Menú

divendres, 29 de setembre del 2017

Sèries: Fargo (3a temporada)

Un altre cas com el de la tercera temporada de Better Call Saul: la vaig seguir al dia, però no ha tingut entrada fins ara perquè hi ha hagut altres prioritats, però no vol dir que hagi deixat la sèrie -ni pensaments- ni que m'hagi cansat de fer-ne entrades.


Fargo continua sent la magnífica sèrie que era quan va començar com a "continuació" estilística, espiritual i nominal de la mítica pel·lícula dels germans Coen de 1995, amb nova història, nous personatges i noves premisses cada temporada. 

Com sempre, hi veiem un seguit de crims, que generalment comencen amb un d'inesperat, producte d'un accident, un malentès o una precipitació, i malgrat el to pausat que ha caracteritzat tant el film original com les tres temporades de la sèrie de la cadena FX, hi ha moments de tensió creixent i acceleració sobtada dels esdeveniments, a més d'una atmosfera angoixant no pas renyida amb algun moment d'humor negre


Tot comença quan en Ray Stussy (Ewan McGregor), agent de la condicional de la Nikki Swango (Mary Elizabeth Winstead), amb qui manté una relació que va contra les normes, demana al seu germà bessó (i per tant també interpretat per l'Ewan McGregor, l'actor més conegut del repartiment de la temporada), que ha tingut molt més èxit que ell econòmicament parlant i es podria dir que és ric, diners per poder-li comprar un anell a la noia.


L'Emmit Stussy, propietari d'una empresa de pàrquings, li diu que no, i això és la gota que fa vessar el got de la paciència d'en Ray, que considera que fa anys el seu germà el va estafar quedant-se una valuosíssima col·lecció de segells que, en vendre-la, li va proporcionar una bona picossada que va poder començar a invertir en els negocis que el farien ric. 

La tragèdia està servida: aprofitant-se d'un altre exconvicte de qui és agent, li encarrega anar a cal seu germà i robar-li l'únic segell que li queda, però el desgraciat perd l'adreça i, valent-se d'una memòria inexacta, va a una adreça similar on, casualment, hi ha un altre home que es diu Stussy i el mata.


La víctima és el padrastre de la Gloria Burgle (Carrie Coon, de The Leftovers), policia d'Eden Valley, poble on se situa l'acció d'aquesta temporada i un exemple més d'un element característic de Fargo, que és el de l'agent de policia honrat/da i incansable i, generalment, el menys humorístic dels personatges, tot i que també caracteritzat pel dialecte habitual a la saga.

Sense saber ben bé què està passant, i en contra de les ordres del seu inepte nou superior -interpretat per en Shea Whigham, vist a Boardwalk Empire-, la Gloria investiga l'assassinat i la relació que té amb els altres Stussy.


Abans de passar a l'últim personatge que vull comentar tenim també en Sy Feltz (Michael Stuhlbarg, també de Boardwalk Empire), el soci de l'Emmit i un dels personatges que més pateixen el seguit de desgràcies que tenen lloc durant aquesta història que més o menys esquitxa tothom i que, com és habitual a Fargo, deixa pocs supervivents.


La segona temporada de la sèrie no tenia un dolent a l'alçada d'en Lorne Malvo (Billy Bob Thornton), de la primera, però en aquesta en tornem a tenir un, i és el misteriós i fredament temible V. M. Varga (David Thewlis, vist a la saga Harry Potter i a Wonder Woman). 

Un paio extravagant, tranquil i d'aspecte i costums desagradables que amb la dentadura postissa que duu l'actor fa que costi molt entendre'l en anglès, però que estic segur que en versió doblada deu perdre molt. En fi, aquest senyor fa dos anys va deixar diners a l'Emmit i ara vol fer servir l'empresa per als seus delictius interessos en contra de la voluntat del seu propietari, a qui domina davant la impotència del personatge interpretat per l'Ewan McGregor.


Com era d'esperar després del que ja coneixem de la franquícia, el tram final és trepidant, un clímax sostingut en què les bales i la sang, i les venjances, agafen més protagonisme, i com a curiositat tenim el retorn d'en Mr. Wrench (Russell Harvard, actor sordmut, germà i fill de sordmuts), que havia sortit a la primera temporada, situada 4 anys abans que aquesta, que s'esdevé a l'època de Nadal 2010-11. 

La tercera temporada de Fargo és esplèndida, i potser el seu únic defecte és que el llistó estava tan alt que, per més bona que sigui, no és res que no haguéssim vist fins ara. No és, per tant, un problema seu, sinó intrínsec a la franquícia: ja no sorprèn. Però això no té per què ser una cosa dolenta, sinó que es podria considerar tot plegat un mateix producte, un seguit d'històries del mateix univers. Que, de fet, és el que és.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails