res com els que el coneixem bé i ens sabem relaxar davant d'un producte que és una paròdia, sense cap pretensió d'establir -ni respectar- cànons del seu univers.

Per a uns i altres hi ha referències claríssimes, com la representació amb el filtre de Lego de tot un seguit d'escenes o pòsters de les pel·lícules d'imatge real del personatge, però també ens hi fiquen un fragment amb imatges d'arxiu de la mítica i esbojarrada sèrie dels 60, a més de múltiples cites i referències més ocultes -que reconec que se m'escapaven pel ritme frenètic del film-.

No són necessàries per tal que el gran públic en gaudeixi, i de fet estan adaptades a diversos graus de coneixement de l'obra original per part dels espectadors. Senzillament fan que sumi punts i suavitzen les inventades amb què els puristes podrien tenir més reserves.

En fi, la premissa de la pel·lícula, que agafa tot allò que se'ns ha explicat alguna vegada sobre en Batman i el seu entorn i ho barreja i fins i tot hi posa collita pròpia, amb bons resultats, gira al voltant del tema clàssic de la relació entre el Cavaller Fosc i el Príncep Pallasso del Crim.

Però aquesta vegada la cosa va diferent: en Joker, que vol que en Batman reconegui que és el seu enemic més gran -i que es necessiten l'un a l'altre, com s'ha suggerit diverses vegades als còmics-, es rendeix i es deixa empresonar, cosa que desconcerta el protagonista, que al seu torn s'ha d'enfrontar al fet que la nova comissària de la policia de Gotham, la Barbara Gordon -trencament del cànon, però en realitat ja s'havia mostrat en alguns còmics ambientats al futur-, no pensa permetre que en Batman actuï amb tanta llibertat com fins ara.

El protagonista, per cert, és un cregut i un pallasso a la seva manera, molt diferent de la versió dels còmics i les pel·lícules serioses, però és precisament aquest capgirament de les seves característiques el que fa que funcioni tan bé a l'univers Lego, i és que aquest vessant ja l'havíem vist a The Lego Movie i aquí es pot esplaiar, tant en la seva identitat superheroica com en la civil, amb un Bruce Wayne que a casa mira pel·lícules romàntiques i li agafen rebequeries quan l'Alfred intenta esperonar-lo -i que en haver-les vist tantes vegades als tràilers de cinema perden efecte-.

Pel que fa a les relacions entre els personatges, la més interessant de la pel·lícula és la d'en Batman i en Robin, un Dick Grayson babau i amb unes ulleres verdes -inexplicades i inexplicables-, necessitat d'un pare adoptiu i immune als mocs que li fum l'alter ego d'en Bruce Wayne.

Però tant ell com l'Alfred i després la Barbara van estovant el cor del Cavaller Fosc, al principi decidit a no formar un equip ni, en general, deixar entrar ningú a la seva vida.

Ara bé, fins i tot en Batman necessita ajuda de tant en tant, i quan en Joker reuneix un exèrcit de dolents -alguns dels quals aparentment inventats, com suggereix la pel·lícula, però que en realitat han sortit alguna vegada en algun còmic- que inclou monstres de films clàssics i moderns -en King Kong i en Voldemort, per exemple-, ha de claudicar.

Al final The Lego Batman Movie és una història pensada per a tota la família, amb un humor més intel·ligent que el de la primera cinta de Lego, però alhora accessible per a tothom. Diverses lectures per a diversos tipus de públic -adults i petits, coneixedors dels personatges i neòfits...- són la clau del seu èxit, així com el seu ritme ràpid -de vegades massa com per fixar-nos en tots els detalls- i una trama sense complicacions i pensada per aprofitar al màxim el reconeixement de personatges i franquícies per part de l'espectador, que al capdavall és com funcionen els productes audiovisuals de Lego.

Com a apunt final, hi ha un Story Pack -kit de portal i personatges- del videojoc Lego Dimensions dedicat a aquesta pel·lícula, amb en Robin i la Batgirl i 6 nivells a través dels quals es repassa el film. Fa temps que el tinc, però ara ja hi podré jugar amb coneixement de causa.

Crònica del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Quan fa uns anys em vaig assabentar que encara que tinguessis un blog personal, amb pocs visitants en termes relatius, Ficomic et donava acreditació per als salons, vaig provar sort i la vaig demanar. I me la van concedir unes quantes vegades consecutives. Enguany me l'han denegat, i no vull posar-me a investigar si també ha passat amb altres blogs personals, perquè si no és així m'agafaria la paranoia i encara em faria més ràbia. 

Per tant, aquest cop la cosa ja va començar amb un regust amarg, i és que tot i l'agraïment que sento per les vegades que sí que m'han donat acreditació, que ara me l'hagin denegat també trobo que és lleig. En fi, les circumstàncies van fer que només hi anés un dia i em disposo a explicar com va ser aquesta visita molt més breu que en anteriors edicions tant del Saló del Còmic com del Saló del Manga.

Òbviament, amb només un dia disponible vaig decidir passar d'intentar aconseguir dedicatòries, al capdavall jo als salons hi vaig sobretot per les compres i les exposicions, però de tota manera l'estrella entre els convidats d'aquesta edició era en Frank Miller, i com que el portava ECC Ediciones i el seu sistema per a les signatures sempre havia estat el de "el primer que arribi a l'estand", escarmentat per les males experiències d'anys anteriors ho vaig deixar córrer setmanes abans. 

A la crònica de de l'última edició ja vaig explicar què m'havia passat, i era la tercera mala experiència amb signatures en aquesta editorial, però bé, el cas és que aquest cop han posat seny i han organitzat un sistema de sorteig -amb compra obligatòria per als guanyadors, és clar, com Norma als Salons del Manga-, però no me n'havia assabentat i em va passar el termini. Culpa meva, per badar, però l'editorial fins ara no havia donat motius per pensar que acabaria adoptant aquest sistema, polèmic però que estalvia molt de temps a tothom, tant guanyadors com perdedors, i tampoc no podia estar cercant cada dia informació sobre una possibilitat que no tenia per què donar-se. 

En fi, comencem: la primera exposició que em vaig trobar, tal com vaig entrar, va ser la que ocupava ben bé la meitat del Pavelló 1, on es fan les que corresponen al tema principal de cada edició. Aquest cop tocava el dels cotxes i les motos als còmics, tant en papers purament instrumentals com en casos en què gairebé són protagonistes, per exemple als còmics de curses de competició.

Però no tot eren pàgines emmarcades, sinó que hi havia força cotxes de debò exposats, des dels Seat que representaven els cotxes que apareixien als còmics espanyols a partir dels anys 60 fins a d'altres de més bonics, com el Cadillac dels còmics de Blacksad, o el DeLorean de Back to the Future -que no és còmic, però com si fos de la família-.

Una de les exposicions que s'havien publicitat més era la de les superheroïnes, que m'ha decebut per la seva mida, força reduïda i amb absències importants, però m'ha permès repassar els orígens i les circumstàncies de molts personatges femenins dels còmics de superherois -algunes d'elles no pas del bàndol dels bons, però ho han ficat tot al mateix sac-, el meu preferit el que veieu a la imatge.

Seguida de molt a prop per la Wonder Woman, que és un personatge totalment diferent pel que fa a història, capacitats i ambientació.

Una altra exposició, anomenada Novel·les gràfiques compromeses, mostrava força exemples de còmics -realment pocs eren novel·les gràfiques- espanyols de denúncia social amb temes tan actuals com els desnonaments, la corrupció, el racisme, l'abandonament de la gent gran...

I, és clar, l'altra exposició gran del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona havia de ser un homenatge al gran mestre Francisco Ibáñez, que va fer 80 anys el dia després que jo en fes 34, i també va fer el cartell d'aquesta edició, senzillament espectacular.

La mostra repassava la seva trajectòria, amb alguns títols que jo no coneixia -tampoc no en sóc cap expert: tinc moltíssims còmics d'ell, però també me'n falten moltíssims-, curiositats sobre la seva infantesa i joventut, homenatges d'altres autors pel 80è aniversari i, per descomptat, un paper protagonista per a en Mortadel·lo i en Filemó, els seus fills predilectes i mundialment famosos.

No tenia temps de veure totes les exposicions, ni m'interessaven totes, però vaig encertar en voler fer un cop d'ull a la que es deia Jo encara diria més: les llengües tintinaires, força amagada, no especialment atractiva des del punt de vista visual, però sí molt interessant: s'hi repassaven algunes de les 112 edicions en diversos idiomes que existeixen, dialectes del francès inclosos, i s'aportaven dades molt curioses sobre les circumstàncies de cadascuna d'elles. Per exemple, la catalana, des de 1964, va ser la primera per a una llengua sense estat propi.

I acabo amb les compres, com sempre. Ja vaig dir l'any passat que el declivi en l'oferta de segona mà era evident, i aquest cop si vaig comprar dos còmics més que l'anterior va ser, senzillament, perquè em faltaven més àlbums de l'Astèrix del que em pensava. Van caure, doncs, L'odissea d'Astèrix i Astèrix, la rosa i l'espasa.

Pel que fa a còmic americà, el volum Cómos y porqués de Y, el último hombre, amb els números 55 a 60 de la col·lecció, de manera que ja només me'n falta un per tenir-la completa i per fi poder-la llegir sencera; i concretament del gènere superheroic el gruixut número 2 d'Universo DC: Robin, amb 20 números de les aventures en solitari d'en Tim Drake -i no tinc cap dels altres que formen la col·lecció de 6 entregues, però me la vull fer tot i la dificultat de trobar-la (està descatalogada), i aquest estava a molt bon preu-, i en anglès el molt més recent Batman and Robin: The Hunt for Robin, amb els números 29 a 34 de la sèrie i Robin Rises: Omega. En aquest cas em falten els dos recopilatoris anteriors i el següent (i últim), però també estava a molt bon preu.

I això és tot, en un Saló diferent dels anteriors, amb només un dia de visita, dia plujós i ben lleig i el regust amarg de la denegació de l'acreditació. Però és un Saló del Còmic, i malgrat que m'ho vaig passar millor i vaig fer més coses als anteriors, no es pot dir que em penedeixi d'haver-hi anat.

Lectures: Batman Eternal vol. 2

Fa més de 6 mesos que vaig ressenyar el primer volum d'aquesta col·lecció setmanal d'en Batman, com és habitual la culpa la tenen els preus, que allarguen la insuportable espera ja prevista, i en aquest cas el tema era més dolorós, perquè els recopilatoris han perdut gruix (dels 60 números inicials hem passat a 52, número gens casual a l'Univers DC) però es manté el preu d'aquella primera entrega de 21 números. 

El segon volum de Batman Eternal conté els números 22 a 34 de la publicació setmanal, editats originalment entre el 3 de setembre i el 26 de novembre de 2014, només 13 números pels 21 de l'anterior volum, una reducció que fa mal si no va acompanyada, com deia, d'una rebaixa en el preu. 

Sigui com sigui ja l'he llegit i, sense voler estrendre'm massa, he de dir que continua amb el bon nivell amb què ja ens delectava l'equip de guionistes i dibuixants que l'han anat fent possible primer en grapa i després, per reedició en un format de més bon conservar, en volum (no tan) gruixut. 

Batman Eternal és una espectacular aventura que recupera, ja ho havia dit a la primera ressenya, personatges que a The New 52 encara no havien sortit, a més d'aprofundir en els que sí, i el format setmanal permet als seus responsables explicar un munt d'històries en poc temps. 

És per això que gaudim del descabdellament de la conspiració per a la destrucció de Gotham i d'en Batman però també de moments de protagonisme de diversos personatges, com l'enyorada Stephanie Brown, més coneguda com a Spoiler. 

Una altra de les coses que més m'han agradat d'aquests números és la recuperació de secundaris -i quins secundaris!- dels quals feia temps que no llegia res, en aquest cas perquè no dono l'abast. Però m'ha agradat veure'ls aquí, on tenien papers molt tangencials, compartint moments i converses familiars i algun estira-i-arronsa sentimental. 

El que els uneix, el que sempre els ha unit, és naturalment en Batman, que ara els necessita perquè a Gotham estan tenint lloc tantíssims esdeveniments catastròfics que ni tan sols intenta fer veure que se'n pot encarregar tot sol. 

Però també els uneix l'Alfred, un personatge entranyable i ben estimat per qualsevol lector de còmics, que potser no ha tingut mai una gran història com a protagonista -ens podríem demanar si realment cal o seria més aviat contraproduent-, però aquí té un paper rellevant i el veiem en acció més enllà de l'esporàdica demostració de la dita "on n'hi ha hagut, sempre en queda". 

Sense deixar l'Alfred del tot, Batman Eternal ha estat l'escenari del naixement de la nova versió de la seva filla Julia, aquí una agent del S.A.S., el Servei Especial Aeri britànic, que esdevé per la necessitat una aliada d'en Batman i entra a formar part de la Batfamília. 

Les seves grans aptituds, barrejades amb un humor sarcàstic i la passió de la joventut, la converteixen en un personatge d'allò més interessant i, per a mi, un bon fitxatge per a aquest planter d'homes i dones que formen el petit exèrcit del Cavaller Fosc. Excel·lent incorporació.

És clar que a banda de tot això la trama continua endavant, i ara que ja sabem qui és el que mou els letals fils que estan destruint Gotham des de totes les bandes s'acosten els primers enfrontaments directes en una prèvia del clímax que veurem al tercer recopilatori, i que fan del segon volum de Batman Eternal quelcom molt més interessant que el típic llibre del mig d'una trilogia (vegi's per exemple El Senyor dels Anells: Les Dues Torres), que ni té l'encant dels pròlegs ni ens accelera el cor com els epílegs. No és el cas. 

Lectures: Batman - Odyssey

El senyor Neal Adams, tota una llegenda viva dels còmics, és el responsable entre moltes altres coses d'haver donat a en Batman una imatge més seriosa i bastant definitiva, a partir de 1970, que trencaria per sempre amb la vulgaritat que representava la sèrie de televisió dels anys 60, interessant per altres motius però gens beneficiosa per a una franquícia que va començar a degenerar als anys 50 amb l'autocensura fruit de la caça de bruixes als Estats Units.

Ho va fer des del punt de vista artístic, traduint els guions d'una altra llegenda, Dennis O'Neil, i el tàndem va donar a la història del còmic molts productes memorables i imprescindibles. No és estrany, doncs, que en Neal Adams sigui considerat encara ara un dels grans, i tampoc que li donessin l'oportunitat de fer el seu propi Batman, com a autor complet. 

Això passaria en dues etapes, de setembre de 2010 a febrer de 2011 i de desembre de 2011 a juny de 2012, en el que es coneix com a Batman: Odyssey i va ser recopilat en un sol volum, que és el que avui ressenyo.

Un volum que presenta un Batman, com diu el llatinisme, sui generis, res a veure amb el que estem acostumats a llegir. No només perquè fuig de la continuïtat amb els esdeveniments oficials que sacsejaven l'Univers DC durant la publicació de les entregues individuals, que és una opció totalment legítima i se sol incloure al segell Elseworlds, en què s'expliquen històries alternatives amb total llibertat, sinó perquè a Batman Odyssey el senyor Adams fa, literalment, el que li dóna la gana.

 

Si el seu col·lega O'Neil va escriure als anys 70 unes històries més fosques, serioses i més aviat realistes que conduirien a la celebrada època dels anys 80 amb obres com Batman: Year One o The Dark Knight Returns, sembla que en plena dècada dels 2010 el dibuixant va decidir tornar a la bogeria i l'absurd de la sèrie de televisió protagonitzada per l'Adam West i en Burt Ward. 

A Batman Odyssey veurem el Cavaller no tan fosc lluitar contra dinosaures en un món situat al subsòl, on també hi ha trols, follets, homes-rèptil, neandertals i altres éssers de fantasia. Res a veure amb la lluita urbana, nocturna i plujosa que tant ens agrada, esquitxada amb uns dolents que, sí, aporten color i fantasia. 

Això, en si mateix, no tindria per què ser dolent. Es tractaria d'una història diferent, molt diferent, d'en Batman. Un exercici de llibertat per a un autor que se l'ha guanyat amb escreix. El problema és que els guions no són el punt fort del mestre Adams, que a nivell de dibuix continua en forma i fins i tot entinta la majoria dels números, amb alguns convidats entre els quals destaca el prestigiós Bill Sienkiewicz, i el relat costa moltíssim de seguir.

A en Neal Adams, almenys a Batman Odyssey, li agrada omplir les pàgines de text, fer composicions trencadores, i pel que sembla explicar històries tan rebuscades que no tinc clar ni tan sols si ell mateix sabia on volia anar a parar. El rerefons al final és el d'una guerra entre en Ra's al Ghul i en Sensei, però amb massa flaixbacs, ramificacions, estratègies estranyes i moments absurds, sense gaire sentit, de manera que ni tan sols el recurs de fer que en Bruce Wayne recapituli a l'inici de cada episodi, parlant amb un personatge que no coneixem fins al final i a través del qual veiem la conversa, ajuda gaire a donar coherència al conjunt.

 

Crec que el còmic no està ben narrat, costa d'entendre i aquesta frustració influeix molt negativament en el gaudi de la lectura, per tant em veig obligat a afirmar que no m'ha agradat gaire. 

Em consta que és una opinió generalitzada, però també que molta gent en recomana la lectura amb l'avís que estem davant d'un còmic estrany, que sembla escrit per algú que ha consumit alguna mena de droga al·lucinògena, i malgrat que jo mateix n'havia descartat la lectura per aquest motiu el vaig acabar trobant a molt bon preu i havia de viure l'experiència en primera persona. Ara ja ho he fet. No me'n penedeixo. Del que m'hauria penedit és de quedar-me amb la curiositat. Com alguns també han dit, és tan dolent que s'ha de llegir. Per conèixer-lo.

Lectures: Batman - Death of the Family

Arribo per fi a la ressenya del tercer recopilatori de Batman des que es va iniciar The New 52, o dit d'una altra manera, el rellançament de l'Univers DC amb el reset numèric de totes les seves col·leccions, si bé argumentalment parlant algunes van respectar la història prèvia i, per sort, és el cas de les protagonitzades pel Cavaller Fosc.

És cert que val més tard que mai, però he trigat molt a comprar aquest volum i a sobre el van posar d'oferta quan ja l'havia comprat, resignat, a un preu superior als que hi havia abans a The Book Depository, problema de què ja m'he queixat algun altre cop, però en fi, li tenia ganes i n'he gaudit, així que parlem-ne.

En un primer cop d'ull a Batman: Death of the Family, que reuneix els números 13 a 17 de la col·lecció, publicats individualment de desembre de 2012 a abril de 2013, el disseny de la portada sobta per com s'allunya del que havíem vist fins ara, però sobta encara més que tingui una camisa transparent... que té tot el sentit del món, atès que posa la pell d'en Joker sobre la carn del seu crani, i és que tal com vam veure al final del número 1 de Detective Comics (inclòs a Faces of Death) l'enemic del Cavaller Fosc per antonomàsia s'havia quedat sense cara des de la seva darrera fugida.

M'està agradant molt el que s'està fent amb en Batman des de fa anys, però també des de The New 52, i tenia moltes ganes de veure com seria aquesta primera gran història d'en Joker del nou Univers DC. El resultat, per a mi, una dels millors relats que s'han explicat mai sobre el Príncep Pallasso del Crim, que torna més letal, més ben preparat i més retorçat que mai. I, naturalment, amb el seu amor per les posades en escena tan en forma com sempre.

En parlar del volum anterior, The Court of Owls, vaig dir que no havia vist mai en Batman tan acorralat com llavors, però Death of the Family hi rivalitza en aquest sentit, tot i que aquí, més que físicament, el protagonista es veu superat per la incertesa que li provoca el seu enemic més conegut.

Representa que en Joker ha estat absent des que va fugir d'Arkham fa un any, i que en aquest temps ha estat preparant un pla detalladíssim amb el qual sorprenentment no vol derrotar en Batman, sinó fer-lo més fort per tal que el seu "joc" particular recuperi l'interès que, per al pallasso, tenia al principi i ha anat perdent amb el temps.

I per tal d'aconseguir-ho el seu pla és senzill d'entendre, però retorçat com ell sol: si elimina els aliats del seu enemic aquest en sortirà enfortit perquè ja no tindrà punts febles. És per aquest motiu que Death of the Family és el títol que tenen tots els tercers volums tant de Batman com d'altres capçaleres protagonitzades pels seus aliats (i que ressenyaré en el seu moment), per tant som davant d'un crossover dins la família Batman.

Un crossover que no és pas gratuït, ja que com he dit la premissa de la història principal té molta relació amb en Robin, en Red Robin, en Nightwing, la Batgirl i en Red Hood, però que després de llegir els còmics concrets que tenen a veure amb aquesta història puc afirmar que no tots els que ens recomanen llegir en els típics ordres de lectura (jo he seguit aquest) són igual d'importants —en alguns casos Death of the Family hi té una relació molt tangencial—, ni igual d'interessants. Però ja en parlarem.

La qüestió és que en Joker s'ha marcat aquests aliats d'en Batman (i d'altres, com en James Gordon) com a objectius i això, naturalment, fa perdre els nervis al Cavaller Fosc, que el va perseguint per diverses de les localitzacions on van tenir lloc els primers encontres entre tots dos, en una macabra celebració dels inicis d'aquesta història d'odi que va començar el 1940.

En Joker, paradigma de la bogeria, sempre ha estat molt més fort i intel·ligent del que es podria pensar fent-hi una ullada, però a Death of the Family està pletòric i arriba a uns límits potser una mica exagerats, demostrant un accés absolut a tota mena de recursos. Tant li fa que dugui la pell de la cara, arrencada fa un any, enganxada al cap barroerament. És capaç de reduir superherois de reconegut prestigi i historial i posar contra les cordes en Batman com no ho havia fet mai. 

Coneixent en Joker sabem de què és capaç, al capdavall ja hem vist que és un assassí sense escrúpols i per molt que els superherois acostumin a salvar la vida no seria el primer cop que aquest paio mata o deixa en cadira de rodes un aliat d'en Batman, així que patim per ells i la tensió i l'angoixa creixen a mesura que avancen els números.

A més de tot plegat (o en paral·lel, ja que hi podria tenir molta relació) un dubte plana per sobre de tots aquests personatges: és possible que en Joker, tenint en compte les seves accions en aquesta saga i les seves paraules, conegui la identitat civil d'en Batman i companyia? El dubte és, en si mateix, una arma que posa en perill la confiança dels pupils del Cavaller Fosc en el seu mentor, perquè podria ser que fos un dubte que en Batman ja tenia des de feia temps. Per si no en teníem prou.

Independentment del que passi al clímax de Death of the Family, que és espectacular, en Joker ha anat massa lluny, aquest cop, i ha demostrat que cap d'ells no està segur, ni tan sols dins la batcova o la mansió Wayne. Potser és l'hora que en Batman faci una excepció i trenqui el seu vot de no matar mai els seus enemics, oi? En serà capaç?

El guionista Scott Snyder i el dibuixant Greg Capullo ho han tornat a fer: un altre imprescindible i memorable arc argumental, que es podria llegir sol, sí, tot i que no està malament complementar-lo amb les altres col·leccions afectades, a càrrec d'altres equips creatius. Per cert, cadascun dels números inclosos al recopilatori, llevat del 17, té unes pàgines extra (per sort respectades aquí) amb guió del mateix Snyder fent equip amb en James Tynion IV i dibuix d'en Jock, on veiem en Joker conspirant amb altres dolents clàssics per tal que l'ajudin a dur a terme el seu pla. No són imprescindibles, però ajuden a contextualitzar.

En resum, no us perdeu tampoc aquest Batman: Death of the Family, que demostra un cop més que la col·lecció està en una ratxa excel·lent, sobretot des que va reiniciar la seva numeració. Li poso un "però", tot i que en realitat no és culpa del llibre: per una banda tenim la premissa d'en Joker decidit a acabar amb els aliats d'en Batman, i per l'altra un spoiler que em vaig menjar de manera inevitable (en aquests casos és impossible no assabentar-se'n) i que feia referència a una mort. Evidentment, amb aquests dos ingredients, esperava trobar-me la fatídica escena aquí, però no és el cas. Ni pertany a Death of the Family ni en Joker hi té res a veure. Em tocarà esperar.

 

Lectures: Batman Incorporated - Demon Star

Quan DC Comics va decidir rellançar i resetejar la numeració de totes les seves col·leccions vaig patir per les que més m'interessaven, les d'en Batman i companyia, però com ja hem vist en algunes ressenyes la transició ha estat tan respectuosa amb la història del personatge com ha estat possible.

I era previsible que concretament Batman Incorporated, un dels projectes que va aportar el guionista Grant Morrison a l'univers del personatge, i que formava part d'un pla iniciat el 2006, any en què va entrar a Batman, es respectés al màxim atès que, tot i pertànyer a The New 52, debutava més tard i després d'un volum on les coses es deixaven d'una manera que, per força, requeria una continuació i unes respostes. Això sí, no és del tot independent i la situació dels personatges està adaptada a la nova oficialitat, com per exemple en Dick Grayson fent de Nightwing altre cop, però són detalls sense importància.

Després del que vam veure a Batman Incorporated: The Deluxe Edition, aquella història continua a Batman Incorporated: Demon Star, que reuneix els números 0 a 6 de Batman Incorporated (vol. 2), publicats individualment de juliol de 2012 a febrer de 2013 (amb el 0, que és especial i fa un repàs del concepte de "Batman Incorporated", de novembre de 2012).

L'equip format pel guionista escocès i el magnífic dibuixant Chris Burnham (ja vist al recopilatori anterior a The New 52), amb l'excepció del número 0, amb la part gràfica a càrrec de Frazer Irving, ens regala una història d'allò més interessant i ben feta en tots els sentits, amb un Grant Morrison que malgrat fer ús de tots els elements que ha anat plantant a l'Univers Batman durant anys, típic d'ell, ens ho narra tot plegat d'una manera més comprensible del que estem acostumats a veure i això fa que el resultat en surti beneficiat, com de retruc també el lector.

Després de l'esmentat número 0, que fa un repàs del que representa aquest projecte d'en Batman i que, tot sigui dit, no és massa interessant, entrem en matèria i comencem la saga Demon Star, que s'inicia amb una persecució esbojarrada en un escorxador i que ens presenta un personatge, en Goatboy, amb què no podem evitar simpatitzar una mica tot i que és un dels molts assassins que responen a la crida de l'organització malvada Leviathan, la consigna de la qual és ara "matar en Robin".

Des del volum anterior ja sabem que la líder de Leviathan és la Talia al Ghul, la mare del noi —la qual, per cert, té un número dedicat al seu passat on ens tornen a explicar coses que ja havíem vist, amb alguna diferència pel que fa al naixement d'en Damian, alhora que se'ns en revelen altres moments de la seva història que no coneixíem—, però en Batman l'ha de trobar i per tal de fer-ho participa en un engany dissenyat per ell mateix, que desemboca en un assalt final al quarter general de l'organització.

Com que descobrir on és aquest lloc no és gens fàcil, en Bruce Wayne ha de recórrer a la seva disfressa més coneguda després de la de Batman, que és la d'en "Matches" Malone, delinqüent fictici que li permet moure's pels baixos fons sense despertar pors ni sospites. Una mostra més que en Grant Morrison coneix a fons la història del Cavaller Fosc i es deleix per recuperar-ne tants elements com sigui possible.

Una altra de les recuperacions, en aquest cas de material propi, que fa Morrison és la del Batman del futur apocalíptic on en Damian és l'home sota l'uniforme. Sí, aquell futur que vèiem al 666 de Batman, de 2007, apareix novament aquí. El que dèiem: cap detall no és casual. Totes les llavors que va plantar el guionista han acabat brotant tard o d'hora.

La justificació que se'ns dóna d'aquestes escenes és que en perdre's en el temps, en Bruce Wayne va poder veure el futur (això ja se'ns havia dit) i es va adonar que si el seu fill el substitueix com a Batman tot se n'anirà en orris. De fet, decideix que a la fase final de l'operació contra Leviathan tampoc no hi pot participar i que haurà de deixar de ser en Robin, cosa que evidentment el nano no rep amb gaire alegria.

La prohibició no impedirà, però, que s'uneixi amb la nova identitat de Redbird a la resta de membres de Batman, Inc. que, juntament amb el seu líder, ataquen el quarter general de Leviathan en una batalla èpica on podrem veure la majoria d'herois inspirats pel Cavaller Fosc d'arreu del món que ja ens van presentar als inicis de la col·lecció.

En aquesta batalla tots dos bàndols es troben finalment i se'ns expliquen més detalls de les activitats i les motivacions de l'organització Leviathan, però també coneixerem la nova identitat d'un dels homes d'en Batman, que mantindré en secret, i podeu estar segurs que us quedareu amb ganes de més no només per com acaba el combat, sinó també perquè el volum és un gran flaixbac d'una escena que veiem al principi i que no es resol en aquest recopilatori.

 

No hi falten alguns moments d'humor, com ara l'adopció d'una de les vaques de l'escorxador, que en Damian bateja com a Bat-cow, de manera que l'animal se suma a la col·lecció zoològica dels Wayne després de l'adquisició del gos Titus a Batman & Robin el 2011 i la del gat Alfred en aquest mateix Batman Incorporated: Demon Star, que també veurem a les escenes del futur que dèiem abans.

Si per qüestions econòmiques o d'espai havíeu decidit descartar Batman Incorporated de les col·leccions que seguiríeu a partir de The New 52 cometeu un error, atès que continua una trama iniciada abans, i a més cal destacar que té un final definit, perquè tot acaba al mes de setembre al número 13, de manera que només ens quedarà un tom recopilatori, a la venda el proper desembre amb el títol de Batman Incorporated: Gotham's Most Wanted. 

Lectures: Red Hood and the Outlaws - Redemption

Després de la lectura de les sagues Cry for Justice i Rise and Fall de la Lliga de la Justícia (JLA), que em van deixar molt bona impressió, em vaig quedar amb moltes ganes de saber què se n'havia fet, d'en Roy Harper, àlies Arsenal i fins i tot Red Arrow. 

I llavors vaig saber que el tornaria a veure a The New 52, el rellançament de l'Univers DC, a la col·lecció Red Hood and the Outlaws, on faria equip amb un altre personatge que m'interessa molt, en Jason Todd (el segon Robin), i la Starfire. 

  

Doncs aquí tenim, ja llegit i a punt de ser ressenyat, aquest primer recopilatori anomenat Red Hood and the Outlaws: Redemption, amb els números 1 a 7 de la col·lecció, publicats individualment entre novembre de 2011 i maig de 2012.

No em van fer canviar d'opinió respecte a la intenció de llegir-la, però les primeres crítiques d'aquesta nova col·lecció estaven encesament en contra d'una presumptament hipersexualitzada Starfire, que es definia a si mateixa com a sexualment alliberada i va originar debats, generalment destructius amb ella (bé, amb el guionista Scott Lobdell), per la seva traducció d'aquesta llibertat en les relacions íntimes amb els seus dos companys masculins.

Personalment, si bé admeto que és un còmic orientat al públic masculí i a alegrar-li la vista en aquest sentit, trobo que no hi ha res de dolent en el fet que un personatge marcadament sensual ja en la seva etapa anterior, com vam poder veure aquí, triï lliurement amb qui se'n va al llit i en quines condicions, sempre que no enganyi ningú, per tant per a mi la polèmica és absurda.

La història, que és el que compta superat aquest punt, trobo que enganxa i ens presenta aquesta inèdita formació que no podríem, encara, considerar de superherois. Són tres joves que veuen units els seus destins i s'enfronten, almenys en el primer recopilatori de la col·lecció, a perills relacionats sobretot amb en Jason Todd, el cor de l'equip, i de caràcter venjatiu més que no pas humanitari.

En aquest sentit m'ha agradat especialment que es respecti la continuïtat del personatge d'en Jason, que fa referència a l'era pre-The New 52 i fins i tot ens ofereix alguns moments tendres com el que veurem ara.

  

Però a banda d'aquesta memorable escena, atrapada en els seus records, coneixem moltes coses del passat recent del personatge, d'abans de la seva reaparició explicada a la saga Under the Red Hood, i sabem on i amb qui es va entrenar després de ressuscitar i els lligams que va adquirir amb aquesta gent que, a Redemption, ha de venjar.

Ho farà acompanyat per en Roy Harper, amb qui té una amistat que confesso que ignoro si s'havia tractat abans (suposo que es van conèixer en alguna saga dels Titans quan en Jason feia de Robin), i una Starfire a qui coneix després que la bella extraterrestre el rescati d'una missió individual de la qual se'n surt pels pèls. 

Precisament la Starfire també s'ha d'enfrontar a un perill propi que discorre paral·lelament a la història principal, i és en Crux, un home que ha viscut gairebé tota la seva vida perseguint tots els alienígenes que ha pogut per tal de venjar la mort dels seus pares en un accident de trànsit provocat per la caiguda d'una nau de Tamaran, el planeta de la noia.

Mentrestant, en Roy Harper és el pallasso del grup, el que ofereix els moments més humorístics, sense perjudici de les seves extraordinàries habilitats com a arquer. No m'acaba d'agradar, però, que en aquest rellançament de l'Univers DC aquest personatge hagi patit canvis tan importants com la negació del que va passar a les sagues que em van fer voler llegir aquesta col·lecció, condicionada en bona part pels canvis que ha patit al seu torn Green Arrow i que impliquen, entre altres coses, que la filla d'en Roy no ha existit mai. 

Redemption és un volum introductori, divertit, amb un guió amè i escenes d'acció ben fetes, i l'agradable sorpresa del dibuixant Kenneth Rocafort, però fins el proper llibre no veurem que Red Hood and the Outlaws es creui amb la resta de còmics de l'Univers Batman (cosa que farà, com he pogut comprovar llegint el segon recopilatori del nou Batman, que ressenyaré ben aviat).

Lectures: Archivos de Batman, volum 2

Fa més de 2 anys vaig fer la ressenya del primer Archivos de Batman, que va publicar Norma, vaig comprar quan els drets dels còmics de DC van passar d'aquesta a Planeta i per tant els volums de Norma es trobaven fàcilment a preu de saldo i vaig llegir el 2010. Ha passat molt temps, però ja he llegit el segon, i és hora de comentar-lo.

El segon i últim volum de Norma (després se n'encarregaria Planeta fins que va decidir deixar-ho al 7è volum, i als Estats Units no ha aparegut el 8è fins fa relativament poc) destaca per dues coses: en primer lloc el disseny de portada, que trenca amb la versió original al contrari del que faria després Planeta, i en segon lloc pel canvi de paper "normal" a paper satinat, cosa que fa que la diferència de gruix sigui considerable entre el volum 1 i el 2 i que, a banda de permetre una millor conservació de les pàgines, ocupa menys espai al prestatge. 

Aquest és un tema que potser a vosaltres no us preocupa, però a mi sí, i molt. En fi, que ja l'he llegit i que em disposo a comentar aquest llibre que reuneix els números 51 a 70 de Detective Comics, que es van publicar originalment entre maig de 1941 i desembre de 1942. 

El volum no és gaire diferent de l'anterior: hi continuem trobant aventures que des del punt de vista actual no són gaire interessants i que majoritàriament presenten gàngsters de pa sucat amb oli que donen a en Batman més feina del que caldria (quantes vegades el devem veure caient inconscient per un cop de porra...). 

És el cas de la primera història, que originalment es diu The Case of the Mystery Carnival i que en castellà s'ha traduït com a El caso del carnaval misterioso, traducció literal i errònia perquè en aquest cas carnival significa "fira". És una constant en aquest volum, i també passava a l'anterior, perquè si bé Norma Editorial és una editorial força escrupolosa no tractava massa bé les edicions dels còmics de DC ni en l'aspecte tècnic ni en el lingüístic. 

Faltaven molts anys, diverses dècades si volem ser una mica més exactes, per al Batman seriós i remarcable de finals dels anys 70 en endavant, i en aquests còmics el que encara veiem són històries ingènues, amb trames molt influïdes pel gènere negre del cinema de l'època i amb un Cavaller Fosc que actua en ple dia i és molt xerraire, bromista, membre honorari de la policia en comptes de justicier il·legal i no tan "megacrac" com el que coneixem i estimem dels temps més moderns. A més, hi ha un pesat narrador omniscient que ens explica amb detall el que ja veiem a les vinyetes, encara que el dibuix d'en Bob Kane no hagi millorat gens des dels inicis de la col·lecció.

El veiem lluitant contra gàngsters, lladres, científics malvats, lectors de ments o falses estàtues vivents, però també haurà de desfer complots venjatius i un intent de suïcidi (que ens mostrarà, com a la imatge de dalt, un Batman humà i compassiu) i comentarà la situació de guerra, ja que els Estats Units acabaven d'entrar a la II Guerra Mundial. La part més interessant, però, la trobem cap a la segona meitat del llibre, on tenim els grans dolents. 

I és que a banda del Joker, que ja no era un personatge nou i que havia quedat clar que era un dels grans, en aquest període debuten dos llegendaris enemics del Cavaller Fosc més, dos que destacarien sobre els més normals, es quedarien per sempre i ajudarien a formar la seva extensa i popular galeria de malvats: per una banda el Pingüí (a Detective Comics 58 apareixia per primera vegada) que sense deixar de ser un personatge naïf i encara un simple lladre intel·ligent i no el mafiós poruc dels nostres temps suposa una amenaça considerable per a en Batman, incapaç d'atrapar-lo fins al cap d'unes quantes trobades, i per l'altra en Dues Cares, que fa la primera de les seves aparicions al número 66 de la col·lecció. 

 

Ja he dit alguna vegada que de tots els grans dolents d'en Batman aquest és el que més m'agrada, però és perquè el trobo molt humà dins la seva monstruositat i en els còmics moderns la seva eterna dualitat està representada d'una manera que és clarament fantàstica però alhora versemblant. En canvi aquí tot està molt simplificat, el seu origen s'explica en poques vinyetes i és difícil estimar-se'l o sentir cap mena de simpatia per ell. 

Sigui com sigui és un volum amb històries prescindibles i d'altres de més interessants, on també es produeix la primera aparició d'aquests dos grans enemics del protagonista, i malgrat el seu to carrincló, una narrativa antiquadíssima, una traducció poc treballada (el text introductori és un autèntic desastre) i un dibuix no gaire atractiu s'ha de reconèixer que en petites dosis, per exemple un còmic (dels 20 que el formen) cada dia, és un volum digerible i amb un valor històric indiscutible. 

How I met your mother (setena temporada)

Sovint parlo de sèries, en aquest bloc, i generalment ho faig quan acaben o quan n'he vist una o dues temporades. Poques vegades en faig entrades de temporada en temporada, però How I met your mother és una excepció i ara toca parlar de la setena temporada, que ha acabat fa poc. 

Abans de començar tornaré a advertir que hi ha spoilers, com sempre, perquè és una cosa que intento evitar quan parlo de sèries en general, però no quan dedico una entrada a una temporada concreta que entenc que, si algú se la llegeix, vol dir que ja l'ha vist i vol conèixer les meves humils impressions. Dit això, crec que per primera vegada la sèrie ha mostrar símptomes de desgast i ha allargat innecessàriament la trama, que a sobre tindrà una vuitena temporada. 

La sisena temporada acabava amb una escena de casament que sospitàvem que era el d'en Barney, i el primer episodi de la setena ens ho confirmava, però no ens quedava clar qui era la núvia. La cosa estava entre la Nora, la primera noia que va aconseguir que en Barney volgués una relació seriosa, i la Robin, primer amor d'en Ted Mosby a la sèrie i posterior parella infructuosa d'en Barney. 

O això ens pensàvem, perquè després de marejar la perdiu amb la Robin altre cop i perdre la Nora i que la Robin no deixés en Kevin (a la foto) per ell, tots dos acaben sense parella (en el cas d'ella després veurem per què) i tampoc no en formen una de nova. Un desastre que se soluciona amb l'arribada, més endavant, d'una altra noia que fa que en Barney vulgui posar-se seriós.

La Quinn (Becki Newton), una stripper del club on passa bona part del seu temps lliure en Barney i que accedeix a sortir amb ell després de molts esforços. Però la relació no serà gens fàcil, i ja veurem com acaba. En tot cas la seva aparició fa que el misteri de la trama de la misteriosa núvia que porten temps arrossegant els guionistes de HIMYM sigui entre la Robin i la Quinn, ja sense la Nora. Sí, al final de la temporada per fi sabrem qui és. 

Un altre tema que s'arrossegava era el dels intents d'en Marshall i la Lily d'esdevenir pares, i en aquesta temporada per fi veiem la Lily embarassada, coincidint amb l'embaràs real de l'actriu que la interpreta, l'Alyson Hannigan, que aquesta vegada no ha de dissimular la panxa. 

El matrimoni Eriksen, a banda d'aquest tema, té el del trasllat (o no) a la casa que la Lily va heretar a Long Island, mudança que la resta de la colla intentarà impedir com sigui perquè, no ens enganyem, queda a Can Pistraus. A més, tot això permet que torni a aparèixer l'irresponsable pare de la Lily, però poca cosa més.

Ja heu vist que no he parlat, encara, d'en Ted Mosby, el protagonista de la sèrie i el narrador en off que se suposa que ens està explicant des de fa anys com va conèixer la mare dels seus fills. Que a la sisena temporada sortís amb la Zoey i molt abans de tallar-hi la descartés com la misteriosa dona ja era un símptoma de cansament de HIMYM, però a la setena temporada la cosa empitjora i el veiem intentant recuperar el contacte amb velles parelles (la Victoria, dos cops i tot) o amb quasi-parelles (la Katie Holmes). 

El pitjor de tot és que, si bé ja ens va dir a la primera temporada que la Robin no era la mare dels seus fills, a la setena es torna a enamorar d'ella, i és per tant una de les noies que "reconsidera" en la seva cerca de la mare dels seus futurs fills. Calia? En absolut. Ha estat una temporada absurda pel que fa al seu protagonista. 

I ja que n'acabem de parlar la recuperem: la Robin en aquesta temporada pateix diversos canvis, tot i que com ja he dit no m'agrada que es torni a temes ja descartats com el de la seva història amb en Ted. Aquí la veiem embolicar-se amb en Barney, provocar amb això el final de la seva relació amb la Nora, però tampoc no li van bé les coses amb en Kevin, el psiquiatre amb qui surt, i que li diguin que no pot tenir fills, tot i que no els hagi volgut mai, és devastador per a la canadenca, i més encara per a en Kevin, que els volia encara que fossin adoptats.

La perspectiva d'un matrimoni sense fills fa que en Kevin li retiri la proposició de matrimoni i és per això que tallen. Ella, encara que estima en Barney, dissimula i es concentra en la seva feina, on progressa i és cada cop més coneguda. La Robin, doncs, encara que sembli mentida, és dels personatges que més avancen en aquesta setena temporada. 

El darrer episodi acaba com havia d'acabar, amb el naixement del fill dels Eriksen, i la colla amb les coses més o menys solucionades. Un nou flash forward ens revela qui és la núvia del casament d'en Barney i ara ens faltarà saber com les coses arriben a aquest punt.

Ara, tot i que les trames dels capítols són interessants i divertides i que alguns personatges evolucionen en un sentit positiu, que el més important de tots, en Ted, repeteixi temes i no ens hagi acostat el més mínim a la descoberta de la seva futura dona és molt decebedor i em fa desitjar que la sèrie acabi a la vuitena temporada, amb tot revelat. Altrament només continuarà enfonsant-se.