Sèries: Fargo (3a temporada)

Un altre cas com el de la tercera temporada de Better Call Saul: la vaig seguir al dia, però no ha tingut entrada fins ara perquè hi ha hagut altres prioritats, però no vol dir que hagi deixat la sèrie -ni pensaments- ni que m'hagi cansat de fer-ne entrades.

Fargo continua sent la magnífica sèrie que era quan va començar com a "continuació" estilística, espiritual i nominal de la mítica pel·lícula dels germans Coen de 1995, amb nova història, nous personatges i noves premisses cada temporada. 

Com sempre, hi veiem un seguit de crims, que generalment comencen amb un d'inesperat, producte d'un accident, un malentès o una precipitació, i malgrat el to pausat que ha caracteritzat tant el film original com les tres temporades de la sèrie de la cadena FX, hi ha moments de tensió creixent i acceleració sobtada dels esdeveniments, a més d'una atmosfera angoixant no pas renyida amb algun moment d'humor negre. 

Tot comença quan en Ray Stussy (Ewan McGregor), agent de la condicional de la Nikki Swango (Mary Elizabeth Winstead), amb qui manté una relació que va contra les normes, demana al seu germà bessó (i per tant també interpretat per l'Ewan McGregor, l'actor més conegut del repartiment de la temporada), que ha tingut molt més èxit que ell econòmicament parlant i es podria dir que és ric, diners per poder-li comprar un anell a la noia.

L'Emmit Stussy, propietari d'una empresa de pàrquings, li diu que no, i això és la gota que fa vessar el got de la paciència d'en Ray, que considera que fa anys el seu germà el va estafar quedant-se una valuosíssima col·lecció de segells que, en vendre-la, li va proporcionar una bona picossada que va poder començar a invertir en els negocis que el farien ric. 

La tragèdia està servida: aprofitant-se d'un altre exconvicte de qui és agent, li encarrega anar a cal seu germà i robar-li l'únic segell que li queda, però el desgraciat perd l'adreça i, valent-se d'una memòria inexacta, va a una adreça similar on, casualment, hi ha un altre home que es diu Stussy i el mata.

La víctima és el padrastre de la Gloria Burgle (Carrie Coon, de The Leftovers), policia d'Eden Valley, poble on se situa l'acció d'aquesta temporada i un exemple més d'un element característic de Fargo, que és el de l'agent de policia honrat/da i incansable i, generalment, el menys humorístic dels personatges, tot i que també caracteritzat pel dialecte habitual a la saga.

Sense saber ben bé què està passant, i en contra de les ordres del seu inepte nou superior -interpretat per en Shea Whigham, vist a Boardwalk Empire-, la Gloria investiga l'assassinat i la relació que té amb els altres Stussy.

Abans de passar a l'últim personatge que vull comentar tenim també en Sy Feltz (Michael Stuhlbarg, també de Boardwalk Empire), el soci de l'Emmit i un dels personatges que més pateixen el seguit de desgràcies que tenen lloc durant aquesta història que més o menys esquitxa tothom i que, com és habitual a Fargo, deixa pocs supervivents.

La segona temporada de la sèrie no tenia un dolent a l'alçada d'en Lorne Malvo (Billy Bob Thornton), de la primera, però en aquesta en tornem a tenir un, i és el misteriós i fredament temible V. M. Varga (David Thewlis, vist a la saga Harry Potter i a Wonder Woman). 

Un paio extravagant, tranquil i d'aspecte i costums desagradables que amb la dentadura postissa que duu l'actor fa que costi molt entendre'l en anglès, però que estic segur que en versió doblada deu perdre molt. En fi, aquest senyor fa dos anys va deixar diners a l'Emmit i ara vol fer servir l'empresa per als seus delictius interessos en contra de la voluntat del seu propietari, a qui domina davant la impotència del personatge interpretat per l'Ewan McGregor.

Com era d'esperar després del que ja coneixem de la franquícia, el tram final és trepidant, un clímax sostingut en què les bales i la sang, i les venjances, agafen més protagonisme, i com a curiositat tenim el retorn d'en Mr. Wrench (Russell Harvard, actor sordmut, germà i fill de sordmuts), que havia sortit a la primera temporada, situada 4 anys abans que aquesta, que s'esdevé a l'època de Nadal 2010-11. 

La tercera temporada de Fargo és esplèndida, i potser el seu únic defecte és que el llistó estava tan alt que, per més bona que sigui, no és res que no haguéssim vist fins ara. No és, per tant, un problema seu, sinó intrínsec a la franquícia: ja no sorprèn. Però això no té per què ser una cosa dolenta, sinó que es podria considerar tot plegat un mateix producte, un seguit d'històries del mateix univers. Que, de fet, és el que és.

Sèries: Marvel's Agent Carter

Sempre m'ha xocat que Marvel hagi estat capaç de crear un univers cinematogràfic ("cinemàtic", en diuen) coherent, amb pel·lícules de superherois individuals (Capità Amèrica, Iron Man...) encaminades a una reeixida reunió, Avengers, i amb uns estudis de cine creats expressament (tot i que algunes franquícies com Els 4 Fantàstics, X-Men i Spider-man pertanyen a la Fox, si bé en Peter Parker apareixerà en combinació amb altres superherois gràcies a un recent acord), mentre que DC Comics, que és propietat de Warner Bros., prou coneguda i veterana, n'era incapaç.

Més que res perquè les seves propostes, fora de la trilogia d'en Batman i fa relativament poc el rellançament d'en Superman, no han convençut el públic i per tant no ha pogut fer el mateix que ha fet Marvel. Per acabar-ho d'adobar, les encertades propostes televisives d'Arrow i The Flash, lligades entre si, no s'estan tenint en compte per a Batman v Superman: Dawn of Justice, la pel·lícula que l'any que ve farà de presentació de la Lliga de la Justícia després de moltíssims anys esperant veure l'equivalent dels Avengers de DC al cinema.

 

Marvel té moltíssimes coses a explicar i vol mantenir la coherència, de manera que a banda del cinema, on no tot té cabuda, empra el format televisiu per a anar aprofundint en personatges de segona categoria però que, gràcies a l'impacte que té la cada cop menys petita pantalla, acabem veient durant més temps que els seus companys de la gran. 

La Casa de les Idees té unes quantes sèries per a recuperar secundaris del seu univers cinematogràfic i d'altres per a presentar-ne d'inèdits o rellançar-los, que estrena de manera esglaonada (en el futur immediat tenim Daredevil, Jessica Jones, Iron Fist, Luke Cage i The Defenders), i de moment ja hem vist dues temporades i mitja de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. i la primera de Marvel's Agent Carter, la que avui ens ocupa.

Protagonitzada per l'agent Peggy Carter, presentada al film de 2011 Captain America: The First Avenger i interpretada per la britànica Hayley Atwell (The Pillars of the Earth, Black Mirror...), va tenir una prova de foc amb el curt Agent Carter, que es va incloure en exclusiva al Blu-ray d'Iron Man 3 i va ser prou ben rebut com per generar la sèrie de televisió, de moment de 8 episodis, estrenada al seu torn al descans de la segona temporada d'Agents of S.H.I.E.L.D., amb la qual té connexions. De fet, va ser allà on el personatge va debutar televisivament en forma de flaixbac.

Perquè recordem que la Peggy Carter pertany a l'època original del Capità Amèrica, els anys 40, i la sèrie se situa per tant poc després de la desaparició en combat de l'Steve Rogers, el 1946. Això permet que Agent Carter, tot i tenir relació amb l'Univers Marvel (de fet l'agència on treballa, la S.S.R., seria absorbida en el futur per S.H.I.E.L.D.), el fet que se situï cronològicament dècades abans li concedeix una àmplia autonomia que trobo que beneficia el producte sense deixar de picar l'ullet als fans de Marvel en general.

Evidentment la protagonista indiscutible és la Peggy Carter, que fa feines d'oficina en aquesta agència secreta perquè, com a dona i sobretot en aquella època, qualsevol altra opció estava descartada d'entrada. Però les seves ganes de viure aventures són satisfetes amb l'encàrrec clandestí d'una missió que precisament va en contra de la que duu a terme la seva agència: ha de recuperar els invents d'en Howard Stark, pare del futur Iron Man, i netejar el seu nom de les acusacions d'haver venut aquestes potencials armes a enemics dels Estats Units. 

Ho ha de fer d'amagat, fent-se passar per la típica secretària que aguanta el flagrant masclisme que imperava en aquells anys i evitant que els seus companys, tots homes, descobreixin que qui saboteja els seus plans, encara que per una bona causa, és aquesta voluptuosa noia que encara gràcies que no ha de fer d'operadora telefònica.

 

Qui li encarrega aquesta missió secreta i l'ajuda tant com pot —en contra de la voluntat de la noia, molt independent— és l'Edwin Jarvis (James d'Arcy), el mític majordom dels còmics dels Avengers que aquí és el d'en Howard Stark. Té un caràcter extremament prudent que xoca amb la iniciativa i el caràcter directe de la Peggy, cosa que ofereix als espectadors els moments més divertits de la sèrie.

El playboy milionari d'en Howard Stark (Dominic Cooper), concepte directament agafat d'en Bruce Wayne i aplicat tant al Tony Stark com al seu pare, hi apareix poques vegades, al cap i a la fi és un fugitiu de la Llei, però quan ho fa també té interessants xocs de personalitat amb la protagonista.

Això no impedeix que ella doni el millor de si mateixa per a netejar el nom d'aquest paio menyspreable en segons quins aspectes, però innocent d'allò que se l'acusa. I ho fa mentre trampeja amb els impediments que li posen, també fent la seva feina de manera honesta, companys com en Jack Thompson (Chad Michael Murray, vist a One Tree Hill), en Daniel Sousa (Enver Gjokaj) i el seu cap, en Roger Dooley (un Shea Whigham que acabàvem de veure a Boardwalk Empire fent un altre personatge d'època, però de la dècada anterior i l'anterior a aquella). 

És clar que també hi ha els enemics que han robat els invents del senyor Stark, i durant la sèrie es van desentrellant el plans d'una organització malvada, com no podia ser d'una altra manera. I com tampoc no podia ser d'una altra manera hi ha personatges amb papers més petits, com l'Angie, l'amiga de la Peggy interpretada per la Lyndsy Fonseca (Kick-Ass, How I met your mother, Desperate Housewives, Nikita..), a més del cameo —inevitable en qualsevol producte audiovisual d'imatge real (i de vegades també d'animació) de Marvel— de l'Stan Lee, el pare de tot això, que ja té 92 anys.

Marvel's Agent Carter és, també, una interessant aproximació clarament noir a una època de l'Univers Marvel amb què encaixa perfectament, amb la fotografia, el vestuari, l'atrezzo i el tipus de trama que caracterizen el gènere. Sumant això a l'àmplia autonomia que esmentava abans, és una sèrie que pot agradar a qualsevol persona aficionada a aquesta mena de relat i sense cap coneixement dels còmics i les pel·lícules d'on surt aquesta sèrie. 

Però és clar, per als que seguim tot aquest univers cinemàtic Agent Carter és això i més, una peça que amb la recuperació d'actors i actrius que havien fet els mateixos papers al cinema (la Peggy, en Howard Stark i també en "Dum Dum" Dugan, per exemple), mantenint així els rostres que associem als personatges —com sembla que tampoc no sap fer DC durant gaire temps—, enriqueix el conjunt de productes de Marvel amb què ens estem deixant bombardejar de bon grat des de fa uns anys.