Sèries: Supergirl (cinquena temporada)

Continuem amb el repàs de les sèries televisives de l'Univers DC, i concretament de l'anomenat Arrowverse, amb la cinquena tongada d'episodis de la Cosiníssima, després d'una sòlida quarta temporada que reflexionava, a la seva manera i adaptant-se al material amb què treballa, sobre racisme.

Ara, i com ha passat amb les altres sèries d'aquest microunivers televisiu, toca parlar d'una temporada marcada, és clar, per la Crisis on Infinite Earths, tot i que amb una divisió no tan marcada en forma d'abans i després del crossover com sí que passa amb la sisena de The Flash.

La cinquena temporada de Supergirl comença amb un canvi notable en l'aspecte de la protagonista, que abandona la clàssica i políticament incorrecta faldilla i ara duu un uniforme aparentment d'una peça i les cames totalment cobertes per pantalons i no només les botes altes. També aprofita per deixar-se serrell.

En fi, deixem la secció del cor i entrem ja en matèria, tot i que repassava la seva imatge perquè penso que els canvis es van introduir potser per donar frescor simbòlica a la sèrie abans que comencés a estancar-se.

En aquesta temporada els problemes del grup protagonista tenen molt a veure amb dues dones, que són la Lena Luthor, ara enemiga decidida (però inicialment no declarada) de la Supergirl en haver descobert, al final de la temporada anterior, que en realitat és la seva fins ara amiga Kara, i sentir-se traïda per no haver-ne estat informada abans -i justament en aquesta temporada l'afectada l'hi explica, però massa tard-, i l'Andrea Rojas (Julie Gonzalo), empresària que compra CatCo i la converteix en un mitjà sensacionalista, a més de muntar una empresa anomenada Obsidian North, que prepara el llançament d'unes lents de contacte que donen accés a una experiència de realitat virtual avançadíssima.

Resulta que són antigues amigues, però un esdeveniment del passat les va distanciar, i en això hi té a veure la misteriosa organització Leviathan, presentada al final de la temporada anterior i aquí acabant de teixir la teranyina que afecta diverses trames d'aquesta cinquena tongada d'episodis. Una organització, per cert, que en una altra versió s'havia vist en còmics d'en Batman.

Un altre personatge que es presenta és el periodista William Dey (Staz Nair), que comença amb una imatge de complet imbècil, en realitat un paper per distreure l'atenció sobre una investigació que està duent a terme.

De moment secundari, un cop se sap que és un paio íntegre la Kara es fixa en ell i germina la llavor del que sembla que serà una relació sentimental, però en aquesta cinquena temporada no acaba de florir del tot.

Deia més amunt que en aquesta temporada de Supergirl no es podia diferenciar un abans i un després de la Crisi en Terres Infinites, i vull matisar-ho: sí que es pot, però no és que les trames anessin per una banda abans i canviessin després de manera radical.

Abans del gran crossover hi havia històries autoconclusives i també una trama que va durar alguns episodis, i que afectava un dels personatges importants: resulta que en J'onn J'onzz tenia un germà que havia traït els marcians verds a favor dels blancs en la guerra que va eliminar els primers, però la seva existència s'havia esborrat de la ment del Detectiu Marcià i del seu pare. Anomenat Malefic (Phil LaMarr, conegut actor de doblatge amb papers com el d'en Hermes de Futurama), en tornar per venjar-se es produeix un llarg enfrontament i en J'onn ha de descobrir la dolorosa veritat darrere de tot plegat i solucionar el problema.

La Crisi també afecta la realitat de Supergirl, naturalment. Per començar, ja no pertany a Terra-38, sinó que forma part de la nova Terra, que ara sí que comparteix amb els seus col·legues superheroics sense necessitat de viatjar entre universos paral·lels.

Però també, a causa de la resurrecció d'en Lex Luthor -havia mort a la quarta temporada- duta a terme pel Monitor, i la participació de l'arxienemic d'en Superman en els esdeveniments que van salvar l'Univers, ara és percebut com un gran heroi mundial, cosa que li permet desplegar els seus plans amb més llibertat i menys sospites, amb un Premi Nobel de la Pau sota el braç i el Departament d'Operacions Extranormals (D.E.O. en anglès) seu en propietat.

I aquí és on entra la subtrama que es desenvolupa durant tota la temporada i que després de la Crisi esdevé la trama principal, que alhora lliga amb altres subtrames: Leviathan, l'organització secreta que durant tota la Història ha estat extingint parcialment la Humanitat per tal d'evitar-ne l'autodestrucció, prepara un altre esdeveniment d'aquestes característiques i té tentacles que arriben a tot arreu, a través de suborns i extorsions, com passa amb l'Andrea, per exemple, ja que vol aprofitar la tecnologia d'Obsidian per aplegar milions de persones i eliminar-les.

En Lex, que es veu amenaçat i exclòs de tot plegat, vol infiltrar-s'hi i tenir-ho tot controlat altre cop, i és per això que manipula a tort i a dret -sobretot la seva pobra germana- perquè els seus plans es facin realitat. Mentrestant, els altres personatges intenten aturar aquest poderós enemic juntament amb un Lex Luthor que el món continua veient com un heroi, però que ells, que ho recorden tot d'abans de la Crisi, saben que ha de ser aturat.

Qui pateix més és en Brainy, a qui una de les altres Brainiac-5 diu que ha de treballar amb en Lex, encara que això l'allunyi dels seus amics i de la Nia, per tal de derrotar l'enemic.

I després del clímax, però sense que hi hagi temps perquè se'n vegin del tot les conseqüències, s'acaba abruptament una temporada que també ha estat afectada per la pandèmia del COVID-19 i que es queda sense els tres últims episodis. Haurem d'esperar uns mesos, doncs, per veure com acaba tot plegat. En tot cas, el que s'ha vist en aquesta cinquena temporada ha estat molt -la prova és que l'entrada m'ha quedat més llarga del que em pensava-, mogut i interessant, i fins i tot s'hi ha format una mena de Lliga de la Justícia de caràcter local. No ha estat gens malament.




 

Sèries: Marvel's Agent Carter

Sempre m'ha xocat que Marvel hagi estat capaç de crear un univers cinematogràfic ("cinemàtic", en diuen) coherent, amb pel·lícules de superherois individuals (Capità Amèrica, Iron Man...) encaminades a una reeixida reunió, Avengers, i amb uns estudis de cine creats expressament (tot i que algunes franquícies com Els 4 Fantàstics, X-Men i Spider-man pertanyen a la Fox, si bé en Peter Parker apareixerà en combinació amb altres superherois gràcies a un recent acord), mentre que DC Comics, que és propietat de Warner Bros., prou coneguda i veterana, n'era incapaç.

Més que res perquè les seves propostes, fora de la trilogia d'en Batman i fa relativament poc el rellançament d'en Superman, no han convençut el públic i per tant no ha pogut fer el mateix que ha fet Marvel. Per acabar-ho d'adobar, les encertades propostes televisives d'Arrow i The Flash, lligades entre si, no s'estan tenint en compte per a Batman v Superman: Dawn of Justice, la pel·lícula que l'any que ve farà de presentació de la Lliga de la Justícia després de moltíssims anys esperant veure l'equivalent dels Avengers de DC al cinema.

 

Marvel té moltíssimes coses a explicar i vol mantenir la coherència, de manera que a banda del cinema, on no tot té cabuda, empra el format televisiu per a anar aprofundint en personatges de segona categoria però que, gràcies a l'impacte que té la cada cop menys petita pantalla, acabem veient durant més temps que els seus companys de la gran. 

La Casa de les Idees té unes quantes sèries per a recuperar secundaris del seu univers cinematogràfic i d'altres per a presentar-ne d'inèdits o rellançar-los, que estrena de manera esglaonada (en el futur immediat tenim Daredevil, Jessica Jones, Iron Fist, Luke Cage i The Defenders), i de moment ja hem vist dues temporades i mitja de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. i la primera de Marvel's Agent Carter, la que avui ens ocupa.

Protagonitzada per l'agent Peggy Carter, presentada al film de 2011 Captain America: The First Avenger i interpretada per la britànica Hayley Atwell (The Pillars of the Earth, Black Mirror...), va tenir una prova de foc amb el curt Agent Carter, que es va incloure en exclusiva al Blu-ray d'Iron Man 3 i va ser prou ben rebut com per generar la sèrie de televisió, de moment de 8 episodis, estrenada al seu torn al descans de la segona temporada d'Agents of S.H.I.E.L.D., amb la qual té connexions. De fet, va ser allà on el personatge va debutar televisivament en forma de flaixbac.

Perquè recordem que la Peggy Carter pertany a l'època original del Capità Amèrica, els anys 40, i la sèrie se situa per tant poc després de la desaparició en combat de l'Steve Rogers, el 1946. Això permet que Agent Carter, tot i tenir relació amb l'Univers Marvel (de fet l'agència on treballa, la S.S.R., seria absorbida en el futur per S.H.I.E.L.D.), el fet que se situï cronològicament dècades abans li concedeix una àmplia autonomia que trobo que beneficia el producte sense deixar de picar l'ullet als fans de Marvel en general.

Evidentment la protagonista indiscutible és la Peggy Carter, que fa feines d'oficina en aquesta agència secreta perquè, com a dona i sobretot en aquella època, qualsevol altra opció estava descartada d'entrada. Però les seves ganes de viure aventures són satisfetes amb l'encàrrec clandestí d'una missió que precisament va en contra de la que duu a terme la seva agència: ha de recuperar els invents d'en Howard Stark, pare del futur Iron Man, i netejar el seu nom de les acusacions d'haver venut aquestes potencials armes a enemics dels Estats Units. 

Ho ha de fer d'amagat, fent-se passar per la típica secretària que aguanta el flagrant masclisme que imperava en aquells anys i evitant que els seus companys, tots homes, descobreixin que qui saboteja els seus plans, encara que per una bona causa, és aquesta voluptuosa noia que encara gràcies que no ha de fer d'operadora telefònica.

 

Qui li encarrega aquesta missió secreta i l'ajuda tant com pot —en contra de la voluntat de la noia, molt independent— és l'Edwin Jarvis (James d'Arcy), el mític majordom dels còmics dels Avengers que aquí és el d'en Howard Stark. Té un caràcter extremament prudent que xoca amb la iniciativa i el caràcter directe de la Peggy, cosa que ofereix als espectadors els moments més divertits de la sèrie.

El playboy milionari d'en Howard Stark (Dominic Cooper), concepte directament agafat d'en Bruce Wayne i aplicat tant al Tony Stark com al seu pare, hi apareix poques vegades, al cap i a la fi és un fugitiu de la Llei, però quan ho fa també té interessants xocs de personalitat amb la protagonista.

Això no impedeix que ella doni el millor de si mateixa per a netejar el nom d'aquest paio menyspreable en segons quins aspectes, però innocent d'allò que se l'acusa. I ho fa mentre trampeja amb els impediments que li posen, també fent la seva feina de manera honesta, companys com en Jack Thompson (Chad Michael Murray, vist a One Tree Hill), en Daniel Sousa (Enver Gjokaj) i el seu cap, en Roger Dooley (un Shea Whigham que acabàvem de veure a Boardwalk Empire fent un altre personatge d'època, però de la dècada anterior i l'anterior a aquella). 

És clar que també hi ha els enemics que han robat els invents del senyor Stark, i durant la sèrie es van desentrellant el plans d'una organització malvada, com no podia ser d'una altra manera. I com tampoc no podia ser d'una altra manera hi ha personatges amb papers més petits, com l'Angie, l'amiga de la Peggy interpretada per la Lyndsy Fonseca (Kick-Ass, How I met your mother, Desperate Housewives, Nikita..), a més del cameo —inevitable en qualsevol producte audiovisual d'imatge real (i de vegades també d'animació) de Marvel— de l'Stan Lee, el pare de tot això, que ja té 92 anys.

Marvel's Agent Carter és, també, una interessant aproximació clarament noir a una època de l'Univers Marvel amb què encaixa perfectament, amb la fotografia, el vestuari, l'atrezzo i el tipus de trama que caracterizen el gènere. Sumant això a l'àmplia autonomia que esmentava abans, és una sèrie que pot agradar a qualsevol persona aficionada a aquesta mena de relat i sense cap coneixement dels còmics i les pel·lícules d'on surt aquesta sèrie. 

Però és clar, per als que seguim tot aquest univers cinemàtic Agent Carter és això i més, una peça que amb la recuperació d'actors i actrius que havien fet els mateixos papers al cinema (la Peggy, en Howard Stark i també en "Dum Dum" Dugan, per exemple), mantenint així els rostres que associem als personatges —com sembla que tampoc no sap fer DC durant gaire temps—, enriqueix el conjunt de productes de Marvel amb què ens estem deixant bombardejar de bon grat des de fa uns anys.

Lectures: Batman Incorporated - Gotham's Most Wanted

Ha arribat el moment. Després de 7 anys de l'inici del pas del guionista escocès Grant Morrison per l'univers Batman —tot i que ja hi havia dit la seva en la per a mi sobrevalorada Arkham Asylum—, he llegit el final de la seva llarga i aclamada etapa al capdavant del Cavaller Fosc versió "pre-The New 52". 

Una etapa amb què ens ha explicat una enrevessada, riquíssima i emocionant història passant primer per Batman, després per Batman and Robin, The Return of Bruce Wayne i finalment per Batman Incorporated, aquesta última creada expressament per a l'ocasió i que al número 13 del seu volum 2 ha acabat, un verb que no es pot fer servir amb gaires col·leccions de superherois, llevat de quan les cancel·len.

Amb els números 7 a 13 del volum 2 de Batman Incorporated, editats individualment de març a setembre de 2013, i un especial publicat l'octubre d'aquell mateix any, Batman Incorporated: Gotham's Most Wanted conté el vibrant final del que Morrison ens volia explicar.

I alhora continua el que vèiem al recopilatori anterior, que com ja vaig dir entrava a l'era The New 52 sense perdre res del que l'havia caracteritzat abans. De fet, les col·leccions del Cavaller Fosc i els seus aliats han estat les que han patit menys canvis en aquest reset que va fer l'Univers DC el 2011, i les coses que s'han mantingut són precisament les que va establir Grant Morrison, entre les quals l'arribada del fill natural del protagonista, en Damian Wayne, l'adopció de la capa i la caputxa per part d'en Dick Grayson després de la desaparició d'en Bruce Wayne o la complicada i duradora trama que va estrenar el guionista al 655 de Batman, de setembre de 2006.

A Demon Star, el recopilatori anterior, vèiem com després de revelar-se que era la líder del moviment Leviathan, la Talia al Ghul posava preu al cap del seu propi fill, en Damian, i ens quedàvem amb un gran cliffhanger que almenys jo he trigat a resoldre perquè fins fa poc no em vaig comprar el recopilatori següent (ja he dit més d'un cop que els preus de The Book Depository no són els d'abans).

Aquí l'atac global de Leviathan contra el món, i específicament contra en Batman i els seus "empleats" en la iniciativa Batman Incorporated, arriba al seu clímax i pel camí s'endú tràgicament en Damian, spoiler que pel que sembla va fer la mateixa DC Comics abans que el còmic on succeeix es publiqués, tot per tal de captar nous lectors. I que quan es va començar a saber em va fer pensar que es veuria a la saga Death of the Family, cosa que al final no va ser certa. No es pot dir que no fos lògic pensar-ho, oi?

Una mort que torna a obligar en Batman a tenir un Robin inert als braços, aquest cop sang de la seva sang. Un personatge que tot i ser repel·lent, arrogant i en alguns moments insuportable hem arribat a estimar durant aquests anys i que ens ha donat moments molt bons, però que mor durant la batalla, tot pagant el preu per trair la seva mare i passar al bàndol dels bons.

Les conseqüències d'aquest duríssim cop les veurem més endavant, en d'altres col·leccions, però el més immediat aquí és acabar la guerra contra la Talia, una guerra començada per ella, per despit, i que té un final espectacular, amb sorpreses i girs inclosos, i més defuncions en un bàndol i l'altre, si bé no tan impactants com la del cinquè Robin de la història.

Aquesta llarguíssima història que ens ha explicat en Grant Morrison s'ha caracteritzat, entre altres coses, per la immensa quantitat de referències que l'escocès ha fet, en forma de personatges i esments, a la història d'en Batman en general. 

Hi ha recuperat, ho hem vist altres vegades, personatges i etapes oblidats i descartats per poc importants, per tal de fer que tornessin a tenir validesa, que fossin canònics altre cop. I ha aprofitat per a fer força homenatges, com aquest que veiem aquí sobre, que recorda la mítica novel·la gràfica Son of the Demon, de 1987, on va aparèixer per primer cop un Damian Wayne que posteriorment veuria el seu origen lleugerament modificat. 

I fins i tot es permet fer una petita referència al futur de la que ara és la col·lecció principal del Cavaller Fosc, Batman, en esmentar el concepte de "Zero Year", nom de la saga de Snyder i Capullo immediatament posterior a Death of the Family. És com si digués: "ara ja he dit tot el que havia de dir, gràcies per deixar-m'ho fer ben entrat The New 52, endavant amb els que remenen les cireres batmanianes actualment". Molt gran.

L'etapa ha estat trepidant i interessantíssima, però no perfecta. De fet, el seu principal punt feble és que no és apta per a tots els lectors. Calen uns coneixements previs de la història d'en Batman molt profunds, i freqüents repassos, perquè tots els elements que ha anat recuperant i creant en aquests 7 anys tenen la seva importància i sens dubte se'n gaudeix més coneixent la història fil per randa, cosa que malgrat els meus esforços no es pot dir que sigui el meu cas. I menys amb la memòria de peix que tinc. 

A més, ja se sap que l'estil del senyor Morrison a l'hora de narrar no és precisament entenedor. Després tot lliga —llevat de la represa d'un flash forward del recopilatori anterior, que no s'entén gaire i té errors i incongruències—, i al·lucinem, però no seria la lectura més fàcil del món. 

El llibre acaba amb el número 11 (va ser una pausa de la col·lecció i com que va a banda el posen al final), protagonitzat pel Batman de Japó, en Jiro Osamu —nom que és un homenatge a Osamu Tezuka i a Jirô Kuwata, l'autor del manga que es va fer d'en Batman el 1966—, en una història farcida de tòpics culturals japonesos però amb algun homenatge a l'esmentat Tezuka, relativament entretinguda i amb guió d'en Chris Burnham (dibuixant dels números normals de la col·lecció) i dibuix d'en Jorge Lucas; i finalment l'especial que deia a dalt de tot, on en Batman repassa en breus històries, a càrrec de diferents equips de dibuixants i guionistes, què se n'ha fet, dels diversos membres de Batman Incorporated, després del desmantellament de la iniciativa.

Un final una mica insípid per a aquest llibre, que d'altra banda és molt bo i esdevé imprescindible per tal de conèixer l'aspecte definitiu de l'edifici que ha estat bastint durant tantíssim temps en Grant Morrison i del qual hem conegut fins el darrer i més petit detall. Gotham's Most Wanted és un final fosc, no arriba a la categoria d'agredolç, tant per a alguns personatges com per al concepte dels Batman internacionals en si mateix. 

Concepte originalment ben pensat que tanmateix va provocar la ira d'una organització malvada a l'alçada però que, tot i que se'ns insinua una eliminació mútua, no es pot descartar que tornem a veure'n alguna cosa més en el futur, ja en mans d'algun altre guionista.

Lectures: Batman Incorporated - Demon Star

Quan DC Comics va decidir rellançar i resetejar la numeració de totes les seves col·leccions vaig patir per les que més m'interessaven, les d'en Batman i companyia, però com ja hem vist en algunes ressenyes la transició ha estat tan respectuosa amb la història del personatge com ha estat possible.

I era previsible que concretament Batman Incorporated, un dels projectes que va aportar el guionista Grant Morrison a l'univers del personatge, i que formava part d'un pla iniciat el 2006, any en què va entrar a Batman, es respectés al màxim atès que, tot i pertànyer a The New 52, debutava més tard i després d'un volum on les coses es deixaven d'una manera que, per força, requeria una continuació i unes respostes. Això sí, no és del tot independent i la situació dels personatges està adaptada a la nova oficialitat, com per exemple en Dick Grayson fent de Nightwing altre cop, però són detalls sense importància.

Després del que vam veure a Batman Incorporated: The Deluxe Edition, aquella història continua a Batman Incorporated: Demon Star, que reuneix els números 0 a 6 de Batman Incorporated (vol. 2), publicats individualment de juliol de 2012 a febrer de 2013 (amb el 0, que és especial i fa un repàs del concepte de "Batman Incorporated", de novembre de 2012).

L'equip format pel guionista escocès i el magnífic dibuixant Chris Burnham (ja vist al recopilatori anterior a The New 52), amb l'excepció del número 0, amb la part gràfica a càrrec de Frazer Irving, ens regala una història d'allò més interessant i ben feta en tots els sentits, amb un Grant Morrison que malgrat fer ús de tots els elements que ha anat plantant a l'Univers Batman durant anys, típic d'ell, ens ho narra tot plegat d'una manera més comprensible del que estem acostumats a veure i això fa que el resultat en surti beneficiat, com de retruc també el lector.

Després de l'esmentat número 0, que fa un repàs del que representa aquest projecte d'en Batman i que, tot sigui dit, no és massa interessant, entrem en matèria i comencem la saga Demon Star, que s'inicia amb una persecució esbojarrada en un escorxador i que ens presenta un personatge, en Goatboy, amb què no podem evitar simpatitzar una mica tot i que és un dels molts assassins que responen a la crida de l'organització malvada Leviathan, la consigna de la qual és ara "matar en Robin".

Des del volum anterior ja sabem que la líder de Leviathan és la Talia al Ghul, la mare del noi —la qual, per cert, té un número dedicat al seu passat on ens tornen a explicar coses que ja havíem vist, amb alguna diferència pel que fa al naixement d'en Damian, alhora que se'ns en revelen altres moments de la seva història que no coneixíem—, però en Batman l'ha de trobar i per tal de fer-ho participa en un engany dissenyat per ell mateix, que desemboca en un assalt final al quarter general de l'organització.

Com que descobrir on és aquest lloc no és gens fàcil, en Bruce Wayne ha de recórrer a la seva disfressa més coneguda després de la de Batman, que és la d'en "Matches" Malone, delinqüent fictici que li permet moure's pels baixos fons sense despertar pors ni sospites. Una mostra més que en Grant Morrison coneix a fons la història del Cavaller Fosc i es deleix per recuperar-ne tants elements com sigui possible.

Una altra de les recuperacions, en aquest cas de material propi, que fa Morrison és la del Batman del futur apocalíptic on en Damian és l'home sota l'uniforme. Sí, aquell futur que vèiem al 666 de Batman, de 2007, apareix novament aquí. El que dèiem: cap detall no és casual. Totes les llavors que va plantar el guionista han acabat brotant tard o d'hora.

La justificació que se'ns dóna d'aquestes escenes és que en perdre's en el temps, en Bruce Wayne va poder veure el futur (això ja se'ns havia dit) i es va adonar que si el seu fill el substitueix com a Batman tot se n'anirà en orris. De fet, decideix que a la fase final de l'operació contra Leviathan tampoc no hi pot participar i que haurà de deixar de ser en Robin, cosa que evidentment el nano no rep amb gaire alegria.

La prohibició no impedirà, però, que s'uneixi amb la nova identitat de Redbird a la resta de membres de Batman, Inc. que, juntament amb el seu líder, ataquen el quarter general de Leviathan en una batalla èpica on podrem veure la majoria d'herois inspirats pel Cavaller Fosc d'arreu del món que ja ens van presentar als inicis de la col·lecció.

En aquesta batalla tots dos bàndols es troben finalment i se'ns expliquen més detalls de les activitats i les motivacions de l'organització Leviathan, però també coneixerem la nova identitat d'un dels homes d'en Batman, que mantindré en secret, i podeu estar segurs que us quedareu amb ganes de més no només per com acaba el combat, sinó també perquè el volum és un gran flaixbac d'una escena que veiem al principi i que no es resol en aquest recopilatori.

 

No hi falten alguns moments d'humor, com ara l'adopció d'una de les vaques de l'escorxador, que en Damian bateja com a Bat-cow, de manera que l'animal se suma a la col·lecció zoològica dels Wayne després de l'adquisició del gos Titus a Batman & Robin el 2011 i la del gat Alfred en aquest mateix Batman Incorporated: Demon Star, que també veurem a les escenes del futur que dèiem abans.

Si per qüestions econòmiques o d'espai havíeu decidit descartar Batman Incorporated de les col·leccions que seguiríeu a partir de The New 52 cometeu un error, atès que continua una trama iniciada abans, i a més cal destacar que té un final definit, perquè tot acaba al mes de setembre al número 13, de manera que només ens quedarà un tom recopilatori, a la venda el proper desembre amb el títol de Batman Incorporated: Gotham's Most Wanted.